Coronavirus: efectes col·laterals

El Coronavirus està despertant el millor i el pitjor de tots nosaltres, els anonemats Sapiens, Sapiens, que em dona la sensació que en aquest interessant exercici de Darwinisme invers que estem fent a resultes de l'expansió de la malaltia, caminem a passes de gegant cap a l'extinció.

En el capítol d'allò millor és molt remarcable l'onada de solidaritat que tothom està tenint envers el personal sanitari, tenim de ben segur, de la millor sanitat pública del món i, una vegada més, aquest collectiu ho demostra amb la seva abnegació i altruïsme. Els aplaudiments espontanis de les vuit del vespre als balcons en són una mostra, i avui, que hi participo per primera vegada se m'ha posat la pell de gallina.

En el capítol del pitjor segurament hi hem de situar, per davant de tot i amb molta diferència, la pèssima gestió que tota la classe política sense excepció, sense excepció, està fent d'aquesta crisi. Avui ho comentava amb una italiana que compartia els meus sentiments: ens estan prenent el pèl i ens estan demostrant que la seva incapacitat, miopia de curt termini, baixa talla política i partidisme electoralista, sempre a la cerca de desacreditar el contrari. Les baralles de baix nivell sobre confinament, competències, confinaments i d'altres fan molta llàstima, sobre tot venint d'individus que paguem amb els nostres impostos.

Una altra de les conseqüències negatives també l'he viscut aquesta mateixa al Bonpreu de sota casa meva. Hem passat en quatre dies de no fer ni cas al confinament, cap de setmana a la Costa Brava inclòs, a comportar-nos, i perdoneu-me l'expressió, com veritables energúmens de ramat de república bananera (Xina, Rússia i similars). D'entrada cues per entrar al super, degudament controlat per guàrdia de seguretat, amb guants, màscara i que com a bon policía s'anava conferint el dret de dir: "ara pots entrar", qual vulgar porter de discoteca. Sé que compleix ordres, però tot i així passem del blanc al negre sense solució de continuïtat i aquesta constatació d'una certa arbitrarietat (dilluns al vespre, només fa dos dies, el guàrdia estava contemplant les mussaranyes). M'he hagut de barallar amb una senyora que es volia colar. Després m'ha escridassat perquè no m'he desinfectart les mans en entrar, i finalment una dependenta habillada com per a canviar la via d'un malalt d'èvola en sala esterilitzada d'aïllament hospitalari, m'ha escridassat perquè no he agafat la fruita amb uns guants que no existien perquè senzillament s'havien acabat. M'han entrat unes immenses ganes d'engegar-ho tot a rodar i sortir d'allí cridant deixant la bossa i sortint sense comprar res. Al final he fet el primer però no el segon. He dit amb veu prou alta perquè tothom em sentís que ens aboquem irreversiblement a l'extinció (i una noia jove, amb màscara d'ultra-protecció ha assentit amb el cap).

Però hi ha moltes més coses positives fins ara. Ahir amb un molt bon amic en comentàvem unes quantes:

• Brutal nivell de reducció de la contaminació. Els nivells de diòxid de nitrogen i de CO2 a l'atmosfera han disminuït a Europa i Xina a nivells no vistos en els darrers 30 anys.
• Constatació que el teletreball no és la fi del món, i que malgrat que no és el mateix que el treball presencial, ben organizat s'hi pot acostar molt, amb les conseqüents millores en reducció de contaminació, trànsit, estúpides pèrdues de temps en desplaçaments...
• Constatació com a derivada de l'anterior que molts vols d'avió per motius professionals són perfectament prescindibles (en dóno fe aquests tres dies que he fet més "skypes" que en els darrers tres mesos).
• Constatació que l'educació secundària i universitària "on line" funciona de meravella (ho estic visquent a casa amb els meus dos fills aquests dies de confinament).
• Disminució de l'emprempta ecològica gràcies a aquests "downshifting" obligat que ajuda a veure que hi ha una altra manera de viure que gairebé tots ja havíem oblidat o que pensàvem que no era possible recuperar.
• Reducció del nivell d'estrès laboral i vital (que no vol dir que no es generin altres tipos d'angoixes, fruit de la convivència continuada en un entorn reduït o la que genera la por a la malaltia).
• Recuperació del gust per la lectura, la música i d'altres disciplines que de vegades tenia completament oblidades...

I una altra també de col·lateral: el Bribó, ull! perdó, el Borbó sortirà d'aquí a cinc minuts a donar ànims "en estos momentos tan difíciles". Els deixo que són gairebé les nou i no m'ho voldria perdre per res del món....

Coronavirus: Distopia post-nuclear

Sé que hauria d'estar escrivint sobre altres temes i que hi ha vida -encara- més enllà d'aquesta pandèmia bíblica que ens ha caigut al cim, però gairebé com a teràpia personal el cap i les mans se me'n van cap a escriure sobre aquest fenomen, vivències i pensaments, sense que hi pugui fer gaire res.

D'aquí a molts anys es continuarà parlant d'aquest fenonem global que està canviant de forma radical la nostra manera de viure i que formarà part destacada del contingut dels llibres d'història. Segurament no haurà matat uns 70 milions de persones, com l'anomenada "Grip espanyola", entre 1918 i 1920, però haurà canviat els hàbits de centenars de milers de persones. La pandèmia passarà, com s'han superat les que hi ha hagut abans a la història de la Humanitat però ja mai més, res no tornarà a ser exactament igual. Potser semblant, però mai més del tot igual. En els darrers quinze anys hem patit entre d'altres el SARS, l'Èvola, el Zika. Però val a dir que a escala mundial van acabar passant sense pena ni glòria. Res a veure amb aquest Coronavirus, el COVID-19.

Res a veure però amb la crisi actual. Ahir vaig tenir la gran sort de poder tornar dels Estats Units (en un dels darrers vols que sortien del país cap a Barcelona, ple d'espanyols afincats al país, estudiants i profesionals, amb les seves famílies, que fugien com rates) i en arribar a mig matí a l'aeroport de Barcelona l'espectacle era, per dir-ho d'alguna manera, antropològicament fascinant. Arribar a un aeroport buit i amb pràcticament la meitat dels viatgers i treballadors amb màscares i guants fa una certa angúnia, especialment si esdevé una novetat que es veu en primera persona i no pas en un vídeo compartit per WhatsApp.

Enfilar després les rondes i ser -literalment- l'únic vehicle circulant durant una bona estona no m'havia passat ni un dia a les quatre de la matinada, tornant de festa.

I l'AP-7 no era precisament gaire diferent. Sé que era diumenge, però tot i així el trànsit era pràctica -ment inexistent. I les àrees de servei, pobles fantasma. La senyora que em va cobrar la gasolina, parapetada en el seu habitacle, tancat i enreixat, anava habillada amb guants, màscara i gorra, i això que entre ella i jo hi havia un vidre de tres centímetres de gruix que ens separava. Ni un maleït cafè vaig poder fer fins que no vaig arribar a casa.

En arribar a Girona, un altre panorama desolador d'establiments tancats excepte el quiosc de l'estació de tren, on em van vendre els diaris també amb uniforme de sala de confinament hospitalari i a 2 metres de distància del taulell.

S'ha acabat la conya. Ara tothom està molt espantat. I la por passa factura. A la nostra vida quotidiana i a l'economia.  Ha arribat el moment del reconeixement massiu que la cosa ens pot tocar a tots sense distinció de raça, sexe o condició social, i finalment gairebé tothom, fins i tot els més negacionistes i emissors d'acudits al Whats, ho estan internalitzant per fi. I per sort, el negacionisme catxondo ha durat només dos o tres dies.

