dijous, 3 d’abril del 2025

"Liberation Day"

Si una cosa se li ha d'agrair a Donald Trump és aquesta hiperactivitat histriònica que permet mantenir viva la professió de periodista, la de columnista de diaris i blogs (com és el meu cas) i la de totes les persones que es guanyen la vida colaborant amb mitjans de comunicació. Sembla que aquest senyor no pot viure sense aparèixer a diari a les portades dels diaris i dels noticiaris de tot el món. El seu ego és més gran que la seva corbata.

Avui l'Antoni Basas, titula la seva columna diària a L'Ara amb un nom ben representatiu: "Les taules de la llei" en referència a l'aparició televisada d'ahir de Donald Trump amb l'anunci en un cartell de cartró de les noves tarifes aranzelàries que entren en vigor aquest mateix mes d'abril.



Font: Diari NYT

Hauríem de tornar a invocar els Testaments i fer menció a la frase, atribuïda a Jesucrist, que deia literalment: "Déu meu, perdona'ls perquè no saben el que estan fent". No tinc clar si l'excentricitat de Trump, Musk, Vance, Kennedy i tots aquests psicòpates que s'han instal·lat a la Casa Blanca és real, fictícia o simulada, però el que tinc clar és que si les coses segueixen així, el "Liberation Day", que va anunciar ahir Donald Trump a bombo i platarets per a única satisfacció del seu ego i el dels seus seguidors incondicionals, pot ser l'inici d'una recessió mundial i d'una escalada inflacionista que pot esdevenir històrica.

Com pot pretendre fer "Amèrica gran de nou" generant un daltabaix a les borses i a la cotització de la divisa? Hores d'ara (2/4 de tres de la tarda a Nova York, on sóc ara mateix) el NASDAQ cau un -5,56%, el NYSE un -3,41% i el Dow Jones un -3,40%, i el dòlar es desploma respecte de totes les divises gairebé un 2%. Això fa gran Amèrica? Que algú m'ho expliqui.

L'argument que els aranzels faran retornar la indústria als Estats Units és una gran fal·làcia. Nosaltres produim als Estats Units i generem llocs de treball, però les tarifes abusives a la importació de teixits asiàtics (que no podem comprar als Estats Units perquè ni se'n produeixen ni se'n produiran) només provoquen un encariment dels costos de producció i si els nostres clients no accepten pujades de preus (que, naturalment pagaran els consumidors finals), aleshores no ens veurem amb més remei que tancar la fàbrica. Divertit oi? Una altra mentida de l'extrema dreta.

Si els polítics amb seny són conscients del que està passant, el nivell d'irresponsabilitat de Trump i el seu equip és tan gran que algú al Congrés i el Senat nord-americans hauria d'aixecar-se i dir prou (em consta que comencen a haver-hi moviments fins i tot auspiciats per congressites i senadors republicans), si no ho són, i una gran massa de seguidors acrítics, fins i tot els polítics, continuen creient en aquest venedor de fum, és que el país més fort del món pot entrar en una recessió històrica no vista des del crack de 1929 que, a més a més, pot arrossegar a bona part de la resta del planeta.
 
No acabo d'entendre aquesta jugada mestra del "Liberation Day". Potser és que em faig gran.

dimecres, 2 d’abril del 2025

Donald Trump marca el camí cap a la involució

Aquests dies, que torno a ser als Estats Units en desplaçament professional m'adono de quan profunda és la ferida i quan gran és la divisió del poble nord-americà.  Després de pràcticament dos mesos de mandat, la velocitat amb que Trump està desmuntant l'administració -i de retruc la democràcia- és inaudita.

Però més inaudit és que hi hagi una cohort de fervents seguidors que aplaudeixen cegament tots els moviements que fa. Avui, tornat de la feina, he vist un rètol a la carretera que uneix Groveport amb Grove City, al sud de Columbus, Ohio, que deia literalment: "Trump was right in everything he said" (Trump tenia raó en tot allò que va dir), i mentre llegia això escoltava a la ràdio pública més escoltada d'America, la NPR (National Public Radio), el testimoni d'un investigador del Departament de Salut del Govern que ha sabut que havia estat acomiadat perquè ha sortit del seu despatx i del edifici per dinar, i quan ha tornat a la tarda la seva targeta d'accés ja no funcionava. Després ha rebut un email en el que li comunicaven el comiat. Així es fan les coses a la nova Amèrica, al més pur estil Elon Musk. És un dels 10.000 afectats.

Però només amb dos mesos i tota aquesta retòrica involucionista ja n'estem veient els primers resultats.

A Texas s'hi ha declarat un brot de sarampió, malaltia infecciosa altament contagiosa que estava eradicada als Estats Units des de l'any 200 que de moment ja té 422 afectats (44 hospitalitzats) i 1 mort. 


Font: Texas Department of State. Health Services

Com saben els lectors el sarampió s'eradica amb vacunes, però el flamant negacionista Robert Kennedy, Secretari d'Estat de Salut, diu que el sarampió es combat amb vitamina E, en una especie de repetició del negacionista Donald Trump quan afirmava que el Covid es podia curar bevent lleixiu. Se'n recorden? On que sembla mentida? Doncs no, és real com la vida mateixa.

Aquests fets em recorden també els d'una altre negacionista-involucionista, el cantant i president de la Generalitat Valenciana Carlos Mazón, que va desmantellar, amb l'acquiescència dels seus amics de VOX els Serveis d'Emergència de la Generalitat Valenciana unes setmanes abans que tingués lloc la DANA del 29 d'Octubre de 2024.

La campanya d'aprimament dels serveis publics sembla no tenir fi. 

El liberalisme més salvatge (i més ignorant) ha pres possessió del govern nord-americà.

A més a més del Departament de Salut, el Departament d'Educació està essent literalment desmantellat. Com ho està essent tota la cooperació exterior nord-americana, que no ha estat capaç de reaccionar com a primer proveïdor d'ajut humanitari al terratremol de Myanmar, degut a la congelació dels programes d'ajut. 

Tot això acompanyat d'aquest salvatge increment d'aranzels que no tenen la finalitat última de "fer Amèrica gran novament" sinó la de finançar la gran retallada d'impostos als més rics que ja s'acosta i va prenent forma. 

El president de la Reserva Federal, Jerome Powell va avisar ja el mes de març, que els aranzels provocaran inflació i que per tant els tipus d'interès no es baixaran fins a tenir una imatge més clara dels impactes. No cal ser un graduat a Harvard per entendre que un país on gairebé tots els bens de consum s'importen en major o menor mesura (o els seus components) s'està disparan un tret al peu quan puja sistemàticament els aranzels de tots els productes que importa. Només un cec pot pensar que l'impacte serà que les empreses deixaran d'importar. El que faran serà repercutir els aranzels als consumidors.

Els posaré un exemple real de la nostra empresa, que importa un teixit de la Xina que fins el 2019 pagava un aranzel (com a gairebé la resta del planeta, del 14,9%). A aquest aranzel se li ha de sumar ara un extra aranzel del 25% i un altre del 20%. En resum, d'una factura de compra de teixit per import de 93.000 dòlars, 56.000 corresponen a aranzels. 

Algú es pensa que això no farà pujar la inflació? Si l'administració Trump s'ho creu de veritat els haurien d'enviar a tots a casa i que tornessin a l'escola, a aprendre sentit comú.

Però no hem dit encara les coses positives de tot això. La revista Forbes publica aquests dies el rànking de les persones més riques del Planeta. Saben qui ocupa la primera posició? És fàcil d'endevinar: Elon Musk, amb una fortuna de 316.000 milions de dòlars i que ha augmentat un 75% respecte de l'any 2024, l'any en que, com diu la revista, Musk consolida la seva influència política. Naturalment Donald Trump també surt a la llista, amb una fortura personal de 4.713 milions de dòlars.

Així estan les coses, i la meva impressió és que tot plegat no farà res més que empitjorar.










dimarts, 1 d’abril del 2025

El tercer mandat

Els tics autoritaris del president dels Estats Units Donald Trump no paren de fer-se cada cop més evidents. Amb l'agravant que ara ja no ho dissimula. 

Com sigui que l'estratègia de l'atac permanent i el despreci públic i cada vegada més descarat de la separació de poders sembla funcionar-li, sembla haver decidit que a partir d'ara la seva estratègia de govern serà aquesta, és a dir, governar a cop d'ordre executiva signada amb retolador negre gruixut i si algun jutge li vol parar els peus, com si del mag Pop es tractés, ja es treurà una llei del Segle XIX per a contrarrestar-la i de passada, donar un missatge molt clar als jutges de que el poder únic és l'executiu, i el judicial només quan les seves resolucions coincideixen amb els postulats del president.

El darrer cas, hil·larant si no fes veritable por, ha estat EL DE les declaracions fetes aquest diumenge passat al programa "Meet the Press" de la cadena de televisió NBC a la periodista Kristen Welker, afirmant que no fa broma en dir que podria trobar la "fòrmula" per a poder-se presentar a un tercer mandat com a president.

La 22ena esmena de la constitució nord-americana, de l'any 1947 estableix que cap persona podrà ser escollida pel càrrec de president dels Estats Units més de dues vegades, però Trump diu que, malgrat que ara cal concentrar-se en fer Amèrica gran altra vegada, no descarta buscar fòrmules que li permetessin presentar-se a un tercer mandat, perquè segons ell, el poble americà "l'estima".

A la pràctica, sense fer un cop d'estat (cosa que, vist el panorama, no és en absolut descartable) esmenar la constitució per a permetre un tercer mandat presidencial és inviable, ja que les esmenes de la constitució nord-americana requereixen de l'aprovació de dos terços de vots al Congrés i a continuació la ratificació de tres quartes parts de tots els estas membres.

En resum, tot i que democràticament no sembla possible, no sembla de tot descartable que Trump, que ara ja va completament desbocat, no tingui la tentació de fer com han fet els seus col·legues Vladimir Putin i Xi Jingping, i així, sense solta ni volta, esdevenir el tercer gran dictador de la història contemporània mundial.

El 71% dels lectors de La Vanguardia, en una enquesta publicada ahir, veuen Trump capaç de subvertir la constitució americana i presentar-se a un tercer mandat.

