El gran engany alemany

He escrit més d'una vegada i de dues en aquest espai que com més gran em faig, més desencís tinc de tot allò alemany, quan fa uns anys els tenia gairebé mitificats.

No puc estar menys d'acord en el "dumping" social que practiquen amb els seus "microjobs" i la misèria que cobra una part important de la població. Discrepo plenament de com ha contribuït Alemània a tancar -en fals, molt en fals- la crisi grega, humiliant els grecs de forma totalment innecessària (amb la premisa que sóc dels que pensen que els deutes -quan són raonables i exigibles, que no és del tot el cas de Grècia- s'han de pagar. En aquest aspecto subscric totalment la línia argumental de l'ex-ministre de Finances Yannis Varufakis.

No m'agrada una Unió Europea construïda sota la supervisió i aprovació final d'una Alemània que va dissenyar mecanismes macroeconòmics incomplets que han provocat l'Europa de les desigualtats que estem visquent els nostres dies. No m'agrada una Alemània que no va plantajar seriosament que la implantació d'una moneda única sense harmonitzar sistema bancari, sistema impositiu i renda per càpita era una bomba de rellotgeria que acabaría esclatant en un moment o altres (com ho ha fet en el cas de Grècia).

No m'agrada una Alemània que té un sistema de seguretat i salut laboral i seguiment de baixes que permet una "Germanwings" amb pilots que són capaços d'amagar depressions i malalties oculars i que acaben assassinant 150 innocents.

I finalment, la cirera del pastís, no m'agrada una Alemània que ha girat la cara durant molts anys a les trampes que feien els "seus" constructors de vehicles en les proves d'emissió de gasos d'escapament dels seus models. És impressionant constatar que un dels grups multinacionals d'automoció més importants del Planeta, que ha basat bona part del seu prestigi i comunicació en la "tradicional fiabilitat dels productes alemanys" hagi pogut fer trampes d'una forma tan continuada i tan conscient. Allò que en la justicia equivaldria a la prevaricació. És tan fort, tan fort, que fins i tot costa de creure que sigui cert.

A molts altres països (els anglosaxons) un escàndol de tals proporcions hagués acabat amb detencions, purgues, depuracions i peticions publiques de perdó. A Alemània es limiten a substituir el president, dir que en un mes presentaran el pla de xoc i a fer anuncis als diaris a la pàgina anterior a la doble pàgina central que expica el cas amb "pèls i senyals" (a "La Vanguardia" d'avui, per exemple).

En fi, coses com aquesta si passessin a Espanya s'entendrien com a "part endèmica" de la corruptela i la "xapussa" i tot el món civilitzat se'ns tiraría al damunt, si passen a Alemània, s'obre una comissió d'investigació.

Reflexions post 27-S (I)

El panorama post 27 de setembre és fascinant. Alguns dels meus lectors diuen que em repeteixo, però no me'n puc estar. Tot el que està passant és una lliçó d'antropologia en estat pur.

Els de "Junts pel Sí" contents per la victòria però amb cara de pomes agres per una "victòria tan amargant". No em canso de sentir: "si els d'Unió haguessin fet vot útil....", "si els Catalans de l'exterior haguessin pogut votar..."(com pressuposant que TOTS els Catalans de l'exterior tenen ganes de participar a les eleccions i a més voten les opcions sobiranistes). En fi, un 47.8% de vots, es miri com es miri, és una victòria aclaparadora, però clarament complicada, complicadíssima, si és que, a més a més de veure com s'aplica el full de ruta, també s'ha de governar....

La premsa internacional, del món mundial fins i tot la francesa -que ja és dir-, reconeixent sense paliatius ni matisos la victòria de l'opció sobiranista i curiosament, curiosament, els partits unionistes (per aquest ordre: "Ciudadanos, PP y PSOE") s'omplen la boca de la derrota independentista, que -ara sí- tothom de la Caverna considera un plebiscit...

Els d'Unió tan descolocats que només se'ls acut dir que a les Generals de Desembre els anirà més bé....Una interpretació fantàstica. Com en Grouxo Marx (dixit): "De victòria en victòria, fins a la derrota final". Interessants les declaracions d'en Duran, posant el càrrec a disposició però disposat a presentar-se com a candidat a les Generals (segur que no pot estar ni una setmana fora del seu estimat "Palace").

Els de la CUP, celebrant la victòria com si 10 diputats fós una majoria absoluta, i, això sí, dient des del primer moment que sota cap concepte faran president a Mas. Un exercici de coherència que és profundament respectable, però que fa que el panorama de la governabilitat sigui en aquests moments un carreró sense sortida.

L'Iceta, celebrant la pèrdua de 4 diputats en relació a les eleccions al Parlament del 2012 com si li hagués tocat la loteria....tan gran era la castanya que s'esperaven.

L'Albiol no és que no faci autocrítica, sinó que de la seva descomunal derrota ni tan sols en parla i es limita a parlar del desastre i de la derrota dels guanyadors de les eleccions, afirmacions del tot refrendades fins i tot per la Dolores de Cospedal, que trenca el seu silenci de molts mesos per acabar afirmant que l'Artur Mas ha de plegar (té la barra de comparar-lo amb Alex Salmond)....Mateix discurs que fa l'endemà en Mariano Rajoy.

L'Iglesias i en Rabell reconeixent la derrota (per fi algú amb dos dits de coherència i sentit comú) i el primer, anunciant (ara) un referéndum a Catalunya (i només a Catalunya) si guanya les eleccions de Desembre. Doncs què voleu que us digui, malgrat una molt mala campanya, aquestes declaracions l'honoren com a demòcrata. Jo no sé què passaria, però sortiríem de dubtes per, com a mínim els propers 30 ó 40 anys, en un sentit o en l'altre.

I finalment, finalment, "last but not least", el cas "Ciudadanos". En un exercici de demagògia esperpèntic, apareixen la nit electoral cridant "Libertad, libertad"??????? i exigint la dimissió d'en Mas. El més fotut, de cara a la construcció del futur a Catalunya (una Catalunya de tots i per tots, passi el que passi) és el posat d'odi que traspuaven contra tot allò que soni a català. Francament, m'estimo més el PP, al menys van de cares. Poca gent ha contribuït més a generar la "fractura" que els "Ciudadanos". Malgrat tot, "chapeau" per la seva campanya i la seva capacitat de creixement, triplicant els vots de 2012. Poden ser una gran sorpresa a les Generals de Desembre.

Final de campanya, per fi

Ha estat aquesta, una campanya esgotadora, i no només pels candidats. Diria que la intensitat de tot plegat no la recordo en una campanya electoral des que vaig començar a votar, ja fa 30 anys. Com a ciutadà em sento esgotat. Hi ha hagut "Procés" i "Unitarisme" fins a la sacietat. No sé si "Ara és l'hora", però el que jo sí afirmo és: "Ja era hora......".

Fins i tot avui, en les tradicionals (i absurdes) fotos de tots els candidats i candidates, regnava en les fotografíes un aire de cansament.

Aquesta ha estat la primera campanya en la que trobo que la jornada de reflexió s'escau plenament (ara ho entenc). No és que s'hagi de reflexionar res, perquè hores d'ara dubto que hi hagi algú que demà vagi a votar que no tingui decidit el seu vot, sinó que el que cal és serenor i repòs després de tanta intensitat, no exempta de molta tonteria en alguns casos.

Si hem de fer balanç, en aquestes eleccions autonòmiques plebiscitàries (la cosa també més atípica que he vist mai) el bàndol "secesionista" ha jugat bé les seves cartes i el bàndol "unionista" no ho ha fet gens bé (en termes futbolístics diríem que s'han marcat molts gols en pròpia porta). Això no vol dir massa res perquè demà pot passar de tot, però tot apunta a que determinades males praxis passaran factura a alguns.

Sort dels balls que s'ha marcat en Miquel Iceta....

Penso que els que més malparats sortiran demà de les urnes seran:

• el Partit Popular, que ha atiat fins gairebé el darrer moment el vot de la por, generant innecessàriament una crispació que a Catalunya no es viu, es miri com es miri, fent accions impròpies d'una campanya  que haguessin hagut de vendre el positiu (només ahir, suposo que en un atac de desesperació, es va fer públic un vídeo de campanya del PP en el que els principals directius s'adrecen als Catalans parlant en Català, fins i tot el gran políglota Mariano): buscant les declaracions del governador del Banc d'Espanya (corralito), fomentant que els empresaris es pronuncïin sobre la "sacrosanta" unitat d'Espanya (als que els importa tres bledes mentre puguin seguir fent diners), fent venir a en Sarkozi (imputat a França en una muntanya de càrrecs), invocant la Constitució Espanyola sense conèixer el que en diu el seu article 11.2.....
• Catalunya sí que es pot: un Pablo Iglesias descol·locat, amb un partit nou i un candidat completament desconegut, només ha pogut esgrimir l'argument de l'etnicisme, i li ha sortit, com al PP, el tret per la culata. Que això ho faci la dreta pura i dura passi, però que ho faci l'esquerra anternativa, m'omple d'espant.
• Unió Democràtica: amb un discurs gastat, i un degoteix de baixes al partit fins i tot durant la campanya, amb el familiars de Carrasco Formiguera que els han prohibit utilitzar el seu nom, només pot sortir de les urnes de dues maneres, molt malferit o directament mort.

Les respostes, demà a partir de les 8 del vespre. Sense dubte, serà una nit fascinant.

L'endemà

El títol d'aquesta entrada no té res a veure amb el documental que va dirigir la Isona Passola amb diners aconseguits via "crowdfunding". Aquell "endemà" no deixava de ser un producte de la imaginació, una ficció, i a més a més una ficció de part, un peritatge parcial.

Em refereixo a l'endemà de les eleccions. Hi ha diversos escenaris i les consideracions sobre aquest endemà seràn unes o altres en funció, òbviament, del resultat.

Com sigui que s'espera una participació molt alta, segurament molt més del 69% de l'any 2012 (que ja va ser una participació molt elevada per unes autonòmiques), posem que entre un 72% i un 75%, la meva aposta personal és que "Junts pel Sí" tot sols no aconseguiran la majoria absoluta que atorguen els 68 diputats (tot i que Convergència i Esquerra van treure 71 escons i un 44% dels vots), i que aquesta majoria és podria configurar amb els vots i els escons de la CUP.

Un altre escenari, menys plausible al meu entendre, degut a la fragmentació del vot (es presenten 7 partits o coaliccions) i a aquesta molt més alta participació, és una victòria per majoria absoluta de "Junts pel Sí" i una majoria de vots (més del 50%) entre aquesta coalicció i la CUP.

En el primer dels escenaris, l'endemà serà molt, molt complicat. La CUP ja ha avançat per activa i per passiva que no farà Mas president, i la solidesa del bloc "Convergent/ERC", pot trontollar amb facilitat a l'hora de formar govern, i abans d'això a l'hora de decidir l'estratègia del dia després en relació a l'Estat, que, també òbviament, no bellugarà cap altra fitxa que la de la Justícia, en cas que hi hagi incompliment de la "legalitat vigent".

En el segons dels escenaris, a menys que des de la Unió Europea hi hagi un posicionament molt ràpid (que obligués l'Estat a moure fitxa i inicial un procés de diàleg), una potencial DUI (forçada pels sectors més radicals) acabaria com el rosari de l'aurora (suspensió de l'autonomia i algú a la presó), i en qualsevol cas, amb una fractura social prou evident. Fractura civilitzada si es vol (sense violencia), però fractura en definitiva.

L'endemà serà molt complicat de gestionar, i caldrà molta altura de mires, molta generositat i molta mà esquerra per a gestionar el resultat, sigui quin sigui. I em fa por que els actors no estiguin a l'alçada de les circumstàncies.



I ara la banca i la gran empresa...la cristalització de l'estratègia de la por

Revisant la meva hemeroteca, he trobat aquest cap de setmana passat una perla que em ve de gust compartir. Es tracta d'un article de Juan-José López Burniol, notari i profesor universitari, home de prestigi i de seny, publicat a "La Vanguardia" fa gairebé un any i mig, en concret el 14 de maig de 2014, i que porta per títol "La por". Aquest article no podria ser més actual. En recullo dos fragments que trobo profundament actuals, talment trets de les anàlisis polítiques dels darrers dies:

"...tres fets que mostren....la por que impedeix a la classe dirigent española -inclosa, és clar, la classe política- a afrontar degudament el problema català....,o dit més clarament, el problema del repartiment territorial del poder polític. Aquesta por es manifesta en una triple actitud negativa: por de reconèixer explícitament l'existència del problema, de plantejar-lo en els seus justos termes, i de resoldre'l degudament".

"I com bé sap qualsevol publicitari, tot missatge exclussivament negatiu que pretengui enfrontar-se a un projecte suggetiu de futur, per molt atrabiliari que sigui, està condemnat al fracàs".

En López Burniol explica la triple actitud amb fets de fa un any i mig molt ben documentats i argumentats. Té raó. La classe dirigent espanyola, fonamentalment, però no només, les oligarquies de dreta que s'han vingut repartint el poder (i les prebendes) des de l'adveniment allà pel 1978 de la democràcia, la "casta" que aquí, sí, encertadament, defineix Pablo Iglesias, té por del trencament del "status quo".

Una cosa és que després d'uns anys de dreta vingui l'esquerra -amb més o menys matisos, més aviat menys que més- i perpetüi els mateixos vicis i privilegis (l'expressió Castellana "los mismos perros con distintos collares" té aquí una rabiosa i actualíssima aplicació). Amb això no vull dir que no hi hagi una "casta" de la dreta catalana que hagi begut de les mateixes fonts i comès els mateixos crims. No dic que no, però al menys aquesta darrera no nega el poder redemptor de les urnes.

La classe dirigent Castellana (atenció altra vegada, no és Espanya, és la Castella Imperial -això no té a veure amb Lorca o Antonio Machado, com encertadament deia en David Fernández de la CUP la setmana passada) té tanta por que la victòria del sobiranisme en escons (i potser també en vots) no generi a partir del 28 de setembre una situació d'encara més difícil solució (el "lío" del que parlen amb poca traça l'Iceta i en Sánchez als seus eslògans de campanya) que ja no renuncien a res, ni tan sols a fer el ridícul més espantós.

De tots és sabut, fins i tot dels nens de pit, que el diner no té ni ideologia ni pàtria, només té interessos. Que els representants del regulador bancari espanyol, que fa quatre dies va ser incapaç de predir, anticipar i evitar l'estafa més monumental de la història d'Espanya de tots els temps (perpetrada pels "seus", pel membres de la "Casta", amb un rescat monstruós a càrrec dels contribuents, també Catalans, i del qual només s'ha tornat hores d'ara un 4%), tinguin la barra de pretendre desincentivar el vot sobiranista, d'influir amb praxis barribaixeres, en el vot lliure dels ciutadans invocant el corralito i fent servir l'estratègia de la por, no només és ridícul sino que també hores d'ara no hi ha cap votant ben informat (ni tan sols els que defensen legítimament la causa unionista) que s'ho cregui, ni que en faci cas.

Només la premsa ho magnifica perquè això és carnassa per a la venda de diaris. L'estratègia però, és tan matussera, tan mal concebuda i tan pitjor executada que no fa altra cosa que revertir i anar en contra dels que la defensen, provocant l'efecte boomerang del que escriu en López Burniol.

Que un eixelebrat com en García Albiol (que -estic d'acord amb la Inés Arrimadas- fa por de debò) digui que ell defensarà les pensions té un efecte limitat i entra dintre de les regles del joc polític i de campanya (entre polítics, dialècticament, gairebé tot si val), ara bé que al governador Linde li facin dir barbaritats, no fa altre que desprestigiar, una vegada més, la imatge d'Espanya.

Que d'altra banda gent més o menys centrada com Jorge Gallardo d'Almirall (el meu pare que hi va treballar sentiria una profunda vergonya) faci un comunicat en vídeo difòs a tots els seus treballadors alertant d'una majoria sobiranista i de la possible pèrdua de llocs de treball, em sembla una profunda raó de pes per votar en sentit contrari al que demana.

És estratègia perdedora negar la majoria d'edat als Catalans i invocar la por (econòmica) per fer canviar al sentit del vot. No puc entendre que no se n'adonin. No em crec que siguin tan rucs. Hi deu haver alguna trampa en algun lloc, però no l'acabo de trobar.

Estic encuriosit per veure quanta més merda sortirà d'aquí a diumenge....Ho va dir l'Albert Einstein fa molts anys, i la realitat ho refrenda dia a dia: "Només estic convençut d'una cosa, que l'estupidesa humana, a l'igual que l'Univers, no tenen límit".

    

La CUP, desmuntant arguments

Impressionant el debat d'ahir a "La Sexta" amb en David Fernández com a convidat, fent tertúlia amb Carmen Chacón, Ana Grau i Paco Marhuenda, de "La Razón". Una llicó d'educació, sentit comú, valentía i arguments.

Paga la pena veure el programa sencer i constatar com, malgrat els desesperats intents de vinculació amb Mas i la corrupció convergent (Marhuenda), els arguments catxondos de la Chacón del "no me prives de ser Catalana, Española y Europea", i els arguments del debat etnicista (tots contra ell), en David Fernández se'ls va torejar amb una classe que al final va acabar essent reconeguda pels 3 contertulians (se'ls van acabar els arguments...).

Ni una paraula fora de to, ni un argument rebatible de forma objectiva. És extraordinari veure un home de Zamora, fill de pares Zamorans, defensant la independència de Catalunya. El seu argument màgic: "jo no sóc nacionalista, sóc independentista", no va poder ser refutat de cap de les maneres. És extraordinari veure les cares d'estupefacció dels tertulians mentre en Fernández, amb unes taules i una tranquilitat més que espartana, anava desgranant arguments i raons.

https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=Pg91XXBCL_4

La cirera del pastís la posa un twitter del gran no nacionalista i conegut simpatitzant de Catalunya, Sr. Jiménez Losantos, que fent referència a un twit previ de l'Ana Pastor en el que piulava que es pot estar més o menys d'acord amb Fernández però que bé molt de gust escoltar-lo (comparteixo plenament l'opinió de la periodista), en Jiménez piula: "fa fàstic un individu que feia de xófer a l'Otegui quan aquest venia a Catalunya".

La resposta, també en forma de twit per part d'en Fernández és una lliçó magistral. Li etziba, literalment: "no tinc carnet, però llibertat per Otegui". Senzillament  una resposta brillant, sense estridències, sense amargor. Amb la contundència d'un home que es va atrevir a aixecar una sandàlia contra en Rodrigo Rato.

Per acabar, no us perdeu el vídeo de "Junts pel Sí" amb la cançó d'en Lluís Llach "Mes lluny" de "Viatge a Itaca". Fa allò que l'unionisme sembla incapaç de fer, desperta, en paraules d'en Miquel Martí Pol en boca d'en Lluís Llach, la il·lusió d'un futur "lluminós i possible". I contra això, és molt difícil lliutar. Només es pot prohibir.

https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=fYjOL7W5WzY

El declivi dels partits imperials

Aquesta campanya electoral és un camp de recerca i observació antropològics d'una riqueza extraordinària. Si no fóra que tinc un parell de boques per alimentar, m'hagués demanat un mes sabàtic per a seguir amb fruïció aquesta campanya electoral, cosa inaudita, mai vista des de l'adveniment de la mal anomenada "Transició política". M'ho estic passant d'allò més bé, i penso molt en el meu pare, que s'ho hagués passat també bomba amb aquesta campanya i la kafkiana situació que provoca a alguns dels seus actors.

Si més no podem afirmar que estem gaudint d'uns esdeveniments extraordinaris -en el sentit més literal que vol dir que són fora del comú- que no tothom té la sort de poder viure. De vegades es podrien viure dues generacions sense que passés al voltant de la vida d'una persona res d'interessant i en d'altres periodes sembla que la història es conjuri amb els mortals per fer-los la vida molt més trepidant. És el cas d'aquest moment que ens ha tocat viure.

A hores d'ara hi ha ja, a l'equador de la campanya, algunes idees "meridianament" clares:

• Aquestes eleccions són en tota regla un plebiscit, imperfecte ("Catalunya sí que es pot" i "Unió" defensen el dret a decidir) i al·legal, ja que no tindrà efectes jurídics plebiscitaris, però plebiscit a efectes conceptuals i de "mesura" de les forces dels "uns" i dels "altres".
• L'actuació (ridícula i vergonyosa) de la diplomàcia española, ha fet passar "el procés" d'"asunto interno español" a un esdeveniment que ha assolit carta de natura internacional (com pot el Ministerio de Asuntos Exteriores treballar amb tanta mediocritat? Ho fan expressament? S'entrenen? Agafen diplomàtics amb problemes de pròstata?)
• Els arguments de campanya són tan atípics que contribueixen per sí mateixos a pràcticament només fer de la independència la protagonista gairebé absoluta, amb profusió d'arguments a favor i en contra, i mal m'està de decantar-me, però no puc evitar pensar que els arguments dels partidaris del "NO" són fluixos, basats en la por i fan de tot excepte practicar la seducció.
• Sembla clar que hi ha una majoria "no silenciosa" que es decanta clarament per el "SI", i que aquesta majoria (amb tots els defectes que es vulguin trobar a la coalicció "Junts pel Sí", que en té molts), desborda il·lusió, trempera i ganes de fer quelcom nou, taula rasa i començar de zero.
• Encara que "Junts pel Sí" obtingués una majoria absoluta "aclaparadora", l'endemà serà molt complicat i hores d'ara ningú no és capaç de predir l'escenari post-electoral, però el que de debò caldria, que és un veritable referéndum pactat amb l'Estat sembla molt, molt remot

Però de totes les situacions, la que trobo més extraordinària, políticament parlant (que no socialment i antropològicament), és el declivi dels dos partits hegemònics a l'Espanya post-franquista. Amb prou feines Mr. "John Travolta-Iceta-Bailando el Cha-cha-cha" treurà 11 diputats i Mr. "Albiol-Terminator-Limpiando Badalona", 11 o 12. Amb prou feines i conjuntament un 17% dels vots. Davant aquesta decadència, que com a la Borsa, ja donen per descomptada, els únics arguments que tenen són de fer riure o plorar, si es prengués seriosament. No sé si algún gurú de la politologia de Ferraz es pensava que el PSC podria ressucitar vist el posicionament del PSOE de Madrit (concepte) o és que veritablement l'estratègia del PSOE és la de fer desaparèixer d'una vegada per totes la marca PSC.

De forma anàloga, si des de Génova algú de la FAES es pensava que substituint una absoluta nulitat com a política com és la (senyora) Sánchez Camacho, capaç de fer avergonyir a molts dels militants del PP a Catalunya (em consta de debò), per un polític esverat que profereix barbaritats de caire racista es convenceria a la majoria silenciosa per votar PP és que a aquest algú no només l'haurien d'acomiadar, sino que haurien de fer-li un consell de guerra i enviar-lo directament a gal·leres.

Aquestes eleccions al Parlament de Catalunya poden significar la pràctica defunció dels dos principals partits espanyols....Algú a Madrid hauria de reflexionar, però sembla que això és demanar massa.