Aquesta setmana ha quedat palès -però molts ciutadans dubtosos d'estar radicalitzats ja fa molt de temps que ho teníem clar- que la Justícia (o al menys una part d'ella, i sobre tot, sobre tot, el Tribunal Supremo) no és objectiva sinó que fa molt de temps que li va caure la bena dels ulls. Es tracta de la tercera pota de la separació de poders orígen dels sistemes democràtics.
D'entrada cal treure's el barret per a aplaudir la rapidesa de determinades sentències. Qui diu que la Justícia a Espanya és lenta? Ho és només en general, però quan cal prémer l'accelerador -una part de la Justícia és extraordinàriament dil·ligent (hi ha un gag del programa de TV3 sobre la sentència del Procés que no té desperdici)- es prem. Tot sigui pel bé general de determinades forces polítiques.
Cal aplaudir Miguel Ángel Rodríguez, perquè aquesta és, després de la creació del personatge d'Isabel Díaz Ayuso, una de les seves jugades mestres. Una mentida difosa per aquest senyor, que té una reputació que el precedeix (una de les seves frases cèlebres és: "Yo soy periodista y trabajo en política. No soy un notario que necesite ninguna compulsa", on es pronuncia clarament afirmant que la veritat no l'interessa ni gens ni mica), ha estat el detonant de la persecució i cacera del fiscal general.
Si analitzem els fets amb fredor i objectivitat, el cas del judici al fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, va començar arran de dos fets presumptament delictius comesos per part d'Alberto González Amador, el "xicot" de la presidenta de la Comunidad de Madrid. Aquest senyor, que té una gran pinta de delinqüent -presumptament- estava imputat (està encara, però m'hi jugo un pèsol que se'n sortirà) per la -presumpta- comissió de dos delictes, un de frau fiscal i un altre de falsetat documental.
Doncs, el resultat, de moment, és el més fidel reflex de la gran dita: "se'ns pixen a sobre i diuen que plou". És el món al revés. El presumpte delinqüent haurà de ser indemnitzat amb 10.000 euros per part del ja ex-fiscal general de l'Estat per revelació de secrets. Costa de creure tanta parcialitat, i tan poca "justícia".
Tot va començar quan l'intent d'acord que els advocats de González Amador van proposar a la fiscalia, es va transformar, per art de màgia, en una notícia del diari "El Mundo" afirmant que l'intent de pactar la conformitat sortia de la fiscalia i no pas de l'acusat.....
He seguit el judici i em sembla inversemblant que, amb una absoluta i aclaparadora falta de proves (cap dels periodistes que va testificar com a testimonis van acusar el fiscal general i la UCO no va poder acreditar cap del fets que imputaven al fiscal) i amb la sentència final encara per redactar, el Tribunal Suprem ja s'hagi pronunciat amb aquesta sentència-llampec que considera el fiscal general culpable, l'inhabilita durant dos anys i el condemna a pagar 10.000 euros a l'Alberto González Amador.
Però la composició dels membres del Tribunal que van jutjar García Ortiz és tan transparent com l'aigua: se'ls veu el llautó. Per si no ho saben els en nomenaré tres. Carmen Lamela (la jutgessa que va empresonar els "Jordis" per pujar sobre un cotxe de la guàrdia civil, o que va empresorar el joves d'Altsasu, que va instruir el cas del major Trapero o que va mantenir el presó provisional a en Sandro Rosell gairebé durant dos anys), Manuel Marchena (va jutjar i condemnar els membres del Procés i es va oposar més tard a l'aplicació de l'amnistia) o Antonio del Moral, ultra conservador i vinculat a l'Opus Dei (el jutge que "reia" durant el procés, enfotent-se dels processats a la seva cara, mostrant la seva total parcialitat).
El Tribunal doncs ha fallat sobre la base de fets no provats, només d'indicis. Tinc moltes ganes de llegir l'argumentació de la sentència (que es pot recórrer). No em sembla que això constitueixi una bona praxi, però en un món al revès en el que els més poderosos acaben imposant la seva llei (com al "Far West") tot sembla possible. Només puc titllar-ho d'una manera: un escàndol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada