La població al Japó: un avís

Llegeixo al “China Daily” de finals de febrer un fet força insòlit. Per primera vegada a la història del país nipó el cens de 2015 revela una disminució de la població en relació a la que hi havia censada en el darrer que es va fer, l’any 2010. Efectivament, aleshores la població del Japó era de 128,1 milions de persones i quatre anys després ha passat a ser de 127,1 milions, és a dir, una disminució del 0,7%. En cinc anys la población japonesa ha disminuït en 947.000 persones, i això és la primera vegada que succeeix des que es van iniciar els censs l’any 1920. El fet és insòlit perquè Japó és el país del món amb més elevada longevitat, que se situa en 84 anys (80 en els homes i 87 en les dones).

Aquesta constatació del Japó no deixa de ser premonitòria del que està començant a succeir en les societats post-industrials i que té visos de convertir-se en un dels problemes més importants pel sosteniment del sistema públic de pensions de les seguretats socials de molts països occidentals.

Japó és un dels països que, precisament pel seu elevat nivel de desenvolupament, combina dos fets que estan ja començant a succeir en major o menor escala a molts països d’Europa, Espanya inclosa: la baixa taxa de natalitat. Japó, en té una de les més baixes del món, de 1,4 fills per dona, però Espanya no li va gaire al darrere. A títol també d’exemple, les polítiques econòmiques que volen dur a terme els xinesos i la relaxació de la política de fill únic són dues de les mesures amb les que la Xina vol contribuir a canviar una tendència que també estan començant a viure.

El Japó a diferència d’Europa, no rep un fluxe migratori prou significatiu com per permetre compensar la pèrdua de població. La insularitat, juntament amb la dificultat idiomàtica i el caràcter japonés –que no destaca precisament per la seva simpatia pels estrangers i per tot allò que no sigui japonés (en japonès hi ha una paraula més aviat despectiva per a designar els estrangers: “gaijin”)- fan que el fluxe migratori no contribueixi al manteniment de la població, a diferència del que ha passat a molts països d’Europa, entre d’altres, clarament, el cas espanyol, amb constant fluxes migratoris des de mitjans dels anys vuitanta.

La progressiva concentració de la riquesa en mans de molts pocs  -tal com acredita el darrer informe d’Oxfam-, la crisi econòmica dels darrers anys i els grans avenços tecnològics en matèria d’automatització i robòtica aplicades a la indústria, estan provocant una precarització tal del treball que poc contribueix al foment de la natalitat entre les parelles en edat fèrtil.

L’envelliment i la disminució de la població seran dos dels problemes als que s’hauran d’enfrontar les societats més desenvolupades als propers anys, i el repte no és precisament petit.