La Rocio Martínez-Semper, que és una persona que, a més a més de ser economista, parla sempre amb molta ponderació i una gran dosi de sentit comú defensava a "L'Ara" de diumenge passat que en la seva opinió el president Puigdemont hauria d'haver anat a la conferència de presidents perquè si s'hi debatia el finançament de les autonomies alguna cosa se'n trauria. I ho reonava dient que dels 7 acords de finançament que hi ha hagut entre Catalunya i l'Estat des de la restitució de l'autonomia, cada nou model havia estat millor que l'anterior, aportant un finançament addicional al pre-existent.
A "La Vanguardia", la notícia que parlava de la negativa de la conferència de presidents venia seguida de tot de comentaris de lectors clarament contraris a Puigdemont que li dedicaven tota mena de comentaris desagradables al més pur estil que ens tenen acostumats els polítics i els simpatitzants dels "Ciudadanos". És evident que quan menys sobiranista un es pogui sentir, més pensa que cal anar a buscar el peix al cove, encara que hi hagi molts pescadors i tothom vulgui el mateix número de llobarros.
Admetem que aquest argument sigui vàlid: és a dir, encara que només es tractés de negociar una millora parcial, seria una forma, diu la Rocio, de fer una passa més cap endavant. No penso pas que es tractés d'això, tot el pols de la conferència entre Catalunya i el govern central, o a l'inrevés.
Del que es tractava era de propaganda pura i dura. Del que va aquesta conferència de presidents regionals, per titllar-ho d'una manera elegant, és de negar qualsevol espurna de plantejament federal.
Un orgue que no es reunia des del 2012, i que des de la seva creació l'any 2004, per aquell gran mestre de mestres de la política anomenat Rodríguez Zapatero, s'ha reunit 5 vegades, és a dir, amb una freqüència promig de cada dos anys i mig. Conclusió preliminar: és un pur orgue de propaganda política que no serveix per a res, malgrat que el seu esperit fundacional era el de constituir un orgue de gestió de natura federal o confederal per avançar en la descentralització de l'Estat.
L'"apparatchik" espanyol ha fet tots els possibles des de la LOAPA del 1982, inspirada per l'advocat García de Enterría, per intentar la imposició del café para todos amb l´única finalitat de desnaturalitzar el fet diferencial català i de diluir a Catalunya i Euskadi com a dues simples regions més, que no podessin fer cap ombra al Madrit Imperial. Amb Euskadi la cosa és més simple i complicada perquè els furs i el concert econòmic són intocables, i per això els bascos també "emprenyen" menys. El Tribunal Constitucional, quan encara no era un ens polititzat va tombar pràcticament la meitat dels articles de d'aquella llei, però des d'aleshores, les tendències recentralitzadores i de anihilació de la diferència catalana han estat no només constants sinó creixents.
Aquesta és la principal raó per no anar-hi. La reforma del sistema de finançament de les CCAA s'havia acordat per 2012, i el govern central no la va aplicar invocant la crisi. Hi ha un sistema caducat i clarament insuficient i ara el PP vol aprofitar una certa millora econòmica per contra-atacar en mig de l'altra gran mentida de l'anomenada "operació diàleg".
A ningú no se li escapa que els acords que es van assolir estaven presos abans de la reunió de presidents, que tampoc no hi va anar el lehendakari basc, i que l'abast dels mateixos és absolutament limitat: es va decidir la creació de comissions, però la caverna i els catalans més reaccionaris ho han titllat d'un acord sense precedents.
Madrit -concepte- vol evitar de totes totes la bilateralitat, el tracte diferencial, quan aquesta és l'única vida, en la meva opinió, que pot obrir una porta a la resolució del conflicte. Mentre s'entestin en tractar Catalunya com la Región de Murcia (amb tots els respectes per Murcia), el problema seguirà enquistat i sense solució. I sembla mentida que una cosa tan evident els costi tan de veure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada