150.000 gràcies!

A tots els que tenim el (mal) vici d'escriure, ho fem senzillament perquè ens agrada. M'hi he referit en aquest Blog un munt de vegades i ho fem, parlo per mi, però em consta que és un sentiment compartit per moltes altres persones que escriuen, professionalment o per simple plaer, i que el fet d'escriure no va de diners, sinó que surt de les entranyes. A l'article d'avui parlaré de mi, cosa que ni solc ni m'agrada fer. Però avui faré una excepció.

Hi ha gent que viu del periodisme i de la literatura, molts del periodisme -encara que cada vegada menys, vist com està el sector de la premsa- i menys de la literatura -de la que només un reduït nombre d'escollits, perquè són molt bons o senzillament perquè són mediàtics- en poden viure.

Els que em coneixen bé saben que la meva veritable vocació professional era el periodisme i -afegeixo- l'articulisme d'opinió però per una sèrie de circumstàncies, entre les quals els savis consells del meu pare, vaig acabar orientant la meva vida professional al món de l'economia de l'empresa. 

Qui sap on seria ara si no li hagués fet cas i m'hagués decidit per fer la carrera de periodisme, que és el que jo sempre havia volgut fer. Potser això m'hauria proporcionat un entorn en el que hagués també fet de la literatura un altre dels meus "modus vivendi". No ho sabré mai i no té cap sentit pensar en el que ja no podrà ser, però sí que m'agrada recordar-m'ho encara que sigui només de tan en tant. 

Potser per aquesta petita frustració que he arrossegat durant tota la meva vida professional, vaig decidir no conformar-me i com a mínim fer un tastet del que seria dedicar-se a l'articulisme periodístic. Després de dos llibres publicats, "Suïcidi Involuntari" i "Doble Parella", vaig decidir començar a escriure un Blog, que podríem anomenar com una mena de quadern de bitàcora, com un diari que escrivia per a conservar moments, idees, opinions, passions, fílies i fòbies. Això va ser el Novembre de 2011. El temps passa de pressa...i no ens n'acabem d'adonar. El 6 de novembre de 2011, és a dir, ara fa gairebé 13 anys, vaig començar a escriure un blog amb un article que vaig titular "New York, New York". En ell em refereixo a aquesta pulsió de l'escriptura i també menciono que tinc un llibre començat (el quart) al que vull dedicar temps. Han passat 13 anys i "Segona oportunitat" encara s'ha d'acabar d'escriure. De vegades l'home proposa i la vida disposa, però no tinc cap dubte que l'acabaré acabant.

En tot cas però, el sentit d'aquest article és només el d'agrair que en aquests 13 anys visitat el meu Blog més de 150.000 entrades (que no lectors diferents, però tot i així, és una xifra molt bèstia). Poca broma! L'article d'avui és un petit exercici de vanitat, però també i sobre tot, un reconeixement a les persones que tenen la paciència de llegir-me cada vegada que publico.

Estic molt orgullós i agraït per totes aquelles i tots aquells que setmana rere setmana us compto entre les meves lectores i els meus lectors. 

A totes i tots, 150.000 gràcies!