El dilema de l'independentisme (II)

Escrivia fa uns dies que en tot aquest "entotoll" de l'anomenant Procés hi ha un molt de passions desfermades i un poc de sentit comú. Com que fa anys que escric aquest blog, ningú que m'hagi llegit em podrà qüestionar la coherència de tot el que he anat escrivint i publicant des de 2011. 

És evident que hi ha alguns paradigmes que són el que són, malgrat que molts vulguin negar la major:

• El binomi amor-odi Catalunya-Espanya fa molt de temps que s'arrossega, i que com escrivia l'Ortega i Gasset: "la relación con Cataluña sólo se puede conllevar". És allò del "venceréis pero no convenceréis" del Millán Astray, ara novament de moda gràcies a la darrera pel·lícula de l'Alejandro Amenábar.
• L'Estat espanyol, entès com a estructura fonamental, té el monopoli de la violència i de la justícia, aquesta és una realitat incontestable que hi ha un sector important de l'independentisme que sembla encara, malgrat tot, no haver comprès.
• La idea de judicialitzar el procés Català ha estat simplement una mala idea: "mala peça al teler", i això, qualsevol persona amb dos dits de front ho veu més que clar i ho entén a la primera, vist el que s'ha vist a priori i a posteriori de l'1 d'octubre.
• L'independentisme ha mesurat malament les seves forces i ha jugat amb la bona fe de milers de Catalans que es van creure que les estructures d'estat estaven creades. Un dels enganys més contundents dels darrers quaranta anys. Es digui el que es digui, i segurament més d'un i més de dos m'excomunicaran, la política de "peix al cove" i fets consumats d'en Jordi Pujol han fet més per Catalunya que tot el "processisme" dels darrers quatre anys.
• La justícia espanyola és parcial i esbiaixada en molts casos (fruit d'una cultura corporativista que no deixa de ser una de les herències més intocades del franquisme). Quan es tracta de posar en qüestió la "sacrosanta unidad de la patria española", la cosa esdevé manifestament i indissimuladament palmària. No s'esforcen ni en dissimular. Que hi hagi individus com el jutge Llarena que no siguin a la presó per prevaricació (o com a mínim inhabilitats a perpetuïtat per a l'exercici de la seva feina), n'és una mostra palmària.

I amb tot això cal conviure i cal, malgrat tots els malgrats, tirar endavant. Perquè és evident que hi ha un enorme desencaix i una enorme frustració tant d'una part com de l'altra, però cal invocar al realisme i -sí, afirmo amb contundència- al pragmatisme.

Sembla que el congrés de ERC ha avalat la tesi del pragmatisme, i també sembla que, amb l'as a la màniga de la gran cagada del jutge Marchena i dels seu judici polititzat (Europa Dixit), les coses estan millor que mai per a fer un exercici de realitat i acceptar una negociació possibilitista (jo en diria realista) que permeti recuperar part de les inversions no executades als darrers anys i part de les reivindicacions històriques pendents que -en definitiva- redunden en la millora de la qualitat de vida dels ciutadans de Catalunya, siguin o no independentistes.

Aquesta posició d'ERC, tindrà amb tota seguretat, un cost polític que els -abans moderats i ara radicals- de Junts per Catalunya voldran monopolitzar en unes eleccions autonòmiques catalanes que hauran d'arribar més d'hora que no pas tard.

Però m'atreviria a dir que l'aposta de realisme d'ERC és l´única viable avui en dia (tot i els crits d'unilateralisme que cal anunciar, per evitar que les bases més radicals acabin fent un boicot). I pel que sembla a resultes dels resultats del Congrés, ho ha entès la directiva d'ERC i la militància. Ni Espanya ni Catalunya es pot permetre una repetició electoral (que és el que VOX voldria), i tot i així, vista la remor de sabres que córre per l'Espanya més castissa, serà un miracle si la coalicció d'esquerres PSOE-Podemos acaba fructificant.