De la manifestació a Barcelona d'ahir dissabte s'ha publicat gairebé tot a la premsa i se n'han fet ressó totes les cadenes de televisió, no només a Espanya, sino a tot el món, a partir del senyal de televisió que oferia TV3, cadena experta en realització de manifestacions multitudinàries gestada a partir de tants i tants onzes de setembre. No cal afegir res més en relació a la masiva assistència, pacífica, cívica i ordenada i de la contundència del missatge enviat, no només al món del gihadisme, sinó també a la classe política en general, potser només denunciar la manipulació que en va fer TVE seleccionant només imatges dels polítics espanyols, difuminant estelades i eliminant el so directament per a no transmetre els xiulets al rei i a Mariano Rajoy.
Però la lectura política que se n'ha fet sobre tot des del Madrit cavernari - concepte-, (ull, que no té res a veure amb el Madrid real, el de la gent que donava suport a la manifestació de Barcelona, encapçalada per la seva alcaldessa), és d'una barroeria i d'un cinisme extraordinaris, que a més a més, ha anat "in crescendo" conforme s'anaven comunicant els resultats de la investigació i el desmantellament de l'escamot terrorista. La conclusió sembla ser: Catalunya se n'està sortint sola sense la presència mediática -ni la direcció- del govern central, i això no es pot tolerar.
Barrejar gihadisme i procés, i fer-ne una lectura en clau de relació causa-efecte és d'una baixesa moral i d'una falta de respecte apoteòsics. El missatge que es dóna des de "El Mundo" i "La Razón", per exemple, no se l'empassen ni els seus.
La realitat és que la gestió de la comunicació del malhaurat atemptat terrorista que s'ha portat plenament des de Catalunya ha estat brillant, encertada i objectiva (es pot qüestionar si calia matar els gihadistes amb tanta facilitat, però aquí vull parlar exclussivament de comunicació i política; aquest debat mereix una entrada de blog a part). I que en tot moment hi ha hagut coordinació amb el govern central és un fet que no es nega ni des de Moncloa.
Si analitzem com s'ha comunicat l'atentat i les gestions policials a la ciutadania hi ho comparem per exemple amb la comunicació del desastre del Prestige l'any 2002 (ja saben: aquell "petit incident" de los "hilillos de plastilina"; Rajoy va trigar 15 dies a acostar-se per Galicia), la comunicació del desgraciat accident del Yakolev 42 el 2003 amb 48 militars espanyols a bord, encapçalada per Federico Trillo, o la comunicació -i directament la desinformació i les mentides- que Ángel Acebes va orquestrar arran dels atentats de l'11 de maig de 2004 ("estamos casi convencido que ha sido obra de ETA"), doncs senzillament no hi ha color. I al Madrit cavernari això no s'ho poden empassar i barregen "xurres amb merines" amb titulars del tipus "Puigdemont dinamita la unidad en la manifestación de Barcelona".
Davant la falta d'arguments, fan anar el ventilador, però la cosa és tan burda, que només cal fer un repàs al ressó de la premsa internacional respecte de la manifestació per si algún extraterrestre només hagués tingut ocasió de llegir la premsa de Madrit.
Durant la setmana que ha seguit a l'atemptat a quedat palès que hi ha hagut un clar protagonisme de la societat civil, i de la policía i de les institucions catalanes. I això són fets contrastats. Òbviament que el govern central i el rei havien de participar a la manifestació (tot i segurament sense tenir-ne cap ganes, però sabent que la seva absència probablement hagués tingut una lectura molt contundent a Catalunya), i el rei ha demostrat coratge, quan sabia que seria xiulat i que la seva participació seria molt mal rebuda per bona part dels assitents (les pancartes amb la menció -en Català, Castellà i Anglès "Felip VI, qui vol la pau no trafica amb armes" corrien a centenars), però el que sobre tot es desprèn és una distància (mental) que té a veure cada vegada més amb aquesta desconnexió recíproca que sembla haver-se instalat des de fa temps entre les dues parts. Recel i desconfiança mutus (en Puigdemont i en Rajoy paguen amb la mirada). Només cal contestar una pregunta per entendre que tot és pura política: per què l'Ertzainza forma part de l'Europol i els Mossos no? Molt senzill: perquè els vots bascos eren imprescindibles per a aprovar els pressuposts de l'Estat.
Només la gravetat i irreversibilitat de les conseqüències econòmiques d'una separació de Catalunya d'Espanya són les que forcen l'actitud del govern central: apel·lació constant a la legalitat vigent i el recurs a la justicia: no hi ha altres arguments). M'hi jugo un pèsol que tal com està el pati, si Catalunya fos Melilla o Extremadura, el referèndum s'hauria pactat ja fa molt de temps.
Jo no sé què passarà l'1 d'Octubre -i intueixo que com jo, una immensa majoria- , però el que és evident és que la fractura està ben instalada i ningú sembla sentir-s'hi del tot malament, i això és, certament, molt preocupant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada