El revés de Donald Trump

La notícia del pronunciament del Tribunal Suprem nord-americà anulant al aranzels extraordinaris imposats per Donald Trump a partir d'abril de l'any passat en fallar que el president dels Estats Units va excedir els seus poders imposant aquests aranzels per mitjà d'ordres executives sense l'aprovació del Congrés, té moltes lectures, i cap de positiva per a Trump.

Efectivament, el Suprem va determinar divendres passat que Donald Trump va cometre un abús de poder i  que la llei que ell va invocar per imposar els aranzels extraordinaris, la "International Emergency Economic Powers Act" no li garantia, en temps de pau, els poders que ell va afirmar que aquesta llei li permetia utilitzar.

La sentència es basa en una qüestió de doctrina major que l'administració de Trump va violar -afirma el Tribunal Suprem- en imposar els aranzels extraordinaris: la idea que si el Congrés dels Estats Units hagués volgut delegar el poder per a la presa de decisions de gran impacte polític i econòmic (com és aquesta mesura aranzelària extraordinària) ho hauria d'haver fet explícitament, i això no va succeir.

Més escarni per a Trump, que d'un Tribunal Suprem de 9 membres (6 dels quals "conservadors" nomenats per presidents republicans), 6 hagin votat en contra de les mesures aranzelaries de Trump (allò que ell va anunciar com el "Liberation Day", se'n recorden quan brandava aquell póster de cartolina amb la llista de països i els aranzels imposats per "reial decret"?) és un seriós advertiment al president i als límits dels seu poder (fins la data ningú no li havia fet ombra).

I que d'aquests sis que han votat en contra dos hagin estat nomenats pel propi Donald Trump (Gorsuch i Barret) és encara més humiliant pel president, que va entrar en còlera quan va saber que dos dels "seus" magistrats havien votat contra ell, que els va nomenar ("què s'han cregut, aquests?", va pensar i dir en roda de premsa).

És aquest un seriós advertiment que suposa un torpede a la línia de flotació d'una administració que començava a considerar-se absolutament inmune als dictàmens dels tribunals de justícia i que havia posat la directa en governar pràcticament d'esquenes al Congrés. Doncs, sí, afortunadament, aquesta sentència posa de manifest que a la que va ser fins no fa gaire la major i més sòlida democràcia del planeta, la separació de poders encara és una realitat i aquesta gerra d'aigua freda ha estat un cop molt dur de païr per un president amb ínfules autocràtiques que es pensava que podia fer el que li vingués en gana.

En segon lloc, la sentència representa una estocada gairebé mortal a la mesura estrella del moviment MAGA ("Make America Great Again") que va ser la base sobre la que va bastir bona part de la baixada d'impostos que va concedir a les classes més benestants. Perquè es facin una idea de la magnitud de la tragèdia per a Trump, l'estimació de diners recaptats el 2025 de forma extraordinària supera els 200.000 milions de dòlars, que és aviat dit.

I finalment, i malgrat que ara Donald Trump hagi anunciat -aquesta vegada ben assessorat de les atribucions que té com a president d'interposar aranzels temporals- unes tarifes globals del 15% (primer va anunciar un 10%) durant 150 dies, ningú sap com s'hauran d'aplicar.

Efectivament, el Tribunal Suprem ha anulat els aranzels extraodinaris de Trump, però no s'ha pronunciat respecte de sí i com el govern federal ha de procedir per a retornar els aranzels pagats de més pels importadors, que en alguns casos, van ser capaços de passar part d'aquests costos extraordinaris, en tot o en part, als seus clients. 

El procés de devolució d'aquests diners comportarà una extraordinària complexitat administrativa i segurament implicarà decisions preses per tribunals de rang inferior que s'hauran de pronunciar en com i quan tornar els diners cobrats de més, mentre que al mateix temps i de forma temporal, s'aniran cobrant aquests altres aranzels del 15% que Trump acaba d'anunciar. Si la seguretat jurídica és la base que fonamenta el creixement econòmic (inversió i consum), la inseguretat provoca justament l'efecte contrari.

No obstant això, eliminar part de les traves al lliure comerç que Trump ha intentat imposar no deixa de ser una bona notícia global, i així ho van celebrar les borses mundials divendres passat.

Potser el cas Epstein, que continua cuejant amb força i aquesta sentència del Suprem, acabaran representant el principi del fi de l'aprenent de tirà anomentat Donald Trump (que deu enyorar, ara més que mai, la llibertat de moviment dels seus homòlegs xinès i rus).

 

La decadència de la monarquia com a institució

Aquesta setmana s'ha fet viral la notícia de la detenció (retenció) durant més de 10 hores, del germà del rei Carles III d'Anglaterra, Andrew Mountbatten-Windsor, el 19 de febrer, dia que complia 66 anys. 

Andrew Mountbatten es va passar 10 hores detingut en una comissaria, davant l'estupefacció de pràcticament tothom. No afegiré en aquest article res més del que ja s'ha publicat abastament sobre aquest personatge, despreciable i dèspota, del que l'historiador Andrew Lownie en va publicar, l'agost de l'any passat, una biografia no autoritzada: "Entitled: The Rise and Fall of the House of York" publicat per l'editorial William Collins, i en el que retrata amb multitud de dades la veritable natura d'Andrew Mountbatten i la seva ex-esposa Sarah Ferguson: obsessionats pel sexe, els diners i convençuts d'estar per sobre del bé i del mal com a conseqüència de la seva condició de "royals".

Però sí que m'agradaria fer esment en les diferències entre la casa reial britànica i l'espanyola, que, tot i estar tallades d'un mateix patró (el que confereixen els privilegis inherents a la seva condició i a l' aurèola d'intocabilitat del que se senten imbuïts els seus membres) marquen clares diferències. 

El rei d'Anglaterra va fer unes declaracions el mateix dia de la detenció del seu germà petit dient que malgrat la profunda preocupació que aquest fet li provocava, la justícia havia de fer la seva feina i que trobaria tota la col·laboració per part de la família reial.

Ja l'any 2022, la seva mare (Andrew era el fill preferit de la Reina Elisabeth, cosa de la que no se'n va amagar mai), arran de la seva imputació per part d'un jutge de New York en un delicte d'abús sexual a menors perpetrat el 2001, li va retirar els títols militars i patrocinis reials. L'any 2025, el seu germà Carles III,li va retirar, arrel de la publicació del llibre "Entitled", i del que s'anava sabent de la seva involucració gairebé íntima en l'afer Epstein, el tractament de príncep i la seva residència al Royal Logde del Castell de Windsor. 

A Espanya però, tenim un rei emèrit del que s'han publicat biografies que més o menys "blanquegen" la persona i la seva actuació, ja sia el llibre de l'historiador britànic Paul Preston -gran investigador i coneixedor de la història d'Espanya- "Juan Carlos I: el rey del pueblo" (Editorial Debate, 2023) o el de la periodista Pilar Eyre "Yo, el rey" (Editorial La esfera de los libros, 2020), o del recent "Reconciliación" (Editorial Planeta, 2025) escrit en primera persona per la periodista francesa Laurence Debray.

I una justícia i una constitució que el protegeix. El cas conegut de defraudació fiscal del rei de l'any 2022 (amb els "trusts" descoberts a paradisos fiscals a l'illa de Jersey i a les illes Verges Britàniques), i amb cinc causes obertes per l'agència tributària i el ministeri públic van quedar arxivades, fonamentalment per inviolabilitat del personatge i/o prescripció (i en un cas per regularització voluntària de 5 milions d'euros). Però els delictes estan completament acreditats i aquí no passa res. El seu comportament com a mínim poc exemplar en la seva vida privada (tenir múltiples amants, fer caceres sortint del país sense permís, per citar només les més conegudes dels seus darrers anys) tampoc ha estat objecte de cap reprovació per part de l'actual rei Felip VI. 

És més, l'Emèrit, tot i estar "autoexiliat" a Abu Dabi des de l'any 2020, ha estat venint a Espanya quan li ha vingut de gust (a les famoses regates de Sanxenxo) sense cap mena de problema. Només l'any 2025 va venir cinc vegades i, aquí pau i després glòria.

A Anglaterra, al menys, són conscients de que una institució com la monarquia, que costa -segons estimacions- més de 500 milions de lliures esterlines als contribuents britànics cada any, ha de tenir una exemplaritat exquisida, i no és descartable que l'ex-príncep Andrew acabi finalment a la presó, mentre que a Espanya, la situació es podria resumir amb aquella expressió castellana "corramos un tupido velo", malgrat tots els esforços de blanquejament de la institució per part de Felip VI, que no acaben de convèncer a molts contribuents, i la prova més evident és que les preguntes sobre la popularitat de la monarquia ja fa molt de temps que van desaparèixer del CIS.

Tot i així, aquest darrer episodi que esquitxa la monarquia britànica torna a posar sobre la taula la funció d'una institució caduca i moralment molt poc edificant, que gaudeix d'una popularitat totalment decreixent fins i tot la Regne Unit, i que molt possiblement, aquest darrer esdeveniment, acabi constituent l'embrió d'una estocada mortal a la monarquia al Regne Unit.

No dormiràs: Oriol Canals

Si fa uns dies vaig fer una ressenya literària de "El joc del silenci" de Gil Pratsobrerroca, gentilesa d'un comentari del periodista radiofònic Jordi Basté, avui ho faré d'un altre autor que desconeixia -i aquest no és novell ja que porta 3 novel·les publicades-  Oriol Canals, que vaig descobrir en el programa de Catalunya Ràdio "La Solució", de l'Elisenda Roca. 

Canals (Barcelona, 1978), de qui no havia sentit a parlar abans, és llicenciat en publicitat i relacions públiques i ha treballat bona part de seva carrera professional al món de la comunicació, segons diu el seu perfil públic, però actualment és director de negocis del Diari Ara, per tant d'alguna manera continua relacionat amb el món de la comunicació.

L'Oriol Canals és, com jo mateix, un amant de la novel·la negra i el "thriller" i això es nota, i de quina manera, en la seva quarta novel·la: "No dormiràs", publicada per Editorial Rosa dels Vents (Grup Penguin Random House).

Com a amant del gènere, he trobat en aquesta novel·la un divertimento extraordinari que, efectivament, no em deixava dormir, en el sentit més literal de l'expressió. Tancava el llum per pur sentit de la responsabilitat. 

"No dormiràs" és addictiva des de la primera pàgina. El principal atractiu de la novel·la és un guió molt sòlid, i una construcció de personatges molt potent, amb uns protagonistes amb una personalitat molt marcada que confereixen al relat un atractiu innegable. 

La novel·la es centra en la trajectòria de la inexistent Orquestra Filharmònica de Barcelona (existeix la Simfònica) i el seu director, un dels protagonistes del llibre, Víctor Alemany, un dels grans mestres contemporanis de la música clàssica, a qui es compara amb Gustavo Dudamel (aquest darrer real com la vida mateixa).

M'ha vingut a la memòria això perquè aquests dies és notícia el concert que L'orquestra Filharmònica de Los Angeles està fent aquests dies sota la direcció de Gustavo Dudamel amb el Cor de Cambra i l'Orfeò Català (125 cantaires en total), que per cert, en la seva estrena ahir va tenir un èxit aclaparador.

A l'altra cantó, una mossa d'esquadra poc convencional, la Martina Roca, amb parella femenina i el cap totalment rapat, que s'enfrontarà a un fet poc ortodoxe com és la caiguda d'un home penjat amb una soga de la gran làmpada modernista que corona la sala simfònica del Palau de la Música on l'OFB feia un concert de la gira "Viatge al cor d'Europa". El títol de l'obra fa referència a la icònica ària de la gran òpera de Giacomo Puccini "Turandot", "Nessun Dorma".

A partir d'aquest fet comença una història de la que pengen diverses trames i històries dels seus protagonistes que s'estructura en 73 capìtols curts (tot i qua la novel·la té 360 pàgines) i que té alguns girs francament inesperats, molt en l'estil del mestre europeu de la novel·la negra, Jo Nesbo, de qui per cert, estic llegint la seva última novel·la, "Minnessota", que ressenyaré en breu en aquest blog.

L'escriptura de Canals és sòlida, amb diàlegs ràpids i una descripció pràcticament cinematogràfica de les escenes d'acció, entre les que destaca una persecució entre un presumpte narcotraficant i un equip dels mossos d'esquadra d'incògnit a la ciutat eslovaca de Bratislava. També m'agradaria destacar-ne la precisió meticulosa de l'autor en la descripció de llocs i edificis, des del Palau de la Música fins a l'Òpera de Venècia.

"No dormiràs" i l'Oriol Canals són, veritablement, una interessant descoberta.

L'obscenitat dels resultats de la gran banca

Sóc persona d'ordre (segurament per edat i per formació catòlica dels anys 70 del segle passat) i més aviat de dretes moderades i catalanistes, si és que ens hem de posicionar ideològicament, però des d'un punt de vista social i deontològic, sóc d'esquerres, d'esquerres d'ordre, si això vol dir alguna cosa.

Aquests darrers dies els quatre grans bancs espanyols (Santander, BBVA, Caixabank i Sabadell) han publicat resultats. I el que he vist (per professió i per vocació m'agrada estar informat del que passa al món econòmic) m'ha semblat d'una obscenitat que mereix que li dediqui, com a mínim, una modesta entrada al blog.

La xifra és una aberració que és difícil de descriure en paraules, però la reprodueixo aquí: només les tres primeres entitats bancàries han guanyat després d'impostos l'any 2025 (el Sabadell es queda a anys llum), 30.503 milions d'euros! I no deixa de ser curiós que el dia que el BBVA anunciava beneficis 10.541 milions d'euros, un 4,5% més que l'any anterior i l'anunci d'un repartiment de dividends per import, atenció, de 5.249 milions d'euros, l'acció va caure un -6,8%, degut a unes expectatives de guanys que no s'han complert el quart trimestre de 2025. El capitalisme no té límits, i aquesta n'és una proba fefaent.

No sóc radical en res en aquesta vida, i menys en economia, ja que sóc economista i m'he guanyat la vida com a director financer bona part de la meva trajectòria professional, però  no em puc estar d'afirmar que la xifra de beneficis nets de les tres principals entitats bancàries espanyoles em sembla obscena.

I això és més així especialment si tenim en compte la gran quantitat de gent que ho està passant malament i que pateix el que no està escrit per a aconseguir pagar la quota d'una hipoteca o la mensualitat d'un pis de lloguer decent de dues habitacions a un preu que pugui pagar.

Perquè ens puguem fer una idea de la magnitud de la tragèdia, el benefici net dels tres grans bancs suposa un 81% del pressupost de la Generalitat de Catalunya de 2025 (pressupost, d'altra banda, prorrogat dues vegades des de 2023 per la incapacitat dels nostres polítics d'arribar a consensos mínims i per la seva voluntat incomprensible de continuar jugant a jocs de molt baixa volada i nul interès pels ciutadans/votants). 

La Generalitat haurà gastat aquest 2025 passat, si l'execució del pressupost ha estat plena, un total de 37.783 milions d'euros (sostre de despesa no financera). Posat en aquest context em sembla molt fort, i tot i que les comparacions sempre són odioses, aquests beneficis em sembla que haurien de tenir un altre tractament fiscal que millorés l'equitat.

La Generalitat de Catalunya té la part més important del seu pressupost en despesa en el salari de personal (sobre tot mestres, personal sanitari, policíes i jutges). El primer dels col·lectius, avui es manifestava a tot Catalunya invocant sobre tot manca de mitjans...només un impost addicional als bancs sobre aquests els beneficis, permetria millorar substancialment el pressupost de la Generalitat.

En un país on el risc de pobresa (dades Idescat 2026, aparegudes també aquests dies en premsa) ha experimentat un repunt, els bancs tenen, any rere any, beneficis récord.

La realitat doncs, segurament agreujada pel creixement tan marcat de la immigració els darrers anys, ha pujat lleugerament per a situar-se al 24,8% de la població.

Mentre els bancs reparteixen dividends inversemblants, per valor de més de 10.000 milions d'euros gràcies als resultats de 2025, 1 de cada 4 Catalans està en risc d'exclussió social. 

Algú ho pot entendre? Èticament, jo no, però estaré encantat d'escoltar altres opinions.

Antonio Romero Ullastres: In Memoriam

Aquest matí, dimarts 10 de febrer, he rebut un WhatsApp d'aquells que a ningú no li agrada rebre. El meu amic periodista Antoni Romero Estañol (i company de classe, de pis i d'Universitat) em fa saber la mort del seu pare. Em diu: "com que Palamós a l'hivern en bona part encara és un poble, no voldria que ho sabessis per una altra font".

Avui el meu pare, en Vicenç Burgell, amic íntim de l'Antonio (pronunciat Antoniu), s'hagués fet un tip de plorar, com ho va fer l'Antonio quan em va venir a acompanyar el sentiment per la mort del meu pare l'abril de l'any 2012 i quan més endavant, superat el primer dol, vaig anar a casa seva el mes d'agost,  a regalar-li una aquarel·la pintada pel meu pare.

Cap a quarts d'una he trucat en Toni per acompanyar-li el sentiment, com també ho he fet al seu germà, en Lluís Romero, també amic i company de pis a Cerdanyola del Vallès.

Hi ha persones i persones en majúscules. L'Antonio  Romero ha format part (i la seguirà formant) de la segona categoria, de les persones en majúscules. Dels éssers humans que deixen emprempta. I malgrat que va tenir una vida llarga, 91 anys viscuts amb plenitud, sempre es fa dur dir adéu a una bona persona. I l'Antonio ho era, de bona persona, i molt.

En algun diari he llegit avui (perquè efectivament, com apuntava en Toni, a Palamós la notícia del traspàs de l'Antonio s'ha escampat com la pólvora) la qualificació de l'Antonio, com a "activista social". La definició no podria ser més encertada.

Font: Facebook: "Palamós t'escolto"

No només va ser un mestre dels d'abans, és a dir, una persona amb vocació pedagògica de cap a peus, pacient, respectuós, apassionat, i amb una cultura vastíssima, sinó que també va ser una persona que va dedicar moltes hores de la seva vida, de forma absolutament altruïsta, a cuidar i ajudar els altres.

Va ser director de l'escola Vila-Romà des de la seva fundació, l'any 1970, i va ser pal de paller en una munió d'iniciatives comunitàries, entre les que cal destacar la gestió administrativa del centre Mas Xec, l'embrió del que seria la Fundació Vimar, registrada l'any 1999 com a una associació de suport a persones amb descapacitats a la que l'Antonio Romero va estar-hi implicat des de les primeres passes, i fins i tot molt abans, quan al 1968 s'obre una aula d'educació especial al Col.legi Ruiz Giménez per a persones discapacitades, un moviment precursor en aquelles èpoques.

També va estar molt involucrat amb l'Associació "Els Àngels" que va acabar esdevenint una realitat l'any 1982, amb la inauguració de l'Escola d'educació especial "Els Àngels" on també hi va estar molt implacat el meu parent Josep Mont Burgell (en "Pitu" Mont), bon amic de l'Antonio i company a l'associació.

Però el vessant "activista" de l'Antonio no s'acabava aquí. Va impulsar (i va coincidir amb el meu pare) la Fira Nadalenca de Palamós a partir de 1976, on cada Nadal es celebrava una mena de fira al carrer Major per a recaptar diners a favor de les persones amb disminució i que amb la desiteressada ajuda econòmica de l'artista Carme Maristany, va permetre finalment la constitució de la Fundació Vimar (pers cognoms de l'insubstituible Gumersind Vilagran, històric rector de la parròquia de Sant Joan,i la senyora Maristany). Recordo que el meu pare i l'Antonio triaven cada any una aqüarela del meu pare, que era la seva contribució a la fira nadalenca.

També va ser un gran impulsor de l'associació sardanista de Palamós, on així mateix hi participava el meu pare, i tantes i tantes altres activitats culturals a les que va prestar sempre de forma desinteressada, el seu temps, el seu talent i la seva bonomia.

Ja fa un temps Palamós va perdre un altre dels seus grans activistes culturals, en Jordi Sistachs (també molt vinculat a la Fundació i a qui vaig dedicar un obituari en aquest mateix blog l'11 de desembre de 2023) i avui en perd un altre, però la seva memòria els sobreviurà sempre.

Antonio Romero, reposa en pau.

You have been "PSOED"

Avui diumenge a la seva contraportada de l'Ara, en Toni Soler publicava un article que venia a defensar l'actuació del president del govern Pedro Sánchez quan aquesta setmana, la ministra de joventud ha declarat que el govern ha acordat, via real decret, prohibir l'accés a les xarxes socials als menors de 16 anys. Soler ha estat "pesoitzat". Ara m'explico.

Jo no sóc partidari de prohibir mai res, més aviat de regular i controlar, però sí que és cert que l'accés massiu i gairebé il·limitat a determinades xarxes socials per part de menors, propietat d'oligarques sense escrúpols que no tenen més filtres que el de fer-se cada dia més rics, planteja un problema deontològic d'una magnitud considerable. 

Als 16 anys, els codis ètics i morals estan encara en fase de construcció i l'accés a determinats continguts pot alterar aquesta formació i influir de forma molt negativa en el creixement com a persones de molts dels nostres joves. Ningú no podrà negar que l'accés indiscriminat a pornografia a menors de 16 anys (i això és un fet consumat i conegut per a gairebé tothom) altera la formació i el codi de conducte dels pre adolescents i adolescents.

Però no és aquest el tema del que voldria parlar aquí.  

L'article d'en Toni Soler es titula: "Si a Elon Musk no li agrada, és bona idea", i l'Elon Musk va -utilitzaré aquí una expressió molt empordanesa que feia servir molt el meu pare- "embocar amb ham de mosca", que vol dir caure al parany que algú t'ha parat. I és exactament el que ha passat. La reacció de Musk i d'altres ultra lliberals reaccionaris no es va fer esperar i a la seva xarxa X va publicar un "Twitt" que deixa: "Dirty Sánchez is a tyrant and traitor to the people of Spain", que traduït literalment diu que "Pedro Sánchez és un tirà i un traïdor al poble d'Espanya". Elon Musk va embocar amb ham de mosca.

Xarxa "X": Elon Musk

L'empresari sudafricà ha caigut a la trampa, ha estat "pesoitzat" és a dir, que no ha fet altra cosa que incrementar la notorietat de Sánchez com a defensor dels valors de la llibertat i el sistema de democràcia que tenim a Europa. Ja li va passar a Donald Trump quan Sánchez es va eregir en defensor del sistema de defensa Europea i a plantar-li cara al president nord americà, negant-se a incrementar la seva aportació al pressupost militar de l'OTAN. Naturalment, Trump li va dir de tot. Trump va ser "pesoitzat" per Sánchez.

Sense anar tant lluny, els socis de legislatura del PSOE, en particular ERC i Junts també han estat "pesoitzats" diverses vegades quan s'han cregut les promeses de Sánchez en relació a l'aprovació del Català a Europa, l'efectivitat de la llei d'Amnistia, el finançament singular, i tantes i tantes altres promeses finalment incomplertes per part del partit de Sánchez.

El PSOE està en hores baixes a Espanya, com a conseqüència dels aclaparadors casos de corrupció i d'una minoria de govern que li impedeix governar de forma efectiva. I Pedro Sánchez, que és un au Fènix que reneix de les seves cendres, o un gat amb set vides, n'és molt conscient i sap que el temps se li acaba.

Avui a l'Aragó assistirem a un retrocés del PSOE a les eleccions autonòmiques, que a l'hora d'escriure aquest article, amb resultats encara no coneguts, les enquestes li atribueixen entre 17 i 18 diputats, el seu mínim històric, i una pujada de vots de VOX, doblant número d'escons, que faria, una vegada més que PP i VOX (com passarà a Extremadura) faran un pacte de govern per la nova legislatura.

Haurien de canviar molt les coses perquè a les properes eleccions al parlament espanyol el PSOE pogués formar govern i per tant Pedro Sánchez es prepara per a la següent fase de la seva vida professional. Ho han fet tots els polítics amb ambicions i Sánchez no serà una excepció. Està preparant el següent pas a la seva carrera, vestint-se de l'estadista mundial que pot combatre l'extrema dreta i defensar els valors europeus.

Encara que se li veu el "plumero", no puc no admetre la intel·ligència del seu pla, que ve preparant des de fa temps.

Fracàs i resignació

Els governs espanyol i català poden respirar tranquils. Les dues manifestacions d'ahir, 7 de febrer, per a reclamar una xarxa de trens de rodalies en condicions, van fracassar estrepitosament, sense pal·liatius. 

Publiquen la notícia tots els diaris editats a Catalunya, però excepte El Periódico de Catalunya, que hi dedica un terç de portada ("Farts de Rodalies"), La Vanguardia hi dedica un titular sense ni tan sols fotografia i l'Ara una columna discreta ("Clam per Rodalies") amb una foto -força enganyosa- que ensenya molta gent i moltes estelades.

Font: Diari Ara

Però la realitat és que les dues manifestacions no van aconseguir els objectius que perseguien, ni de bon tros. Segons la Guàrdia Urbana, les dues manifestacions van aplegar un total d'onze mil persones (8.000 al matí i 3.000 a la tarda) i segons els organitzadors 70.000 (30.000 i 40.000 respectivament segons els organitzadors). 

Partint de la constatació que la manifestació va fracassar, això és una constatació que els diferents organitzadors no poden obviar, la manifestació de l'ANC i el Consell de la República van tenir força més èxit que la de les plataformes. En tot cas, tan se val. El fracàs és dels ciutadans en general (els contribuents) i dels 400.000 usuaris de Rodalies en particular. 

En el millor dels casos, creient-nos les dades dels diferents organitzadors, només un 17,5% dels usuaris de RENFE van considerar que pagava la pena sortir als carrers i fer un clam per la millora del servei.

Per què els usuaris dels trens de Rodalies no van sortir massivament al carrer? Doncs no sembla que hi hagi un motiu únic, però sí que es podia intuir que les concentracions estaven cridades a no triomfar.

En primer lloc, el fet que no hi hagués una convocatòria unitària no va ajudar a la mobilització. Sóc del parer que, malgrat el que va dir en Lluís Llach ("nosaltres la vam convocar abans", que -admetem-ho- és una declarció de "nen petit"), si l'ANC s'hagués afegit a la manifestació convocada per les plataformes d'usuaris probablement la convocatòria hagués tingut més èxit (una mica més). Però les plataformes no volien que la "seva" manifestació tingués cap connotació partidista....greu error, perquè naturalment, una manifestació per reclamar unes millores tan òbvies i necessàries és una manifestació contra els que governen i han governat, té un evident caire polític.

És una de les característiques del nostre tarannà com a Catalans: la nostra incapacitat endèmica i permanent de posar-nos d'acord en temes de país (i la xarxa de Rodalies és un tema de país en majúscules).

La segona causa del fracàs, al meu parer, és que els usuaris ja saben que el desgavell de Rodalies no té una solució immediata (només hi ha una resposta, i aquesta és més diners per a inversió i manteniment) i per tant, saben que, per molt que critin i es manifestin, això va per a llarg, per a molt llarg, i per tant, entre anar a perdre el temps en una manifestació de dubtosa eficàcia o a quedar-se a casa i mirar el partit del Barça (o anar a l'estadi, per sort no amb Rodalies sinó amb el metro, que com que no depèn de l'estat funciona raonablement bé), doncs molts usuaris van triar la segona opció (o qualsevol altra d'equivalent). Si ens hi fixem, també va ser poc reeixida la manifestació dels nostres pagasos i la concentració a la Gran Via: saben que tampoc hi ha gaire res a fer...

I la tercera causa és que tampoc no ha ajudat gens a la convocatòria el fet que hi hagi el mateix partit governant a la Generalitat i a l'Estat, malgrat que els usuaris saben que han estat castigats sistemàticament pels diferents governs espanyols, siguin del PSOE o del PP com ja vaig explicar en un recent article al Blog.

La resignació, doncs, és l'actitud que han adoptat els usuaris devant la falta d'alternatives en la majoria de casos. Dijous passat a la tarda vaig anar de Camp de Tarragona a Girona en tren. Un Euromed de Valls a Sants (raonablement puntual) i un AVE de Sants a Girona. L'AVE va sortir amb més d'una hora de retard i vaig aprofitar per a fer d'antropòleg i observar els usuaris. Ja no vaig percebre indignació, ni tan sols l'emprenyament, de moltes persones que es veuren obligades a agafar el tren cada dia, només vaig sentir silenci i detectar tristesa i resignació: el fatalisme dels que estan convençuts que no hi ha res a fer.

Que trist que com a col·lectiu, els Catalans haguem estat incapaços d'aconseguir un tracte, no ja preferencial, sinó tan sols digne. Però el temps sembla donar la raó als resignats: no hi ha res a fer.

El "bon camí" de l'alcalde de Girona

Hi ha gent que és optimista de mena, i, pel que es va poder sentir en el darrer ple municipal de l'Ajuntament de Girona a finals de gener, l'equip de govern de la ciutat forma part d'aquest col·lectiu d'optimistes.

El problema és que de vegades a la vida en general, però a la política en particular, l'optimisme pot ser sinòmim d'exageració, conformisme o fins i tot, de mentida.

En Lluc Salellas va tenir la gosadia o el coratge d'assegurar (literalment) que "la ciutat va pel bon camí", però evitant caure en "triomfalismes" també va acabar admetent que "hi ha marge de millora" i que, naturalment, tot l'equip municipal està treballant per a resoldre el que "encara no funciona bé".

