Quan Sixena no convé

Tothom que tingui el més mínim interès per l'actualitat estarà més que informat de la polèmica sobre el retorn de les pintures de la sala capitular del monestir de Sixena, que es conserven al museu nacional d'art de Catalunya, però que, després d'un llarg recorregut als tribunals, la justícia va  decidir que les pintures -malgrat l'oposició dels tècnics i dels experts pel perill de deteriorament que el trasllat podria comportar- s'han de retornar a Sixena.

Aquests dies s'ha fet viral una notícia sobre la petició del govern basc del trasllat temporal del quadre Guernika de Pablo Picasso a Bilbao per a commemorar el 90è aniversari del bombardeig de la població basca per part de l'aviació nazi, i la negativa del govern espanyol, encapçalat pel ministre de cultura, el català Ernest Urtasun, que ha respost, literalment, a una pregunta del senador del partit nacionalista basc Igotz López, que "el meu deure com a ministre és garantir l'accés a la cultura, però alhora conservar el patrimoni". 

De fet, la resposta del ministre s'empara en el més comú dels sentits, que és el de la prudència, el de preservar el patrimoni cultural i evitar trasllats innecessaris que en podrien provocar el deteriorament.

Fins aquí tot ben normal. Ara bé, la flamant presidenta de la Comunidad de Madrid, que sempre que pot fica cullerada a on no li demanen si ella veu que hi pot treure rèdit polític, ja ha opinat, naturalment per a pronunciar-se en contra del trasllat, amb la sàvia declaració que: "els bascos poden anar a Madrid a veure el Guernica, al Museu Reina Sofia, on està a disposició de tots els ciutadans perquè és patrimoni de tots els espanyols (...) i el que no es pot fer és dividir-lo entre 17 estats, nacions i d'aquesta manera seguir alimentant el sentiment de greuge per justificar o per tergiversar la història del tot".

La lideressa ha acusat el govern de coalicció entre el PNB i el PSE d'"atiar sentiments identitaris i greuges per a justificar o per tergiversar la història de tots" i va acabar dient: "és la seva manera de continuar alimentant el negoci, i em sembla una pagesada".

Doncs per una vegada, per una vegada, i sense que serveixi de precedent, estic plenament d'acord amb la senyora Isabel Díaz-Ayuso: si els experts desaconsellen el trasllat invocant raons tècniques i de preservació de l'obra, doncs que no es bellugui del museu Reina Sofia.

Em pregunto però, com argumentaria la lideressa Díaz-Ayuso en el cas de les pintures de Sixena. S'han de traslladar des del museu nacional d'art de Catalunya on estan en un perfecte estat de preservació per a traslladar-les a un lloc que no està preparat i assumint un gran risc de deteriorament durant el trasllat?

Què hi té a dir vostè, senyora IDA, del trasllat de les pintures murals de Sixena que els experts desaconsellen? No seria millor que els interessats per aquesta obra capital de l'art medieval hispànic vinguin a veure aquesta meravella al museu que ha allotjat els frescos des de fa gairebé 90 anys? 

No és una veritable pagesada i atiar sentiments identitaris voler traslladar le pintures al lloc on s'haguessin malmès de forma definitiva si Josep Gudiol i Ricart no les hagués traslladat al MNAC després d'un incendi provocat pels mateixos veïns del poble? 

No és veritat que la màxima autoritat mundial en pintura mural, Gialuigi Coalucci (que va dirigir les obres de restauració de la Capella Sixtina a Sant Pere del Vaticà), ha afirmat reiterades vegades que les pintures no s'haurien de moure del MNAC si es volen preservar?  Què impedeix a bascos, aragonesos i catalans gaudir de les pintures anant a veure-les al MNAC de Montjuic?

En aquest cas no és una pagesada i l'atiament de sentiments identitaris voler traslladar les pintures murals a Sixena noranta anys després? I de passada, no hauria el museu britànic de tornar les seves col·leccions egipcies als seus legítims propietaris egipcis?

Jo diria als que insisteixen en el trasllat a Sixena, el següent: "els aragonesos poden anar a Barcelona a veure les pintures murals de Sixena, al Museu Nacional d'Art de Catalunaya, on està a disposició de tots els ciutadans perquè és patrimoni de tots els espanyols (...) i el que no es pot fer és dividir-lo entre 17 estats, nacions i d'aquesta manera seguir alimentant el sentiment de greuge per justificar o per tergiversar la història del tot".

I per posar més el dit a la ferida, si algú recorda el trasllat del guerrer boiximà que el museu Darder de Banyoles va exhibir durant tants anys a la seva "pàtria natural", que pregunti actualment on estan les seves restes i com va acabar tota aquella -més que trista- aventura.

La missió Artemis II com a forma de propaganda

Tinc els meus dos fills, dos "frikies" de la ciència i la tecnologia, que segueixen tot el que es publica sobre la missió Artemis II que en aquests moments està orbitant al voltant de la lluna i que fa uns moments, segons una actualització que llegeixo al NYT, la nau acaba de passar els 400.170 kilòmetres (248.655 milles) que és la distància més llunyana del planeta Terra a la que un ésser humà havia arribat mai.

Els mitjans de comunicació occidentals van plens de notícies sobre aquesta missió que, pel que sembla, té una absoluta transcendència respecte de futures missions d'exploració de l'espai que s'hagin de produir més endavant, començant pel previst allunatge d'éssers humans a la Lluna una altra vegada l'any 2027.

Sense treure-li a la missió la importància científica que segur que té (no seré jo qui, sense criteri ni coneixement tècnic li pugui negar), des d'una perspectiva de pur sentit comú, no trobo que aquesta missió sigui una odissea científica tan remarcable com la NASA i els mitjans de comunicació occidental l'estan presentant.

Ara que he vist diversos programes sobre l'arribada a la Lluna dels astronautes Armstrong, Aldrin i Collins el 20 de julil de 1969, que m'han deixat bocabadat i m'han semblat absolutament fascinants, penso encara més que aquesta missió que està portant a terme l'Artemis II l'any 2026, em sembla, si em permeten la vulgaritat, de "pa sucat amb oli".

Fa gairebé 57 anys la NASA va poder enviar tres homes a la Lluna i ho van retransmetre en directe per tot el Planeta -i òbviament les teories de la conspiració que diuen que tot es va filmar en un plató de Hollywood no tenen ni la més mínima consistència- i allò sí que, amb el nivell de teconologia que hi havia disponible aleshores, em sembla encara avui una proesa d'un mèrit més que extraordinari (enviar tres homes a la Lluna el 1969, que dos d'ells trepitgessin la superfície del satèl·lit i que tots tres tornessin vius a la Terra em sembla al·lucinant...).

Avui dia, amb la capacitat de computació de la que l'ésser humà disposa, amb els avenços amb software en general i en intel·ligència artificial en particular s'han fet ens els darrers deu anys, em sembla poc ambiciós enviar 4 astronautes a fer experiments sense baixar de la nau. O potser sí, però en tot cas, no caldria donar-li la importància informativa que li estan conferint, espacialment que el que fan ara, sembla -a priori i pels profans- menys ambiciós que el que la NASA va ser capaç de d'aconseguir amb les missions Apollo a la dècada dels seixanta i setant del segle passat.

I això és encara més així si tenim en compte que els humans disposem d'una estació espacial internacional funcionant de forma ininterrompuda i amb astronautes treballant-hi fent tota mena d'experiments des de l'any 2000, és a dir, fa 26 anys.

Per tant no acabo d'entendre tan de rebombori. Hi insisteixo, no li trec cap mena de mèrit i estic llegint sobre tots els experiments que hi ha programats, alguns d'ells sobre l'impacte de la falta de gravetat a la medul·la òssia i a l'ADN, però, em pregunto, tot això no es pot fer a l'estació espacial internacional que està orbitant al voltant de la Terra a 360 kilòmetres d'alçada?

No serà que hi ha interès per part de l'autoritat nord-americana de fer-la servir com a subterfugi per a desviar l'atenció sobre la guerra d'Iran o la creixent impopularitat de Donald Trump?

 

Pagant Sant Pere canta

Ahir es va fer públic que el govern espanyol i l'Església catòlica van signar un protocol que regula els mecanismes per a indemnitzar a víctimes d'abusos sexuals de religiosos en casos que ja han prescrit judicialment. 

No deixa de ser una bona notícia que després de tants anys, tants abusos, tantes humiliacions, tants encobriments i tants silencis, per fi hi hagi un cert reconeixement públic de culpabilitat per part de la màxima jerarquia de l'Església catòlica. No és el que penso que èticament hagués estat la millor solució, però sense dubte és un pas en la línia adequada. Que el president de la Conferència Episcopal, Luís Argüello, el ministre de presidència, Fèlix Bolaños i el defensor del poble Ángel Gabilondo hagin signat aquest acord, ja de per sí constitueix una forma de reparació.

Font: Ministerio de la Presidencia

Després, quan hom llegeix el text de l'acord, arriba a la conclusió que el mecanisme és enrevessat, complexe i segurament lent, ja que les víctimes que busquin reparació hauran de registrar-se en una "Unidad de Tramitación" (UT) que d'entrada no té ni pressupost assignat; llavors una vegada aconseguit registrar-se, el cas passarà a la "Unidad de Víctimas de la Oficina del Defensor del Pueblo" (UVDP) que valorarà cas a cas; en posterioritat en cas de valoració favorable, el cas passarà a la "Comisión asesora prevista en el PRIVA" (CPRIVA) que emetrà un informe motivat; finalment, la "Comisión mixta para la Resolución de Controversias" (CMRC) que tindrà la funció d'assolir unanimitat en el cas que la UVDP no hagi emès una resolució favorable....

No sé, però tot plegat em recorda una mica la situació dels demandants d'ajusts amparats en la Llei de Dependència que es moren sense poder cobrar després que la tramitació hagi trigat el que no està escrit....Només el 2025, a Catalunya han mort 9.116 persones sense haver rebut la prestació que els corresponia, i a Espanya, 32.704.

Auguro que amb aquest acord pel que totes les parts s'han posat medalles passarà força el mateix. Per vergonya, trabes o tràmits lents i costosos, moltes víctimes acabaran desistint. I la vergonya dels abusos de part de membres de l'Església continuarà sense reparació.

