El 25 de març de 2012 publicava en aquest mateix blog un article que vaig titular "Dorsal 16741", i que vaig arrodonir amb un segon article el dia 28 de març. Tenia 45 anys i vaig completar la meva primera marató, en concret, la de Barcelona, en un temps de 4 hores i 9 minuts. Havia fet moltíssimes mitges maratons (en total n'he completat 52 a la meva etapa de corredor), però mai no havia fet una marató.
Per aquell repte, que vaig córrer amb el soli tocat, m'havia proposat tres objectius: el primer, naturalment, acabar la cursa, el segon, fer-la corrent tota l'estona, i el tercer, baixar de les 4 hores. Vaig acabar aconseguint el primer i el segon, i al final, em vaig donar per satisfet. Creuar l'arribada, després de fer el tram final per l'Avinguda Paral·lel (que sembla pla però quan portes 40 kilòmetres sota les sabatilles no ho és...) va ser una de les emocions més fortes que recordo de la meva vida.
Acompanyar en Marc des del dia abans, parlant tots dos de la preparació prèvia, sobre tot la mental (el "famós" mur del kilòmetre 30, si es porta la preparació física suficient, només és al cap), compartint sopar (de carbohidrats, naturalment, en un ristorante italiano) tots dos el vespre abans i seguir-lo durant tota la cursa per Copenhaguen, va ser també per a mi, una experiència única, inoblidable.
La marató de Copenhaguen és un esdeveniment esportiu de primera divisió amb una organització que excel·leix des de molts punts de vista. D'entrada la ciutat posa a disposició d'esportistes i visitants d'un passi de transport que permet, per 30 corones (4,3 euros) durant 12 hores, de les vuit del matí a les vuit del vespre, utilitzar il·limitadament la xarxa de transport públic que inclou, trens metropolitans, metro i autobús. I després tot era impecable. La informació, l'atenció al corredor, el marcatge del circuit, tot preparat de forma mil·limètrica.
El diumenge ens vam trobar a la zona de sortida i arribada sobre les 8 del matí. Jo hi vaig arribar des del centre en un metro que ja venia farcit de corredores i corredors, i ell hi va arribar en bicicleta. L'àmbient d'un marató, durant l'hora i mitja prèvia i després de l'arribada és indescriptible. S'ha de viure per a copsar-lo en tota la seva magnitud (una explicació detallada no arriba mai a poder fer justícia a la realitat del garbuix d'emocions que es viuen en un esdeveniment d'aquesta magnitud).
El vaig deixar amb els seus dos amics amb els que havia entrenat, un holandès i un xipriota, i em vaig disposar a seguir-lo. Gràcies a la gran xarxa de metro, vaig poder seguir en Marc a la sortida, al kilòmetre 8, al kilòmetre 13, al 22 i al 38. L'ambient als carrers de la ciutat era impressionant. En les maratons en que jo he participat, hi ha trams en els que els corredors correm pràcticament sense públic que t'animi, i a partir del kilòmetre 30, això es pot fer molt dur. A Copenhaguen, els 25.000 corredors van sentir l'alè del públic en tot moment, al llarg dels 42 kilòmetres i 195 metres.
En Marc em deia aquesta tarda que els seus amics el van anar seguint per diversos punts del circuit, i gairebé tots ells el van venir a trobar a l'arribada, en un moment que va ser molt i molt emotiu. Hi havia tanta gent donant suport als corredors, que en alguns moments es va desbordar la capacitat del metro (a la tornada vaig haver de fer uns 5 kilòmetres a peu degut al col·lapse de les estacions properes a la zona zero de la marató). Tot plegat va ser una experiència que em va emocionar com feia temps que no em passava. Deu ser qüestió de l'ADN. Orgull de pare.
I per acabar-ho d'arrodonir, el comandant de l'avió de Ryanair que em tornava a casa al vespre, ens va informar de la victòria del Barça contra el Real Madrid, en un partit que donava la lliga de futbol al Barça. Definitivament, ahir va ser un dia rodó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada