Silenciar l'adversari: La democràcia està en perill als Estats Units

El que està succeint als Estats Units és inaudit. Ningú no en té dubtes però és tan excepcional que no puc deixar de parlar-ne. El president Donald Trump està deconstruint una de les democràcies més antigues i fins ara més sòlides del Planeta. I el pitjor és que ho està fent amb una rapidesa que sorprèn a propis i estranys. 

L'esperpent nord-americà orquestrat per aquest home provoca nous sotracs a l'opinió pública mundial a diari.

Només avui el discurs de Donald Trump davant el Plenari de l'Assemblea de les Nacions Unides a New York ha estat un exercici que provoca, com a mínim, incredulitat. 

Em pessigava per constatar que no estava somiant i que el que deia aquell bàrbar amb corbata vermella ho estava sentint de debò. Si només fa 6 mesos algú hagués imaginat aquesta distopia l'haurien catalogat de boig. Però la realitat supera la pitjor de les ficcions. El regitzell de barbaritats que ha dit avui haurien d'entrar al catàleg de desproposits digne d'estudis de professionals de la salut mental. Des de la recomanació de no utilitzar "Tylenol" per part de dones embarassades (paracetamol) o afirmar que l'ONU no soluciona mai res i que "fins i tot les escales mecàniques no funcionen" passant per dir que Europa està en profunda crisi degut a l'entrada massiva d'immigrants. 

Ahir dilluns, l'escriptor indi Pankaj Mishra va dir a Barcelona que és possible, fins i tot probable, que al 2028 ja no hi hagi eleccions presidencials als Estats Units i que Donald Trump s'autoproclami com a guanyador d'unes eleccions que no hauran tingut lloc. Al pas que anem sembla fins i tot plausible.

Donald Trump és un histrió del que se'n riuria la resta del Planeta, si no fos perquè els Estats Units encara és una de les grans potències mundials. Però és ben evident que Xi Jinping li té més aviat poc respecte (tot i que guarda un silenci prudent), o com a mínim, molt poca por (tot i que les fàbriques xineses estan patint, i de valent, els aranzels de Trump), i Vladimir Putin se li enfot a la cara, ja que veu que no passa res, encara que envïi drons a la frontera amb Polònia o Rumania o que els seus avions de combat violin l'espai aeri d'Estònia. I continua venent petroli amb totat impunitat.

Escrivia Josep Ramoneda avui al seu article a l'Ara que és inquietant que el president castigui als que el critiquen. Efectivament, Trump demana que suspenguin programes de televisió on un còmic se'n fot de l'extrema dreta, insulta i amenaça periodistes que li fan preguntes incòmodes (va succeir fa vuit dies amb un periodista australià que li va preguntar pels seus negocis...i ell va respondre, davant les càmeres: "Calla, estàs perjudicant el teu país. em queixaré al teu president"), menysté caps d'estat que van a visitar-lo a la sala Oval de la Casa Blanca, interposa aranzels inexplicables a aliats com Europa, Corea del Sud o l'Índia, es querella contra el New York Times i el Washington Post, canvia districtes electorals en previsió de tenir més vots favorables en futures eleccions, presideix funerals d'estat per instagramers d'extrema dreta, diu que il·legalitzarà organitzacions anti-feixistes que s'oposen a la seva gestió, amenaça en retirar fons a les universitats que no segueixin els seus criteris, retira fiscals que li són adversos, governa a esquenes del Congrés i el Senat a base d'ordres executives, i si algú el contradiu, tal que si fora un nen petit, perd els nervis i ataca de forma irracional. I racolza Israel en la seva campanya d'extermini sistemàtic de tot allò que fa olor de Palestina. I mentrestant les seves empreses continuen enriquint-se sense fre ni control.

Aquest és el panorama al que s'enfronten els Estats Units avui. I jo em pregunto...on és el partit demòcrata? On són els republicans assenyats que podrien aturar aquesta barbàrie? Per què bona part de la premsa accepta acríticament això que a ulls objectius és una conculcació d'un gran nombre de principis bàsics de la democràcia i la llibertat d'expressió? Són preguntes per les que no tinc resposta.

O potser la resposta és la por. Fins i tot els grans multimilionaris nord-americans, començant per Bill Gates se li agenollen i el reverencien...

L'única esperança (i ho penso seriosament) és que a les eleccions del "midterm" (Novembre de 2026), on es renova tot el Congrés (House of Representatives) i el 35% del senat, els americans amb sentit comú decideixin fer un gir de volant i donar als demòcrates una sòlida majoria que pugui ser un contrapès real als perills que el mandat de Doanld Trump està portant al país.

Si això no succeeix, potser el que deia dilluns a Barcelona Pankaj Mishra, acabi succeint i tinguem els Estats Units en el bàndol de les dictadures presidencialistes, com ho són Rússia o la Xina avui.

Teatre, però dolent

El nostre benvolgut sardanista-batlle de Girona ha tornat a fer una jugada mestra, com aquelles a la que ens tenia acostumat el filòsof-twittaire-President de la Generalitat (Quim Torra). Ja saben, aquell que va ser jutjat i inhabilitat per la justícia espanyola i va haver de deixar el càrrec de President per haver-se negat a despenjar una pancarta del balcó de la Generalitat... Es pot ser més beneit? Jo em pensava que no, però vistos els esdeveniments, és ben evident que sí.

I per a mostra, un botó. En Lluc Salellas l'ha tornat a clavar. Per aquells que encara no ho sàpiguen, l'únic regidor de VOX a l'Ajuntament  de Girona (un altre exaltat) va denunciar als jutjats de Girona que a la sala de plens de l'ajuntament no hi havia la foto del rei Felip VI (despenjada després de l'1 d'octubre de 2017). La justícia va emetre abans de l'estiu una sentència que obligava el consistori a tornar a penjar la foto del borbó en dos mesos i també a restituir la bandera espanyola a "un lloc notable de l'edifici consistorial".

Font: Diari de Girona

Doncs en Salellas, amb el vist-i-plau dels serveis jurídics de l'ajuntament, ha acatat la sentència (a mitges, perquè encara no se sap on han tornat a posar la bandera espanyola) penjant una foto del rei feta a partir de microfotografies d'imatges de les càrregues policials del referèndum de l'1 d'octubre de 2017.

L'alcalde, preguntat per Diari de Girona, ha dit que ells han complert la sentència ja que han restituït la fotografia, alegant que no hi ha cap norma que digui que la foto no es pot construir a partir de microfotografies, i que els dos requisits que estipula la norma que són "que la foto sigui d'una mida que la faci visible" i "que no estigui cap per avall" es compleixen sense excepció.

A mi particularment -i ho saben els que em llegeixen- la monarquia em provoca més aviat repulsió (especialment el borbó emèrit, però també la institució com a tal.. caduca, obsoleta i rància) però les "jugades mestres" dels indepes les trobo del tot ridícules. Molt soroll mediàtic per a no res.

Entenc que contra una justícia espanyola alineada amb el constitucionalisme hi ha poc a fer (incomplir la sentència hagués acabat amb més costos, recàrrecs i costes i possiblement una altra sentència d'inhabilitació per l'alcalde -no perdríem gran cosa, tot sigui dit de passada-) i per tant l'amic Salellas ha volgut ser juganer i marcar-se un "tanto" fent-se el graciós, com a la foto que il·lustra aquest article.

Home, si la ciutat de Girona fos un mirall de seguretat i servei al ciutadà (especialment el de neteja i cura de parcs i jardins entre d'altres) doncs encara podria entendre tenir un batlle al que li agrada fer teatre, però pagant els impostos municipals que pago, que trobo del tot desproporcionats pels serveis que rebo, em sembla de molt mal gust que l'alcalde es faci el graciós i que vulgui exercir de Tortell Poltrona. 

Aquest darrer fa teatre i mim, però del bo, mentre que els indepes de la CUP i assimilats ja fa molt de temps que van perdre el nord i només saben fer teatre, però del dolent, ja saben, aquell del que parlava un altre gran filòsof: José Mourinho.

Senyor alcalde, l'independentisme ben entès comença per servir com cal als ciutadans (als que l'ha votat i als que no -jo no ho vaig fer, òbviament), i un cop els serveis bàsics estiguin assegurats llavors, en el seu temps lliure, dediqui's al que li sembli millor, a fer jugades mestres o teatre dolent, però fins que no tinguin clara la prelació de prioritats, l'independentisme anirà perdent llençols a cada bugada.

Jubilació, productivitat, immigració

El Departament d'Estudis de CaixaBank, que ara es diu "CaixaBank Research" -ja se sap que avui dia, si els noms no són en Anglès, no sonen "moderns"- acaba de fer un nou estudi sobre pensions (l'enèssim), que porta a per tìtol: "Desafiaments i polítiques a l'era de la longevitat" sobre la previsible evolució de les pensions a Espanya en funció de diferents hipòtesis d'evolució de determinats paràmetres, entre els més destacats, l'edat de jubilació, l'evolució de l'immigració i la productivitat.

Les conclusions, no per intuïdes, deixen de ser molt interessants.

Per resumir-ho ras i curt, els membres de l'anomenada "generació X", és a dir, els de la nostra generació, nascuts entre els anys 60 i 70 del Segle XX, i tots els que ens venen al darrere, haurem de treballar més anys i cobrarem menys pensió. Això, que tots els que tenim dos dits de seny ja ens imaginavem, cada vegada té més visos de ser una realitat. I que empitjori més o menys (és a dir, que l'edat de jubilació es retardi més o menys i que les pensions siguin més o menys altes) dependrà de l'evolució d'aquesta edat, del número de contribuents que es vagin afegint al sistema, i de la productivitat que el país vagi assolint.

En països més avançats que els nostres, tant amb sistemes de pensions igual o més generosos que l'espanyol (Alemània per exemple) o molt menys generosos -i més endarrerits- (Estats Units) veig cada vegada més persones amb una edat en la que els correspondria estar més que jubilats exercint feines al sector terciari, des de cambrers, a recepcionistes o personal de fires de mostres (d'aquests, a Alemània en particular n´hi ha un munt; és molt freqüent veure persones molt grans recollint abrics  o servint als restaurants i bars de les fires. Senzillament les pensions que perceben no els permeten viure i l'han de complementar tornant a treballar. És una imatge que podríem veure a Espanya d'aquí a uns anys.

És per això que una de les claus que el sistema no es deteriori més de pressa, és tenir en compte la immigració, de gent jove, en edat de treballar i contribuir a la caixa comuna de les pensions per a, si no invertir la piràmide poblacional (que tampoc seria recomanable), com a mínim augmentar la contribució avui per a pagar les pensions dels que van (vam) treballar ahir (i encara treballarem sis o set anys més).

A Espanya, ho sabem tots, s'han comès grans arbitrarietats que han contribuït a tensionar  el sistema de pensions com ara la que han practicat moltes grans empreses públiques -en són un referent Telefónica i Endesa, entre d'altres- i molts dels grans bancs que han fet comiats i pre-jubilacions a tort i dret a partir dels cinquanta i pocs anys, de persones que estaven en perfectes condicions de seguir treballant i contribuint al sistema. Jo mateix tinc tres amics molt propers que ja no són a l'atur -després dels corresponents "exepedients de regulació d'ocupació"- sinó que són "pre-jubilats de banca" des de ja fa alguns anys.

Segons les projeccions macroeconòmiques, nomes la despesa en pensions a Espanya augmentarà un 3,4% en relació al PIB, i l'augment de cotitzacions només serà de 1,1% del PIB. Per tant hi haurà un forat del 2,3% que s'haurà de cobrir o bé reduint les pensions, o bé incidint en augmentar la taxa d'ocupació, fent bàsicament que la gent es retiri més tard (l'estudi apunta als 68,2 anys) cosa que és coherent amb l'increment de l'esperança de vida, que al 2023 era de 81,1 anys pels homes i de 86,3 anys per les dones. Aquesta mesura contribuiria a reduir el dèficit en un 0,5%.

L'estudi de CaixaBank Reseach diu que la taxa d'ocupació de persones entre els 55 i 64 anys a Espanya, és esgarrifosament baixa, del 54%, que vol dir, com tots els lectors han endevinat, que de cada 100 persones d'edats compreses entre aquestes franges, només 54 són treballadores en actiu. La mitja europea és del 58%, però és que el països com a Alemània és del 60% i a Holanda supera el 70%. L'augment de la taxa d'ocupació en 10 punts (cosa desitjable però francament improbable), disminuiria el dèficit en un 0,7%.

Un altre dels factors que contempla l'estudi és l 'increment de la productivitat, que, si pugés un 1,2% en comptes del 0,8% entre 2025 i 2050 eixugaria un 1% del forat. 

Per a cobrir la resta, hi haurien d'haver fluxes migratoris positius de persones que s'incorporessin al mercat laboral de 385.000 persones cada any des d'ara fins el 2050.

Si tots aquests fets es produissin, el sistema de pensions es podria mantenir com l'actual, però com sigui que algunes d'aquestes projeccions macroeconòmiques (la de l'augment de la productivitat, per exemple) només l'aguanta el paper, torno a la conclusió del començament: els de la nostra generació i tots els que venen al darrere, en línees generals, haurem de treballar més anys per a acabar cobrant pensions més reduïdes.

Això o que les dones espanyoles augmentin la taxa de natalitat de 1,1 fills per any, als 3 fills per any, cosa que, com tothom sap, no succeirà.

De depredadors sexuals, mentiders i d'altres especímens

Avui el Partit Demòcrata dels Estats Units ha publicat a X (Twitter, malgrat el que digui el seu propietari Elon Musk continuarà essent Twitter) una carta que "suposadament" Donald Trump va enviar al depredador sexual suïcidat, perdonin l'autocita en un "suïcidi voluntari" o un "Suïcidi involuntari" (Editorial Edebé, Jaume Burgell, any 2000), Jeffrey Epstein, pel seu 50è aniversari, en la que Trump escriu, dins el cos d'una dona despullada, una enigmàtica nota que comença amb "There must be more to live that having everything" (traduït literalment: "Hi ha d'haver quelcom més a la vida que tenir-ho tot"), i continua: "Yes, it is, but I won't tell you what it is" ("Sí, existeix, però no et diré què és"). Com poden veure, la carta acaba amb la signatura de Trump emulant el pèl púbic. Acaba dient, ja traduït: "I que cada dia continuï essent un nou i meravellós secret".  Increïble però potser -molt probablement- cert.

Font: Twitter

Aquesta carta forma part, "suposadament", d'un recull de felicitacions d'aniversari que la seva ex-sòcia, Ghislaine Maxwell, va regalar a Epstein pel seu 50è aniversari l'any 2003 (un any abans que Donald Trump trenqués tota relació amb ell). El llibre és un recull de missatges adreçats a Epstein per part de persones d'alt perfil públic amb les que ell es relacionava, i és aquí on apareix la carta signada per Trump.

Font: The NYT. Getty Images. 1997

Òbviament, en el món actual, presidit per la desinformació i les "fake news", aquesta carta pot ser falsificada (a Twitter, que vull sobre això avui, molts republicans diuen que la signatura és falsa -i la comparen amb la de les ordres presidencials que utilitza a cabassades aquests darrers mesos-), per això és tan important que la fiscal Pam Brodi permeti la desclassificació del que s'anomena les "Epstein Files" (els arxius Epstein).

Els propis republicans (els més radicals), com ja vaig escriure en un altre article en aquest blog, són els primers que voldrien veure aquests arxius desclassificats per què, malgrat aplaudir el fet que el seu cap sigui un delinqüent (condemnat, atenció) no entendrien que hagués tingut relacions d'amistat (perillosa) amb un depredador sexual condemnat i mort en una pressó al sud de Manhattan el 2019.

Òbviament, Trump ho nega tot i ha instruït la fiscal de no desclassificar res, al·legant que tot són mentides dels demòcrates i els periodistes (ha demandat el "Wall Street Journal" que va publicar la carta el mes de Juliol per difamació i reclama...20.000 milions de dòlars per atemptat contra l'honor).

El comitè bipartidista del Congrés va solicitar als hereus d'Epstein l'accés a molts documents i aquesta setmana està previst que es reuneixin amb els advocats que administren el patrimoni d'Epstein a New York per a revisar nous documents.

A Trump no el pot fer caure gairebé ningú, ni el Tribunal Suprem dels Estats Units (5 dels 9 membres nomentats per ell), però tal vegada els seus seguidors, si finalment es pogués demostrar que el nom de Donald Trump surt a les "Epstein files", serien els mateixos que li tallarien el coll.

És una de les poques esperances que li queden a la democràcia nord-americana.

Mazón, aquell gran home

La Llei de la Comunitat Valenciana 06/2002 que regula l'estatut dels expresidents de la Generalitat Valenciana estableix que un expresident de la Generalitat que compleixi 2 anys en el càrrec té dret a una percepció econòmica durant dos anys. 

Aquesta fita la va complir l'interfecte Mazón el dia 14 de juliol passat i això li permetria -en cas de ser destituït, processat, acomiadat o fulminat- esdevenir membre nat del Consell Consultiu de la Generalitat Valenciana amb una remuneració anual de 75.000 euros, garantida durant dos anys. Ara s'entenen tantes ganes d'aguantar tots els ruixats per part del cantant melòdic. No em canso de recomanar a amics, saludats i coneguts que visualitzin les habilitats vocals del president de la Generalitat Valenciana quan era membre del grup Marengo: "https://www.youtube.com/watch?v=F5GZJ7XBZJE". Dubto molt sincerament que sàpiga fer res més. Vergonya aliena és poc per a descriure els meus sentiments. 

Però ja se sap, la sort i la perseverància, pels que se la guanyen i pels que tenen molts padrins. La màfia té això. Una vegada fet el jurament de pleitesia i fidelitat eterna, el capo protegeix els seus soldats en qualsevol circumstància i fins a la fi dels temps.  

Aguantar tenia un premi, i el premi era millor que jugar a l'Euromillones, perquè li tocava amb una certesa del 100%, només calia fer una cosa: negar-ho tot. I d'això, el cantant melòdic en sap un niu. No hi deu haver a Europa Occidental un polític que hagi mentit tant en relació a llocs i hores com el polític Carlos Mazón respecte d'on era i què va fer el dia 29 d'ocubre de 2024, quan una DANA anunciada a bomo i plataret des de primera hora del matí per l'Agencia Estatal de Metereología va escapçar la vida de 227 persones.

Però superada la primera fita del 14 de Juliol, ara el premi gruixit, l'Euromillones amb pot, perquè ens entenguem, té la seva fita el 14 de Juliol de 2027, perquè si completa la legislatura -tot i que jo avui encara espero que la justícia divina aterri a les nostres contrades- el premi esdevé exponencial, ja que el periode de remuneració s'allarga fins als 15 anys. D'aquesta Bonoloto se'n beneficien a dia d'avui, dos corruptes (Alberto Fabra i Francisco Camps) i un tipus que cobra per ser representant d'Espanya a l'Unesco amb palauet a París inclòs que ja he citat en aquest blog: Ximo Puig. La corrupció i el clientelisme no depèn de colors polítics. Quna es tracta de cobrar de l'erari públic, tots són amics.

Aquesta setmana que avui s'acaba, la periodista Maribel Vilaplana, ha publicat, per fi, una carta oberta de tres pàgines en les que explica el seu punt de vista de tot allò que va passar el dia 29 d'octubre https://www.elperiodico.com/es/politica/20250905/maribel-vilaplana-rompe-silencio-foco-121281391 i sobre tot posa de manifest una vegada més les mentides oficials sobre els horaris. Sobre l'hora a la que el melòdic va sortir del ja famosament aclamat restaurant "El Ventorro", on, segons la carta, es pot, avui, gaudir d'un menú de degustació per 60€ (sense vins), que inclou, com a principal, mig llobregant i mig filet. Què més es podria demanar?

Només que algú de la judicatura (de la fiscalia, de fet) amb dos dits de decència, llegís aquesta carta, hauria d'enviar el cantant melòdic als tribunals, però això no passarà. M'hi jugo un pèsol.

I Vostès?

El xantatge de Ryanair

La història del "Low cost" aèri a Espanya va començar a casa nostra, a Girona, el 5 de desembre de 2002, aviat farà 23 anys. Aquell dia es va enlairar el primer vol de Ryanair des de Girona amb destinació Frankfurt-Hahn, per 10€ el trajecte i amb una ocupació del 80%.

I aquí es va iniciar una història d'amor i desamor de la qual aquests dies n'estem patint els darrers capítols. Ryanair, comandada en aquells moments i ara per l'excèntric i maleducat irlandès Michael O'Leary va posar de moda el concepte de vols molt barats, però fonamentats en tres argúcies molt hàbils (model que va copiar literalment de l'aerolínia nord-americana Southwest Airlines, que basa el seu model de negocis en trajectes curts, aeroports secundaris i un únic model d'avió, el Boeing 737):

• la venda de tota mena de serveis complementaris com ara loteria, targetes de telèfon, reserva d'hotels i lloguers de cotxes.
• la promoció d'aeroports regionals amb poc trànsit a canvi de rebre grans quantitats de diners de les administracions implicades.
• fer servir el nom de grans ciutats tot i volar a aeroports que poden ser molt distants de la ciutat que es publicita.

