El que no he entès del cas "Neymar"

Amb la perspectiva d'uns quants dies després que hagués esclatat la tempesta, tot aquell enrenou mediàtic generat arran de les mitges veritats o mitges mentides sobre el contracte del futbolista brasiler anomenat Neymar da Silva Santos Júnior sembla haver desaparegut del planeta (excepció feta de la premsa esportiva, que -és clar- han d'omplir pàgines com sigui).

No tinc una opinió formada sobre si el ja ex-president del Barça, Sandro Rosell havia de dimitir o no, el que sí que tinc clar és que la gestió informativa del cas Neymar ha estat del tot equivocada. Sembla mentida que un dels més grans clubs de futbol del món no tingui un gabinet de relacions públiques i comunicación amb la professionalitat necessària per tal de gestionar adequadament una situació com la que s'ha generat.

De fet, la gestió personalista i apassionada de Rosell (en la que aspectes personals com ara la seva especial animadversió cap a Jan Laporta o Johann Cruyff han pesat de forma clara, conculcant els més bàsics principis del que hauria de ser una gestió institucional), unida a una escassíssima empatia envers el soci, un nul carisma personal i una greu mancança en capacitat de comunicació i transmissió d'il·lusió han marcat de forma excessiva el seu pas per la Presidència d'una institució que és veritablement "mes que un club".

L'excusa de la confidencialitat del contracte és poc creïble. Rosell es va entestar en la -també personalíssima- batalla particular contra el Real Madrid i en particular el seu president Florentino Pérez, per a escarni del perdedor, volent convèncer a amics i enemics que Neymar "només" havia costat 57 milions d'Euros, quan en Florentino n'hauria ofert gairebé 100.

En fi, al final, com diria Xavier Bosch "se sabrà tot" i del que ja s'ha començat a saber es pot inferir que en Rosell, com a mínim, només ha dit una -petita- part de la veritat.

Ara bé, el gran misteri d'aquest cas és com és possible que un contracte privat amb clàusules de confidencialitat i del que mai ningú no n'havia revelat ni una línea, arriba a l'Audiencia Nacional, una de les més altes instàncies judicials de l'Estat i 24 hores després una còpia sencera dels contractes ja està a les mans del diari "El Mundo".

Algú pot explicar com això és possible en un Estat de Dret de l'Europa Comunitària? És evident que algú de l'Audiència ha filtrat un document privat i això que en sí mateix en un escàndol de proporcions col·losals, ha passat compretament desapercebut, al menys mediàticament. Tothom s'ha fet ressó del que deia el contracte i de si Rosell mentia o no, però no he vist cap comentari que faci referència directa i acusadora a la filtració.

Una justícia que comet aquests actes impropis i delictius no és justícia, i algú hauria de demanar explicacions urgents i revisar profundament un sistema que permet que tals actes succeeixin de forma totalment impune (al menys de moment).

Segueixo rebent evidències diàries que Espanya, a l'igual que Itàlia i d'altres països del nostre entorn és una democracia de molt baixa qualitat, amb l'agravant d'una justícia poc professional i  altament polititzada. Un absolut despropòsit.

Sahara Forest Project

De vegades, enmig de la mediocritat que ens envolta, la lectura dels diaris aporta espurnes d'optimisme. Això m'ha passat exactament aquest matí en llegir, a les pàgines de ciencia de l'Ara una notícia sorprenent.

I dic sorprenent d'entrada perquè no n'havia sentit a parlar mai, i després, perquè el que s'està fent des d'aquesta proba pilot anomenada "Sahara Forest Project" a Qatar, és quelcom de revolucionari.

Per saber-ne més és molt interessant -i reconfortant- entrar al seu lloc web (en anglès) i aprofundir una mica més en el concepte, l'abast de la proba, l'ambició dels seus promotors i sobre tot el potencial de la idea. La adreça és : http://saharaforestproject.com/concept.html. La seva visita és altament racomanable.

La idea, nascuda l'any 2009 emana de la fundació  "The Bellona Foundation", una organització noruega que promou la recerca de solucions innovadores per a abordar problemes ambientals. Amb aquest objectiu, Bellona va buscar socis per a portar a terme el projecte "Sahara Forest", que consisteix grosso modo en utilitzar a Qatar dos recursos naturals existents amb escreix al seu desert (aigua de mar i sol) per aconseguir un concepte que m'ha semblat revolucionari i que anomenen "Restorative Growth", és a dir creixement restauratiu.

