El divorci de debò

La història de Convergència i Unió ha estat la d'un matrimoni de conveniències que ha acabat com era del tot previsible que acabés, com el "rosari de l'aurora".

Els matrimonis de conveniència es toleren i coexisteixen perquè és una situació que és bona pels dos membres de la parella, i ambdues parts en surten beneficiades (francament, entenia molt bé l'interès d'Unió Democràtica de Catalunya per federar-se amb Convergència però no a l'inrevès, però, en fi, "Doctors té l'Església".

En un matrimoni de conveniència no hi ha amor, ni estimació, només un respecte mínim en perpetu equilibri dinàmic, més aviat inestable: ara una declaració per aquí, ara un "twit" per allà, ara una carta al blog, ara una declaració a TV3. Però quan les circumstàncies que han unit la parella desapareixen, aleshores el respecte desapareix, i esdevé rancúnia, despit i males praxis.

Aquesta ès precisament la situació que s'ha desencadenat aquesta semana, quan Unió ha rebut un burofax de Convergència en el que aquesta última li reclama un deute de 1,8 milions d'euros corresponents a la part proporcional de la darrera campanya conjunta. És el divorci de debò; ja no hi ha cap possibilitat de reconciliació. Arriben els advocats.

I òbviament per Unió, això és gairebé una estocada final. La situació del partit és més aviat desesperada:

• La pèrdua del 50% de militants en els darrers 9 mesos (molts dels quals flirtegen amb l'antigua parella...).
• Un pre-concurs de proveïdors per import de 20 milions d'Euros.
• Les dues darreres eleccions, en les que va concòrrer en solitari per primera vegada en 40 anys, no els van donar cap escó, amb la pèrdua de finançament associada que representa aquesta situació.
• L'últim representant important del partit, l'eurodiputat Francesc Gambús, anuncia que deixa Unió (però com sempre succeeix en els polítics ibèrics, no deixa pas l'escó), per suposades injerències a la direcció de l'omnipresent Duran i Lleida (que no havia plegat, aquest home? Doncs es veu que no).
• Unes perspectives futures més aviat fosques, amb pèrdua constant de militants i sense cap opció real de refundació i redreçament de la situació.

Venen mals temps per la gent de l'Espadalé. Potser van fer una avaluació inadequada de forces i tal vegada es van pensar que del divorci en sortirien reforçats. Des de les suites del "Palace" de vegades costa de veure la realitat.

Notícies inquietats

Hi ha notícies vergonyoses, com per exemple tot el que fa referència al despropòsit que constitueix en bloc la política espanyola, o la relacionada amb els papers de Panamà, o en general qualsevol que rebel·li l'enèsim cas de corrupción.

Hi ha notícies avorrides, com la majoria de les que es generen entre setmana pel que fa als esports, que han de marejar la perdiu amb els "periscopes" d'en Gerard Piqué o les problemes al femoral de Cristiano Ronaldo.

Hi ha notícies irrellevants, intranscendents, d'aquelles que també es publiquen per omplir pàgines o hores de ràdio o televisió

I hi ha notícies inquietats.

I les notícies inquietats de vegades passen desapercebudes, i no hi haurien de passar. Aquesta setmana n'hem viscut una d'elles. Resulta que es publica una informació que diu que el ministeri de sanitat belga, aquest gran país - ja saben, el de la coordinació policial- repartirà entre la població (tota la població) pastilles de iode per si de cas hi ha una catàstrofe nuclear (el iode protegeix les tiroides en cas d'accident radioactiu).

Òstres Pepet!! Pel que he llegit al país dels musclos amb patetes fregides hi ha dues centrals nuclears que des d'una perspectiva de seguretat están a les últimes. El número d'incidents de seguretat i d'aturades dels reactors de les dues centrals (Doel i Tihange) es compten per dotzenes.

