Els límits de "Tsumani Democràtic"

Hi ha poques coses en què  els Catalans siguem capaços de posar-nos d'acord. 

Som un poble en que discutim apassionadament, com si fóssim Italians o Grecs, respecte a un munt de principis bàsics: som més Catalans que Espanyols, o a l'inrevés? Cal ser pactista (política clàssica de peix al cove), o per contra cal trencar-ho tot per a renéixer més forts? Som més de llevar-nos d'hora o de treballar fins tard? Són de Catalunya Ràdio o de RAC1? Som més de restaurant o de sopar a casa?  Som de pagar escrupulosament tots els impostos o de demanar factures sense IVA? Som de sanitat pública o sanitat privada? Plans de pensions o Seguretat Social? Hi ha escoles de pensament perfectament antitètiques respecte d'aquests i molts d'altres temes.

En el cas del Barça, són sobradament conegudes les ja ancestrals discrepàncies entre Laportistes (escola Johan Cruyff) o Bartomeuistes, i és ben cert que les receptes per a governar el club, definir les plantilles, les inversions, el dèficit, la política de fitxatges, la política respecte de la Masia i el planter, la grada jove, la posició política del club, fins i tot les fílies i les fòbies pel que fa a si el Txingurri Valverde és l'entrenador que requereix el Barça o no. 

De forma anàloga, trobem els Dembelistes acèrrims i els seus detractors més punyents, que poden arribar a discutir de la seva joventut, disciplina vital i alimentària o fins i tot de com encarar els seus entrenaments per evitar que es "trenqui" cada dos per tres. El joc de l'Arturo Vidal ens té així mateix perfectament dividits.

Per no parlar del que va estar el culebrot de l'estiu passat: Neymar Júnior sí o no. I aquí, una vegada més i havia una divisió gairebé plena entre detractors i partidaris, la tempesta perfecta. 

Però hi ha una cosa, potser l´única, en la que molts Catalans i tots, tots els barcelonistes, socis i simpatitzants estem plenament d'acord: els partits del Barça. 

Encara que l'equip no trobi el Nord, encara que estigui al capdamunt de la lliga més de pur desencert dels rivals que no pas  per encerts propis, encara que el joc de l'equip no només no agradi, sinó que fins i tot avorreixi sobiranament, mostrant sobre el terreny un joc erràtic, sense rumb, sense esperit i sense continuïtat, .... hi ha una cosa, repeteixo que ens uneix a tots els barcelonistes: no ens agrada perdre'ns ni un partit. En el meu cas, quan sóc de viatge professional als Estats Units, els veig en diferit o per poc que pugui en directe, al pub irlandès de Columbus, a Easton Town.

I en aquest sentit no sé ben bé (de fet no ho sap gairebé ningú, pel que sembla) quines són les pretensions de "Tsumani Democràtic", més enllà de la petició d'entrar a l'estadi pancartes que diguin #SpainSitAndTalk “ a les grades i al terreny de joc. Però pel que sembla, aquesta petició no serà concedida perquè el reglament de la FEF i la FIFA ho prohibeixen i el Barça no es vol arriscar a un altre episodi de multes com el que va patir amb la FIFA a conseqüència de l'exhibició d'estelades.

Queda clar però que estan jugant amb foc si al final tot plegat acaba amb una protesta que impedeixi disputar el partit. Si això succeeix, "Tsumani Democratic" s'arrisca a perdre el favor de molts dels seus simpatitzants....perquè desenganyem-nos, una cosa és tallar l'AP-7 i deixar l'economia del país mig paralitzada durant 48 hores i l'altre, molt més seriosa, és deixar una munió de Catalans sense veure un partit del Barça, i més especialment un Barça-Madrid, on es juga quelcom més que un simple partit de futbol.

I tot això, tot això, no acabo de tenir clar que els simpàtics cadells demòcrates dels "Tsumani Democràtic" ho hagin tingut gaire en compte.