El dilema dels grecs

Segurament al referèndum suïcida que ha organitzat Syriza s’acabarà imposant el “Sí”. Serà un resultat molt possiblement frec a frec, tal com vaticinen les estadístiques que he anat seguint en premsa digital des de la Xina aquesta setmana, però, com en el cas d’Escòcia, si guanya el “Sí” serà per el vot de la por. Cosa d’altra banda totalment comprensible. Del “Grexit” que s’han inventat els mitjans de comunicació  anglosaxons no se’n sap res de res, entre d’altres coses perquè mai no es va preveure la sortida de cap Estat membre (ni una possible independència de Catalunya, Flandes o Venta de Baños, tot sigui dit de passada).

El problema de Grècia però, és que passi el que passi hi perden els grecs, la gent del carrer, la que s’aixeca cada dia per anar a treballar, la que no ha pogut treure els diners del país, la que només pot treure 60 euros al dia dels caixers automàtics, la que no va demanar cap préstec al FMI, ni al Banc Central Europeu ni als Estats membre de la Unió Europea.

Els gresc hi perden si surt el “No”, perquè suposa entrar en una dimensió desconeguda amb la més que probable restitució del Dracma (el nou Dracma) ja que una victòria del “No” suposaria una més que probable sortida del sistema monetari europeu, i una automàtica devaluació de la moneda, de conseqüències desconegudes. Entre altres coses, el país faria “defaut” definitiu (suspensió de pagaments, de molt imprevisibles conseqüències i final). Aumentaria el nivell de turisme, sí, i segurament hi hauria algun fluxe d’inversió industrial ja que una economia devaluada com la grega suposaria un incentiu segurament prou atractiu. Però pels grecs això suposaria un empobriment que duraria dècades.

Els grecs hi perden si surt el “Sí”, perquè això suposa l’acceptació, en major o menor grau, però més aviat en major, de les condicions que imposa la “Troika”, que es resumeixen en dècades d’austeritat i patiments, sense que estigui gens clar que, sense una quitança sugnificativa, els grecs siguin capaços de retornar els 320.000 milions d’Euros que deuen. Això, a més a més de la pèrdua de dignitat que ha suposat tot aquest procés per al grec del carrer, que poc ha tingut a veure amb l’orgia desenfrenada de despesa i endeutament dels governs dels Papandreus i companyia, comprant vaixells de guerra francesos i tancs alemanys, entre d’altres frivolitats.

O sigui que els grecs ho tenen pelut, perquè hi perden de qualsevol manera. I el pitjor del cas és que costa de veure llum al final del túnel. NI posant-hi la imaginació que demanen els economistes de l’escola “Paul Krugman” s’albira un futur gaire prometedor per Grècia. Només una condonació molt important del deute els podria donar una segona oportunitat, però això, seria legitimar i donar carta de natura a les “suspensions de pagaments”, cosa que ni el FMI ni la Unió Europea es pot permetre.

Mala peça al teler en qualsevol cas.