La crisi política i moral de les Espanyes

Una setmana de viatge sense gaire temps per llegir la premsa digital i arribo amb una doble revolució: la caiguda definitiva del PP al País Valencià com a conseqüència de l'últim -i gegantí- cas de corrupció "el cas Taula", que esquitxa presumptament els que encara no estaven prou emmerdats, entre d'altres la flamant senadora fallera Rita Barberá, i la rebelió del "maniquí" Pedro Sánchez, que s'ha aixecat contra la "Casta" del PSOE encapçalat pels dinosaures-velles glòries (Felipes Gonzálezs i compañía) que están més preocupats per poder seguir cobrant bé d'alguna mamella pública bé d'algun suculent consell d'administració que no pas de contribuir a la refundació moral d'Espanya.

L'enfonsament pepero a València és la culminació definitiva d'una època marcada per la voràgine d'enriquement desaforat (un dels penedits ho anomenava molt encertadament "ens vam convertir en ionquis de diners"), on els bitllets de cinc-cents, les comissions il·legals i la pèrdua de tota ètica, estètica i dignitat van acabar amb tres institucions bancàries centenàries (CAM, Bancaja i Banc de València), amb la ràdiotelevisió valenciana, amb la ciutat de les arts i amb un país rebentat pel totxo i l'especulació...

I això no ajuda precisament a Mariano Rajoy a trobar cap aliança de cara a un possible suport a la investidura com a president del govern. Si abans d'esclatar l'afer valencià ja era complicat, ara ha esdevingut impossible.

D'altra banda, els factòtums d'un PSOE que no es recorda gens d'aquell lema que l'any 1982 va portar dos joves advocats sevillans al poder després de 40 anys de dictadura i set anys de continuisme de la dreta ("Por el cambio" era el seu lema electoral) s'assembla cada vegada més al PP i no els preocupa altra cosa que el manteniment del status quo i de les prebendes. Llegir Felipe González postulant a Pedro Sánchez què ha de fer i què ha de deixar de fer és lamentable i patètic. Felipe González i José María Aznar són ja ara part de la mateixa casta.

Pedro Sánchez ha demostrat si més no que té alguna idea i molta més autonomia i capacitat de la que els seus mateixos dirigents es pensaven-part d'ells: els Coscubielas, els Rubalcabas, els Ibarras, els barons del partit, en definitiva-. Ahir, al congrés extraordinari del partit va treure's un altre as de la màniga per evitar mostrar públicament la divisió dramàtica que afronta el partit: consulta a la militància abans de prendre cap decisió sobre si pactar o no pactar amb Podemos.

No corren però aigües tranquiles i les probabilitats que Sánchez se'n surti són francament baixes (també ho eren les del "Procés" i al final....). Qualsevol cosa que faci tuf de cessió als "separatistas" serà flagrantment fulminada per l'aparatshik. Rajoy sap que unes noves eleccions milloraran clarament la seva posició -entre una molt més gran abstenció que sempre afavoreix els partits minoritaris i una més que probable pèrdua adicional de vots de Ciudadanos- i Sánchez (i el PSOE) també saben que hi haurà una més que probable pèrdua addicional de vots a favor de Podemos. Per tant sap que l'única possibilitat real d'un canvi dirigit per ell és un pacte -al menys de no agressió- amb Podemos.

El més probable però és que tot plegat acabi amb unes noves eleccions el mes de maig. I francament, no veig que això millori significativament la situació actual. Potser ens haurem d'acostumar a viure una llarga temporada sense govern. A Bèlgica no els va anar tan malament.

 

El tranvia de l'alcaldessa Colau

Llegeixo avui a "La Vanguardia" que el projecte d'unió del tramvia del Besós (Trambesós) i el tramvia de la Diagonal (Trambaix), un dels projectes estrella de "Barcelona en Comú", defensat de forma molt personal per l'alcaldessa Ada Colau, tindrà greus problemes per a tirar endavant.

Fins ara -i ho vaig escriure no fa gaire en aquest blog- moltes de les decisions i sobre tot la coherència que ha vingut mostrant l'Ada Colau i el seu equip des de la seva entrada al consistori barceloní el juny de l'any passat m'han semblat d'un alt nivell de dignitat i de sentit comú.

Ara bé, la seva tossuderia pel que fa a la unió de Trambesós amb Trambaix no l'acabo d'entendre, malgrat que es tracti d'una de les mesures del programa electoral i que sigui un del punts forts de la sustenibilitat de les seves promeses.

Però d'entrada, totes les actuacions amb implicació econòmica, i molt particularment les que es fan amb diners públics, és a dir, els nostres (o els dels barcelonins en aquest cas) han de tenir una clara justificació dels beneficis socials d'aquesta mesura.

Hi ha una tècnica que en economia pública s'utilitza abastament per a recolzar la impulsió d'una determinada mesura amb un elevat cost d'inversió que és l'anomenat anàlisi Cost-Benefici. En la meva etapa de consultor vaig haver d'aplicar-la diverses vegades en estudis que vam fer pel Ministerio de Fomento (aleshores de "Obras Públicas") o fins i tot per l'Ajuntament de Barcelona. 

L'anàlisi Cost-Benefici avalua impactes econòmics d'una determinada decisió d'inversió però també en té el compte la monetització dels impactes socials, mediambientals i de cohesió del territori, entre d'altres. La unió del tramvia via Diagonal és un clar exemple d'un projecte en el que s'hauria d'aplicar l'anàlisi C-B (que no dic que no s'hagi fet, ho desconec). La meva opinió però, és que havent-hi alterniatives de mobilitat sostenible molt més econòmica i racional (per exemple l'autobús elèctric bi-articulat que propugnava l'ex-alcalde Xavier Trias), no té sentit gastar 100 milions d'euros del contribuent quan es poden assolir objectius idèntics amb un cost deu vegades inferior i amb un impacte en termes d'obres infinitament més lleu.

Seria una llàstima que per una pura rebequeria política s'acabés fent passant per l'adreçador una inversió gegantina que segurament, segurament està clarament injustificada.

El final de l'estultícia

La llei d'acompanyament del pressupost d'Aragó per l'exercici 2016, aprovada amb els vots de tots els partits d'esquerres de l'hemicicle aragonés acaba de derogar (dijous passat) la denominació Lapao (acrònim que se suposa que volia dir "Lengua aragonesa propia del Aragón Oriental" i la denominació Lapapyp (acrònim que se suposa que volia dir "Lengua aragonesa propia del Aragón Pirenaico y Prepirenaico") per referir-se al Català i a l'Aragonès.

Que un col·lectiu humà suposadament de l'espècie Sapiens Sapiens hagués tingut l'ocurrència de perdre cinc minuts promulgant una llei per a crear tal barbaritat, diu molt poc d'alguns membres de l'espècie. Segurament Darwin, si hagués vist la llei que va promulgar l'anterior govern aragonès, amb majoria del PP i el Par, hagués fet un moviment amb el cap d'esquerra a dreta i de dreta a esquerra diverses vegades, en senyal inequívoc de frustració i incomprensió. Després s'hagués posat les dues mans al cap.

És trist al capdavall haver d'escriure sobre aquestes coses, perquè política a banda -es pot ser de dretes, d'esquerres, independentista, espanyolista, del partit animalista, o del partit pirata- el que no es pot ser és descerebrat i menys per despit polític i revenja. I algú que pot arribar a concebre el "Lapao" i el "Lapapyp" insulta fins i tot els seus propis votants i conciutadans.

Que moltes vegades la dreta actúa d'una forma que conculca el sentit comú més elemental (ho hem vist en molts llocs, Catalunya, País Valencià, Comunitat de Madrid), però és trist arribar a determinats extrems, i el cas que ens ocupa és un d'ells.

Afortunadament el sentit comú s'acaba imposant i des de dijous passat uns amics que tinc a la Franja de Ponent s'han reconciliat amb els seus governants.

 

El final de la impunitat

Al final el jutge Castro se n'ha acabat sortint amb la seva: la infanta Cristina de Borbó, acabarà essent jutjada per pressumpte cooperació necessària en la defraudació fiscal -entre molts altres delictes- que s'imputa al seu marit, Iñaki Urdangarin.

En aquesta decisió de les tres joves magistrades hi ha tota una declaració de principis d'una part de la judicatura espanyola -entre la qual hi ha el jutge Castro-: tothom és igual davant la llei per moltes pressions de tota mena que va rebre el jutge Castro primer, i segurament després les tres magistrades de l'audiència de Palma, encapçalades per la jutjessa Samantha Romero (44 anys).

