Una setmana de viatge sense gaire temps per llegir la premsa digital i arribo amb una doble revolució: la caiguda definitiva del PP al País Valencià com a conseqüència de l'últim -i gegantí- cas de corrupció "el cas Taula", que esquitxa presumptament els que encara no estaven prou emmerdats, entre d'altres la flamant senadora fallera Rita Barberá, i la rebelió del "maniquí" Pedro Sánchez, que s'ha aixecat contra la "Casta" del PSOE encapçalat pels dinosaures-velles glòries (Felipes Gonzálezs i compañía) que están més preocupats per poder seguir cobrant bé d'alguna mamella pública bé d'algun suculent consell d'administració que no pas de contribuir a la refundació moral d'Espanya.
L'enfonsament pepero a València és la culminació definitiva d'una època marcada per la voràgine d'enriquement desaforat (un dels penedits ho anomenava molt encertadament "ens vam convertir en ionquis de diners"), on els bitllets de cinc-cents, les comissions il·legals i la pèrdua de tota ètica, estètica i dignitat van acabar amb tres institucions bancàries centenàries (CAM, Bancaja i Banc de València), amb la ràdiotelevisió valenciana, amb la ciutat de les arts i amb un país rebentat pel totxo i l'especulació...
I això no ajuda precisament a Mariano Rajoy a trobar cap aliança de cara a un possible suport a la investidura com a president del govern. Si abans d'esclatar l'afer valencià ja era complicat, ara ha esdevingut impossible.
D'altra banda, els factòtums d'un PSOE que no es recorda gens d'aquell lema que l'any 1982 va portar dos joves advocats sevillans al poder després de 40 anys de dictadura i set anys de continuisme de la dreta ("Por el cambio" era el seu lema electoral) s'assembla cada vegada més al PP i no els preocupa altra cosa que el manteniment del status quo i de les prebendes. Llegir Felipe González postulant a Pedro Sánchez què ha de fer i què ha de deixar de fer és lamentable i patètic. Felipe González i José María Aznar són ja ara part de la mateixa casta.
Pedro Sánchez ha demostrat si més no que té alguna idea i molta més autonomia i capacitat de la que els seus mateixos dirigents es pensaven-part d'ells: els Coscubielas, els Rubalcabas, els Ibarras, els barons del partit, en definitiva-. Ahir, al congrés extraordinari del partit va treure's un altre as de la màniga per evitar mostrar públicament la divisió dramàtica que afronta el partit: consulta a la militància abans de prendre cap decisió sobre si pactar o no pactar amb Podemos.
No corren però aigües tranquiles i les probabilitats que Sánchez se'n surti són francament baixes (també ho eren les del "Procés" i al final....). Qualsevol cosa que faci tuf de cessió als "separatistas" serà flagrantment fulminada per l'aparatshik. Rajoy sap que unes noves eleccions milloraran clarament la seva posició -entre una molt més gran abstenció que sempre afavoreix els partits minoritaris i una més que probable pèrdua adicional de vots de Ciudadanos- i Sánchez (i el PSOE) també saben que hi haurà una més que probable pèrdua addicional de vots a favor de Podemos. Per tant sap que l'única possibilitat real d'un canvi dirigit per ell és un pacte -al menys de no agressió- amb Podemos.
El més probable però és que tot plegat acabi amb unes noves eleccions el mes de maig. I francament, no veig que això millori significativament la situació actual. Potser ens haurem d'acostumar a viure una llarga temporada sense govern. A Bèlgica no els va anar tan malament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada