Negociacions post-electorals a Andalusia

Els resultats de les eleccions autonòmiques andaluses de diumenge passat es poden resumir en dues conclusions:

• El PP ha patit una derrota espectacular, i
• La formació de govern serà a priori una tasca molt i molt complicada, potser tant que al final no hi haurà govern i s'haurà d'anar a unes altres eleccions.

Els 47 escons obtinguts per el PSOE de la Susana Díaz són insuficients per a aconseguir la majoria suficient per a poder-la investir com a presidenta de la Junta de Andalucía, que se situa en 55 vots (el Parlament andalús té 109 escons). La jugada d'avançar eleccions li ha sortit prou bé, però no suficientment.

La negociació està tant interessant que m'atreveixo a expresar una de les possibilitats que ara per ara veig possible per a permetre la investidura de la Díaz. Remota, per a les conseqüències que podria tenir, però plausible.

Podemos ha deixat clar, entre d'altres peticions, que vol la dimissió immediata de Griñán i Chaves (senador i diputat al congrés respectivament). Ciudadanos també ha posat com a pre-condició la caiguda dels mateixos "patums". IU no vol ni sentir a parlar del PSOE, després del que va pasar. I això posa en qüestió moltes coses, entre d'altres l'estabilitat del status quo, en el que els factótums dels partits es defensen a capa i espasa.

M'atreveixo a vaticinar un pacte "puntual" PSOE-PP per a la investidura ("només" per a la investidura), a canvi d'algun cromo a les municipals. Entre els polítics professionals que només treballen per a asegurar la seva supervivència ho veig com un escenari perfectament plausible.

Ara bé, si fan això, encara que tinguin tots els assessors electorals del món i que hagin ponderat totes les variables, el daltabaix serà tan gran que el PSOE no tornarà a guanyar unes eleccions serioses (descarto les municipals) fins a la nit dels temps.

 

Si el pilot no hagués sigut alemany....

Com que el terrible desastre del A320 m'ha trasbalsat moltíssim, des de dimecres que no paro de donar-hi voltes.

La catàstrofe s'ha gestionat de formes diverses en funció de qui hi ha tingut més o menys responsabilitat. En general el pitjor ha estat la gestió periodística, d'un fastigós color groc, ensenyant fotos dels morts, tot i que també hi ha hagut notables excepcions (el "PuntCat" de dijous passat, un programa que no m'agrada per la seva tendència a mirar-se en melic i la sobre-actuació permanent de l'Ariadna Oltra, però dijous va ser brillant, ponderat, intel·ligent i respectuós). I el millor, la forma en que França, una vegada més França, ha actuat. El meu respecte i admiració per la diligència, rapidesa, professionalitat, humanitat per la manera en que França s'ha portat.

A Espanya també se li ha de reconèixer el mèrit (han actuat bé i de pressa), i aquesta vegada sí, la coordinació amb la Generalitat ha estat sense màcula.

El gran forat negre ha estat Alemània. Jo que fa molts anys que treballo amb alemanys i per tan els conec molt bé, els tinc del tot desmitificats. Hi ha a part d'Europa, sobre tot als països del Sud, una mena de complex d'inferioritat de molts que fa que els alemanys, que sí és cert que són una gran potencia industrial i exportadora (fent "dumping social", però) estiguin en un pedestal uns centímetres més amunt de la resta de mortals europeus, i uns metres més amunt dels "del Sud".

Si el pilot hagués estat, posem per cas, espanyol, estic convençut que el daltabaix informatiu hagués estat majúscul. Tot haguessin estat crítiques corrosives, de tota mena i a tort i a dret. Tal vegada fins i tot ens haguessin expulsat de la Unió Europea... (exagero però és un recurs d'estil que no he volgut evitar).

Ara, com que l'assassí depressiu es deia Andreas Lubitz,  els alemanys no se'n saben avenir, i no fan més que intentar comprendre, i això sí, s'han afanyat a lamentar-ho i buscar explicacions sobre el què ha pogut fallar. Fins i tot els diaris espanyols i catalans han publicat una pàgina de condolències ("el nostre més sentit condol", signat per Carsten Spoht, president del consell d'administració de Lufthansa i Thomas Winkelmann, portaveu del a direcció de Germanwings). 

Doncs a la gran potència industrial i tecnològica d'Europa han fallat un munt de coses. Només així s'explica que un individu amb tractament mèdic per depressió, amb una baixa signada per un metge i amb un pèrdua de visió d'un 30% en un ull, pogués amagar la baixa a l'empresa i continuar treballant. A la pobra Europa del Sud segur que es fan moltes coses molt malament, però aquesta en concret (i moltes altres, comparant-ho amb la gran potència) es fan molt més bé.

A Espanya, l'Andreas Lubitz no hagués estat dins la cabina de l'avió que el va portar a la mort juntament amb 149 innocents.

Sense ànims per la ironia. La merda del low cost a l'aviació europea.

La setmana que s'acaba he agafat quatre avions, com per motius professionals faig moltes setmanes. També ho fa la meva dona. Esgarrifa pensar que una loteria macabra em podia, ens podia, haver tocat sense haver-ne comprat cap número. No he deixat de donar voltes a aquest atzar que ha esdevingut la nostra existència.

Dos jubilats fan un viatge de celebració, regal dels fills, per més inri i la visita a un museu a un país aparentment segur acaba amb els seus somnis.

Unes persones normals, com tu, com jo, moren només perquè havien d'anar a la fira d'alimentació Anuga, per motius professionals. Una altra broma del destí.

Uns somnis esquinçats, unes vides trencades per la més absurda de les casualitats, una maleïda ironia del destí.

Anava pensant tot això a l'aeroport de Copenhague aquest dimecres a la tarda, un dia després de la maleïda tragèdia de l'avió de Germanwings quan una persona vestida amb hermilla groga em va donar un paper que anava repartint a tothom que passava, amb un respectuós silenci, sense dir res, sense exigir, sense expressar cap emoció.

El paper era un panflet de tamany A6 amb molt poca lletra, la necessària, la suficient. El títol: "BE FAIR! RAYANAIR". I afegia: "Social dumping, no thanks (en vermell). Yes thanks to equal terms in Danish air transport (això en verd)".

La pàgina del darrera desenvolupa la idea de forma elegant, discreta, directa, amb uns arguments tan diàfans, tan cristal·lins que no s'hi pot afegir gaire res més. Diu, a tenor literal (i vull reproduir-ho per què penso que és d'interès general):

"SOCIAL DUMPING:

- No rights to holidays in accordance with the holiday act (que té nassos).

- No salary during sickness (que encara en té més).

- Obligation to reside and work in Denmark without social security in Denmark.

- 33% of your salary when on holiday.

DO YOU THING IT'S IN ORDER?:

- The employee to pay a 200 € notice of termination (per plegar has de pagar).

- Transfer to a Ryanair base anywhere in Europe without compensation

- No labor market pension

- Salary as low as (tradueixo de corones daneses a euro) as 1.339 euros per month".

Escric això mentre escolto un clàssic de Víctor Manuel ("Soy un corazón tendido al sol") que diu, en un fragment: "Nuestra sociedad es un buen proyecto para el mal". Doncs sí, i afegeix: "Dejo sangre en un papel".

No sé si les depressions d'alguns pilots tenen a veure amb les condicions laborals amb les que s'han d'enfrontar. L'altre dia, en un altre vol, una hostessa de "Norwegian Air" em comentava que treballa (contractada en treball temporal) durant sis mesos i durant els altres sis està a l'atur.

Aquesta és l'Europa que estem construint. I nosaltres, ciutadans, mentre continuem volant amb Ryanair (una companyia presidida per un tipus que es disfressa de pallasso a la revista de l'aerolínia) i els Ryanairs de torn, continuarem fent el joc al Dumping Social, i contribuirem a fer una Europa que cada dia és menys social, menys equitativa, menys justa, menys Europa.

I llavors passa el que passa. Tots en som culpables.

 

La bèstia i el sobirà

L'escàndol del MACBA d'aquesta semana que avui acaba suscita algunes reflexions sobre com es fan les coses en aquest país.

De fet, el director del museu, Bartomeu Marí, l'ha feta grossa, en diversos sentits.

Primer de tot, pretendre "censurar" o millor dit, autocensurar-se en ple Segle XXI, -on les tecnologies de la informació i la immediatesa amb la que succeeix tot plegat i es comparteix a les xarxes fan que les notícies volin literalment- és un contrasentit, perquè dos minuts després de la polèmica decisió, aquesta se sabia a mig planeta.

Que l'escultura "Haute Couture 04 Transport" d'Ines Doujak i Johan Barker amb el borbó sodomitzat per algú que és a la vegada sodomitzat per una bèstia, és si més no arriscada em sembla de pàrvuls i que a mi, que no sóc pas precisament conservador, la cosa aquesta (no m'atreveixo a tornar-ho anomenar escultura), és d'un gust més aviat discutible també.