Doncs, alcalde Salellas, amb tot el respecte, jo no comparteixo el seu optimisme sobre el funcionament de la ciutat. Vostè va accedir al càrrec el 17 de juny de 2023, és a dir, més de dos anys i mig, i què vol que li digui, com a ciutadà i pagador d'impostos, veig que, com en el cas dels trens, anem endarrere en comptes d'avançar.

Comencem per les escombraries, que és una qüestió que em treu de polleguera: se'ns va dir, per activa i per passiva, que a partir de gener de 2026 tot això canviaria i que hi hauria un contenidor per a cada fracció, que es podrien baixat totes les fraccions cada dia i que no hi hauria restricció horària. Jo no sé si això és així en d'altres barris de la ciutat, però a La Devesa, a dia 8 de febrer, res no ha canviat. Mateixos contenidors, mateixes restriccions, mateixos horaris, i mateixa brutícia, que d'altra banda continuo veient en molts altres barris de la ciutat, molt particularment, a Sant Narcís.

La ciutat segueix bruta, molt bruta i, tot i estan d'acord que em faig un tip de veure comportaments incívics de ciutadans, i que observo que hi més operaris del servei de neteja que no veia fa uns mesos, però els resultats continuen essent descoratjadors.

Després, em costa d'entendre l'estat de deixadesa de parcs i jardins de la ciutat. El parc de Domeny, o La Devesa, o el sector Maristes, és a dir, les zones properes al meu barri, hi ha una situació de brutícia absolutament endèmica (avui he anat a córrer al sector "Nestlé"  i les deixalles acumulades són de vergonya, amb manca de papereres (per què no posen més papereres?)...al meu barri, carrer Illa cantonada carrer Bernat Boades, es va fer malbé una paperera per rovell a la base i no s'ha tornat a reposar, i d'això en fa anys...), parterres sense arbres i arbustos i tanques vegetals en estat lamentable. La zona de jardí a tocar del Camp de Tir fa veritable pena, als parterres que envolten el "jardí", hi ha més forats que no pas arbres.

I finalment (la llista és llarga però no vull extendre més per no avorrir els lectors) aquest estat general d'abandonament que planeja per tota la ciutat, sense que vulgui dir que tota la culpa és de l'actual consistori, però que sense dubte podrien, com a mínim, comunicar una mica millor: la lamentable situació de l'edifici ocupat a la Ronda Ferran Puig, que genera molèsties constants als veïns -la darrera, un tall de llum a l'enllumenat del carrer com a conseqüència d'una punxada il·legal a la xarxa elèctrica-, l'abandonament del sector d'entrada a Girona per la carretera de Barcelona (banda esquerra), on continuen dretes la majoria de fàbriques abandonades després de la Clínica Girona -i l'espai adjacent completament deixat de la mà de Déu- amb unes actuacions que no arrenquen i que causen una pobra impressió al que entra a la ciutat per aquest sector, l'estat de les passeres peatonals del riu Güell, i tantes i tantes d'altres.

Jo no dic que tot es faci malament, però, alcalde, potser hauria de matisar això de que la ciutat va per tan bon camí.

 

El maltractament inversor a Catalunya

Els darrers 25 anys, des de l'any 2000, Espanya ha tingut pràcticament el mateix número de governs del PP que del PSOE. 

En concret l'any 2000 va començar amb un govern de l'inefable José María Aznar (que que sento veritable vergonya aliena cada vegada que fa una intervenció pública), que hi va estar fins al 2004, després vam tenir 7 anys de Rodríguez Zapatero (època en la que, per indicacions de la Unió Europea es va dividir Renfe en dues empreses: Renfe Viajeros, que gestiona els trens i Adif, que gestiona les infrastructrures), per a continuar 8 anys de Mariano Rajoy, aquell impressionant lector del diari "Marca" que famós per a les seves frases de monologuista de tercera, com ara aquella que deia: "Los catalanes hacen cosas".

I amb la moció de censura de 2018, Pedro Sánchez va prendre un govern que encara continua. En total doncs, 12 anys de govern del Partido Popular i 13 anys de govern del PSOE. Tots han maltractat sistemàticament Catalunya en matèria d'infrastructures en general, i d'infrastructura ferroviària en particular.

Només posaré dos exemples. El mateix caos de Rodalies que estem vivint ara mateix no és altre que la repetició del caos que va culminar amb la gran manifestació de 2007 quan era ministra de Foment Magdalena Álvarez, que va prometre que Rodalies seria un model de funcionament en un període molt curt de temps. I som on som, com diria el poeta, i només cal saber-ho i dir-ho.

El 2008 van començar les obres de l'estació multimodal de La Segrera, que havia d'acabar-se el 2012. La realitat, que és tossuda, demostra que les promeses dels diferents governs se les endú en vent. Amb molta sort, les línies de metro L9 i L10 entraran en funcionament el 2027 i l'estació d'altra velocitat el 2032...ho troben normal, això? Jo, definitivament, no.

Puc entendre un recés inversor durant alguns dels anys més durs del Procés, però no puc entendre que des de l'acabament dels Jocs Olímpics de 1992, el dèficit inversor de l'Estat amb Catalunya hagi estat, absolutament estructural, sistèmic. I el que més em molesta és que a la resta de l'Estat, quan es reclama un finançament singular (que al final serà el que serà, però el que és segur és que el nou model de finançament, si s'arriba a aprovar, tindrà molt poca singularitat), es té la impressió que els catalans volem un tracte especial, quan el maltractament ha estat sistemàtic, any rere any.

Per això, trobo del tot incomprensible que la manifestació que s'ha programat pel proper dissabte 7 de setembre no sigui unitària i que n'hi hagi una el matí, impulsada per ANC i el Consell de la República, a les 12, i una altra a les 5 de la tarda, convocada per les Plataformes d'Usuaris de Tren de Catalunya.

Jo entenc que els usuaris de Rodalies estan fins al capdamunt de promeses incomplertes, mentides, retards, interrupcions de serveis i manca d'informació. També entenc que siguis del partit que siguis, el que compta és que alcis la veu com a usuari, i que aquesta manifestació convocada pels usuaris, ja és, òbviament, de caire polític, perquè és una queixa que va adreçada als governants, als d'ara i als d'abans, que han maltractat sistemàticament la xarxa de Rodalies i els seus usuaris.

Segurament la ANC hauria d'haver hagut de fer quelcom més per a evitar un protagonisme excessiu que hagués permès una sola manifestació, perquè seria molt fort, que a la manifestació de la tarda (la que, diguem-ne, no han convocat els "indepes"), hi assistissin de forma activa representants de partits polítics com ara PP i PSOE, causants del desgavell, o de VOX, capaços de qualsevol cosa per a trencar-ho tot.

 

L'avocador del cas Epstein

Ahir el Departament de Justícia dels Estats Units, país que, des de l'adveniment del segon mandat de Donald Trump va de polèmica en polèmica en una cursa perfectament orquestrada per a destruir la democràcia des de dins del sistema, va inundar el món amb un altre llençament massiu de documentació, fotografies i vídeos de l'anomenat cas Epstein, el pederastra que -suposadament- es va suïcidar en una presó de Manhattan l'agost de 2019, quan s'enfrontava a molts anys de presó.

Aquest és l'alliberament de documentació més gran des que es van començar a publicar documents sobre aquest cas, més de tres milions de pàgines , 2.000 vídeos i més de 180.000 fotografies.

Font: The New York Times

Aquesta publicació tindrà entretinguts periodistes d'investigació durant molts dies, però si una cosa queda clara en aquest cas és que no sembla haver-hi un pam de net, i, amb independència del recorregut judicial que pugui tenir aquesta causa als Estats Units, tots els indicis apunten com a mínim dues coses.

La primera és que hi ha massa evidències de conductes inapropiades com per què això acabi en un no res. No sé si en aquesta ocasió la prescripció hi jugarà cap paper, però el cas de víctimes d'abús sexual que han presentat càrrecs continua fent el seu camí i que la llei que va aprovar el congrés nord-americà (Epstein Files Transparency Act) continuarà aportant noves dades i material escabrós en relació a les festes del depravat Jeffrey Epstein. A títol només de recordatori, la seva ex-parella i sòcia Ghislaine Maxwell està complint una sentència de 20 anys de presó (ferma) per tràfic de menors i associació il·lícita. Epstein és mort i per tant no se'l pot condemnar, però sembla plausible pensar que els seus tencacles s'extenien entre molta altra gent.

La segona és que això es tractava d'un club d'amics molt rics que, probablement farts de tot, buscaven noves emocions en conductes que ratllaven la il·legalitat o directament eren il·legals. Els noms que han sortit fins ara són de personatges d'altíssima notorietat pública, des de l'ex-president Bill Clinton fins a Bill Gates, fundador de Microsoft, Donald Trump, o el princep d'Angleterra Andreu (aquest ha estat l'únic que fins la data ha estat desposseït de tots els seus títols per part del seu germà el rei Carles d'Anglaterra, per les seves relacions amb Jeffrey Epstein i per les acusacions de violació de menor que ha hagut d'afrontar), Elon Musk, i moltíssims altres homes de negocis, polítics i multi-milionaris.

I no deixa de ser curiós que en el darrer alliberament de dades d'ahir del Departament de Justícia hi figuren alguns noms molt nostrats, com el de l'ex-president del govern espanyol José María Aznar (al que Epstein li va fer alguns regals, i li va enviar un bitllet d'avió), el seu fill gran i el seu gendre Alejandro Agag. Naturalment, fonts properes al PP ja han dit aquest matí que Aznar "no conoce a ese señor de nada" (literal).

Ni un pam de net.

Ho he escrit abans i ho ratifico. Trump té el suport popular de molts nord-americans que li perdonen fins i tot que sigui un delinqüent convicte, però que difícilment li perdonarien que fos un depredador sexual implicat en casos de menors d'edat. Si algun afer pot destruir Trump, aquest és, sense dubte, el cas Epstein.

El joc del silenci: Gil Pratsobrerroca

El fenòmen literari a Catalunya el passat mes de desembre -i el rècord de vendes de novel·la en Català- ha estat per a un escriptor completament desconegut (per mi) que té un cognom molt peculiar i que mai no havia sentit: Pratsobrerroca.

Gil Pratsobrerroca és un jove de 28 anys que va estudiar ciències polítiques i administració a la UPF i debuta amb "El joc del Silenci" a l'escena literària catalana, editat per La Campana.

El fenòmen ha estat aclaparador, fins al punt que, per posar un exemple, és difícil de trobar a les llibreries (Abacus el té esgotat des de fa dies en espera d'una reimpressió, que ja serà la quarta), i que ha esclatat com a èxit de vendes sense cap campanya de promoció veritablement orquestrada. El boca-orella ha estat la principal forma de promoció d'aquesta novel·la, que té una virtut molt important, enganxa des del moment zero.

Pratsobrerroca s'ha format literàriament com a guionista de televisió, on va començar fa quatre anys escrivint i dirigint "El teorema del mico" a TV3, que he de dir que no he vist. També ha estat guionista d'un programa de ràdio que va causar furor, "El búnker" de Catalunya Ràdio, amb en Peyu, en Jair Domínguez i la Neus Rossell.

Jo vaig saber del llibre per en Jordi Basté i la seva columna setmanal a la secció "Viure" de La Vanguardia. El periodista, amb el seu entusiasme habitual quan alguna cosa li agrada, va dir que la novel.la l'havia enganxat tant que va devorar les seves 320 pàgines en dos dies, que era totalment adictiva.

Jo l'he llegit en quatre perquè com de costum llegeixo tres o quatre llibres simultàniament, però he de reconèixer que "El joc del silenci" enganxa des del primer moment.

No faré cap "spoiler" perquè penso que és una novel·la que cal llegir. Es tracta d'una novel·la que té una estructura de compte enrere d'uns pares joves per a trobar la seva filla segrestada a un poblet del Pirineu lleidetà que es diu Arcavell, a tocar de la frontera amb Andorra, que jo em pensava que no existia però que la Vikipèdia diu que sí, que existeix i que tenia, el 2024, 34 habitants.

Coincideixo amb en Basté que la novel·la és addictiva per diverses raons, totes vinculades amb aquest estil i estructura narrativa característics dels guions televisius o cinematogràfics.

El guió està molt ben pensat, de feta m'atreviria a dir que ratlla la genialitat i l'estructura narrativa, de compte enrere des de la desaparició de la filla de la família Costa, va introduint noves informacions amb compta gotes  per tal de mantenir l'interès viu en tot moment. 

Amb "El joc del silenci", l'autor aconsegueix allò que fa que un llibre sigui irrestistible: no es pot parar de llegir, encara que la son ens guanyi.

És una novel·la totalment recomanable, trepidant en tot moment, a la que, si li he de trobar alguna pega, diré que el desenllaç perd una mica de la versemblança que manté tot el relat, però això, ja ho jutjaran els propers lectors.

En tot cas, auguro a Gil Pratsobrerroca, una prometedora carrera com a novel·lista si s'hi continua dedicant.

L'estètica del terror i la propaganda: tot recordant un passat que creiem enterrat

Ahir, que la cosa anava de cessaments a Catalunya, vam saber també que finalment Donald Trump va decidir la retirada (que no el cessament) de Greg Bovino al capdavant de les tropes de l'ICE (Immegration and Customs Enforcement), en concret, 3.000 homes, emmascarats i armats fins a les dents, que estan literalment terroritzant els ciutadans de Minneapolis, una ciutat que vota demòcrata i que, per la tenacitat del seu alcalde i el governador de l'estat de Minnessota, Trump ha declarat enemics i per tant, objectiu a abatre.

Com que les mentides de la portaveu de Seguretat Nacional, Kristi Noem (va ser governadora de Dakota del Sud i es va postular contra la utilització de mascaretes durant el COVID) han estat desmentides de forma aclaparadora i sense cap possible fisura per les múltiples gravacions de l'actuació criminal del guàrdies que van assassinar a sang freda i sense més motiu que semblar el pànic a l'infermer Alex Pretti, de 37 anys, al final Donald Trump, molt a desgrat, s'ha vist obligat a desescalar una situació que se n'estava anant de mare.

Greg Bovino, doncs, ha estat substituït, des d'ahir, per Tom Homan, home de confiança de Trump, també de la línia dura encara que més moderat i atemperat que Noem o Bovino.

Però Bovino exemplifica l'Amèrica que Donald Trump aspira a aconseguir. En totes les seves aparicions públiques, a diferència dels seus homes, que van tapats amb passamuntanyes, ell llueix una estètica ben particular. No l'incomoda, ans el contrari, anar amb la cara descoberta, i amb un tall de cabell amb un rapat total al clatell i sobre les orelles, i una indumentària que té reminiscències de la Gestapo i les SS alemanyes. Fixi'ns amb l'abric que porta, i en la corbata negra, es tracta de peces de vestuari que a Himler o a Goebbels haguéssin aprovat, i en el cas de Himler, el tall de cabells (foto inferior) és idèntic. Com escrivia avui el periodista de "Der Spiegel" Arno Frank: "A Bovino només li falta el monocle". Cert. Aquesta estètica acompanya una molt ben orquestrada campanya de terror. 

                                                     Greg Bovino. Font: Diari Ara / Europapress

Les coses s'estan posant molt serioses als Estats Units de Donald Trump. L'escalada contra les llibertats individuals i col·lectives avança a marxes forcades. Les campanyes d'intoxicació massives i de persecució de l'oponent (que ells titllen sistemàticament d'enemics), no s'aturen i ans al contrari, s'intensifiquen cada dia que passa. Amb el pretext de detenir immigrants il·legals amb antecedents penals, els ICE, tropes paramilitars, que com vaig escriure fa poc han esdevingut la guàrdia de Korps de Donald Trump, els seus pretorians particulars, actuen amb total arbitrarietat -i fins ara amb total impunitat- contra la població civil, pel mer fet de discrepar, pel mer fet de protestar contra l'agressió sistemàtica.

Heinrich Himmler. Font: Getty Images

I a aquesta campanya de terror, se li afegeix la campanya de propaganda, que va fent feix. Si hi poden accedir, els recomano un article del New York Times d'avui que es titula: "Administration Social Media Posts Echo White Supremacist Messaging" que traduït literalment diu: "Les publicacions de l'administració -nord-americana- a les xarxes socials es fan ressó dels missatges dels supremacistes blancs". Certament, una simple revisió d'alguns dels llocs webs i xarxes socials del govern nord-americà i dels seus departaments ho evidencien de manera molt clara i ràpida. 

Fa pocs dies, a la xarxa X, ICE publicava un post amb la menció "We'll have our home again" ("tornarem a tenir la nostra terra una altra vegada"). Aquest és també el títol d'una cançó escrita per ultranacionalistes blancs i himne de grups supremacistes com els "Proud Boys" (alguns dels seus membres condemnats per l'intent d'assalt a la Casa Blanca el gener de 2021, i indultats per Donald Trump l'any passat).

Font: Compte X del Dpt. de Homeland Security del govern dels USA

Però els "twitts" de la Casa Blanca tampoc es queden curts...

Font: Compte d'X de la Casa Blanca

Aquest post fa referència al llibre "Which Way Western Man?" ("Quin camí, home occidental?"), que és un dels llibres de capçalera dels supremacistes blancs nord-americans.

Tot plegat faria enorgullir a Joseph Goebbels, ministre de propaganda del govern nazi i mà dreta d'Adolf Hitler des de 1933 fins al seu suïcidi al búnker de Berlí el maig de 1945. La història, malauradament, gira en cercles, i la realitat sempre supera la pitjor de les ficcions. Si els americans demòcrates no ho aturen, la deriva autoritària del segon mandat de Donald Trump té tot l'aspecte d'acabar molt malament. 

I jo que tenia esperances en l'any 2026...Només han passat 27 dies i ja el podríem considerar un "Annus Horribilis", si no, facin llista de les desgràcies que hem tingut des de l'incendi de la discoteca de Crans Montana, Suïssa el primer dia de l'any...

La magnitud de la tragèdia pot ser la tomba del PSC

El caos de Rodalies ha arribat a un extrem tan esperpèntic que res del que facin o diguin els representants del PSC els propers dies podrà canviar la percepció dels ciutadans usuaris del servei ferroviari de Renfe.

En una situació inaudita, recordant dies de grans esdeveniments de caràcter mundial, avui el Telenotícies Vespre que dirigeix i presenta el periodista Toni Cruanyes, ha dedicat els 27 primers minuts del noticiari (que dura poc menys d'una hora) a informar del desgavell del servei de Rodalies de Catalunya. 

Durant tot el dia, els mitjans de comunicació catalans han parlat de forma gairebé monogràfica d'aquest tema, cosa que s'entén ja que les disfuncions del servei de Rodalies afecten centenars de milers d'usuaris, sobre tot -però no només- a l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Costa de creure que les imatges i declaracions dels darrers dies en relació a aquesta crisi, corresponguin a un país desenvolupat d'Europa i en concret d'una de les grans àrees metropolitanes del sud del continent.

La desfilada d'imatges de passatgers indignats amb una posició que transitava entre l'emprenyament i la resignació, no fa altra que desgastar la posició d'un govern que es veu impotent i atrapat pel foc amic.

Avui dilluns, després d'un cap de setmana pràcticament sense servei de trens, el sistema, havia -en paraules del portaveu de Renfe, el cap de turn principal, que sempre dona la cara, Antonio Carmona - de "restituir-se progressivament", però el servei ha quedat interromput dues vegades entre les 7 i les 9 del matí com a conseqüència d'una fallada informàtica a gran escala al centre de control de l'estació de França. Si cregués en la teoria de la conspiració diria que això d'avui és un sabotatge o que ha estat provocat per agents infiltrats de VOX o Aliança Catalana, però com  no hi crec, ho atribueixo a un despropòsit més de la manca de gestió i control dels responsables d'aquesta infrastructura.

A la portaveu de la crisi, la Consellera de Territori Sílvia Paneque, a la que tinc per una política seriosa, i molt professional, se la veu cada dia més frustrada, amb cara d'estar no només exhausta físicament i mental, sinó fins i tot amb ganes de tirar la tovallola. Les promeses que fa a la ciutadania han estat sistemàticament fallides, sia per desconeixement de la complexitat de la situació, sia per omissió de dades rellevants per part d'Adif i/o Renfe, sia directament pels incompliments de les dues grans operadores (que prometen el restabliment de les operacions i llavors, sense previ avís, fan el que els convé).

El fet que el president Illa estigui convalescent per malatia a casa seva no ajuda en absolut, però el president, que va fer un molt bon paper con a ministre de Sanitat durant la crisi del COVID, hagués estat igualment desbordat per la magnitud de la tragèdia.

El govern no ha estat capaç de gestionar el tempo ni les informacions sobre la crisi, com tampoc de ser obeït i respectat pels operadors Renfe i Adif, que han anat a la seva en tot moment, tret de la ja mencionada tasca informativa d'Antonio Carmona, portaveu de Renfe.

Finalment avui, després de l'enèssim despropòsit i una xarxa paralitzada i milers d'usuaris afectats, s'ha près la decisió "cosmètica" de destituir el director de Rodalies, Josep Enric García Alemany (també destituït en el passat com a gerent de l'Empresa Metropolitana del Transport de València...), i el director general d'explotació i manteniment d'Adif, Raúl Míguez Bailo, per les errades i omissions de tota mena que han tingut lloc els darrers sis dies. Però no són més que caps de turc i si -que no ho sé- són funcionaris de carrera, els cessaran d'un lloc per a endollar-los a un altre. I aquí pau i després glòria.

En tot cas, les destitucions per si soles només apaivaguen parcialment la sed de sang de l'oposició, que es revolca de joia tot aprofitant aquest moment de debilitat extrema del PSC, que ha demostrat total incapacitat per a redreçar la situació, entre d'altres coses perquè no té la capacitat de comandament ni sobre Renfe ni sobre Adif, i perquè a Madrid hi ha el mateix partit que governa.

El que està clar però, és que el vot del PSC és majoritàriament metropolità i també majoritàriament de classe mitja i mitja-baixa i classe treballadora i, en conseqüència, es veurà de ben segur considerablement erosionat per aquesta crisi de la que encara no s'entreveu el final. No dubto que aquesta gran crisi de mobilitat de la nostra ciutadania, acabarà passant una factura de grans proporcions al PSC.

2cat: "Pla seqüència", aquesta vegada sí

Aquest cap de setmana, amb el servei de Movistar que permet recuperar programes de televisió dels darrers 7 dies,  he vist la darrera edició del programa "Pla seqüència" que el canal públic "2cat" va emetre dijous passat.

Aquest espai, que presenta el periodista Jordi Basté, es va estrenar fa aproximadament un mes amb una entrevista amb l'ex membre de la família real espanyola Iñaki Urdangarin. Vaig dedicar un article del blog a comentar i criticar l'entrevista per què en aquella ocasió Basté no va exercir de periodista sinó d'amic (que ho són). L'entrevista amb Urdangarin va tenir molt poc interès periodístic perquè el que es va acabar fent allí va ser blanquejar el personatge, que recordem-ho, és un delinqüent confés i convicte que va passar 5 anys i 10 mesos a la presó per la condemna en relació a la seva participació al cas Nóos.

Dijous passat en Basté va entrevistar en Lluís Llach a la seva casa de Parlavà, Baix Empordà, i aquella entrevista va ser tota una altra cosa. I com que, vaig ser molt crític amb el periodista en el capítol que va inaugurar el programa, és de justícia dir també que el seu darrer programa em va agradar molt.

D'entrada per la meva gran admiració per en Lluís Llach, un referent de la meva joventut i encara actualment. Després perquè Basté va ser capaç de fer una revisió de la vida de Llach en tres capítols (infantesa, maduresa i vellesa) que no només va ser molt interessant, desvetllant detalls desconeguts del cantant, sinó perquè es va fer tan curt que quan va acabar el programa vaig tenir la sensació que no havien passat 55 minuts sinó que feia només un quart d'hora que estava veient el programa.

Llavors també m'he de treure el barret per l'extraordinària feina tècnica i de producció que va fer l'equip del "Pla seqüència". Havent vist el programa, costa de creure que una sola càmera hagi estat capaç de copsar els paisatges del Baix Empordà amb una grua de grans dimensions que va filmar unes vistes aèries extraordinàries amb música de fons de Llach ("El meu país") al començament i al final del programa que posa la pell de gallina.

Doncs bé, com que suposo que molts dels espectadors es devien fer la mateixa pregunta que jo, al final del capítol, el programa va continuar amb el "making off", és a dir, de com es va gravar en plà seqüència aquell programa, i francament, em va deixar bocabadat la precisió i la planificació amb la que es va preparar el programa al poble de Parlavà i a la casa d'en Lluís Llach. El "making off" certifica que només es va utilitzar una sola càmera per a filmar tota l'entrevista. Un prodigi de precisió i tècnica cinematogràfica.

I finalment hi és ell. Lluís Llach és una persona que desperta un interés públic sempre, i la seva humilitat i modèstia fa que tot el que diu encara tingui més sentit. Un gran referent de la cançó catalana i un gran referent de país. Només va fallar el "Bitxo", el labrador retriever que té en Llach, que malgrat els esforços de l'equip de producció, va fer el que li va donar la gana.

Basté, aquesta vegada, he de confessar que vas fer una gran entrevista. Si tenen l'ocasió, recuperin el capítol perquè paga moltíssim la pena.

La deriva autoritària als Estats Units

El ICE (Immigration and Customs Enforcement), que vindria a ser el servei de "Control duaner i  immigració" dels Estats Units ho ha tornat a fer. Agents emmascarats i armats fins les dents han assassitat en plena llum del dia un altre ciutadà nord-americà, blanc, de 37 anys. Aquest incident es el segon a Minneapolis, la capital de l'estat de Minnesota, en menys d'un mes (el 7 de gener una altra persona, també nord-americana, va resultar morta després de ser tirotejada al seu vehicle pels agents del ICE).

                                                    Font: The New York Times

El pitjor del cas és l'actitud tant del govern federal com les declaracions de Donald Trump, que afirma que el governador de l'estat i l'alcalde de Minneapolis "inciten els ciutadans a la rebelió contra les forces del ICE".

El ICE s'ha convertit en la guàrdia pretoriana de l'aprenent de monarca absolut Donald Trump. Han disparat 10 trets a un home que, anava armat (a Minnesota és legal), però que no portava la pistola a la mà, sinó un telèfon mòbil. La mentida, la desinformació i la fatxenderia més absurda s'han convertit en les armes que utilitza la tropa Trumpiana per a aconseguir els seus objectius últims: la derogació de la democràcia i la imposició d'un lliberalisme salvatge en el que, una vegada escapçat l'ordre internacional, vol fer imperar només la llei del més fort i la llei del més ric.

El web de l'ICE, www.ice.gov, s'ha convertit en un element de propaganda que sembla dissenyat per Joseph Goebbels, el ministre de propaganda de l'Alemània nazi. A la seva pàgina d'accés diu que el que fan els seus esforçats agents, és arrestar els "worst of the worst" (els pitjors dels pitjors), naturalment, tots immigrants il·legals.

Font: ice.gov

I, com a exemple, un botó. Posa les fotografies de 5 persones recentment detingudes com a suposats horribles criminals, un afganès i cuatre llatinoamericans.

És el nou ordre que vol imposar els Estats Units també dins del seu país, cosa fins ara inaudita en tota la història del país. Invocant la llibertat (cosa que aquí a Espanya també fa molt bé la dreta extrema i l'extrema esquerra) utilitzen tàctiques d'autoritarisme extrem per a minar la confiança de tots els opositors. A Venezuela ho han fet tan bé, que després d'haver segrestat tot el president d'un país, ni tan sols hi ha hagut manifestacions als carrer. Serà que tothom té por? Aquest és el camí que Trump està intentat aconseguir: "o m'idolatres o em tems, no tens cap altra opció". 

Al Forum de Davos aquesta setmana, hem tornat a veure un Donald Trump que vol imposar les seves regles i que, desafiant l'autoritat de l'ONU, s'acaba d'inventar una "Junta de Pau" (increïble!), una mena de Consell de Seguretat de l'ONU paral·lel, que pretén ser un club restringit (cal pagar mil milions de dòlars per entrar-hi), al que ha convidat a països de gran reputació democràtica: Argentina, Israel, Qatar, Turquia, Azerbaidjan, Marroc, Kosovo, Emirats Àrabs Units, Bahareain, Armènia, Vietnam, Pakistan, Hongria i Bielorússia. Amb companys de viatge com aquests, l'eqüanimitat d'aquesta Junta està absolutament garantida. Allò de muntar un ressort a Gaza, en el que el paper dels palestins seria el de fer de cambrers, netejadors i personal de serveis d'habitacions, no sembla ara tan llunyà, per molt que ens resulti inversemblant als que encara tenim un dit de decència.

Per sort però, i potser només és un miratge, la nova actitud d'Europa i -sobre tot- del Canadà al Forum de Davos donant a entendre a Donald Trump que no seran els xaiets que ell pretén, i que si convé plantaran cara, ha fet rebaixar el discurs del rei bufó sobre Groenlàndia.

Sembla que, com en el cas dels nens petits, només la resposta ferma a l'agressió sembla ser el camí correcte. Però si el partit demòcrata no aconseguir catalitzar el descontent de bona part de la població americana amb aquesta nova realitat de la mà d'un líder potent, creïble i amb carisma, no tinc clar ni tan sols que s'acabin celebrant les "Mid Term Elections" de novembre de 2026.