Ara qui més qui menys és conscient de la gravetat  que l'expansió incontrolada de la malaltia pot provocar. Ni el la pitjor de les distopies ens haguessim pogut imaginar viure aquesta situació de confinament. Segurament la ment humana està més preparada per a suportar la guerra (al capdevall amb enemigs coneguts i més o menys previsibles) que un mal que no se sap d'on vé ni a qui pot afectar.

Aquesta incertesa genera malestar i angoixa profunda, i en alguns casos pot fins i tot arrossegar a una depressió, i sobre tot, la modificació de comportaments en les nostres activitats quotidianes: anar a comprar (avui al Bonpreu de sota casa, arrassat, una noia jove portava dues bosses de plàstic a les mans per a tocar-ho tot), relacionar-nos (a casa ningú no es fa petons) o simplement viure (amb un consum massiu de sèries, teleescombreria, "youtubes" i vídeojocs).

Però el pitjor de la distopia és l'afectació econòmica de la pandèmia. Només els esdeveniments d'avui dilluns 16 de març, i això encara durarà un temps que ens semblarà a tots una eternitat, ho comencen a acreditar: pimes tancades, tancament de fronteres, reducció dràstica de comunicacions aèries i ferroviàries, trencament de les cadenes de suministre, i com a conseqüència, EROS i ERTOS a tort i a dret. Cert que al metro de Barcelona avui hi havia gent, però és que paralitzar la indústria i tots els serveis del país és una barbaritat económica que només descerebrats de l'alçada d'en Quim Torra poden predicar. Potser ens curaríem abans, però no tindríem amb què comprar menjar ni res de res.

Segurament superarem el virus, però la pandèmia econòmica que ja està generant com a dany col·lateral deixerà notar els seus efectes durant molt més temps que el mateix coronavirus, i això deixarà també un panorama de distopia post-nuclear.

Coronavirus: perspectiva des dels Estats Units

Escric aquest blog des de l'aeroport de Cincinnati, a l'espera d'un avió que m'ha de portar a New York, al JFK, esperant poder prendre un altre avió que em torni a Barcelona. Si fa només una setmana, quan vaig arribar als Estats Units m'haguessin explicat el que estic veient aquests darrers tres dies, senzillament no m'ho hagués cregut. És la primera vegada en molts anys, que veig que tot el que ens envolta s'escapa del nostre control. A la primera potència mundial, aquesta constatació és encara més punyent.

I és que els Estats Units han estat els darrers de rebre aquest convidat indesitjat que porta per nom Coronavirus. En només 4 dies, però literalment, han passat de la conya i del negacionisme ("això els Estats Units no pot passar") a un -perdoneu-me estimats lectors per la vulgaritat, que utilitzo només com a recurs expressiu- "acolloniment" generalitzat que ratlla la histèria.

Feia molt de temps, molt, que no veia un aeroport tan buit, de fet, des del 12 de setembre de 2001, quan per feina em va tocar viatjar a Paris, el dia després del xoc dels dos avions contra les Twin Towers de New York. Estic escrivint a la "lounge" de Delta Airlines, pràcticament sol, sense exagerar. No m'havia trobat amb una situació semblant en tota la meva vida i fa molts anys que viatjo....

Els Kroger, els Wallmart, els Aldi.... han esgotat els liquits d'higiene de mans i el paper higiènic en 24 hores. Fins el dimarts tot era més o menys normal, es parlava del virus, però com quelcom que es mira amb distància, des de la barrera. En tres dies han suspès escoles, activitats esportives, universitats, concerts i fins i tot activitats relacionades amb la campanya presidencial. Com escrivia avui a la meva família, han passat literalment del "feast" al "famine".

I tot això ha succeit quan el nivell de contagis ha començat a accelerar-se i la població s'ha adonat que el perill és molt real, i que als Estats Units, amb la sanitat pràcticament totalment privatitzada, i  sense "kits de test de la infecció" disponibles a gran escala, la cosa pot esdevenir una catàstrofe en pocs dies. Això sí, han reaccionat amb cel·leritat hi ja hi la la llei d'emergència nacional en marxa des d'ahir (a Espanya a costat 15 dies de veure com els contagis es multiplicaven de forma exponencial).

Els humans de la meva generació i de generacions posteriors estem astorats i bàsicament el que ens passa és que no sabem reaccionar degut principalment a dues raons: la primera és que no ens haguéssim pogut pensar mai que una cosa així pogués succeir a escala mundial al Segle XXI i la segona perquè la incertesa d'allò desconegut i mortal ens deixa sense referents. I ens fa entrar en mode pànic, també molt atiat pels mitjans de comunicació.

És probable que el nivell de contagi i propagació de la malatia als Estats Units adquireixi una velocitat estratosfèrica i acabi pitjor que a la Xina (segur que en parlarem abastament només d'aquí a 7 dies), i ningú, hores d'ara, és capaç de predir com i quan acabarà tot plegat, malgrat que el nivell de contagi a Xina pràcticament estigui del tot controlat.

Com cantava el gran Bono de U2, "It's the end of the world as we know it". Mai una frase en una cançó havia estat tan encertada.

Que tinguem sort.

El coronavirus en xifres

La informació és sempre la millor font de combat contra la ingnorància, la desidia i el pànic injustificat. Segurament, una adequada gestió de la informació per part de les autoritats dels diferents països hagués estalviat molts patiments en el cas que ens afecta.

És una obvietat que els casos de contagi s'estan expandint de forma exponencial a molts països, entra d'altres, Itàlia, França i Espanya. També és una obvietat que aquesta situació ha desfermat el pànic generalitzat als mercats de valors i al del petroli (a la davallada generalitzada d'activitat econòmica i de desplaçaments, s'hi afegeix la guerra comercial encetada entre l'Aràbia Saudita i Rússia): tots sabem que el capital és molt covard i que accepta més aviat malament tot allò que no està predit i descomptat.

L'expansió del coronavirus i el seu impacte final en l'economia és encara hores d'ara un gran desconegut. I això fa por. Por que ve catalitzada per la mala gestió informativa que s'està fent a nivell mundial, en particular pels mitjans de comunicació que són els principals contribuïdors a l'expansió del pànic. 

Per què ara es reacciona tan diferent a com es va fer en crisis pandèmiques anteriors com el SARS, l'èvola o el zica? Dubto que ningú pugui contestar aquesta pregunta.

Doncs bé, hi ha una plana web que voldria que els meus lectors tinguessin disponible. Auspiciada per la John Hopkins University (una de les universitats de medicina més prestigioses del Planeta), és una plana que mostra l'evolució del virus, nous contagis, recuperacions i morts, gairebé en temps real. Recomano vivament que us hi connecteu. Dóna, de forma molt clara, un munt d'informació molt valuosa i potent.

https://gisanddata.maps.arcgis.com/apps/opsdashboard/index.html#/bda7594740fd40299423467b48e9ecf6

Doncs bé, amb informació actualitzada a data de quan escric aquest blog (Estats Units, 9 pm hora local Eastern Time), la situació, resumint moltíssim, és la següent:

- Total infectats al món: 113.585, dels quals a la Xina 80.735, és a dir, un 71,1%

- Total recuperats (curats): 62.517, és a dir, un 55% dels casos de persones infectades, ja no ho estan a dia d'avui. Per què no es posa èmfasi en això? Misteris de la premsa.

- Total morts: 3.996, és a dir, un 3,5% dels infectats, dels quals el 90% amb malalties cròniques prèvies i de més de 80 anys.

I aquesta és la realitat. La resta, pànic injustificat. Prevenció sí, òbviament, pànic, no.

No voldria acabar aquesta entrada sense tirar dels llibres d'història i recordar, una vegada més, que malgrat el nostre creixent domini de la tecnologia, la història avança en cercles i es repeteix.

