Brexit

No deixa de ser curiós que la màxima de Campoamor sobre la relativitat del punt de vista tingui encara avui dia tanta vigència en tots els àmbits de la política. Res no és una veritat absoluta, i segons qui s’ho mira pot ser ben blanc i segons qui, negre con la nit.

En aquest sentit, hi ha una bona part de ciutadans de l’imperi de Sa Majestat Britànica que no se senten a gust amb la idea d’Europa, de l’Europa unida. Més aviat, no combreguen amb la Unió Europea de buròcrates amb seu a Brussel·les, que al damunt, els pren part de les seves competències (80% de les legislacions nacionals europees són transpolació de legislació comunitària).

I quan dic una bona part vull dir que són, com a mínim i segons les darreres enquestes, el 50% dels britànics (Escòcia a part), si no més. David Cameron s’ha ficat en un bon embolic. No es podrà dir que no li agradin els reptes. A l’any 2014, el referèndum a Escòcia va estar molt a punt de provocar-li un disgust, i dels grossos. Aquest any 2016, és possible, fins i tot probable, que el resultat del referèndum del 28 de juny li acabi essent advers i que, en cumpliment de la seva paraula s’hagin d’iniciar les negociacions per tal de permetre la sortida del Regne Unit del club dels 28. Un fet insòlit i no previst en els Tractats de la Unió.

I llavors, què? Doncs, si ens hem d’escoltar a alguns dels honorables membres de la caverna espanyolista, amb sòlids coneixements de dret comunitari, sembla clar que els britànics vagaran sense rumb pel l’espai sideral per sempre més. Perduts en una mena de llimb del que no se sap com sortir. Pobrets! La qüestió però, és que als Britànics, aquesta passejada espaial sembla no preocupar-los ni gaire ni gens.

La Comissió Europea, que fa només uns dies ja va fer totes les concessions que es podien fer sense trencar les cartes, diu que no s’hi posarà, i que no farà campanya a favor que els britànics s’acabi quedant dins del Club. En l’afer grec van estar terriblement militants i alineats amb els dictamens del FMI i del BCE, amenaçant els ciutadans grecs amb l’adveniment de les Set Desgràcies. En el cas català, es tractava d’un afer intern d’Espanya, i en el cas del Regne Unit sembla que la posició serà la mateixa.

Ara bé, els escocesos no semblen tan contents amb la idea del referèndum i el que és ben segur és que no tenen cap mena de ganes de sortir de la Unió Europea (Escòcia seria, com a país, receptor net de fons comunitaris). Ja diuen que en cas que el Regne Unit decideix sortir, ells es volen quedar i per tant voldran repetir el referèndum per a separar-se del Regne Unit per a tornar-se a unir amb La Unió Europea. No és una paradoxa?

Doncs sí, ho és: tot un embolic. Perquè està molt clar que si els Britànics volen sortir, això tampoc no està contemplat ni el en Tractat fundacional de la Unió ni en els reglaments interns, i per tant s’haurà de fer un vestit a mida. En el cas dels Catalans, si hi volguéssim entrar després d’una separació amistosa amb la resta d’Espanya, també estaríem vagant per l’espai sideral? Quina nacionalitat acabaríem tenint? Preguntes per les que ningú no té resposta, ni el senyor Mariano Rajoy.