Sicília (II)

Un viatge als Estats Units abans del que tenia previst i algunes de les esperèntiques meravelles que succeeixen en aquesta Pell de Brau en la que ens ha tocat viure, em van impedir publicar la segona part de les impressions que em va causar el viatge que vam fer a Sicília a finals d'agost. De tornada dels Estats Units i amb dues hores de connexió per endavant, trobo el temps necessari per a tornar-hi.

La situació es podria descriure com segueix. Ens acostem amb la Fiat Ducato nou places de lloguer a una zona de restaurants de Catània per anar a sopar. Òbviament, en plena voràgine de la temporada turística la cosa esdevé una petita proesa. Finalment obtem per la zona blava i busquem un lloc en un passeig a rebentar de gent i vehicles. Tot de cop, oh miracle! trobem un lloc prou ample per a deixar-hi el "panzer". Quan em disposo a començar la maniobra, se'ns acosta un tipus que comença a gesticular per -vaig deduir immediatament- ajudar-me en la maniobra d'aparcament. L'ignoro i aparco. M'adreço cap al parkímetre per pagar, i ell em segueix. Quan deixo el paperet al costat de la finestra, se m'adreça, educat i en italià per informar-me que puc estar tranquil, que ell ens vigilarà el cotxe mentre sopem i que puc estar segur que no li passarà res. Conclusió: aquell aparcament va costar el doble. Quan he explicat l'anècdota m'expliquen que a Sevilla també hi ha els "gorrillas", que fan el mateix. Cert, però amb un matís important: a Sevilla no pagues el parkímetre, només al "gorrillas".

Aquest és només un exemple de com funciona Sicília, i per extensió regions que han estat ancestralment -i continuent estant-ho malgrat que no es parla ara de la Màfia com es parlava fa vint anys- controlades per la "Cosa Nostra".

Tant al meu germà com a mi ens interessa profundament la història de la Màfia, per això vam anar, és clar, a Corleone, terra de clans de mafiosos, un dels més importants i de més renom és el de Salvatore -Totó- Riina, apodat "La Bèstia", per la seva brutalitat i perquè directament i indirectament se li estimen 150 assassinats. Recordo com si fos ara la portada de La Vanguàrdia del dia que van assassinar (el clan dels Riina) al jutge Giovanni Falcone, el maig de 1992. Anava de l'aeroport de Palermo a la ciutat, amb cotxe blindat i dos cotxes d'escorta, un davant i l'altre darrere, també blindats. El clan Riina va posar una bomba a l'autopista d'una càrrega tan brutal que dels tres cotxes només en va quedar ferralla.

Només posaré tres exemples que acrediten que la Màfia ha canviat de "modus operandi" (ja no assassina, o al menys no ho fa amb la brutalitat de finals dels 80 i principis dels 90), però que segueix existint i campant tranquilament. Hi ha el que un local defineix com "Pax mafiosa", però la cosa continua com si res. I la llei del silenci, "l'omertà" continua perfectament vigent.

A Corleone i ha un centre d'interpretació de la Màfia i de lluita contra la mateixa. Vam fer la visita guiada -molt recomanable- però quan vaig preguntar a la guia per la situació actual em va reconèixer que Corleone no té ajuntament sino una comissió gestora perquè recentment han detingut l'alcalde i alguns regidors per activitats mafioses. D'això fa quatre dies.

El segon. El volcà Etna és una de les atraccions turístiques per excel·lència de l'illa. És el volcà actiu més alt d'Europa (al seu cim hi ha neu pràcticament tot l'any). En comptes de tenir la categoria de parc nacional, que li atorgaria màxima protecció, i en conseqüència, pressupost per a gestió i vigilància, resulta que és només parc regional. Per què? Doncs perquè els petits mafiosos locals fan el seu agost amb visites amb minibusos quatre per quatre de rodes genantines i munten estacions d'esquí a pocs metres dels cràters i viuen del volcà sense que els importi ni poc ni gens la seva sostenibilitat.

I el tercer, també en relació a l'Etna. Una erupció volcànica l'any 2002 va arrasar l'estació d'esquí. Vam poder veure els efectes desoladors dels rius de lava, que van deixar un paisagte totalment arrasat. I sabeu què van fer els empresaris locals? Senzill, van reconstruir l'estació d'esquí cent metres més amunt.

Això és Sicília. Hauran de passar encara unes quantes generacions per a eradicar del tot aquestes pràctiques. O potser forma part de l'ànima siciliana i la situació continuarà més o menys igual mentre hi hagi algun Sapiens Sapiens que vagui per aquelles terres.

Nepotisme (poc) il·lustrat

Una característica força fosca de moltíssimes administracions publiques poc transparents i democràtiques, i en aquest sentit l'espanyola no n'és pas una excepció, és que hi ha tot de decisions de molta transcendència que es prenen com a "decisions administratives", i que, pel que sembla en aquest govern de PP han esdevingut una constant.

Per exemple, els retards en les adjudicacions de les obres relacionades amb el corredor ferroviari meditarrani, l'adjudicació del dìpòsit de gas a una empresa de Florentino Pérez, o l'incomprensible retarden  l'acabament de les obres del parc central de Girona, per a posar només tres exemples, es generen en els despatxos dels alts funcionaris de l'administració pública.

Sense soroll, sense llum, ni gaire taquígrafs, es prenen decisions que afavoreixen la "casta" i els seus membres i perjudiquen els seus adversaris. Comprensible, no?

 

N´hi una però que ara he recordat, i que crida molt l'atenció perquè té a veure amb el frustrat nomenament de l'ex-ministre Soria com a candidat a director executiu del Banc Mundial. On es pren aquesta decisió? Doncs al ministeri d'economia que dirigeix de forma impecable el grandíssim Luis de Guindos.

És d'esperar que la compareixença al Congrés de Diputats per a donar explicacions d'aquí a uns diez  aporti una mica més de llum a aquest nomenament-desnomenament, perquè els mortals encara no sabem si la cosa va ser via oposició, mitjançant concurs de mèrits o nomenament a dit, tot i que la majoria (dels mortals) podríem arribar a intuir que la resposta bona és la darrera.

En fi, de Guindos, home curtit en matèries econòmiques (era director general per Europa de Lehman Brothers quan l'empresa va fer, el 2008, una espectacular fallida per l'afer de les "subprime"), és home de "casta" i de relacions, i entre "abrazos", rolex i gomines, mou una peça aquí i una altra allà per treure'n profit. Només poseré dos exemples, però segur que fent una mica de recerca periodística en trobaríem molts més:

• El grandíssim Miguel Arias Cañete (un altre tacat pels papers de Panamà i molts altres disbarats) va endollar una neboda de l'amic de Guindos a l'Ambaixada d'Espanya a Washington (un parell de trucades, un parell d'"abrazos", una copa a la llotja del Bernabéu, i tot arreglat). La nena, que es diu Leticia de Guindos Talavera va passar de ser una veterinària a Toledo a agregada de l'Ambaixada d'Espanya a Washington, poca broma.
• La seva germana, Beatriz de Guindos Talavera, treballa també a Washington com a directora executiva, això sí, suplent, del Banc Mundial. Hagués estat la "compi yogui" del seu íntim amic Soria..., quina llàstima. La germanísima cobrava el 2013, agafin-se, 211.370 dòlars anuals.

Els que tinguin més memòria segur que recorden que la germanísima va ser "nomenada" directora de la Competencia a la Comissió Nacional de Mercats i Competencia, i que com en Soria, va haver de renunciar després del monumental escàndol que es va generar. Com s'arregla això, doncs enviant-la una mica més lluny i més d'amagatotis, així quan algú se n'assebenti, ja portarà 3 o 4 anyets cobrant un humil salari, per anar tirant, baja.

Però que ningú pateixi. El substitut de Soria, pel que es veu, segons la "Comissió d'Avaluació" del ministreri, és un ex-secretari d'estat d'economia anomenat Jiménez Latorre, que tenia el "segon" millor currículum després de Soria, i curiosament, curiosament, és molt amic del seu amic de Guindos (tot queda, doncs, a casa, i a seguir que no ha estat res).

El bisbe de Mallorca

El nou curs que s'acaba d'inciar aquest mes de Setembre, polític, judicial, periodístic, acadèmic... va tan farcit d'esdeveniments que sembla que no sigui del tot possible païr-ho bé. Sempre s'ha dit que la realitat supera la ficció, però estic convençut que si els millors guionistes de Hollywood vinguéssin a Espanya a passar un parell de setmanes trobarien un filó per a generar pel·lícules per una bona temporada. Només anomenaré algunes d'aquelles notícies que són per deixar bocabadat el més pintat:

• El debat i la votació de la "no investidura".
• El nomenament de l'ex-ministre Soria com a candidat a director executiu del Banc Mundial quan els efluvis dels debats sobre la corrupció i la regeneració política estatal encara eren calents a la Carrera de San Jerónimo.
• La reacció del "populatxu" i dels membres del PP preocupats per les eleccions que venen a Galicia i a Euskadi al nomenament de Soria.
• Les mentides i les justificacions fosques i erràtiques de membres del govern i en particular les del ministre de Guindos (veure el meu proper blog al respecte).
• L'obertura de l'any judicial amb la fiscal de l'Estat fent de policia i anunciant l'adveninent de tots els mans als sediciosos catalufus, és a dir, el món al revés: els jutges fent política i els polítics invocant la justicia.
• Les pressions policials espanyoles als executius de la BPA en relació als comptes a Andorra de la família Pujol.
• La utilització -per enèssima vegada- del ministeri de l'interior prohibint la inscripció de la nova Convergència (PDC), invocant unes raons que en un cas no es creu ni el meu fill petit, i unes altres que fan acollonir sobre la interpretació de la llibertat d'expressió i la democràcia que es fa des d'aquest ministeri (això mereixeria un capítol a part).
• Els nervis a Madrit -concepte, no ciutat- per la propera diada, i les barbaritats que es diuen sobre els catalans i la diada a alguns mitjans de Madrit.
• L'empresari hoteler de Lloret de Mar que xuclava gas i electricitat de les xarxes publiques (aquesta és de traca i mocador).

Però de tot el ventall jo em quedo amb la del recentment destituït bisbe de Mallorca, monsenyor Xavier Salinas. Aquesta sí que és fantàtica!


Invocant altre vegada els anacronismes als que feia referència en un de les darreres entrades al blog en relació a la casa reial, aquí la institució catòlica encara es cobreix més de glòria, en ple Segle XXI. Això de mantenir el cel·libat obligatori i restringir la professió de capellà al sexe masculí no lliga sobre tot amb el sentit comú, per això, entre d'altres coses, la institució té un futur més aviat fosc.


El pobre Salinas es veu que tenia una secretària (ara en diuen assistent personal) amb la que havia desenvolupat una -diguem-ne- sòlida amistat més enllà de la relació professional. El problema, sembla ser, és que el marit de la susdita no ho debia veure gaire clar, ja que pel que sembla, en un incontenible atac de banyes, es va decidir a denunciar al Vaticà aquesta tan profunda amistat.


Que el pobre Salinas tingui picor de baixos és la cosa més normal del món, perquè és de l'espècie Sapiens Sapiens i la picor és inherent a l'espècie. Cap retret al pobre ex-bisbe. Potser l'únic que se li podria dir és que una altra vegada sigui més curós i dissimuli una mica més (pel que sembla això de la relació de la parella ho sabia fins i tot el Tato).


