El 18è congrés del PP s'iniciava al mateix moment que el judici pel cas 9-N quedava vist per a sentència. Segurament no és res més que una pura coincidència, però ja fa temps que he deixat de creure-hi, en les coincidències.
Com era d'esperar, ha estat un congrés a la bielorússa, amb un Mariano Rajoy, com si d'Alexandr Lukashenko es tractés, que ha estat reelegit com a president del partit amb un 95,65% dels vots. Un congrés d'una placidesa extraordinària. Els de televisió espanyola, ho van aprofitar per treure la noticia de la felicitat congressual a totes les edicions. Al mateix temps s'esforçaven en mostrar en contrapartida, la divisió a les files de Podemos, que celebrava congrés el mateix cap de setmana.
I així es va escenificar como mana Rajoy, l'home de la innacció i els malabarismes, pensant que els problemes es resolen per esgotament de l'adversari, per asfíxia. De fet, la pròpia manera de conduir partit i govern, amb la clara distinció entre qui mana al partit -De Cospedal- i qui mana a Moncloa - Sáez de Santamaría- ja és tota una declaració d'intencions. Que ningú no es mogui, que la foto sortirà borrosa, però per si de cas, nomena Martínez-Maillo com a coordinador del partit, segurament com a contrapoder a la fins ara tot poderosa De Cospedal, i amb la rialla continguda de la Soraya, que va rebre un gran aplaudiment quan va ser el seu torn de paraula. Una mostra que al PP no tot són flors i violes, malgrat que es pretengui donar una imatge d'unitat fèrria, en contraposició a la disbauxa dels que el Populars anomenen els "Pimpinela", és a dir, Podemos.
Cap menció seriosa a la corrupció, en els dies que es coneix la primera sentència pel cas Gürtel, branca valenciana, i al mateix temps, gran homenatge a Rita Barberà, amb els presents al congrés dampeus aplaudint com enfollits. Només algunes mencions de De Cospedal, ambigües i difuses, com ara un "nos parecía imposible que esto nos estuviera ocurriendo a nosotros" (que somos inmortales e impolutos, semblava que volia dir).
Cap menció a Aznar, que des que va renunciar al càrrec de President d'Honor, ha desaparegut de l'òrbita del PP (i el càrrec no ha estat reassignat), i Rajoy, sabent-se líder indiscutit, menysté sense cap mena de dissimul.
I finalment, finalment, don Mariano li dedica a Catalunya 15 minuts sencers en el discurs de clausura, és a dir, un 150% més de temps que el que li va dedicar en el seu discurs d'investidura. Què en deu quedar d'aquella "operación diálogo" que va nèixer moribunda? Doncs diria que sentint les paraules del líder popular, res de res. Només amenaces i coaccions, que és el que arrenca més aplaudiments.
Rajoy defensa que cal recuperar les institucions catalanes per a tots els Catalans. Hi això ho diu el màxim representant d'un Estat que incompleix les disposicions de l'Estatut en matèria d'inversió en infraestructures, que té Rodalies en una situació tercermundista (que afecta als Catalans sobiranistes i als que no ho són), que no millora el finançament de Catalunya (de tots els Catalans), que no inverteix en el corredor mediterràni (dels Catalans i dels Valencians, Murcians i Andalusos) i que pressumptament en desvia 950 milions per a finançar el túnel de l'AVE Atocha-Chamartín, i es justifica a Brussel·les com a execució parcial de l'obra.
Això sí, de referèndum ni parlar-ne, mà dura i compliment de la llei. Els jutges ja s'encarregaran de fer-li la feina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada