El "Estado de la Nación"

El súmmum del despropòsit parlamentari arriba cada any més o menys al mateix temps que els Oscar de Hollywood, sobre finals del mes de febrer. Aquest any la cosa ha estat encara més deslluïda que de costum. En el moment de més audiència, el debat sobre "El estado de la nación" va tenir un seguiment televisiu de -oh Déus del Cel- 73.000 persones a tot Espanya. Sí, sí, 73.000. Si fins i tot l'Elena G. Melero té més audiència als "Matins de TV3" només a Catalunya (sobre els 100.000 espectadors). Parant-nos a comparar, el congrés de telefonia mòbil de la semana pasada a Barcelona, va tenir molta més assistència (84.000 persones) i va despertar un interés planetari infinitament superior. El segle XXI versus el segle XIX.

Em costa d'entendre que uns debats estereotipats, avorrits, en clau de pre-campanya electoral europea, despertin tant d'interès entre els mitjans de comunicació (especialment la prensa escrita) quan a nivel de públic general no desperta el més mínim interés. És un misteri conèixer per què els diaris hi dediquen pàgines i pàgines.




És evident que fins i tot Intereconomia o Telemadrid tenen més audiència que el famós "debat", però tot i així ,els diaris s'entesten en una competició d'estupideses i es posen a valorar qui n'ha resultat guanyador, però atenció, només valorant el President i l'anomenat Cap de l'oposició. I curiosament, en funció de la ideologia del diari, els candidats surten perjudicats o beneficiats per l'atorgament de vots mitjançant una mà negra que els va assignant. Així, per "El País" va guanyar -pels punts- en Pérez Rubalcaba, mentre que per L'ABC en Rajoy arrasava amb no sé quants punts de diferència.

La cosa és cada any més previsible, tediosa i belicosa, oblidant aquell ancestral costum de la cortesia parlamentària i l'educació que sembla que dorm el somni dels justos. El Breve, famfarronajant de superació de la crisi, i el cap de l'oposició disparant bales de goma per la boca en relació a les entrades d'immigrants per Melilla.

Enmig de tanta foscor i tan ensopiment una engruna d'enginy, en forma d'intervenció d'Alfred Bosch: "contaré hasta 3 y usted despertará señor Rajoy" li va etzibar. I l'altre com si sentís ploure, enrocat en la recuperació econòmica i la "indisoluble" unitat de la nació espanyola com a entitat superior fins i tot la la pròpia sacrosanta Constitución Española, esdevinguda ara, unitat de culte i de destí de tots els espanyols de pro. Amén.

Cada dia em sento menys representat.