Una veu que s'apaga

L'apagada definitiva de la Ràdio Televisió Valenciana és una trista notícia per a la llengua i la cultura Catalanes. El País Valencià es queda sense cap mitjà que transmeti en Valencià. les hores d'agonia que s'han viscut mostren fins a quin punt pot arribar el cinisme dels polítics i fins a quin punt el PP posa els mitjans que calgui per a destruir tot allò que sigui diferent del corrent "main stream" Castellà.

 

La RTVV no va ser un exemple de pluralitat durant els seus 24 anys d'història. A diferència de TV3 va ser un mitjà absolutament manipulat i estigmatitzat pels polítics i en el que la presència del Valencià era cada vegada més minoritària i on una programació buida de continguts va fer que aquesta televisió no fós reconeguda pels valencians com a seva. Fins i tot els del propi PP la ignoraven. Conclussió, la Televisó Valenciana no va passar mai d'un "share" purament testimonial.

 

Això mentre el Consell de la RTVV va ser presidit per polítics o gestors posats a dit pels homes del PP. En el periode que va entre que l'Audiència Provincial va fallar que l'ERO era il·legal i la desconnexió total la Tele Valenciana es va autogestionar i durant aquest curt periode ha tingut el "share" més gran de la seva curta historia i ha donat veu a persones que sempre havien estat vetats al canal "pepero".

 

L'apagada de RTVV feta de forma patètica, amb nocturnitat i traïdoria, amb la intervenció de la policía nacional, com si d'una vulgar Grècia es tractés,  i amb una resistència ferotge per part dels treballadors,  te només una cosa positiva. Ha ensenyat als valencians la veritable cara del PP; el lleó ha ensenyat les urpes a la seva propia gent. Em consta que hi ha malestar entre molts votants del PP (un partit que amb el seu principal representant al banc dels acusast, va obtenir 1,2 milions de vots, que ja té nassos), i que molta gent que els ha votat i que els vota al País Valencià s'ho repensarà dues vegades abans de tornar-ho a fer.

 

Fabra s'ha tret la carota. La seva cara i gest amable no amaga la implacabilitat dels principis anti-valencians i anti-catalans que dominen la seva política. És un home Rajoy, un home Wert, un home que creu en una Espanya: "una, grande y madrileña", però potser al final, de tant tensar la corda, igual es troben amb alguna sorpresa.

 

 

L'educació a les Balears

Ja sabem que José Ramón Bauzà defensa el trilingüisme com a una de les vies -diu ell tot cofoi- de frenar el fracàs escolar i d'aconseguir que els nens mallorquins esdevinguin ciutadans cultes i moderns i renuncïin a l'adoctrinament nacionalista dels mestres que ensenyen en llengua Catalana per mor de la -ja extinta- inmersió lingüística.

 

En Bauzà té més raó que un sant, cal reconeixer-ho. Hi ha grans evidències que fins a la seva intervenció l'educació a les Illes Balears era un desastre integral i efectivament els estudiants sortien amb grans índex de fracàs escolar i sense unes bases mínimes de coneixement. Ja se sap, coses de voler ensenyar en Català.

 

Un exemple palmari és la seva Consellera d'Educació, Joana Maria Camps (que no deu haver arribat gaire lluny com a estudiant).

 

La tal Consellera és la prova vivent que el sistema educatiu balear s'ha de reformar a màxima velocitat, donant doncs tota la raó al Bauzà, "Pep Ramon" pels amics, també conegut per PP. En una intervenció aquesta setmana al Parlament de Ses Illes, la senyora Camps ha arribat a mencionar dues vegades, tot parlant -és clar- d'educació, de l'informe PISA. Doncs resulta que la Camps, en una intervenció traduïda del Castellà via traductor automàtic tipus "Google Translator" o similar, li han traduït a tenor literal Informe PISA per Informe "Trepitja".

 

He hagut de llegir la nota de premsa dues vegades perquè no m´ho podia creure. Que la Consellera d'Educació d'una Comunitat no tingui ni idea de l'informe PISA i dues vegades mencioni en públic Informe TREPITJA només pot voler dir que la Camps no té ni idea del que està parlant i això ja de per sí és greu en algú que ocupa un càrrec públic.

 

Però que una Consellera d'Educació no sàpiga què és l'informe PISA  és com si un mecànic no sabés el que és un cigoñal o una bugia. És una clara mostra de com fan les coses els polítics. En PP Ramón nomena càrrecs a dit amb independència dels seus coneixements i l'adeqüació de la persona al càrrec.

 

Intrínsecament fa pudor i vergonya, però després de tot l'enrenou provocat per aquest individu enfrontant-se a la majoria dels pares i comunitat educativa de Ses Illes, la descoberta d'aquest cas fa senzillament fàstic.

 

A que no dimiteix ningú?

 

 

 

La interlocutòria del jutge Ruz

En qualsevol pais normal, després de la interlocutòria d'ahir del jutge de l'Audiència Nacional española Pablo Ruz (DILIGENCIAS PREVIAS 275/2008. PIEZA SEPARADA “INFORME UDEF-BLA Nº 22.510/13”)
   
el president del govern i els orgues de govern de Partido Popular haurien presentat la dimissió. Però això, és clar, en un pais normal, no pas a Burkina Fasso.

 

És extraordinari que un jutge de l'Audiencia Naciaol manifesti a tenor literal (extret de l'interlocutòria) "la presunta existencia por parte del Partido Popular de una cierta corriente financiera de cobros y pagos continua en el tiempo, al margen de la contabilidad remitida por el Partido Popular al Tribunal de Cuentas, que, entre otros extremos pendientes de indagación, habría sido utilizada en el presente caso para atender a determinados pagos al arquitecto y responsable de la empresa UNIFICA encargada entre los años 2005 y 2011 de la ejecución de diversas obras de reforma y remodelación de la sede principal de la referida formación política en la ciudad de Madrid, sita en la calle Génova nº 13, pagos que no se habrían reflejado ni en la facturación ni en la contabilidad oficial, sino en la contabilidad paralela o “B” llevada en el seno de la citada formación y de la que eran presuntos encargados los imputados Luis Bárcenas Gutiérrez y Álvaro de Lapuerta Quintero...)" i que ningú del Partit Popular surti ni tan sols a donar explicacions.

 

El jutge Ruz és un profesional diligent i valent, però malgrat les pegues de tota mena que li ha posat tan Partido Popular com la pròpia policia, no ha tingut gaire feina. Les probes són aclaparadores (aquí tothom es creía investit d'impunitat perpètua) i al cim El Mundo li'n va fer una part important. I la "justicia de carrer" ja ha emès veredicte de culpabilitat. Allò que diuen a Madrit - ciutat, no concepte- "blanco y en botella, leche", que he citat en aquest blog en alguna altra ocasió, és en aquest cas una palmària realitat.

Tothom que estigui mínimament informat i tingui dos dits de sentit comú sap que el finançament extra-comptable per via de comissions contra adjudicació d'obra és tan real com que la terra gira al voltant del ´sol i no és exclussiu del PP sino de qualsevol partit que "ha tocat" responsabilitat de govern i per tant té la potestat d'adjudicar obra pública.
 

 I ara què? Doncs com sempre, per part del Partido Popular i en particular del seu màxim dirigent, a posar-hi una pàtina de temps, esperar que el temporal escampi i a centrar-se a resar perquè la crisi passi aviat (fent més enllà d'escanyar les autonomies molt poca gestió, tot sigui dit de passada) i a esperar també que no es pugui acabar de probar res (el jutge Ruz utilitza massa vegades la paraula "indiciario") o que la major part dels fets hagin prescrit.

Si amb l'afer del vessament de 63.000 litres de fuel al mar no va passar res, amb un fet menor com el diner negre del PP què ens podem esperar? Segurament que hi hagi "SENI" i que tot acabi, en expressió castellana "en agua de borrajas".

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Corredor mediterrani: obscurantisme

 

Llegeixo al Blog de l'Eduard Nogués un post que em crida poderosament l'atenció: "El corredor mediterrani ha sigut APROVAT per la Comissió Europea en 546 vots favorables , 104 de CONTRARIS i 41 abstencions , PP , PSOE i el govern espanyol han votat en contra".

 

M'agradaria contrastar un tal despropòsit perquè costa de creure'l. Faig una cerca a premsa de tot l'espectre polític per assegurar una "certa" objectivitat. Tota la premsa fa menció a la votació, confirmant el que escriu l'Eduard quant als vots favorables, contraris i abstencions. No aconsegueixo conèixer però qui ha votat què a cap dels diaris que consulto i penso que és increïble aquest obscurantisme. Que no paguem els nostres impostos?

Em connecto al web del Parlament Europeu per veure si hi ha més sort i hi navego força estona. Trobo la votació (de forma no pas exactament fàcil). http://www.europarl.europa.eu. El Català brilla per la seva absència, tot i ser una llengua molt més parlada de les que apareixen al menú principal.

El resultat de la votació apareix tabulat en un quadre que reprodueixo sense les línies (que la importació es menja):

Asunto Enm.

n°

Autor - Autora VN, etc. Votaciones Votaciones por

VN/VE -

observaciones

200 + de 40

diputados

VN ↓

Anexo I, volumen

14/33

193 ECR ↓

Anexo I, volumen

16/33

194rev + de 40

diputados

↓

Anexo I, volumen

17/33

195rev + de 40

diputados

↓

Anexo II, seccion 2 196rev + de 40

diputados

↓

Votacion: propuesta de la Comision +

Votacion: Resolucion legislativa VN + 546, 104, 41 Sóc incapaç de descobrir com han votat els partits. Em faig creus de com funciona la democràcia....La burocracia i la partitocràcia es protegeix i s'autoalimenta. Les institucions no tenen remei.

D'infidelitats mentals o genitals

L'altra dia escoltava la Coppulo al "Suplement" de Catalunya Ràdio i parlàven d'un tema que, al principi em van venir ganes de passar-me a Flashbac perquè els fogots de la Coppulo de vegades em fan gràcia i d'altres m'exasperen i la nit anterior no havia dormit gaire bé.

 

Però com sigui que tenia més d'una hora d'autopista vaig aguantar una estona i al final va aconseguir captivar-me. El motiu de tertúlia amb psicòlegs, sexòlegs i opinadors de capçalera, era el resultat d'una enquesta sobre la infidelitat. Primer vaig pensar que seria un tòpic, però després de sentir el que en va coordinar els resultats vaig començar a interessar-me'n. La història es resumexi més o menys partint d'una o vàries (falses?) premises respecte de la infidelitat.

 

El postulat tradicional era que la infidelitat era fonamentalment masculina i que acabava essent mental (assumint òbviament l'apriorisme que la utilització de prostitutes no constitueix pròpiament infidelitat), ja que l'home infidel ho era perquè buscava en una altra l'amor i/o la passió que no havia trobat (o havia perdut) en la seva parella de sempre.

 

Doncs el resultat de l'enquesta és extraordinariament revelador: les dones són avui en dia tan o més infidels que els homes i les seves infidelitats són de forma gairebé exclussiva genitals, sense passió, sense compromís, sense pretendre deixar la parella estable, amb la que en moltes ocasions hi ha fills en comú.

 

Això posa de manifest com ha canviat el món de les relacions sexuals en particular i humanes en general. La dóna està més preparada avui en dia -interpretava el sexòleg, que alguna cosa deu saber al respecte- per diferenciar amor i compromís de fogot sexual i que té molt clar que són dues situacions diferents i que no tenen perquè ser incompatibles.

 

Em ve a la memoria el que m'explicava fa un temps una coneguda recent separada: "a les discoteques, les de la nostra edat i condició" busquen mascles per passar la nit amb desesperació i quan hi ha hagut una coincidencia de pulsions, se'n van a cada de l'un o de l'altra i es desperten l'endemà sense ni tan sols haver-se preguntat el nom. Pel que he vist en el poc temps que em bellugo en aquests terrenys, les dones sempre porten la iniciativa".

 

Les enquestes acaben sempre tenint un punt de raó (excepte les electorals, que fallen com escopetes de fira).

 

 

La vergonya de la Caballé

Llegeixo la premsa d'avui i com que ja passo les pàgines de política i del procés sobiranista i del Montorito  i de l'Espanya Imperial com si no existissin, em concentro en les notícies que són diferents. Però tot i l'esforç per a cercar la diferència, l'ambient està tan empeltat de separatisme i contra-separatisme que els periodistes busquen la notícia fins i tot en el fons d'una tassa de café.

 

M'interessa una entrevista que li fan a la Caballé, la soprano, el dia 13 de setembre a Saragossa, dos dies després de la Via Catalana, que per obscures circumstàncies no ha transcendit fins ara.

Sempre havia sospitat que la senyora en qüestió era molt, molt  de dretes (a diferència d'en Carreras o en Domingo, que són d'una altra fusta), com ho són la majoria de persones que ploren amb llàgrimes falses i veu de falset, però aquesta impostura no la imaginava tan depravada.