Gràcies a les investigacions periodístiques hem anat coneixent un degotall de casos que van des dels Monjos de Montserrat, fins a les Escoles Maristes, passant per les rectories de molts pobles i ciutats d'arreu del territori. Què ha fet l'Església com a institució durant tots aquests anys en la majoria dels casos? Protegir els seus membres, negant la major, dificultant la investigació o traslladant els acusats a altres destinacions, fins i tot a Sudamèrica.

Potser alguns acabaran cobrant una reparació econòmica, si superen la vergonya i la burocràcia, perquè de diners a la institució no n'hi falten, ara el "pagant Sant Pere canta" és una molt petita reparació comparat amb el mal que s'ha fet de forma totalment impune durant anys i anys.

Si el govern espanyol hagués volgut fer un acte de valentia veritable a favor de les víctimes (passades, presents i futures) el que hauria d'haver tramitat és un projecte de llei per aconseguir que els crims per pederàstia, com els de lesa humanitat, no prescrigin mai i que a més a més es pogués jutjar tots els casos d'abusadors i pederastes, que encara siguin vius, i poder jutjar-los i condemnar-los públicament i penalment i fer que es podreixin en una presó la resta de les seves vides.

Però pagant Sant Pere canta i la Conferència Episcopal està disposada a pagar molt per tal que molts d'aquests crims (tots els que puguin) acabin enterrats i sense condemna.

Palantir, o el risc de la intel·ligència artificial mal aplicada

Aquests dies en les que una guerra sense sentit ni motius està dominant els espais informatius -i les butxaques dels ciutadans- un nom ressona per damunt de molts altres: Palantir, l'empresa tecnològica fundada el 2003 per Alex Karp i l'ultra conservador, amic de Donald Trump, Peter Thiel -fundador de PayPal-, un dels principals proveïdors de tecnologia i software de l'exèrcit nord-americà, que, amb Gotham, la seva eina d'intel·ligència artificial, que el Pentagon utilitza abastament, i que ha estat clau en els atacs fins ara a l'Iran, és publicitada al seu lloc web com a "AI-driven combat superiority, from space to mud" (superioritat de combat propulsada per la Intel·ligència Artificial (IA), des de l'espai fins al fang".

La realitat és que la IA, mitjançant la combinació i l'anàlisi d'ingents quantitats de dades procedents de molt diverses fonts: satèl·lits, intel·ligència, fotografies aèries, cartografia, etc, aconsegueix seleccionar els objectius militars d'una forma molt més ràpida i aparentment efectiva que per la via convencional. Amb diversos agravants: un és que el que abans trigava mesos i utilitzava dues mil persones, es pot fer ara amb vint persones i trenta dies.

Gotham doncs és l'assitent que està utilitzant l'exèrcit dels Estats Units per a semblar la destrucció a l'Iran. I això també canvia un paradigma que havia presidit les relacions internacionals des de l'acabament de la Segona Guerra Mundial. Són algoritmes els que decideixen, amb cada vegada menys intervenció humana els objectius a abatre (i aquí sí que hi ha éssers humans implicats), sense tenir massa (o gens) en compte si la informació proporcionada per Gotham és prou rigurosa com per a basar bombardejos massius en les decisions que pren l'algoritme.

I així tenim que un "petit" error de càlcul acaba segant la vida de 165 estudiants d'una escola que va tenir la mala sort d'estar ubicada al costat d'una instal·lació militar. Danys col·laterals, en diuen. Però als Hegshet, Rubio, Vance, Trump...tan els fa. L'estratègia ha estat remplaçada per les decisions arbitràries que són preses amb una frivolitat que fa feredat.

I això fa que, a més a més, des d'aquesta mena de nou imperialisme capriciós i erràtic que presideix les actuacions de Donald Trump i els seus acòlits, la guerra sigui vista gairebé com un videojoc amb una indiferència que fa esgarrifar.

Escriu avui al diari Ara la seva directora Ester Vera: "La indiferència és perillosa perquè el poder sense límits no només és més agressiu; és també més erràtic. I ser erràtic, quan es combina amb una capacitat militar sense precedents, deixa de ser una debilitat per converti-se en urna amenaça sistèmica".

Això és Palantir i així es prenen ara les decisions a la Casablanca, que estan en mans, parafrassejant en Lluís Llach, d'assssins de raons, de vides, pels que esperem que mai no tinguin repòs en cap dels seus dies i que en mort els persegueixin les memòries de tanta i tanta gent a la que estan matant sense motiu.

Dormirem una hora menys....

Tota aquesta setmana que avui s'acaba ha estat presidida, a més a més de les notícies realment "serioses", per dir-ho d'alguna manera, per aquesta estúpida convenció del canvi d'hora que, des de temps inmemorials, en la nostra curta memòria com a humans en el pas per aquest Planeta, es repeteix dues vegades any rere any.

Ahir, a les dues de la matinada, els estats membres de la Unió Europea van avançar el rellotge una hora, de manera que "vam perdre una hora de les nostres vides", ja que, per decret-llei, les dues van passar, tot d'una, sense cap raó científica o pràctica que ho continui avalant, les tres.

El divendres i els dissabtes, als telenotícies, a la ràdio a la premsa, la notícia venia presidida per l'estúpid: "demà dormirem una hora menys". Home, la nit del 28 al 29 tothom ha dormit les hores que li ha donat la gana, que ha volgut o ha pogut, però l'estupidesa periodística de dir que "demà ens roben una hora de les nostres vides" em provoca, literalment, arcades.

Jo avui al matí, expressament, no he posat cap despertador, per tal que, com que es diumenge i no he d'anar a treballar, em pogués aixecar a l'hora que em donés la gana, i expressament he decidit no només no dormir una hora menys, sinó que he decidit que em venia de gust dormir dues hores més. O sigui, que fet i fet, m'he aixecat del llit sobre dos quarts d'onze. Ep! Això no vol dir que hagi dormit fins a aquesta hora, sinó que m'he despertat a quarts de deu, i sentint la tramuntanada que bombardejava Sant Antoni de Calonge, he decidit restar al llit continuant amb la lectura de la darrera biografia publicada de Josep Pla, "Un cor furtiu", dels professor de la Universitat de Girona, Xavier Pla, que em té veritablement enganxat i que serà objecte d'un article monogràfic quan l'acabi.

La pregunta que continuo fent-me des que sóc adult és el motiu del canvi d'hora. Per què? On són els estalvis energètics que des de 1974 ens venen els nostres governants? Per què doncs a la Xina -i a molts d'altres països- no es canvia mai l'hora? És que allà no tenen cura dels estalvis energètics?

Tot plegat no deixa de ser una convenció absurda que no té cap sentit ben entrat el Segle XXI, però que, com a tants d'altres aspectes de la Unió Europea, la burocràcia i la lentitud en la presa de decisions continua ajornat des d'abans de la pandèmia del Covid. Avui sabem que la Comissió Europea, a falta dels informes definitus, ha decidit continuar amb els dos canvis horaris anuals fins al 2031, com a molt aviat... 

Segurament, el fet que hi hagi una discrepància entre l'horari final a implantar tot l'any, si el d'estiu, que és el que sembla preferir la ciutadania (jo tinc claríssim que m'agradaria viure tot l'any amb l'horari d'estiu) o el que defensen els "tècnics" que és el d'hivern fa que la decisió encara sigui més feixuga de prendre.

En tot cas, una qüestió tan simple com aquesta posa en evidència que la Unió Europea és un mostre enquistat amb una terrible lentitud que fa que les propostes, ni que siguin ben simples, triguin una eternitat a esdevenir una realitat, i demostren que el model de governança que tenim els europeus no va enlloc, si volem esdevenir el contra-poder que molts europeus de carrer pensem que la Unió hauria de ser, sobre tot, davant la Xina, els Estats Units, i Rússia.

Però metre continuem amb una Unió Europea de buròcretes molt ben pagats i sense poques responsabilitats veritables, no ens ensortirem, com la realitat, malauradament, s'entesta en demostrar-nos dia rere dia.

Maldat infinita

La notícia que el deixa a un estupefacte, després de la del periple de la Noelia Castillo fins a aconseguir l'eutanàsia, és la del nadó de sis mesos maltractat i abusat sexualment pels seus pares. Ja de per sí, costa escriure una cosa com aquesta, simplement perque trenca totes les barreres del que hauria de ser un ésser humà, segons els patrons clàssics. 

No sé sí, que retornant als clàssics, ens podem agafar a la teoria del filòsof  Rousseau que postula que l'home és bo per natura ("el bon salvatge") i que és la societat, la desigualtat i la possessió el que el torna dolent. 

Potser més aviat hauríem de recórrer a Thomas Hobbes, que afirmava allò del "Homo homini lupus est" - L'home és un llop per a l'home-) i per això, reclamava institucions fortes per a poder exercir un control que evités desgràcies i enfrontaments permanents.

Sigui com sigui, del que se sap fins ara d'aquest cas, molt trist i molt macabre, és que la mare és infermera a l'hospital de la Vall d'Hebron (algú que hauria de tenir vocació de cuidar i de guarir), i que les lesions detectades, hematoma a la zona genital, lesions al nas, a l'anus, on hi hauria pressunta agressió sexual amb penetració, lesions a la mà i al cap a més a més de la factura al fèmur de la cama dreta  -que va ser la que finalment va alertar la policia i es va poder portar el nadó una altra vegada a la Vall d'Hebron, que és un centre de referència en la detecció de violència infantil- són plenament compatibles amb maltractament continuat i abús sexual.

Què porta a una pares a cometre crims d'aquesta magnitud contra un altre ésser humà que a més a més és el seu fill, sang de la seva sang? Dubto que hi hagi gairebé ningú, literalment ningú que ho pugui entendre. I ningú que ho pugui explicar. Quins mecanismes mentals actuen en aquest cas? Quins caps malats són capaços de maltractar, ferir i violar un ésser humà de sis setmanes i portar-lo a l'hospital en diverses ocasions? El nadó el van visitar al CAP de Roger de Flor, a l'Hospital del Mar, a Sant Joan de Déu, a Sant Paui i finalment a l'Hospital de la Vall d'Hebron, on continua ingressat a l'UCI.

Preguntes sense resposta. Com tampoc es pot explicar que l'activació dels protocols de violència infantil triguessin tant a activar-se, potser el fet que la mare sigui infermera hi pot tenir quelcom a veure, en tot cas, els protocols de servei públic, com en el cas de la Noelia Castillo, van fracassar estrepitosament.

Homo homini lupus est, i per això, deia Hobbes, calen mecanismes de control que evitin el "bellum omnium contra omnes", és a dir, la guerra de tots contra tothom. 

En ambdós casos, han fallat tots els controls i tots els mecanismes. I justament per això, la fiscalia ha près cartes en l'afer i ha demanat al jutge instructor permís per a entrevistar tots els metges i personal sanitari que van atendre el nadó.

En qualsevol cas, cada dia que passa ens adonem tristament de l'emmalaltiment col·lectiu dels éssers humans que poblem aquest Planeta, estressats, hiper estimulats, mal informats, amb recepció instantània de milers d'estímuls i amb el telèfon mòbil,  "scroll infinit" i les "fake news" presidint-ho tot.

Mal anem com a societat quan llegim notícies com aquestes. Només ens queda la petita esperança que es tracti de fets molt, molt, molt aïllats, i que la justícia i els professionals de la salut mental puguin posar una mica de llum per entendre tanta barbàrie.

Ciutadans de primera i ciutadans de segona

Avui la premsa es fa ressó que els funcionaris de l'Administració de l'Estat i les Administracions Públiques passaran a treballar 35 hores setmanals a partir d'abril de 2026, mesura que beneficiarà uns 246.000 funcionaris públics.

Des del sindicat UGT, ja s'han afanyat a reivindicar aquesta "gran victòria" que han celebrat com un "acord històric", que implica un còmput anual de 1.533 hores, cosa que implica una reducció de 109 hores, és a dir, un 7% de la jornada laboral anual. I això s'aplicarà, naturalment (d'aquí la gran victòria), no només sense reducció del salari sinó amb un augment salarial progressiu fins a un 11% d'aquí al 2028. Els motius de conciliació entre vida laboral i familiar són naturalment encomiables, però penso que es tracta d'un greuge comparatiu significatiu amb el col·lectiu de "la resta" de treballadors.

Només perquè es facin una idea conveni al que jo estic adscrit, el del sector tèxtil, annex 7, fibres, ens toca treballar 1.798 hores anuals, és a dir, 265 hores de més que els funcionaris públics. Nosaltres treballem 33 dies més l'any sense tenir els avantatges de feina "de per vida" dels funcionaris públics. El risc de treballar a l'empresa privada i de poder ser acomiadat d'un dia per l'endemà als funcionaris els rellisca plenament, de fet es fan un fart de riure si algú els en parla.

Recordo una conversa amb un alt directiu de banca d'una entitat líder a Catalunya, avui amb seu a València des del 3 d'octubre de 2017, un dia que vam coincidir en un esdeveniment, que m'explicava, entre d'altres, que un dels criteris positius importants a l'hora de concedir préstecs i hipotèques era el fet de ser funcionari de l'Administració de l'Estat o de la Generalitat. Ho entenc. Les entitats bancàries, averses al risc de forma estructural, et deixen només el paraigües quan fa sol, i moltes vegades te l'enretiren quan plou. 

Un altre exemple palmari, que a mi em treu particularment de polleguera (al mateix nivell, pels que em coneixen, de la gratuïtat de l'autopista AP-7), és la reivindicació permanent del col·lectiu de mestres de Catalunya, uns altres que viuen fora de la realitat d'eixe món. Posem-hi xifres, llum i taquígrafs.

Un professor de secundària cobra de promig a Catalunya uns 40.600 euros anuals sense tenir en compte trienis, sexenis o complements (que n'hi ha uns quants), però a més a més, treballen 1.642 hores anuals, és a dir, 20 dies menys que els pringats que estem al conveni del tèxtil, però és que a més a més, no s'ho perdin, el mes de juliol, és suposadament de formació, i per tant té la consideració de laborable, però jo de mestres en conec uns quants, i puc dir empíricament que ben pocs són els que fan formacions al mes d'agost. Un cosí germà meu, al que estimo molt i tinc en alta consideració, em va dir un dia que va utilitzar el mes de Juliol per fer formació en jocs d'estiu, badminton, petanca i assimilats....així anem. Això sí, es tracta d'un dels col·lectius amb una incidència més alta de baixes per depressions, pobrissons meus.

El meu director financer, que té un fill de 7 anys, m'explica el grau d'estress dels professors de la seva escola, i és de jutjat de guàrdia. Cap a Sant Joan tenen preparada l'autocaravana, que ja no abandonen fins a principis de setembre (tothom recorda l'amotinament del col·lectiu quan la Generalitat va determinar començar les classes a primers de setembre...).

I no els parlo dels maquinistes del Semaf. L'escàndol que s'ha fet públic aquesta setmana sobre la falsificació de baixes mèdiques és probablement la punta de l'iceberg i com era d'esperar, la demanda d'explicions a RENFE ha tingut per resposta el silenci, com era d'esperar.

Potser algun dia, potser algun dia, hi haura una rebelió dels ciutadans de segona per a reclamar equiparació de drets. I si això passa, estaré completament alineat amb aquests ciutadans, dels que, en aquest precís concepte, me'n sento plenament part.

La Noelia Castillo reposa, finalment

Han hagut de passar més de 4 anys perquè la Noelia Castillo, noia paraplègica de 25 anys, hagi pogut complir el seu desig de que se li apliqués l'eutanàsia, malgrat que el seu cas havia estat analitzat i validat per professionals en el marc de la legislació vigent i l'aval de la Comissió de Garantia i Avaluació de Catalunya (CGAC). 

La raó de l'endarreriment és que el seu pare va recórrer l'autorització gràcies al concurs de l'associació Abogados Cristianos. Van invocar tendències suïcides i que la noia necessitava tractament psiquiàtric que l'administració li havia d'haver prestat.

El cas de la Noelia va passar per un jutjat d'instrucció ordinari, el tribunal superior de justícia de Catalunya (TSJC), el tribunal suprem (TS), el tribunal constitucional (TC) i l'aval final -aquesta setmana- del tribunal europeu de Drets Humans (TEDH) que ha acabat ratificant les sentències prèvies favorables a la Noelia que Abogados Cristianos havia anat recorrent.

Hores d'ara els lectors ben informats ja sabran que la Noelia ha mort aquesta tarda de dijous, 26 de març a les sis de la tarda, sola a la seva habitació, amb un senzill maquillatge i el seu millor vestit. En l'única entrevista que va concedir (Antena 3), va explicar una vida que ha estat presidida per la desgràcia: desestructuració familiar, centres d'acollida, hospitals psiquiàtrics, drogues, abusos sexuals.

Amb tendència depressiva, la Noelia havia intentat suïcidar-se diverses vegades, la darrera, llançant-se al buit des d'un edifici de 5 plantes tres dies després d'una violació grupal. La conseqüència, aquesta paraplègia que no la deixava viure de dolor, tant físic com psíquic.

Jo sóc fervent defensor i partidari de l'eutanàsia, aplicada de forma garantista tal com es regula des de la legislació vigent, i em resulta terriblement dolorós veure com un pare que no va estimar mai la seva filla, i amb qui hi va conviure molt pocs anys, es va oposar a aquesta decisió fins a uns extrems que són difícils de comprendre per a una persona no extremista. Fins i tot aquesta setmana els Abogados Cristianos van intentar demanar una cautelaríssima, per a frenar-ne l'aplicació final, però han tornat a fracassar perquè el jutjat es va declarar incompetent.

És molt trist constatar la utilització mesquina que aquest pare ha fet del dolor de la seva filla (una forma de violència) i la pressió d'aquesta associació, Abogados Cristianos, que flirteja obertament amb l'extrema dreta. Només per curiositat antropològica he entrat al seu lloc web fa una estona, i la seva pàgina principal ja és una declaració d'intencions. portada amb dues fotos, una amb l'Abascal i en Núñez-Feijóo amb peu de foto demanant l'abolició de l'eutanàsia (i 3.453 signatures recollides en el moment en que he obert el web) i al costat la foto del papa Lleó XIV i un peu de foto que confirma que visitarà el Valle de los Caídos, darrer bastió de la resistència del franquisme més recalcitrant i caspós.

Font: Web Abogados Cristianos

En clicar sobre el "firmar ahora", tota una declaració d'intencions: "La Generalitat ha acabado con la vida de Noelia, la joven catalana de 25 años que padecía múltiples trastornos mentales y una fuerte ideación suicida". Anticatalanisme, radicalisme i mentides (o veritats molt esbiaixades) a parts iguals. 

Qualsevol excusa és bona per a titllar la Generalitat de Catalunya com a un organisme assassí (si de mi depengués, demanaria al cos de juristes de la Generalitat que presentés una querella per injúries contra aquests intolerants) i mostrar la realitat del fanatisme, que com ens ensenya Donald Trump cada dia, té una sola màxima: "si no estàs amb mi estàs contra mi". Per sort, la petició de l'abolició de l'eutanàsia en aquest web té un suport no ja testimonial sinó ridícul.

El més lamentable d'aquest cas, partint de la premisa que estic convençut que els mecanismes de garantia que s'han utilitzat per evitar que la petició de la Noelia esdevingués un suïcidi assistit, és la seva utilització política per part de gent d'extrema dreta que, tot i declarar-se catòlics, no han tingut inconvenient en causar molt de mal a la persona a qui suposadament li volien protegir la vida en contra de la seva voluntat.

S'hi podrà estar més d'acord o en contra, però el dret a la llibertat individual, dins del marc legal i amb totes les garanties, és un que cal respectar per damunt de qualsevol ideologia. L'Empar Moliner, més aviat de tendències força d'esquerres i de la que sense conèixer la seva filiació religiosa me la imagino transitant entre l'agnosticisme i l'ateïsme, escriu avui a la seva columna al diari Ara: "La televisió, l'entrevista que ha concedit, em commou, perquè no deixo de pensar que la tria de l'eutanàsia, a la societat en què vivim avui, és també, com altres tries, una tria banal, precipitada, una caixa de trons oberta que ja no es podrà tancar. Però no ho vull persar, perquè estic a favor de la mort digna. Però en genèric. La concreta Noelia em trenca el cor".

Entenc el que escriu l'Empar, però la Noelia ha tingut -malauradament- quatre anys per a decidir si l'eutanàsia que ella demanava era una tria banal i precipitada. Molt em temo que no ha estat el seu cas. I hagués estat una misèria moral que el fanatisme de l'extrema dreta li hagués allargat la vida i el patiment trenta, quaranta o cinquanta anys més.

Guerra d'Iran: Quan tot trontolla, des dels motius fins els lavabos

Llegeixo al New York Times amb estorament i un punt d'ironia la notícia que el súper portaavions de la marina dels Estats Units, el USS Gerald R Ford, s'ha hagut de retirar de la primera línia de combat a les costes de l'Iran com a conseqüència del que podríem anomenar "problemes domèstics".

Els problemes, en un vaixell que se suposa emblemàtic, es deriven bàsicament d'embussos als lavabos del porta avions que fa la vida més complicada als més de 4.000 mariners que allotja el buc. A tot això se li ha d'afegir un incendi a la bugaderia que va acabar destruint més de 100 llits. El USS Gerald R Ford porta més de 9 mesos en servei constant (va participar també a la missió de segrest del dictador de Veneçuela Nicolás Maduro). No m'imagino jo quina seria l'èpica de les grans produccions cinematogràfiques nord-americanes, com ara la segona part de Top Gun, Maverick, si en Tom Cruise hagués hagut de fer cua i saltironets per aguantar la bufeta abans d'anar a lluitar contra els dolents que tenen avions de combat de "cinquena generació".

La qüestió és que l'exèrcit amb un servei d'intel·ligència capaç de localitzar l'aiatolà Khamenei, és incapaç de manterir els lavabos i la bugaderia del seu vaixell estandard en l'estat de funcionament que se li suposa. La cosa deu ser tan seriosa que abans d'arriscar-se a un motí a bord, el comandament ha decidit retirar el vaixell del mar Roig i portar-lo a Creta per a fer les reparacions necessàries.

I jo em pregunto, aquests paios no són capaços de reparar aquest desgavell in situ? Doncs pel que sembla, no deu ser tan senzill...I segons explica el diari britànic "The Guardian" els ànims de la tropa s'estan literalment enfonsant ("sinking morale").

La realitat és que malgrat els més de 8.000 atacs sobre objectius estratègics iranians. el règim dels aiatolàs continua amb capacitat de resposta, i fins i tot ha estat capaç de disparar dos míssils balístics a més de 4.000 kilòmetres de distància que han arribat a la base militar de Diego García, al vell mig de l'oceà índic. I que míssils iranians continúen impactact sobre Tel-Aviv i Jerusalem. Una guerra que havia de ser curta, ja entra a la seva quarta setmana.

Que d'altra banda ja ha provocat dimissions i dissensions públiques. El 17 de març, el director del centre nacional de contraterrorisme dels Estats Units, Joe Kent, va renunciar al càrrec ("I cannot in good conscience support the ongoing war in Iran") per desacord amb una guerra en la que, segons ell, Israel és el responsable de la implicació dels Estats Units. I tot i que Joe Kent és conegut per ser un supremacista blanc i poc amic amb el lobby jueu, aquesta és una opinió que està començant a calar molt entre els nord-americans. Aquesta guerra és fonamentalment una guerra d'Israel a la que Estats Units s'hi ha vist arrossegada per les influències de la potent comunitat jueva nord-americana.

Potser per això mateix, el flamant ex-presentador de notícies ultres a la Fox i actual secretari d'estat de la guerra (tot i que el NYT el continua qualificant com a Secretari de Defensa) Pete Hegseth, ja ha començat a introduir en aquesta guerra el concepte de "proposit diví" (divine purpose), per a justificar els atacs, com si aquests tinguessin causa religiosa. I afegeix: "The providence of our almighty God is there protecting those troops, and we are comited to this mission" ("La providència del nostre Déu Totpoderés és allà protegint aquestes tropes, i estem compromesos amb aquesta missió").

Aquesta setmana ha demanat al poble americà una pregària per a la victòria i la seguretat de les tropes "Every day, on bended knee, with your family, in your schools, in your churches, in the name of Jesus Christ" ("Cada dia, agenollats, amb les vostres famílies, a les vostres escoles, a les vostres esglésies, en nom de Jesucrist"). 

Com que no hi ha motiu real, inventem-nos que, com a l'Edat Mitja i les Creuades, això va de religió, i de passada, si la investim d'un sentit religiós tal vegada el poble americà tindrà una mica més de paciència per a aguantar uns increments de preus que estan afectant la butxaca dels més vulnerables, molts d'ells, votants de Donald Trump.

Un visitant als Estats Units. Impressions a març del 2026

En aquests temps tan convulsos que ens ha tocat viure, per obra i gràcies de quatre polítics autòcrates, sonats i fanàtics que confonen els seus interessos personals amb els de la "res publica"-la cosa pública de la que tan van escriure filòsofs i pensadors grecs i romans- sobta que, als Estats Units, país al que vaig viatjar aquest diumenge passat per motius professionals, és com si -aparentment- no hagués passat gaire res (segons el govern), tot i que sí que hi comença a haver símptomes que sí, que alguna cosa està començant a passar.

D'entrada la sensació d'aparent "normalitat" l'accentua el fet que els avions van plens a vessar (fenòmen recorrent des del final de la pandèmia de Covid). Jo vaig volar diumenge a Atlanta amb un vol de Delta Airlines (DL195) amb un Airbus 330-900 que anava ple fins la bandera.

Ara bé, de sortida, tots els avions amb origen o destí als Estats Units van amb retard, i en alguns casos, amb molt de retard, fins l'extrem que empalmar amb una connexió després d'arribar al primer aeroport del país ha esdevingut un esport de risc.

 

Font: The New York Times. Aeroport JFK

La raó d'aquest desgavell és que hi ha hagut un altre "shutdown" (tancament parcial) del pagament dels membres del TSA (Transport Security Agency), el departament que s'ocupa del control de seguretat als aeroports en accedir a la zona de les portes d'embarcament. El "shutdown" fa que estiguin forçats a treballar sense paga mentre no hi hagi un acord de finançament que ha d'aprovar el Senat, i per tant, una part dels funcionaris, senzillament deixen d'anar al seu lloc de treball.

A aquest caos s'hi ha d'afegit una situació de vent, neu i fred excepcional a tot el Midwest i al Nord Est del país, que han provocat un caos addicional al transport, amb incidents i accidents de proporcions gegantines. A Grove City, la ciutat on jo m'estic als Estats Units, al sud de Columbus, la capital de l'estat d'Ohio, hem tingut temperatures realment baixes per estar a l'entrada de la primavera....

La tercera observació, només d'arribar, és l'escalada dels preus de la gasolina (cosa que és una conseqüència directa de la guerra amb l'Iran). Per posar-ho en contexte, el mes de gener, un galó de gasolina (aproximadament 4 litres), costava 2,79 dòlars, mentre que avui en costava, de promig, 3,79, és a dir, un increment del 36% en qüestió de dos mesos. La gasolina és un producte sensible en una societat en la que, en un parc mòbil d'uns 280 milions de vehicles, només entre un 2,5% i un 3% són totalment elèctrics. I a diferència d'Europa, als Estats Units els ciutadans necessiten el cotxe per a tot, per anar a la feina, a comprar, a gaudir de lleure....

I finalment, han començat a arribar alguns cadàvers de la guerra d'Iran. En el cas d'Ohio, 3 dels 13 militars morts des de l'inici de les hostilitats eren d'Ohio. En concret de la Guàrdia Nacional Aèria d'Ohio (121 Air Refueling Wing) que té la base a Rickenbacker, a 5 minuts de Groveport, on nosaltres hi tenim la fàbrica. I això, això sí que és un altre tema ben sensible pels nord-americans. Veure als telenotícies les imatges d'avions de transport que porten els taüts envolcallats amb la bandera de les barres i estrelles és molt dolorós, especialment en un entorn en el que pràcticament ningú no entén què està fent l'exèrcit nord-americà a l'Iran.

Tot això està començant a minar seriosament la popularitat de Donald Trump, fins i tot entre els seus més acèrrims seguidors. Si això no s'atura aviat, les conseqüències les trobarà de ben segur el president a les "mid term elections" de novembre de 2026.

I ara què, Mister Trump?

Avui en Ramon Aymerich, fi analista, explica a La Vanguardia una situació que jo també vaig mencionar fa temps en un dels meus blogs, i és que durant el primer mandat de Donald Trump, el que Aymerich anomena "deep state", és a dir, els cossos professionals de l'administració nord-americana, van contenir la majoria d'excentricitats de Donald Trump, impedint que moltes de les "ordres executives" que signava el president acabessin veient la llum.

Apresa la lliçó per part de l'entorn més proper a Trump, en aquesta segona legislatura, el primer que van fer els seus acòlits va ser una profunda depuració de l'entorn més proper del president per a col·locar-hi fanàtics a l'alçada de l'excentricitat del president Trump. Heus ací, per exemple, Pete Hegseth, que de presentardor de la cadena de televisió d'ultra-dreta Fox New ha passat a ser secretari de defensa, primer i secretari de Guerra (després del canvi de nom, molt encertat, val a dir, si es té en compte la situació actual), el vicepresident Vance,  Miller (assessor de seguretat), Kushner (el seu gendre) o Witkoff, amic personal de Trump i tan radical com ell. 

Tots aquests individus s'han envoltat alhora d'altres de la seva mateixa òrbita per tal de garantir que el que decideix el president Trump acabi esdevenint realitat. I així li va al país.

Un Tribunal Suprem amb 6 dels seus 9 membres de caire conservador, i 3 nomenats directament per ell, li han tombat els IEEPA (aranzels extraordinaris que va imposar el senyor president a tort i a dret, des del mes d'abril). Només per que es facin una idea de la magnitud de la tragèdia, a una petita empresa com la nostra filial americana (30 milions de dòlars de facturació, 110 treballadors), ens hauran de retornar 950.000 dòlars en aranzels cobrats de forma improcedent, i el Departament de Justícia ha ordenat al "US Customs and Border Protection", agilitzar per via executiva al retorn de les quantitats cobrades de forma improcedent. 

La guerra declarada unilateralment pels Estats Units i Israel (un altre país liderat i governat per fanàtics il·luminats) contra l'Iran està deixant en evidència un comportament erràtic del president i del seu seguici, basat en impulsos sense que hi hagi cap mena de visió estratègica ni planificació a curt o a mig termini.

Quan es posa el cim de la taula que el ritme de despesa en munició és insostenible per a les fàbriques americanes per a reposar el que s'ha gastat en 10 dies, es comencen a veure trasllats de bateries de míssils des de Corea del Nord, s'aixequen restriccions a la venda de petroli rus i es demana col·laboració als europeus pel desgloqueig de l'estret d'Ormuz és que els radicals li estan començant a veure les orelles al llop.

El règim iranià està tocat, sense dubte, i és possible que el fill de l'aiatolà Khamenei estigui ferit i amagat, però la guàrdia revolucionària islàmica és un cos molt poderós, molt ben estructurat i amb unes fàbriques de producció massiva de drons (i de míssils) en ubicacions soterrades molt ben protegides dels bombardejos nord-americans i israelians.

Xi JinPing i Vladimir Putin, ben silenciosos tots dos, es deuen estar fent un far de riure en veure el resultat de les excentricitats del senyor Taronja. Els mercats han reaccionat com tocava i la majoria de la població nord-americana (un 56% segons un informe de RTVE) està en contra d'una guerra que consideren que no aportarà cap avantatge als Estats Units, i, ans al contrari, farà pujar la inflació i el risc d'entrar en recessió econòmica.

El problema però és que el fanatisme i la racionalitat són vectors que van en sentit contrari i no tinc clar que l'entorn de Trump tingui ni la voluntat ni les habilitats, per sortir amb una certa dignitat d'aquest atzucac il·legal al que s'han posat.

Jo Nesbo: "Minnesota"

L'editorial Grup 62 (col.lecció "A tot vent") va publicar el novembre de 2025 el darrer llibre de l'escriptor norueg Jo Nesbo (Oslo, 1960), que porta per títol Minnesota, novel·la traduïda al Català i al Castellà per la Laura Segarra, traductora habitual de Nesbo.

Els lectors que em segueixen coneixen la meva passió per aquest novel·lista polièdric que abans d'autor best-seller va ser futbolista, militar i líder, cantant i guitarrista d'un grup de rock norueg que es diu Di Derre que encara fa bolos als estius.

Aquesta novel·la és una història independent que no té res a veure amb la saga de l'inspector de policia, anti-heroi, Harry Hole. De fet, després de la publicació de la fins ara, darrera novel·la de Hole, "Eclipsi" el 2023, que és la tretzena, és força probable que Nesbo no torni a publicar cap novel·la del detectiu.

Però això no impedeix que Jo Nesbo continuï essent un mestre de la novel·la negra.

Minnesota és una novel·la policíaca, gènere "True Crime" ambientada a la ciutat de Minneapolis, i, amb la genialitat que caracteritza aquest autor, està estructurada amb tres narradors, un escriptor (norueg) que està escrivint una novel·la (any 2022) i que parlant en primera persona narra uns fets que van tenir lloc l'any 2016, un detectiu d'origen també norueg, Bob Oz, prototip també d'anti-heroi, acabat de divorciar, amb un passat que el turmenta, amb poques ganes de continuar vivint però molt brillant com a investigador (any 2016), i un tercer protagonista, el pressumpte criminal ("Lobo", en Castellà en l'original) que també narra els fets en primera persona (any 2016).

La història, com gairebé tot el que he llegit de Nesbo, amb poquíssimes excepcions, enganxa des de la primera pàgina com a conseqüència d'una història molt ben trenada (guió potent i molt original), una construcció de personatges molt sòlida, caràcters ben construïts encara que apareguin només en dues pàgines i no siguin ni tan sols secundaris, i sobre tot, sobre tot, uns girs de guió que només estan a l'alçada del mestratge narratiu de molt pocs autors, i Jo Nesbo és un d'ells.

Bob Oz, inspector de policía que acaba de ser suspès de feina com a conseqüència d'una baralla amb un ciutadà a la comissaria de policia on treballa, està en una situació de depressió i es refugia en l'alcohol i una companya policia que l'ajuda, però malgrat això continua investigant el cas que li van assignar de manera casual mentre era a un bar bevent al matí, sobre un possible assessinat que s'acabarà repetint uns dies més tard en el que podria ser el cas d'un assassí en sèrie.

Nesbo aprofita el context per a parlar dels temes socials que l'interessen: la solilud, el sentit de l'existència, l'alcoholisme i, en el context d'aquesta obra i afegeix la degradació econòmica de la classe mitjana al Midwest americà, la proliferació de drogues entre les classes més baixes, la presència creixent d'armes barates i a l'abast de gairebé tothom als Estats Units, en una crítica fina i punyent a la decadència del model de societat nord-americà.

Una gran novel·la que farà les delícies dels aficionats al gènere negre.

Peste Porcina

El Govern de Tothom (Gestoria Illa si em permeten la hipèrbole) fa aigües per tots costats. 

Al drama recurrent i creixent de les infrastructures (no els explico les meves aventures a l'AP7 per no avorrir-los), de les vagues de metges, de les de professors, de la manca de pressupostos malgrat la intimidació per terra, mar i aire (i dels mitjans de comunicació, encapçalats per TV3 i Catalunya Ràdio) als membres d'ERC, s'hi ha d'afegir el drama-misteri de les peste porcina africana a Collserola.

El conseller de la Prudència, un tal Òscar Ordeig, ja s'ha quedat sense arguments en relació a aquest afer que seria digne d'un documental de Crims d'en Carles Porta. Ara ja no diu que cal ser prudents en les valoracions, simplement es prodiga molt menys que els dies, que avui semblen llunyans, on es van perpetrar les primeres restriccions d'accés.

Font: Agència EFE

Ahir va aparèixer un nou cas d'un senglar infectat (ja en van 220 des que va començar la crisi) al terme municipal de Barcelona, la qual cosa ha obligat al tancament total del Parc Natural de Collserola (per a ús recreatiu).

Sobta a hores d'ara que, després que va començar la crisi, el govern hagi estat incapaç, no ja de controlar el focus (per a mostra un botó), sinó ni tan sols de donar una mínima explicació, no ja creïble, sino tan sols plausible de l'inici de l'epidèmia.

Mentrestant explotacions de porcs domèstics de la zona segueixen en quarentena i sense la possibilitat de vendre els seus animals, que són la seva font d'ingressos. Però això sembla que tan li fa al nostre Govern de Tothom. Tanta prudència i tanta correcció política en tots els àmbits són sinònim, al meu modest entendre, d'una frase molt cèlebre en el món de l'economia de l'empresa: la paràlisi per l'anàlisi.

Jo entenc que cal ser prudent, però també executiu, al menys en aquells àmbits on la Generalitat té competències plenes. Per què no s'han executat (perdonin la cruesa del mot emprat, però és que en aquest cas, jo sóc partidari de les execucions sumàries, sense judici, i que els porcs senglars del planeta em perdonin) els senglars de Collserola encara a dia d'avui?

Una vegada es demostra la incapacitat dels nostres gestors públics de fer una anàlisi de causalitat de la peste, només queda com a alternativa l'erradicació del problema de socarrel, és a dir, l'extermini de tots, i quan dic tots vull dir tots els porcs senglars de la serra de Collserola. A grans mals grans remeis. Si el govern s'ha demostrat incapaç de contenir el virus i de trobar-ne les causes, com a mínim hauria de prendre mesures de solució final del problema, malgrat que això soni molt malament.

I si els "animalistes" criden, doncs que cridin. Al capdavall el que ha de primar és la seguretat, la salut i el benestar de les persones, i no pas d'uns porcs senglars asilvestrats que mengen en moltes ocasions de les escobraries que llancem els humans.

Si jo fos al capdavant del Govern de Tothom (Gestoria Illa) convocaria tots els caçadors de Catalunya, els pagaria la munició, els donaria dietes i allotjament en hotels de l'àrea metropolitana de 5 estrelles i els organitzaria amb mossos i forestals per fer la batuda definitiva. Uzis, Kalaishnikov, Bazooques, M16, retallades, bombes de mà i el que calgui. 

Una mica com el que diu en TACO Trump de l'Iran amb el règim dels aiatolàs, però aplicat als senglars i amb la ferma convicció de no retirar els caçadors no fins que se'ls acabi la munició, com els passa als americans, sinó fins que no quedi un sol senglar viu a la serra de Collserola. 

I enterrem la correcció política d'una vegada. Amen.

 

El combat de sonats contra fanàtics i el TACO

Feia angúnia, gairebé m'atreviria a dir que basarda, veure l'altre dia les imatges dels pastors protestants pregant a la sala oval de la Casa Blanca mentre envoltaven i tocaven el president Donald Trump, imagino que resant perquè Déu otorgués als nord-americans (els bons) la victòria en la seva creuada contra els infidels (els dolents aiatolàs).

Font: Agència Reuters / YouTube

D'altra banda, els fanàtics radicals islàmics (els bons) adverteixen als americans (els dolents) que no tindran pietat si no deixen d'atacar-los, i que l'estret d'Ormuz serà la seva tomba.

Són les dues cares de la mateixa moneda. Un grapat de fanàtics sanguinaris (els aiatolàs, en la repressió de la darrera revolta de fa poques setmanes, han assassinat per mitjà de la Guàrdia de la Revolució Islàmica, un cos d'elit que protegeix les essències del règim xïita, com a mínim a 30.000 persones) que han estat atacats per un altre grapat de sonats sense cap mena de visió estratègica de mig termini simplement per a desviar l'atenció sobre els problemes interns.

Que l'atac contra l'Iran, en una clara violació de la legislació internacional i la carta de les Nacions Unides, ha estat presidit per la improvisació sembla palmari. No fa gaire, en aquest blog, escrivia sobre el "National Security Strategy" dels Estats Units de novembre de 2025 (https://www.whitehouse.gov/wp-content/uploads/2025/12/2025-National-Security-Strategy.pdf). 

L'única menció que es fa a la que se suposa és l'agenda estratègica de seguretat dels Estats Units, en un document de 33 pàgines, és el paràgraf que transcric a continuació. L'única.

"Conflict remains the Middle East’s most troublesome dynamic, but there is today less to this problem than headlines might lead one to believe. Iran—the region’s chief destabilizing force—has been greatly weakened by Israeli actions since October 7, 2023, and President Trump’s June 2025 Operation Midnight Hammer, which significantly degraded Iran’s nuclear program", que traduït literalment, diu: "El conflicte continua sent la dinàmica més problemàtica de l'Orient Mitjà, però avui dia aquest problema és menys important del que els tituals podrien fer creure. L'Iran, la principal força desestabilitzadora de la regió, s'ha vist molt debilitat per les accions israelianes des del 7 d'octubre de 2023 i l'Operació Martell de Mitjanit del president Trump del juny de 2025, que va degradar significativament el programa nuclear de l'Iran".

