Reaccions post atemptats

Una de les virtuts que hauríem de tenir els éssers humans com a col·lectiu és la de temprança, és a dir, la de la moderació. A qualsevol humà amb dos dits de seny i de dignitat,  el que ha passat a Paris, en certa manera, és com si li hagués passat a ell mateix. Jo mateix estic aterrat i indignat com a humà que suposades persones siguin capaces de cometre atrociats com les que hem vist contra d'altres persones, i especialment contra persones innocents.

Però, com malhauradament sol passar en aquests casos, no parem de sentir i llegir expressions i manifestacions sobredimensionades i exagerades davant de determinats esdeveniments que superen els límits del que hom considera "normal" (hi hauria molt per a parlar del que es pot considerar com a normal, ja que a més a més la normalitat varia de forma significativa entre els uns i els altres). Les xarxes socials són capaces d'oferir el millor i el pitjor. En molts casos, la facilitat i l'anonimat possibiliten que hi hagi persones (bàrbars) que, amparant-se en aquest anonimat vagin de la llàgrima a la, altra vegada, barbàrie. Aquests darrers malalts que haurien d'estar tancats.

Tot això ve a col·lació arran de les reaccions que han provocat els terribles assassinats de fanàtics a Paris divendres passat. Tot el cap de setmana la xarxa ha anat plena de mostres de condol que en alguns casos brodaven la histèria, amb profussió d'imatges de la torre Eiffel enlutada, banderes de França per excitar en Le Pen, tuïts i retuïts ensucrats, televisions repetint una i mil vegades imatges de dol, repetint entrevistes, explicant tres dies seguits com va anar tot plegat. També manifestacions execrables de persones que defensen el que han fet aquests descerebrats i que se'n feliciten, i afegeixen que això no ha fet més que començar.

I després, venen les consignes de la mal entesa solidaritat. Ara resulta que per ser políticament correcte hom ha de comprar un manual per saber cantar "La Marsellesa". Tenim telenotícies amb "Marsellesa" per dies. Fins i tot els anglesos se suposa que l'haurien de cantar en el partit de seleccions de futbol d'Anglaterra contra França. Home, cal ser sensibles i mostrar tota la solidaritat i tot el condol, però sense arribar a la tonteria histèrica.

França és un exemple de dignitat com a país quan les coses es posen serioses. Una de les darreres que hem vist va ser la brillant intervenció de la fiscalia i de la policia franceses arrel de l'accident provocat de l'avió de GermanWings als Alps francesos. Tot un exemple d'eficàcia, discreció i feina ben feta. Ara, després d'aquest desgraciat incident, caldria que tots operéssim amb els mateixos principis. Solidaritat i condol sí, histèria i banalització, no.

L'altre errada al meu entendre, i aquí sí que França no crec que hagi actuat com cal, és la reacció immediata del: "ara veuràs", amb bombardejos a Síria, a la suposada seu del suposat Estat Islàmic. És l'aplicació de la llei del Talió, de la llei del "Far West", el que vulgarment anomenaríem com a "ull per ull, dent per dent". No crec que això sigui la solució de res, ans al contrari, penso que acabarà portant més violència i més dolor.

Penso que el que cal d'una vegada és que la mal anomenada "Comunitat Internacional" acabi de totes totes amb el finançament dels islamistes, que és l´única via per intentar trobar una solució definitiva. Volen bombardejar algú? Doncs vagin a Qatar i facin-ho bé d'una vegada. Destruir quatre cases buides en un desert al nord de Damasc no farà altra cosa que provocar més morts. Si no, temps al temps.

 

La darrera enquesta de C.E.O.

No per intuït o per sabut deixa de sorprendre l'estat de divisió en el que es troba la societat catalana quan parlem del "Procés". La darrera enquesta del Centre d'Estudis i Opinió, no fa altra que confirmar-ho. És fascinant veure com pràcticament el 48% dels Catalans vol la independència, mentre que el 49% no la vol.

No cal dir que la base sobiranista ha crescut molt durant els quatre o cinc darrers anys, i que en bona part aquest creixement és la resposta d'un col·lectiu de persones que veu que amb l'Estat Espanyol no hi ha res a fer, i que Catalunya no serà més que una simple colònia, o província.

Davant d'una situació tan complexa com aquesta, és normal veure el despropòsit de les sessions del Parlament de Catalunya la setmana passada. Hi ha una minoria majoritària que és insuficient per a escollir un president de la Generalitat i per a governar.

Madrit -concepte- es frega les mans i pensa, una vegada més (i de forma errònia, altre cop), que el "Procés" s'ha acabat, i que amb mesures econòmiques i cohercitives (de moment judicials) pot acabar amb tot plegat. Cert, només en part. Si s'utilitzen mesures econòmiques tipus tancament de l'aixeta del FLA, aleshores el 50% de la població de Catalunya que no és independentista també en sortirà perjudicada. Si finalment s'obtés per la suspensió de l'autonomia, també aquest altre 50% en sortiria molt perjudicat (és clarament evident que els serveis se'n resentirien).

Si es continua tensant la corda, no és d'estranyar que el número d'independentistes continüi creixent, i de fet la mateixa enquesta, feta després del 27S, afirma que "Junts pel Sí" treuria el mateix número de diputats mentre que la CUP en treuria 3 ó 4 més, la qual cosa vol dir que el total d'escons independentistas passaria de 72 a 75 ó 76, gairebé un 56% del diputats del Parlament, i en qualsevol cas, majoria absoluta (si fóren capaços de posar-se d'acord).

Sigui com sigui, penso que tot aquest atzucac només pot acabar-se de debò amb un referèndum. Si l'aparell de l'Estat fos intel·ligent (com ho van ser els anglesos amb els escocesos) aquest referèndum ja s'hauria celebrat, i amb tota probabilitat, celebrat fins avui, donaria una majoria (mínima si es vol, però majoria) als unionistes, i en Mariano i els seus s'haurien tret un problema gran per dues generacions com a mínim.

La barbàrie i el terror

La nit de divendres a dissabte vaig dormir molt malament, sense poder treure'm del cap les informacions que ens van arribar a darrera hora sobre els atentants a Paris, comesos per fanàtics islamistes.

Només 24 hores abans jo era a Paris, hi vaig anar per una reunió de treball i em va sobtar trobar a l'aeroport Charles de Gaulle un nivell de seguretat molt superior al normal (tornant de Xina hi vaig ser just la setmana abans i la seguretat -important- no era ni de bon tros tan exagerada com aquest dijous).

Hi havia alarma per possibles atentats terroristes i el control previ a l'embarcament se'm va fer etern. Em vaig exasperar per la lentitut. Ho vaig estar comentant amb una parella de sevillans joves que tornaven de vacances i em van confirmar que el centre de la ciutat era plena de militars amb metralletes "de les grans". Vaig trigar més d'una hora en pasar el control i vaig haver de creuar l'arc detector dues vegades, la primera per treure'm les sabates i la segona, per treure'm una moneda que m'havia deixat en una butxaca. Ho vaig trobar exagerat aleshores, però després ho he entès perfectament. Encara que ens haguéssim estat dues hores, i encara que hagués perdut l'avió. La seguretat col·lectiva, en les societats democràtiques no té preu, i per tant, malgrat les molèsties que ocasiona, no tenim dret a queixar-nos.

S'ha sentit molt aquestes darreres 48 hores, ho ha dit molta gent, però no puc més que estar-hi d'acrod. El que hi ha en joc poc té a veure amb religió, ni amb races, té només a veure amb l'extremisme i el fanatisme versus la llibertat i la democràcia.

Se m'acuden dues reflexions  sobre aquest tipus d'atentants que els fan més horripilants i que fan que causin l'efecte que volen provocar: el terror.

La primera és l'al·leatorietat de l'acte terrorista. Repeteixo: només 24 hores abans jo mateix era a Paris i em podia haver tocat a mi, o a qualsevol altra persona que fós al lloc inoportú en el moment inadequat, i això és el que magnifica la dimensió de l'acte terrorista: poc passar a qualsevol lloc i a qualsevol moment. Ningú n'està exempt, tothom és una potencial víctima.

La segona és que, pel que he explicat abans, és obvi que l'alarma terrorista estava activada i que la policia i l'exèrcit tenien al carrer una presència superior al que és habitual. Alguna cosa devien saber.  I malgrat això, els terroristes van poder actuar kalasnikov en mà, sense que els serveis d'intel·ligència francesos ho haguéssin acabat de detectar. Aquest és el segon vessant del terror, la incapactitat de convertir una gran ciutat en un búnker, la impossibilitat de lliutar contra individus que estan disposats a immolar-se.

El pitjor de tot és que no veig que un increment de força contra EI a Síria sigui garantia de més seguretat. Probablement, ans al contrari. No és descartable que en breu hi torni a haver una altra barbarie sagnant com la de divendres. Caldrà confiar en l'eficàcia i la coordinació dels cossos de seguretat.

 

Pitu del "Xivarri": In Memoriam

Aquest vespre la meva mare m'ha trucat per dir-me que ha mort en Josep Vergonyós, més conegut a Palamós, com en Pitu del "Xivarri". Un tumor li ha arrebassat la vida.

Dues grans personalitats de la cuina palamosina ens han deixat en molt poc temps, primer en Fermí Navarro del restaurant "La Galera", aquest estiu, en plena temporada, i ara en Josep Vergonyós, en Pitu. Cap dels dos no tenia edat per morir. Tots dos tenien encara moltes coses a dir.

Avui el meu pare estaria molt trist, més ben dit, estaria desfet. I és que en Pitu era el seu amic. Amic de la infantesa, de Sant Joan de Palamós, amic de la família, amic dels de tota la vida, amic de veritat. Jo el recordo omnipresent als estius de la meva infantesa. Quan el restaurant "Xivarri" al carrer Roda, al costat de la que sempre havia estat la Plaça d'Espanya i després va ser la Plaça de la Vila, recordo esmorzars de forquilla i ganivet. Esmorzars de serrans i julioles amb pa amb tomàquet, que en Pitu cuinava al primer pis i ens menjavem tots tres, el meu pare, en Pitu i jo, abans que ell no comencés la preparació dels dinars.

El Xivarri havia estat un referent dels primers anys de la lluita política, durant els anys del darrer franquisme. El restaurant era (i és encara) un lloc icònic, ple de records d'aquella època. Temps en que el Xivarri era "el lloc" on els futurs polítics es trobaven, on es cantaven havaneres (la llegenda -que em penso que és certa- diu que l'Ortega i Monasterio va composar "El meu avi" en un parell d'hores al Xivarri,) on es va fer oposició de la que es podia fer als anys 70, on es va forjar una petita part de la Transició.

En Pitu va ser un restaurador molt important, als anys 70 i 80 a la cresta de la ona, i no va arribar més lluny perquè a ell ja li estava bé ser com era i fer el que volia. Va ser un esperit lliure i rebel que va fer exactament el que li va donar la gana tota la seva vida.

El recordo també com a un dels grans personatges dels primers "Carnestoltes" recuperats a Palamós, a principis dels 80. De fet va ser l'any 1983 ó el 1984, no ho recordo molt bé, que el Carnaval recuperat es celebrava a l'antic "Cinema Conchs", avui en dia Teatre-Auditori "La Gorga". Veure en Pitu del Xivarri disfressat de guàrdia civil, amb un vestit impecable, i un tricorni millor, no tenia desperdici. Potser barrejo imatges, però crec que no només es va disfressar de guàrdia civil aquell any, sino que a més a més, es va posar a la porta del "Conchs" a demanar almoina, cartellet inclòs. En  Pitu era un geni, una personalitat insubornable i rebel (amb causa).

Tinc també algunes altres grans memòries d'en Pitu, i del Xivarri. Amb la meva familia hi vam menjar dels millors arrossos a la cassola que un ésser humà hagi pogut menjar mai, sobre tot si es tractava d'un arròs a la cassola amb espardenyes. El meu pare, des del cel, deu estar plorant i llepant-se els dits al mateix temps.   

 ´

Hi vam celebrar algun dels darrers aniversaris de casament dels meus pares, l'11 de setembre de 2009, i també hi vam celebrar l'aniversari de l'11 de setembre de 2001. Mentre menjàvem l'arròs, en Pitu ens va posar la tele (ho recordaré tota la vida, la meva dona estava prenyada de'n Marc) i ens va dir: "s'han carregat les Torres Bessones,....és molt gros, molt gros....".

En fer-me més gran i venir menys a Palamós no vaig tenir l'ocasió de veure'l tant darrerament, però el seu record, la seva humanitat, i la seva personalitat, romandran imborrables.

Crec que vam coincidir la darrera vegada en l'enterrament d'un altre referent del catalanisme dels 70 i els 80, el periodista Miquel Diumé, que va morir el maig del 2008. En veure en Pitu li vaig preguntar que què hi feia allí (desconeixent que eren amics) i em va contestar: "no podia deixar d'acomiadar a l'amic Diumé, un gran periodista i un gran lliutador".

Una forta abraçada per l'Azucena i en Francesc. Pitu, amic, descansa en pau.

Impressions de Xina. Octubre de 2015 (III)

Una de les pre-conclusions del 13è Pla Quinquenal Xinès (2016-2020) les reunions del qual s'han acabat aquesta setmana, ha estat que la política del fill únic s'ha d'acabar. Establerta als temps de Mao Tse Tung als anys 70 del Segle XX amb l'objectiu de frenar la superpoblació i la pobresa, ara, gairebé cinquanta anys després, el Partit Comunista s'adona que les condicions d'aleshores no són les mateixes que les actuals.

Efectivament, tot i ser el país més poblat de la Terra (1.300 milions de persones al 2005, en base a les estadístiques de l'ONU, tot i que segons diuen els propis xinesos, a l'actualitat, la població voreja els 1.400 milions), l'envelliment de la població i, la desacceleració de les exportacions, han fet repensar el model.

La Xina doncs, anunciava oficialment el passat 30 d'Octubre que les parelles estaran autoritzades a tenir dos criatures sense haver de pagar una taxa per la segona (taxa que fins ara, i depenent de les circumstàncies podia arribar als 10.000 Euros).

Així doncs, els plans del Partit i del Govern apunten a duplicar el PIB i la renta per capita l'any 2020 (en relació als nivells de l'any 2010). Es tracta d'un Pla Quinquenal molt agressiu, el primer sota el mandat del president Xi Jingping i del primer ministre Li Keqiang.

La Xina sembla doncs disposada a entrar en una nova fase en la que el creixement basat en les exportacions i la mà d'obra barata, han de donar pas -en un termini relativament curt de temps- a un nou model inspirat en el creixement de la demanda interna i en el desenvolupament de la classe mitjana. Un repte descomunal en un país amb més de 100 milions de milionaris però on les desigualtats són encara molt manifestes i on el salari mig industrial no passa dels 400 USD mensuals, és a dir 4.800 USD per any.

Assolir els objetius dels 13.000 USD per capita suposa multiplicar els salaris mitjos actuals per 2,7 en cinc anys, i això només es pot fer generant molta inflació (strictu sensu més d'un 50% per any). I aquest model -sense dubte totalment legítim- acabarà amb la Xina "fàbrica del món" que coneixem actualment.

No vull dir que sigui un objectiu inassolible, però en un periode tan curt de temps sembla gairebé imposible.



Impressions de Xina. Octubre 2015 (II)

Aquests dies a Xina, un dels tòpics de conversa recurrents, és el creixement econòmic del tercer trimestre de 2015, que les estadístiques oficials situen al 6,9%. Hi ha consens en una cosa, aquests creixement és una dada estadística. És mentida? No ben bé. És veritat? Tampoc del tot.

El 6,9% es fonamenta en tres principis bàsics, mig veritat, mig mentida:

1- Les infrastructures publiques,

2- La construcció,

3- El canvi en la metodologia de contatge.

1- La Xina continua compensant la pèrdua de capacitat exportadora (per un fenòmen doble: la disminució de la demanda mundial, i la creixent deslocalització de la indústria molt intensiva de mà d'obra cap a països de molt més baix cost, en particular, Vietnam, Cambotja i Bangla Desh) amb les infrastructures publiques: continua sense parar l'espiral embogida de construcció de carreteres, autopistes i vies fèrries d'alta velocitat, no només a la costa est, sinó també al centre del país.

2- També al centre i al nord del país (zones que he visitat en aquest viatge), la voracitat constructora d'edificis residencials continua sense fre. És ven poc, però es construeix molt, al·legant una necessitat d'habitatge que ningú no sap d'on surt.

3- La metodologia ha estat adaptada per a fer meravelles comptables, com també ha fet recentment la Unió Europea (que recordem, computa l'estimació del valor afegit que genera la prostitució com a part del PIB). En el cas xinès, com que això de les putes oficialment no existeix, el que han fet és comptar el valor afegit dels autònoms dels serveis de transport, i això, és clar, suposa un petit increment (puntual, és clar, perquè com es compti dos períodes seguits ja s'ha acabat la gràcia...).

Desconec si hi ha un PIB exclussivament industrial d'indústria privada (sobre tot exportadora). Si hi és, al menys no transcendeix. Aquest índex segur que no mostra un creixement d'aquest tenor. La prova del nou és el preu dels contenidors marítims des de Xina a Europa (això, el govern de Xi Jinping no ho pot manipular). A principis d'any un contenidor de 40 peus de Shanghai a Barcelona costava 2.500 dòlars, actualment es pot trobar per 600.

Això és el KPI més vertader i la resta són punyetes i/o mentides estadístiques.

Impressions de Xina. Octubre 2015 (I)

Sempre hi ha quelcom als viatges a Xina que suposen un aprenentatge, tot i que després de tantes vegades d’anar-hi, hom pugui tenir la –falsa- presunció de conèixer-los una mica. Res més lluny de la realitat. A cada viatge descobreixo coses que ho no savia, o per pura ignorancia, donava per suposades.

 Això té a veure amb el recent canvi horari que com és sabut, els xinesos no apliquen, per pura coherència amb la seva manera pragmàtica d’entendre les coses, la vida i els negocis.

Com que sempre que tinc ocasió pregunto, i això del canvi d’horari em té, com saben els lectors del meu blog, més que indignat, resulta que vaig descubrir una cosa que no savia i que contribueix a aquesta fascinació pel pragmatisme, de vegades absolutament extrem dels xinesos. 


Xina, per geografia, té quatre fusos horaris diferents. Sembla del tot evident, que quan són les 8 del matí a Urumqui (on viuen els iugurs, a 7 ó 8 mil kilòmetres de la costa est), a Shaghai són les 12, al menys per hora solar. Doncs, no. Resulta que no. A cals xinesos, a les 8 del matí a Urumqui són les 8 del matí a Shanghai.

A la Xina tenen un sol fus horari, per decret-llei, o més ben dit, per decisió del Partit Comunista. La raó és lògica: tot el país funciona amb un sol rellotge, i pels bancs, per les institucions del Govern, pels serveis, pels horaris escolars i universitaris, sistema de transport i tantes i tantes altres coses, l’hora única és d’una simplicitat aclaparadora.
 

Ara bé, com totes les coses fetes a cop de decret-llei, no deixa d’haver-hi alguns inconvenients. El fus horari de referència és l’hora de la capital, és clar, l’hora de Beijing. El que vol dir que quan a Beijing són les 4 de la tarda, l’hora solar dels de Beijing són les 4 de la tarda, però a Urumqui, a les 4 de la tarda, sobre tot a l’hivern, no és que comenci a fosquejar, és que és negra nit.

 

Inconvenients de la democràcia a la xinesa.