La Caballé diu que plora per les cadenes (fent referència a la Cadena Humana de l'11 de Setembre), però matitza, no fóra cas que algú li recriminés les tones d'or que porta al cim en forma de cadena, i diu: "Les cadenes poden ser de ferro, d'or, de plata, però han de ser bones cadenes. No han de ser cadenes que separen i humilien". Ho trobo extraordinari, si senyor! Pit i collons. I afegeix aquell argument que l'Alicia Sánchez, "Alice" pels amics, fa servir amb tanta soltura i capteninent: ,  "S'ha dit que hi ha hagut un milió i mig de persones a la cadena, on eren els 7 milions?". La millor resposta seria: "Esperant el 12 d'octubre per a manifestar-se en contra de la Via Catalana", però no, no hi ha ni tan sols la gosadia de voler-hi posar imaginació: "Com que no em minifesto a favor, vol dir que estic en contra". Com es pot mancar tant d'intel·ligència? És l'edat?  Són els diners? És la ràbia dels contra els que pensen diferent?

 

Fins aquí, hom podría encara entendre-ho si la residència social, fiscal i personal de la senyora soprano fóra Catalunya (o Calatayud), però vés per on...La Caballé és resident fiscal a....Andorra. Home, senyora Caballé...que Vostè vulgui estalviar-se impostos ho entenc. És per alguns, o per molts, m'atreviria a dir, fins i tot legítim en persones que en guanyen tants com Vostè. Però dona, no s'ompli la boca d'espanyolitat, perquè llavors se li veu el plomall. No és pot anar omplint-se la boca d'Espanya i la seva bandera i tributar al "País dels Pirineus", només perquè allí la fiscalitat és més reduïda.

 

Fa veritable indignació un comportament com el seu. Torni els diners que ha estafat a l'erari públic espanyol. Tingui pebrots i sigui patriota. Potser fins i tot els farmacèutics catalans cobraran a temps, i llavors, prengui una "rojigualda" i ompli's la boca d'Espanya, que potser aleshores n'estarà totalment legitimada.

 

 

 

Chapapote

Hi ha coses de les que passen en aquesta Pell de Brau que encara tenen la capacitat d'escalfar-me (més que no pas refredar-me). La sentència del cas "Prestige" ha estat un altre clar cas d'aquesta manca d'independència de la justicia -manca veritable de separació de poders- que caracteritza les democràcies de baixa intensitat.

 

Després que transcendís que un indult d'aquells que no s'acaben d'entendre (violadors, pederastres, conductors suïcides) fóra d'un conductor assassí fill d'un personatge relacionat amb el poder ens trobem ara davant una sentència que quan algú en llegeixi la noticia fora d'Espanya girarà el cap a dreta i esquerre amb un somriure i pensarà...o dirà...."Això només pot passar al Sud...".

 

Costa d'entendre que el desastre ecològic més gran de la historia d'Europa trigui onze anys a jutjar-se. També costa d'entendre que un cas de potencial delicte ecològic es jutgi a Galícia i no a Estrasburg, o a Brussel·les; és a dir, que la competència en aquest tipus de delictes no estigui transferida a Europa.`

 

Però el que costa d'entendre de debò, el que encara em deixa estupefacte, el que ens demostra clarament que o el codi penal espanyol o la seva interpretació i aplicació foten aigües per tots costats és que ningú hagi estat declarat culpable. Ni l'armador del buc, ni els oficials que governaven el vaixell, ni els membres del govern que amb les seves actuacions i decisions negligents van contribuir a causar un desastre de magnitud estratosfèrica han estat declarats culpables.

 

És simplement extraordinari. En una decisió que els experts qualifiquen com a mínim d'insòlita, les autoritats del moment (algú recorda els "finos hilillos de plastilina" dels que parlava un ministre descerebrat que ara és el president del govern espanyol?) en comptes de portar el vaixell cap a la costa, el van allunyar. La conseqüència va ser el vessament al mar de 63.000 tones de combustible que van contaminar 3.000 km. de costa i van arribar a afectar terres tan llunyanes com Irlanda i  França.

 

I no passa res. I això dol, sobre tot als que encara ens queda un dit d'esperança en el sistema. Una jove valenciana paga uns bolquers pel seu nadó amb una targeta de crèdit robada o extraviada (en aquest cas tant fa) i la volen  engarjolar tres mesos (i estan a punt). Uns corruptes i uns descerebrats causen per acció o omissió el major desgavell ecològic de la Unió Europea i ni tan sols hi ha reclamació de responsabilitat civil.

 

No cal parlar-ne gaire més, ja que és del tot incomprensible. Ens hauríem de fer ciutadans del planeta Mart.