La inversemblant lleugeresa del ser

Confeso que la meva estupefacció de les darreres 48 hores és majúscula, com ho deu ser la de bona part dels Catalans i Espanyols.

Confeso també que aquests tres mesos de drama de la Grècia Clàssica han acabat com ho solen fer les comedies bufes italianes. Francament, no sé què pensar. És evident que el gir que han pres els esdeveniments de la política catalana dels últims dos dies ens ha agafat per sorpresa a gairebé tots. M'atreveixo aquí a utilitzar una expressió catalana que crec descriu molt bé la situació: ens ha agafat amb els pixats al ventre.

Quan ja s'albiraven eleccions el dia 6 de març (fins i tot la data semblava ja confirmada), quan el decret de convocatòria devia estar ja redactat i al cim de la taula del despatx de l'Artur Mas, el "procés" revifa fent una giragonça del tot imprevisible. És la misèria i alhora la grandesa de la política (l'art de la negociació i l'entesa) i d'aquest poble tronat i també imprevisible que és Catalunya.

Que a Madrid -ciutat i concepte- hi hagi hagut mobilització general i corredisses de passadís diu molt de la força de tot plegat (fins i tot d'una força més de la que de facto penso que tocaria) i del que arriba a preocupar a Espanya la tossuderia de, com a mínim, el 48% dels Catalans.

A partir d'ara pot passar de tot. M'ha sorprès -en positiu- el discurs d'investidura d'un Puigdemont que coneixia bàsicament com a alcalde de Girona, la meva ciutat d'adopció actual. No m'ha sorprès l'extraordinari discurs d'en Miquel Iceta, que ha estat de llarg el millor discurs de rèplica que s'ha sentit aquesta tarda al Parlament de Catalunya. Si la legislatura no és anulada via article 155, de ben segur hi hauran debats d'alçada entre Puigdemont i Iceta. M'ha sorprès en positiu (tot i no compartir-ne els arguments) el to conciliador de l'Anna Gabriel, i un discurs serè i conciliador. No m'ha sorprès en absolut la mediocritat d'Arrimadas (en franques hores baixes), Albiol (canviant al Castellà a l'hora de sortir al Telediario de TVE1) o Rabell (amb un to emprenyat que no he acabat d'entendre).

És evident que al "Procés" li continua faltant legitimitat per a tirar endavant la via de la unilateralitat, i això és el que més em preocupa. A més de la majoria parlamentària hi hauria d'haver una legilimitat social que jo m'atreviria a dir que encara és molt lluny, tot i que fa només pocs anys aquest 48% no arribava ni al 20%. Aquest és el punt més coix d'aquesta nova legislatura, salvada -de moment- per sorpresa a la darrera corba.

Es veu a venir que aquest 2016 serà calent, calent, i de fet, la pròpia climatologia, com si entengués de política ja comença a escalfar l'ambient amb temperatures gairebé primaverals en ple mes de gener.