El més alarmant de tot però, és que als habitats de les zones circundants a 20 km. de les dues centrals ja els havien repartit les pastilles de iode, i ara fan la mesura extensiva al resta de la població. Home, Gràcies senyora ministra! Ens fa a tots, com a Europeus, molta il·lusió conèixer notícies com aquesta.

No deuen estar pas gaire convençuts de la seguretat de les seves centrals (amb esquerdes als reactors) quan acorden una mesura com aquesta. Però és que a més a més, em sembla d'una frivolitat aclaparadora. Si les centrals presenten riscos per la població s'han de tancar temporalment; si són velles (que és el cas), s'han de tancar definitivament. Doncs no, el govern belga ha decidit alargar-ne la vida cinc anys més.

El més divertit de tot però, és que les centrals nuclears deuen entendre de passaports i de fronteres. Perquè és clar, si hom és de Luxemburg (a pocs quilòmetres d'una de les centrals) o de les zones d'Alemània frontereres amb Bèlgica i hi ha catàstrofe nuclear, els pobles veïns luxemburguesos i alemanys segur que no es veuran afectats per la radiació.

El núvol tòxic, com es ben sabut de tothom, s'aturarà a l'espai aeri belga i d'allà no es bellugarà, encara que bufi un vent del nord que faci feredat.

Guillem Agulló, ni oblit ni perdó

Pels volts de Sant Jordi, em venen al cap algunes idees d'aquelles que m'agrada anomenar "perennes", fins i tot obsessives. Una d'elles, i aquesta és molt personal, és la mort del meu pare, que va successir dos dies després de Sant Jordi, el 25 d'abril d'ara farà 4 anys, el 2012. Dies molt tristos que portaré associats a la diada Sant Jordi mentre visqui.

Però molt abans d'aquesta lamentable pèrdua, n'hi ha una altra que recordó també des de fa molt de temps però a la que mai havia dedicar una entrada d'aquest blog. Crec que avui toca.

Es tracta de l'assassinat del jove activista Guillem Agulló a Montanejos, País Valencià, l'11 d'abril de 1993, a mans de membres de l'extrema dreta. Ara fa 23 anys.

De la mort d'en Guillem se n'ha parlat i escrit abastament, sobre tot perquè els seus assassins, uns joves d'ultradreta que el van matar a ganivetades només perquè era independentista i d'esquerres, campen pel País Valencià com si no haguera passat res.

En Guillem avui tindria quaranta-un anys i ha esdevingut un dels símbols de la lluita antifeixista al País Valencià i, per extensió, als Països Catalans. Han passat vint-i-tres anys però la seva família encara rep amenaces. El pare ha estat el primer de mantenir viva la memòria d'en Guillem i lluitar contra les agressions feixistes i la impunitat que les empara (encara avui, el que més que una vergonya és una ignomínia).

L'autor confés i convicte del crim, un individu d'extrema dreta de nom Pedro Cuevas, va ser condemnat l'any 1995 a 17 anys de presó, però després d'un recurs, l'Audiencia de Castelló la va rebaixar a 14 anys en qualificar-la de baralla juvenil -tot i les proves del cant del Cara al Sol després de l'assassinat d'en Guillem-. Al final, Cuevas va passar només 4 anys a la presó -per l'atenuant de bona conducta i perquè en aquest Estat, la justícia, de vegades ni és justícia ni és res de res- i posteriorment, ha seguit militant a l'extrema dreta, amb la més absoluta impunitat. Una vergonya absoluta, que clama al cel, repeteixo. Una prova fefaent que l'anomenada "transición" ha permès que moltes de les estructures del feixisme que va presidir aquest Estat durant quaranta anys siguin encara ben vives.

Gràcies a gent com en Feliu Ventura o els "Obrint Pas", que li van dedicar la cançó "No tingues por", els fets es van fer coneguts arreu, i la memòria d'en Guillem Agulló s'ha mantingut viva.