Però aleshores és on hi ha precisament el problema, la manca de criteri del responsable del museu. És a dir, quan es planifica que la mostra que conté "Haute Couture 04" vingui a Barcelona, és quan s'ha de prendre la decisió sobre si portar "La bèstia i el sobirà" al MACBA o no, i no pas una vegada la mostra ja ha estat acceptada i falten dos dies per a la seva obertura al públic.

Això em fa malpensar que, tal vegada, el director es va voler arriscar i era plenament conscient de la polèmica potencial però que només al final, "algú" li va sugerir que posar aquella escultura podria comportar problemes.

Si és així, la decisió del director de presentar la seva dimissió és un acte de dignitat. Si no ho és i el director no té criteri, la decisió és de sentit comú i caldria acceptar-la immediatament.

Finalment, posat a ser malpensats, tal vegada es tracta d'una gran maniobra de màrketing orquestrada per Marí per intentar augmentar la quota de popularitat d'un museu que mai no ha acabat de cuallar a Barcelona. Si així fóra, em trec el barret davant del geni de Bartomeu Marí.

 

Incontinència verbal

Cada vegada que s'acosten eleccions, del tipus que sigui, als polítics professionals els hi advé la malaltia de la incontinència verbal i aleshores, quan això passa, una extranya simptomatologia se'ls manifesta en forma d'expulsió oral de barbaritats en forma de bilis adreçades a captar unes desenes de vots.

En tots els gremis hi ha professionals que sobresurten sobre els altres, i en aquest, els polítics del PP hi tenen un lloc d'honor. Els exabruptes i sortides de to d'alguns personatges d'aquest partit són un mite. Noms com Aleix Vidal-Quadras, Alícia Sánchez-Camacho, Miguel Ángel Rodríguez (se'n recorden del portaveu del PP durant el primer govern del JoseMari?), o Esperanza Aguirre, són un clàssic d'aquesta malaltia.

Però darrerament, la Maria Dolores de Cospedal, gran patriota i millor persona, les diu de l'alçada d'un campanar. És popularment coneguda la seva gran afecció al futbol (????), potser tal vegada per això, preguntada aquesta semana sobre què faria amb els afeccionats del Barça i del Atlétic que aniran a veure el partit de la final d'un anacronisme anomenat "Copa del Rei" si xiulaven l'himne i el rei, va dir literalment que si es donava aquest cas els faria desallotjar del camp. La raó? Doncs que jugar el partit és voluntari i assistir al mateix també.

Home, francament l'anàlisi és espantosament simplista i terriblement preocupant, provenint d'una persona del nivell de la Cospedal. O sigui, llegit d'una altra manera, ens carreguem per decret la llibertat d'expressió. O ets monàrquic i patriota espanyol o no tens dret a veure el partit. Està prohibit ser antimonàrquic i antiespanyol. No es pot anar al camp a gaudir d'un partit de futbol (d'altra banda entre dos dels equips que més copes del rei i del generalísimo han disputat). En fi, la cosa és tan gruixuda que no mereixeria perdre-hi un minut, però penso que hi ha comportaments tan indignes que cal denunciar-los, encara que sigui via un modest blog.

Però la perla de la incontinència verbal va sortir de la boca de la senyora Marinne Lepen, gran demòcrata, com és sabut de tothom. En un miting polític a Perpinyà ahir va dir una de les barbaritats més grans que, en política, he sentit en tota la meva vida: votar el Front Nacional (a les eleccions departamentals, la primera volta de les quals es celebra demà) és contribuir a impedir que des de Brussel·les es doni l'independència a una Catalunya "engrandida" que inclouria també la Catalunya Nord...No és extraordinari? Doncs aquest és el nivell.....

Arreglats anem.

   

Florentino Pérez, el "Ser Superior"

L'altre dia anava en cotxe per l'AP7 (l'autopista de peatge més rendible del món) i escoltava els esports a RAC1, ja que estic molt molt cansat de notícies monogràfiques sobre el Procés, Contraprocés, Refredament del Procés, Recentralització, Rajoys, Podemos, Comissions sobre corrupció, Casta, Eleccions andaluses, i assimilats. I encara estic més cansat del teatre de baixíssima qualitat que representen els amics de Convergència amb els seus amics d'Unió. És impagable un expectable tan lamentable. En Castellà en diuen "Teatro del maaaaaaalo".

