"Les calces al sol", Regina Rodríguez Sirvent

Feia temps que no escrivia una ressenya literària a Reflexions de Taverna. De fet, feia tant de temps que no en feia cap que ho he hagut de buscar. Vaig escriure sobre "La bèstia", Carmen Mola, Editorial Planeta i premi Planeta 2023, l'abril de l'any passat. No és que no hagi llegit res des d'aleshores, ja que sempre tinc un llibre sobre la tauleta de nit i pràcticament no hi ha nit que no llegeixi unes quantes pàgines d'algun llibre. Però és també cert que només faig ressenyes d'allò que em sembla molt extraordinari.

I feia temps que això no em passava. I amb "Les Calces al Sol", editorial La Campana (Penguin Random House), de la Regina Rodríguez Sirvent, m'ha tornat a passar.

Feia dies que l'Anna el tenia començat i quan li vaig demanar l'opinió em va contestar: "és molt fresc", així que després d'algunes altres lectures més aviat denses, el vaig començar. 

"Les calces al sol" és un llibre diferent. D'entrada perquè es tracta d'una primera novel·la d'algú que no ha guanyat cap premi literari ni res que se li assembli. Després perquè l'autora és llicenciada en psicologia, i la seva relació amb la literatura era inexistent fins a aquesta novel·la.

Però aquesta història té un component addictiu com feia temps que no em passava amb un llibre. És, efectivament, molt fresc, però a més a més, "enganxa" molt i des de la primera pàgina i està molt ben escrit, sense pretensions, però amb un guió prodigiós, gairebé cinematogràfic (de fet, se'n podria perfectament fer una pel·lícula, que a més a més, estic segur que triomfaria). M'ha passat allò que em passa amb les novel·les d'en Nesbo, que no puc parar del llegir, i que acabo apagant la làmpada de la tauleta de nit per sentit de la responsabilitat.

No faré gaire espòilers per a qui no l'hagi llegit, però francament la recomano a tothom que vulgui passar una molt bona estona. Hi ha moments tan hil·larants que m'he trobat rient com un boig estant tot sol. 

La història va sobre una noia que li falta una assignatura per acabar la carrera de psicologia (com l'autora) i aquesta és l'anglès, llengua que se li resisteix totalment. És incapaç de parlar-la o -especialment- d'entendre-la. I per una concatenació de circumstàncies molt divertides, sense ella saber-ho i pensant-se que se'n va dos mesos a Nova York a aprendre anglès, acaba a Decatur, Atlanta, fent d'au-pair de 3 nens en una família americana de classe alta amb un nivell intel·lectual i cultural estratosfèrics (exactament el contrari que la protagonista, que fins aleshores no havia acabat un sol llibre en els seus vint-i-tres anys de vida).

L'autora no especifica quant hi ha d'autobiogràfic a la seva primera novel·la i després de les dedicatòries (en les que hi ha una família americana) escriu: "la semblança entre els personatges ficticis i reals no és pura coincidència. Què és cert i què no mai se sabrà".

Després d'haver-la llegit (l'he acabat aquest matí als Estats Units, on sóc de viatge professional), puc gairebé assegurar que hi ha molt de veritat (i per tant d'autobiogràfic) en el que escriu.

Una altre dels punts que fa atractiva la novel·la, a part de l'ambientació als Estats Units amb la que em sento molt identificat, és el contexte històric. La novel·la s'ambienta a principis dels anys 2000 (segurament quan l'autora, que té ara 41 anys, va anar a fer d'au-pair a Atlanta), i fa gràcia recordar que els telèfons eren tots "nokia", que tot just començava l'eclosió de "Facebook" i que 'iPhone acabava de ser llançat al mercat.  La protagonista, Rita Racons, descobreix els Starbucks i que allà et serveixen qualsevol cosa excepte un cafè normal (a mi particularment, em fan venir orticària).

"Les calces al sol" és tan potent i tan àgil que en recomano moltíssim la seva lectura. Ara bé, la seva autora ha posat el llistó tan alt, que serà difícil superar-lo. Estic esperant amb pam de candeletes la seva segona novel·la, només per a fer aquest exercici de comprovació.