"Les calces al sol", Regina Rodríguez Sirvent

Feia temps que no escrivia una ressenya literària a Reflexions de Taverna. De fet, feia tant de temps que no en feia cap que ho he hagut de buscar. Vaig escriure sobre "La bèstia", Carmen Mola, Editorial Planeta i premi Planeta 2023, l'abril de l'any passat. No és que no hagi llegit res des d'aleshores, ja que sempre tinc un llibre sobre la tauleta de nit i pràcticament no hi ha nit que no llegeixi unes quantes pàgines d'algun llibre. Però és també cert que només faig ressenyes d'allò que em sembla molt extraordinari.

I feia temps que això no em passava. I amb "Les Calces al Sol", editorial La Campana (Penguin Random House), de la Regina Rodríguez Sirvent, m'ha tornat a passar.

Feia dies que l'Anna el tenia començat i quan li vaig demanar l'opinió em va contestar: "és molt fresc", així que després d'algunes altres lectures més aviat denses, el vaig començar. 

"Les calces al sol" és un llibre diferent. D'entrada perquè es tracta d'una primera novel·la d'algú que no ha guanyat cap premi literari ni res que se li assembli. Després perquè l'autora és llicenciada en psicologia, i la seva relació amb la literatura era inexistent fins a aquesta novel·la.

Però aquesta història té un component addictiu com feia temps que no em passava amb un llibre. És, efectivament, molt fresc, però a més a més, "enganxa" molt i des de la primera pàgina i està molt ben escrit, sense pretensions, però amb un guió prodigiós, gairebé cinematogràfic (de fet, se'n podria perfectament fer una pel·lícula, que a més a més, estic segur que triomfaria). M'ha passat allò que em passa amb les novel·les d'en Nesbo, que no puc parar del llegir, i que acabo apagant la làmpada de la tauleta de nit per sentit de la responsabilitat.

No faré gaire espòilers per a qui no l'hagi llegit, però francament la recomano a tothom que vulgui passar una molt bona estona. Hi ha moments tan hil·larants que m'he trobat rient com un boig estant tot sol. 

La història va sobre una noia que li falta una assignatura per acabar la carrera de psicologia (com l'autora) i aquesta és l'anglès, llengua que se li resisteix totalment. És incapaç de parlar-la o -especialment- d'entendre-la. I per una concatenació de circumstàncies molt divertides, sense ella saber-ho i pensant-se que se'n va dos mesos a Nova York a aprendre anglès, acaba a Decatur, Atlanta, fent d'au-pair de 3 nens en una família americana de classe alta amb un nivell intel·lectual i cultural estratosfèrics (exactament el contrari que la protagonista, que fins aleshores no havia acabat un sol llibre en els seus vint-i-tres anys de vida).

L'autora no especifica quant hi ha d'autobiogràfic a la seva primera novel·la i després de les dedicatòries (en les que hi ha una família americana) escriu: "la semblança entre els personatges ficticis i reals no és pura coincidència. Què és cert i què no mai se sabrà".

Després d'haver-la llegit (l'he acabat aquest matí als Estats Units, on sóc de viatge professional), puc gairebé assegurar que hi ha molt de veritat (i per tant d'autobiogràfic) en el que escriu.

Una altre dels punts que fa atractiva la novel·la, a part de l'ambientació als Estats Units amb la que em sento molt identificat, és el contexte històric. La novel·la s'ambienta a principis dels anys 2000 (segurament quan l'autora, que té ara 41 anys, va anar a fer d'au-pair a Atlanta), i fa gràcia recordar que els telèfons eren tots "nokia", que tot just començava l'eclosió de "Facebook" i que 'iPhone acabava de ser llançat al mercat.  La protagonista, Rita Racons, descobreix els Starbucks i que allà et serveixen qualsevol cosa excepte un cafè normal (a mi particularment, em fan venir orticària).

"Les calces al sol" és tan potent i tan àgil que en recomano moltíssim la seva lectura. Ara bé, la seva autora ha posat el llistó tan alt, que serà difícil superar-lo. Estic esperant amb pam de candeletes la seva segona novel·la, només per a fer aquest exercici de comprovació.

Els interessos (il·legítims) de Donald Trump

Aquests darrers dies, Trump està més exaltat que de costum, i la prova és la vergonya que fa sentir a (molts) propis i estranys en algunes de les seves intervencions públiques, com ara la reunió ahir divendres amb el president d'Ucraïna Volodimir Zelenski, en la que va dir davant seu que "el president Putin també és el meu amic i aquesta guerra l'acabarem molt aviat".

També s'ha fet públic que Trump acaba de llançar al mercat una nova col·lecció de rellotges que porta el seu nom. Els rellotges costen 499 dòlars, però hi ha una sèrie limitada, que es diu Tourbillon (147 unitats), que costen 100.000 dòlars. Trump els publicita com a "swiss made" però hi ha experts que s'ho qüestionen i que afirmen que estan fabricats a la Xina. No seria gens d'estranyar d'algú que fa de la mentida el seu modus operandi habitual.

Però no només hi ha això. També ven sabatilles esportives, a preus que van des dels 199 dòlars als 499. Al següent enllaç, molt divertit, es poden trobar tota mena de sabatilles i fins i tot fragàncies masculines. https://gettrumpsneakers.com/.

El summum de la fatxenderia i de la desvergonya però és que també ven bíblies. https://godblesstheusabible.com/. Cada exemplar es ven a 59,99 dòlars, que ja són nassos, però és que a més a més, hi ha una edició limitada de 1.000 exemplars, que aparentment estarien signades per ell. Aquests exemplars els ven a 1.000 dòlars cada unitat. Diu l'ex-president: "La biblia és el meu llibre favorit. Tots els americans n'haurien de tenir una a casa, i jo en tinc moltes".

Si algú es pensés que aquestes iniciatives estan d'alguna manera vinculades al finançament de la seva campanya electoral s'equivocaria. En els seus webs diu explícitament que aquestes vendes són personals i no estan relacionades amb la cursa presidencial. 

Es tracta d'una forma de fet plenament desvinculada de cap mena d'ètica, ja que aprofita el seu perfil mediàtic gairebé omnipresent als mitjans per a lucrar-se personalment (segurament per a contribuir a pagar les quantioses despeses d'advocats que gestionen la seva defensa en tots els casos pels que està investigat, que no són pocs) al mateix temps que es postula com a el president que els Estats Units necessita.

Aquesta forma de fer, barrejant interessos públics i personals és molt pròpia de les persones que s'auto anomenen liberals, però que en realitat tiren més aviat cap a l'extrema dreta. 

Aquest afany de lucre de Donald Trump m'ha recordat també un altre dels recents escàndols d'un altre dels personatges polítics més sinistres que ha generat l'extrema dreta espanyola els darrers temps, aquest tal Alvise Pérez, de Se Acabó la Fiesta (aquell que deia que sortejaria el seu salari d'eurodiputat) però del que ara s'ha sabut que va acceptar una donació en metàl·lic de 100.000 euros per la qual està essent investigat per la fiscalia espanyola. 

De fet, sense anar gaire més lluny, l'home que ha inspirat i/o creat tots aquests monstres d'extrema dreta, el nord-americà Steve Bannon, també és un gran conegut de la fiscalia nord-americana i en aquests moments, és a una presó de Connecticut complint una pena de quatre mesos i d'on en sortirà el 29 d'octubre. Naturalment, des de la presó, fa campanya a favor de Donald Trump.

Tots ells tenen formes d'actuació molt similars a les de la màfia. I el pitjor de tot és que Trump pot ser una vegada més escollit president dels Estats Units. Que després de tot el que ha passat i està passant en relació al que diu i el que fa el puguin votar tants milions de persones no deixa de ser un fet molt preocupant.

La cursa electoral als Estats Units

Avui, dijous 26 de setembre de 2024 estem a 38 dies de les eleccions a la presidència dels Estats Units, segurament més transcendents dels darrers anys al món Occidental, que se celebraran el dimarts 5 de novembre.

L'any 2020, de 232 milions d'habitants amb dret a vot (i registrats per a fer-ho), en van votar 158 milions, és a dir, gairebé un 67%. El demòcrata Joe Biden va guanyar tant en vot popular (81 milions en front dels 74 milions que van votar per Donald Trump), com en vot electoral (als Estats Units tots els vots d'un estat, l'anomenat vot electoral, va a un candidat o l'altre, encara que sigui per una diferència d'un vot, la regla és comuna a tots els estats de la Unió excepte a l'estat de Maine): Biden va obtenir 306 vots electorals per 232 en Donald Trump.

