2013: balanç d'un any trepidant

Escrivia el darrer dia de l'any passat que el 2012 havia estat un any complicat en tots els àmbits "professional, per un nou repte que va aparèixer a primers d'any i que ha requerit tota la meva atenció; personal, amb la mort del meu pare el 25 d'abril i la buidor que la seva partença ens va deixar a tots els que l'estimem, polític: aquest any haurà estat amb tota probabilitat un dels de més intensitat des de l'adveniment de la democràcia l'any 1975 i de la consolidació de "Reflexions de Taverna" com a projecte personal".

 

Vist em perspectiva, em sembla evident que com a endeví no serviría pas, perquè això volia anticipar un any 2013 més tranquil. Res més lluny de la veritat. En tots els casos em vaig quedar curt en relació al que haurà estat el 2013 que ara s'acaba. El meu pare hagués coincidit amb mi si hagués viscut aquest any i hagués afirmat sense dubte que 2013 haurà estat políticament, un dels anys més trepidants de la historia política contemporània de Catalunya. També ho ha estat personalment. El nou projecte professional iniciat al 2012 s'ha gairebé consolidat el 2013, però a base de "sang, suor i llàgrimes" i no pas precisament en sentit figurat.

 

En tots els àmbits ha estat un any intens, de molts esdeveniments, de molts canvis. Han passat tantes coses que sembla que hagi passat molt més d'un any, encara que se'ns hagi escolat de les mans gairebé com un somni.

 

En política, el 2013 vindrà marcat per sempre més per la consolidació del sobiranisme a Catalunya. la declaració de Catalunya com a subjecte polític a l'inici d'exercici per part d'una majoria del Parlament ja albirava un any mogut. La Via Catalana va ser una explossió de civisme que va fer la volta al món diverses vegades, i l'anunci de pregunta i data per a la consulta va aconseguir repertir-ho. Sense dubte i passi el que passi, el 2014 també serà un any per a no oblidar que caldrà seguir amb molta atenció.

 

A Espanya les coses han seguit altres camins. Diners negres i papers de comptabilitats B amunt i avall. Impunitat dels banquers. Hegemonia política del PP que s'ha dedicat a legislar a cop de majoria absoluta. Escàndols polítics a Andalusia. Desgavell valencià a tots nivells. Gir cap a la dreta més dura, de fer por.

 

En economia, hi ha com a mínim un estancament de la crisi. Una certa sensació que com que s'ha arribat tan avall no es pot fer altra cosa que remuntar. Alguns indicadors apunten en aquesta direcció però el gran drama de l'economia espanyola, poc competitiva i amb una bossa d'atur cronificat, continua sense una sortida clara.

 

Ha estat també l'any en que ha esclatat amb tota la seva intensitat la bombolla elèctrica i el dèficit tarifari. No se sap encara com acabarà la cosa, només és segur que no acabarà bé i que ho acabarem pagant els ciutadans.

 

En cultura hi ha hagut algunes fites memorables. He llegit algunes novel·les extraordinàries: "Victus", de Sánchez Piñol, 1Q84 i "Balla, balla, balla" de Murakami; he descobert un nou talent de les lletres europees, el suïs Joel Dicker amb "La veritat sobre el cas Harry Quebert". He trobat algunes perles en forma de cantants increïbles com "Acousters", "Passenger" o "Eric Vinaixa". Ens han dit adéu dos grups icones de la música en Català: "Obrint Pas" a València i "Antònia Font" a les Illes.

 

Des del punt de vista personal no puc dir que no hagin passat coses. He consolidat "Reflexions de Taverna", amb entrades regulars, intentant ser un observador objectiu (que no imparcial) de la realitat política i social més propera. He fet gairebé 150 articles, més entrades que l'any 2012 que ja va ser un any molt prolífic, així que des d'aquest punt de vista estic prou satisfet. He tornat a publicar en format digital, a "Entreescritores.com", "Doble parella" i "La guerra de l'avi".

 

He tornat a dibuixar i pintar amb regularitat, i això ho he fet en companyia d'en Marc, que en segueix amb assiduïtat i que si persevera esdevindrà un gran dibuixant.

En l'apartat esportiu he culminat la segona participació a la Marató de Barcelona i ho he fet amb un temps molt decent tenint en compte el poc entrenament. I he descobert dos esports als que dedicaré molt temps en els propers anys: el paddle i el pitch & putt.

Finalment els punts foscos: entre feina i  viatges no he escrit ni una sola ratlla en tot l'any de les dues novel·les que tinc embastades. Espero poder-m'hi dedicar amb més intensitat el 2014.

 

Molt bona entrada d'any a tothom.

 

 

 

 

 

Pitch & Putt

He conegut aquest esport de la mà d'un bon amic gironí, en Quim Riera, que he fet de gran i gràcies a l'escola dels nens (el seu fill i el meu juguen junts a futbol).

Durant molts anys en Quim ha estat l'"alma mater" de la dinamització d'aquest esport arreu de Catalunya. M'ha obert a un món fins no fa gaire totalment desconegut per a mi.

Fins aleshores, totes les meves experiències golfístiques es circunscrivien a haver jugat unes quantes vegades a minigolf i al joc de golf "PGA" a l'ordinador (joc del que -per cert- quan tenia vint-i-cinc anys era un expert).

Amb en Quim he jugat tres vegades a un esport que enganxa "conceptualment", de forma integral. És relativament barat, no cal ser soci per a sortir al camp, hiha força camps al perímetre de Girona, s'està en contacte amb la natura i hom juga envoltat de flaire de gespa acabada de segar i piuladissa de pardals. En alguns camps, l'entorn natural no és només relaxant sinó que és veritablement una petit tresor.

 

La cirera del pastís és que no cal tenir "hàndicap" per  poder jugar. A més a més, quan hom aconsegueix "tocar bola" i enviar-la seixanta o setanta metres més enllà i més o menys en la direcció que s'havia plantejat, aleshores l'adrenalina córre a dojo pel cos. Espero poder-hi jugar més l'any vinent, amb en Quim, Mestre de Mestres i pedagog com pocs en aquest esport.

 

Un dels aspectes més interessants de l'afició d'en Quim és que ell sol, ha estat durant molts anys -17 per ser exactes- "un home sol" que ha concebut, creat i mantingut una de les millors pàgines web del món  sobre el Pitch & Putt, la página oficial de Pitch & Putt de la Federació Catalana i el que té més mèrit en un context com l'actual, ho ha fet durant tot aquests anys de forma totalment altruïsta, sense cobrar ni un cèntim.


Un altre dels fets remarcables és que en Quim va ser un dels pioners d'aquest esport a Catalunya, hi ho va ser tant que va acabar constituint, junt amb alguns altres visionaris, la Federació Catalana de Pitch & Putt, que és membre de la Federació Internacional i que és un dels pocs esports en els que Catalunya té una selecció nacional (diferent de l'espanyola). No sé ara com està la situació però fins no fa gaire, ni tan sols hi havia selecció espanyola, cosa que constitueix tota una singularitat! 

Ara en Quim diu adéu després de tots aquests anys i  deixa de mantenir la pàgina web i això és notícia. Recomano vivement la lectura de la darrera entrevista que li fan a en Quim Riera a la revista especialitzada "Forat 18", en la que ell mateix  explica "el perquè de tot plegat". La revista i l'entrevista es pot  descarregar al següent enllaç:

 

 http://www.forat18.es/revistes.htm

 

 

 

 

 

 

 

S

Llei de símbols de els Balears

Fa dies que no escrivia sobre el personatge José Ramon Bauzá, però aquest senyor no pot parar quiet ni un minut. Si no fa tant, arran del tancament, amb nocturnitat i al·levosia de Televisió Valenciana deia que el País Valencià era un dels bancs de prova de l'eufòria recentralitzadora i del gir dretà del PP em deixava el segon banc de proves, segurament tan o més important que el valencià.

 

Si els valencians del PP estan desmuntant l'autonomia a cop de decret, els amics de Bauzà estan fent d'acadèmia d'experimentació per a l'exterminació de la llengua catalana a Ses Illes.

 

Temps era temps, quan el PP tenia membres regionals de dretes però civilitzats, cultes i amb un cert respecte pel seu patrimoni cultural. Fins no fa tant de temps, la dreta illenca no tenia cap problema en defensar des del PP que xerrava en Català i que el Català era la llengua de Ses Illes. Sense complexos, sense problemes. Era l'època de Cañellas i d'altres que des del PP van gobernar sense crear problemes allà on no n'hi havien.

 

Però vet aquí que la dreta neofranquista més radicalitzada pren el relleu del poder i es conjura per a acabar amb tot allò que faci pudor de diferència en general i amb qualsevol espurma que pugui semblar assimilable al Català en particular.

 

En aquest contexte, en Pepe Ramon té el dubtós privilegi de ser l'únic President de les Balears que ha aconseguit mobilitzar tota la comunitat educativa en contra seva, té també el sant honor de tenir una consellera d'Educació que a l'informe PISA l'anomena informe TREPITJA i té també l'honor de ser l´únic President autonòmic contra el que s'han declarat en vaga de fam.

 

Però ell, encegat en la creuada espanyolitzadora, fa com si sentís ploure. La setmana passada el Parlament Balear va aprovar la Llei de Símbols. La nova llei de l'avortament és altament regressiva per que suposa de conculcació de drets fonamentals de la dona i per tant és molt més greu; però la Llei Balear de Símbols té una connotació contextual molt pitjor (és franquisme en estat pur!), si bé no atenta directament contra la llibertat de gènere.

 

La llei de Símbols et diu quines són les banderes que pots utilitzar a la Comunitat Balear i quines no. Se'n recorden de la Llei del LAPAO? Doncs això, en un altre contexte, ve a ser més o menys el mateix.

 

La cosa té estigmes esquizofrèniques de tant irreal que sembla. És com si es volgués legislar sobre quina és la forma més adequada de mirar cap al sol, sota pena de sanció si es fa d'altra manera. La llei tipifica com a faltes lleu, greu, molt greu… les sancions per no complir de forma immediata la norma de retirar un símbol no oficial, no permès o no autoritzat, fins a 10.000 euros.  Donat que hi havia un informe del Consell Consultiu que diu que no es pot coartar la llibertat d’expressió, el govern Bauzá senzillament la reduex, indicant als mallorquins quan i sota quins supòsits poden tenir llibertat d'expressió.

 

I tot plegat per què? Doncs perquè el símbol de la resistència pacífica dels professors balears contra la imposició d'un trilingüisme sense mitjans ni recursos, ha estat un llaç amb la bandera catalana. L'odi arriba a ser tan profund que pretenen combatre sentiments a cop de llei.

 

Quant de temps més haurem d'aguantar aquesta barbarie?

 

 

 

La Caballé, altra vegada

Ahir, la soprano andorrana va fer una roda de premsa a Barcelona per tal de presentar el concert solidari "Veus per l'esperança" qut té com a objectiu recaptar fons per lliutar contra el càncer infantil. Això, tot i ser un esdeveniment extraordinari, no va ser  però la notícia.

 

El que va causar furor entre els periodistes va ser les seves declaracions sobre l'anunci de la grossa de Nadal al que vaig dedicar  fa uns diez una entrada al blog anomenada "Anuncis del passat".

 

Doncs la dama andorrana ha compartit la meva mateixa impressió quan deu haver vist l'anunci ja que es declara horroritzada de veure com ha quedat (ella) i continua dient que si hagués sabut que quedaria com ha quedat no hi hagués participat.

 

Afirma que ho va fer perquè és molt amiga de Rafael ("el dinosaure") i perquè confiava en el director de l'anunci, però que segurament per efecte del maquillatge i que el dia de la gravació no es trobava bé el resultat li sembla horrorós.

 

Com a mínim la senyora té sensibilitat i gust i suposa que la seva declaració no és altra cosa que una manera de dir que el visionat del resultat global l'ha decebuda tant que no sap com dir públicament que li fa vergonya haver près part d'aquesta confabulació contra el bon gust.

 

El resultat és senzillament extraordinari, com es pot apreciar a la foto adjunta.

 

 

 

 

 

El despropòsit elèctric

Fa ja força temps que vaig explicar el despropòsit del mal anomenat "dèficit tarifari elèctric" en aquest mateix blog. Ara, gairebé un any després, "la cosa" ha assolit nivells kafkians, per dir-ho d'una manera intel·ligiblement suau.

 

La història del dèficit tarifari és un pur artifici polític que s'inventen els mateixos polítics (que saben tant d'economia com jo de la lluna de València, és a dir, absolutament res).

 

Algú va decidir que calia apostar per les energies renovables, fonamentalment, eòliques i solars (aquelles que encara avui dia són en la seva inmensa majorai cares i insostenibles econòmicament). Per aconseguir que hi haguessin inversors disposats a posar-hi diners, es van inventar unes primes excepcionals que es pagarien "de per vida" a aquells que volquessin a la xarxa energia elèctrica generada via renovables. El problema és que aquestes primes excepcionals (que van fer pensar a molts inversors estrangers que això de les energies alternatives a l'Estat Espanyol era un xollo digne d'un "Harvard case") provocaven a les companyies elèctriques (que eren les que acabaven pagant) un forat que l'Estat es comprometia a cobrir. És a dir, que l'Estat subvencionava les energies renovables, poc eficients econòmicament, contra deute a les companyies Elèctriques.

 

Quan la cosa era petita i raonable, es podia més o menys mantenir i justificar, fins que l'afer va pujar fins a assolir els 30.000 d'Euros acumulats al 2013 que l'Estat es va comprometre a pagar via emissió de deute. Aquest compromís implicava el pagament aquest 2013 de 3.600 milions (aproximadament un 11% del deute), que s'havia de fer durant aquest any. Fa poc el ministre Montoro, mundialment conegut pel seu somriure cínic que li surt de sota el nas, va dir que l'Estat no podria pagar i per mor del compliment de l'objectiu de dèficit i que les companyies elèctriques s'haurien d'esperar. I el paio es queda tan ample, i amb un somriure que li creua la cara. És extraordinari. 

 

El resultat, agradi o no, i digui el que digui qui ho digui, és la subhasta de la semana passada. Jo no sé si les Elèctriques van utilitzar la pràctica prohibida de posar-se d'acord per influir en els preus, jo no sé si les Elèctriques que operen a Espanya tenen pèrdues o no (això fa de molt mal dir encara que s'entengui de balanços, com jo més o menys m'atreveixo a afirmar), el que sí sé és que si algú em debés 30.000 milions i es fes el ronso per a tornar-me'ls utilitzaria totes les vies al meu abast per a aconseguir-ne la restitució, com deia aquell, "per via civil o militar".

 

Al final, com que aquest Estat està "burkinafassonitzant-se" a marxes forçades, ja comença a no estranyar-me res. Al problema, insisteixo, generat per polítics del PSOE i del PP, se li ha de donar una solució política, via pressupostos de l'Estat, però queda molt lleig centrifugar la merda cap als ciutadans particulars, que ja en tenim prou de pagar més impostos dels que ens tocaria. Un increment d'un 11% és simplement inacceptable.

 

L'espectacle posterior a la subhasta elèctrica d'anular-la per part del govern i d'insinuar que hi havia hagut manipulació de preus és grotesc i poc argumentat amb principis sòlids. Com ja ens venen tenint acostumats, no deixa de ser altra cosa que una arbitrarietat més de la que no saben com sortir-se'n.

 

Així és com hem de patir els Administrats.

 

A veure qui els té més ben posats...

La partida s'està posant interessant. Només veient les notícies d'aquesta semana, sembla clar que al Parlament Espanyol els periodistes estaven més pendents de la foto d'en Mas amb un fons presidit per un fresc del setge de Barcelona al 1714. Em sembla fins i tot una mica malaltís, però en part és bo. Es parla de la Consulta, i això sol vol dir que aquells que menystenien el Procés Sobiranista no els queda més remei que prendre-se'l seriosament. En alguna cosa hem avançat.

El patetisme d'Alicia Sánchez-Camacho anunciant l'apocalipsi i les sancions i la suspensió de l'autonomia catalana fent servir...l'exemple de l'Ultser!!! on van morir en poc més de 20 anys gairebé 4.000 persones és absolutament inaceptable.

Els dirigents del PP estatal haurien de fer callar aquesta persona que per tot bagatge polític té uns llavis siliconats, la fe dels conversos i una gravació de peixeteria  al restaurant La Camarga amb una senyora plena de rancúnia contra per la seva parella.

En Rajoy insisteix que no hi ha marge per a res, i en Mas que està disposat a parlar però que la Consulta és irrenunciable.

Sóc òbviament part interessada, perquè defenso la consulta i  sóc un ferm partidari del SI-SI, però també intento fer un exercici d'empatia i puc entendre això de consultar als espanyols sobre els potencials efectes de la consulta, però la negació de la consulta per se resulta clàrament incomprensible, fins i tot des d'una perspectiva jurídica (sense ser-ne un expert).

Castella està fent una posició de força, i Catalunya prova de contraargumentar amb idees i fermesa, però la suposada il·legalitat és purament política.

Quina diferència hi ha entre el referèndum sobre l'Estatut de 2010 i un referèndum sobre la consulta? Cap. El nou Estatut aprovat per una majoria del Parlament de Catalunya va ser aprovat pel poble Català en referèndum i posteriorment refrendat pel Parlament Espanyol. I no va ser fins més tard que el PP el va portar al Tribunal Constitucional....

Si una eventual consulta el 9 de novembre donés com a resultat un SI-SI per un 50,5% llavors sí que s'hi hauria d'involucrar a Espanya, perquè les conseqüències de la Consulta SÍ que els afectarien. Costa tant entendre això?



 

Involució 2.0

La majoria absoluta està portant el PP a una deriva cap a la dreta més recalcitrant i caduca, que és probablement l'espai polític on sempre s'ha sentit bé; segurament és un fet genòmic, agreujat amb  certesa pel fet que a l'Estat Espanyol no es va fer mai una transició política com calia i que hagués hagut de culminar amb una restauració de la República derrocada l'1 de setembre de 1939.

 

No només ja no se n'amaguen sinó que fins i tot en parlen amb la boca plena i n'acaben presumint. Estem assistint al ressorgiment d'una mena de neofranquisme.

 

L'aprovació ahir de la nova Llei d'interrupció de l'embaràs és -en la meva opinió- un dels fets més significativament retrògrads i antidemocràtics que han succeït a l'Estat des del cop d'estat del Tejero. S'ha retrocedit gairebé trenta anys en el temps i s'ha eliminat un dret fonamental de les dones de l'Estat i per extensió s'ha retrocedit una passa importantíssima en l'igualtat entre homes i dones.

 

Ruiz Gallardón, de qui durant una temporada vaig pensar que era un demòcrata moderat, acaba de demostrar que el Ministerio de Justicia està a les ordres de l'ànima negra del cardenal Rouco Varela i de retruc de la Conferència Episcopal. Si jo fos dona em sentiria profundament ferida i avergonyida de pertànyer a un Estat que té uns governants com aquests. Fins i tot s'ha eliminat la possibilitat d'interrupció de l'embaràs en cas de malformació del fetus. És una increïble involució, que el ministre defensava ahir amb una vehemència argumental que no es creia ni ell.

 

I a la pràctica el que la nova llei provocarà és ben senzill, no cal ser ni un ministre ni una fletxa per a deduir-ho: les dones que vulguin avortar i tinguin diners marxaran a fer-ho a França o Anglaterra i les que no en tinguin aniran a clíniques il·legals que tornaran a proliferar com bolets i que suposaran altra vegada una innecessària situació de risc per a la vida de moltes dones d'extracció social mitja i baixa.

 

Resumint, l'avortament continuarà perquè al Segle XXI a la Unió Europea no es poden negar drets fonamentals, i aquest és un d'ells; però continuarà en pitjors condicions. I em pregunto què hi guanya la dreta. Només satisfer un peatge a l'Església? En un Estat aconfessional? Com és possible? Com ho permetem?

 

La Llei sobre l'avortament és només el darrer despropòsit legislatiu dels molts que està perpretrant aquest govern, precedida per la nova Llei de Seguretat, impulsada pel ministre català Fernández Díaz (encara fa més mal), una altra vergonya que es caracteritza fonamentalment per a retallar més drets als ciutadans, i encara sort que en la negociació final es van acabar acceptant algunes esmenes que clamaven al cel, com ara la llibertat de manifestació al davant dels organismes públics.

 

I aquesta vé, entre d'altres, precedida per la nova Llei d'Educació de l'inefable ideòleg de la FAES, el ministre Wert. 

 

S'han tret la carota i no sembla que hi hagi oposició que, de moment, els pugui aturar.