La resposta a la crisi dels refugiats

Segurament ara semblaré políticament incorrecte i val a dir que no em considero una persona insensible o poc solidària. No és el cas, ho saben els que em coneixen bé, i encara que tot aquest moviment de solidaritat a favor de l'acolliment de refugiats és encomiable, des del meu punt de vista, té un xic d'utòpic, un molt de rebelia poc enfocada i un altre molt de moda i correcció política.

Pel que sembla, en aquests temps estranys que ens han tocat viure, els extrems, que sempre s'han tocat, ara mateix encara ho fan més.

De la mateixa manera que la dreta populista ha deixat de tenir por a amagar la seva xenofòbia i a cridar en contra de les fronteres obertes, la religió islàmica i contra un món global (America First, Premir la France, The Netherlands for the Dutch people...), sembla també que no es pot ser progressista (i per extensió bona persona, en contraposició amb els cafres de la dreta populista radical) si no es defensa a ultrança, fins i tot cridant, l'acollida d'immigrants. No és guai ni modern defensar altra cosa que el "volem acollir". Fantàstic. 

En el concert de la setmana passada i en la manifestació de dissabte, tothom (excepte els del PP, que ja se sap que van d'un altre pal i no se n'amaguen) s'apuntava a sortir a la foto de la reivindicació d'obertura de fronteres i d'exigència als estats de compliment amb els seus compromisos en relació a l'acollida. Efectivament, la pròpia Comissió de la Unió Europea ha denunciat que de l'acord d'acolliment de refugiats pel 2016, xifrat en 160.000 persones entre els 27 estats membres, menys d'un 12% han estat acollits. Estem parlant de persones, de nens sense cap adult que els protegeixi, un veritable drama humà i per tant, matèria altament sensible, però penso que caldria posar-hi més acció veritable en origen i menys demagògia.

Vagi per endavant que estic totalment d'acord amb l'acollida del refugiats segons les quotes pactades. Si Espanya n'havia d'acollir 17.000 i n'ha acollit 740 doncs cal denunciar obertament que el govern espanyol ha fet un altre incompliment (un altre de tants), i per tant és legítim demanar-ne, exigir-ne, el compliment. Ara bé, pretendre que via obertura massiva de fronteres i apel·lació al diners dels Estats solventem la crisi dels refugiats és una il·lusió que ratlla la fantasia. Així no farem res més que perpetuar el problema.

Estem dient que les arques de la seguretat social estan buides (no només passa a Espanya: els fenòmens de la baixa natalitat, envelliment de la població per millora de l'esperança de vida, medicina i alimentació són globals a tota Europa) i que hi ha nivells d'atur difícilment sostenibles i compatibles amb una recuperació del podel adquisitiu de la classe mitja. 

Què pensem fer si obrim les fronteres de bat a bat? Demanar al "papa-estat" que es faci càrrec de tota la despesa que això comporta? D'on sortiran les feines per fer que aquestes persones puguin viure amb dignitat i no pas de la caritat pública? Què es pensa fer amb les cap a 1.500 persones que aquest cap de setmana, fugint de la pobresa extrema i després de dos assalts massius a la tanca de Melilla, han entrat en tromba a territori espanyol?

No tindria més sentit ensenyar a pescar en comptes de donar peix? No tindria sentit plantejar-se de totes totes acabar d'una vegada per sempre més amb les guerres de Síria i l'Irak  i la pobresa extrema al Sahel? Per a què serveixen l'ONU i d'altres organismes internacionals que també paguem entre tots? Què fa de veritat l'arxifamosa "comunitat internacional"? Preguntes sense resposta.

La solidaritat no pot estar mai renyida amb el realisme ni el sentit comú, i aquí, que ens apuntem constantment a totes les creuades hagudes i per haver, sembla que això no ho acabem d'entendre.