Aquesta campanya electoral catalana pel que tots estem veient, no va de programes, ni va de retre comptes amb la ciutadania, amb els votants, en definitiva, va de persones, de les que es presenten a les eleccions o de les que governen. En aquest sentit, és tan dolenta i avorrida com totes les anteriors, però com a mínim té un al·licient addicional a les altres eleccions a les que hem anat a votar (antropològicament parlant, és clar).
I malgrat que no és el que tocaria, estem parlant més de passat que de futur. Segons els uns, Catalunya ha perdut 10 anys, segons els altres, ho tornarem a fer perquè no hi ha un altre camí.
Els dos partits que segons les enquestes tenen més números per a obtenir la victòria i el segon lloc no estan defensant cap programa electoral, sinó que estan demanant a la ciutadania -a crits, a més a més- que votin un projecte, personalitzat en dues figures gairebé messiàniques: Pedro Sánchez, que és en realitat el que el PSC està afavorint no només com a principal valedor dels Socialistes, sinó que està fent campanya en clau espanyola (com de fet, l'estant fent els altres candidats espanyols que s'estan abocant a les eleccions catalanes d'una forma inaudita) i Carles Puigdemont, la bèstia negra dels constitucionalistes, el candidat del "ho tornarem a fer".
Veure la vehemència de personatges com Sánchez, Núñez Feijóo o Abascal als mítings a Catalunya causa una certa estupefacció. Hi ha, repeteixo, una indubtable voluntat d'espanyolitzar la campanya i de criminalitzar l'independentisme repetint fins a l'extenuació (i això ho fan tots els partits d'obediència espanyola) que Catalunya està en decadència i que s'han perdut deu anys.
I malgrat els esforços dels polítics de segona i tercera fila per a presentar els programes -com escrivia la setmana passada, 16 candidatures concorren a les eleccions catalanes- aquí només es parla de dos candidats, Illa (per delegació de Sánchez) i Puigdemont, que ha anul·lat completament el partit Junts (del que no es parla pràcticament gens) i molts dels seus generals. Què se n'ha fet de la senyora Laura Borràs, o dels senyors Brull, Turull i companyia? I la senyora Anna Navarro, fitxatge estrella de Puigdemont? Honestament, no n'he tornat a sentir a parlar des de la seva flamant i mediàtica presentació com a número dos de la candidatura.
O més aviat es parla de tres. Perquè hi ha l'element sorpresa d'Aliança Catalana i la seva candidata Sílvia Orriols, que segons les darreres enquestes podria obtenir un 4% dels vots i entre 2 i 7 diputats. Com escrivia l'altre dia, el seu discurs islamofòbic fa veritable por.
Perquè el que hi ha en realitat és la pugna per a conseguir copsar els vots de la gent més centrada (la del catalanisme assenyat que va votar massivament a Convergència i Unió que durant anys, i des de 1984, va ser el partit hegemònic del Parlament de Catalunya aconseguint entre el 37% i el 47% per cent dels vots, i la de la gent que ha basculat durant anys entre Ciudadanos i el PSC amb un altre percentatge de vots que oscil·la al voltant d'un altre 20%) a partir de dos relats centrats en dos protagonistes, el "socialisme dialogant i de progrés" de Sánchez (mitjançant el seu "delegat" Salvador Illa), i la il·lusió pel messianisme màrtir de Puigdemont i les seves batalletes del seu exili daurat a Waterloo.
I mentrestant no parlem de programes de veritat. Els polítics s'enverinen insultant-se (la sortida de to de divendres passat de Matías Carnero contra Puigdemont és de jutjat de guàrdia, per posar només un exemple de la mediocritat i la fatxenderia que ens envolta) i fent volar coloms, i als únics que ho fan en aquests moments, els d'ERC, que defensen l'obra de govern (mediocre, certament, però existent, malgrat tot), no se'ls escolta perquè el focus mediàtic i de la gent més movilitzada està en els dos candidats estrella del moment.
O sigui que aquí, les incògnites de la nit electoral seran esperar l'abast de la victòria socialista, la profunditat del "sorpasso" de Junts a ERC, com li va al PP de Núñez (que per comparació a les darreres eleccions li ha d'anar bé per força) i si Aliança Catalana entra al Parlament (que jo crec que ho farà). La resta són faves comptades.
Tinc moltes ganes que arribi el dia 13, però tinc molts dubtes que es pugui arribar a formar govern vista la radicalització i el panorama.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada