Carlos Ruiz Zafón: In memoriam

De Carlos Ruíz Zafón poc puc escriure que no hagin ja escrit els mitjans de comunicació. Ho comparteixo absolutament tot. Va ser un monstre de la literatura, l'autor en castellà més llegit des del Quixot de Cervantes, i una persona que encara tenia molt a oferir, molt a aportar. La seva mort injusta, incomprensible, ens priva d'obres que sense dubte haguessin millorat l'univers literari del Planeta. 

Aquest però, és un obituari molt personal. Amb Ruiz Zafón, a l'igual que amb en Pau Donés, se'n van dues persones pràcticament de la meva -la nostra, fidel lector/a- generació, la dels "middle sixties" del Segle passat. Dues persones sàvies, amb una cultura excel·lsa, amb unes ganes de viure que desbordaven, i amb una mort prematura, injusta, cruel, per càncer de colon. El maleït càncer colonorectal que ha acabat amb dues persones que tenien molt a oferir a la societat.

Què puc dir del Carlos? Doncs que malgrat no haver-lo conegut personalment, vaig compartir molt amb ell molt abans que es fes famós amb el best seller "L'ombra del vent".  Com jo, va estudiar a l'Autònoma, a Bellaterra, i va cursar ciències de la informació (segurament de les primeres promocions), que és exactament el que a mi m'hagués agradat estudiar. No vam coincidir a l'Autònoma, ell era dos anys més gran i aleshores no era conegut.

La primera persona que me'n va parlar ve ser la Reina Duarte, directora de publicacions d'Editorial Edebé, a la que dec la publicació de la meva primera novel·la, "Suïcidi involuntari". L'editorial on en Carlos va començar a publicar, després de guanyar el Premi Edebé de Literatura Juvenil "El príncep de la boira" (Edebé, 1993). Vaig llegir el llibre molt abans de quedar finalista del premi Edebé de l'any 2000 amb "Suïcidi involuntari". Quan vaig acabar el seu llibre vaig pensar que el premi li feia absoluta justícia. És una novel·la juvenil extraordinària i apunta les maneres que després es van veure a la tetralogia que va iniciar "L'ombra del vent". Poca broma. Només d'aquesta novel·la, en vida en va vendre més de 15 milions d'exemplars.

"L'ombra del vent" em va marcar, com ho van fer novel·les com "El nom de la rosa" (Umberto Ecco), "La dama de blanc" (Wilkie Collins), o "Cien años de soledad" (Gabriel García Márquez), per citar-ne algunes de les més conegudes, tot i que no són les úniques. Novel·les que t'enganxen fins a deixar-te exhaust. Llibres que t'obliguen a tancar el llum de la tauleta de nit per responsabilitat i no per ganes, quan constates que són les dues i l'endemà t'has de llevar a les set. El meu amic, també escriptor Jordi Angusto, afirma que un novel·lista ha de seduir o fer còmplice. En Carlos Ruíz Zafón aconseguia les dues coses al mateix temps. 

No trio aquestes novel·les que acabo de citar al·leatòriament. Ho faig perquè tenen molt en comú amb l'estil literari, la profunditat, el perfeccionisme del Carlos Ruíz Zafón. Un autor íntegre que no va voler cedir els drets cinematogràfics de la novel·la tot i que això li hagués reportar una font d'ingressos impressionant.

Com en Quim Monzó, ell va començar com a publicista i va arribar a dirigir l'agència MacCann World Group, però amb una convicció que només tenen els que estan cridats a transcendir (en Pau Donés també era així), ho va deixar tot per a dedicar-se a la seva vocació (admirable valentia que admiro i envejo, jo no en vaig ser capaç quan ho hagués pogut fer), la literatura, en la convicció íntima que arribaria un moment que en podria viure. 

Així va ser, i de forma sobrada. El 1992 va deixar l'agència i al 1993 va publicar "El príncep de la boira". A partir d'aquí encara va publicar tres novel·les més amb Edebé, tot i que amb l'import del premi va decidir instal·lar-se a la seva ciutat somniada: Los Ángeles. Des d'allí va esdevenir el novel·lista cèl·lebre que tots coneixem avui.

Va escriure només onze novel·les, però el seu estil, el seu mestratge com  narrador i guionista i la seva classe perduraran durant moltíssims anys. Que així sigui.