La tan remenada i citada "Doctrina Botín" al capdevall s'ha acabat deixant als calaixos i ha finalment ha imperant el sentit de la justícia en l'acepció més ampla del terme. Sóc de l'opinió que la petició d'exclussió de judici de la infanta Cristina per part de la fiscalia (encapçalada pel fiscal Horrach, que va passar de gran col·laborador del jutge Castro a ni tan sols dirigir-li la paraula), dels advocats defensors i d'alguns mitjans de la Caverna" obeïa a "raons d'Estat", o raons polítiques. Si el ciutadà Jaume Burgell hagués estat pressumptament sospitós d'haver defraudat un mínim de 372.000 Euros a l'Agència Tributària, segurament ara estaria assegut davant d'un tribunal, o més probablement, ja hauria estat jutjat i condemnat.

La resolució de les tres magistrades ha deixat bocacabada part de la "Casta", i acaba en definitiva, acreditant que part de la judicatura ha copsat el sentiment de bona part de la població de que cal acabar definitivament amb la impunitat dels que es creuen impunes. No deixa de ser una mostra efectiva que -Tribunal Constitucional a part- hi ha una bona part de la judicatura que opera amb veritables criteris d'independència. I això és bo. Que el poder polític no pugui posar del tot les potes dins del poder judicial no deixa de ser una bona notícia.

Només hi ha una taca en tot aquest procés, i és que al final, qui ha encapçalat l'acusació popular ha estat el sindicat anomenat "Manos Limpias", cau d'ultradretans anti-monàrquics, anti-catalans i anti tot allò que tingui que veure amb la democràcia.

Emprenya que una decisió que és de justícia, que ens fa a tots iguals davant la llei -"Hacienda somos todos"- hagi hagut de ser impulsada pels que només creuen en la justícia del feixisme. Una pena.

Els límits del sentit de l'humor

Quan vaig saber de la broma cafre dels de "Flaix Bac" amb la conversa falsa amb el president del govern espanyol Mariano Rajoy (persona que com saben tots els lectors del meu blog no és en absolut sant de la meva devoció), em vaig sentir profundament avergonyit i emprenyat.

La premsa n'ha anat plena aquests dies i més o menys tothom ha mostrat una certa condescendència. Fins i tot alguns han quedat sorpresos de la cordialitat amb que Rajoy atenia telefònicament el fals Puigdemont. Ni tan sols la Moncloa ha fet res per intentar frenar la reproducció massiva de l'audio -que s'ha sentit a tort i a dret- aprofitant l'avinentesa per a reforçar la idea que el president del govern espanyol aten a tothom i amb la màxima cordialitat.

No he llegit gairebé ni una reflexió sensata en relació a aquesta cafrada (alguns la titllen de "broma", altres de "bretolada", però ningú sembla anar a fons en el concepte pròpiament).

Només un article d'opinió d'avui mateix (Albert Pla Nualart, a "l'Ara" que porta per títol "Em deu faltar sentit de l'humor" enfoca l'afer com cal enfocar-lo, al menys des del meu punt de vista).

Diu Pla: "...el fet és que es va exposar al públic una intimitat obtingua amb engany sense el permís explícit de la persona afectada i que, malgrat que això és deontològicament inaceptable, molts mitjans d'aquí, incloent-n'hi de públics es van limitar a analitzar les declaracions arrencades a Rajoy sense que els importés ni gens ni mica com s'havien arrencat...".

Albert Pla Nualart la clava quan analitza el que va succeir. El que és transcendent és que una cafrada d'aquesta magnitud, que algunes ràdios practiquen de forma cada vegada més extensa (sentir per exemple, en Xavier Pérez Esquerdo -RAC 1, "La segona hora"- fent trucades en la mateixa línia a ciutadans de bona fe, gairebé sempre de les "Espanyes"-, i patir en directe com s'enfoten de les víctimes, és d'un patetisme que em provoca nàusees) sigui notícia per la identitat de la víctima i pel que aquesta víctima ha dit i no pas per la cafrada en sí mateixa i pels límits de la deontologia periodística i del respecte per la privacitat.

Insisteixo que molts periodistes ho qualifiquen de broma, però francament, continguts de tan baixa estopa, que jo titllaria de ràdio-escombreria, no mereixerien que ningú els prestés ni un minut d'atenció.

.

Alguna cosa es mor a l'ànima

Passar aquests dies per davant de la llibreria Carlemany i veure com les prestatgeries es van buidant, i com ja no s'hi poden comprar diaris m'omple de tristesa i d'impotència.

I és que aquest proper 31 de gener de 2016, la llibreria Carlemany, la del barri, un referent en les llibreries de Girona, tancarà portes definitivament després de 23 anys d'història.

Fa ja 19 anys que em vaig instal·lar a Girona, al barri de La Devesa, i la Carlemany ha estat un dels comerços de referència, un comerç que oferia cultura. A la Carlemany hi he venut dos de les meves tres novel·les publicades, "Suïcidi involuntari", distribuït directament per editorial Edebé i "Doble Parella", que la Joana Teixidor va tenir la deferència de tenir a les seves prestatgeries en el moment en que li vaig proposar que la tingués en dipòsit.

La Carlemany tanca per un motiu obvi, i trist, que és la manca de viabilitat econòmica. De fet, hi ha alguns tipus de comerç de proximitat, de barri, que estan molt afectats directament pels canvis de tendències que comporta la globalització i la digitalització.

Els problemes que afecten el sector són molt clars. No es respecten els "copyrights" i hi ha moltes persones, moltíssimes, que demostrant una insensibilitat immensa per la creació i els creadors -molts dels quals malviuen literalment- no tenen cap escrúpol en piratejar continguts i compartir-los amb d'altres en comptes de pagar per gaudir de la cultura (un preu just, però pagar, perquè la creació no és, ni pot ser de franc).

El segon gran problema que viu el sector editorial té a veure amb un fenòmen que fomenten les noves tecnologies: no és que el llibre digital estigui substituint el llibre de paper (la llibreria Carlemany era puntera en venda de llibres digitals), sino que cada vegada es llegeix menys, perquè l'hàbit de la lectura no es fomenta de forma prou atractiva. És molt més fàcil viure interconnectat i dilapidant miserablement el temps entre jocs d'ordinador i mòbil i xatejant i xafardejant en xarxes socials.

Finalment, la incursió dels "Amazons" i companyia a la venda minorista ha acabat d'agreujar el problema. Tinc coneguts que només compren llibres a "Amazon" (és que m'estalvio fins a 5 euros per llibre). Potser tenen un estalvi a curt termini, cert, però a costa d'acabar amb el comerç de barri, amb el de proximitat, que no només és un important generador d'ocupació sinó que és font vital de manteniment de la cohesió i la vida als pobles i ciutats.

Sense aquest comerç de proximitat, la desertització de les ciutats ens aboca a viure en barris en el que només hi acabarà havent-hi bars i botigues "24 hores" regentades per pakistanesos.

Una pena. Alguna cosa es mora a l'ànima quan una llibreria tanca...

Distribució innacceptable de la riquesa mundial

Llegia aquest matí a "Bloomberg" una notícia en Anglès de les que et deixen uns instants sense respiració. "Richest 1% Now Wealthier Than the Rest of the World". En un informe auspiciat i presentat per l'organització  sense ànim de lucre Oxfam, es descriu de forma despiatada com la riquesa s'ha anat concentrant en menys i menys mans en els darrers anys. Ho venim afirmant i denunciant en aquest blog (i afortumadament moltíssimes persones en molts de foros) des de fa molt temps, però si sempre ha estat greu, ara la cosa adquireix dimensió d'escàndol.

Hi ha dues idees que veritablement fan esgarrifar. La primera és la de la comparació: 62 persones físiques tenen el mateix nivel de riqueza que 3.500 milions de persones (la meitat de la població mundial més pobra). De fet, una idea aproximada del deteriorament de la classe mitja la dóna el fet que aquest mateix nivell de riqueza, 5 anys abans el tenien 388 individus.

La segona idea és, concomitant amb la primera, el fet de l'evolució. La riquesa dels més rics va créixer un 44% des de 2010 (1.760 bilions de dòlars) mentre que la riquesa del 50% de la población més pobra va decréixer un 41%. Esgarrifós.

Que el ciutadà de carrer és un mer titella en mans del gran capital és una evidència cada vegada més palpable i lacerant, però que si els que poden no fan res més que intentar mantenir (o incrementar) el status quo, les bases d'una revolució a gran escala comencen a estar al cim de la taula.