En aquest context, algú enten doncs aquest atac a l'Iran? Jo crec que ni bona part dels votants més "MAGA" ho entenen, més enllà del cercle més radical de Trump, encapçalat per Hegseth i Vance, dos sonats de la mateixa calanya que el pallasso taronja. 

La realitat avui, 10 dies després que comenci la guerra, és que el preu del petroli s'ha disparat, les borses mundials s'han desplomat, l'amenaça inflacionista és a la cantonada, l'economia americana no va bé (el febrer l'atur va pujar fins al 4,4% i es van perdre 96.000 llocs de treball), i hi ha un risc seriós que els americans es quedin sense municions per a continuar una campanya de guerra de la intensitat que van desplegar els primers dies de campanya. I la probabilitat de fer caure el règim dels aiatolàs sense un desplegament de tropes in situ, és mínima, per no dir nul·la. Iran no és Venezuela.

Qui hi guanya en tot això? Els de sempre, els lobbies energètics i d'armament. No Donald Trump, que té unes "Mid Term" elections el mes de novembre que segurament perdrà si aquesta guerra i les seves conseqüències duren gaire.

Avui, veient l'escalada del preu del petroli i l'hecatombe borsària (que contribueixen a fer-lo impopular entre els seus defensors) ja s'ha afanyat a declarar que la guerra no durarà gaire, però això no fa altra cosa que confirmar que no hi ha estratègia i que les actuacions del sonat taronja són erràtiques, curt terministes i per defensar els seus interessos personals.

A Trump el tenen tan calat que ja s'ha fet popular l'acrònim TACO (Trump Always Chickens Out), que vol dir que al final, Trump sempre acaba fent-se enrere. I aquesta guerra en serà una demostració més. Dubto que les eleccions del "Mid Term" siguin gaire favorables a Trump i, pel bé de la Humanitat, espero no equivocar-me aquesta vegada.

El dilema d'Esquerra Republicana

Esquerra està en una posició molt complicada perquè té molts fronts oberts. 

A Madrid, on se les ha de tenir cada dos per tres amb Junts, i on el partit ha d'aguantar una estrella mediàtica anomenada Gabriel Rufián que literalment va per lliure i que, al menys des de fora, dóna la sensació que genera més incomoditat que confiança.

I a Catalunya, on, malgrat ser el soci d'investidura de la presidència de Salvador Illa, està a l'oposició i ha d'aguantar una enorme pressió de molts sectors, no només del Govern d'Illa i dels PSC sinó també de les patronals i els sindicats per tal que ERC s'uneixi a En Comú Podem i aprovi els pressupostos de Catalunya 2026, que, recordem-ho, estan prorrogats des de fa dos anys.

El PSC fa trampes quan el Govern aprova el pressupost ahir divendres i en comença la tramitació parlamentària sabent per activa i per passiva, que ERC no el pot aprovar sense contrapartides. 

I, per una vegada estic totalment d'acord amb l'Oriol Junqueras (un polític que no és sant de la meva devoció), quan en un acte de total coherència amb els seus votants, diu que no pot aprovar el pressupost del 2026, tot i estant d'acord en la premisa òbvia que el país els necessita, perquè el PSC no compleix un acord crucial d'investidura, el traspàs de la recaptació del 100% del IRPF des de Catalunya. I el PSC no ho fa, tot i que aquesta mesura forma part dels acords escrits del pacte d'investidura, ratificats pel PSOE a Madrid, perquè és el PSOE qui té la clau de la caixa i ara, el PSOE, per interessos electorals, diu que "donde dije digo, digo Diego". 

Tots sabem que seria una mesura altament impopular, donada la catalanofòbia -creixent- més enllà de l'Ebre, que la ministra d'Hisenda, Maria Jesús Montero, candidata del PSOE a les eleccions autonòmiques andaluses, cedís públicament en aquest acord en aquest precís moment.

Doncs què volen que els digui, jo també comparteixo l'opinió de Junqueras. Els acords de vegades se'ls endú el vent i els acords signats per polítics, la majoria de les vegades. Acaben en declaracions d'intencions en un gran número d'ocasions. I en aquesta prestidigitació el PSOE és especialista. Només cal recordar afers com l'amnistia o el Català com a llengua oficial europea.

Tot i reconeixent d'entrada que per Catalunya és infinitament millor a Madrid un govern del PSOE-PSC que un del PP-VOX (jo estíc a les antípodes de la cèlebre expressió de molts indepes de: "quant pitjor, millor" -per aixecar el sentiment nacional-), Oriol Junqueres no pot cedir aquí perquè té el risc que la seva militància i els seus simpatitzants retirin la confiança al partit a les properes eleccions. 

L'amenaça del govern d'Illa i dels mitjans afins entre els que hi ha, ara més que mai, Catalunya Ràdio i TV3, la "Corpo" vaja, de que sense pressupostos es pot acabar anant a eleccions i això no convé al país, és buida de contingut.

Al PSC no l'interessen unes eleccions, perquè senzillament perdrà vots, com també ho farà ERC, per la qual cosa, l'amenaça és un farol. I com tothom sap, es pot governar via ampliacions de crèdit, que, no és una situació ideal però que permet que els mestres, policies i metges, entre d'altres, segueixin cobrant la seva nòmina cada mes.

Si jo fos Oriol Junqueras, tampoc cediria, però en política tot és possible, i a tota situació "complexa" se li pot donar la volta amb un truc de màgia. Tinc molta curiositat per saber com acaba aquest episodi.

La pantomima de la desclassificació dels papers del 23F

En Pedro Sánchez, que és com l'au Fènix o un gat amb set vides, ho ha tornat a fer. En un magistral acte de prestidigitació ha autoritzat la desclassificació de "documents secrets" del 23 de febrer de 1981 (que, dit sigui de passada, hi ha molts pocs ciutadans per sota els 30 anys que sàpiguen què va passar aquell dia) i aquesta desclassificació semblaria, semblaria, que avala que el paper de l'aleshores rei d'Espanya, Joan Carles I va ser clau per a abortar el cop d'estat dels Milans del Bosch, Armadas, Tejeros (quina paradoxa que el bigoti amb tricorni més famós de la història contemporània d'Espanya morís precisament el 23 de febrer de 2026, exactament 45 anys després, ni un dia menys ni un dia més, d'aquella fantoxada) i companyia.

Aquests dies, un polític fora de tota sospita, Iñaki Anasagasti, publica en el seu perfil de Facebook: "...Y es que nos tratan como niños. O algunos se dejan tratar así. Titulan incluso que iban contra el Rey. No dudo que alguien lo dijera y aparezca en un renglón, pero de eso a que nos lo pongan como el salvador y el motor del cambio va como de la noche al día. ¿Cómo alguien puede creer que tras 45 años de silencio nos van a dar los datos de la importante trama civil y de los poderosos medios, la postura de Felipe González, que parecía como vicepresidente del gobierno Armada, y sobre todo de como el rey había impulsado el golpe con su hombre, el general Armada y frenado en el último segundo?...".

I es que fins i tot l'escriptor Javier Cercas, en el seu llibre: "Anatomía de un instante", convertida recentment en una mini sèrie de 4 capítols a Movistar -interessant si no l'han vist, especialment pel que fa a la figura d'Adolfo Suárez- blanqueja la figura del rei, com a salvador de la pàtria. Potser no ben bé, però en tot cas, el presenta també com la persona que va salvar la democràcia.

Mai no sabrem la veritat però sempre tindrem la mateixa sospita que té l'ex polític Iñaki Anasagasti: "Nos tratan como a niños", o aquella frase que tant m'agrada citar de tan en tant: "Se'ns pixen a sobre i ens diuen que plou".

El que està clar de tota aquesta parafernàlia que ens volen fer empassar amb embut, és que els papers desclassificats no aporten gaire res que no s'hagués explicat fins ara. Sembla que hi ha encara material per desclassificar, però en tot cas, mai no sabrem la veritat del que va passar en aquelles hores de la nit del 23 al 24 de febrer de 1981. El "deep state" és el "deep state" i hi ha informacions que els mortals comuns no estem cridats a conèixer mai.

I per acabar-ho d'adobar, el senyor Núñez Feijóo, el nivell de mediocritat i d'insignificància del qual creix cada vegada que obre la boca, ha intervingut per a desmentir el que ell mateix havia dit feia uns dies arrel de l'anunci de la desclassificació: "Pedro Sánchez pretende descalificar al Rey Juan Carlos I con esta desclasificación" per afirmar ara que: "Los papeles desclasificados demuestran la total implicación del rey en la salvación de nuestro sistema democrático" i que per tant, el rei emèrit ha de tornar a Espanya a la major brevetat. No es pot ser més tonto, francament. No té assessors, aquest senyor polític?

Senyor Núñez, no m'estranya que vostè perdi vots a cada bugada, perquè és un grandíssim incompetent i cada vegada que parla és per a dir barbaritats i inconsistències, com la seva homòloga de Madriz, la castissa Díaz-Ayuso. El rei emèrit torna a Espanya cada vegada que li surt de la butxaca, com ho demostra la seva presència a regates i regatetes. El mateix govern d'Espanya ja s'ha afirmat que no hi ha res que impideixi el rei emèrit tornar a l'Estat, i que, en tot cas, és una decisió seva.

Però cinc minuts després de les declaracions de Núñez, que, si em permeten la broma, "Rajoieja" cada vegada més, Moncloa s'ha afanyat a dir que si l'emèrit vol tornar, que fixi la seva residència fiscal a Espanya (i no a Abu Dabi, on ara mateix la té), i que tributi a Espanya pels seus ingressos mundials i el seu patrimoni mundial, i que naturalment, es busqui una residència fora de Zarzuela i el Pardo.

El fill, Felip VI, prou feina té en preservar i justificar a cada passa que fa la necessitat de la monarquia, com per què al cim, un pallasset com el senyor Núñez-Feijóo li posi les coses encara més difícils. Per tant ha fet immediatament declaracions defensives. El pare està amortitzat ja fa molt de temps i aquí el que compta és el "Sálvese quien pueda". Si ha de caure el pare, que caigui; al capdevall va ser nomenat per en Franco, caçava ossos i elefants, navegava amb el Fortuna i tenia un fotimer d'amants, doncs que caigui...

Felipe VI vetlla per a preservar-se i en Núñez-Feijóo sembla estar fent punts per a fer-se més prescindible cada vegada que fa declaracions.

El drama de l'AP-7 i la inconsciència dels polítics

Llegeixo avui a Diari de Girona que els nostres polítics, guardians de les essències i rectors dels nostres destins, han trobat la solució per a millorar la sinistralitat a l'autopista AP-7. Abans d'endinsar-m'hi i aprofundir, penso de forma gairebé immediata en el debat sobre infrastructures i la possible restitució dels peatges que hi va haver no fa gaire a la SER Catalunya i en el que van participar els presidents Mas i Montilla. Els ex-presidents van apuntar que és imprescindible abordar de forma urgent el finançament de les infrastructures, però tampoc van concloure res de gaire pràctic.

Jo, infeliç, pensava que a l'article de Diari de Girona es tornaria a fer menció a alguna forma de regulació de l'ús de l'autopista mitjançant la reimplantació d'alguna forma de peatge.

Vana il·lusió. Els factotums del Servei Català de Trànsit, que en la meva modesta opinió deuen viure a un altre planeta però no pas a Catalunya, o si hi viuen de ben segur no són usuaris de l'AP-7, han decidit que el control de l'accidentalitat passa per "convertir l'autopista en una zona de control de velocitat als seus 344 kilòmetres". Fantàstic, és un gran raonament i una solució notable, perquè com és sabut, el problema de la sinistratilat en aquesta via bé, naturalment, dels excessos de velocitat.

Per a regular tals malifetes, el SCT implantarà més radars....No hi ha més cec que el que no vol veure.

Nou peatge a l'AP-7. Font: Servei Català de Trànsit

Jo la setmana passada vaig batre un altre rècord personal. Un de més. Vaig sortir de Girona a 2/4 de set del matí, i vaig arribar a Valls a les onze. 164 kilòmetres. Fem un promig, com els pecats d'en Lluís Llach? Doncs fem-lo. 36,44 kilòmetres per hora. Des de l'abolició dels peatges, el 2021, no he fet la B-30 a una velocitat superior als 80 kilòmetres per hora, mai. Literalment. Mai. Per què? Doncs perquè el trànsit de camions i la densitat de vehicles de tota mena de dia, de matinada i de nit és estratosfèric. No hi ha respir per aquesta via. 

Dijous passat, un camioner que anava per carril del mig avançant un altre camió va estar a punt d'esclafar-me perquè va canviar de carril no només sense senyalitzar, sinó també sense mirar si venia algú al darrere. Com que pel meu carril de l'esquerra venia un altre vehicle ràpid, vaig haver de frenar sobtadament i vaig donar gràcies a Déu que no anava de pressa. Altrament, hagués pogut tenir un accident seriós...

L'any 1996 l'escriptor d'Elda Pedro Maestre  va guanyar el Nadal amb una novel·la autobiogràfica anomenada "Matando dinosaurios con tirachinas". Doncs això mateix és el que pretén fer el nostre benvolgut i mai prou ben ponderat Servei Català de Trànsit.

Quants més morts haurem de patir i quantes més hores de feina haurem de perdre abans que els descerebrats que ens governen entenguin que no es tracta de velocitat sinó de densitat? 

Què més cal perquè entenguin que les vies ràpides i d'alta capacitat han de ser exactament el que han de ser? És a dir, em repeteixo: ràpides i d'alta capacitat, i per això, per complir amb la seva finalitat, han de tenir el volum de trànsit pel que van ser concebudes i han de ser pagades i mantingudes pels que les fan servir, i no pas a càrrec dels pressupostos generals de l'estat perquè també els pagui la meva mare, que, ni la fa servir i ni tan sols té carnet de conduir.

Quines mesures més volen implantar per maquillar el problema? He llegit "senyalització variable i control de vehicles pesants". Vagin fent. L'any passat hi va haver 71 víctimes d'accidents, amb 17 morts.

Aterrin, senyor polítics, i afrontin el problema de socarrel. Fins que no ho facin, continuaran els embussos, la sinistralitat i malauradament, i el que és pitjor, els morts.

El revés de Donald Trump

La notícia del pronunciament del Tribunal Suprem nord-americà anulant al aranzels extraordinaris imposats per Donald Trump a partir d'abril de l'any passat en fallar que el president dels Estats Units va excedir els seus poders imposant aquests aranzels per mitjà d'ordres executives sense l'aprovació del Congrés, té moltes lectures, i cap de positiva per a Trump.

Efectivament, el Suprem va determinar divendres passat que Donald Trump va cometre un abús de poder i  que la llei que ell va invocar per imposar els aranzels extraordinaris, la "International Emergency Economic Powers Act" no li garantia, en temps de pau, els poders que ell va afirmar que aquesta llei li permetia utilitzar.

La sentència es basa en una qüestió de doctrina major que l'administració de Trump va violar -afirma el Tribunal Suprem- en imposar els aranzels extraordinaris: la idea que si el Congrés dels Estats Units hagués volgut delegar el poder per a la presa de decisions de gran impacte polític i econòmic (com és aquesta mesura aranzelària extraordinària) ho hauria d'haver fet explícitament, i això no va succeir.

Més escarni per a Trump, que d'un Tribunal Suprem de 9 membres (6 dels quals "conservadors" nomenats per presidents republicans), 6 hagin votat en contra de les mesures aranzelaries de Trump (allò que ell va anunciar com el "Liberation Day", se'n recorden quan brandava aquell póster de cartolina amb la llista de països i els aranzels imposats per "reial decret"?) és un seriós advertiment al president i als límits dels seu poder (fins la data ningú no li havia fet ombra).

I que d'aquests sis que han votat en contra dos hagin estat nomenats pel propi Donald Trump (Gorsuch i Barret) és encara més humiliant pel president, que va entrar en còlera quan va saber que dos dels "seus" magistrats havien votat contra ell, que els va nomenar ("què s'han cregut, aquests?", va pensar i dir en roda de premsa).

És aquest un seriós advertiment que suposa un torpede a la línia de flotació d'una administració que començava a considerar-se absolutament inmune als dictàmens dels tribunals de justícia i que havia posat la directa en governar pràcticament d'esquenes al Congrés. Doncs, sí, afortunadament, aquesta sentència posa de manifest que a la que va ser fins no fa gaire la major i més sòlida democràcia del planeta, la separació de poders encara és una realitat i aquesta gerra d'aigua freda ha estat un cop molt dur de païr per un president amb ínfules autocràtiques que es pensava que podia fer el que li vingués en gana.

En segon lloc, la sentència representa una estocada gairebé mortal a la mesura estrella del moviment MAGA ("Make America Great Again") que va ser la base sobre la que va bastir bona part de la baixada d'impostos que va concedir a les classes més benestants. Perquè es facin una idea de la magnitud de la tragèdia per a Trump, l'estimació de diners recaptats el 2025 de forma extraordinària supera els 200.000 milions de dòlars, que és aviat dit.

I finalment, i malgrat que ara Donald Trump hagi anunciat -aquesta vegada ben assessorat de les atribucions que té com a president d'interposar aranzels temporals- unes tarifes globals del 15% (primer va anunciar un 10%) durant 150 dies, ningú sap com s'hauran d'aplicar.

Efectivament, el Tribunal Suprem ha anulat els aranzels extraodinaris de Trump, però no s'ha pronunciat respecte de sí i com el govern federal ha de procedir per a retornar els aranzels pagats de més pels importadors, que en alguns casos, van ser capaços de passar part d'aquests costos extraordinaris, en tot o en part, als seus clients. 

El procés de devolució d'aquests diners comportarà una extraordinària complexitat administrativa i segurament implicarà decisions preses per tribunals de rang inferior que s'hauran de pronunciar en com i quan tornar els diners cobrats de més, mentre que al mateix temps i de forma temporal, s'aniran cobrant aquests altres aranzels del 15% que Trump acaba d'anunciar. Si la seguretat jurídica és la base que fonamenta el creixement econòmic (inversió i consum), la inseguretat provoca justament l'efecte contrari.

No obstant això, eliminar part de les traves al lliure comerç que Trump ha intentat imposar no deixa de ser una bona notícia global, i així ho van celebrar les borses mundials divendres passat.

Potser el cas Epstein, que continua cuejant amb força i aquesta sentència del Suprem, acabaran representant el principi del fi de l'aprenent de tirà anomentat Donald Trump (que deu enyorar, ara més que mai, la llibertat de moviment dels seus homòlegs xinès i rus).

 

La decadència de la monarquia com a institució

Aquesta setmana s'ha fet viral la notícia de la detenció (retenció) durant més de 10 hores, del germà del rei Carles III d'Anglaterra, Andrew Mountbatten-Windsor, el 19 de febrer, dia que complia 66 anys. 

Andrew Mountbatten es va passar 10 hores detingut en una comissaria, davant l'estupefacció de pràcticament tothom. No afegiré en aquest article res més del que ja s'ha publicat abastament sobre aquest personatge, despreciable i dèspota, del que l'historiador Andrew Lownie en va publicar, l'agost de l'any passat, una biografia no autoritzada: "Entitled: The Rise and Fall of the House of York" publicat per l'editorial William Collins, i en el que retrata amb multitud de dades la veritable natura d'Andrew Mountbatten i la seva ex-esposa Sarah Ferguson: obsessionats pel sexe, els diners i convençuts d'estar per sobre del bé i del mal com a conseqüència de la seva condició de "royals".

Però sí que m'agradaria fer esment en les diferències entre la casa reial britànica i l'espanyola, que, tot i estar tallades d'un mateix patró (el que confereixen els privilegis inherents a la seva condició i a l' aurèola d'intocabilitat del que se senten imbuïts els seus membres) marquen clares diferències. 

El rei d'Anglaterra va fer unes declaracions el mateix dia de la detenció del seu germà petit dient que malgrat la profunda preocupació que aquest fet li provocava, la justícia havia de fer la seva feina i que trobaria tota la col·laboració per part de la família reial.