Ara bé, el que sí que s'ha de recriminar és l'actitud i la posició del Vaticà. Els gerontòcrates de l'església catòlica sempre defensen els seus membres a ultrança, siguin pederastres, defraudadors, homosexuals o trancadors del cel·libat. I això és senzillament injustificable.


En primer lloc, la decisió de destituir el bisbe la van prendre el febrer, però no la comuniquen fins ara. En segon lloc, ho vesteixen d'una renúncia voluntària del pobre Salines (el Tato també sap que això no és cert, ell no volia pas plegar, i menys marxar de Mallorca). Però el més greu de tot és que no el fan fora, no (si és culpable, segons les seves pròpies normes, se l'hauria de fer fora,no ?). El castiguen una miqueta, però no el llencen als lleons. El degraden, el fan fora de Mallorca però l'envien de número tres de la prelatura de la diòcesi de València.


I saben sota les ordres de qui estarà a partir d'ara? Doncs ni més ni menys que d'aquell gran gran servidor de Déu que diu misses per la unitat d'Espanya i per celebrar l'aniversari del "Alzamiento Nacional", l'inconmensurable Antonio Cañizares. Com diuen a Calatayud: "pa mear y no echar gota".

Anacronismes

A tot aquest procés vergonyós que estem vivint en relació a la formació/no formació de nou govern a Espanya, a més a més de la mediocritat lamentable, gairebé indignant i intolerable dels seus protagonistes, cal afegir-hi l'anacronisme que suposa el protocol del paper que el rei borbó juga en tot plegat.

Resulta que després de la votació del divendres passat, difosa en directe per RTVE, moltes televisions públiques, totes les ràdios generalistes i publicitada "Urbi et Orbe" per "twitter" i "facebook", la flamant nova presidenta del Congrés dels Diputats, una tal Ana Pastor, que abans d'aquest càrrec en va ocupar un altres de ministra, se'n va haver d'anar ahir "a palau" (al Palacio de la Zarzuela), i perdre tot un matí pagat amb la pasta que paguem els contribuents, per tal de comunicar "oficialment" al Borbó el que el Borbó va saber en directe el divendres a la tarda, a menys que el Borbó ni miri la tele, ni segueixi la ràdio, ni sigui d'aquest planeta. 

Cal tanta pantomima i famfarronada pagada amb diners públics? Doncs a mi em sembla que no.

Tot aquest esperpent posa de manifest una vegada més l'absurditat de la institució de la Casa Reial, i el seu paper de -suposat?- mediador en la proposta de candidats a la presidència del govern espanyol, que -pel que sembla- a d'emanar de sa noble i reial majestat.

No és absurd tot plegat? Quina mandra......Quin rol hi pinta el borbó, aquí, més enllà de fer el paper de la trista figura? Doncs la de donar carnassa als mitjans de la "caverna" madrilenya i no madrilenya, que avui escrivia perles dignes de la millor tradició literària universal:

• L'"Abc" escriuvia: "el rei se cenyeix a la Constitució", afegint que "el rei dóna més temps als partits per pactar).
• "La Vanguardia": "el rei insta els partits al diàleg abans de convocar noves consultes".
• "El Mundo": "el rei pressiona els partits perquè arribin a un acord".
• A Telecinco, en Piqueras tenia directament orgasmes en directe mentre explicava la notícia i parlava de la preocupació del rei.

Tots aquests mitjans -i d'altres- escriuen i postulen com per transmetre que el rei té "capacitat per incidir en les negociacions" i impulsar la formació d'un govern....Verge Santa, quina desvergonya.

"La Razón", perla del grup "Planeta", explicava que "l'estat d'ànim del rei està conformat per la preocupació, tristesa i certa desesperació". Doncs ara sí que estem arreglats, si el borbó està preocupat, trist i una mica desesperat, els vassalls ens hauríem d'anar agenollant i pregar capcots per l'estat de salut i d'ànim del monarca de tots, per veure si amb els nostres precs i oracions el bon rei deixa enrere la preocupació, la tristesa i la desesperació i recupera les ganes de viure i d'anar-se'n a navegar o esquiar, que això és el que sap fer més bé.

La reina Letizia, també deu estar sumida en la més profunda de les desesperacions, per la mateixa situació. Sort que té un "compi yogui" amb qui pot cercar consol..., ja saben, aquell del whatsApp: "Te escribí cuando salió el artículo de lo de las tarjetas de mierda de LOC y ya sabes lo que pienso Javier. Sabemos quién eres, sabemos quiénes somos. Nos conocemos, nos respetamos. Lo demás, merde. Un beso compi yogui. (I miss you).

Tot plegat, em fa una vergonya, cada vegada més difícil de sublimar.

Tretze mil milions

Sempre he defensat que la introducció de l'Euro, amb tots els seus defectes i la tecnocràcia que el va crear, ha estat un dels més grans harmonitzadors de la Unió Europea, un dels elements que més ha contribuit ha crear una "identitat europea". És necessària aquesta identitat es pot preguntar molta gent? Doncs en la meva opinió sí. Si volem que la vella Europa no sigui engolida pels gegants assiàtics i els Estats Units, l'única resposta és més Unió Europea. 

Més enllà la política (de la veritable unió política, vull dir), que aquesta és matèria complicada que genera moltes fisures i moltes desavinences entre els Estats que competeixen per veure qui mana més, i qui acapara més poder a les institucions europees i al banc central europeu, hi ha tres objectius econòmics que han -haurien- de contribuir a fer de la Unió Europea, un projecte més sòlid. 

El primer, la unió monetària, amb les poques excepcions que tots sabem (Escandinàvia, Dinamarca i el Regne Unit, ara ja virtualment fora), ja està pràcticament assolit. 

El segon, la unió duanera, és segurament -i amb excepcions de les que sóc expert i podria escriure'n, amb tota la modèstia, una tesi doctoral- el que més assolit està: efectivament, des de Parnü, Estònia, fins a Algarve, Portugal, els criteris d'entrada de béns a la Unió Europea, són únics i el sistema duaner europeu està harmonitzat en un grau molt i molt alt, molt més del que molts es podrien pensar.

Però, ai las! el tercer, la unió fiscal...Aquí hem topat amb l'església, literalment amb els poders fàctics de cadascun dels estats europeus, Em sembla vergonyós que un Seat Ibiza sigui més car a Martorell que a Brussel·les, i això no és ni més ni menys que per raons de política fiscal. De tots és conegut, que la falta d'homogeneïtat de les polítiques fiscals genera situacions de "dumping" fiscal i de tots és sabut també, que gràcies a aquesta manca d'harmonització i una bona dosi d'hipocresia i mala fe, hi ha estats (Irlanda, Luxemburg i en certa mesura Holanda) que fan més trampes que un tafür.

El darrer cas, escandalós, ha estat el que s'acaba de conèixer en relació a les pràctiques il·legals de la multinacional americana Apple, i que després d'una investigació que ha durat una eternitat, ha conclós -preliminarment- amb una multa per part de la Unió Europea a la multacional per import de 13.000 milions d'euros. Aplaudeixo la sanció, exemplar i que marca jurisprudència de determinades pràctiques que no són en absolut tolerables. Ras i curt, el que feia Apple era declarar totes les vendes europees a Irlanda perquè a aquest Estat l'impost de societats és del 10%, en comptes, del -per exemple- 30% que tenim a Espanya. D'aquesta manera, els californians s'han estalviat, durant una colla d'anys, exactament els 13.000 milions d'euros que ara la Unió Europea els reclama.

Òbviament, els filibusters d'Apple no hi estan d'acord, amencen amb retirar-se d'Europa (no ho faran de cap de les maneres perquè a Europa és una de les zones del planeta on més venen i on més valor afegit generen) i Irlanda, en comptes d'alinear-se amb la Unió Europea, dóna suport a la multinacional. 

Ni Irlanda ni Apple tenen raó i això cal dir-ho alt i clar. Ja va siguent hora que també fiscalment els polítics que paguem amb els nostres impostos comencin a fer coses amb cara i ulls, com aquesta que acabem de conèixer. Esperem que no es tracti d'un mer miratge.

Vergonya elevada al cub

Avui volia fer la segona per del meu escrit dedicat a Sicilia, però l'actualitat, que és tossuda, m'ha obligat a postposar-lo.

L'esperpent és el substantiu que millor li escau a la classe política que de forma provisional diuen que governa aquest estat, en particular l'esperpent és aplicable a aquest estrany animal polític que es diu Mariano Rajoy.

No és sinó esperpèntic que en el context actual, quan el PP està -literalment- de merda fins les orelles, i ara que torna a arrencar l'any judicial i se li acumulen les causes (Gürtel València, Taula, Gürtel Madrid, Púnica, Bankia, Bárcenas,....) l'Estat Espanyol proposi l'ex-ministre Soria com a candidat a ocupar un lloc al Banc Mundial en representació d'Espanya?

Ostres, és que la cosa és tan kafkiana, tan irreverent, tan descaradament vergonyosa que fins i tot institucions de la Caverna tan poc sospitoses de "separatismo, comunismo, falta de patriotismo o masonería" com ara La Razón, El País o El Mundo ho han acabat criticant (de fet, ho han fet perquè clama al cel de tal manera, que encara que es sigui sectari i partidista, hi ha fets i comportaments que clamen al cel).

Perquè jo em pregunto com va això del concurs de mèrits. El senyor Rajoy, en una més de les seves mentides (és extraordinari com menteixen: no tenen el més mínim pudor, ho fan amb la professionalitat del mentider que se sap impune, del mentider que està esperant en pam de candeletes unes noves eleccions per treure majoria absoluta i fotre una butifarra a tots els contribuents, als que l'han votat i als que no), diu que ell no hi ha tingut res a veure. Vejam, d'aquí a aquí diuen que manen molt i d'aquí a aquí que les "estructures de l'Estat" segueixen funcionant i que es tracta d'una decisió técnica d'una persona que "reuneix els mèrits suficients per a ser proposat".

És fantàstic! L'home que després de les vergonyoses mentides i rectificacions -i rectificacions de rectificacions- es veu obligat a dimitir perquè ningú no el podia cobrir més, l'home que decideix no reincorporar-se a la seva plaça de funcionari perquè cobra més de la indemnització com a ex-ministre (la cosa és tan descomunal que segur que no passa ni a Burkina Fasso) se n'anirà a no fer res al Banc Mundial cobrant.....18.000 euros lliures d'impostos (d'això del "lliure d'impostos" en Soria, amb interessos al Panamà en sap més que el 99% dels contribuents espanyols). Ni en De Guindos s'ho creu quan el defensa (ara que menciono això de defensar-lo, llegeixin si poden, les declaracions que, també en la seva defensa, ha fet aquest cervell privilegiat que té la seu en el cap de la senyora Sánchez-Camacho. Com diuen a Calataluy: "Es pa mear y no echar gota"...).

Si com a ciutadans i contribuents tinguéssim dos dits de dignitat (em sembla que entre tots ens l'han acabada) hi hauria d'haver una revolució per fer caure caps com va pasar a França a finals del segle XVIII a la Place de la Bastille, però és clar, no ho farem. Potser, més aviat, tornarem a anar a votar a finals de desembre de 2016 i molts ciutadans, molts tornaran a votar a aquest prodigi de la Natura, amb majúscules, anomenat Mariano Rajoy.

Sicília (I)

Fa uns dies hem tornat de vacances de Sicilia. És una d'aquelles destinacions, com Còrsega i Sardenya, per les que "costa" decidir-se. Sempre hi ha altres prioritats. Confesso que va ser idea del meu germà i que si ell no ho hagués plantejat, probablement no hi haguéssim anat. Però quan ho va proposar m'hi vaig entusiasmar. Només per a pujar a l'Etna pagava la pena. Hi vam anar doncs tota la família, mare inclosa.

El que he de dir, en primer lloc és que Sicília és, abans que res, una experiència antropològica molt recomanable. És un creuament de cultures francament interessantíssim. És Itàlia, però definitivament no té res a veure amb el Veneto o amb la Llombardia. No és el mateix que dir que Catalunya i Andalusia no s'assemblen gaire. La diferència entre el nord i el sud d'Itàlia és molt més profunda, atàvica, emocional.


De fet, fins a la unificació de la península italiana per part de Garibaldi, el regne de les Dues Sicílies, que anava des de Nàpols a Sicília, va ser un territori independent de la resta del país fins el 1861. Estem doncs parlant de només 150 anys, i malgrat la "italianització", el tarannà dels seus habitants en fa un lloc peculiar.


Però històricament també, Sicília ha estat un extraordinari terrotiri de creuament de cultures, per la seva situació geogràfica privilegiada al vell mig de la Mediterrània. Els vestigis grecs i romans que atresora l'illa, a Trapani, Agrigento (Vall dels Temples) o Siracusa (Teatre Grec i Anfiteatre Romà), són patrimoni de la Unesco.


A Sicília, una orografía molt complicada -un territori ple de valls i turons, que implica que les autovies i les carreteres estan en bona part sobre viaductes- fa que les comunicacions no siguin fàcils i la forma en que els sicilians condueixen, i l'estat de les carreteres -moltes vegades sense ratlles pintades- encara ho complica més. Els sicilians no coneixen el significat de les normes de conducció comunment establertes a la Europa Continental. Hom diria que conduir a Sicília és més proper a la conducció al Marroc o a Algèria que a cap altre lloc. No es respecten els límits de velocitat, ni -en general- els semàfors vermells; els motoristes pràcticament no porten casc i és molt freqüent veure tres persones en una moto o un jove contestant whatsApps mentre conduceix una moto sense casc però amb cascos (d'escoltar música).


Però, a part d'això, o potser també per això, la illa és un lloc fascinant. La seva riquesa agrícola en fa el rebost d'Itàlia. La fertilitat del sol composat per cendres volcàniques fa que hi hagi diverses collites l'any i el país és ple d'oliveres, vinyes, llimoners, tarongers, i camps i camps de melons, síndries, tomates, i tota classe de verdures. Anar als mercats -hi vam estar, a Palerm, a Catania- és una experiència fascinant, d'olors, color, crits dels venedors, gent, motos elèctriques i caps de peix espasa amb la punxa ben enlaire.


Una ancestral deixadesa i probablement manca de pressupost fan que en molts llocs les escombreries s'escampin sense control i que els manteniments tant d'edificis com -ja ho he dit- de carreteres i autopistes sigui més que deficient, però malgrat això, la riquesa patrimonial i cultural de l'illa és per deixar bocabadat al més escèptic. Només a Palerm, la visita a la catedral, les "quatre cantonades", la "plaça de la Vergonya" o l'Ajuntament, són experiències inoblidades. Visitar també l'illa Ortigia, que conté el casc antic de Siracusa, és un plaer pels sentits.


I finalment, en aquesta primera part, he parlar del menjar. La combinació de pasta i peix són d'un sabor difícil de descriure, cal provar-ho: tagliatelle amb llagosta i salsa d'oriç o farfalle amb pistatxo i escamarlans són algunes de les delícies que ofereix aquesta terra, i que són imprescindibles.


Llàstima que per arribar-hi amb certa comoditat i pressupost raonable s'hagi de volar amb Ryanair.