Diari de l'Iris

Aquest dissabte passat el diari "Ara" (15.000 exemplars) portava encartada un deliciós conte anomenat "Diari de l'Iris". Un compte escrit pel diputat Fabian Mohedano i il·lustrat per l'Elisa Soro.

Ja he escrit anteriorment en aquest blog sobre en Fabian Mohedano (http://www.fabianmohedano.cat/), diputat al Parlament de Catalunya, treballòleg -com ell mateix li agrada definir-se- i activista social. Paga la pena entrar al seu blog, és una mostra de coherència, sentit comú i treball desinteressat. Un veritable exemple, en tots els sentits.

Una de les seves principals obsessions és la de la reforma horària, idea i moviment del que ell n'és promotor a Catalunya. Un moviment que vol incidir en el canvi d'horaris, en la seva racionalització. De fet és el president del Consell Assessor per a la Reforma Horària (CARH) (http://presidencia.gencat.cat/ca/ambits_d_actuacio/consells-assessors/consell-assessor-per-a-la-reforma-horaria/).

El Diari de l'Iris és un  conte molt divertit que pretén només conscienciar tothom, especialment educadors i pares que a Catalunya i a Espanya tenim un dels horaris més extrems - i inadequats- del món. Només alguna dada, extreta de la part d'informació complementària del llibre (literal):

• Som el país que més tard sopa del Planeta Terra. Ho fem (com a mínim, i això ho he afegit jo) una hora més tard que països propers de la conca mediterrània com Itàlia, Portugal o Grècia.
• És l'herència franquista que ho ha fet possible (i afexeigo, sí, totalment d'acord, el fus horari que pertocaria a la major part d'Espanya, és el del Regne Unit o Portugal. Anem una hora tard per la voluntat d'en Franco. i això, 41 anys després de la seva mort, encara ningú no ha gosat canviar-ho).
• La manca de descans té una relació molt directa amb el rendiment educatiu....
• Tenim un 15% d'obesitat infantil i ja ens hem igualat als Estats Units. La dieta, però també els horaris, hi tenen molt a veure.
• Tenim les dones més estressades i medicades d'Europa i el desgavell horari, entre d'altres motius, i té molt a veure.

Paga la pena pensar-hi una mica, no?