Aquests dies als Estats Units hi ha un veritable bombardeig, per terra, mar i aire d'anuncis i notícies sobre les eleccions presidencials. Com que en Trump, després de l'humiliant desfeta al debat cara a cara amb la Kamala Harris (ja saben, el debat dels immigrants haitians menjant-se gats i gossos) va dir que no participaria en cap més debat al la vice-presidenta, el plat fort és el debat a la CNN que enfrontarà els dos canditats a vice-presidents dimarts de la setmana vinent. Jo que encara seré al país, no me'l penso perdre per res del món (ja en tinc notat a l'agenda).

Una curiositat que segurament passa una mica desapercebuda, és l'escassa afluència de votants el dia de les eleccions. A les de 2020, només un 27% dels electors van anar a votar presencialment als col·legis electorals, un 46% va votar per correu i un altre 27% va votar anticipadament (en persona). O sigui, que el dia de les eleccions, només 43 milions d'electors van anar a votar presencialment als col·legis electorals. 100 milions d'habitants van votar per correu, poca broma.

És cert que les votacions de 2020 s'emmarquen en un context de pandèmia del Covid, però tot i així, s'espera que aquest 2024 la pauta de votació per correu i anticipada sigui d'un tenor pràcticament igual al de 2020, per això, ara que ja s'ha obert el període de vot anticipat i per correu, els candidats es multipliquen arreu del país, sobre tot en aquells estats en el que les enquestes no donen un guanyador segur i que una vegada poden otorgar un guanyador demòcrata i la següent un de republicà i a l'inrevés.

Són els estats frontissa ("swing states"), Arizona, Nevada, Wisconsin, Michigan, Pennsylvania, North Carolina i Georgia. Els demòcrates fan poca campanya a Califòrnia, perquè saben que la tenen guanyada, ni els republicans a Texas, per la mateixa raó. Els esforços es multipliquen en aquells estats on les enquestes vaticinen un empat o una lleugera victòria d'un candidat sobre un altre.

Les enquestes globals promig donen a dia d'avui, guanyadora a la candidata Kamala Harris (seria la millor notícia de l'any, però no cantem victòria abans de tenir el blat al sac, i ben lligat), però amb alguns dels "swing states" ancorats cap a en Donald Trump.

Malgrat això, les enquestes estatals de les que es fa ressó el NYT, donen un petit avantatge a en Donald Trump. 

Els dos punts més febles dels demòcrates són l'economia i la immigració (on aquí han de fer equilibris per a no fer enfadar a ningú) i els dels republicans, l'histrionisme i la mentida constant del candidat Donald Trump. 

Jo, que conec una mica la societat americana, m'inclino a pensar que acabarà guanyant Kamala Harris. Només em preocupa una cosa, que la candidata no sigui capaç de convèncer a una massa de votants, la classe obrera (no en vull dir treballadora) que ha estat determinant elecció rere elecció en un vot decantat cap als demòcrates.

Passi el que passi, però, el resultat serà tan ajustat, que a més d'un li podria venir un infart. Si algú està delicat de salut, que no segueixi les eleccions en directe.

"Digital Detox"

Torno a ser als Estats Units per motius professionals. I en aquests moments hi ha dos temes que estan a l'ordre del dia a les notícies i a les converses. 

El primer, naturalment, és la campanya electoral per a la presidència del país que té molts ciutadans polaritzats com mai abans a la història del país, i que serà motiu d'un dels meus propers articles a Reflexions de Taverna. Els diferents canals de televisió ja van plens d'anuncis pagats per un i altre candidat, en el que es diuen de tot, l'un a l'altra i l'altra a l'un, excepte bonics. 

I el segon és el de la desintoxicació digital per als nens, adolescents i joves. Sembla que, per fi, i després de molts anys de debat, comença a haver-hi una clara consciència que l'anomenat "smartphone", és a dir, "telèfon intel·ligent", està -paradoxalment- idiotitzant el jovent de tot el món, sense excepcions (a la Xina ja han hagut de prendre mesures dràstiques sobre aquest afer, com ara limitar per llei el temps diari que els menors d'edat poder estar connectats a jocs o a xarxes socials).   

Als Estats Units diversos estudis han demostrat de forma estadística, és a dir, científica, que la possessió del telèfon mòbil a classe és motiu, en molts alumnes, de dispersió, falta de capacitat de concentració, i fins i tot causa de la proliferació del "bullying" i la disminució del rendiment acadèmic promig.

No només això. El prestigiós "Pew Research Center" (https://www.pewresearch.org/social-trends/2024/04/04/challenges-in-the-classroom/) en un recent estudi sobre l'ús del telèfon mòbil (abril 2024), conclou que el 72% dels professors consideren que la distracció que els telèfons mòbils suponen pels alumnes és un problema molt greu i el 58% dels professors conclouen que el major problema als instituts és la manca d'interés dels alumnes per aprendre, distrets com estan en la utilització del "scroll infinit". 

El seu inventor, Aza Raskin (que a l'igual que l'Einstein en el seu temps, va dir que si hagués sabut les conseqüències del seu invent, s'hagués dedicat a la jardineria), ha definit el "scroll infinit" com a "cocaïna conductual". 

La situació d'addició al telèfon mòbil és tal, que als Estats Units s'han encunyat un nou terme (ho ha fet la "National Library of Medicine"): la "Nomophobia", acrònim que vol dir "No mobile phone phobia" i que descriu la situació psicològica que es crea en individus, sobre tot joves, que tenen la por de no poder estar connectats amb el mòbil. 

Davant d'una situació que els experts ja consideren alarmant, molts Estats de la Unió han començat a prendre mesures per tal d'eradicar els mòbils de l'escola. Com a mínim 8 estats han aprovat lleis, aquest any 2024, que prohibeixen o restringeixen l'ús - o fins i tot la possessió- del telèfon mòbil durant les hores lectives. El primer va ser Florida, l'any 2023. I aquest any ho han fet Indiana, Louisiana, South Carolina, Pennsylvania, Delaware, Virginia i Ohio.

Però a més a més, hi ha una creixent preocupació pels pares de fills pre-adolescents i adolescents sobre l'ús que els seus fills fan del telèfon, i estan proliferant eines per a monitoritzar i restringir l'accés dels nens i joves a determinades pàgines o dins de determinades aplicacions (tipus Tik Tok o Instagram), els continguts i contactes que els poden accedir i als que no. 

A Suècia per exemple -ho vaig explicar no fa gaire en un article- s'ha fet marxa enrere en la utilització d'ordinadors a les aules. I arribarà un moment, a no molt trigar, en el que a les escoles i universitats es tornarà a ensenyar com abans, i encara que sembli difícil de creure, els nivells d'aprenentatge i de salut mental dels nostres joves començaran a millorar.

150.000 gràcies!

A tots els que tenim el (mal) vici d'escriure, ho fem senzillament perquè ens agrada. M'hi he referit en aquest Blog un munt de vegades i ho fem, parlo per mi, però em consta que és un sentiment compartit per moltes altres persones que escriuen, professionalment o per simple plaer, i que el fet d'escriure no va de diners, sinó que surt de les entranyes. A l'article d'avui parlaré de mi, cosa que ni solc ni m'agrada fer. Però avui faré una excepció.

Hi ha gent que viu del periodisme i de la literatura, molts del periodisme -encara que cada vegada menys, vist com està el sector de la premsa- i menys de la literatura -de la que només un reduït nombre d'escollits, perquè són molt bons o senzillament perquè són mediàtics- en poden viure.

Els que em coneixen bé saben que la meva veritable vocació professional era el periodisme i -afegeixo- l'articulisme d'opinió però per una sèrie de circumstàncies, entre les quals els savis consells del meu pare, vaig acabar orientant la meva vida professional al món de l'economia de l'empresa. 

Qui sap on seria ara si no li hagués fet cas i m'hagués decidit per fer la carrera de periodisme, que és el que jo sempre havia volgut fer. Potser això m'hauria proporcionat un entorn en el que hagués també fet de la literatura un altre dels meus "modus vivendi". No ho sabré mai i no té cap sentit pensar en el que ja no podrà ser, però sí que m'agrada recordar-m'ho encara que sigui només de tan en tant. 

Potser per aquesta petita frustració que he arrossegat durant tota la meva vida professional, vaig decidir no conformar-me i com a mínim fer un tastet del que seria dedicar-se a l'articulisme periodístic. Després de dos llibres publicats, "Suïcidi Involuntari" i "Doble Parella", vaig decidir començar a escriure un Blog, que podríem anomenar com una mena de quadern de bitàcora, com un diari que escrivia per a conservar moments, idees, opinions, passions, fílies i fòbies. Això va ser el Novembre de 2011. El temps passa de pressa...i no ens n'acabem d'adonar. El 6 de novembre de 2011, és a dir, ara fa gairebé 13 anys, vaig començar a escriure un blog amb un article que vaig titular "New York, New York". En ell em refereixo a aquesta pulsió de l'escriptura i també menciono que tinc un llibre començat (el quart) al que vull dedicar temps. Han passat 13 anys i "Segona oportunitat" encara s'ha d'acabar d'escriure. De vegades l'home proposa i la vida disposa, però no tinc cap dubte que l'acabaré acabant.

En tot cas però, el sentit d'aquest article és només el d'agrair que en aquests 13 anys visitat el meu Blog més de 150.000 entrades (que no lectors diferents, però tot i així, és una xifra molt bèstia). Poca broma! L'article d'avui és un petit exercici de vanitat, però també i sobre tot, un reconeixement a les persones que tenen la paciència de llegir-me cada vegada que publico.

Estic molt orgullós i agraït per totes aquelles i tots aquells que setmana rere setmana us compto entre les meves lectores i els meus lectors. 

A totes i tots, 150.000 gràcies!

Bombers piròmans

Llegeixo a The New York Times i confirmo a Twitter (em nego a canviar el nom a X perquè no identifico aquesta xarxa amb el nou nom) que el gran demòcrata Elon Musk s'ha ofert al seu nou amic Donald Trump, a qui va entrevistar a la seva xarxa fa uns dies (la saviesa popular diu: "Déu els cria i ells s'ajunten") per ajudar-lo a reduir la despesa pública dels Estats Units.

El més sorprenent de tot és que aquest parell d'imbècils s'acaben creient les seves pròpies mentides i paranoies. De la manera que parlen és que si als Estats Units, que malgrat els seus molts defectes no podem oblidar que és una de les millors democràcies del Planeta, es deuen pensar que al seu país no existeix una oficina federal de control i fiscalització de la despesa pública, com si es tractés de Zambia o de Burundi.

Donald Trump, després de l'entrevista a Twitter, va declarar que crearia una "comissió d'eficiència governamental" (literal) que "tindrà la missió de fer una auditoria financera i de rendiment de tot el govern federal" per tal de fer recomanacions de reformes dràstiques. I això hauria de dur a un pla d'acció per a "eliminar el frau i els pagaments indeguts en un termini de 6 mesos". Només se m'acut un sol comentari al respecte, o són uns insensats, uns indocumentats o uns mentiders sense escrúpols i de les tres possibilitats, no sé quina és pitjor.

El que no deuen saber aquests dos indocumentats (i això que un d'ells va ser president dels Estats Units durant un llarguíssim perìode de 4 anys (al menys a mi se'm va fer molt llarg), és que el govern dels Estats Units ja disposa d'una agència independent (US Government Accountability Office) encarregada de fiscalitzar la despesa federal i l'eficiència dels seus serveis, com no podia ser d'altra manera.

Se m'acudeixen un parell de reflexions addicionals, la primera és que Elon Musk és jutge i part en tota aquesta història perquè la seva empresa Space X és contractista de la NASA i no pas precisament per imports petits, per tant si arribés a acceptar un càrrec com aquest hi hauria una greu incompatiblitat per conflicte d'interessos.

I la segona, aquest parell d'idiotes no deuen haver llegit els primers resultats de les accions similars que va posar en marxa un altre especimen de la seva calanya, Jorge Milei, a l'Argentina no fa tant de temps. Si consultessin l'hemeroteca i es mosseguessin la llengua de tant en tant, potser no dirien tantes bajanades i tots plegats aniríem una mica més bé.

