Hi va haver un moment a finals del Segle XX on tenir places de pàrking, sobre tot a les grans ciutats era allò que en Català ferm podr íem anomenar "tenir un roc a la faixa", és a dir tenir una font permanent d'ingressos recurrents que permetien a l'afortunat propietari gairebé despreocupar-se del seu futur (si el número de places era suficient).
Han hagut de passar molt pocs anys perquè el paradigma s'hagi gairebé enfonsat -o estigui a les portes d'enfonsar-se-.
El dia de Nadal els diaris de paper (un altre quasi-anacronisme) apareixen en un exemplar "vàlid" durant dos dies, el 25 i el 26, per tal que les redaccions puguin al menys fer dos dies seguits de descans. Vaig comprar-ne uns quants perquè encara conservo la tradició de guardar en paper els diaris d'algunes dates marcades, i un canvi de dècada és un d'elles.
Em va cridar l'atenció a "La Vanguardia" un editorial que parlava dels reptes de la indústria de l'automoció ("La gran revolución del automóvil" portava per títol un dels editorials del diari), i en citava alguns, des d'una perspectiva industrial i tecnològica (sobre tot des de la posició d'Espanya de ser un dels principals fabricants de cotxes d'Europa -el segon- i del món -el setè-). Tots ells certs, sobre tot el gran canvi en el combustible que ha de propulsar els cotxes del futur a curt i mig termini. Sembla una evidència que el motor d'explossió propulsat per combustibles fòssils té els dies comptats, però avui dia encara no està clar quin serà el model que s'imposarà. El que està clan és que si el cotxe ha de ser massivament elèctric no hi ha parc de generació d'energia que ho aguanti, ni ara ni en els propers 50 anys. Una alternativa és el motor d'hidrogen. L'article ni el cita.
Però el que em sembla mas sorprenent és que un diari del prestigi d'aquest no pari esment i ni tan sols citi el canvi de paradigma en els usos del vehicle. Una obvietat que un diari com "La Vanguardia" senzillament ignora.
A Hong-Kong, a Beiging, a New York, el problema és un altre: ningú, i dic ningú en sentit gairebé literal, ja no compra cotxes: no els poden mantenir i el que és més important, no els necessiten. Les xarxes d'Uber, Lift, Cabify, el "car-sharing", l'accessibilitat dels cotxes de lloguer, fan que a les grans ciutats (incloses Barcelona i Madrid) els joves entre 20 i 40 anys ja no compren cotxes.
Han substituït (com en molts altres àmbits de consum) el "pay to own" al "pay per use", que francament, és molt més intel·ligent. Als Estats Units es pot llogar un cotxe per hores, si cal. Per què haver de tenir pàrking, pagar IBI, manteniments, canvis d'oli, de pneumàtics i d'altres foteses per a una utilització, que com a molt, és d'un dia a la setmana (si hi arriba)? No té cap sentit econòmic....
Una consequència pràctica, que avui dia és encara a les baceroles: els concessionaris de cotxes estan en vies d'extinció (sí, així de radical: la reconversió ja ha començat). Tesla, al capdavant de totes les tendències del sector, ha començat a tancar concessionàris físics (excepte en cuitats on fa de "show room") i passa a tenir només concessionaris virtuals a la xarxa (molt més eficient i barat). Però no només això. La demanda de cotxes caurà en picat en els propers 25 anys i el sector haurà d'experimentar una reconversió tan dura com la que va patir la siderúrgia en el seu dia, o molt més recentment la banca.
Els dies de l'automoció com a gran generador de llocs de treball estan molt a prop d'acabar-se. Si no, temps al temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada