Auswitch i d'altres lliçons de la fragilitat de la memòria històrica

Dues de les experiències vitals més impactants de la meva vida estan relacionades amb fets que tenen a veure amb la Guerra Civil espanyola o la Segona Guerra Mundial.

El primer és la visita a Belchite, poble de la província de Saragossa en la que va tenir lloc una de les batalles més sagnants de la guerra espanyola, l'any 1937 en la que hi van morir més de 5.000 soldats (el meu avui matern hi va lluitar i allí el van ferir), i el segon és el camp de concentració d'Auschwitz. Hi vaig anar per honorar la memòria del meu avi i per a documentar-me per l'escriptura de la meva tercera novel·la "La guerra de l'avi". Hi he tornat recentment, i la visió d'aquell horror encara em provoca calfreds (malgrat l'oblit institucional que els diferents governs han permès que s'instauri al lloc).

Crec que tots dos llocs haurien de ser objecte de visita obligatòria escolar per a tots els estudiants de secundària. És una gran lliçó de vida i una activitat fonamental per a evitar que aquests fets que ara ja comencen a no tenir supervivents directes caiguin en un perillós oblit.

Ha estat notícia aquests dies la commemoració de l'alliberament del camp d'Auschwitz per part de les tropes aliades.

Fa ja molts anys, un estiu de finals dels noranta o primers dels 2000, vaig volar amb el meu germà Miquel a Cracòvia amb l'única finalitat de visitar aquest camp d'extermini, anomenat Auschwitz-Birkenau. He de confessar que és una de les experiències més impressionants que recordo de tota la meva vida. Entrar a aquell camp de la mort passant per la porta principal  sota el lema forjat en ferro "Arbeit macht frei" (el treball us farà lliures) és una experiència difícil de pair. Sobre tot si hom té la informació de context. Veure les tones de cabells humans, les sabates, les maletes, la roba, visitar els barracons...posa la pell de gallina.

Però precisament un dels grans problemes de la nostra societat avui dia, al meu entendre, és que el coneixement reposat basat en escoltar els mestres, en l'estudi i en la reflexió, fonaments de l'aprenentatge, han estat substituïts per la gran trampa de la immediatesa i el "scroll infinit" que ofereixen els telèfons mòbils i les tauletes. Hi això acaba esdevenint una malaltia que provoca estupidesa. No hi ha context ni reflexió, i el resultat és, malauradament, fum, ignorància i analfabetisme funcional. Ho estem veient a diari. Estem tolerant generacions perdudes. Els nostres joves d'avui són, de llarg, molt més ignorants que els de només una generació abans d'ells. 

Hi ha un exemple punyent d'aquests darrers dies. Un estudi portat a terme per "Global Strategy Group" per encàrreg d'una ONG jueva, ha entrevistat 1.000 persones de 8 països (entre els quals no hi ha Espanya) que denota un perillós desconeixement del que va passar a la Segona Guerra Mundial en relació al genocidi de jueus i gitanos, majoritàriament. Per exemple, un de cada cinc francesos adults (20% de la població), afirma no haver sentit a parlar mai de l'Holocaust. La dada però, esdevé dramàtica quan la franja de població es redueix als menors de 30 anys: el percentatge de desconeixement puja al 46%. La dada d'Alemània també és impressionant: un 12% d'aquest joves no han sentit mai aquesta paraula; fills d'un país on va 80 anys es van assassinar a 6 milions de jueus...

Jo no sé si és el sistema educatiu actual, o la pròpia natura de l'ésser humà, però l'oblit és un gran perill perquè facilita la repetició de grans barbaritats que s'han dut a terme al llarg de la història de la humanitat.

Ho estem veient aquests darrers temps. Assistim amb total indiferència a la repetició d'un episodi molt semblant al de l'extermini sistemàtic dels jueus (l'anomenada solució final dissenyada pel nazi Heinrich Himmler) però ara perpetrat pels jueus a Gaza i al sud del Líban. Les víctimes han esdevingut botxins, i la mal anomenada "societat civil" ho ha vist i ho està veient als telenotícies vespre mentre sopen en família.

Mentre uns quants posen espelmes en homenatge a les víctimes de fa 80 anys (amb la notable absència de dos mandataris amb ordres de cerca i captura pel Tribunal Penal Internacional: Netanyahu i Putin), d'altres s'esforcen sense cap mena de pudor ni remordiment, a repetir crims de guerra que mai s'haurien de perdonar.

La memòria humana és tan curta i la mesquinesa i el curt terminisme tan immensos, que d'aquí a quatre dies Auswitch no serà altra cosa -tristament- que un mer parc temàtic.

Junts: quan la política és postureig

L'episodi al que hem assistit aquesta setmana que avui s'acaba de l'alineació de les forces de dreta al Parlament espanyol per a tombar la llei òmnibus del govern espanyol fa una mica de vergonya. 

Pot ser qüestionable que el govern vulgui tirar de llei òmnibus per a fer entrar el clau per la cabota en alguna de les 80 mesures que es proposaven, com per exemple el retorn al PNB d'un palauet a París que va ser requisat primer per la Gestapo i després lliurat oficialment per autoritats franceses a Espanya a instàncies del govern franquista.

Però no per això deixa de ser miserable que els interessos partidistes puguin acabar perjudicant un gran número de ciutadans que veuran, entre d'altres, les seves pensions congelades a partir del febrer si no es torna a votar i a aprovar la llei en els propers dies.

A l'igual que el que expressen els periodistes Josep Ramoneda  i José María Brunet abans d'ahir i ahir respectivament en els seus articles d'opinió al diari Ara, em costa d'entendre tanta misèria política que té com a finalitat única el desgast del partit del govern i que com a dany col·lateral afecta un gran número de contribuents ja que aquesta llei té un marcat component social (pujada de les pensions, pujada de les cotitzacions del mecanisme d'equitat intergeneracional, continuació de les ajudes al transport públic, augment del salari mínim interprofessional, etc.).

No penso que la no aprobació d'aquesta llei pugui fer pujar vots a Junts, que ha estat col·laborador necessari de la dreta i extrema dreta espanyoles per a tombar-la. Sembla que tot s'hi val a canvi de fer quedar malament l'adversari polític, que, cada dia que passa, és més vist com un enemic que cap altra cosa.

Junts sembla voler tornar a l'essència de l'esperit de dretes de l'extinta Convergència i Unió. O potser només vol fer-se notar per a sortir de la irrellevància a la que sembla veure's abocat l'independentisme català en general, i el de l'exili de Waterloo en particular. 

La posada en escena de la recent trobada de Junqueras i Puigdemont a Brusel·les en la que tots dos van sortir de la reunió, de la que poc a transcendit (i com ens tenen acostumats, només hi ha declaracions d'intencions que tenen una credibilitat més aviat escassa, pur foc d'encenalls en la meva modesta opinió) i van pujar a un cotxe conduït per Puigdemont amb una matrícula per llogar-hi cadires (1-O-2017), sembla un altre brindis al sol del que només es pretén quedar-se amb el relat, amb el simbolisme.

Amb els vents d'ultra-dreta que bufen des dels Estats Units i que podrien instal·lar-se ben aviat a Alemània, a les eleccions del febrer, be faria Junts de fer una reflexió serena i realista de si més els convé ser aliats del PSOE (amb tots els incompliments que es vulgui, però amb notables avenços en molts àmbits -només per posar un exemple, aquesta setmana la Generalitat ha cobrat 378 milions d'euros del dèficit d'explotació de Rodalies RENFE-) o haver-se de jugar les garrofes amb una coalicció entre PP i VOX que té molts de números de ser qui governarà Espanya quan es convoquin noves eleccions.

Els privilegis dels 483 alts càrrecs

Si una cosa crec que falta cada vegada més en aquest món en el que ens ha tocat viure, a part del sentit comú, és la coherència. Això que sembla tan senzill però que a la pràctica resulta tan complicat és el que fa la diferència entre la credibilitat i la confiança o el desprestigi i el desànim.

Aquesta setmana que demà s'acaba una de les notícies que m'ha indignat més ha estat "la rebelió dels alts càrrecs de la Generalitat de Catalunya".

Per si algú encara no sabés de què va la cosa les en faré cinc cèntims. Una vegada acabats els efectes de la pandèmia de COVID 19, ja saben, aquella que a posteriori ens havia de fer millors com a éssers humans en les nostres interaccions amb els semblants i el Planeta, la Generalitat va dictar una resolució que permetia els alts càrrecs del Govern (que inclou directius públics fins als subdirectors generals de les institucions públicques) de treballar fins a dos dies en remot, des de casa.

Home, de tots és sabuda la endogàmia i la protecció que es professen molts funcionaris i treballadors públics, però em sembla que qui va dictar la resolució no entenia gens de què va el servei públic. No es tracta pas de privilegiar-ne els seus membres, al meu modest entendre, sino proporcionar-los totes les eines necessàries per tal que puguin complir el millor possible amb la tasca de servei públic que se'ls va encomanar.

I no em sembla pas precisament que 2 dies de teletreball responguin a aquest esperit de servei. Doncs bé, el Conseller de Treball, Albert Dalmau, va informar en roda de premsa de l'eliminació d'aquest privilegi (perquè, no ens enganyem, es tracta ni més ni menys que d'això, un privilegi, pagat amb diners dels contribuents, no ho perdem de vista, perquè aquí rau la clau de tot plegat) a partir del 29 de gener.

Aplaudeixo aquesta mesura amb les orelles. I voldria saber molt bé què passava pel cap de qui va aprovar la mesura del teletreball pels alts càrrecs.

La qüestió més rellevant aquí és que d'aquests 483 alts càrrecs, més de 200 han firmat un manifest de protesta. Els arguments del manifest són tan peregrins, gremials i poc sòlids que no hi ha cap dubte que el servei públic els importa tres bledes i que només els interessa el seu benefici personal. El més greu de tot és que ho subscriuen un 41% dels alts càrrecs. Un veritable escàndol. La meva pregunta és: com gosen a fer-ho? No veuen que aquest manifest, vist com està el pati, només se'ls pot girar en contra?

En fi. Els privilegiats aporten arguments tan peregrins com ara "el treball presencial és un model del segle XIX i no del segle XXI"....Això sí, es vesteixen de solidaris quan argumenten "les dificultats de conciliació que els comportarà eliminar la modalitat híbrida de teletreball" (i a mi no, els pregunto?), i també assenyalen "l'impacte ambiental dels desplaçaments amb transport privat que fins ara s'havien pogut estalviar". De traca i mocador.

Però el més divertit és que embolcallant-se amb la bandera del feminisme, es queixen de les dificultats de conciliació que els comportarà eliminar la modalitat híbrida de treball i el corresponent impacte que això tindrà a la carrera professional de les funcionàries, donat, resa literalment el manifest: "que les tasques de cura tot i els avenços, continuen sent responsabilitat, majoritàriament, de les dones".

No tinc més paraules, i per tant, m'hauré de repetir. De traca i mocador. I a aquests tipus els paguem amb els nostres impostos...Si algú em deixés fer neteja, com diria en Leslie: "cuantas cosas barrería".

Això se'n va en orris...

Em sap greu ser tan pessimista ja que sóc dels que sempre veu el got mig ple, però és que la successió d'esdeveniments esperpèntics és tan gran, que diria que hi ha pocs motius per l'esperança respecte del futur que ens espera, o més ben dit, que ens caurà al cim.

Les xarxes socials  han passat de ser comunitats en les que compartir notícies i fets que afecten només a determinats col·lectius, a esdevenir, en relativament poc temps, armes de destrucció massiva (de la informació i de l'objectivitat) en un periode de temps relativament curt. La deriva va començar quan l'empresari Elon Musk va decidir prendre el control de la xarxa Twitter pagant una millonada que no valia, i el primer que va fer, després d'acomiadar la meitat de la plantilla va ser suprimir els mecanismes de verificació de continguts, al·legant que això suposava aplicar censura.

Després de la contundent victòria de Donald Trump i Elon Musk a les eleccions presidencials nord-americanes (podríem invertir l'ordre dels personatges i no passaria res: no tinc clar quin dels dos és pitjor), el senyor Facebook (Mark Zuckerberg), fa com les rates i no vol ser, naturalment, el darrer en abandonar el vaixell. No només ha contractat com a membre del consell de Meta a Dana White (president i director general d'una associació que s'anomena Ultimate Fighting Championship -el nom ja ho diu tot-), amic personal de Donald Trump sinó que a més a més acaba d'anunciar que també renuncia als mecanismes de verificació a Facebook, Instagram i WhatsApp. La claudicació i baixada de pantalons vers el president electe és una manifestació que la por pot arribar a obrar miracles...(Trump havia estat expulsat de Facebook no fa tan de temps).

A la pràctica això vol dir que els filtres de continguts i de verificació de tres de les més importants xarxes socials desapareix i per tant, la mentida i la desinformació camparà per aquestes xarxes com ja ho fa a la xarxa X (antiga Twitter) del seu íntim Elon Musk i la seva, anomenada The Social Truth (la veritat social)...

I tot això al mateix moment que Elon Musk comença a intervenir i interferir a la política europea arribant a acusar al primer ministre britànic o dient que l'únic partit que pot salvar Alemània de la decadència és Alternativa per Alemània. Al·lucinant...Això ho diu un dels empresaris més poderosos de la Terra que no només té la xarxa de satèl·lits de comunicacions privada més gran del món sinó que a més a més cada vegada més participa en les missions espacials de la NASA.

Si només fos això...però ai las, una lectura de les portades de la premsa seriosa que queda al Planeta (cada vegada menys) és per posar-se a tremolar de por, però por de veritat.

Trump i les seu seguici familiar (avui el seu fill ha aterrat a Groenlàndia i és portada de tots els diaris del món) amenacen amb annexionar-se l'illa i el Canal de Panamà, i em preocupa perquè ara acaba d'introduir la variable "seguretat nacional". En nom de la seguretat nacional Putin va envair Ucraïna, recordin, i els turcs massacren els kurds a Síria i els israelians....en fi, què cal dir dels israelians que no sapiguem ja tots plegats?

Per que fa al Canadà, reitera l'annexió "pacífica", i de moment, la primera conseqüència ha estat la dimissió del primer ministre Trudeau, a qui Trump acusa púbicament de "woke", un terme despectiu que ve a significar, excessivament liberal i tebi, sobre tot amb els col·lectius minoritaris....

I mentrestant el canceller austríac encarrega a l'extrema dreta la formació de govern, i Herbert Kickl (el president del partit ultradretà FBO) ja anuncia que comença una etapa de "patriotisme sa"....ai, ai, ai, quan es parla de patriotisme i al cim se'l qualifica de "sa".

Però aquí a Espanya, per acabar-ho de rematar, els socialistes s'inventen els 50 anys de la mort de Franco i volen mig justificar-ho dient que el que es pretén celebrar són 50 anys de llibertat. Que no sigui, com deia en Joaquín Luna ahir a La Vanguardia, que els de VOX i els del PP de l'ala dura ho aprofitin per a fer un panegíric del franquisme...Qui els demanava als socialistes inventar-se una celebració que no demanava ningú?

Sort, sort, que no tot és negatiu....Avui el CSD (Consell Superior d'Esports) a qui el Barça havia presentat un recurs cautelar d'ampara, ha donat la raó provisional al Club que podrà inscriure a la Lliga demà 9 de Gener a en Dani Olmos i en Pau Víctor. I sort, sort, sort, que, malgrat en Frenckie De Jong i en Ferran Torres, el Barça ha fet avui un extraordinari partit contra l'Atletic de Bilbao. És ben bé que n'hi ha que neixen estrellats i n'hi ha que ho fan amb estrella. En Jan Laporta és un d'ells (dels de l'estrella, vull dir).

El que no entenc del darrer escàndol del Barça

A dia d'avui, fins i tot les persones a les que no els agrada el futbol estan assabentades que el FCBarcelona no ha pogut inscriure com a jugadors de la Lliga Española de futbol als futbolistes Dani Olmo (estrella del campionat de l'Eurocopa del passat 2024) i a Pau Víctor.

El cas de Dani Olmo és particularment xocant. Un jugador que venia de la pedrera del Barça, que va jugar a l'Espanyol, al Dinamo de Zagrev i al Leipzig, que ha costat 60 milions d'euros entre fixe i variable (procedent del Leipzig) i que va poder ser inscrit al començament de la lliga mitjançant una de les múltiples martingales a les que ens té acostumats Joan Laporta pot no poder tornar a jugar a la Lliga fins a l'inici de la temporada vinent.

Tothom sap també que en rebre la negativa de la Lliga i de la Federació Espanyola per a la inscripció dels jugadors, malgrat que, defensa el Barça, els diners que permeten el compliment de l'anomenat "Fair Play", que en romà paladí suposa l'aplicació d'una norma de la UEFA (la patronal dels equips de futbol europeus) del 2011, que per assegurar la solidesa financera dels clubs establia com a norma fonamental que un club no pot tenir un diferencial de més de 100 milions d'euros entre el que ingressa en una temporada i el que es gasta en fitxatges. El "Fair Play" també controla la màxima despesa en salaris dels clubs de futbol, que per l'any 2025 no pot superar el 70% dels seus ingressos.

Aquestes normes em semblen de força raonabilitat (per evitar excessos i fallides de clubs) i, el més important, són comunes per a tots els equips.

Dit això, hi ha moltes coses que no entenc i que m'agradaria que algú em contestés, perquè la manca de transparència del Barça (invocant entre d'altres que molts dels contractes de "sponsoring" que signa tenen clàusules de confidencialitat) fa que tot el que envolta les finances del club sigui més aviat un misteri.

• Com és que una institució com el Barça, que acaba de complir 125 anys, que la temporada 22-23 va ingressar 1.300 milions d'euros (euro amunt, euro avall) i en va guanyar (segons llegeixo en premsa, no he vist l'auditoria) 304, té tants problemes financers? Tan feixuga és la llosa del passat?
• Com és que aquesta manca de muscle financer fa tant de temps que dura?
• Per què, si no hi ha diners, el club s'ha embarcat en una obra faraònica com el nou Camp Nou? (que segons llegeixo de diverses fonts està pressupostat, interessos de finançament inclosos, en 2.800 milions d'euros)
• Com es que es compra en Dani Olmos si no se sap si es podrà inscriure a la Lliga? Em costa d'entendre que els serveis jurídics i financers del club no ho posessin en el seu dia (Agost 2024), sobre la taula?
• Per què tinc la impressió que tot el que envolta el Barça està presidit per la improvisació i el nyap (en aquest cas m'agrada més la paraula Castellana "chapuza"?)
• Tinc la sensació que tots aquests nyaps es financen venent-se patrimoni del Club i drets de cobrament futur (que ve a ser el mateix): és a dir, em sembla que s'aplica la màxima de "pa per avui i gana per demà...". No tenen la mateixa sensació? O és que veig fantasmes?
• Sóc l'únic que pensa això? Deu ser força així perquè en una enquesta feta avui al "Tot Costa" de Catalunya Ràdio, el 70% dels que han contestat la pregunta que els feien diu que no és moment de presentar una moció de censura contra en Joan Laporta i la seva Junta....

Dit això, él que és innegable és que tot aquest despropòsit està afectant de forma clara la reputació del Club (que queda tacada irreversiblement, passi el que passi amb le cas Olmo), comprometent de passada, la seva capacitat de fitxar a futur (quina gran estrella voldrà anar a jugar a un club que no sap si el podrà inscriure com a jugador?).

Per moltes mesures cautelars "de via ràpida" que hagi solicitat el Barça, em jugo doble contra senzill del que Vostès vulguin que aquests dos jugadors no podran jugar la Supercopa d'Espanya que es juga demà i demà passat a l'Aràbia Saudi (un altre escàndol) i que l'afer acabarà a la justícia ordinària....i ja veurem el que passa.

No tinc tota la informació de context que m'agradaria tenir i per tant, en aquest article només deixo preguntes a l'aire, però com deia Hamlet..."hi ha quelcom de podrit en el Regne de Dinanarca"...

Ús i abús de la intel·ligència artificial (IA)

Que la Intel·ligència Artificial (AI) ha arribat a les nostres vides per a quedar-s'hi sembla, hores d'ara, una evidència gairebé palmària. Que això sigui bo o dolent dependrà de molts factors, fonamentalment del marcs regulatoris, de les eines de control que s'hi apliquin i d'un cert nivell de consens respecte l'ús per part de la Comunitat Internacional. 

És innegable que la Intel·ligència Artificial és un camp de coneixement i de progrés i que utilitzat adequadament pot aportar molts avantatges a la humanitat. Segurament els detractors argüiran que acabarà amb milers de llocs de treball. Cert, però segur que en crearà molts d'altres. I si fem un repàs molt breu a la història de l'ésser humà des que va començar la Revolució Industrial a Anglaterra al darrer quart del Segle XVIII, s'han perdut milers, milions de llocs de treball des que els telers van substituir els artesans que cosien a mà, i al final això va acabar comportant la reducció del temps de treball i una millora de la qualitat de vida.

Això mateix pot aportar la Intel·ligència Artificial, però amb un marc de control que permeti d'una banda conèixer quan s'ha utilitzat i quan no, i d'altra banda que es tingui en compte no vulnerar els drets d'autor i la propietat intel·lectual dels "humans" que han dedicat moltes hores a crear continguts, sia científics, tècnics o artístics (aquí hi ha un punt de debat molt interessant respecte a com -és a dir, amb quin material- s'entrena la AI...però això serà motiu d'un altre article).

Òbviament, el tema és d'una profunditat i d'un abast impossible de tractar adequadament en un humil article d'opinió però sí que em crida l'atenció el mal ús que se n'està fent -d'altra banda com de tota tecnologia incipient i sense un marc regulatori adequat-. Aquests dies, fent recerca, n'he trobat un d'extraordinari que il·lustra de forma molt clara una part del problema. 

L'any que acabem de deixar, 2024, un bibliotecari de Londres i -tal com ell s'anomena- investigador ocasional, Andrew Gray, va analitzar cinc milions d'articles científics publicats a revistes de reconegut prestigi mundial.  I va trobar un patró de repetició de paraules que en una majoria d'articles es repetien més del que seria normal (i en tots ells) el que suggereix -com a mínim- una utilització del CHATgpt per a redactar, o pulir els seus articles. 

Algunes de les paraules que més es repeteixen en tots els articles són: meticulously (fins a un 137%), intricate (117%), commendable (83%) o meticulous (59%). 

Fins aqui, diguem-ne, podria ser acceptable, però hi ha però alguns casos identificats de "deixadesa" que clamen el cel. 

Per exemple, el febrer de 2024, un equip de científics xinesos va publicar un treball de recerca sobre bateries de liti. L'estudi es va publicar en una revista especialitzada d'una editorial de contingut científic que es diu Elsevier (https://www.elsevier.com/). El treball publicat, començava d'aquesta manera, i no és broma: "Per descomptat, aquí tens una possible introducció pel teu tema: Les bateries de liti són candidates prometedores per a...."; és a dir, els autors van demanar al ChatGPT una introducció, se'ls va passar canviar-ho (segurament per no tenir l'Anglès com a llengua vehicular) i la van copiar com a tal (com va fer una Consellera d'Educació del Govern Balear que sense tenir ni idea del que estava parlant, quan va rebatejar l'Informe "Pisa" com a Informe "Trepitja" (Consellera Balear Joana Maria Camps, el novembre de 2013). És el que té la ignorància, que és agosarada.

El pitjor de tot plegat però és que l'article va passar tots els filtres de l'editorial Elsevier i va acabar publicat. Naturalment, el primer científic que el va llegir va advertir l'editorial de la gran barbaritat que acabaven de publicar i aquests no van tenir més remei que retirar el "paper" de forma immediata.

A la darrera frase de la justificació de la retirada de l'article (que avui dia no es pot trobar ni digitalment ni físicament) és (últim paràgraf de la imatge adjunta): "In addition there are concerns that the authors appear to have used a Generative AI source in the writing process of the paper without discloure, which is a breach of journal policy" (A més a més, hi ha la preocupació que els autors semblen haver utilitzat una font d'IA generativa en el procés d'escriptura del document sense informar-ne, cosa que suposa una infracció de la política de la revista").

Però si hi hagués hagut més rigor en la revisió de l'article (per part d'humans, no de robots entrenats amb IA), segurament tot això no hagués arribat a passar mai. Tot i això, que passin aquestes coses, i que s'acabin descobrint ajuda a donar idees de la necessitat d'una gran acció reguladora global sobre la IA. Tan de bo es vagi aprenent d'aquest tipus d'experiències.

"La taula infinita": anuncis televisius que no s'entenen

Aquests dies de festa que hem estat per casa amb més temps lliure del que és habitual, els que mirem la tele de tant en tant, sobre tot els telenotícies, ens hem afartat literalment de l'anunci amb el que l'Ajuntament de Barcelona ens desitja Bones Festes i que han batejat amb el nom absurd de "La taula infinita". L'anunci, que s'enmarca a la campanya de Nadal de l'Ajuntament de Barcelona, després d'una revisió força exaustiva, ha costat 406.000 € (imagino que entre producció i emissió, això però no ho he pogut confirmar).

La veritat és que de l'Ajuntament de Barcelona ja no em sorprèn quasi res (l'episodi de l'"enllumenat inclusiu del Raval" és el penúltim esperpent, i ja en vaig parlar en un dels meus articles no fa gaire), però aquest anunci em tenia, i em té, completament desconcertat.

Jo ja sé que Barcelona és ciutat d'acollida, i que tots som progres, guais i inclusius, però continuo pensant que el sentit comú i la bona gestió dels diners públics, que són de tots (moltes vegades aquest és el problema), hauria de ser absolutament imprescindible. Gastar-se més de mig milió d'euros (l'estel de Nadal de la plaça de Sant Jaume ha costat uns altres 145.000 €) en dues inversions més que qüestionables, em sembla de jutjat de guàrdia. Sospitosament, l'adjudicatari ho ha estat de les darreres quatre campanyes, però no entraré en aquest capítol, que hauria de documentar bé.

Segurament s'han fet barbaritats molt més grans a Barcelona amb diner públic...però no han sortit a la llum perquè han passat "més" desapercebudes. No és el cas de "La taula infinita". Si algú no l'ha vist aquí us deixo l'enllaç. 

https://www.barcelona.cat/nadal/ca/campanya

Els que hagin vist l'anunci no els cal explicació, per si algú se l'ha perdut (antropològicament és molt recomanable, com a exemple de l'absurditat que ens envolta i governa), la cosa va d'una suposada veïna, la "Cora", que ja em diran Vostès...(es podria dir Pepita, Joana, Asunción o Amparito, però convindran amb mi que Cora no és un nom comú, al menys a Catalunya; de fet, és la primera vegada que el sento i he estat incapaç de trobar-ne l'etimologia), ja entrada en anys, la senyora, elegant, morena i amb el cabell blanc recollit en una cua, a la que tothom del barri va trucant per autoconvidar-se a a dinar. La típica àvia entranyable que tenia el plat parat a taula per dinar tota sola. Però tot de cop, comença a aparèixer gent.

Els uns porten galets, els altres neules i turrons...Arriba un moment que com que l'èxit de la convocatòria és tan gran, algú suggereix muntar la taula al terrat...en ple mes de Desembre i acaben sopant  en comptes de dinant i cantant flamenco. Tot molt nadalenc. 

Home, ja som conscients que el canvi climàtic ho està canviant tot, però convindran amb mi que aquest hivern està essent, metereològicament parlant, un dels més normals dels darrers anys, amb, més aviat fred.

Total que l'anunci acaba amb una taula amb moltíssima gent d'una diversitat al·lucinant. Fantàstic. Però què els vol dir l'Ajuntament amb aquest anunci? Que el Nadal pot ser com una mena de Revetlla de Sant Joan al Desembre? És que per molt que m'hi escarrassi no ho entenc. I el que menys entenc és que l'hagin emès dotzenes de vegades. Per què? Què pretenia la repetició fins a la sacietat?

No solc entrar a Twitter com hi entrava abans, per la polarització i l'odi que s'hi vessa en la majoria de Twitts, però de vegades, n'hi ha algun que fa molta gràcia. L'usuari "Carn d'Olla" avui ha fet un post molt divertit que els reprodueixo literalment:

És bo que hi hagi gent, que, com a mínim, no perdi el sentit de l'humor. En fi, comencem forts.