De fet estic tant fart del cercle d'aquesta política de baixa volada (jo l'he començat a anomenar la política del "dia de la marmota", en referència a la impressionant pel·lícula protagonitzada per Bill Murray) que he fet un aposta voluntària de desintoxicació que va començar ahir divendres i que penso prolongar al menys durant un parell de setmanes. Només faré una excepció -purament antropològica-: les eleccions andaluses de diumenge, tot i que com que el recompte i el resultat m'enganxarà a Suècia, ho hauré de veure necessàriament amb certa perspectiva.

Tornant doncs als esports vaig tenir el plaer de gaudir de quelcom d'extraordinari, una roda de prensa del senyor Florentino Pérez, en la seva qualitat de president del Real Madrid, per a -suposadament- defensar-se dels "suposats" atacs de la prensa de Madrit (concepte). És a dir, en Florentino, amb un patetisme que li desconeixia, parlant de la teoria de la conspiració de la premsa madrilenya contra ell i el que representa. Impressionant. Teatro del maaaaaalo, pero muy malo.

De fet, vaig entendre també quelcom que no coneixia i que és que els periodistes li diuen "el Ser Superior". I sentint la seva roda de premsa i els comentaris del Raül Llimós i companyia ho vaig comprendre tot.

Però quan dic tot, vull dir tot. Els periodistes no ho van dir a la ràdio, però jo entenc perfectament per què li diuen "Ser Superior". Perquè ho és.

Només un "Ser Superior" podria organitzar una maniobra com la del magatzem de gas fallit anomenat "Castor", sortir totalment indemne del fiasco i embutxacar-se 1.450 milions d'Euros, fent-los pagar als usuaris del sistema gasístic.

Però la d'aquesta semana és també de campionat. Només un "Ser Superior" podria fer un pre-concurs de creditors de l'empresa que explota el túnel ferroviari que uneix Catalunya i França, TP Ferro, per encolomar els 400 milions d'Euros de deute finalment a l'Estat.

Un campió, si senyor.

La condemna andorrana

A Andorra li ha tocat la Grossa, però la Grossa desgraciada, és clar. Tot i que la premsa espanyola i la catalana n'estan fent una exageració innecessària i desproporcionada, és evident que BPA, la Banca Privada d'Andorra, controlada per la familia Cierco, l'ha hagut de fer de l'alçada d'un campanar.

Que un país habitualment no intervencionista fora de les seves fronteres - sense conyes, aquest és el cas dels Estats Units- de la mà de la seva secretaria d'Estat, informi el Govern d'Andorra de suposades males praxis per part de BPA és símptoma que es tracta d'un afer greu.

Quan llavors surten a la llum "honorables" clients d'aquesta entitat, com primer la familia Pujol -"al completo" i després noms il·lustres com ara Petrov (aquell que volava amb helicòpter acompanyat d'en Xavier Crespo, alcalde de Lloret) o Gao Ping (empresari xinès amb moltíssims contactes a Madrid) ja ens dóna una clara mostra de per on van els trets. 

I els trets apunten a allò que he repetit moltes vegades en aquest blog: "Blanco y en botella: leche". Si el que es denuncia des dels Estats Units fóssin pràcticam aïllades, ho podria entendre com una mala praxis d'algun gestor, però quan la bola es fa grossa és imposible poder dur-ho a terme sense l'aquiescència de la cúpula directiva.

El problema és que com a conseqüència de l'anterior, allò que podien ser practiques aïllades o minoritàries i que, en conseqüència, no represenarien res per a la solvència de l'entitat (que tenia un "cuore capital" abans del desastre que s'apropava al 20% del balanç) acaben o poden acabar, per l'efecte contagi i l'efecte pànic, en una situació de pànic sistèmic que pot redundar, en primera instància amb BPA i de retruc amb el sistema bancari andorrà, que -no ens enganyem- és molt i molt fràgil. Llegir sobre individus que cobren d'un 3% a un 7% de comissió per blanquejar diner il·lícit em revolta.

Andorra ha de liquidar BPA i donar entrada a un altre banc que gestioni els seu comptes. I ho ha de fer ràpidament, per intentar aturar el cop. I ha d'endegar una campanya global de restauració del seu prestigi, perquè si el pànic s'apodera de la gent, és cert que mentre duri el "corralito" no es pot fer res, però  llavors retirarà els diners en massa, d'aquest banc i de tots els altres bancs que operin directament o indirecta al país.