S'ha fet viral la polèmica -interessada- generada per les declaracions de l'Eduardo Mendoza, magnífic escriptor que vaig descrubrir a la brillant "La verdad sobre el caso Savolta", de 1975, i de'n Xavier Mariscal, geni valencià que viu a Barcelona des de l'any 1970 i que a les xarxes socials es fa dir Javier. Són dos creadors i artistes que admiro en els seus vessants respectius, l'un el de la literatura, l'altre del disseny.
La polèmica s'ha desfermat per unes declaracions del primer dient que calia desvincular la celebració del Dia del Llibre amb la diada de Sant Jordi afirmant que es tracava d'un maltractador d'animals i que segurament ni tan sols sabia llegir... Marisacal -cal posar-hi context perquè si no s'entén molt menys- s'hi afegeix: "M'agrada molt Mendoza, el seu somriure sota el bigoti, és molt potent (aquí hi estic totalment d'acord amb en Mariscal). A mi m'agrada canviar les coses i em posa molt nerviós dir Setmana Santa o Nadal. Setmana Santa de què. Sí, jo eliminaria Sant Jordi i en diria Dia del Llibre. Són aquestes coses catalanes que "no, això no es pot tocar, el pa amb tomàquet...". Venga, hombre, a tomar por el culo, què m'estàs contant. Per què no ho canviem tot. És un màrqueting tan ben muntat. Ara que d'aquí a no res el pobre Pujol ens deixarà, ja podrem quitar lo de Sant Jordi. És molt bona idea. Hi estic d'acord".
Home, una persona cultíssima no pot dir que que Sant Jordi era un maltractador d'animals (encara que ho digui amb segones i que hi posi tot el sarcasme del món). I del Mariscal, què dir? Tampoc calia que hi posés pel mig el "pobre Jordi Pujol" perquè ni ell va instaurar la festa ni se la va inventar.
El problema, a part de que tots dos comencen a xotjejar de forma preocupant, el primer té 83 anys passats i el segon 76 (aquest ha xotjejat infinitat de vegades, però, de jove i de vell), és aquest pretès cosmopolitisme que els fa pensar -s'ho creuen tots dos fermament- que això del Català i de Catalunya és d'un provincialisme pagesívol i que el que cal és ser, internacionalista i ciutadà del món i que això no lliga amb l'exaltació cultural de catalanitat de la Diada de Sant Jordi.
Potser hauria de recordar el gran Mendoza que Sant Jordi és també el patró d'Aragó i l'Anglaterra, i dubto que tinguin cap intenció de retirar-li la patronitat perquè una llegenda digui que un dia va matar un drac.
Polemistes professionals com el tonto útil de l'Albert Soler, que escrivia barbaritats del mateix tenor en un article el divendres passat a Diari de Girona (i això que és un típus que la sol tocar bé, tot i el seu recalcitrant anti-catalanisme, potser va caure a l'olla de poció màgica quan era petit...) quan rebla: "(Badall) I per què serveix això de ser català? Si almenys garantís que la cervesa me la serviran sempre ben freda, tindria alguna utilitat, però sospito que ni tan sols per a això". Tanta imbecilitat, especialment venint d'una persona que considero intel·ligent i culta, m'entristeix. És per paios com aquest que tenim un país petit on la llengua i la cultura catalana estan també en un greu perill. La suposada indiferència internacionalista dels que se senten imbuïts d'una superioritat moral que els permet classificar els que pensen diferent d'ells de vulgars plebeis ignorants em fa veritable angúnia.
Coincideixo més aviat amb el que escriu la Natza Farré a la seva columna a l'Ara: "No seré jo qui defensi les tradicions com a concepte i tampoc seré jo qui defensi aquests senyors ni les seves propostes. I quan dic senyors també vull dir Jordi Pujol i sant Jordi, el cavaller. Però fins i tot amb el nas tapat es pot olorar un tuf anticatalà perquè quan convé som uns pobres provincianets celebrant coses, i el Dia del Llibre és universal, i tot som ciutadans del món i bla,bla bla.".
Doncs aixó, Natza, és precisament això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada