Quan el govern dels Estats Units fa fallida

Porto dos dies als Estats Units per motius professionals i sento talment que he arribat a un altre planeta. Certament les notícies amb les que bombardegen els ciutadans nord-americans per tele, ràdio i internet són aclaparadorament viscerals. La polarització es fa visible a tot arreu, en tot moment. I gairebé totes les notícies (potser excepte esportives i les meteorològiques) tenen un sol protagonista omnipresent: Donald Trump.

I justament una de les que desperten més inquietut aquests dies -però que a la resta del món ha passat relativament desapercebuda- és la de l'enèssim "federal government shutdown" (interrupció dels serveis no crítics que presta el govern federal) que, a menys que la Cambra de Representants i el Senat es posin d'acord en aixecar el sostre de dèficit o en retallar determinada despesa a proposició d'algun dels dos partits, s'hauran de discontinuar molts de serveis federals, i molts empleats seran enviats a casa, sense paga, amb el que s'anomena un "furlough" (un permís no remunerat).

El darrer tancament federal, segur que tots el recorden, va tenir lloc durant la primera presidència de Donald Trump, quan entre el desembre del 2018 i gener del 2019 les dependències públiques depenents del govern federal (no crítiques) van quedar tancades -i alguns dels seus empleats acomiadats, i els que van treballar ho van fer sense paga- durant un període de 35 dies, el més llarg de la història del país.

A ulls d'un ciutadà europeu això pot semblar una bogeria inversemblant, però aquí és quelcom al que ja estan acostumats. En efecte, des de 1990, als Estats Units hi ha hagut 10 tancaments federals. A la pràctica això té conseqüències importants per a la ciutadania (més enllà de la reputacional d'Estats Units com a país): escoles públiques tancades, museus i parcs nacionals tancats, molts dels serveis no essencials del govern nord-americà deixen de prestar-se durant un "shutdown". Els serveis mínims s'imposen en molts sectors, com per exemple l'expedició de passaports i carnets de conduir o de la seguretat social, i també s'interrompeix part dels serveis socials ("medicare" i alguns programes de suport alimentari a famílies vulnerables).

Si no hi ha novetats significatives les darreres hores, a les 12:00 del migdia de Dimecres 1 d'Octubre, bona part de les dependències administratives depenents del govern federal deixaran de prestar serveis, o els prestaran sota mínims (l'exèrcit continuarà a ple rendiment, però els soldats professionals no seran pagats mentre duri el tancament federal). I tot això en un país aparentment civilitzat.

Al darrere de tot això, i de forma subjacent, hi ha fèrries negociacions entre demòcrates i republicans per a incloure o excloure determinades despeses del pressupost, la qual cosa no deixa de ser una batalla partidista que acaba perjudicant el que sempre, de tota la vida, paga els plats trencats, el ciutadà de carrer.

Així, mentre Donald Trump prometia la setmana passada 20.000 milions de dòlars a aquell personatge argentí indescriptible que porta per nom Javier Milei, àlies "el motosierra" (per salvar una "revolució" que fa aigües per tots costats), és possible que una setmana després, les guarderies o els autobusos escolars dels Estats Units, deixin de prestar servei per un temps indefinit.

Si això s'acaba confirmant, com sembla (esperem que imperi el seny i l'aturada sigui de pocs dies), no els recomano que viatgin als Estats Units. Si bé el servei de les torres de control està garantit, no tinc clar que el temps d'espera de maletes o les cues, de vegades interminables" al "Border Protection Point",

siguin gaire lleugeres de passar (per manca de personal). I per tant, com a les perruqueries o a les consultes mèdiques privades, "se sap quan s'entra però no pas quan se surt".

Silenciar l'adversari: La democràcia està en perill als Estats Units

El que està succeint als Estats Units és inaudit. Ningú no en té dubtes però és tan excepcional que no puc deixar de parlar-ne. El president Donald Trump està deconstruint una de les democràcies més antigues i fins ara més sòlides del Planeta. I el pitjor és que ho està fent amb una rapidesa que sorprèn a propis i estranys. 

L'esperpent nord-americà orquestrat per aquest home provoca nous sotracs a l'opinió pública mundial a diari.

Només avui el discurs de Donald Trump davant el Plenari de l'Assemblea de les Nacions Unides a New York ha estat un exercici que provoca, com a mínim, incredulitat. 

Em pessigava per constatar que no estava somiant i que el que deia aquell bàrbar amb corbata vermella ho estava sentint de debò. Si només fa 6 mesos algú hagués imaginat aquesta distopia l'haurien catalogat de boig. Però la realitat supera la pitjor de les ficcions. El regitzell de barbaritats que ha dit avui haurien d'entrar al catàleg de desproposits digne d'estudis de professionals de la salut mental. Des de la recomanació de no utilitzar "Tylenol" per part de dones embarassades (paracetamol) o afirmar que l'ONU no soluciona mai res i que "fins i tot les escales mecàniques no funcionen" passant per dir que Europa està en profunda crisi degut a l'entrada massiva d'immigrants. 

Ahir dilluns, l'escriptor indi Pankaj Mishra va dir a Barcelona que és possible, fins i tot probable, que al 2028 ja no hi hagi eleccions presidencials als Estats Units i que Donald Trump s'autoproclami com a guanyador d'unes eleccions que no hauran tingut lloc. Al pas que anem sembla fins i tot plausible.

Donald Trump és un histrió del que se'n riuria la resta del Planeta, si no fos perquè els Estats Units encara és una de les grans potències mundials. Però és ben evident que Xi Jinping li té més aviat poc respecte (tot i que guarda un silenci prudent), o com a mínim, molt poca por (tot i que les fàbriques xineses estan patint, i de valent, els aranzels de Trump), i Vladimir Putin se li enfot a la cara, ja que veu que no passa res, encara que envïi drons a la frontera amb Polònia o Rumania o que els seus avions de combat violin l'espai aeri d'Estònia. I continua venent petroli amb totat impunitat.

Escrivia Josep Ramoneda avui al seu article a l'Ara que és inquietant que el president castigui als que el critiquen. Efectivament, Trump demana que suspenguin programes de televisió on un còmic se'n fot de l'extrema dreta, insulta i amenaça periodistes que li fan preguntes incòmodes (va succeir fa vuit dies amb un periodista australià que li va preguntar pels seus negocis...i ell va respondre, davant les càmeres: "Calla, estàs perjudicant el teu país. em queixaré al teu president"), menysté caps d'estat que van a visitar-lo a la sala Oval de la Casa Blanca, interposa aranzels inexplicables a aliats com Europa, Corea del Sud o l'Índia, es querella contra el New York Times i el Washington Post, canvia districtes electorals en previsió de tenir més vots favorables en futures eleccions, presideix funerals d'estat per instagramers d'extrema dreta, diu que il·legalitzarà organitzacions anti-feixistes que s'oposen a la seva gestió, amenaça en retirar fons a les universitats que no segueixin els seus criteris, retira fiscals que li són adversos, governa a esquenes del Congrés i el Senat a base d'ordres executives, i si algú el contradiu, tal que si fora un nen petit, perd els nervis i ataca de forma irracional. I racolza Israel en la seva campanya d'extermini sistemàtic de tot allò que fa olor de Palestina. I mentrestant les seves empreses continuen enriquint-se sense fre ni control.

Aquest és el panorama al que s'enfronten els Estats Units avui. I jo em pregunto...on és el partit demòcrata? On són els republicans assenyats que podrien aturar aquesta barbàrie? Per què bona part de la premsa accepta acríticament això que a ulls objectius és una conculcació d'un gran nombre de principis bàsics de la democràcia i la llibertat d'expressió? Són preguntes per les que no tinc resposta.

O potser la resposta és la por. Fins i tot els grans multimilionaris nord-americans, començant per Bill Gates se li agenollen i el reverencien...

L'única esperança (i ho penso seriosament) és que a les eleccions del "midterm" (Novembre de 2026), on es renova tot el Congrés (House of Representatives) i el 35% del senat, els americans amb sentit comú decideixin fer un gir de volant i donar als demòcrates una sòlida majoria que pugui ser un contrapès real als perills que el mandat de Doanld Trump està portant al país.

Si això no succeeix, potser el que deia dilluns a Barcelona Pankaj Mishra, acabi succeint i tinguem els Estats Units en el bàndol de les dictadures presidencialistes, com ho són Rússia o la Xina avui.

Teatre, però dolent

El nostre benvolgut sardanista-batlle de Girona ha tornat a fer una jugada mestra, com aquelles a la que ens tenia acostumat el filòsof-twittaire-President de la Generalitat (Quim Torra). Ja saben, aquell que va ser jutjat i inhabilitat per la justícia espanyola i va haver de deixar el càrrec de President per haver-se negat a despenjar una pancarta del balcó de la Generalitat... Es pot ser més beneit? Jo em pensava que no, però vistos els esdeveniments, és ben evident que sí.

I per a mostra, un botó. En Lluc Salellas l'ha tornat a clavar. Per aquells que encara no ho sàpiguen, l'únic regidor de VOX a l'Ajuntament  de Girona (un altre exaltat) va denunciar als jutjats de Girona que a la sala de plens de l'ajuntament no hi havia la foto del rei Felip VI (despenjada després de l'1 d'octubre de 2017). La justícia va emetre abans de l'estiu una sentència que obligava el consistori a tornar a penjar la foto del borbó en dos mesos i també a restituir la bandera espanyola a "un lloc notable de l'edifici consistorial".

Font: Diari de Girona

Doncs en Salellas, amb el vist-i-plau dels serveis jurídics de l'ajuntament, ha acatat la sentència (a mitges, perquè encara no se sap on han tornat a posar la bandera espanyola) penjant una foto del rei feta a partir de microfotografies d'imatges de les càrregues policials del referèndum de l'1 d'octubre de 2017.

L'alcalde, preguntat per Diari de Girona, ha dit que ells han complert la sentència ja que han restituït la fotografia, alegant que no hi ha cap norma que digui que la foto no es pot construir a partir de microfotografies, i que els dos requisits que estipula la norma que són "que la foto sigui d'una mida que la faci visible" i "que no estigui cap per avall" es compleixen sense excepció.

A mi particularment -i ho saben els que em llegeixen- la monarquia em provoca més aviat repulsió (especialment el borbó emèrit, però també la institució com a tal.. caduca, obsoleta i rància) però les "jugades mestres" dels indepes les trobo del tot ridícules. Molt soroll mediàtic per a no res.

Entenc que contra una justícia espanyola alineada amb el constitucionalisme hi ha poc a fer (incomplir la sentència hagués acabat amb més costos, recàrrecs i costes i possiblement una altra sentència d'inhabilitació per l'alcalde -no perdríem gran cosa, tot sigui dit de passada-) i per tant l'amic Salellas ha volgut ser juganer i marcar-se un "tanto" fent-se el graciós, com a la foto que il·lustra aquest article.

Home, si la ciutat de Girona fos un mirall de seguretat i servei al ciutadà (especialment el de neteja i cura de parcs i jardins entre d'altres) doncs encara podria entendre tenir un batlle al que li agrada fer teatre, però pagant els impostos municipals que pago, que trobo del tot desproporcionats pels serveis que rebo, em sembla de molt mal gust que l'alcalde es faci el graciós i que vulgui exercir de Tortell Poltrona. 

Aquest darrer fa teatre i mim, però del bo, mentre que els indepes de la CUP i assimilats ja fa molt de temps que van perdre el nord i només saben fer teatre, però del dolent, ja saben, aquell del que parlava un altre gran filòsof: José Mourinho.

Senyor alcalde, l'independentisme ben entès comença per servir com cal als ciutadans (als que l'ha votat i als que no -jo no ho vaig fer, òbviament), i un cop els serveis bàsics estiguin assegurats llavors, en el seu temps lliure, dediqui's al que li sembli millor, a fer jugades mestres o teatre dolent, però fins que no tinguin clara la prelació de prioritats, l'independentisme anirà perdent llençols a cada bugada.

Jubilació, productivitat, immigració

El Departament d'Estudis de CaixaBank, que ara es diu "CaixaBank Research" -ja se sap que avui dia, si els noms no són en Anglès, no sonen "moderns"- acaba de fer un nou estudi sobre pensions (l'enèssim), que porta a per tìtol: "Desafiaments i polítiques a l'era de la longevitat" sobre la previsible evolució de les pensions a Espanya en funció de diferents hipòtesis d'evolució de determinats paràmetres, entre els més destacats, l'edat de jubilació, l'evolució de l'immigració i la productivitat.

Les conclusions, no per intuïdes, deixen de ser molt interessants.

Per resumir-ho ras i curt, els membres de l'anomenada "generació X", és a dir, els de la nostra generació, nascuts entre els anys 60 i 70 del Segle XX, i tots els que ens venen al darrere, haurem de treballar més anys i cobrarem menys pensió. Això, que tots els que tenim dos dits de seny ja ens imaginavem, cada vegada té més visos de ser una realitat. I que empitjori més o menys (és a dir, que l'edat de jubilació es retardi més o menys i que les pensions siguin més o menys altes) dependrà de l'evolució d'aquesta edat, del número de contribuents que es vagin afegint al sistema, i de la productivitat que el país vagi assolint.

En països més avançats que els nostres, tant amb sistemes de pensions igual o més generosos que l'espanyol (Alemània per exemple) o molt menys generosos -i més endarrerits- (Estats Units) veig cada vegada més persones amb una edat en la que els correspondria estar més que jubilats exercint feines al sector terciari, des de cambrers, a recepcionistes o personal de fires de mostres (d'aquests, a Alemània en particular n´hi ha un munt; és molt freqüent veure persones molt grans recollint abrics  o servint als restaurants i bars de les fires. Senzillament les pensions que perceben no els permeten viure i l'han de complementar tornant a treballar. És una imatge que podríem veure a Espanya d'aquí a uns anys.

És per això que una de les claus que el sistema no es deteriori més de pressa, és tenir en compte la immigració, de gent jove, en edat de treballar i contribuir a la caixa comuna de les pensions per a, si no invertir la piràmide poblacional (que tampoc seria recomanable), com a mínim augmentar la contribució avui per a pagar les pensions dels que van (vam) treballar ahir (i encara treballarem sis o set anys més).

A Espanya, ho sabem tots, s'han comès grans arbitrarietats que han contribuït a tensionar  el sistema de pensions com ara la que han practicat moltes grans empreses públiques -en són un referent Telefónica i Endesa, entre d'altres- i molts dels grans bancs que han fet comiats i pre-jubilacions a tort i dret a partir dels cinquanta i pocs anys, de persones que estaven en perfectes condicions de seguir treballant i contribuint al sistema. Jo mateix tinc tres amics molt propers que ja no són a l'atur -després dels corresponents "exepedients de regulació d'ocupació"- sinó que són "pre-jubilats de banca" des de ja fa alguns anys.

Segons les projeccions macroeconòmiques, nomes la despesa en pensions a Espanya augmentarà un 3,4% en relació al PIB, i l'augment de cotitzacions només serà de 1,1% del PIB. Per tant hi haurà un forat del 2,3% que s'haurà de cobrir o bé reduint les pensions, o bé incidint en augmentar la taxa d'ocupació, fent bàsicament que la gent es retiri més tard (l'estudi apunta als 68,2 anys) cosa que és coherent amb l'increment de l'esperança de vida, que al 2023 era de 81,1 anys pels homes i de 86,3 anys per les dones. Aquesta mesura contribuiria a reduir el dèficit en un 0,5%.

L'estudi de CaixaBank Reseach diu que la taxa d'ocupació de persones entre els 55 i 64 anys a Espanya, és esgarrifosament baixa, del 54%, que vol dir, com tots els lectors han endevinat, que de cada 100 persones d'edats compreses entre aquestes franges, només 54 són treballadores en actiu. La mitja europea és del 58%, però és que el països com a Alemània és del 60% i a Holanda supera el 70%. L'augment de la taxa d'ocupació en 10 punts (cosa desitjable però francament improbable), disminuiria el dèficit en un 0,7%.

Un altre dels factors que contempla l'estudi és l 'increment de la productivitat, que, si pugés un 1,2% en comptes del 0,8% entre 2025 i 2050 eixugaria un 1% del forat. 

Per a cobrir la resta, hi haurien d'haver fluxes migratoris positius de persones que s'incorporessin al mercat laboral de 385.000 persones cada any des d'ara fins el 2050.

Si tots aquests fets es produissin, el sistema de pensions es podria mantenir com l'actual, però com sigui que algunes d'aquestes projeccions macroeconòmiques (la de l'augment de la productivitat, per exemple) només l'aguanta el paper, torno a la conclusió del començament: els de la nostra generació i tots els que venen al darrere, en línees generals, haurem de treballar més anys per a acabar cobrant pensions més reduïdes.

Això o que les dones espanyoles augmentin la taxa de natalitat de 1,1 fills per any, als 3 fills per any, cosa que, com tothom sap, no succeirà.

De depredadors sexuals, mentiders i d'altres especímens

Avui el Partit Demòcrata dels Estats Units ha publicat a X (Twitter, malgrat el que digui el seu propietari Elon Musk continuarà essent Twitter) una carta que "suposadament" Donald Trump va enviar al depredador sexual suïcidat, perdonin l'autocita en un "suïcidi voluntari" o un "Suïcidi involuntari" (Editorial Edebé, Jaume Burgell, any 2000), Jeffrey Epstein, pel seu 50è aniversari, en la que Trump escriu, dins el cos d'una dona despullada, una enigmàtica nota que comença amb "There must be more to live that having everything" (traduït literalment: "Hi ha d'haver quelcom més a la vida que tenir-ho tot"), i continua: "Yes, it is, but I won't tell you what it is" ("Sí, existeix, però no et diré què és"). Com poden veure, la carta acaba amb la signatura de Trump emulant el pèl púbic. Acaba dient, ja traduït: "I que cada dia continuï essent un nou i meravellós secret".  Increïble però potser -molt probablement- cert.

Font: Twitter

Aquesta carta forma part, "suposadament", d'un recull de felicitacions d'aniversari que la seva ex-sòcia, Ghislaine Maxwell, va regalar a Epstein pel seu 50è aniversari l'any 2003 (un any abans que Donald Trump trenqués tota relació amb ell). El llibre és un recull de missatges adreçats a Epstein per part de persones d'alt perfil públic amb les que ell es relacionava, i és aquí on apareix la carta signada per Trump.

Font: The NYT. Getty Images. 1997

Òbviament, en el món actual, presidit per la desinformació i les "fake news", aquesta carta pot ser falsificada (a Twitter, que vull sobre això avui, molts republicans diuen que la signatura és falsa -i la comparen amb la de les ordres presidencials que utilitza a cabassades aquests darrers mesos-), per això és tan important que la fiscal Pam Brodi permeti la desclassificació del que s'anomena les "Epstein Files" (els arxius Epstein).

Els propis republicans (els més radicals), com ja vaig escriure en un altre article en aquest blog, són els primers que voldrien veure aquests arxius desclassificats per què, malgrat aplaudir el fet que el seu cap sigui un delinqüent (condemnat, atenció) no entendrien que hagués tingut relacions d'amistat (perillosa) amb un depredador sexual condemnat i mort en una pressó al sud de Manhattan el 2019.

Òbviament, Trump ho nega tot i ha instruït la fiscal de no desclassificar res, al·legant que tot són mentides dels demòcrates i els periodistes (ha demandat el "Wall Street Journal" que va publicar la carta el mes de Juliol per difamació i reclama...20.000 milions de dòlars per atemptat contra l'honor).

El comitè bipartidista del Congrés va solicitar als hereus d'Epstein l'accés a molts documents i aquesta setmana està previst que es reuneixin amb els advocats que administren el patrimoni d'Epstein a New York per a revisar nous documents.

A Trump no el pot fer caure gairebé ningú, ni el Tribunal Suprem dels Estats Units (5 dels 9 membres nomentats per ell), però tal vegada els seus seguidors, si finalment es pogués demostrar que el nom de Donald Trump surt a les "Epstein files", serien els mateixos que li tallarien el coll.

És una de les poques esperances que li queden a la democràcia nord-americana.

Mazón, aquell gran home

La Llei de la Comunitat Valenciana 06/2002 que regula l'estatut dels expresidents de la Generalitat Valenciana estableix que un expresident de la Generalitat que compleixi 2 anys en el càrrec té dret a una percepció econòmica durant dos anys. 

Aquesta fita la va complir l'interfecte Mazón el dia 14 de juliol passat i això li permetria -en cas de ser destituït, processat, acomiadat o fulminat- esdevenir membre nat del Consell Consultiu de la Generalitat Valenciana amb una remuneració anual de 75.000 euros, garantida durant dos anys. Ara s'entenen tantes ganes d'aguantar tots els ruixats per part del cantant melòdic. No em canso de recomanar a amics, saludats i coneguts que visualitzin les habilitats vocals del president de la Generalitat Valenciana quan era membre del grup Marengo: "https://www.youtube.com/watch?v=F5GZJ7XBZJE". Dubto molt sincerament que sàpiga fer res més. Vergonya aliena és poc per a descriure els meus sentiments. 

Però ja se sap, la sort i la perseverància, pels que se la guanyen i pels que tenen molts padrins. La màfia té això. Una vegada fet el jurament de pleitesia i fidelitat eterna, el capo protegeix els seus soldats en qualsevol circumstància i fins a la fi dels temps.  

Aguantar tenia un premi, i el premi era millor que jugar a l'Euromillones, perquè li tocava amb una certesa del 100%, només calia fer una cosa: negar-ho tot. I d'això, el cantant melòdic en sap un niu. No hi deu haver a Europa Occidental un polític que hagi mentit tant en relació a llocs i hores com el polític Carlos Mazón respecte d'on era i què va fer el dia 29 d'ocubre de 2024, quan una DANA anunciada a bomo i plataret des de primera hora del matí per l'Agencia Estatal de Metereología va escapçar la vida de 227 persones.

Però superada la primera fita del 14 de Juliol, ara el premi gruixit, l'Euromillones amb pot, perquè ens entenguem, té la seva fita el 14 de Juliol de 2027, perquè si completa la legislatura -tot i que jo avui encara espero que la justícia divina aterri a les nostres contrades- el premi esdevé exponencial, ja que el periode de remuneració s'allarga fins als 15 anys. D'aquesta Bonoloto se'n beneficien a dia d'avui, dos corruptes (Alberto Fabra i Francisco Camps) i un tipus que cobra per ser representant d'Espanya a l'Unesco amb palauet a París inclòs que ja he citat en aquest blog: Ximo Puig. La corrupció i el clientelisme no depèn de colors polítics. Quna es tracta de cobrar de l'erari públic, tots són amics.

Aquesta setmana que avui s'acaba, la periodista Maribel Vilaplana, ha publicat, per fi, una carta oberta de tres pàgines en les que explica el seu punt de vista de tot allò que va passar el dia 29 d'octubre https://www.elperiodico.com/es/politica/20250905/maribel-vilaplana-rompe-silencio-foco-121281391 i sobre tot posa de manifest una vegada més les mentides oficials sobre els horaris. Sobre l'hora a la que el melòdic va sortir del ja famosament aclamat restaurant "El Ventorro", on, segons la carta, es pot, avui, gaudir d'un menú de degustació per 60€ (sense vins), que inclou, com a principal, mig llobregant i mig filet. Què més es podria demanar?

Només que algú de la judicatura (de la fiscalia, de fet) amb dos dits de decència, llegís aquesta carta, hauria d'enviar el cantant melòdic als tribunals, però això no passarà. M'hi jugo un pèsol.

I Vostès?

El xantatge de Ryanair

La història del "Low cost" aèri a Espanya va començar a casa nostra, a Girona, el 5 de desembre de 2002, aviat farà 23 anys. Aquell dia es va enlairar el primer vol de Ryanair des de Girona amb destinació Frankfurt-Hahn, per 10€ el trajecte i amb una ocupació del 80%.

I aquí es va iniciar una història d'amor i desamor de la qual aquests dies n'estem patint els darrers capítols. Ryanair, comandada en aquells moments i ara per l'excèntric i maleducat irlandès Michael O'Leary va posar de moda el concepte de vols molt barats, però fonamentats en tres argúcies molt hàbils (model que va copiar literalment de l'aerolínia nord-americana Southwest Airlines, que basa el seu model de negocis en trajectes curts, aeroports secundaris i un únic model d'avió, el Boeing 737):

• la venda de tota mena de serveis complementaris com ara loteria, targetes de telèfon, reserva d'hotels i lloguers de cotxes.
• la promoció d'aeroports regionals amb poc trànsit a canvi de rebre grans quantitats de diners de les administracions implicades.
• fer servir el nom de grans ciutats tot i volar a aeroports que poden ser molt distants de la ciutat que es publicita.

Un exemple d'això darrer el tenim en el vol inaugural: Frankfurt-Hahn és en realitat l'aeroport regional de Hahn a 124 km. de Frankfurt...O Beauvais a 90 km. de Paris, o Vatry a 190 km. de Paris...

Però el model va funcionar i gràcies a quantiosos pagaments de la Diputació de Girona i la Generalitat de Catalunya a Ryanair, al voltant d'uns 3,5 milions anuals d'euros dels nostres impostos, Girona, Lloret de Mar i Barcelona es van omplir de turistes, sobre tot britànics. Partint dels 552.000 passatgers de 2002, la presència de Ryanair a Vilobí d'Onyar va fer crèixer el trànsit de passatgers fins al pic, mai no superat, de 5,5 milions de passatgers l'any 2008. Perquè ens fem una idea de les magnituds, el 2024, l'aeroport de Girona va transportar durant tot l'any 1.997.000 persones.

Font: AENA

Jo recordo aquells anys de passejar per Girona i veure cues als restaurants de menú al migdia i a tots els estancs de la ciutat, plens de ciutadans britànics que venien només a comprar tabac, per revendre'l al Regne Unit i fer-se un sobresou amb les plusvàlues, naturalment, no declarades. Una vegada vaig tenir davant meu a un tipus tatuat de cap a peus i habillat amb un xandall tipus "Decathon" però dels més barats, que va comprar tots els cartrons de tabac que li cabien en una bossa d'esports a l'estanc de la carretera de Barcelona...no sé si 20 o 30, però d'aquest ordre de magnitud.

Eren els dies feliços previs a la primera gran crisi del "totxo". Hi va arribar a haver fins a 47 destinacions des de Girona. Una bogeria. Durant aquells temps, només a titol d'anècdota d'aquella orgia de kerosè i soroll infernal, la mare d'una amiga meva de Palamós anava de tan en tant a missa de dotze els diumenges a Sant Pere del Vaticà i al vespre tornava a ser a casa seva. Eren els anys en que hi havia parelles que se n'anaven a dinar a París i al vespre tornaven a ser a casa...

Però què volen que els digui. Després Ryanair va exigir més diners, no se'ls van concedir i va comançar a reduir destinacions. La història de la companyia irlandesa amb AENA i les administracions públiques ha estat sempre com una muntanya russa. I no seria capaç d'afirmar que transportar 5,5 milions de persones aporti veritablement riquesa permanent al país, tenint en compte la tipologia de turisme, sobre tot el britànic que arribava...

Ryanair ha basat sempre la seva decisió en una mena d'extorsió tant a AENA com a les administracions públiques, en la línia mafiosa del polèmic conseller delegat del Grup Ryanair que opera amb metodologia siciliana: o em dones el que et demano o et deixo sense vols i m'els enduc a "cal millor postor".

Aquests dies hem sabut que la companyia irlandesa acaba d'anunciar l'enèssima retallada d'un milió de places en aeroports regionals a Espanya (de moment sembla que no afectarà l'aeroport de Girona ni el de Reus) i el tancament de les bases de Santiago, Vigo i Tenerife Nord a partir de gener de l'any vinent. I tot sembla ser el producte de l'anunciada pujada de taxes aeroportuàries per part d'AENA a partir de l'any 2026, un 6,6%, el que situarà la taxa per passatger en 11,03 euros (que francament, no em sembla res de l'altre barri).

L'amenaça la contesta Maurici Lucena, president d'AENA, dient que l'increment promig de preus dels bitllets de Ryanair ha estat el darrer any del 21% i fa públic que l´únic que l'interessa a O'Leary és garantir la maximització de beneficis per a cobrar íntegrament el seu bonus de 100 milions d'euros, perquè la realitat és que els retalls de l'aerolínia només afecten els aeroports regionals, no així els de les grans ciutats com Barcelona o Madrid.

Mètodes mafiosos per aconseguir al final millorar la transferència de diners públics cap a la companyia irlandesa a canvi de no se sap ben bé quin benefici durable pels territoris. I francament, potser el nostre medi ambient agrairà una mica que deixin de volar de forma tan frívola tants i tants miles d'avions cada dia de cada dia...

Gestoria President Illa, SL

El mes d'agost passat va fer un any que Salvador Illa va ser escollit com a 133è President de la Generalitat amb els vots del PSC, Comuns i Esquerra Republicana de Catalunya.

A mi l'Illa em sembla una persona que destil·la honestetat (tot i que avui dia, vist el panorama, no posaria la mà al foc per ningú...), sentit comú i que cerca consensos, però, en contrapartida, el veig un personatge d'una grisor més que evident (reconfirmada a l'entrevista amb l'Ustrell a TV3 i Catalunya Ràdio dilluns d'aquesta setmana: grisor escènica, amb una més que pèssima il·luminació, i grisor conceptual en el missatge) i del que m'emprenya profundament que sigui incapaç de pronunciar la paraula Catalunya com Déu Mana. El seu "Cataunya" m'exaspera i si me'l trobés pel carrer li aconsellaria, amb tota l'educació del món, que acudís a visitar un logopeda (i no faig broma). A Palamós en tenim una de molt bona, la Irene Reinal!

Un any és temps més que suficient per a començar a fer un primer balanç de legislatura, i em permeto, des de la meva modesta perspectiva, fer-lo i compartir-lo amb tots Vostès.

Salvador Illa ha tornat a posar el sentit comú i el sentit de gestió, que és en definitiva la raó final per la que tots els ciutadans paguem els impostos, i en aquest sentit, hem pasat de l'atonia de governs de disbarats constants, com el de Joaquim Torra (a qui gairebé caldria esborrar de la llista de presidents de la Generalitat per mediocritat i estultícia), o Pere Aragonès, president d'un govern en minoria i dirigit amb control remot per Oriol Junqueras...., a un govern en el que, des d'un punt de vista d'objectius, s'ha passat a "defensar la gestió" en contrast amb defensar el projecte de país.

Illa és dels que pensa que, des del "govern de tothom", s'ha de fer feina que reverteixi a favor del ciutadà i col·lateralment, cal posar èmfasi més en la gestió que en el catalanisme. Hi estic parcialment d'acord, perquè és això, però a Catalunya, cal més. 

El ciutadà de carrer, entre els que m'incloc, està una mica -molt, de fet- tip de l'"èpica dels dies del Procés" i, en primera instància, demana als nostres dirigents que el país funcioni. Entenc que en Salvador Illa, polític molt hàbil d'entre els més hàbils (un altre supervivent, estil Pedro Sánchez), volia demostrar-se i demostrar a la ciutadania, que si gestionava bé el dia a dia, tenia una bona part de la feina feta. Però insisteixo, a Catalunya no n'hi a prou.

Si posem en un calaix ben endreçat i amagat a les golfes el component nacional, que és el que ha fet Illa (emfatitzant la "Catalunya inclusiva" que no sé ben bé que caram vol dir), i volem posar en valor els serveis als ciutadans, d'acord. Però, en aquest cas cal que les coses funcionin molt bé i que el ciutadà de carrer, el votant a les eleccions, el pagador d'impostos a la implacable Agencia Estatal de Administración Tributaria, percebi que tenim un Govern que fa les coses millor que els governs anteriors (comandats per primitius nacionalistes excloents, pensen ells) i que això s'ha de notar i ho ha d'agrair la ciutadania.

Fins aquí el discurs teòric. Però la pràctica, ai las, la pràctica, és una mica més tossuda. Illa, certament, ha posat ordre i seny en el discurs i ha volgut, en el seu missatge, recordar que Catalunya som tots (els que voten socialista, els fatxes espanyolistes i els "indepes") i que el primer que cal és que el país funcioni. Noble ideal, que comparteixo plenament, però realitat tossuda.

Un any després, jo, sense cap mena de fanatisme, només expressant el que veig, percebo que no hem avançat gaire, més aviat molt poc (des d'un punt de vista pràctic):

• Rodalies, servei utilitzat per milers de ciutadans catalans cada dia, funciona pitjor que mai. El bla, bla, bla de la paciència, esgona i insulta, una vegada més, la nostra intel·ligència. Prou, senyor Illa. Digui'ns quelcom que ens poguem creure, o a què ens poguem agafar...Això de que el 2032 tot funcionarà millor és una fugida cap endavant que no compra ni un nen de pit.
• Els escàndols de la DGAIA han vist la llum en tota la seva tràgica magnitud (i el nou Govern podria haver desactivat la bomba abans que esclatés, però no han estat capaços de fer res). Tot queda reduït a un simple "farem una auditoria i implementarem els canvis que calgui". Vist, recurrent, lleig, antic.
• El component "nacional" de Catalunya, ha desaparegut del mapa. L'entrevista amb Puigdemont a Brussel·les va fer més aviat pena (no oblidem que l'hemeroteca és traïdora i que una simple lectura de diaris del 2017 ens permet recordar que Illa, no només era partidari de l'aplicació del 155, sinó també de l'empresonament de Puigdemont), i consti que, com els meus lectors saben, Puigdemont, no és pas precisament sant de la meva devoció.
• Els problemes de seguretat ciutadana persisteixen, amb intensitat. L'índex de criminalitat, de cultiu, tràfic i consum de drogues a Catalunya és més alt que mai.
• La crisi de l'habitatge no s'atura. No dic que l'Illa en tingui tota la culpa, però tot plegat segueix com en els pitjors temps més grisos de la pitjor alcaldessa que ha tingut mai Barcelona des que Barcelona existeix: Ada Colau. No hi ha canvis que el ciutadà del carrer estigui percevent.
• El model turístic de Barcelona, tan criticat per les esquerres radicals, segueix en plena vigència, expulsant residents no tan sols dels habitatges de lloguer de la ciutat, sinó fins i tot dels busos de barri, ara ja colonitzats pels turistes que pujen al Parc Güell, per exemple. Una veritable vergonya. Hauríem de fer alguna cosa amb els "ex-pats" també, no, senyor Illa? Com a mínim, ja que s'ho poden permetre, que paguin!
• L'escàndol de l'adjudicació de places de professors del Departament d'Ensenyament me l'han explicat 3 vegades, i jo, que no em considero gaire intel·ligent però tampoc estúpid, encara no l'he entès. Avui mateix en Clapés, a Versió Rac1, entrevistava una mestra de Lleida a la que li han assignat una plaça a Figueres... De debò? Quina merda de país és aquest...
• Una cosa és la "Catalunya de tots", noble concepte, i l'altre cosa és que llencem l'essència de la catalanitat per la tassa del vàter, i això em sembla que és el que està fent el govern Illa. I senzillament, no m'agrada.
• Celebrar un 11 de Setembre com si fos un acte purament folklòric em sembla, veient com l'extrema dreta tracta Catalunya, completament fora de lloc. La reivindicació de país no es pot aturar perquè l'extrema dreta és poderosa i hostil.

Potser és que avui, dia llarg laboralment parlant, estic una mica espès, però he rellegit l'article vàries vegades abans de publicar-lo i el trobo del tot coherent. Ho deixo a la seva consideració.

Flotilla de pacotilla

Després d'un període de dues setmanes de vacances en la que he practicat una gairebé completa desconnexió digital, de televisió i de premsa (i creguin-me si els dic que ha estat una molt bona decisió) torno a la rutina d'escriure al blog (ho trobava a faltar, ja que per a mi, també és una altra forma de teràpia). 

La veritat és que posar-se al dia després d'un mes d'agost en el que, incendis a part, no hi ha cap altra novetat significativa (informativament parlant vull dir) no ha estat gens difícil. Les mateixes misèries, l'autoritarisme creixent, el genocidi de Gaza amb la observació acrítica i complicitat tàcita i criminal del món suposadament civilitzat, la mateixa mediocritat política (especialment del sr. Feijóo i del seu Partido Popular,  que s'ho haurien de fer mirar), en fi, poques novetats.

Però heus aquí que diumenge, al telenotícies migdia, com que també tenien poca feina i tan poc contingut informatiu que es deleitaven parlant de la interessantíssima festa major de Sant Fost de Campsentelles (cito aquest municipi en sentit figurat...), es van esplaiar amb l'acte de comiat de la "Global Sumud Flotilla" al Port Vell de Barcelona, amb una presència mediàtica desproporcionada i tot de personatges famosos i polítics i pseudopolítics de l'esquerra kumbaià que haguessin triumfat al Festival Hippy de Woodstock als anys 70 del segle passat.

Va reaparèixer, oh, miracle, l'adolescent lleona sueca Greta Thumberg, activista desapareguda en combat del que va anar a la cimera pel canvi climàtic de l'ONU en vaixell de vela (no sigui que una mica més de petroli cremat malmetés encara més el miserable planeta que estem llegant a les generacions futures) i va tornar en avió (oh, pecat mortal). I també la reaparèixer la sempre enyorada Ada Colau, que va xuclar tanta càmera que semblava que se li acabava el món.

Naturalment hi havia la fauna habitual que es desplega en aquests actes, amb profussió de bandanes i mocadors palestins que ara semblen estar de moda... i per descomptat, tota la plèiade de podemites, comuns, cupaires i assimilats.

Després del festival folklòrico-mediàtic de comiat, ens assabentem que degut al mal temps, la "flotilla" ha hagut de retornar a port. I avui hem sabut que cinc de les embarcacions que havíen tornat a sortir ahir, han hagut de retornar novament a port per "onades de tres metres".

Els que em segueixen en aquest blog saben que estic completament a favor de l'Estat Palestí i que l'única solució que pot resoldre un conflicte mil·lenari com aquest és la dels dos estats, i que, per descomptat que denuncio i condemno el genocidi sistemàtic i planificat que Benyamin Netanyahu i el seu exèrcit estant practicant a Gaza, amb l'aprovació primer tàcita però ara ja explícita, dels Estats Units (l'intel·lectual nord-americà, icona de la dreta extrama Curtis Yarvin, és l'arquitecte del projecte de la creació d'una "Riviera Gaziana", un cop els palestins que hi viuen hagin estat desplaçats o exterminats).

Però això no treu que accions propagandístiques sense cap opció real de fer arribar ajut a Gaza no tinguin cap sentit i que siguin purament un exercici de propaganda mediàtica de l'esquerra que mai soluciona res... 

L'expert en navegació Manuel Pedreira, a més d'advertir que la Mediterrània és una mar que pot tenir tanta mala llet com el Pacífic, especialment a partir del mes de setembre, deia avui al diari Ara: "Si a mi com a professional em demanessin fer una cosa així diria que és inviable sortir amb aquestes embarcacions i tanta gent, per més que la causa s'ho valgui". Pedreira no fa més que aplicar el sentit comú. La "flotilla" no pot portar 300 persones a bord d'embarcacions petites i no preparades per a creuar els 3.000 kilòmetres que separen Barcelona de Gaza. Però els extrems, tant la dreta com l'esquerra, tenen de tot (moltes endorfines i feronomes sobre tot), però molt poc sentit comú.

A més a més, de totes les "flotilles" que s'han muntat per fer arribar ajut (no hi ha una altra manera més eficient, segur?) des del 2008, cap ha assolit el seu objectiu. Algú es pensa que aquesta vegada serà diferent? Que l'exèrcit israelià tindrà una revolta interna i els vaixells que finalment aconsegueixin arribar d'aquesta "flotilla" podran arribar al port de Gaza? Per favor...Això no s'ho creu ni un nen de pàrvuls...

Per això, un tipus amb sentit comú com el periodista Albert Soler, escrivia avui al Diari de Girona: "Un els veia al port de Barcelona i ja sabia que tant de mariner d'aigua dolça no arribaria gaire lluny".

Doncs això mateix penso jo. I si això és ser de dretes, doncs, què hi farem, tan se val...