La peste negra, que va devastar el planeta Terra entre 1347 i 1353, va acabar en 6 anys amb més de 25 milions de persones a Europa (un terç de la població europea). També va començar a Àsia (on va matar més de 40 milions de persones) i es va expandir a Europa seguint les vies comercials. També en aquest cas, els mariners italians la van portar a Europa, on va entrar per Messina, i a partir d'aquí es va expandir a tot el Continent. 

Qui afirmi que la història no es repeteix és que, d'història, en sap més aviat poc....

Corrupció borbònica (pressumptament)

El bon amic Pere Perpinyà enviava ahir a un grup de WhatsApp que compartim, un reTwitt d'un tal Jordi Lamuà (?) en el que el títol era "Doncs què? Comencem a fer neteja?" (https://t.co/M27zCRrKSc) i hi adjuntava diversos fragments dels discursos nadalecs dels dos borbons, l'emèrit i l'actual rei, ens els que ambdos personatges feien enceses proclames contra la corrupció i la utilització fraudulenta de recursos públic per part de funcionaris de l'Estat....No podem oblidar que els dos borbons, han estat (un) i és (l'altre) membres de l'alta representació pública de l'Estat Espanyol.

Aquesta entrada de blog, que volia escriure des de dijous de la setmana que avui s'acaba, i que no he pogut fer per falta de temps, la volia titular "Corinavirus", us ho ben prometo, però com que Catalunya i Espanya són terres de creatius instantanis aquest títol hores d'ara ja és del tot obsolet. 

Sí que és cert que el que s'ha anat sabent sobre el pressumpte cobrament (no vull que em fotin a la trena, i per si de cas, cal ser prudent en les afirmacions fins i tot en un modestíssim blog com aquest) de comissions per part de Joan Carles I, rei emèrit, en relació a l'adjudicació i construcció de l'AVE de Medina a La Meca per part d'un consorci espanyol liderat per Villar Mir, fa molta pudor d'irreguralitat, i merita, si més no, unes quantes reflexions.

La primera és com aquesta notícia (de fet mig coneguda i "vox populi" durant molt de temps) ha estat "silenciada" pels mitjans de comunicació espanyols fins que les investigacions de la fiscalia suïssa ha acabat "forçant" la fiscalia espanyola anticorrupció (forçant en el sentit de no tornar a fer el ridícul internacional com ens té acostumats la justícia espanyola als darrers temps) a obrir una investigació per pressumpte cobrament il·legal de comissions. Conclusió de taverna: la monarquia continua gaudint encara d'un nivell d'intocabilitat que només pot explicar-se per estar recolzada per les més altes esferes de l'administració de l'Estat i les altes finances.

La segona és que la cosa té tota la pinta de ser un cobrament il·legal de comissions per part de Joan Carles I per part del seu amic el rei Abdulà d'Aràbia Saudi (ahir el diari "Ara" en fa un article excel·lent). Que algú que ha contribuït a l'adjudicació d'un contracte multimil·lionari a un consorci espanyol (la comissió seria d'aproximadament un 1,5% no em sembla res de l'altre barri) cobri una comissió no em sembla malament, fins i tot ho veig lògic, ara que aquesta la cobri el principal representant de l'Estat Espanyol aleshores (2012) a títol personal, em semblaria un escàndol de proporcions majúscules.

La tercera és que tot això fa molta pudor de "clavegueres de l'Estat". No podem oblidar que les primeres dil·ligències es van obrir arrel de la investigació contra Jiménez Villarejo (aquell gran policia!) i material que se li va intervenir en un escorcoll al seu domicili. Els embolics de faldilla, els suborns, les amenaces i la intervanció dels serveis secrets (CNI) deixen francament l'aparell de l'Estat en una situació més aviat de vergonya.

Finalment, vist com està el panorama, no m'estranyaria que en cas que la fiscalia suïssa arribés a provar que els diners es van cobrar (il·legalment) i es van ingressar en un compte personal de Joan Carles I en un compte corrent d'un paradís fiscal, la monarquia espanyola, aquesta vegada, en surti tocada de mort. A Espanya això podria arribar a aturar-se (com es deu haver fet tantes vegades). A Europa, les cartes es juguen d'una altra manera.