Un exemple d'això darrer el tenim en el vol inaugural: Frankfurt-Hahn és en realitat l'aeroport regional de Hahn a 124 km. de Frankfurt...O Beauvais a 90 km. de Paris, o Vatry a 190 km. de Paris...

Però el model va funcionar i gràcies a quantiosos pagaments de la Diputació de Girona i la Generalitat de Catalunya a Ryanair, al voltant d'uns 3,5 milions anuals d'euros dels nostres impostos, Girona, Lloret de Mar i Barcelona es van omplir de turistes, sobre tot britànics. Partint dels 552.000 passatgers de 2002, la presència de Ryanair a Vilobí d'Onyar va fer crèixer el trànsit de passatgers fins al pic, mai no superat, de 5,5 milions de passatgers l'any 2008. Perquè ens fem una idea de les magnituds, el 2024, l'aeroport de Girona va transportar durant tot l'any 1.997.000 persones.

Font: AENA

Jo recordo aquells anys de passejar per Girona i veure cues als restaurants de menú al migdia i a tots els estancs de la ciutat, plens de ciutadans britànics que venien només a comprar tabac, per revendre'l al Regne Unit i fer-se un sobresou amb les plusvàlues, naturalment, no declarades. Una vegada vaig tenir davant meu a un tipus tatuat de cap a peus i habillat amb un xandall tipus "Decathon" però dels més barats, que va comprar tots els cartrons de tabac que li cabien en una bossa d'esports a l'estanc de la carretera de Barcelona...no sé si 20 o 30, però d'aquest ordre de magnitud.

Eren els dies feliços previs a la primera gran crisi del "totxo". Hi va arribar a haver fins a 47 destinacions des de Girona. Una bogeria. Durant aquells temps, només a titol d'anècdota d'aquella orgia de kerosè i soroll infernal, la mare d'una amiga meva de Palamós anava de tan en tant a missa de dotze els diumenges a Sant Pere del Vaticà i al vespre tornava a ser a casa seva. Eren els anys en que hi havia parelles que se n'anaven a dinar a París i al vespre tornaven a ser a casa...

Però què volen que els digui. Després Ryanair va exigir més diners, no se'ls van concedir i va comançar a reduir destinacions. La història de la companyia irlandesa amb AENA i les administracions públiques ha estat sempre com una muntanya russa. I no seria capaç d'afirmar que transportar 5,5 milions de persones aporti veritablement riquesa permanent al país, tenint en compte la tipologia de turisme, sobre tot el britànic que arribava...

Ryanair ha basat sempre la seva decisió en una mena d'extorsió tant a AENA com a les administracions públiques, en la línia mafiosa del polèmic conseller delegat del Grup Ryanair que opera amb metodologia siciliana: o em dones el que et demano o et deixo sense vols i m'els enduc a "cal millor postor".

Aquests dies hem sabut que la companyia irlandesa acaba d'anunciar l'enèssima retallada d'un milió de places en aeroports regionals a Espanya (de moment sembla que no afectarà l'aeroport de Girona ni el de Reus) i el tancament de les bases de Santiago, Vigo i Tenerife Nord a partir de gener de l'any vinent. I tot sembla ser el producte de l'anunciada pujada de taxes aeroportuàries per part d'AENA a partir de l'any 2026, un 6,6%, el que situarà la taxa per passatger en 11,03 euros (que francament, no em sembla res de l'altre barri).

L'amenaça la contesta Maurici Lucena, president d'AENA, dient que l'increment promig de preus dels bitllets de Ryanair ha estat el darrer any del 21% i fa públic que l´únic que l'interessa a O'Leary és garantir la maximització de beneficis per a cobrar íntegrament el seu bonus de 100 milions d'euros, perquè la realitat és que els retalls de l'aerolínia només afecten els aeroports regionals, no així els de les grans ciutats com Barcelona o Madrid.

Mètodes mafiosos per aconseguir al final millorar la transferència de diners públics cap a la companyia irlandesa a canvi de no se sap ben bé quin benefici durable pels territoris. I francament, potser el nostre medi ambient agrairà una mica que deixin de volar de forma tan frívola tants i tants miles d'avions cada dia de cada dia...

Gestoria President Illa, SL

El mes d'agost passat va fer un any que Salvador Illa va ser escollit com a 133è President de la Generalitat amb els vots del PSC, Comuns i Esquerra Republicana de Catalunya.

A mi l'Illa em sembla una persona que destil·la honestetat (tot i que avui dia, vist el panorama, no posaria la mà al foc per ningú...), sentit comú i que cerca consensos, però, en contrapartida, el veig un personatge d'una grisor més que evident (reconfirmada a l'entrevista amb l'Ustrell a TV3 i Catalunya Ràdio dilluns d'aquesta setmana: grisor escènica, amb una més que pèssima il·luminació, i grisor conceptual en el missatge) i del que m'emprenya profundament que sigui incapaç de pronunciar la paraula Catalunya com Déu Mana. El seu "Cataunya" m'exaspera i si me'l trobés pel carrer li aconsellaria, amb tota l'educació del món, que acudís a visitar un logopeda (i no faig broma). A Palamós en tenim una de molt bona, la Irene Reinal!

Un any és temps més que suficient per a començar a fer un primer balanç de legislatura, i em permeto, des de la meva modesta perspectiva, fer-lo i compartir-lo amb tots Vostès.

Salvador Illa ha tornat a posar el sentit comú i el sentit de gestió, que és en definitiva la raó final per la que tots els ciutadans paguem els impostos, i en aquest sentit, hem pasat de l'atonia de governs de disbarats constants, com el de Joaquim Torra (a qui gairebé caldria esborrar de la llista de presidents de la Generalitat per mediocritat i estultícia), o Pere Aragonès, president d'un govern en minoria i dirigit amb control remot per Oriol Junqueras...., a un govern en el que, des d'un punt de vista d'objectius, s'ha passat a "defensar la gestió" en contrast amb defensar el projecte de país.

Illa és dels que pensa que, des del "govern de tothom", s'ha de fer feina que reverteixi a favor del ciutadà i col·lateralment, cal posar èmfasi més en la gestió que en el catalanisme. Hi estic parcialment d'acord, perquè és això, però a Catalunya, cal més. 

El ciutadà de carrer, entre els que m'incloc, està una mica -molt, de fet- tip de l'"èpica dels dies del Procés" i, en primera instància, demana als nostres dirigents que el país funcioni. Entenc que en Salvador Illa, polític molt hàbil d'entre els més hàbils (un altre supervivent, estil Pedro Sánchez), volia demostrar-se i demostrar a la ciutadania, que si gestionava bé el dia a dia, tenia una bona part de la feina feta. Però insisteixo, a Catalunya no n'hi a prou.

Si posem en un calaix ben endreçat i amagat a les golfes el component nacional, que és el que ha fet Illa (emfatitzant la "Catalunya inclusiva" que no sé ben bé que caram vol dir), i volem posar en valor els serveis als ciutadans, d'acord. Però, en aquest cas cal que les coses funcionin molt bé i que el ciutadà de carrer, el votant a les eleccions, el pagador d'impostos a la implacable Agencia Estatal de Administración Tributaria, percebi que tenim un Govern que fa les coses millor que els governs anteriors (comandats per primitius nacionalistes excloents, pensen ells) i que això s'ha de notar i ho ha d'agrair la ciutadania.

Fins aquí el discurs teòric. Però la pràctica, ai las, la pràctica, és una mica més tossuda. Illa, certament, ha posat ordre i seny en el discurs i ha volgut, en el seu missatge, recordar que Catalunya som tots (els que voten socialista, els fatxes espanyolistes i els "indepes") i que el primer que cal és que el país funcioni. Noble ideal, que comparteixo plenament, però realitat tossuda.

Un any després, jo, sense cap mena de fanatisme, només expressant el que veig, percebo que no hem avançat gaire, més aviat molt poc (des d'un punt de vista pràctic):

• Rodalies, servei utilitzat per milers de ciutadans catalans cada dia, funciona pitjor que mai. El bla, bla, bla de la paciència, esgona i insulta, una vegada més, la nostra intel·ligència. Prou, senyor Illa. Digui'ns quelcom que ens poguem creure, o a què ens poguem agafar...Això de que el 2032 tot funcionarà millor és una fugida cap endavant que no compra ni un nen de pit.
• Els escàndols de la DGAIA han vist la llum en tota la seva tràgica magnitud (i el nou Govern podria haver desactivat la bomba abans que esclatés, però no han estat capaços de fer res). Tot queda reduït a un simple "farem una auditoria i implementarem els canvis que calgui". Vist, recurrent, lleig, antic.
• El component "nacional" de Catalunya, ha desaparegut del mapa. L'entrevista amb Puigdemont a Brussel·les va fer més aviat pena (no oblidem que l'hemeroteca és traïdora i que una simple lectura de diaris del 2017 ens permet recordar que Illa, no només era partidari de l'aplicació del 155, sinó també de l'empresonament de Puigdemont), i consti que, com els meus lectors saben, Puigdemont, no és pas precisament sant de la meva devoció.
• Els problemes de seguretat ciutadana persisteixen, amb intensitat. L'índex de criminalitat, de cultiu, tràfic i consum de drogues a Catalunya és més alt que mai.
• La crisi de l'habitatge no s'atura. No dic que l'Illa en tingui tota la culpa, però tot plegat segueix com en els pitjors temps més grisos de la pitjor alcaldessa que ha tingut mai Barcelona des que Barcelona existeix: Ada Colau. No hi ha canvis que el ciutadà del carrer estigui percevent.
• El model turístic de Barcelona, tan criticat per les esquerres radicals, segueix en plena vigència, expulsant residents no tan sols dels habitatges de lloguer de la ciutat, sinó fins i tot dels busos de barri, ara ja colonitzats pels turistes que pujen al Parc Güell, per exemple. Una veritable vergonya. Hauríem de fer alguna cosa amb els "ex-pats" també, no, senyor Illa? Com a mínim, ja que s'ho poden permetre, que paguin!
• L'escàndol de l'adjudicació de places de professors del Departament d'Ensenyament me l'han explicat 3 vegades, i jo, que no em considero gaire intel·ligent però tampoc estúpid, encara no l'he entès. Avui mateix en Clapés, a Versió Rac1, entrevistava una mestra de Lleida a la que li han assignat una plaça a Figueres... De debò? Quina merda de país és aquest...
• Una cosa és la "Catalunya de tots", noble concepte, i l'altre cosa és que llencem l'essència de la catalanitat per la tassa del vàter, i això em sembla que és el que està fent el govern Illa. I senzillament, no m'agrada.
• Celebrar un 11 de Setembre com si fos un acte purament folklòric em sembla, veient com l'extrema dreta tracta Catalunya, completament fora de lloc. La reivindicació de país no es pot aturar perquè l'extrema dreta és poderosa i hostil.

Potser és que avui, dia llarg laboralment parlant, estic una mica espès, però he rellegit l'article vàries vegades abans de publicar-lo i el trobo del tot coherent. Ho deixo a la seva consideració.

Flotilla de pacotilla

Després d'un període de dues setmanes de vacances en la que he practicat una gairebé completa desconnexió digital, de televisió i de premsa (i creguin-me si els dic que ha estat una molt bona decisió) torno a la rutina d'escriure al blog (ho trobava a faltar, ja que per a mi, també és una altra forma de teràpia). 

La veritat és que posar-se al dia després d'un mes d'agost en el que, incendis a part, no hi ha cap altra novetat significativa (informativament parlant vull dir) no ha estat gens difícil. Les mateixes misèries, l'autoritarisme creixent, el genocidi de Gaza amb la observació acrítica i complicitat tàcita i criminal del món suposadament civilitzat, la mateixa mediocritat política (especialment del sr. Feijóo i del seu Partido Popular,  que s'ho haurien de fer mirar), en fi, poques novetats.

Però heus aquí que diumenge, al telenotícies migdia, com que també tenien poca feina i tan poc contingut informatiu que es deleitaven parlant de la interessantíssima festa major de Sant Fost de Campsentelles (cito aquest municipi en sentit figurat...), es van esplaiar amb l'acte de comiat de la "Global Sumud Flotilla" al Port Vell de Barcelona, amb una presència mediàtica desproporcionada i tot de personatges famosos i polítics i pseudopolítics de l'esquerra kumbaià que haguessin triumfat al Festival Hippy de Woodstock als anys 70 del segle passat.

Va reaparèixer, oh, miracle, l'adolescent lleona sueca Greta Thumberg, activista desapareguda en combat del que va anar a la cimera pel canvi climàtic de l'ONU en vaixell de vela (no sigui que una mica més de petroli cremat malmetés encara més el miserable planeta que estem llegant a les generacions futures) i va tornar en avió (oh, pecat mortal). I també la reaparèixer la sempre enyorada Ada Colau, que va xuclar tanta càmera que semblava que se li acabava el món.

Naturalment hi havia la fauna habitual que es desplega en aquests actes, amb profussió de bandanes i mocadors palestins que ara semblen estar de moda... i per descomptat, tota la plèiade de podemites, comuns, cupaires i assimilats.

Després del festival folklòrico-mediàtic de comiat, ens assabentem que degut al mal temps, la "flotilla" ha hagut de retornar a port. I avui hem sabut que cinc de les embarcacions que havíen tornat a sortir ahir, han hagut de retornar novament a port per "onades de tres metres".

Els que em segueixen en aquest blog saben que estic completament a favor de l'Estat Palestí i que l'única solució que pot resoldre un conflicte mil·lenari com aquest és la dels dos estats, i que, per descomptat que denuncio i condemno el genocidi sistemàtic i planificat que Benyamin Netanyahu i el seu exèrcit estant practicant a Gaza, amb l'aprovació primer tàcita però ara ja explícita, dels Estats Units (l'intel·lectual nord-americà, icona de la dreta extrama Curtis Yarvin, és l'arquitecte del projecte de la creació d'una "Riviera Gaziana", un cop els palestins que hi viuen hagin estat desplaçats o exterminats).

Però això no treu que accions propagandístiques sense cap opció real de fer arribar ajut a Gaza no tinguin cap sentit i que siguin purament un exercici de propaganda mediàtica de l'esquerra que mai soluciona res... 

L'expert en navegació Manuel Pedreira, a més d'advertir que la Mediterrània és una mar que pot tenir tanta mala llet com el Pacífic, especialment a partir del mes de setembre, deia avui al diari Ara: "Si a mi com a professional em demanessin fer una cosa així diria que és inviable sortir amb aquestes embarcacions i tanta gent, per més que la causa s'ho valgui". Pedreira no fa més que aplicar el sentit comú. La "flotilla" no pot portar 300 persones a bord d'embarcacions petites i no preparades per a creuar els 3.000 kilòmetres que separen Barcelona de Gaza. Però els extrems, tant la dreta com l'esquerra, tenen de tot (moltes endorfines i feronomes sobre tot), però molt poc sentit comú.

A més a més, de totes les "flotilles" que s'han muntat per fer arribar ajut (no hi ha una altra manera més eficient, segur?) des del 2008, cap ha assolit el seu objectiu. Algú es pensa que aquesta vegada serà diferent? Que l'exèrcit israelià tindrà una revolta interna i els vaixells que finalment aconsegueixin arribar d'aquesta "flotilla" podran arribar al port de Gaza? Per favor...Això no s'ho creu ni un nen de pàrvuls...

Per això, un tipus amb sentit comú com el periodista Albert Soler, escrivia avui al Diari de Girona: "Un els veia al port de Barcelona i ja sabia que tant de mariner d'aigua dolça no arribaria gaire lluny".

Doncs això mateix penso jo. I si això és ser de dretes, doncs, què hi farem, tan se val...

L'home que llegia llibres

Enmig de tota aquesta foscor, grisor i terra cremada (en tots sentits) que ens envolta, de tan en tant sorgeix alguna notícia positiva que fa alegrar un esperit que, entre notícia i notícia i fet consumat i fet consumat, es troba -al menys el meu- en un estat proper a la depressió.

Aquesta setmana que avui s'acaba ha estat d'aquelles en les que a un li venen ganes de deixar de mirar el telenotícies i apagar el televisor. Els incendis que no s'aturen, l'onada de calor a tot arreu, les picabaralles entre els polítics espanyols -nivell barri de barraques- el dantesc espectacle de la trobada entre Vladimir Putin i Donald Trump (que naturalment no ha servit de res, i això que el gran Donald va dir, a l'inici de la seva presidència que acabaria la guerra en trenta dies), el genocidi a Gaza amb l'observació passiva i per tant culpable de tots nosaltres, amb un agravant que no es veia des que jo tinc ús de raó, la utilització de la fam com a arma de genocidi de forma planificada i sistematitzada...si això no és neteja ètnica, que baixi Déu i digui el contrari...

Enmig doncs, de tota aquesta immundìcia, apareixen doncs notícies que, com a mínim, pensen que, com afirmava Eric Fromm, no tots els humans són infinitament dolents.

La notícia, de la setmana passada, la vaig llegir al New York Times i parla d'un home nord-americà, Dan Pelzer, que quan va morir a l'edat de 92 anys, havia llegit... 3.599 llibres! que és una barbaritat, i que estadísticament es tradueix dient que Dan Pelzer des que va començar a llegir llibres de forma regular, l'any 1962 quan estava com a militar destinat al Nepal, fins el 2023, quan li va fallar la vista i va haver de deixar de llegir. 

Així doncs, en Dan, des que va començar, va estar llegint durant 61 anys, la qual cosa vol dir que en promig va llegir 59 llibres cada any, i, com sigui que l'any està dividit en 52 setmanes, vol dir que llegia més d'un llibre a la setmana.

Com s'ha pogut saber això? Doncs perquè la constància de Pelzer incloia a més a més de llegir, un registre de tots els llibres que llegia, que anava recollint de forma sistemàtica en una llibreta. Pelzer va morir el passat mes de juliol a Columbus (Ohio), ciutat que per motius professionals visito molt assíduament, després de residir-hi més dels darrers 50 anys de la seva vida.

Al seu funeral, la seva filla de 52 anys va voler passar la seva llista de lectures als amics i familiars que van assistir al comiat, però donat que la llista tenia més de 100 pàgines al final no resultava gens pràctic i finalment va demanar-li al seu fillol que li fes un petit web amb la seva llista de lectures i van posar un codi QR al recordatori des del que es pot accedir a la llista del Dan: "what Dan read·.

Una notícia que arrenca un somriure i que fa pensar que no tot està perdut.

Us adjunto un enllaç al web perquè si us interessa hi pogueu accedir. Una veritable lliçó de vida i de saviesa.

https://what-dan-read.com/

Polítics sense seny: dos despropòsits (segona part)

El dia 2 d'agost la "societat gastronòmica S'Alguer-Cabrenys" va celebrar un dinar de germanor a la barraca de l'amic Joan Gómez a S'Alguer (la darrera abans d'arribar a la platja de Castell), tradició que es va mantenint des de fa anys i que aplega més d'una vintena d'amics que ens vam conèixer quan cursàvem l'antic "EGB", i que ens venim arrossegant plegats des de fa més de cinquanta anys, des que vam començar junts a primer de bàsica (alguns fins i tot abans, a pàrvuls).

Pels que no coneguin el paratge els diré que es tracta d'una zona natural privilegiada, essència de la Costa Brava centre, que discorre per un camí de ronda que sortint de la platja de la Fosca arriba a les barraques de S'Alguer, passant per la Pineda d'en Gori. Aquesta pineda (la part més allunyada de la costa) ja va patir una agressió urbanística el 2018 quan a la part privada de la mateixa s'hi van construir dos blocs d'habitatges, malgrat l'oposició de molts ciutadans que es van organitzar en una plataforma que es va anomenar "Salvem la Pineda d'en Gori". 

Aquell dissabte d'agost quan vaig arribar a la zona on es poden deixar els vehicles i vaig enfilar el camí que baixa per la pineda cap al camí de ronda vaig veure tot un seguit de creus blanques penjades dels arbres on s'hi podia llegir "SOS Pineda d'en Gori" i un grup de persones (que semblaven preparar una protesta)...vaig veure clarament que es preparava la següent fase de destrucció, en el que sembla la promoció d'un tercer bloc d'habitatges, ja a tocar de la zona pública de la pineda (des de la modificació del POUM de Palamós l'any 2008). En arribar a la barraca de S'Alguer un dels companys em va confirmar que es preparava una nova promoció.

La voracitat del món del ciment i la pedra és insaciable. Mai no en tenen prou, i el que és pitjor és que aquestes agressions són possibles gràcies a la col·laboració (per acció o per omissió) dels diferents governs municipals, tant fa del color que siguin (la primera fase de destrucció de la pineda va tenir lloc durant el mandat de la Teresa Ferrés, que aleshores militava al PSC).

Però no n'hi ha prou de destrucció a La Fosca. Avui mateix, tretze d'agost, s'ha fet pública una sentència del jutjat administratiu de Girona que declara nul el projecte d'urbanització de la pineda de l'antic càmping La Fosca (https://www.diaridegirona.cat/baix-emporda/2025/08/13/sentencia-declara-nul-projecte-urbanitzat-pineda-fosca-palamos-120557055.html).

Diari de Girona

L'obra es va tramitar  com a "obra local municipal", i el jutge afirma en la seva sentència que la promotora intentava "evitar així els requisits legals i ambientals propis d'un projecte urbanístic". Naturalment la promotora va fer trampes, però això només va ser possible perquè va comptar amb la complicitat de l'Ajuntament de Palamós, que malgrat una evidència tan empírica com aquesta, continua defensant avui que el projecte va complir estrictament amb la legalitat. Ceguera? Prevaricació? Tal vegada una barreja d'amdues. 

L'altre dia fent esport vaig aturar-me a la zona on s'està cometent el darrer atemptat, on tot sigui dit, bona part del mal ja està fet, digui el que digui la sentència, que malauradament arriba tard, i em va fer una sotregada veure els pins que estaven marcats amb una ics de color vermell, senyal inequívoc que l'execució d'aquells arbres és imminent.

Si els nostres polítics fossin veritables representants de la majoria, del poble que els va votar (especialment tenint en comptes que "suposadament" el govern municipal de Palamós és d'"esquerres"), farien el que calgués per a contribuir a que aquesta sentència s'executés el més ràpidament possible, restaurant al màxim la pineda, però, com no podia ser d'altra manera, el que han fet ha estat posicionar-se sistemàticament a favor de la promotora.

A la pàgina web de "Soscostabrava.cat" es poden obtenir detalls de com va anar tot plegat. Només els en citaré un fragment que denota de forma clara l'actuació dels polítics: "Fa 4 anys es van presentar més d'un miler de signatures de ciutadans que demanaven a l'Ajuntament de Palamós la modificació del planejament urbanístic per preservar la pineda i impedir la seva urbanització, alhora que van sol·lictar la seva adquisició per formar part del patrimoni públic de sòl municial. El Consistori mai va contestar aquesta petició, alhora que va promoure i aprovar el Projecte d'Urbanització per Acord d'11 de maç de 2020, i va desestimar el recurs de reposició presentat per les Associacions, per Decret d'Alcaldia de 26 d'Octubre de 2020". Així actúen els representants del poble tantes i tantes vegades...

Tinc 59 anys i mai abans, ni en plena embriaguesa de ciment i formigó el 2007-2008 -abans que esclatés tot plegat-, havia vist tantes grues i tanta construcció a la Costa Brava centre. És la forma que tenen els consistoris de cobrir els dèficits pressupostaris municipals. Fan com el Barça, es venen patrimoni futur a canvi de la supervivència a curt termini.

Pa per avui i fam per a les futures generacions.

Polítics sense seny: dos despropòsits (primera part)

Aquests darrers dies de finals de juliol i principis d'agost he participat en dues activitats que m'han permès assabentar-me de projectes d'aquells que fan mal al cor i que em fan pensar que la involució de l'ésser humà en general i dels polítics en particular no sembla tenir límit.

El darrer cap de setmana de juliol, amb un company, vam anar a fer un cap de setmana de senderisme a Vallter. Dos dies en els que vam fer el Nou Creus, el Bastiments i vam dormir al refugi de Coma de Vaca ("Manelic"), una experiència molt recomanable que em va deixar un gran gust de boca. Durant els dos dies vam trobar molts senderistes, de tipus fonamentalment familiar i de grups de jovent. Un ambient molt sà del que vam poder gaudir a Coma de Vaca.

El meu company, muntanyer i senderista expert, em va parlar del projecte faraònic de construir un telecabina a Setcases que serà l'única via d'accés a Vall Ter una vegada estigui construït. M'he estat documentant una mica sobre el mateix (que malauradament ja es troba en fase de tramitació -quan volen i pel que els convé els polítics són molt ràpids-) i en la meva modesta opinió es tracta d'una infrastructura, no només totalment innecessària (no estic en contra del progrés ben entès), sinó del tot desproporcionada en la que la Generalitat de Catalunya invertirà 40 milions d'euros meus i de Vostès i que unirà Setcases (a 1.585 metres sobre el nivell del mar), amb la part més alta de Vallter 2000, a 2.535 metres) en tan sols 12 minuts.

Naturalment, la Consellera de Territori, Sílvia Paneque, explica les grans bondats del projecte. Que si amb el canvi climàtic la nova infrastructura permetrà "gaudir" de Vallter tot l'any, que si desapareixeran els pàrkings de cotxes de l'estació, que retiraran telesquís i "restauraran" part del medi, que si no hi haurà contaminació per trànsit (la carretera d'accés a Vallter només estarà oberta als vehicles de serveis i als ciclistes), que si el telecadires s'alimentarà amb energia solar...

Per tal de fer-se una idea de l'impacte que suposarà aquesta bogeria sobredimensionada, utilitzaré les mateixes dades de la Generalitat. El Govern afirma que a Vallter s'hi apleguen 85.000 vehicles cada any. Posem que els vehicles estiguin ocupats per 4 persones -és molt suposar, però donem-ho per bo-. Això voldria dir que Vallter és visitat cada any per unes 340.000 persones, el que dividit per 52 setmanes que té l'any ens donaria 6.538 persones per setmana, o 934 persones per dia...

Doncs bé, el nou telecabina podrà transportar 2.000 persones per hora! al cim de Vallter. Només que aquesta instal·lació funcioni 8 hores al dia (òbviament serà més), podrà arribar a portar a la muntanya 20.000 persones al dia.

Algun d'aquests cervells que regeixen els nostres destins s'ha aturat ni que sigui un moment a pensar el desgavell medioambiental que suposarà una massificació d'aquesta magnitud? Feia temps que no pujava pel Coll de la Marrana ni gripava a Bastiments....Vaig quedar parat de l'efecte de l'erosió ocasionada pels centenars de senderistes que cada any troten per Vallter i Núria, la qual cosa dóna una idea molt acurada de la fragilitat d'aquests paratges. 

Si amb un accés limitat i gaudit fonamentalment per amants purs de la natura que solen ser profundament respectuosos amb el medi natural el nivell d'erosió és tan gran, s'imaginen el que passarà una vegada el telecadires faciliti l'accés universal a aquest paratge privilegiat i urbanites sense cap mena de consciència ecològica hi tinguin tan fàcil accés? És que no vull ni imaginar-m'ho.

Perquè si a Vallter hi acaben pujant 20.000 persones al dia, la continuació de la destrucció està assegurada, i no trigarà gaire. Segur que les grans constructores del país ja es freguen les mans.nMés hotels, més apartaments, més restaurants, més destrucció....És això el que realment considera "progrés" el govern de "tothom"?

Francament, que s´ho facin mirar.

L'epidèmia dels falsos currículums

Sóc dels que defensen que l'educació superior, de vegades, està sobrevalorada. I no tant perquè el que s'ensenya a una facultat universitària  no sigui veritablement instructiu i útil per al posterior desenvolupament d'una carrera professional sinó perquè, com a conseqüència de la massificació de l'ensenyament superior, tant el pròpiament universitari com el de post universitari, s'ha banalitzat la qualitat per una banda, i per l'altra, la llei de l'oferta i la demanda ha fet proliferar l'oferta de cursos que ara s'anomenen de post-grau, els famosos "màsters", que, aquests sí, en moltes ocasions, ratllen la frontera de l'estafa. 

Si gairebé tothom té un títol de grau, l'única manera de diferenciar-se és tenir un o més d'un post-grau. En casos molt concrets i en els que que aquests post-graus costen molts diners, l'escàndol és manifest. 

Jo mateix, llicenciat (a l'època) en ciències econòmiques i empresarials el 1989 a l'UAB, he cursat diversos post-graus, dos als Estats Units i un a Barcelona (aquest darrer en una escola de molta reputació a l'Upper Diagonal) i els he de dir que, de la mateixa manera que estic molt satisfet de l'educació universitària que vaig rebre durant 5 anys -els darrers dos i mig, estudiant a l'Autònoma al matí i treballant en una empresa de consultoria a Barcelona a les tardes-, els cursos de post-grau que he fet m'han aportat pocs coneixements i només algunes relacions i tots tres van costar molts diners.

En canvi, la formació professional, tan infravalorada en molts casos, proporciona un conjunt de coneixements pràctics que preparen en molts casos molt millor als estudiants per al seu posterior desenvolupament professional.

Sigui com sigui, el que vull dir és que el que compta són els coneixements adquirits i la curiositat i la inquietut per aprendre al llarg de bona part de la vida (o de tota la vida), i aquesta actitud davant l'aprenentatge no s'acaba ni sortint de la universitat, ni de la FP, ni, per descomptat, dels post-graus i màsters de l'univers.

Però sembla que tenir títol universitari i algun post-grau -quants més millors- és quelcom que per a alguns contribueix a apaivagar una mena de sentiment d'inferioritat i per a molts d'altres, suposa un trampolí per a escalar en llocs de treball públics i del món de la política (perquè a l'empresa privada no els voldria ningú).

Això és especialment rellevant en el cas d'un número més que significatiu de polítics, de tots els colors, que malden per ensenyar qui els té més grans (els títols i diplomes) amb l'única aspiració d'obtenir un càrrec públic pagat amb els impostos de tots els contribuents.

Aquests darrers dies n'hem vist una veritable pandèmia de descobertes de títols fictícis o d'estudis inacabats. Aquest passat més de juliol, hi va haver un veritable allau de polítics enxampats amb  currículums falsejats (o declaració de títols per estudis que no estan acabats, que és el mateix), començant per la diputada del PP Noelia Núñez, que ha acabat dimitint per l'escàndol que ha provocat la falsa declaració de títols...

De tots els casos que jo recordo, el més antic (i el més sonat durant molts anys) va ser el de Luís Roldán, que va arribar a ser el primer civil que dirigia la guàrdia civil, i que es va inventar que era llicenciat en econòmiques i tenia un màster en economia (tot fals).

Però hi ha altres casos més recents molt populars, com ara l'ex-presidenta de la Comunidad de Madrid, Cristina Cifuentes, que, a més a més de robar cremes dermatològiques a un Mercadona de Madrid (una càmera la va enxampar "in fratanti") es va veure implicada en irreguralatitats en el seu màster en dret públic per la Universidad Juan Carlos I (que té la fama de "regalar" títols i màsters amb molta facilitat).

Un altre cas sonat va ser el de l'ex president del PP, Pablo Casado, que deia que havia completat la seva formació acadèmica amb un certificat d'estudis legislatius del Government Affairs Institute a la Universitat de Georgetown (Washington) i un Programa executiu DGP de l'Escola de Govern John F. Kennedy de la Universitat de Harvard. Vist així, queda molt xulo, però aquests certificats els va obtenir en un "cursillu" d'una setmana cada un, impartits a Madrid. El seu grau d'administració i direcció d'empreses és també de la Universidad Juan Carlos I.

La dita popular "s'enxampa abans un mentider que un coix" sol ser certa, i els polítics haurien de ser conscients, abans de mentir sobre la seva formació que, més tard o més d'hora, tot acaba sabent-se, però tot i així, per alguna raó que em costa d'entendre, molts d'ells ho continuen fent. Serà que, efectivament, arrosseguen molts complexos...

La inòpia moral dels polítics

Que els polítics estatals i autonòmics visquin en la més absoluta inòpia moral és quelcom al que els ciutadans de carrer ens estem acostumant, o millor dit: ja ens hi hem acostumat. És més que normal que diguin i prometin certes coses que després de les eleccions cauen en el més profund oblit, o que, en tot cas, només tornen a recordar quan s'acosten unes altres eleccions i justifiquen de forma concisa i clara, anys després, quina és la causa per la qual no van complir amb la seva promesa, naturalment, sempre per raons  alienes a la seva voluntad.

Però que això passi amb els polítics municipals, aquells que coneixem per nom i cognom i que fins i tot  són veïns o membres d'un mateix col·lectiu o grup de festes, ja és més emprenyat.

Aquesta setmana, llevat d'avui, que he tingut dia de feina a Barcelona, he estat de vacances a Sant Antoni. Obvio la ventada que va fer de dilluns a divendres, perquè d'això no en té la culpa el batlle de cap municipi, però sí que és cert que passejant pel poble, o fent caminades llargues, acabes trobant-te amb palamosines i palamosins pels que sents una veritable amistat i és absolument espontani aturar-se i xerrar una estona, del temps, de política (cada vegada menys) o del poble.

Així em va passar aquest dilluns amb el meu amic i mestre (de francés i de política i vida), Roger Denoix, per qui a més d'amistat professo una gran consideració intel·lectual i deontològica. Ens vam trobar a la plaça dels Arbres de Palamós, i, òbviament, ens vam posar a xerrar.

Em va parlar del seu viatge a Costa Rica i de les meravelles naturals que s'hi va trobar, fins al punt de voler repetir. I després vam continuar de forma natural amb la vida del poble, de Palamós, del que, malgrat no viure-hi de forma permanent des de fa més de 40 anys, continua essent per a mi, el "meu poble" i ho serà mentres visqui.

La qüestió és que vam acabar parlalant del nou passeig de Palamós, que ara, ja, comença a tenir una certa cara i del que, en conseqüència, es pot opinar amb  més coneixement de causa.

Tant en Roger com jo som de la mateixa opinió, que ras i curt, podríem resumir dient que no calia tanta motxilla per a una execució tan mediocre.

Però heus ací que en Roger es va trobar pel carrer no fa gaire amb el batlle Lluís Puig, i -com no podria ser d'una altra manera, i jo ha havia previst, predit i vaticinat en el meu blog- en preguntar-li aquest darrer a en Roger sobre el passeig i ell contestar-hi que "ni fu ni fa" (o que hi ha un excés de pedra a la part alta del passeig -cosa que jo subscric al 100%-) va tirar-li la cavalleria per sobre.

La seva resposta va ser, ai las, que el projecte va estar en exposició pública el temps que marca el reglament de contractació pública i que no va haver-hi oposició per part de la ciutadania. Doncs vaja una merda de resposta, si em permet, senyor Puig.

Això no va d'aquest tipus de resposta. Vostè és un servidor públic i el primer que hauria de fer és professar un respecte exquisit pels ciutadans del seu poble, l'hagin votat o no, que pensen o no com vostè, i això no sembla que sigui el cas, pels múltiples exemples amb els que el podria il·lustrar. Anem malament si els ciutadans hem de fer de policíes dels polítics i organitzar-nos per a presentar al·legacions als projectes municipals que se suposa que s'han de fer, des del primer moment, amb criteri, seny i per a contentar la majoria.