En ple desert de Qatar s'ha obtingut ja una collita de cogombres espectaculars (amb un rendiment de 75 kg per metre quadrat/any, similar al que s'obté a Europa), una collita d'ordi i un cultiu d'algues marines. Els objectius a llarg termini són molt ambiciosos i francament esperançadors.

El més increïble del Projecte és el fet que és eficient energèticament i no necessita altra cosa que el sol i l'aigua de mar. El sol s'utilitza en una planta solar per obtenir energia elèctrica. L'aigua s'utilitza per refredar els hivernacles i per a regar, i pel tercer concepte, la revegetació del desert.

En definitiva, un projecte de cicle tancat, que podria arribar a ser rendible econòmicament i contribuir a la revegetació de grans àrees desèrtiques del Planeta. Un punt de llum enmig de la foscor. Iniciatives com aquesta fan del Món, un lloc una mica millor.

Atacs anacrònics

Ahir al vespre, quan passaven uns minuts de les vuit del vespre, es van tallar les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià. El tancament ha vingut motivat per una denúncia d'un grup d'extrema dreta anomenat "Círculo Cívico Valenciano" hereu de la tradició blaverista més recalcitrant.

L'apagada ha estat motivada per un expedient sancionador del Ministeri d'Indústria a Acció Cultural del País Valencià, propietària dels equips repetidors que distribuïen el senyal de l'emissora al País Valencià que amenaçava -i segueix amenaçant- Acció Cultural amb una multa de fins a un milió d'euros per utilització "il·legal" de freqüències i equips radioelèctrics sense autorització. En ple Segle XXI!! Si no fós una trista veritat semblaria que és una broma del dia dels Innocents.

El Ministre Soria s'ha negat durant el dia d'avui a donar cap mena d'explicació. Això sí, fons del Ministeri ho desvinculen de cap mena de decisió política. I es queden tan amples. I això que el Ministre Soria i els seus col·laboradors més propers van anar a estudi a escoles catòliques on els van ensenyar que la mentida és pecat i que els mentiders van a l'infern.

La cosa és tan kafkiana que sobren les paraules. Com és possible que algú es pensi que a l'era de la comunicació global, en la que es pot veure Al-Jezira des de casa o fins i tot la televisió cubana, els valencians no puguin veure TV3 ni escoltar Catalunya Ràdio? Això no és una decisió política? I pretenen que algú s'ho cregui? Aquesta mediocritat em provoca una repulsió creixent que cada dia se'm fa més feixuga.

Algú es pensa que les ciutadanes ibèriques deixaran d'avortar per la nova llei de l'avortament? Al Segle XXI? No sé com és possible que la Caverna estigui tan mal assessorada. Sembla que el Govern espanyol s'entesta en crear-se enemics a cada cantonada. A València, on han dominat els darrers anys amb comodíssimes majories absolutes, el poble els està girant l'esquena. El ciutadà del carrer ha començat a veure la cara del monstre.

Doncs això. Tornen les més burdes i arbitràries actuacions de l'època del franquisme. La guerra contra tot allò que ressoni a Català és declarada i a mort. Mariano Rajoy ho deia en el seu "Pla" per Catalunya: aplicar la legalitat vigent. Aquesta és la gran visió que té la Castella colonial: miopia de curta volada.

Con la iglesia hemos topado

Va haver-hi un temps en que Espanya era anomenada pels allegats al règim "la reserva espiritual de Occidente". Eren els temps del "TOP" (Tribunal de Orden Público) que s'encarregava de vetllar per tal que no hi hagués ningú que tingués la mala idea de pensar de forma diferent al pensament oficial a l'Espanya Nacionalcatólica.

L'adveniment de la democràcia va portar associat l'acabament de la religiositat oficial de l'Estat, de manera que Espanya va passar -nominalment- d'estat catòlic a estat aconfessional. Això va ser així ja fa uns quants anys, però determinada jerarquia eclesiàstica continua actuant com si res no hagués passat.

Que en aquesta increíble etapa de involució accelerada que ens està tocant viure la jerarquia eclesiàstica treu pit, això ja ha quedat clar: "Matar vuelve a ser delito en Espanya", resava "La Razón" després de l'anunci de la reforma de la llei de l'avortament, però sembla que això no ha fet més que començar.

Veia avui a l'Ara les fotografíes de la manifestació antiavortista  d'ahir a Paris, encapçadala per banderes españoles i una pancarta que deia "Que Viva España", que va comptar amb la presència de espanyols del "establishment" de dreta. Tota una declaració d'intencions.

Però el que més m'ha cridat l'atenció han estat les declaracions de Fernando Sebastián, recentment nomenat Cardenal per part del Papa Francesc i que prendrà posessió del seu càrrec el mes de febrer.

En unes declaracions al Diario Sur de Màlaga, Sebastián declara literalment que l'homosexualitat és una "deficiència" que és possible "normalitzar" amb el tractament adequat. No em podia creure el que estava llegint.

L'home continua en la seva particular creuada llençant perles tals com: ""Dir que un homosexual té una deficiència no és una ofensa sinó un ajut, perquè molts casos d'homosexualitat es poden recuperar". O sigui, que els homosexuals són malalts i que cal "reeducar-los" per fer-los tornar al bon camí.

Això ho diu ni més ni menys que un Cardenal suposadament escollit per a ajudar el Papa Francesc a "modernitzar" l'Església. Com hagués dit Groucho Marx: "de victòria en victòria fins a la derrota final".

 

"Por un puñado de dólares"

El títol d'aquesta entrada, tret d'una pel·lícula de Sergio Leone m'ha semblat d'allò més escaient quan he sabut l'última jugada dels bascos -i per extensió de Castella-.

La cosa, òbviament, va de diners. I no pas precisament de pocs. Resulta que determinats tributs creats per l'Estat Espanyol als darrers temps, sobre tot de caire mediambiental no estaven contemplats -per pura lògica temporal- dins del concert econòmic dels bascos, aquella disposició legal meravellosa que fa que els impostos que paguen aquests simpàtics i "campetxanos" -usant terminologia "reial"- ciutadans del Nord es quedin a ca seva i que només la quota equivalent als serveis que reben de l'Estat i unes engrunes de l'anomenada solidaritat interterritorial se'n vagin cap a Madrit -concepte-.

Doncs bé, aquesta setmana que s'acaba s'ha firmat a Madrid un acord per a transferir-los aquests impostos, per un valor total, no s'ho perdin, de 70 milions d'euros.

El que em crida més l'atenció, obviant el principi que els bascos sempre han anat a la seva i que potser van fent més camí sense fer tant soroll, és que a la firma de l'acord fins i tot els de Bildu, sí, sí, els de Bildu, els dimonis independentites amb cua i orelles que quan han de parlar d'Espanya es refereixen a la Península Ibèrica, de tanta urticaria que els fa la parauleta.

Quan es tracta de calés, els independentistes es treuren la txapela i la ikurriña, se la posen a la butxaca de la jaqueta i van  a firmar el que sigui i on sigui, i en acabar es fan la foto de rigor. I això que la setmana anterior hi havia 110.000 ànimes basques manifestant-se i cridant a favor de l'acostament dels presos cap a Euskadi.

I mentrestant aquí, fent les coses de forma escrupulosa i democrática, només reben cops de porta a la cara, i els diners que arriben ho fan a través d'una fantàstica invenció franquista que es diu FLA, "Fondo de liquidez para las Autonomías", que ve a dir més o menys: "us prestem els calés que us hem pres prèviament perquè els ens torneu a tornar amb interessos". Els bascos obtenen 70 milions que Madrit es treu de la butxaca sense piular i als catalans se'ns pixen a sobre i diuen que plou.

 

"Grandeur" sexual

Si hi ha un poble al planeta Terra que entén el veritable significat de l'"eròrica del poder" aquest és sense dubte el poble Francès.

Un dia, fa molt temps, un company de Barcelona, vinculat amb un partit polític em deia sense fer broma "el poder la posa dura". Doncs deu ser veritat.

Només veure la cara de circumstàncies que va posar el president de la República Francesa François Hollande quan ahir li van preguar en roda de premsa per la seva amant ja n'hi havia prou. La seva mirada el delatava molt més enllà del que va dir, allò tan bonic del respecte a la vida privada.

I és que la història de parella President, que -recordem-ho- té quatre fills amb la també candidata a la presidència  de França Segonèle Royal, bé de lluny. De fet, la història que la premsa francesa li atribueix amb l'actriu Julie Gayet ve precedida de la separació de la que va ser anomenada "la" parella de França el 2007 (Segonèle-François)  anunciada oficialment l'any 2010. Però de fet, tot i que es separa formalment el 2010, l'amic François mantenia una relació amb la periodista Valérie Trietweiler des de l'any 2000 (resumint, que va "coexistir" entre la Segolène i la Valérie durant 10 anys). Tot un campió.

Però els presidents de la Republique que l'han precedit tampoc es van quedar curts. Nicolas Sarkozy, "Sarko" pels amics, va entrar a la presidència amb una dona, la  Cécilia Cigane-Albéniz i en va sortir de la mà de l'actriu i cantant Laura Bruni. També té quatre fills (declarats).

 Jacques Chirac, president de 1995 a 2007, casat amb Bernardette, també va mantenir, segons els entesos, una amant durant tot el seu mandat.

El rei, però, va ser el socialista François Miterrand, president de la República des de 1981 fins a 1995, que va tenir també 4 fills, tres de la seva dona oficial, i una de la seva amant oficial. Aquesta la va mantenir fins la seva mort, amb la -suposada- aquiescència de la seva dona Bernardette (ho havia de saber, ja que fins i tot el Tato ho savia).

Abans d'ell, Valerie Giscard d'Estaign, amb els seus aires de noble aristocràtics, gran caçador a l'Àfrica (s'escriu d'ell que va caçar més de 50 elefants -això em sona, no?) va mantenir tota mena d'afers de faldilles durant el seu mandat (1974-1881).

Georges Pompidou (1969-1974) també va tenir la fama de seductor tot i que en aquella època la premsa rosa pràcticament no existia.

L'únic del que no he estat capaç de trobar-ne afers de faldilles documentants ha estat del general Charles de Gaulle (President de la República de 1959 a 1969), el lliberador de la França ocupada, catòlic i home de missa diària, tot i que segons encara ahir parlava amb uns proveïdors francesos, i em van confirmar també que la missa diària i els afers de faldilles no tenen per què ser incompatibles (al menys, deien, en el cas de De Gaulle).

Doncs això, l'eròtica del poder. A França, tan especialistes com a la família real espanyola o a la britànica.

Monarquia acorralada

Aquest migdia dinava a Valls amb un britànic que afirmava "the royalism has now support of only a minority of British citizens", i ho quantificava en aproximadament un 40%.

Home, no recordo que cap baròmetre del CIS hagi preguntat darrerament sobre la popularitat de la casa reial espanyola però hom diria tant per les notícies, com per les bromes que circulen per la xarxa, com per les converses de cafè, que la monarquia com a institució comença a estar veritablement pasada de moda. A Bèlgica el rei abdica i el princep hereu té absolutament limitada fins i tot la seva intervenció pública. A Holanda la reina també abdica. A Gran Bretanya només els preocupa si la Middleton, Duchess of Cambridge, torna a estar prenyada o no. I a Espanya, ai las, a Espanya, entre caceres furtives -mai més ben dit- d'elefants, Corinna's, divorcis, caderes, pròtesis, rumors i gendres corruptes, la cosa cosa està francament en decadència.


El Borbó té els nassos d'aparèixer a la tele la Nit de Nadal amb el mateix tòpic i esgotat discurs de cada any i té la santa barra de demanar "exemplaritat" a la classe política.


I a més a més hi ha un jutge valent, cordobés, en José Castro que impassible a les coaccions i a les pressions de la fiscalia continua com un panzer amb la seva instrucció i després de requerir dades i més dades ha acabat per imputar la princesa.


Doncs malgrat el que digui fiscalia, hi ha una màxima que és principi fonamental del dret i que diu que el desconeixement de la llei no n'eximeix del seu compliment. Per tant la infanta enamorada, com defensen els seus advocats, hauria d'haver estat més prudent abans de constuir societats i firmar actes de consells (o és que no sap llegar?). No puc entendre que secretaria de les infantes de la casa reial no vetllés per aquests detalls. Sembla massa estúpid. El que probablement va pasar és que, com molts polítics, es devien sentir poderosament impunes (me'n vaig a caçar a Botswana sense coneixement ni permís del Govern i Parlament Espanyol, que per això sóc rei).


En un canvi sobtat -però forçat- d'estratègia, degut a com estan evolucionant els esdeveniments, els advocats de la infanta (recordem, bufet Roca Junyent Abogados) demanen anticipar la compareixença per defensar sobre tot davant l'opinió pública, la seva innocència. No tinc tant clar que -en circumstàncies normals- Cristina de Borbó en surti del tot ben parada, però és clar, els Borbons, tot i que amb molts enemics (entre els que es compten dretans molt poderosos), continúen essent un poder fàctic.


Serà molt interesant i reveladora la sentència d'aquesta causa separada de la principal (la relacionada amb el seu marit i co-soci). De moment al jutge Castro no l'atura ni un tren.