Els mateixos "Obrint Pas" són els que van fer ja una icona del lema que anirà sempre més associat al Guillem: "Guillem Agulló, ni oblit ni perdó".

Guillem Agulló, la lluita contra el feixisme, malhauradament, ha de continuar. No t'oblidem.

Menstruacions independentistes

De vegades, moltes, la realitat supera la ficció. Per això programes com el "Polònia" funcionen tan i tan bé.  Quan he sentit la notícia a la ràdio aquesta tarda no m'ho podia creure. He hagut de pujar el so per sentir bé una notícia que m'ha deixat perplexe. Deu ser que em torno vell....

La cosa és més o menys aquesta: "La formació anticapitalista CUP porta al ple de l'Ajuntament de Manresa una proposició per promoure mètodes de recollida de sagnat "menys agressius per al cos de la dona i el medi ambient".

O sigui, que la CUP de Manresa es dedica a promoure proposicions per a portar formació sobre mètodes de "recollida del sagnat" alternatius a les compreses i els tampons. Home, la cosa té força nassos, per dir-ho suau."Qui no té feina el gat pentina", recordem la màxima de les àvies, que solen ser molt i molt sàvies, i no pas per sàvies, sinó per àvies....

Com que no hi deuen haver prou problemes a Manresa, la CUP vetlla per la salut genital de les fembres del lloc. Proposa la "copa menstrual", compreses de roba (com les que feien servir les nostres mares quan eren joves) i esponges marines. M'agradarà llegir l'article que de ben segur la Moliné farà al respecte.

Resulta que el problema rau -diu la CUP- en conviure amb al cicle "d'una manera saludable". I per això proposa deixar d'utilitzar productes perjudicials per a la salut de les dones –com es prescriu als mateixos productes–, insostenibles ecològicament i amb un preu excessiu per a una "necessitat bàsica".

Home, no és que no tinguin raó no, aquests nois tan ecològics, però per aquesta regla de tres, haurien d'ampliar la moció que es votarà demà a Manresa per a fer tallers que ensenyin a preparar-se el desodorant. De tots és sabut (dels joves lleons de la CUP també) que els desodorants comercials són terribles cóctels químics: alumini, butà, isobutà, propà, trietil citrat, etilhexilglicerina, benzylheptanol.....! Quin horror!! I del preu? Ni en parlem. El que es lliga posant-se "Axe" no compensa ni el mal que li fem al nostre cos ni la pasta que ens costa...

Jo des d'aquestes línies recomanaria el bicarbonat de sodi com a millor desodorant natural que existeix. I sense demanar una moció a l'Ajuntament de Girona. El taller us el preparo en dues ratlles. Els ingredients que us calen són:

• 2 cullarades soperes de bicarbonat de sodi
• 6 cullarades soperes de maicena
• 10 gotes d'oli esencial d'arbre de té
• 3 cullarades soperes d'oli de coco.

Barrejeu en un recipient el bicarbonat, la maicena i l'oli. Afegiu-hi l'oli de coco i remeneu fins a obtener una pasta compacta. Podeu afegir-hi altres olis essencials perfumats, per exemple eucaliptus, lavanda o fins i tot vainilla. Poseu el producte en nevera fins que quedi dur, i ja teniu el vostre "Sanex" casolà, sense additius de cap mena, i...per quatre rals!!

No m'atreviria, de moment, a afegir a la mescla cap gota de líquid procedent de la copa menstrual, però tot és qüestió d'anar fet provatures....

Morir d'èxit

La setmana passada tenia una reunió professional al Banc Santander, a les oficines centrals del Passeig de Gràcia número 5, a tocar de Plaça Catalunya a les 12 del migdia. Vaig arribar amb cotxe sobre quarts de dotze, i la zona de la Plaça Catalunya era, parafrassejant Quino, "el acabóse". Feia molt temps que no parava per aquesta part de la ciutat, on si no hi vaig per qüestions professionals no hi vaig a raure mai, i el canvi de la Plaça Catalunya que jo recordava de fa només 10 ó 15 anys em resultava espectacular. Vaig aparcar amb penes i treballs al parking de sota la plaça, entrant per Pelai i vaig trobar un foradet enmig de cotxes amb matrícules alemanyes, holandeses i -sobre tot- franceses. Un dimarts del mes d'abril al migdia!!

En sortir a la superfície l'espectacle era encara més dantesc. Encara que no feia particularment calor hi havia una gernació de guiris amb calça curta, xancletes i samarretes sense mànigues de totes les nacionalitats imaginables del món anomenat civilitzat. Japonesos amb guies amb banderes i pals per a fer-se "selfies" consumint tal quantitat d'espai públic que els haurien de fer pagar. Autobusos turístics de doble pis a punt de sortir, tots plens a vessar. Cues a la guingueta -oficial- que ven entrades al museu del Barça (la "Barça experience"). Cotxes dels mossos sobre la vorera. Mossos i guàrdies urbans armats fins les dents, amb guants de pell i màniga curta, amatents a improbables gijadistes guarnits amb cinturons bombes. I gent fent-se fotos a tort i a dret, envaint la plaça i el Passeig de Gràcia de tal manera que fins i tot els coloms marxen. Als inicis del passeig l'espectable no millorava en absolut, ans al contrari. Turistes entrant en tromba als establiments que també tenen a casa seva per a comprar els mateixos productes que poden comprar a Tokio, Ámsterdam, Manchester o Vladivostok.

A la façana de les cases Batlló i Muntaner les cues arrivaven al carrer Aragó...Un fenòmen que m'havia impressionat a Nova York fa molts anys ara és el pa de cada dia a Barcelona.

Avui, també per feina, he estat a la seu central de Duanes de l'AEAT, al Passeig Carner, a tocar del moll. La "cosa" aquí encara és pitjor. Perquè n'hi ha encara més. Al voltant de l'estàtua de Colom, fent el tafaner a l'entrada del museu marítim, esperant per pujar a les...."golondrines" (que ja feien fàstic a les mosques quan jo era petit), fent "running", passejant amb segway!!! (això sí, amb guia pressumptament local sense casc, i turistes amb casc), passejant amb bicicleta....i en mig de tot plegat, els "manters" que intenten sobreviure com poden, ben custodiants per la policía portuària, que se'ls mira amb indiferència.

Entenc alguns dels meus amics que viuen a Barcelona, i entenc, per primera vegada en molt de temps a aquells que volen posar un límit racional i raonable a tot aquest desgavell...

El parc de les ribes del Ter a Girona

De vegades anem a buscar ben lluny algunes meravelles que tenim molt a prop de casa.

Enmig de tanta misèria moral i física, d'una Europa amb dues vares de medir, la que tanca les portes a refugiats polítics que imploren una oportunitat i la de la mateixa Europa que permet que els que es poden pagar bufets d'advocats i muntar estructures societàries en paradisos fiscals "optimitzin" de forma legal la seva fiscalitat, cal un retorn a les essències d'allò que és senzill i veritable.

Una d'aquestes respostes és al bell mig de Girona. El parc de les Ribes del Ter, entre Girona-Fontajau i l'hospital Josep Trueta és una pura meravella natural, i més ara que l'Ajuntament de Girona (l'ex-Batlle Ballesta segur que no sabria del que li estàn parlant...) ha fet una extraordinària tasca de neteja i condicionament de la llera i la ribera, fent que el camí que discorre a la riba esquerra del riu ofereixi una pasejada excepcional.

El bosc de ribera entre Bescanó i Girona (és la zona que més conec, i per tant puc parlar-ne amb propietat) està relativament ben preservat, malgrat els greus problemes que afecten el curs del riu Ter com a consequència de les preses (Sau, Susqueda i el Pasteral) que frenen l'aportació de sediments, i sobre tot, sobre tot, del no manteniment del cabdal ecològic degut a la gran derivació d'aigua cap a Barcelona. 

Malgrat l'acció humana dels últims cinquanta anys (abans era una zona inundable d'una riquesa biológica extraordinària)  és un espai natural parcialment recuperat en el que flora i fauna autòctona es fan ben evidents. No és gens difícil, en una passejada rutinària, sobre tot al capvespre o ben d'hora al matí, poder gaudir del cants d'ànecs coll verd, martinets, bernats pescaires, picots, merles....

Tampoc és difícil veure serps d'aigua, tortugues i fins i tot he arribat a veure llúdrigres. Recomano començar la passejada al bell mig del parc de la Devesa -on hi para el mercat del dimarts i el dissabte-, creuar la passera peatonal i començar l'itinerari seguint el camí que creua per sota la passera, direcció Hospital Trueta. Passarem per sota del pont de la Barca i descobrirem les platges del Ter, acabades de restaurar, on està permesa la pesca sense mort. Gaudirem de la contemplació dels bedolls i els salzes de ribera. Ens deleitarem amb la xiuladissa dels ànecs i ocells, i seguirem fins al pont del Trueta, tot deixant les pistes del Geig i l'hospital Trueta a l'esquerra.

Un veritable plaer pels sentits per aquells que estimen la natura.

La família unida

Quan jo era petit i només hi havia una tele i era en blanc i negre i es deia "Radiotelevisión Española", un dels programes que més m'agradava era el de "Los payasos de la tele".  És clar, si hagués existit el Club Super 3, la Lia, la Patipla i en Tomatix, probablement ni m'hagués assebentat de l'existència de la família de pallasos amb Gabi, Fofo, Miliki, Fofito i Milikito, és a dir, els mascles de la família Aragón.

Una de les cançons icòniques d'aquella època -aleshores jo tenia 10 ó 12 anys- era "La familia unida". Per circumstàncies d'aquell temps, on poques diversions més hi havia, les cançons dels "payasos" me les savia totes (jo i tots els de les meva generació, m'hi jugo un pèsol). Aquella cançó començava amb un "No hay nada más lindo que la familia unida, unida por los lazos del amor. Que bello es sonreir, con la seguridad de amar y ser amado de verdad....".

A la Península Ibèrica del segle XXI, la família, institució molt denostada als darrers anys del segle XX, torna a cobrar una importancia capdal.  Però en aquesta ocasió la família no roman unida pels llaços de l'amor (quin avorriment!!), sinó pels llaços del frau fiscal i la delinqüència organitzada.

La frase seria: "la família que roba i defrauda unida, roman unida".

Hi ha tants casos rellevants que és impossible no deixar-se'n molts, però només per a posar alguns exemples de famílies unides que roben unides: Javier de la Rosa (el seu pare ja va ser imputat per frau al Consorci de la Zona Franca), Mario Conde, amb pares i fills en presó sense fiança; família Pujol Soley, pare i mare imputats (perdó, investigats) així com 7 dels 8 fills; ministre Soria, el fill administra les societats opaques creades pel pare i diu tantes mentides que cada una que en diu li suposa un embolic més difícil de superar; el matrimoni Aznar Botella, llatrocini organitzat d'impostos sobre drets intel·lectuals; Rodrigo Rato, fidel hereu de la trama d'empreses il·legals fundades pels avis, seguides pels pares i perfeccionades pels fills, amb papers no a Panamà però sí a Gibraltar ("ese gran desconocido de los paraísos fiscales" que diríem en Castellà), Fèlix Millet i Jordi Montull, amb hereves que segueixen fil per randa les lliçons delictives dels seus progenitors. En David Cameron, malgrat no ser espanyol també s'ha comportat com un campió, amagant com un mentider l'herència d'empreses opaques del pare.....

L'hora de la rebelió global s'acosta i els que manen, sembla que continúen sense assebentar-se de res.