En la meva recerca continua dels costums i de les gents (ho he anomenat moltíssimes vegades en aquest blogg "recerca antropològica"), aprofito totes les oportunitats que em brinda aquesta feina que tinc el privilegi de fer i que em permet bellugar-me pel Planeta aprenent dia sí i dia també.
El cap de setmana passat vaig fer quelcom que no havia fet en els meus cinquanta-dos anys de vida. Amb un company de feina, em vaig plantar a un partit de hoquei sobre gel a Columbus, Ohio.
A la capital d'Ohio, ciutat de tipus mig d'un Midwest de perfil baix-molt baix (excloent la grandesa de Chicago i la petita meravella de Minneapolis-Saint Paul), els esports se li donen més aviat malament.
Pel que fa al bàsket, esport rei dels Estats Units, Columbus juga a una lliga de rang inferior; del futbol (anomenat soccer, aquí) ni en parlo: el partit de dissabte passat a la tarda, Columbus-New York era tan, tan avorrit, que fins i tot les rates abandonaven l'estadi. Quant al "futbol" americà, l'equip de Columbus, Ohio State, juga a l'equivalent a la segona divisió (i omple cada partit, ull! un estadi amb capacitat per a unes cent mil ànimes), però l'esport rei, l'esport rei d'aquesta ciutat és el hoquei sobre gel.
Els Blue Jackets, com s'anomena l'equip local, juguen a la divisió d'honor del Hoquei sobre gel, la NHL (que, com en el cas de la NBA, està formada per equips dels Estats Units i Canadà) i són dels equips que solen acabar en posicions privilegiades cada any. El partit del diumenge passat era contra un equip canadenc, els Winnipeg Jets, també molt ben classificats a la lliga.
Obvio detalls i em concentro en l'espectacle. La "Nationwide Arena" és la seu dels Blue Jackets. Poca broma. Un pavelló modern, funcional, d'una accessibilitat impressionanment ràpida, té capacitat per a uns 20.000 espectadors. gairebé tres vegades més que el Palau Blaugrana i més de 3.000 persones més que el Sant Jordi.
Vam arribar a quarts de set de la tarda (el partit començava a les set) per a poder gaudir del pre-partit. Val a dir que malgrat hi hagi en tot el sistema vital americà un punt de decadència que necessàriament no pot formar part d'aquest blogg, als USA continuen essent (i ho seran encara per molts anys) els rei de l'"enterteiment".
El "todo por la Patria" combinat de forma molt sàbia i mesurada amb el "todo por la Pasta". Només d'entrar, una orquestra de molts músics, molt joves, amenitza l'entrada. Als pisos intermedis, es pot comprar des d'una cervesa (pel "mòdic" preu de 14 dòlars la llauna, i el més interessant és que la gent les compra) fins a una copa de Lagabulin 16 anys.
Quan hom arriba a la graderia, la grandesa de l'espai, sublim i del panell/marcador electrònic central de quatre cares i proporcions gegantines no deixa ningú indiferent. Mentre el partit no comença, és un constant bombardeig de missatges de tota mena, que té un únic objectiu: "comprad, comprad, malditos".
Llavors, quan queda poc per a començar, un personatge rellevant canta, a "capella" els himnes nacionals del Canadà (primer) i dels Estats Units, després. Quan això succeeix, fins i tot el Mestre Armer es posa dret, mà al pit, gorra a la cintura, i segueix el percal com si la vida els anés en l'intent. És una cosa tan kafkiana, que és impossible que sigui "fake"; estic segur que s'ho creuen de veritat. Així ens va a la raça humana...
A tot això, per a fer-ho tot més èpic, a cada partit escolleixen un militar veterà al que reten homenatge pels "serveis a la pàtria". En el cas que es ocupa, un "xusquero" que en vint-i-set anys de servei només va arribar a la graduació de sergent però el tipus va aguantar metxa amb la ma al front fent la salutació militar mentre el "tenor" cantava els dos himnes. Em va semblar tan surralista i decimonònic que no vaig poder fer altra cosa que gravar-ho en vídeo.
I després i hi l'espectacle en sí. El partit i l'"entourrage". És una veritable meravella. Quan el públic més s'excita és quan un parell de jugadors s'enganxen a la banda i comencen a repartir-se llenya. El públic, agraït, ho coreja amb una cridòria que resa "fight, fight, fight", i s'enfada granmanera quan els arbitres separen els pobres diables ("Let them fight, let them fight", criden a l'unison).
El joc consta de tres parts de 20 minuts cadascuna i consisteix en un esdeveniment en el que l'equip que més vegades coloca una peça de cauxú dur de forma cil·líndrica i plana dins la portaria rival s'endú el partit. Però això al públic sembla importar-li relativament poc. El que compta és el menjar i el beure, i les pizzes que de Papa Joe que es tiren literalment contra el públic, en caixes de cartró, o la metralleta (és així com ho escric, sense exagerar) que dispara projectils allargats que contenen samarretes de Pepsi-Cola i altres delícies generadores d'obesitat mòrbida, i el soroll semblant al d'una bomba que es dispara quan l'equip local fa un gol (en el primer gol, no em vaig morir d'un infart de pur miracle).
El més interessant del cas és que, malgrat totes les distraccions, el joc en sí és molt divertit (a diferència d'altres) i molt dinàmic. Amb el meu company ens ho vam passar pipa. El públic però, és d'una fidelitat més aviat escadussera (tipus afeccionats del Real Madrid al partit de Champions contra l'Ajax avui): quan faltaven vuit minuts pel final, en veure que el seu equip perdia 2 a 4, l'espantada va ser pitjor que la fugida d'Egipte. Serà que els establiments de venda de "junk food" i begudes havien tancat després del final de la segona part.
Em quedo amb el "todo por la Patria" combinat amb el "todo por la Pasta". La afició al "fight, fight, fight,.." és certament així de crua; perfectament descrita. I el que més sap greu és la poca atenció i comunió que el públic expressa cap a la competició en sí. El hockey sobre gel és maravellós i l'espectacle que esdevé al seu voltant pot arribar a ser molest. No pel fet de distreure, sinó per la poca atenció i "fidelitat", com bé has apuntat, que demostra el públic envers als suposats "seus" esportistes...(Let's go, Jackets!)
ResponElimina