Temps al temps.

Puigdemont i l'estratègia de la confrontació

Jo no sé si serà per l'edat, o pel cansament d'anys de processisme estèril i d'enganyifa, que començo a enyorar -malgrat les innombrables errades i les corrupteles familiars auspiciades per la Marta Ferrussola i l'hereu dels Ferraris- el llegat de Jordi Pujol i la seva política de "peix al cove".

Francament, analitzada la situació d'avui amb una mica de perspectiva, sembla que el món catalanista s'hagi capgirat de forma radical. Tenim un president de la Generalitat, que ni vam escollir, ni em representa, i que com a Català, em fa caure la cara de vergonya (ho diuen fins i tot el que treballen al seu entorn més proper....). Els que ahir proclamaven que només hi ha una via, que és la independència a qualsevol preu (ERC), avui són al capdavant de l'estratègia de l'eixamplement de la base i la negociació amb l'Estat. I els hereus de Convergència juguen a veure qui la diu (i la fa) més grossa. L'exemple de Perpinyà de dissabte passat en va ser una mostra d'allò més gràfica.

Veure els tres tenors (Ponsatí, Comín, Puigdemont, per aquest ordre d'escenificació de la confrontació) aclamats en un bany de masses que va desbordar els més optimistes (cal reconèixer que l'èxit de convocatòria va ser total) seguint exactament la mateixa estratègia que a l'octubre de 2017 va portar a la intervenció de la Generalitat amb l'aplicació de l'article 155 de la constitució i tota la misèria posterior, incloent la presó per polítics incapaços de matar un mosquit, fa pensar que alguns (molts) Sapiens Sapiens necessiten una profunda reflexió sobre -parafrassejant Quim Monzó, el Gran- el per què de tot plegat.

L'immens Sergi Pàmies ho resumia de forma magistral en un article ahir a "La Vanguardia": "En un context tan enverinat, Puigdemont contraprograma l'ambigüitat estèril de la taula de diàleg amb el vigor del directe. L'acompanya una banda que defuig qualsevol realisme i que es pot permetre la demogògia delirant que el públic reclama. La intervenció de Clara Ponsatí n'és un exemple....".

Jo la veritat, més enllà d'algunes impressions molt positives de Perpinyà (un equip municipal que parla un Català amb una fluidesa que sorprèn, un sentiment de "poble català" més arrelat del que em pensava, un tracte de respecte amb tots els honors als tres eurodiputats, fins i tot sabent que s'exposaven a la crítica exacerbada i punyent de la dreta extrema espanyola (sobre tot els Ciudadanos, la Cayetana Álvarez, que ja va per lliure, i ho escric ara i aquí, acabarà a VOX, i en Pablo Casado del PP)), la "mise en scène" del Junts per Cat, el Consell per a la República, l'ANC i el sursum corda em va semblar un punt passat de voltes, en el sentit de, parafrassejant el gran Mourinho: "Teatro del bueno".

Com a provocació va resultar un èxit rotund, insisteixo. I també la constatació que malgrat que les enquestes vaticinen una victòria còmoda d'Esquerra Republicana a les properes eleccions catalanes, l'artefacte Junts per Cat o com es diguin d'aquí a una estona (això de canviar de nom ha esdevingut un costum) no es vol quedar enrerre i seguirà marcant la via unilateral per no perdre pistonada en relació a ERC, però seguirà al mateix temps participant a la taula de diàleg acabada d'estrenar. És la "puta i la ramoneta" de tota la vida, però amb molta més mala llet i molta menys classe. Tinc un amic de Calatayud que té una frase fantàstica que defineix molt bé el que vol Junts per Cat: "La cuba llena y la abuela borracha". 

Queda així ben clar que el "low cost" també s'ha instal·lat des de fa temps a la política.

Todo el mundo al suelo

Amb tot el merder i el pànic (ambós conceptes apliquen, no són redundants sinó perfectament complementaris) generats per l'atac de coronaviritis agut, que està provocant aturades no cardio-respiratòries però sí cerebrals (recomano fermanent la lectura de dos articles del cap de setmana passat de dos periodistes de referència per a mi, John Carlin i Jordi Évole, tots dos a La Vanguardia), ha passat pràcticament desapercebut un dels aniversaris més importants de la curta història de la democràcia (tutelada) a Espanya.

De fet, els que tenim una certa edat (i gairebé tots els fidels lectors que em seguiu la teniu, estimades amigues i estimats amics), de la curta història de la democràcia (quan el dictador es va morir  el 20 de novembre de 1975 jo tenia 9 anys) en recordem alguns fets molt transcendents que als nostres fills avui els semblen part de la prehistòria (si és que els confereixen la més mínima importància, que en la majoria dels casos, ni això).

En línia amb aquesta escassa cultura històrica de la generació mil·lènial (per la que òbviament no tenen el més mínim interés), permeteu-me, lectores i lectors, fer una petita digressió per a recordar un fet que tinc gravat a la memòria, i que té a veure amb el naixement del meu fill Adrià (el meu primer fill). Estàvem la meva dona -aigües trencades- i jo, responent les preguntes del obstetra, quan de sobte pregunta: Quin nom li posareu? Jo vaig respondre que Adrià. 

El metge insisteix i pregunta el motiu, i jo li responc que en memòria de l'emperador romà Adriano, nascut a Hispanis, l'actual Sevilla. Fa cara de circumstàncies. Li segueixo explicant que durant el seu mandat l'imperi romà va assolir les quotes màximes de pau i prosperitat (segona digressió: pels que us agradi la lectura no us podeu perdre les "Memòries d'Adriano" de la Marguerite Yourcenar, senzillament una obra mestra).

Aixeca els ulls del paper en el que estava apuntant i em fa un "ahh", amb un total desinterés. Jo contra-ataco i afegeixo: "Llàstima de la data...". Ara sí, deixa el boli, em mira de fit a fit i em pregunta: "Què li passa a la data?". Li responc que el 18 de juliol va començar "oficialment" la Guerra Civil Espanyola i que és una data de trista memòria. Em continua mirant i torna a fer: "ahh". I continuem amb el qüestionari.

Tanco el parèntesi. Alguns fets, doncs, van marcar la nostra joventut: les primeres eleccions generals, 15 de juny de 1977, l'aprovació de la Constitució, 6 de desembre de 1978, el referèndum de l'Estatut, 25 d'ocubre de 1979, però sobre tot, sobre tot, el cop d'estat del tinent coronel de la guàrdia civil, Antonio Tejero Molina, el 23 de febrer de 1981. I dic sobre tot, perquè allà vam estar a punt de perdre-ho tot una altra vegada (recomano també la lectura d'"Anatomia de un instante" del Javier Cercas, imprescindible per entendre una mica més el 23-F):

L'entrada de Tejero al Congrés dels Diputats, pistola en mà, i la seva al·locució: "Todo el mundo al suelo", disparant trets al sostre amb la pistola, està gravada a la retina i a la memòria de molts de la nostra generació.  

Crec que hi ha dos moments , o tres, de la nostra història col·lectiva on els de la nostra edat recordem perfectament on erem i què feiem quan van passar fets tan transcendents. En el meu cas particular, són: la mort de Franco, el 23-F (era a classes de francès del meu professor i amic Roger Denoix quan a la ràdio es van començar a sentir marxes militars) i la caiguda de les torres bessones de Nova York.

Per tot això, i perquè qui perd la memòria perd els origens i la identitat, em sap molt greu que el "Coronavirus" i l'enèssima crisi del Barça hagin eclipsat una notícia tan imporant com l'aniversari de l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981.