Ja l'any 2022, la seva mare (Andrew era el fill preferit de la Reina Elisabeth, cosa de la que no se'n va amagar mai), arran de la seva imputació per part d'un jutge de New York en un delicte d'abús sexual a menors perpetrat el 2001, li va retirar els títols militars i patrocinis reials. L'any 2025, el seu germà Carles III,li va retirar, arrel de la publicació del llibre "Entitled", i del que s'anava sabent de la seva involucració gairebé íntima en l'afer Epstein, el tractament de príncep i la seva residència al Royal Logde del Castell de Windsor. 

A Espanya però, tenim un rei emèrit del que s'han publicat biografies que més o menys "blanquegen" la persona i la seva actuació, ja sia el llibre de l'historiador britànic Paul Preston -gran investigador i coneixedor de la història d'Espanya- "Juan Carlos I: el rey del pueblo" (Editorial Debate, 2023) o el de la periodista Pilar Eyre "Yo, el rey" (Editorial La esfera de los libros, 2020), o del recent "Reconciliación" (Editorial Planeta, 2025) escrit en primera persona per la periodista francesa Laurence Debray.

I una justícia i una constitució que el protegeix. El cas conegut de defraudació fiscal del rei de l'any 2022 (amb els "trusts" descoberts a paradisos fiscals a l'illa de Jersey i a les illes Verges Britàniques), i amb cinc causes obertes per l'agència tributària i el ministeri públic van quedar arxivades, fonamentalment per inviolabilitat del personatge i/o prescripció (i en un cas per regularització voluntària de 5 milions d'euros). Però els delictes estan completament acreditats i aquí no passa res. El seu comportament com a mínim poc exemplar en la seva vida privada (tenir múltiples amants, fer caceres sortint del país sense permís, per citar només les més conegudes dels seus darrers anys) tampoc ha estat objecte de cap reprovació per part de l'actual rei Felip VI. 

És més, l'Emèrit, tot i estar "autoexiliat" a Abu Dabi des de l'any 2020, ha estat venint a Espanya quan li ha vingut de gust (a les famoses regates de Sanxenxo) sense cap mena de problema. Només l'any 2025 va venir cinc vegades i, aquí pau i després glòria.

A Anglaterra, al menys, són conscients de que una institució com la monarquia, que costa -segons estimacions- més de 500 milions de lliures esterlines als contribuents britànics cada any, ha de tenir una exemplaritat exquisida, i no és descartable que l'ex-príncep Andrew acabi finalment a la presó, mentre que a Espanya, la situació es podria resumir amb aquella expressió castellana "corramos un tupido velo", malgrat tots els esforços de blanquejament de la institució per part de Felip VI, que no acaben de convèncer a molts contribuents, i la prova més evident és que les preguntes sobre la popularitat de la monarquia ja fa molt de temps que van desaparèixer del CIS.

Tot i així, aquest darrer episodi que esquitxa la monarquia britànica torna a posar sobre la taula la funció d'una institució caduca i moralment molt poc edificant, que gaudeix d'una popularitat totalment decreixent fins i tot la Regne Unit, i que molt possiblement, aquest darrer esdeveniment, acabi constituent l'embrió d'una estocada mortal a la monarquia al Regne Unit.

No dormiràs: Oriol Canals

Si fa uns dies vaig fer una ressenya literària de "El joc del silenci" de Gil Pratsobrerroca, gentilesa d'un comentari del periodista radiofònic Jordi Basté, avui ho faré d'un altre autor que desconeixia -i aquest no és novell ja que porta 3 novel·les publicades-  Oriol Canals, que vaig descobrir en el programa de Catalunya Ràdio "La Solució", de l'Elisenda Roca. 

Canals (Barcelona, 1978), de qui no havia sentit a parlar abans, és llicenciat en publicitat i relacions públiques i ha treballat bona part de seva carrera professional al món de la comunicació, segons diu el seu perfil públic, però actualment és director de negocis del Diari Ara, per tant d'alguna manera continua relacionat amb el món de la comunicació.

L'Oriol Canals és, com jo mateix, un amant de la novel·la negra i el "thriller" i això es nota, i de quina manera, en la seva quarta novel·la: "No dormiràs", publicada per Editorial Rosa dels Vents (Grup Penguin Random House).

Com a amant del gènere, he trobat en aquesta novel·la un divertimento extraordinari que, efectivament, no em deixava dormir, en el sentit més literal de l'expressió. Tancava el llum per pur sentit de la responsabilitat. 

"No dormiràs" és addictiva des de la primera pàgina. El principal atractiu de la novel·la és un guió molt sòlid, i una construcció de personatges molt potent, amb uns protagonistes amb una personalitat molt marcada que confereixen al relat un atractiu innegable. 

La novel·la es centra en la trajectòria de la inexistent Orquestra Filharmònica de Barcelona (existeix la Simfònica) i el seu director, un dels protagonistes del llibre, Víctor Alemany, un dels grans mestres contemporanis de la música clàssica, a qui es compara amb Gustavo Dudamel (aquest darrer real com la vida mateixa).

M'ha vingut a la memòria això perquè aquests dies és notícia el concert que L'orquestra Filharmònica de Los Angeles està fent aquests dies sota la direcció de Gustavo Dudamel amb el Cor de Cambra i l'Orfeò Català (125 cantaires en total), que per cert, en la seva estrena ahir va tenir un èxit aclaparador.

A l'altra cantó, una mossa d'esquadra poc convencional, la Martina Roca, amb parella femenina i el cap totalment rapat, que s'enfrontarà a un fet poc ortodoxe com és la caiguda d'un home penjat amb una soga de la gran làmpada modernista que corona la sala simfònica del Palau de la Música on l'OFB feia un concert de la gira "Viatge al cor d'Europa". El títol de l'obra fa referència a la icònica ària de la gran òpera de Giacomo Puccini "Turandot", "Nessun Dorma".

A partir d'aquest fet comença una història de la que pengen diverses trames i històries dels seus protagonistes que s'estructura en 73 capìtols curts (tot i qua la novel·la té 360 pàgines) i que té alguns girs francament inesperats, molt en l'estil del mestre europeu de la novel·la negra, Jo Nesbo, de qui per cert, estic llegint la seva última novel·la, "Minnessota", que ressenyaré en breu en aquest blog.

L'escriptura de Canals és sòlida, amb diàlegs ràpids i una descripció pràcticament cinematogràfica de les escenes d'acció, entre les que destaca una persecució entre un presumpte narcotraficant i un equip dels mossos d'esquadra d'incògnit a la ciutat eslovaca de Bratislava. També m'agradaria destacar-ne la precisió meticulosa de l'autor en la descripció de llocs i edificis, des del Palau de la Música fins a l'Òpera de Venècia.

"No dormiràs" i l'Oriol Canals són, veritablement, una interessant descoberta.

L'obscenitat dels resultats de la gran banca

Sóc persona d'ordre (segurament per edat i per formació catòlica dels anys 70 del segle passat) i més aviat de dretes moderades i catalanistes, si és que ens hem de posicionar ideològicament, però des d'un punt de vista social i deontològic, sóc d'esquerres, d'esquerres d'ordre, si això vol dir alguna cosa.

Aquests darrers dies els quatre grans bancs espanyols (Santander, BBVA, Caixabank i Sabadell) han publicat resultats. I el que he vist (per professió i per vocació m'agrada estar informat del que passa al món econòmic) m'ha semblat d'una obscenitat que mereix que li dediqui, com a mínim, una modesta entrada al blog.

La xifra és una aberració que és difícil de descriure en paraules, però la reprodueixo aquí: només les tres primeres entitats bancàries han guanyat després d'impostos l'any 2025 (el Sabadell es queda a anys llum), 30.503 milions d'euros! I no deixa de ser curiós que el dia que el BBVA anunciava beneficis 10.541 milions d'euros, un 4,5% més que l'any anterior i l'anunci d'un repartiment de dividends per import, atenció, de 5.249 milions d'euros, l'acció va caure un -6,8%, degut a unes expectatives de guanys que no s'han complert el quart trimestre de 2025. El capitalisme no té límits, i aquesta n'és una proba fefaent.

No sóc radical en res en aquesta vida, i menys en economia, ja que sóc economista i m'he guanyat la vida com a director financer bona part de la meva trajectòria professional, però  no em puc estar d'afirmar que la xifra de beneficis nets de les tres principals entitats bancàries espanyoles em sembla obscena.

I això és més així especialment si tenim en compte la gran quantitat de gent que ho està passant malament i que pateix el que no està escrit per a aconseguir pagar la quota d'una hipoteca o la mensualitat d'un pis de lloguer decent de dues habitacions a un preu que pugui pagar.

Perquè ens puguem fer una idea de la magnitud de la tragèdia, el benefici net dels tres grans bancs suposa un 81% del pressupost de la Generalitat de Catalunya de 2025 (pressupost, d'altra banda, prorrogat dues vegades des de 2023 per la incapacitat dels nostres polítics d'arribar a consensos mínims i per la seva voluntat incomprensible de continuar jugant a jocs de molt baixa volada i nul interès pels ciutadans/votants). 

La Generalitat haurà gastat aquest 2025 passat, si l'execució del pressupost ha estat plena, un total de 37.783 milions d'euros (sostre de despesa no financera). Posat en aquest context em sembla molt fort, i tot i que les comparacions sempre són odioses, aquests beneficis em sembla que haurien de tenir un altre tractament fiscal que millorés l'equitat.

La Generalitat de Catalunya té la part més important del seu pressupost en despesa en el salari de personal (sobre tot mestres, personal sanitari, policíes i jutges). El primer dels col·lectius, avui es manifestava a tot Catalunya invocant sobre tot manca de mitjans...només un impost addicional als bancs sobre aquests els beneficis, permetria millorar substancialment el pressupost de la Generalitat.

En un país on el risc de pobresa (dades Idescat 2026, aparegudes també aquests dies en premsa) ha experimentat un repunt, els bancs tenen, any rere any, beneficis récord.

La realitat doncs, segurament agreujada pel creixement tan marcat de la immigració els darrers anys, ha pujat lleugerament per a situar-se al 24,8% de la població.

Mentre els bancs reparteixen dividends inversemblants, per valor de més de 10.000 milions d'euros gràcies als resultats de 2025, 1 de cada 4 Catalans està en risc d'exclussió social. 

Algú ho pot entendre? Èticament, jo no, però estaré encantat d'escoltar altres opinions.