La "Sentència", en majúscules

Doncs ara sí. Ja la tenim aquí. Escric aquestes línies de nit, des dels Estats Units, quan a Catalunya són les quatre de la matinada, i el dia ha estat, mogut com pocs dels que es recorden a la història del país. M'he despertat amb la sentència (99 anys de presó en conjunt) i me'n vaig a dormir amb el negit de pensar que les coses es podien haver fet d'una altra manera, i tot això que ens hauríem estalviat.

Però la "Sentència" malgrat tot, i després d'una primera anàlisi d'urgència, també ha hagut de fer política, per a contentar una mica tothom i deixar, per aquesta mateixa regla de tres, descontent i indignat gairebé a tothom. Queda clar, i la "Sentència" ho deixa ben palès, que la separació total de poders és una entel·lèquia i que té un clar component polític.

Només un detall. Que a dos activistes socials de baixa estopa els caiguin nou anys de presó per haver pujat a un cotxe de la Guàrdia Civil i (ho va veure i sentir tothom) intentar evitar que la cosa passés a majors em sona clarament a revenja de l'Estat i a escarni. "No voleu caldo? Doncs dues tasses". El fet que en Jordi Cuixart vagi afirmar, en seu de Tribunal "Ho tornarem a fer", l'ha condemnat molt més que els fets que s'han jutjat. Repeteixo, em sona a "sentència del Cas Altsasu" (...una finalidad terrorista, la cual sería expulsar a los miembros de la Guardia Civil de un territorio que los acusados consideran suyo de una manera excluyente, atemorizando además a una parte de la población que no piensa como ellos", en conexión con "un entramado terrorista muy complejo que aún pervive".).

Repeteixo, amb 40.000 persones concentrades a les portes d'Economia, si s'hagués volgut impedir a la policia judicial fer la seva feina, hagués estat molt fàcil, però tothom va poder entrar i sortir. Amb tensió, sense dubte, però no es va tocar un pèl a ningú i aquests són els fets. Ho va veure tothom.

El Tribunal ha hagut de vestir un relat molt enrevessat (en una interpretació d'urgència del que he llegit fins ara) per a poder justificar la sedició (La sedición es un alzamiento público y tumultuario contra la autoridad, el orden público o la disciplina militar, sin llegar a la gravedad de la rebelión​ ni la traición. ... La sedición comprende cualquier conmoción y generalmente se presenta asistida por violencia directa en contra de la ley).

Ho fa en part per a no destruïr una instrucció mal feta i parcial per part del jutge Llarena i en part per evitar imposar les penes (molt menors) del que, al meu entendre podrien constituir els delictes provats dels processats: desacatament a l'autoritat del Tribunal Constitucional i malversació de cabals públics (fets, en la meva opinió, absolutament provats). 

Amb independència de la ideologia que cadascú pugui tenir, hi ha un ordenament constitucional vigent, caduc si es vol, i que juga sempre a favor de la majoria i dels poders fàctics, també, però és el que hi ha, i canviar això requereix d'amplis consensos al territori (cosa que a Catalunya no es dóna de cap de les maneres). Tirar pel dret comporta molts riscos, però segurament a Alemània, la sentència màxima hagués estat de quatre anys i no de tretze.

Amb una condemna per sedició -insisteixo, en el cas dels "Jordis" és de jutjat de guàrdia (mai més ben dit)- que no satisfà ningú, només s'ha aconseguit generar una animadversió encara més gran d'una part no despreciable de la població catalana cap a l'autoritat moral de l'Estat, i un desig de revenja encara més gran (en part per la frustració d'una condemna que ells consideren menor) d'una altra part de la població.

Crec que la "Sentència" eixampla una rasa que ja era prou gran (es va anar obrint a marxes forçades des de la sentència contra l'Estatut de 2010) i que li fa un flac favor al desig de diàleg i harmonia que té la majoria de la població tant catalana com espanyola.

Costarà molt de temps arreglar aquest despropòsit. Alguns haurien de tenir una consciència tan pesant que no haurien de poder dormir bé cap nit dels seus dies.