Les barbaritats d'en Kilian Jornet

Llegeixo en premsa la darrera animalada d'en Kilian Jornet (una més), el brillant esportista Català resident a Noruega des de fa temps. Amb gairebé 37 anys, diumenge passat va finalitzar el seu projecte anomenat "Alpine Connections" amb qual va culminar 82 cims de més de 4.000 metres d'alçada als Alps en unes jornades híbrides en les que ha practicat trail, alpinisme, ciclisme i escalada, en tan sols 19 dies, pujant a alguns del pics més emblemàtics d'Europa, entre d'altres el Mont Blanc, el Cervino o el Monte Rosa (pics que he vist en persona, i que em fascinen).

Es tracta, sense discussió, d'una gesta només apta pel éssers humans fora del comú. L'equivalent als déus i semi-déus de la mitologia grega. 

De ben segur que molts lectors recorden una altra de les heroïcitats d'aquest atleta quan, gairebé sense despentinar-se (perdoni'n-me la hipèrbole), entre el 22 i el 27 de maig de 2017 va pujar dues vegades a l'Everest, la primera des d'un camp base a 5.100 metres, sense oxigen ni cordes fixes i només en 26 hores, i la segona 5 dies més tard, des del camp base a 6.400 metres, on va anar i tornar en 28 hores i mitja. Una altra fita que només éssers sobrenaturals poden fer. 

Aquesta pujada a l'Everest forma part del seu famós projecte "Summits of my life" en el qual parla de muntanyes, de les que ha pujat i de les que volia pujar (sempre havia volgut pujar el Cervino, muntanya que configura el dibuix de referència dels estoigs metàl·lics de la  marca "Caran d'Ache") i de l'amistat, els valors, el respecte a la natura.

Fins aquí la part positiva. La part negativa és que esportistes d'elit com en Kilian, o la Núria Picas, per posar només dos exemples que tothom coneix, han banalitzat els esports que ells practiquen d'una manera gairebé insana, degut sobre tot al mal que en aquest sentit fan les xarxes socials i la comunicació instantània que presideix el món en el que ens ha tocat viure.

Gent com en Kilian porten la seva passió, que no deixa de ser un esport d'altíssim risc, al límit. I unes campanyes de comunicació molt potents orquestrades pels espònsors que els paguen el salari fan que els prodigis d'aquests atletes, que desafien constantment no només el seu propi cos sinó també el dels seus col·laboradors (el Kilian ho coneix molt bé, això), semblin de pa sucat amb oli, o sense exagerar, accessibles a la majoria dels mortals. I crec que, en aquest sentit, han fet més mal que no pas bé. Fan que coses que són accessibles a uns pocs atletes privilegiats semblin de fàcil accés a gairebé tothom que s'entreni un dia a la setmana.

Jo he estat corredor de mitges distàncies des dels 16 anys, i he practicat esport regularment tota la meva vida, curses, bàsket, esquí, natació... Porto moltes mitges maratons i algunes maratons sota les meves sabatilles asics i les meves mizuno, però he vingut observant que des de fa alguns anys (una vintena), hi ha cada dia més nouvinguts que amb quaranta anys es planten a fer ultra maratons i triatlons com si els anés la vida, equipats amb els productes més cars i més professionals i disposats a trencar rècords i límits. I al capdavall, molt pocs d'aquests individus pensen que la Núria o en Kilian viuen d'això, de jugar-se la vida a cada cursa, que són professionals del risc i que aquest mateix risc és una part fonamental del seu salari.

Vaig córrer la meva tercera i darrera marató l'any 2013, a Barcelona. La vaig completar en 4 hores i 13 minuts (estava obsedit -erròniament- en baixar de les quatre hores). Unes metres davant meu, un atleta del club d'atletisme de l'Hospitalet de Llobregat de la mateixa edat que jo, va caure desplomat i malgrat que els serveis mèdics d'emergència el van atendre amb molta celeritat, el corredor va acabar morint. Aquell dia vaig decidir "penjar" les sabatilles. 

La dita "anima sana in corpore sano" (símbol de la marca asics) és absolutament certa quan passa exactament això, és a dir, que la ment està igual de sana que el cos, i en el cas de determinats esportistes d'elit, no acabo de tenir clar que això sigui així.

L'adéu d'en Quim Monzó

Els fidels lectors d'aquest blog saben que sóc un lletraferit i tinc alguns referents literaris que formen part del meu bagatge personal i cultural.  En Quim Monzó i Gómez és un d'ells. 

Ahir a l'edició del diumenge de La Vanguardia li dedicaven un homenatge en forma d'editorial que van titular: "Moltes gràcies, Quim Monzó". Tot i que fos ahir que s'oficialitzés el comiat, de fet, el seu últim article al rotatiu el va escriure el dia 13 de juliol, probablement abans d'anar-se'n de vacances, amb un títol que era possiblement premonitori del seu comiat (en Monzó és enrevessat en tots els aspectes de la teva vida, no debades pateix la síndrome de Tourette i trastorn obsessiu compulsiu) i que, tot parlant de Joe Biden portava per títol: "Com saber si ja ets vell". 

De fet, malgrat que molts intel·lectuals (la majoria m'atreviria a afirmar) no es jubilen a l'edat a la que aspiren a fer-ho la majoria dels mortals, en Quim Monzó també és diferent en aquest sentit, perquè ha anat canviant de facetes en múltiples ocasions al llarg de la seva vida professional. Es va iniciar professionalment com a publicista, però és amb 20 anys que s'introdueix al periodisme, i és en aquella època en que comença a escriure guions televisius i columnes periodístiques.

És molt sorprenent però, que malgrat la seva gran popularitat (tothom a Catalunya i a bona part d'Espanya, coneix Quim Monzó com a escriptor) en Quim només ha escrit dues novel·les en tota la seva carrera professional: "Benzina" i la molt aclamada i traduïda a dotze idiomes "La magnitud de la tragèdia".

La resta de la seva activitat literària ha estat centrada en el conte (on es va iniciar, i de fet va acabar, ja que el seu darrer recull de contes, "Mil cretins", el va escriure i publicar l'any 2007, és a dir fa 17 anys) i prèviament i posteriorment en l'article periodístic. El recordo a les columnes del diumenge al Magazine de La Vanguardia, quan aquest era una veritable revista que s'encartava en el diari del diumenge i que portava per títol "Seré breve". Els que tenen una edat, com jo, segur que el recorden. Era el primer que feia quan comprava La Vanguardia del diumenge, aleshores només en Castellà: llegir l'article d'en Quim Monzó.

Vaig devorar tota l'obra literària de Monzó al anys 80 i 90, quan en Monzó estava en plenitud de facultats literàries i retratava magistralment la decrepitud humana, la solitud, la decadència, el desamor. Allà em vaig enamorar d'una manera d'escriure i d'un tarannà que em recorda molt els estils dels també admirats, entre d'altres, de Ferran Torrent i David Colomer (malauradament traspassat abans d'hora i del que he parlat en diverses ocasions en els meus articles a "Reflexions de Taverna"). 

De fet, aquest darrer, en David Colomer, hagués estat un fidel i merescut successor de Monzó si encara fos viu. Segur que seguiria escrivint amb la fina ironia, ratllant el sarcasme que ha caracteritzat l'obra periodística i literària d'en Quim Monzó.

Com a síntesi, encara que algú em pugui titllar d'apòstata, podria dir que admiro el Monzó que va escriure contes i dues novel·les brillantíssimes i moltíssims articles periodístics molt genials, però també és cert, que el Quim Monzó dels tics de la síndrome de Tourette (que han tingut abans altres genis com ell, per exemple el també escriptor de contes danès Christian Andersen, Mozart, Molière o Napoleon Bonaparte, entre molts d'altres) no va plegar el 13 de Juliol de 2024, en realitat ho va fer, com a mínim, 10 anys abans. Molts dels seus articles de la darrera època es limitaven a comentar algun fet que havia passat en algun país anglosaxó i que estava extret de, per exemple, el New York Times, i la citació o citacions del mitjà en qüestió, acabaven representant més de la meitat del seu article.

Això no treu però, que els 20 anys que ha estat en exercici (en plenitud de facultats) hagin estat d'una genialitat que em fa entendre que encara avui, celebrem els seus escrits. Li desitjo sincerament que, ara que s'ha alliberat d'una obligació que de ben segur que darrerament l'oprimia, es dediqui a gaudir, ara sí, d'una merescuda jubilació, i que aprengui, per fi, a jugar a la butifarra.