Dret a decidir a Guinea Equatorial

Avui s'estrena al festival internacional de cinema de Valladolid (Seminci) una pel·lícula documental dirigida pel periodista Marc Serena (Manresa, 1983) que porta per títol "El escritor de un país sin librerías" i que retrata la vida a la Guinea Equatorial d'avui dia, un dels països més tancats de l'Àfrica, una dictadura dirigida amb mà de ferro per Teodoro Obiang Nguema, país pel qual és gairebé impossible obtenir un visat d'entrada.

Guinea Equatorial viu des de la independència d'Espanya l'any 1968 sota la fèrria dictadura del clan Nguema i actualment, un nebot del primer president de la República, Teodoro Obiang, presideix el país des de fa molts anys.

Però el que m'ha cridat l'atenció d'aquesta notícia no és tant el documental (que també) com un fet que està molt relacionat amb el que està passant a Espanya en relació al "Procés Català". M'explico.

El dret a decidir, a l'Espanya ultra democràtica i ultra constitucional de 2019 sembla gairebé un anatema.  No es pot mencionar perquè, diuen alguns, conculca la constitució "que ens vam donar entre tots" el 1978. L'argument és senzill i falaç alhora: cap territori de l'Estat no pot decidir per sí sol el seu futur perquè forma part indisociable de la pàtria comuna, en conseqüència, cal que tots els espanyols s'expressin en relació a una part del territori. En definitiva, nega el tracte d'igual a igual a un territori històric, reconegut com a nacionalitat, al seu article 2, però alhora inseparable, ja que diu literalment: "Artículo 2. La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas".

Però, ai las, resulta que en el cas de Guinea Equatorial, que a efectes territorials era una província espanyola des de 1959, el més dèspota, cruel i sanguinari dictador que hagi tingut Espanya probablement des de la unificació dels regnes de Castella i Aragó, jueu de cap a peus, improbable pare de la seva filla, home amb un sol testicle, antimasó, anticomunista i anticatalà fins a la medula, va ser el que el 1963 va permetre la votació d'un referèndum d'autonomia (on va guanyar el sí per ampla majoria de les quasi cent mil persones amb dret a vot) i  que cinc anys després, el 1968, va autoritzar un segon referèndum popular (11 d'agost de 1968) en un explícit reconeixement d'Espanya del "dret a decidir" de Guinea Equatorial.

Un 64% dels votants van votar a favor de la independència. El dia 9 d'octubre de 1968 el Butlletí Oficial de l'Estat de la dictadura franquista més bèstia que ha tingut Espanya, publicava el següent Decret (2.467/1968) -atenció, que la lectura del paràgraf que ve a continuació pot provocar urticària, al·lergies de tota mena i fins i tot hiperventilació i diarrees intermitents:

........................................................................

"DISPONGO: 

Artículo primero.-Se reconocen los resultados electorales proclamados por la Comisión Electoral de Guinea con fecha dos de octubre del corriente año, y en su virtud se tiene al excelentísimo señor don Francisco Macias Nguema como Presidente electo de la República de Guinea Ecuatorial. 

Artículo segundo.- Se declara independiente el territorio de Guinea Ecuatorial, a partir de las doce horas del día doce de octubre del corriente año (acotació meva, 1968), en cuyo momento tendrá lugar la ceremonia de entrega de poderes al Presidente electo de la República de Guinea Ecuatorial.

Así lo dispongo por el presente Decreto, dado en Madrid a nueve de octubre de mil novecientos sesenta y ocho, 

FRANCISCO FRANCO 

El Vicepresidente del Gobierno. 

LUIS CARRERO BLANCO".

No em digueu que, com a mínim, això no és mereixedor d'una serena i desapassionada reflexió.

El meravellós d'aquesta vida és que, si es vol, no es deixa d'aprendre coses cada dia, sobre tot la constatació del que avui resulta d'un negre impenetrable, demà pot ser blanc nuclear.