Els límits del sentit de l'humor

Quan vaig saber de la broma cafre dels de "Flaix Bac" amb la conversa falsa amb el president del govern espanyol Mariano Rajoy (persona que com saben tots els lectors del meu blog no és en absolut sant de la meva devoció), em vaig sentir profundament avergonyit i emprenyat.

La premsa n'ha anat plena aquests dies i més o menys tothom ha mostrat una certa condescendència. Fins i tot alguns han quedat sorpresos de la cordialitat amb que Rajoy atenia telefònicament el fals Puigdemont. Ni tan sols la Moncloa ha fet res per intentar frenar la reproducció massiva de l'audio -que s'ha sentit a tort i a dret- aprofitant l'avinentesa per a reforçar la idea que el president del govern espanyol aten a tothom i amb la màxima cordialitat.

No he llegit gairebé ni una reflexió sensata en relació a aquesta cafrada (alguns la titllen de "broma", altres de "bretolada", però ningú sembla anar a fons en el concepte pròpiament).

Només un article d'opinió d'avui mateix (Albert Pla Nualart, a "l'Ara" que porta per títol "Em deu faltar sentit de l'humor" enfoca l'afer com cal enfocar-lo, al menys des del meu punt de vista).

Diu Pla: "...el fet és que es va exposar al públic una intimitat obtingua amb engany sense el permís explícit de la persona afectada i que, malgrat que això és deontològicament inaceptable, molts mitjans d'aquí, incloent-n'hi de públics es van limitar a analitzar les declaracions arrencades a Rajoy sense que els importés ni gens ni mica com s'havien arrencat...".

Albert Pla Nualart la clava quan analitza el que va succeir. El que és transcendent és que una cafrada d'aquesta magnitud, que algunes ràdios practiquen de forma cada vegada més extensa (sentir per exemple, en Xavier Pérez Esquerdo -RAC 1, "La segona hora"- fent trucades en la mateixa línia a ciutadans de bona fe, gairebé sempre de les "Espanyes"-, i patir en directe com s'enfoten de les víctimes, és d'un patetisme que em provoca nàusees) sigui notícia per la identitat de la víctima i pel que aquesta víctima ha dit i no pas per la cafrada en sí mateixa i pels límits de la deontologia periodística i del respecte per la privacitat.

Insisteixo que molts periodistes ho qualifiquen de broma, però francament, continguts de tan baixa estopa, que jo titllaria de ràdio-escombreria, no mereixerien que ningú els prestés ni un minut d'atenció.

.