I això és exactament el que espera Trump, que la seva impredictibilitat i despreci per les normes li donin un avantatge respecte dels votants. Resem perquè això no succeeixi mai.




diumenge, 30 de març del 2025

"Adolescense" de Netflix

Ahir al vespre, sol a casa, amb vaig empassar els dos capítols que em faltaven de la minisèrie de quatre episodis de Netflix "Adolescense". En vaig sentir a parlar per primera vegada ara farà una setmana quan el "grandìssim" Jordi Basté, li va dedicar el "davantal" de les vuit del matí. I durant la setmana n'he sentit parlar a la ràdio (pràcticament no veig la tele) a la Mònica Terribas i d'altres periodistes de renom.

L'exaltació de la sèrie i la importància de veure-la que va defensar en Jordi Basté em va fer sentir com si es tractés d'un programa destinat a esdevenir de culte i que era una visualització de caràcter "obligatori" si hom volia "entendre" una mica més el que passa per les ments dels nostres adolescents. Advertia el periodista que la sèrie és molt dura conceptualment però que és un retrat imprescindible del que està succeint avui en dia amb els nostres joves.

Òbviament, no faré un "spoiler" per aquelles i aquells que encara no l'han vist, però sí que pels que no ho hagin fet i en tinguin dubtes, els estalviaré que malbaratin gairebé quatre hores de les seves vides. No puc estar més en desacord amb en Basté i això que moltes vegades coincideixo amb les seves opinions. Aquest cop no.

No sóc crític televisiu però la sèrie em sembla, perdonin-me la vulgaritat, un bodri de molta consideració. 

Primer per la tècnica narrativa, i això és una consideració del tot personal. Les pel·lícules rodades amb un sol pla seqüència -és el cas que ens ocupa- em semblen lamentables, no m'agraden. D'entrada perquè són molt artificials: la vida real no transcurreix en un pla-seqüència, encara que a alguns els pogués semblar que sí. I després, perquè la tècnica narrativa escollida -des del meu modest punt de vista- condiciona la història de tal manera que acaba conferint més importància al "com s'explica" que el "què s'explica". Un exemple. Al final del segon capítol, la càmera segueix a una alumna que ha tingut un cert protagonisme al relat (tot i que encara no ho entenc i està, al meu entendre, posat amb calçador) i des d'allà, sense sabem com s'ha fet tècnicament, la càmara acaba enganxada a un dron que acaba ensenyant el lloc on van trobar la seva companya de classe assassinada. Repeteixo, tècnicament impecable, però per agafar-ho amb pinces.

I després, i molt important, perquè l'argument està massa forçat.

Dit això, els quatre capítols narren històries pràcticament independents en la que no tots els personatges comparteixen tots els capítols, ja que cadascuna explica un punt de vista diferent. No hi ha cap actor que apareixi presencialment als quatre capítols, la qual cosa fa pensar a l'espectador que hi haurà un gran desenllaç on tot s'acabarà de posar a lloc i tot s'entendrà.

Doncs el darrer capítol, al meu entendre, és el més fluix de tots, tan narrativament com argumentalment. Però això ho deixaré al teu criteri, estimada lectora i estimat lector, si t'endinses a la sèrie.

Acabo. Que l'adolescència d'avui, en un món digitalitzat on tot succeeix molt de pressa, té grans reptes que ens hem de plantejar i abordar de forma molt més activa del que ho estem fent ara, és una evidència palmària i res més lluny de posar-ho en dubte per part meva.

Però que aquesta sèrie -totalment prescindible- ajudi a entendre-ho una mica, jo ho qüestiono de forma molt seriosa, més enllà dels tòpics.

Per estar assabentat de la falta de respecte dels alumnes pels professors a les classes de secundària, de la interacció constant dels alumnes amb el telèfon mòbil, del impacte a la vida real de la interacció dels adolescents amb Instagram, Tik Tok i similars, de la manca de diàleg entre pares i fills adolescents, no cal per res visionar "Adolescense".

dissabte, 29 de març del 2025

Lo niego todo (versió IA)

Aquests darrers dies hem assistit al Congreso de los Diputados, a les esperpèntiques sessions de preguntes a quatre dels pesos pesants del PP de l'època del Procés: Jorge Fernández Díaz, Mariano Rajoy Brey (també conegut com M punto Rajoy), María Dolores de Cospedal i Alicia Fernández Camacho i les seves respostes, que podem resumir, com a la cançó d'en Joaquín Sabina, en un escuet: "Lo niego todo".

Segurament la paraula esperpent queda curta en veure la facilitat amb la que menteixen determinats personatges. Una de les grans involucions a les que la nostra societat s'ha vist confrontada en els darrers temps és l'haver d'acceptar amb total resignació (i frustració) la impunitat amb la que menteixen els polítics. 

Aquesta ha esdevingut una norma gairebé universal, si no, que els ho preguntin a les noves fornades de polítics populistes, des de Donald Trump a Orban o Meloni, passant per Albise Pérez, Abascal, Lepen o Orriols, individus pels que la màxima sembla ser la més maquiavèl·lica de totes, és a dir, defensar fins a l'extenuació de l'adversari -que ells consideren directament enemic- que el fi (manar i mantenir els privilegis de la seva tribu) ho justifica tot, i en particular la desinformació, la mentida sistemàtica i la invocació a l'oblit o a la ignorància (jo no sé res, jo no recordo res).

Hem assistit amb llum i taquígrafs a les respostes de Fernández Díaz, Rajoy, de Cospedal i Fernández Camacho (que com Fernández Díaz han mostrat un especial ressentiment per la terra que els va acollir durant tants anys) a les qüestions que els han posat els membres de la comissió d'investigació de l'anomenada "Operació Catalunya" i francament, no per no tenir clar que aquesta comissió no treuria l'aigua clara de res, no em sento més avergonyit i estafat com a ciutadà i pagador d'impostos.

És escandalós que aquestes persones neguin que hagi existit una "Operació Catalunya" pagada amb diners del ministerio del interior quan tots quatre hi van estar implicats fins al moll de l'os...I que invoquin desmemòria a moltes de les preguntes a les que els van sotmetre.

M'indigno especialment quan penso en les persones que de forma vil van ser greument perjudicades simplement per a defensar les seves idees: els comptes falsos a Suïssa de l'alcalde Xavier Trias, o els comptes falsos a Andorra del president Artur Mas, l'acarnissament judicial amb el suport prevaricador de la magistrada Lamela contra en Sandro Rosell i en Joan Besolí que van passar 645 dies en presó preventiva, o per posar un altre dels exemples més punyents -i dels que se n'ha parlat molt poc- la crueltat amb el que l'aparell unionista espanyol va posar en marxa una maniobra (auspiciada fins i tot  per la CIA - o com a mínim amb la col·laboració-) per a obtenir comptes a Andorra de la família Pujol i d'altres polítics independentistes catalans que va arribar a acabar amb la intervenció i posterior liquidació de la Banca Privada d'Andorra (BPA) de la que la família Cierco n'era accionista majoritària, i de la seva filial Banco de Madrid.

Veure la Sánchez Camacho, autora de la "llista negra" dels independentistes amb els que s'havia d'acabar, mentint d'aquella manera i al damunt fent-se la ofesa (és l'estratègia que utilitzen més comunment els mentiders) em va fer venir arcades.

Quan hi ha en joc la sagrada unitat de la pàtria espanyola, tot és possible.

Però, després de l'extraordinari treball d'investigació portat a terme pel periodista de RAC1 Jordi de Planell, i de sentir les gravacions que va conseguir i que es van poder sentir a la Comissió (cara de pòker de la de Cospedadal, impertèrrita) tots diuen el mateix: "no reconec aquesta conversa, això és una gravació manipulada amb intel·ligència artificial"....

No pot haver-hi escusa més burda i poc creïble. Aquestes gravacions convenientment analitzades per perits especialistes podrien ser una prova clau de mentida i prevaricació que en un país normal podria portar en última instància a aquestes quatre persones investigades a la presó.

Però ja se sap que quan la causa és un bé superior com la unitat d'Espanya, tot s'hi val i als herois que la defensen se'ls protegeix contra vents i marees.


divendres, 21 de març del 2025

Déjà vu

El govern socialista de l'Ajuntment de Barcelona, segurament esperonat pel "Govern de tots" d'en Salvador Illa (em fa gràcia com la propaganda -barata, partidista, innecessària i dilapidadora de recursos públics que haurien d'emprar-se amb major dil·ligència- és inherent a tots els governants, siguin del color que siguin), ha tornat a posar sobre la taula l'ampliació de l'aeroport de Barcelona. Pel que es veu s'ha arribat a un límit que fa la infrastructura difícilment sostenible.

Resulta que ara m'assabento -disculpin la meva ignorància, un no pot saber de tot- que l'Ajuntament de Barcelona gaudeix del privilegi de tenir a disposició un "Comitè Assessor d'Infrastructures", que pel que he pogut saber, fent una mica de recerca, va ser creat el juliol de 2023.

A que no són capaços d'endevinar qui és el "president" del tal Comitè? Doncs el director general d'Aigües de Banyoles. Els va sonant una mica més? Doncs sí, pels que encara no ho hagin endevinat, es tracta de Santi Vila, llicenciat en Lletres per la Universitat de Girona, títol que naturalment és més que addient per a dirigir Aigües de Banyoles i presidir el Comitè Assessor d'Infrastructures de l'Ajuntament de Barcelona. 

Ja m'agradaria que l'AP7 o Rodalies RENFE funcionessin només la meitat de bé que ho fan les portes giratòries a Catalunya i Espanya. Santi Vila va passar de presentar la seva dimissió com a Conseller d'Empresa i Coneixement (va atornar el diploma d'excel·lència de les PAU al meu fill Adrià el 2017) cinc minuts abans de la declaració de la República Catalana el 26 d'octubre a dirigir Aigües de Banyoles i presidir el Comitè Assessor....

He llegit que es tracta d'un càrrec "no remunerat", però com que no vaig nèixer ahir, no m'ho acabo de creure. Les dietes no es consideren "remuneració".

Però és que a més a més, torno a sentir parlar de la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics d'Hivern de no sé quin any ja que sembla que els aragonesos s'hi han posat bé.

I jo em pregunto: hi ha algun polític, que -no ho hem d'oblidar mai- paguem amb els nostres impostos- que de veritat pensi en l'interès general i el bé comú? Com s'atreveixen a parlar de Jocs Olímpics i ampliacions aeroportuàries, totes dues actuacions del tot innecessàries en l'actual context socio-econòmic, amb el merdé que tenim a Catalunya amb els trens i les autopistes?

De debò que hem de permetre que es continuin dilapidant recursos públics en aquestes bestieses injustificables? Perdonin-me el to, però és que em sento molt estafat com a ciutadà i com a contribuent. Ja no parlo dels d'Esquerra i ens de Junts perquè perdo l'equilibri, em marejo i m'entren ganes de vomitar.

De debò, de debò, que no m'estranya que la ciutadania voti cada vegada més opcions de protesta com ara VOX o Aliança Catalana. Si no fes un gran exercici de contenció i ioga, jo també m'ho acabaria plantejant.

 





dijous, 20 de març del 2025

Monos vestits

Escrivia Arturo San Agustín, periodista de El Periódico de Catalunya, arran de la Guerra del Golf  de 1991 que els humans no són altra cosa que "monos vestits", en un article brillant que he estat incapaç de recuperar (prova inequívoca que els referenciaments dels grans motors de cerca van començar fa pràcticament 4 dies). "

Hi feia referència en copsar la por dels soldats iraquians, molts adolescents, gairebé nens encara, en adonar-se del desplegament de mitjans de la coalicció internacional que va respondre a la invasió de Kuwait per part de l'Irak de Saddam Hussein el 2 d'agost de 1990. Han passat gairebé 35 anys i recordo aquella guerra com la primera televisada de la història en directe per la CNN, quan jo vivia a Chicago. Les imatges des dels bombarders nord-americans encara ara les tinc ben presents a la memòria. No sabíem ben bé si allò era un videojoc o la retransmissió d'una guerra en directe. Va resultar que ho era.

I no hem après res. I així continuem i així va el món al que ens ha tocat viure.

La pandèmia de la Covid havia de marcar un abans i un després a la vida dels humans i a la nostra relaciò amb el Planeta: havíem de viatjar menys, havíem de consumir menys, havíem de parlar més, havíem de disminuir els desplaçaments, ens havíem d'agermanar com a un sol poble...I cinc anys després no només hem tornat on érem, sinó que fins i tot ho hem empitjorat: més viatges, més contaminació, més turisme, més desastres climàtics, més escalfament global. I anem a pitjor.

Si ens adonem del que està passant aquests dies de bàrbars i cretins, hem tornat als temps dels "monos vestits". O potser és que no ens havíem adonat que mai no havíem deixat de ser-ho, i alguns se senten orgullosos de mostrar que els seus instints més primaris i atàvics són molt més poderosos que la tecnologia i la intel·ligència artificial. Monos vestits.

Aquests dies més que mai, estem vivim en un nou ordre mundial en el qual el diàleg, la fraternitat universal i les grans enteses mundials han deixat pas a la força bruta i la fatxenderia, en uns exercicis que deixen descol·locats la majoria de ciutadans decents del planeta.

El nou ordre mundial que vol imposar la màfia de Donald Trump, Putin, Netanyahu i d'altres de la mateixa calanya, es basa estrictament en la força bruta i en qui "els té més grans" (tot i que les declaracions de l'actriu porno "Stormy Daniels" a la que Trump li va volen comprar el silenci afirmen que el president "la té molt petita"). 

Tan és així la cosa que l'Europa bressol de la civilització tal com la coneixem avui, ha decidit rearmar-se. La presidenta Von der Leyen ha anunciat un programa multimil·lionari d'inversió armamentística valorat en 800.000 milions d'euros, tot afirmant amb convicció que Europa ha de poder defensar-se. De quí, em pregunto jo? De Rússia? Un país amb un PIB per càpita de 14.500 dòlars que no fabrica pràcticament res (la Unió Europea té un PIB per càpita de 38.500 dòlars) i a qui la Unió Europea triplica en població? Jo no tinc clara la resposta i diria que moltíssima gent pensa com jo.

En el nou ordre mundial la cosa va de pebrots i de qui té la pistola més gran, ja que amb aquests dos principis fins i tot la justícia se la passen pel folre.

Monos vestits.

dilluns, 17 de març del 2025

Andorra: una visió diferent

La setmana passada vaig anar a Andorra uns dies per esquiar. No hi havia estat des del 2019, abans de la pandèmia, que és una manera de comptar el temps que crec que ha arrelat força a tot arreu. És el nou "abans i després de Crist".

A part de gaudir d'una gran quantitat -i qualitat- de neu, he vist una Andorra amb una perspectiva diferent a la que recordava d'altres anys. I francament, el que he vist m'ha agradat més que no pas desagradat, i això suposa un canvi de paradigma respecte de l'opinió que tenia del "País dels Pirineus". 

D'entrada he de dir que la primera impressió en aquest darrer viatge llampec -més enllà de l'atapeïment constructiu que pot provocar a un viatger una certa sensació d'ofec en entrar a Andorra la Vella- és d'ordre i sobre tot de neteja i pulcritud miris on miris. 

Els carrers estan impoluts, ben guarnits i la peatonalització impera al centre de la ciutat. Tot plegat transmet una sensació de tranquilitat i seguretat -molt pocs sorolls, exclòs el que provoca la força amb la que baixa l'aigua de La Valira-, no aquell sentiment d'angoixa que provocava l'època en que els cotxes i la gernació de turistes convivien amb les botigues que s'arrengleraven a cantó i cantó de l'avinguda Meritxell on es venia majoritàriament tabac, alcohol, xocolata - especialment els "Toblerone"-, mantega, formatge de bola i les arxifamoses "butter cookies" daneses de caixa metàl·lica rodona. Als anys 80 i 90 del Segle XX, Andorra era això i per això se la coneixia: paradís fiscal, compres bàsiques i gasolina barata.

Ara tot això és diferent, per bé que la gasolina i els perfums continuen essent barats. A l'hotel on em vaig allotjar, al vell mig de la ciutat, em van atendre uns recepcionistes sud-americans que feien notables esforços per parlar Català. I des del centre d'Andorra -agafant el cotxe en un pàrking SABA tan nou que semblava acabat d'estrenar- el trajecte fins al "Funicamp" que et deixa a dalt de Soldeu, no passa dels quinze minuts. El parking d'aquesta instal·lació de telecabina té vuit plantes subterrànies (l'enginyeria civil és un dels altres aspectes que més m'ha cridat l'atenció, per no dir que m'ha deixat bocabadat) i aparcar-hi el cotxe tot el dia costa 6,30 €. Com diria el controvertit Jan Laporta: "Que n'aprenguin!". Tot és nou i net i funciona a la perfecció. Al "Funicamp" s'hi pot arribar també amb autobús, còmode i barat. El contrast amb els nostres "Rodalies" o la nostra AP-7 encara em provoca més perplexitat.

No m'esplaiaré sobre l'esquiada al domini esquiable anomenat Grand Valira perquè la qualitat i la quantitat de neu que vaig trobar -puntual, aquest any a tot el Pirineu- era tal que és impossible parlar-ne amb objectivitat.

I la cirereta del pastís. Tinc la sort de tenir com a amic al Director del Gabinet del Copríncep francès, en Robert Mauri, amb arrels palamosines com jo, i un dels vespres que vaig estar a Andorra vam quedar per fer una copa en un bar al centre del casc antic i em va explicar algunes coses del país que encara em van fer al·lucinar més. Andorra rep 10 milions de turistes l'any (una barbaritat si es compara amb d'altres països que reben molts turistes, com ara Espanya o França). A títol d'exemple, Espanya va rebre 94 milions de turistes el 2024, el rati és pràcticament de 2 turistes per habitant. A Andorra, amb una població de 80.000 habitants, aquest mateix rati és de 125. Impressionant (però tot i així el país no s'ofega). 

Dels 10 milions de turistes, la meitat ni tan sols hi pernocten (turistes de dia que venen majoritàriament a comprar o a esquiar), però l'altra meitat hi passa alguns dies de vacances. I aquest és el motor que mou l'economia del país. I a fe que es nota, que el belluga.

Certament que l'ha de moure, perquè insisteixo en el fet que tant a nivell d'infrastructures com de serveis, el país funciona, i tot i que ho escric en una aproximació estadísticament poc representativa,  la confirmació d'aquesta afirmació per part del meu amic Robert Mauri, me'n dona una certesa que es correspon amb el que he viscut aquesta curta estada. 

I l'altra cirereta del pastís: això confirma que un país petit pot ser perfectament viable des d'un punt de vista econòmic i social si la feina es fa ben feta. I això és el que em sembla que està fent Andorra (el divendres passat celebraven els 32 anys de la Constitució Andorrana, punt d'inflexió que va catalitzar el camí  del país cap la senda de la modernitat). 

Per admirar i envejar (sanament).

dijous, 13 de març del 2025

McMurdo, Amundsen-Scott i el negacionisme de l'extrema dreta

La primera vegada que vaig sentir parlar de l'estació científica antàrtica McMurdo va ser gràcies a la curiositat intel·lectual del meu fill Adrià, que és una persona àvida de coneixement i una inesgotable capacitat d'aprenentatge. Un vespre sopant em va preguntar, ja que quan vivia a casa ens desafiàvem amb preguntes de tota mena, però en particular de geografia (que ens apassiona a tots dos). McMurdo és una base científica permanent fundada i finançada pels Estats Units.

L'Adrià em va preguntar si sabia quina era l'assentament humà més gran de l'Antàrtida i jo, innocent, li vaig dir que l'Estació Amundsen-Scott (també finançada pels Estats Units), que, a gairebé tres mil metres sobre el nivell del mar, té una població permanent a la zona més al sud  del Planeta Terra. 

Aleshores l'Adrià em va explicar que jo estava equivocat i que la "ciutat" més gran de l'Antàrtida era l'estació científica McMurdo, amb una població permantent que arriba a les 1.258 persones, i que està a 1.100 kilòmetres de l'estació Amundsen-Scott.

Ruta entre les bases Amundsen-Scott i McMurdo

Vista aèria de l'estació científica McMurdo

La contribució científica internacional d'aquestes dues bases, però en particular de McMurdo, és extraordinària. Des de l'inici de les seves operacions el 1956 i l'establiment del programa Antàrtic dels Estats Units (USAP) que gestiona la Fundació Nacional de la Ciència (NSF, en les seves sigles en Anglès), han fet grans aportacions en matèria de canvi climàtic passat i present, contaminació dels oceans, biodiversitat, estudi del cosmos i geologia, entre d'altres disciplines científiques.

Però tot això pot tenir els mesos o fins i tot els dies comptats...

Ara, el de la motoserra i Donald Trump han començat una veritable croada contra la NOAA (National Oceanic and Atmospheric Agency), que l'ONU considera l'agència climàtica més gran del món. Al més pur estil Elon Musk, 880 empleats de la NOAA (un 10% de la plantilla) han rebut fa pocs dies per correu electrònic, una notificació d'acomiadament. L'agència va ser creada el 1970 pel president Richard Nixon (a qui no s'hagués pas pogut mai titllar de ser un home d'esquerres ans al contrari) i ara el binomi Trump-Musk la vol desmantellar. Gasten massa...

El mostre engendrat per Musk anomentat DOGE (Department of Government Efficiency), Departament d'Eficiència Governamental, vol carregar-se l'agència, que a més a més de titllar-la de supèrflua, la consideren responsable d'una "gran operació per alertar innecessàriament sobre el canvi climàtic molt perjudicial per a la prosperitat futura dels Estats Units".

Aquests personatges estan portant a terme una cacera de bruixes, una purga a bona part del que es considera coneixement científic no partidista que té com a única finalitat el progres de la Humanitat com a tal, en majúscules. La seva ignominiosa ignorància acabarà provocant moltes conseqüències no només als Estats Units sinó al conjunt del Planeta Terra.

Ara McMurdo i Amundsen-Scott estan en perill, en un seriós perill. El que succeirà si le DOGE decideix tancar o deixar sota mínims els pressupostos d'ambdues estacions antàrtiques serà que els investigadors que hi treballen buscaran sortida cap a d'altres països que ja han començat a mostrar el seu interès, com alguns paÏsos europeus o la Xina.

De fet, aquests darrers, els xinesos, s'stan fregant les mans amb les estupideses que l'exaltada estupidesa dels ultraliberals neo-feixistes estan perpetrant. I es que tots dos, agafadets de la mà i de la serra elèctrica, estan anant de victòria en victòria fins a la desfeta final. Esperem que aquesta però, no ens enxampi massa tard.

diumenge, 9 de març del 2025

Referendum pel Català a les escoles valencianes: les mentides i manipulacions del PP i VOX

A la dreta extrema que governa amb l'extrema dreta al País Valencià, el referèndum sobre la llengua que els pares havien de triar per a l'escolarització dels seus fills els ha sortit per la culata. 

Normal. No podia passar altra casa quan una pandilla d'ineptes -encapçalats pel seu cantant, vull dir president, ja saben, aquell de El Ventorro-, radicalitzats, incultes i sense cap d'interès de servir al país sinó exclussivament als seus interessos partidistes.

El Conseller d'Educació del País Valencià, José Antonio Rovira Jover, va ser escollit per Carles Mazón amb un doble objectiu prioritari: el primer i més important va ser, literalment: "reduir el greix de l'administració" (així els va anar amb la DANA a l'haver desmantellat el Servei d'Emergències de la Generalitat Valenciana), i el segon, modificar (de fet desmantellar) la llei de plurilingüisme de febrer de 2018.

Amb dos dies de retard, la Conselleria va acabar presentant aquest dijous els resultats del referèndum en el que l'ensenyament en Català s'ha imposat per la mínima (50,5%). No s'ho devien acabar de creure i per això van provar de retardar la publicació dels resultats. L'objectiu del PP i de VOX era clarament la de fer una consulta per tal de desmantellar l'ensenyament en Català amb el suport del que ells es pensaven seria una majoria aclaparadora de ciutadans (segueixen creient que tothom pensa com ells).

D'entrada, i malgrat la polarització que s'ha volgut imprimir des de la Conselleria i el Govern del cantant, la llengua que s'utilitza al País Valencià no deu pas ser un greu problema de convivència quan només han votat un 60% de les famílies que hi tenien dret. Vol dir que 4 de cada deu famílies, malgrat haver-los-ho posat fàcil no van anar a votar, i per tant, ja els està bé com es fan les coses a l'escola pública on ensenyen els seus fills.

I després, els resultats no fan altre que reflexar els usos lingüístics del territori. És a dir, les comarques més tradicionalment catalanoparlants han votat aclaparadorament a favor de l'ensenyament en Valencià: 
Alt Maestrat (94,7%), els Ports (93,2%), el Comtat (87,6%), Ribera Baixa (85,85%) Ribera Alta (80,4%), la Costera (77,1%), la Plana Baixa (75,7%) i la Marina Alta (71,6%). Per provícies els resultats també coincideixen amb els usos lingüístics: Castelló ha votat ensenyar en Català en un 70,5%, València un 57,8% i Alacant, un 34,2%.

Les comarques que han votat molt majoritàriament a favor del Castellà són el Baix Segura (95,2%), el Baix Vinalopó (59,2%), l'Alt Vinalopó (83,1%), Vinalopó Mitjà (74,7%) i l'Alacantí /75,6%).

 

Font: El Temps

El PP no pretenia altra cosa que tenir una excusa per aplicar el segregacionisme lingüístic i òbviament, arraconar el Català de les aules públiques (tal com ja ho està a moltes de les escoles privades valencianes). Així doncs, un altre intent fallit perquè més enllà de les comarques tradicionalment castellanoparlants, s'ha imposat clarament l'ensenyament públic en Català. Tal de bo això deixi l'extrema dreta calladeta durant una temporada llarga, al menys en aquest àmbit. 

Ocupats com estan ara a continuar mentint a Madrid (les declaracions de Jorge Fernández Díaz i Miriano Rajoy Brey a la Comissió d'Investigació de l'Operació Catalunya aquesta setmana que avui s'acaba és d'escàndol, tràca i mocador...menteixen com a veritables professionals, sense ni tal sols despentinar-se) i en gestionar la pluja de milions que els han caigut per a la reconstrucció després de la destrucció causada per la DANA al País Valencià, i de passada, afavorir als amigatxos de sempre, segur que no tornarem a sentir parlar del Valencià durant una temporada llarga. 

Que així sigui.


dissabte, 8 de març del 2025

El 8 M: llums i ombres

Avui és el dia de la Dona. Mal afer quan se li ha de donar tanta propaganda i s'han de convocar tants actes públics de suport. Mala peça al teler quan els noticiaris van plens, encara, d'episodis i més episodis de violència masclista i de discriminació, ordres d'allunyament i casos més casos que en una societat "normal" harien d'haver estar eradicats des de ja fa molt de temps. El camí cap a la igualtat d'oportunitats no és fàcil, però fa uns anys semblava que ens hi acostàvem gràcies no només a les polítiques socialdemòcretes imperants en molts països del món occidental, sinó també -i fonamentalment- per un cert consens entre els ciutadans i les ciutadanes que la igualtat era el que tocava a finals del Segle XX i principis del Segle XXI. Lúnic camí deonològicament possible.

Però en pocs anys tot se n'ha anat en orris. Els corrents d'extrema dreta que han anat calant a les societats occidentals fruit del descontentament i la decepció de la ciutadania amb la classe política, sobre tot la dels partits d'esquerres, han portat a un gir social que només fa uns anys semblava impossible però que avui és una realitat ben palpable en molts països. L'extrema dreta i amb ella la involució i la pèrdua de drets dels ciutadans en general i en particular de les ciutadanes és avui un fet innegable. 

El que fa pocs anys semblava inevitable, s'ha revertit i s'ha capgirat de forma difícil d'entendre pels que ens considerem no radicals. 

La realitat és tossuda i avui una nova forma de masclisme exacervat torna a tenir protagonisme de la mà de la dreta extrema i l'extrema dreta. Aquí la dona torna a ser un ésser de segona divisió, sexualitzat i submís a la voluntat del mascle. Ho veiem en les actituds de molts dels cadells de l'extrema dreta, consumidors de pornografia i mascles alfa.

Tendències i moviments sorgits als -nous- Estats Units com el de les "tradwives" -esposes tradicionals- (dones submises a l'espós que romantitzen sexisme i un estil de vida de quan les dones ni tan sols treballaven fora de casa) són avui vius i creixents i demostren una involució mental que pot ser el preludi del que ens espera quan l'extrema dreta i les dictadures governin bona part del món.

Per tant, estic molt d'acord en la lluita feminista que, òbviament, cal defensar amb organismes i institucions públiques com el ministeri d'igualtat o l'institut català de la dóna, entre molts d'altres.

Com de costum però, els extrems es toquen i els extrems abandonen justament el sentit comú. No tinc cap dubte que el feminisme s'ha de reivindicar, però -i ara potser em posaré en un merdé- des del seny i la coherència. No estic d'acord en que els diners públics es gastin en propaganda. Atenció que escric propaganda i no difusió de missatges i accions educatives. El que estic sentint aquests dies a les ràdios i televisions públiques torna a ser un missatge esviaixat i tendent a una certa radicalització, que, en moltes ocasions ocasiona efectes totalment contraris als que es persegueixen.

Llegir ahir al diari Ara l'article de la periodista Natza Farré (és sempre interessant llegir les seves reflexions), em fa pensar sobre l'abast d'aquest feminisme de vegades radical i de les seves conseqüències indesitjades. Escriu literalment: "(...) I, com les nostres predecessores, vam ensopegar amb els fonaments, amb els pilars del patriarcat arrelats al planeta, com si no hi hagués una altra possibilitat de vida que la violència i la discriminació sistemàtica cap a les dones; amb aquesta organització social que encara preval, la que els homes van decidir com seria, no només sense demanar la opinió de les dones, sinó prohibint a les dones tenir una opinió (...)".

Home, llegint aquesta senyora un extraterrastre acabat d'aterrar al nostre planeta podria entendre que les dones viuen tancades en gàbies com al "planeta dels simis" i amb les cares i els braços plens de morats.

I tampoc no és això, Natza. Tampoc no és això.




divendres, 7 de març del 2025

Mafia 2.0

L'espectacle a la Casa Blanca la setmana passada en la recepció de Zelenski per part de Donald Trump i el vicepresident J.D. Vance a la trobada prèvia a la reunió pròpiament, amb la premsa assistint-hi en directe, va ser una de les situacions més violentes en diplomàcia internacional que recordo. 

Molt pitjor del "Por qué no te callas" del rei Juan Carlos I a Chávez el 2007 a la cimera Iberoamericana o el desplantament que el propi Donald Trump li va fer a la reina Isabel II d'Anglaterra en una visita el 2018, fent-la esperar en arribar 10 minuts tard i trencant totes les normes del protocol.

De fet, Vance i Trump li van parar al pobre Zelenski una trampa a la que l'ucraïnès va caure de quatre grapes. Es sabut que en aquestes reunions entre alts mandataris a les que es troben per a signar acords (en aquest cas el de la cessió de l'explotació de "terres rares" per part d'Ucraïna als Estats Units en compensació al lliurament d'armes i municions i la seva contribució a l'esforç de guerra), aquests ja han estat acordats prèviament pels equips negociadors d'ambdues parts i per tant, la reunió i la signatura dels acords o els contractes esdevenen mers actes protocolaris. Els presidents no han de negociar ni discutir res (ja ho han fet els seus equips per ells) simplement somriure a les càmeres i fer-se fotos signant.

Però heus aquí que Trump i Vance (qui deia pestes del seu president només fa uns anys, recordem-ho) no suporten que ningú es salti el guió i els porti la contrària, especialment Trump, el narcisime i complex d'inferioritat patològic del qual fa que es transformi en un veritable salvatge quan el contradiuen.

Segur que estava tot pactat, i el que va succeir va ser un accident inesperat provocat per un acta d'ira de Donald Trump, però això no fa altra cosa que demostrar que el país més poderós del Planeta està en mans d'un home desequilibrat no només amb trets autoritaris, sinó directament mafiosos.

El capo Donald "Corleone" Trump havia fet venir al seu súbdit Volodimir per oferir-li protecció , en una oferta que no es podia rebutjar, a canvi de 500.000 milions de dòlars en minerals ucraïnesos (talment que en la primera part de la pel·lícula "El Padrino").

Segur que el bo de Zelenski havia anat a la Casa Blanca (no habillat adequadament, com va etzibar-li el propi Trump) amb la intenció d'empassar-se tots el gripaus i signar -a contracor, naturalment- allò que se li plantés al davant, a canvi de seguir comptant amb l'ajut dels nord-americans en forma d'armes i municions. 

Però la conversa en directe davant les càmeres de televisió, es va anar enverinant com a conseqüència de la inestabilitat emocional i la xuleria i arrogància de Trump, i es va acabar com el rosari de l'aurora quan Zelenski es va adorar, per l'actitud del seu interlocutor, que allò tenia tota la pinta d'una vulgar extorsió que no li donava cap garantia de seguretat. 

Així actuen les màfies, donen als seus súbdits (als que tracten com a quasi-esclaus) promeses de seguretat a canvi de fidelitat, pleitesia i diners, que duren el que dura el bon (o mal humor) del capo. És a dir, fidelitat a canvi de no res. 

Zelenski es va atrevir a contradir al capo i tots sabem les conseqüències que allò va comportar: expulsió de la Casa Blanca de males maneres, sense signar els acords i amb l'anunci de la congelació immediata de cap altre ajut militar fins que el "nen dolent" entri en raó.

Marc Marginedas, periodista de El Periódico de Catalunya acaba de presentar un llibre molt interessant sobre el règim de Putin (Marginedas va ser 10 anys corresponsal a Moscou) titulat "Rússia contra el món: més de dues dècades de terrorisme d'estat, segrestaments, màfia i propaganda" (Editorial Península). Doncs paradoxalment els mètodes que està mostrant ja sense cap mena de vergonya el president Trump (i els seus adlàters, entre els que destaca un altre capo mafiós de primera, Elon Musk) se semblen terriblement als que ha utilitzat -i utilitza- Putin, que en dos mesos ha passat de ser un -com a mínim- adversari, a ser gairebé un amic al que li vol treure les sancions i regalar-li una quarta part d'Ucraïna.

Normal, si considerem que els mafiosos són homes d'honor que respecten els respectius territoris on només s'aplica la seva llei. La llei de la Màfia, 2.0.




dijous, 6 de març del 2025

L'infern de les infrastructures de transport a Catalunya

Tinc la desgràcia de tenir la seu de la meva empresa a Sant Joan les Fonts i una de les fàbriques més grans de les que gestionem a Valls, on viatjo, com a mínim, un cop a la setmana. El que hauria de ser la més absoluta normalitat, és a dir, que pogués anar a treballar a Valls des de Sant Joan o Girona amb cotxe o amb tren ha esdevingut darrerament un veritable malson. L'autobus, naturalment, està fora de tota consideració, si un pensa treballar com a mínim 3 o 4 horetes.

Les infrastructures de comunicacions han estat històricament un dels grans problemes de la Catalunya infrafinançada. No es tracta de fer de català emprenyat ni rondinaire, sino de cenyir-se al que en Anglès és coneix com a "facts and figures". La Cambra de Contractistes d'Obra Pública de Catalunya xifrava, a finals de 2024, el dèficit d'infrastructura acumulat a Catalunya en 39.369 milions d'Euros, atenció, en els darrers 14 anys. Aquest import, perquè es puguin fer una idea de la magnitud de la tragèdia, representa un 34,5% del pressupost consolidat de la Generalitat de Catalunya pel 2024.

Obres a l'estació de La Segrera - 2024. Font: Diari Ara

Especial esment mereixen les infrastructures viàries i ferroviàries. La gran estació intermodal de transport de Barcelona, la de La Segrera, havia d'estar acabada el 2012. Amb molta, molta sort (i creuant els dits) estarà completament acabada i operativa el 2027 (tot i que no hi ha confirmació oficial per part d'Adif, la societat pública que l'any 2024 va gastar un 20% dels euros disponibles per a inversió). En qualsevol país civilitzat hi hauria dimissions i fins i tot responsabilitats civils i/o penals per greu neglicència que afecta al ciutadà, però a Espanya no passa gairebé mai res de res.

A Valls no hi puc anar en tren, perquè l'estació d'alta velocitat està ubicada a un descampat anomenat "Camp de Tarragona", que està completament allunyada de la civilització, a 1/2 hora en cotxe de Tarragona i a una altra 1/2 hora en cotxe de Valls. Els únics que gaudeixen de la situació són els taxistes. A algú li devia d'interessar la requalificació dels terrenys on es va ubicar l'estació, perquè explicació lògica no n'hi ha cap.

Fins a l'eliminació dels peatges, la solució natural -i gairebé única- era l'autopista AP7, fins no fa gaire una via ràpida i segura, amb excepció de la B-30, esdevinguda un infern des que en van eliminar els peatges, ja fa molts anys.


Una simple consulta a Google retorna notícies sobre accidents de trànsit a l'AP7 cada dia de cada dia de cada dia. Una veritable vergonya. No sé quin iluminati dels socialistes va executar l'eliminació de peatges (una de les pitjors decisions que s'han pres a Catalunya els darrers anys) però l'haurien d'haver condemnat a presó permanent revisable. El 2021 es van eliminar els peatges i naturalment, el trànsit, sobre tot de camions, es va incrementar de manera desproporcionada. Els accidents no han fet altre que augmentar, passant de 318 el 2020 a 473 el 21, 649 el 22, 676 el 23 i 700 el 24. En els dos mesos que portem del 25 ja acumulem 99 accidents.

El dimarts a la B-30 va volcar un altre camió, que portava bestiar. Jo hi vaig quedar atrapat. Resultat? dues hores de retenció. En aquesta mateixa situació, amb accidents ocasionats per camions m'hi he trobat 20 vegades, literal, en els darrers 5 mesos, un per setmana. I he estat afortunat, perquè no he hagut de patir cap retenció de més d'un parell d'hores. N'hi ha que n'hi han passat 4, 5 i fins i tot més.

I els nostres grans gestors, reunits d'urgència, no troben altra solució que aplicar velocitat variable i més controls. Com deia aquell escriptor alacantí, això és com intentar matar dinosaures amb tiraxines. Només hi ha una solució, una i prou, la restitució dels peatges, com a única via de regular l'accés a l'autopista amb el principi -totalment ètic- de pagar per utilitzar.

Em causa estupor estar governat per gent estúpida i mediocre.

Això a l'AP7, però si parlem del caos constant i creixent a la xarxa de Rodalies de Catalunya, n'hi ha també per tancar a la presó a més d'un. 

Però en aquest país, quan es tracta dels catalans, sembla que tot estigui permès. Si ens queixem ens titllen d'insolidaris i independentistes. Si no ens queixem, ens donen pel sac. Mentrestant però, part dels partits polítics catalans treuen pit perquè diuen (diuen diuen) que han aconseguit no sé quines competències en immigració. El que deia: són experts en matar dinosaures amb tiraxines.

dimarts, 4 de març del 2025

La salud del Papa Francesc i les similituds amb un altre Francisco

Dit sigui amb tot el respecte, em costa d'entendre aquesta preocupació tan extesa per la salut del Papa. No hi ha noticiari aquests dies, sigui de televisió pública o privada, espanyola, europea o americana, que no dediqui un bloc de notícies a informar sobre el seu estat físic, especialment en un món tan laizitzat com aquest en el que vivim.

És poc coherent amb el signe dels temps que ens han tocat viure. Puc intentar explicar-m'ho des de la seva posició i rang d'un cap d'estat, però tot i així em sobta l'interès informatiu que desperta l'estat de salut d'una persona de més de 88 anys amb antecedents de malalties respiratòries. I veure tantes persones resant per la seva salut a la plaça de Sant Pere em fa fins i tot una mica d'angúnia.

Les imatges que ens regalen els noticiaris, amb el "Policlínico Gemelli de Roma" en primer pla per esmorzar, dinar i sopar, i les concentracions de fidels a la plaça de Sant Pere, encapçalades per -sobre tot- religioses, i les informacions sobre l'evolució de la seva malaltia, em recorden, salvant totes les distàncies, aquell calvari que vam viure a la nostrada Ibèria durant 20 dies d'un inacabable mes de novembre de 1975.

En aquelles dates, cada dia, i en blanc i negre -ho recordo com si fos avui malgrat que només tenia 9 anys aleshores- la Televisión Española, única televisió d'Espanya en aquells moments, ens regalava i marejava cada vespre amb el parte mèdic que signava "el equipo médico habitual". 

Els lectors i lectores que tenen la meva edat o són més grans ho recordaran perfectament. Per interessos del règim franquista, es va voler mantenir artificialment en vida el dictador inflingint-li un patiment i allargant-li innecessàriament una agonia per intentar deixar lligat el que es desfeia per tots cantons. La més gran de les tortures per a un dels més grans torturadors de la història contemporània d'Espanya. Tota una paradoxa. 

He fet una petita recerca perquè recordava que el darrer parte mèdic havia estat l'apologia del despropòsit però, naturalment, la meva memòria no arriba a tant. El darrer parte deia, literalment: "Enfermedad de Parkinson. Cardiopatía isquémica con infarato agudo de miocardio anterosepial y de cara diafragmática. Úlceras intestinales agudas reincidentes con hemorragias masivas reiteradas. Peritonitis bacteriana. Fracaso renal agudo. Tromboflebitis ileo-femoral izquierda. Bronconeumonía bilateral aspiratoria. Choque endotóxico. Parada cardíaca". Aquest va ser el darrer parte. El sàtrapa ja era pràcticament mort des de feia com a mínim un parell de dies, però el van mantenir en vida fins que ja no hi va haver manera de mantenir-lo.

No vull dir amb això que s'estigui aplicant la mateixa política al Papa Francesc I, però salvant les distàncies, ambdos casos presenten certes similituds. Em costa de creure que, a l'igual que en el cas de Franco el Papa hagi "seguint treballant". I si és així em sembla de traca i mocador.

Si a Itàlia l'edat legal de jubilació és de 67 anys, el Papa fa 21 anys que hauria d'estar jubilat i gaudir d'un molt merescut descans. Em sembla incomprensible que un ancià de 88 anys passats segueixi detentant un càrrec de representació equivalent al d'un cap d'estat. I a més a més, dubto que tingui, des de ja fa temps, cap capacitat de treball real. El mantenen viu i li fan fer el paripé, amb perdó per la vulgaritat.

Però és certament indignant i poc comprensible que un treballador ordinari tingui una edat de jubilació raonable -i racional- mentre que un president de govern, un cap d'estat o un papa, puguin romandre al càrrec fins que literalment no s'aguantin drets.


dilluns, 3 de març del 2025

La resistència de Mazón, el canalla

L'-encara- president de la Generalitat Valenciana és un home que ha perdut tant la credibilitat que fins i tot la premsa capitalina afí al règim del carrer Gènova li ha perdut el respecte. 

La darrera contradicció pel que fa a on era a les hores clau del dia de la DANA, el fatídic 29 d'octubre en el que, i això és el que no podem oblidar, van perdre la vida 227 persones, ha acabat de fer perdre la paciència a molts valencians, que, amb independència del color polític han tornat a sortir al carrer aquest cap de setmana (ja van 5 vegades) per a demanar-ne la seva dimissió.

Fins i tot el president del PP, Núñez-Feijóo, ha admès que el govern valencià (i l'espanyol) no van estar a l'alçada de les circumstàncies. Quan la premsa simpatitzant amb els colors del PP comença a no entendre la protecció que es dona a Mazón, Feijóo no té més remei que començar-se a mullar. 

Per què aquesta resistència de Mazón? La primera raó és de natura judicial (per això també canvia de versió sobre on era per enèssima vegada). S'aporta a la jutgessa de Catarroja que investiga el cas el vídeo amb l'hora d'entrada de Mazón al centre de coordinació a les 20:38 hores i així ell es deslliura de responsabilitat penal ja que "no era al centre" quan es van produir la majoria de morts.

La segona raó s'entronca amb la primera: si no dimiteix continua aforat i per tant només el podria jutjar el Tribunal Superior de Justícia de València. Guanya temps, doncs, com a bon canalla.

I la tercera, que hem sabut fa molt poc, és que si aquest impresentable continua fins al final de la legislatura (2027, si no hi ha eleccions anticipades), s'assegura complir les condicions per a ser membre del Consell Jurídic Consultiu de la Generalitat Valenciana durant un període de 15 anys a raó de 80.000 euros l'any (salari de 2024, que se suposa que s'anirà incrementant segons IPC). 

Això vol dir que si aquest personatge infaust continúa com a president de la Generalitat, a més a més, s'assegurarà el cobrament de, com a mínim, 1,2 milons d'euros durant els propers 15 anys a partir de 2027. I aquesta és, ben probablement, una raó de pes.

On és la vocació de servei? Doncs és inexistent, com demostren els fets provats. El senyor Mazón encara ha d'explicar que va fer la tarda del 29 d'octubre, en el moment en que la vida de 227 persones ja corria un greu perill. I només ho acabarà explicant, i ja en parlarem, si un jutge l'acaba forçant a parlar.

Són aquest tipus de polítics els que fastiguegen tant l'opinió pública que el final acaba calant el missatge simplista de l'extrema dreta. Si el PSPV presenta finalment una moció de censura, estic convençut que els únics beneficiats políticament de tot plegat seran els de VOX.




divendres, 28 de febrer del 2025

Impressions de Xina 2025 (2)

Aquest és el segon article que penjo sobre les meves impressions del darrer viatge a la Xina fa una setmana. Si abans d'ahir els explicava que els xinesos han pràcticament "desconnectat" de les aplicacions de pagament basades en la targeta VISA i en l'aprenentatge de l'Anglès, avui em referiré al altres aspectes que més m´han impressionat.

Xina és una societat en la que encara hi ha una clara distinció entre el món rural i el món urbà, tot i que la pobresa extrema ha estat pràcticament erradicada als darrers 20 anys. Però el món urbà està tan evolucionat que estan a anys llum del que encara avui anomenem la societat occidental.

    Nainjin Road, Shanghai Downtown
Shanghai, capital econòmica del país, és una ciutat de 24,8 milions d'habitants i una àrea metropolitana de 40 milions. És una ciutat impecablement neta, sense papers al terra, sense burilles de cigarreta (pràcticament no es veu ningú fumant al carrer), amb una clara majoria de de cotxes híbrids o elèctrics circulant pels seus carrers i pràcticament totes les motos que hi circulen són elèctriques, en conseqüència és també una ciutat molt sileciosa. 

El transport públic, també net, silenciós, barat i fàcil d'utilitzar, connecta les principals àrees de la ciutat amb una eficiència que fa molta enveja (sobre tot si ho comparo amb Barcelona). 

Des de l'aeroport de Pudong (situat a 30 kilòmetres del centre de la ciutat) es pot agafar el "Maglev" (tren de levitació magnètica) que en 7 minuts de rellotge et porta -a 301 km. per hora (quan es va iniciar el servei, que jo havia agafat, el tren arribava a una velocitat màxima de 480 km. per hora) - fins a una estació de la línia 3 de metro, i des d'allà, per 5 yuans (0,65 €) es pot arribar al centre de la ciutat en 20 minuts. Per 7,2 € es pot anar de l'aeroport al centre de la ciutat amb rapidesa i comoditat.

A Shanghai, com a Beijing, Shenzen, Canton, Ningbo, Qingdao,...tot és digital, i com escrivia al meu darrer article, el diner en metàl·lic ha pràcticament desaparegut de la circulació. Les ciutats estan connectades per trens d'alta velocitat que funcionen com un rellotge i que connecten totes les gran ciutats de la Xina amb unes freqüències molt altes i uns preus molt raonables. Ja no cal bitllet físic per a viatjar en tren, només haver comprat el bitllet per internet i el passaport.

La Xina és el país del món amb més robots a la indústria (i ara ja es comencen a veure als hotels, portant el menjar o d'altres encàrrecs  a les habitacions) i això es nota. He vist fàbriques molt més modernes i més ben organitzades que a Europa o als Estats Units. El mite de la mà d'obra barata com a tal ja no és una veritat absoluta (o segueix essent a la Xina més rural, però no pas a les grans àrees metropolitanes del país). Els projectes d'infrastructura es duen a terme a velocitat de vertígen, a l'igual que els parcs eòlics o de plaques fotovoltaïques.

                                                               Robot a l'ascensor d'un hotel

Les seves intel·ligències artificals com ara el Deep Seek (però n'hi ha moltes més), estan a la par del xat GPT i d'altres, excepte naturalment si se'ls pregunta per Tiananmen, el Tíbet, Taiwan o d'altres temes de tipus polític.

Naturalment, hi ha una contrapartida, que és que tot això és possible gràcies a que al país no hi ha democràcia. No es podria governar un país d'1,3 bilions d'habitants amb el sistema de partits polítics com els coneixem a Europa. Seria un veritable desgavell. Però després dels meus múltiples viatges a la Xina m'atreviria a afirmar que no hi ha gaire ningú que la trobi a faltar, la democràcia...



dimecres, 26 de febrer del 2025

Impressions de Xina 2025 (1)

Una dels aspectes de geopolítica que més m'ha cridat l'atenció aquestes primeres setmanes de l'any 2025 ha estat el baix perfil que ha mantingut la Xina des de la presa de possessió de Donald Trump com a president dels Estats Units. A un president narcissista, histriònic i poc respectuós amb els processos democràtics, se li contraposa un president gens respectuós amb els processos democràtics però de to discret i d'una gran prudència en les seves declaracions que no aixeca el to de veu ni té cap sortida d'estudi malgrat els terratrèmols que genera Donald Trump i la seva histriònica cort de personatges.

Acabo de tornar d'un viatge professional a la Xina (país que visito de forma regular des de l'any 2005, amb la sola interrupció del període de pandèmia, del 2020 al 2022 - més de 20 vegades) i puc afirmar que els canvis es succeeixen a una velocitat de vertigen. De fet no fa tant que hi vaig ser abans d'aquest viatge (juny 2024) però a la Xina tot passa de forma molt ràpida.

Hi ha dues coses que m'han sorprès profundament en aquest desplaçament i que he percebut amb més intensitat que mai abans en cap dels meus viatges previs.

La primera és la gairebé "total independència" de les targetes de crèdit occidentals. Si fa tan sols uns anys VISA era un dels mitjans de pagament més comuns al país juntament amb el diner amb metàl·lic, això ha canviat dramàticament en molts pocs anys. Avui dia a la Xina, el diner en metàl·lic pràcticament ha desaparegut de la circulació, i les VISA són acceptades de forma majoritària en hotels, però no en molts altres establiments. Avui el que es porta és Alipay i WeChat, que acaparen la gran majoria de les transaccions. Totes dues formes de pagament es basen en un codi QR i tothom, i quan dic tothom vull dir tothom, grans i joves, les fan servir de forma majoritària per a qualsevol mena de pagament de baix import. Fins l'extrem que em confirmaven alguns dels meus amics allí que fins i tot els captaires demanen almoina per telèfon i les ànimes caritatives que estan disposades a donar ho fan mitjançant la seva aplicació WeChat acostant codi QR amb codi QR.

En aquest darrer viatge, la primera nit a Xina vam anar a sopar a un restaurant a Wuxi (una ciutat prop de Shanghai, al costat del llac Taiju) d'uns 7,5 milions d'habitants i amb una gran quantitat d'indústria. L'anècdota és que els quatre del grup vam acabar petant en un restaurant de HotPot (era tard i no vam trobar res més obert) i en asseure'ns vam constatar ser, amb diferència, els més grans de tot el local. Ens vam fer entendre com vam poder (via traductor del WeChat) però cal reconèixer que vam sopar molt bé. 

El problema va venir a l'hora de pagar. No acceptaven VISA i cap dels 4 portàvem diners en metàl·lic. Per fer curta uns història llarga vaig acabar deixant com a dipòsit un bitllet de 100 dòlars - que cobria sobradament l'import del sopar- i la condició de tornar l'endemà amb Yuans.

Va ser l'endemà quan parlant amb amics xinesos vaig descobrir que des de l'any passat, al meu compte We Chat (el tinc des de fa molts anys i és imprescindible per a fer negocis a la Xina) hi podia associar una targeta de crèdit. Ho vaig fer de forma immediata i les proves de compra que vaig fer, en un supermercat, van funcionar bé.


La segona és la constatació que l'idioma anglès està desapareguent de la Xina com a segona llengua més popular. No només no es parla un anglès decent als hotels (ho he vist al Hyatt de Wuxi, al Marriot de Shanghai,....) sinó que als centres comercials i als restaurants no hi ha ningú que el parli. Viure per veure. 

Els joves no se senten motivants per a l'aprenentatge de l'Anglès (com de fet els joves anglosaxons) ja que pensen que no cal sortir de la Xina per a a ser feliç i tenir èxit i que, el seu mercat interior comença a ser tan fort, que, a l'igual que amb la VISA, és el món que s'ha d'adaptar a ells i no ells al món. Ja no els cal, i alguns fins i tot arriben a la conclussió que més tard o més d'hora acabarem tots aprenent el Xinès (que acabarà esdevenint un segon Anglès).

Aquestes dues són les observacions, per a mi, més trencadores, però demà, en la continuació de la sèrie, n'hi afegirem algunes més.


dimarts, 25 de febrer del 2025

El món d'ahir

En aquest article manllevo el nom d'un llibre excepcional que estic acabant de llegir aquests dies i que va escriure un dels escriptors més brillants de finals del Segle XIX i principis del Segle XX, Stefan Zweig. Es tracta de la seva autobiografia "El món d'ahir: Memòries d'un europeu" (Quaderns Crema, 2001).

Zweig, austríac jueu fill d'una família burguesa el pare del qual era un gran industrial tèxtil, va excel·lir en novel·la, poesia, teatre, traducció i biografies. Va nèixer a Viena el 1881 i es va suïcidar juntament amb la seva dona, al Brasil, el 1942 desesperat per la creença que el nazisme acabaria dominant el món. Li va faltar una mica de paciència per veure la caiguda de Hitler, però és cert que va viure un dels periodes més convulsos de la història d'Europa: la Primera Guerra Mundial, el període d'entre guerres i l'esclat de la Segona Guerra Mundial.

Zweig era un intel·lectual, pacifista convençut i sobre tot, sobre tot, un profund defensor de la identitat i la cultura europees en el sentit més ampli. Va saber explicar de forma clarivident com unes societats riques i cultes com l'austríaca, la francesa, la belga, l'alemanya, la rusa i l'anglesa van ser capaces de passar en un període ridícul de temps, de la més absoluta prosperitat i civilització a l'exaltació dels nacionalismes expansionistes que van provocar l'adveniment de la Primera Guerra Mundial.

Faig referència a l'autobiografia de Zweig perquè el que relata en el seu llibre s'assembla perillosament al que està passant aquestes darreres setmanes, des de -parafrassejant en John Carlin a La Vanguardia- la coronació de Donald I, rei dels Estats Units.

Té raó Zweig quan escriu que societats pròsperes i consolidades poden canviar radicalment en un període de temps tan curt que ni tan sols tenim temps d'adonar-nos-en. I el paral·lelisme amb el que està passant avui en dia és evident. Si algú els hagués explicat fa tan sols sis mesos que persones riquíssimes com l'Elon Musk estaria fent la salutació nazi en una convenció de partits d'ultra dreta ens hagués semblat impossible. O que les aliances tradicionals del món occidental es farien miques en tan sols unes setmanes. La trobada d'ahir dilluns entre el president de França, Emmanuel Macron i Donald I dels Estats Units n'és un exemple palmari. Fins i tot a la roda de premsa van saltar guspires. Els antics aliats des de la fi de la Segona Guerra Mundial són ara pràcticament adversaris. Vaig assistir ahir atònit a la votació del plenari de les Nacions Unides en el que es va aprovar una resolución sobre la guerra d'Ucraïna que denunciava l'agressió russa. La moció es va aprovar per 93 vots a favor, 65 abstencions i el vot en contra de 18 països.

És inexplicable i incomprensible (en la mentalitat del món "d'ahir") que la resolució tingués el vot en contra de Rússia i els seus aliats (naturalment) però també el d'Estats Units, Hungria o Israel.

Democràcies consolidades legitimant règims autoritaris. Negociacions per la pau a Ucraïna celebrades a l'Aràbia Saudita (país que elimina descaradament periodistes opositors a Turquia amb tota impunitat) sense la participació de les parts més implicades (la pròpia Ucraïna i la Unió Europea):

Una Unió Europea que ha passat en 4 setmanes de ser soci preferencial dels Estats Units a ser completament ignorada i menystinguda per un president narcisista i hiperactiu que vol cobrar a Ucraïna l'esforç de guerra en forma de minerals, que vol conquerir per la força Groenlàndia, que vol muntar resorts turístics a Gaza després d'òbviament fer una neteja ètica i proposar l'expulsió dels Gazatís de la seva terra...

Són temps convulsos en els que, de moment, tot està encara en el món de les paraules, de les declaracions i dels gestos teatrals de dos pallassos que segurament la història jutjarà, però no és menys cert que, a l'igual que va passar amb l'inici de la Primera Guerra Mundial que tan bé relata Stefan Zweig, una petita guspira pot encendre una flama que acabi cremant-ho tot. 

Les noves oligarquies ja no són de dretes o d'esquerres, són aquí per defensar només els seus drets i els seus privilegis. Amb total desvergonyiment i manca d'escrúpols s'intercanvien una serra mecànica en una convenció de neofatxes als Estats Units en la que hi conviden a paràsits com el nostrat Santiago Abascal de VOX.

Com explicava en Toni Soler a l'Ara en el seu article de diumenge passat, "les noves dretes han après a victimitzar-se. I així combinen el seu tradicional individualisme ("fora l'Estat de la meva butxaca") amb la defensa d'un intervencionisme radical en qúestions que no tenen a veure amb l'economia (religió, sexe, gènera, raça, valors)".

El principal problema però, és que aquests individus i molts dels partits que els recolzen han aconseguit els vots d'una massa cada vegada més gran de ciutadans que canalitzen el seu vot de protesta (contra la inseguretat, la inmigració, la pèrdua de poder adquisitiu, la manca de feines amb salari digne, la manca d'habitatge,...) confiant en els cants de sirena d'uns irresponsables i incendiaris que són capaços de començar una tercera guerra mundial només per demostrar que tenen més pebrots que ningú.

 


dilluns, 10 de febrer del 2025

Gaza "Ciudad de Vacaciones": Netejes ètniques i d'altres frivolitats

Escrivia la setmana passada en Carlos Zanón a La Vanguardia: "No tenen cap mena de pudor. Tampoc no tenen por" en un article que titulava "Gaza, lloc de vacances". Tot plegat és tan al·lucinantment irreal que sembla mentida. Fa només uns quants anys, jo mateix hagués dit que tot plegat es tractava de "fake news", una mena d'innocentada que els mitjans publicaven cada 28 de desembre. 

Però no. És veritat. Fa vergonya llegir-ho i veure-ho (als que ens queda un dit de dignitat) perquè no pot ser més real. Així és la nova era que acaba de començar. L'adveniment de l'any 1 de Donald Trump i el seus acòlits, oligarques tecnològics i extremistres sense escrúpols. Tot per la pasta i pels privilegis d'una casta que se sap (no s'ho pensa, n'està convençuda) per damunt del bé i de mal.

Imatge de la Franja de Gaza. El Periódico de Catalunya

Malgrat que ja res no ens acaba d'impressionar del tot, perquè hem entrat en l'era de la mentida i del trencament sistemàtic de les regles del joc fins ara més o més conegudes i acceptades per a una gran majoria de la població mundial, no deixa d'impressionar-me la desvergonya i l'alienació mental de Trump, Netanyahu i les persones que els donen suport.

La realitat és que aquests delinqüents se'n foten impunement del patiment d'una població civil desplaçada i devastada per una guerra en la que, com de costum, els que més pateixen són els més innocents, la població civil: infants, avis i dones que no tenen res a veure amb la barbàrie de Hamas i la barbàrie amplificada d'un part dels jueus, els extremistes que defensen Netanyahu (que no oblidem que tant Trump com Netanyahu han estat jutjats, entre d'altres càrrecs per corrupció i que sobre Netanyahu pesa una ordre de detenció del Tribunal Penal Internacional per crims de guerra i contra la humanitat).

Han arribat a una situació en la que es creuen éssers superiors, que estan per sobre del bé i del mal i, naturalment, per sobre de la Justícia. Si no els agrada el que diuen els jutges, senzillament, els ignoren, com s'acaba de demostrar amb el despreci dels nous Estats Units cap al Tribunal Penal Internacional, despreci que, paradoxalment, comparateixen amb un estat "enemic" com és Rússia. Putin i Trump, en el fons -i en la forma- s'assemblen cada vegada més. 

En un llibre revelador i visionari publicat el 2020, la neboda de Trump, Mary Trump, psicòloga clínica, que porta per títol "Too much and never enough: how my family created the world's most dangerous man" (Massa i mai suficient: com la meva família va crear l'home més perillós del món), descriu el president dels Estats Units com un (literalment) "narcisista sense principis que ha adoptat l'engany com a modus vivendi després d'haver quedat traumatitzat pel seu pare, que li va impedir desenvolupar i experimentar tot l'espectre d'emocions humanes". No he llegit el llibre, però la neboda donava fa ja quatre anys moltes pistes sobre el personatge i la clava de forma visionària.

L´última barbaritat, com vostès hauran llegit, és la voluntat de neteja ètnica a la Franja de Gaza. Ni la intel·ligència artificial seria capaç de falsificar les rodes de premsa a la Casa Blanca per fer-los dir (a ell i a Netanyahu) les barbaritats que van proferir la setmana passada. No cal. Les diuen de veritat. Sense complexes ni vergonya. Es creuen la seva pròpia bogeria. Ho diuen de debò.

Expulsió dels residents a Gaza (total, si ja no queden edificis en peu i no tenen on anar, per què s'entesten en tornar?) i recolonització per ciutadans de tot el món una vegada Gaza, sota control militar nord-americà, hagi estat reconstruida com una nova Riviera Francesa. Així de simple, així de bèstia. Els palestins se n'han d'anar a d'altres zones -Jordània i Egipte, òbviament sense consultar ni preguntar ningú-. 

Justifiquen sense complexes la neteja ètnica (la mateixa que va practicar Adolf Hitler amb els jueus i la que van practicar els jueus a Palestina després de la partició de la regió per part de la ONU el 1948). La raó que dóna la força de les armes, el poder, la impunitat que confereix la força bruta i els fets consumats. Expulsions massives. Tot per la promesa d'una Gaza millor.

Naturalment sense Gazatís. Com escrivia en John Carlin ahir diumenge: "no hi ha mètode en la seva bogeria, és que hi ha bogeria en el seu mètode.  Zero empatia. Cent per cent narcisisme. Nul·la compassió. Absoluta incapacitat de posar-se a la pell dels altres".

Pronostico que això no pot acabar bé de cap de les maneres. Passaran coses, però aquests senyors feudals del Segle XXI han vingut per demostrar que ells són el poder, i la resta, morralla.

diumenge, 9 de febrer del 2025

Pere Costa Casellas: In Memoriam

Hi ha dies d'aquells en els que, sense esperar res més que felicitat (al vespre teníem la festa de celebració dels 60 anys d'una de les meves millors amigues), les coses es torcen de manera que es fan difícils de paír. 

A mig matí el director industrial de la nostra empresa m'informava de la mort accidental d'un dels supervisors més populars de la fàbrica. Havia començat amb nosaltres el 2012, quan vam començar operacions, i es va prejubilar aquest desembre. No va tenir temps de gaudir de la jubilació. 

I al vespre, en ple sopar, un advocat amic m'explica per WhatsApp que s'ha mort en Pere Costa Casellas, l'empresari banyolí que va fundar Biocentury, i amb el que sempre m'ha unit una relació molt especial.

Vaig conèixer en Pere el 1995, quan vaig participar a la selecció de personal d'un director financer que buscaven i em van acabar escollint a mi. I durant 10 anys vaig treballar al seu costat en una de les experiències personals i professionals més enriquidores de la meva vida.

En Pere, juntament amb la seva esposa d'aquell moment, l'Imma Boadas, van ser capaços d'aixecar una gran empresa del no res. Durant anys ell va treballar a l'empresa familiar, que no hi ha gironí de la nostra generació que no conegui: Xocolates Torras, empresa centenària (del 1890), molt coneguda arreu de les comarques gironines pel aquells inconfusibles gronxadors vermells amb l'anunci rectangular de la marca sobre fons de color groc. Per circumstàncies familiars, en Pere es va veure fora de l'empresa acabat de casar i amb dues filles petites. Va demanar un préstec a un oncle seu (de 150.000 pessetes, 900 euros) i amb el que sabia fer, xocolata (es va passar molt de temps a Europa col·laborant amb Lindt i amb Merck, en aquest darrer cas per a endolcir les barres dietètiques de Biomanan), va fundar Biocentury i va llogar una nau a Vilablareix, on hi va posar màquines de segona mà i de seguida va començar a posar fil a l'agulla. Els primers anys va dedicar tots els seus diners, els que tenia i els que no, a l'empresa, fins al punt que a casa seva, al menjador, les bombetes penjaven del sostre sense làmpada.

Però en Pere era un empresari amb una gran visió comercial, bons contactes a la gran distribució, cap mena d'aversió al risc, i una valentia com pocs tenen. En pocs anys va fer créixer l'empresa del no res i va construir una nova fàbrica a Quart, al Gironès, que encara avui és un referent per a molts. Jo vaig col·laborar amb ell en aquells anys d'expansió. Durant aquella època vam comprar Nutricer, una empresa de La Bisbal que fabricava torrades extrusionades i que eren la base de les barretes Biocentury.
Vam expandir els negocis creant les filials Biocentury France, Biocentury Italia i també ens vam establir a Portugal. També vam construir una nova nau per Nutricer, contigua al Biocentury original. 

Van ser anys frenètics, d'autèntica bogeria, anys en els que van nèixer els meus dos fills, i entre la feina i la família teníem molt poc temps per dormir (ell, que era un hiperactiu consumat, encara menys). Junts en vam passar de tots colors (com haver d'entrar de nit a la seu de Biocentury France a Chilly Mazarin, Paris, per fer fora el director general que ens estava robant) i també durant aquells anys en Pere i la Imma van fer un creuer de luxe, per la Polinèsia Francesa -els primeres vacances en molts anys- on ells dos eren els únics passatgers del creuer que no feien part de les famílies Millet-Montull. Em Pere em va explicar el luxe amb el que viatjaven aquelles famílies, que esmorzaven amb xampany francès. Naturalment en Pere no sabia aleshores que els diners procedien del saqueig del Palau de la Música.

Quan ja portava més de cinc anys amb ell, en Pere va començar a rebre ofertes de compra. I cap al final va arribar la que seria la definitiva, la de la Corporació Agrolimen, de la família Carulla. Jo vaig estar immers de ple en el procés de Due Diligence en el que vaig patir, gaudir i aprendre a parts iguals. Això em va donar l'oportunitat de treballar amb l'Artur Carulla, un dels grans empresaris d'aquest país i una gran persona. 

Recordo el sopar de celebració de la venda del primer 50% al restaurant Botafumeiro de Barcelona, menjador privat, naturalment, amb els Carulla i els Costa, al que van tenir la deferència de convidar-me jutament amb alguns directius del grup Agrolimen. En aquell restaurant en Pere va rebre el xec, 30 milions d'euros, i jo el vaig custodiar tota la nit fins que l'endemà el vam anar a ingressar.

Al cap d'un parell d'anys, el 2004, en Pere, no acostumat a treballar en estructures tan rígides com les multinacionals, va exercir el seu dret de venda del segon 50% i jo em vaig quedar encara un any més a Biocentury. Després en Pere, emprenedor addicte, va continar invertint en start-ups, fent de Business Angel i buscant projectes per invertir el que havia guanyat en la venda de Biocentury.

Alguns haguéssin destinat els diners rebuts a gaudir de la vida i a dedicar-se al "dolce far niente" fins a la fi dels temps (ho podria haver fet perfectament). Però no. En Pere va preferir més reinvertir-los en un altre projecte. És el cuc que, per sort, els grans empresaris porten a l'ADN. No saben estar quiets, però això acaba redundant en benefici tan directe com indirecte de la comunitat.

En Pere Costa va invertir a Bionatur Biotechnologies 15 milions d'euros, que és aviat dit. Recordo quan feia 17 o 18 anys em parlava d'un incipient projecte que, de funcionar, li permetria eliminar els elements contaminants dels llots tòxics que l'Administració va encarregar treure del pantà de Flix, desprès d'anys i anys de vessaments incontrolats per part d'Ercross i també em parlava d'un altre projecte que acabaria amb la pluja àcida. Era un visionari. Aleshores allò em va semblar gairebé ciència ficció, però en Pere era tossut i quan ficava la banya en un projecte, no la treia fins que acabava en un èxit aclaparador o un fracàs rotund. Fa uns anys va acabar venent també Bionatur.

Vaig saber de la seva malaltia fa un parell d'anys, un estranyíssim càncer de còrnea que li van detectar en una revisió ordinaria dels ulls a l'IMO. Vaig tenir la sort de poder compartir una tarda amb ell i la seva companya, la Isabel, a la magnífica casa que tenen a Sant Elm, a Sant Feliu de Guíxols, i allà, entre anècdota i anècdota, em va explicar la seva lluita contra la malaltia, i també que havia recuperat la fe. El vaig veure, malgrat la malaltia, radiant.

En Pere Costa va ser una persona excepcional en tots els sentits. Descansi en pau.