Independència judicial

No tinc vocació de taumaturg ni endeví, però dels tres casos en els que el jutge Garzón estava imputat (per fer-ho curt, Gürtel, cobraments de conferències i investigació dels crims del franquisme), hagués apostat triple contra senzill que una vegada l'"establishment" (només una part de l'estament judicial, afortunadament) se l'havia carregat per sempre més en el cas més punyent dels tres en què se'l jutjava -onze anys d'inhabilitació en un jutge de més de cinquanta anys són una condemna definitiva- dels altres dos casos se l'acabaria exculpant, sia per prescripció sia perquè a Villabotijos de Abajo han tret el Sancristugros perquè és la Festa Major.

I això m'omple de profunda preocupació, perquè si tant segur estigués que em tocaria la sisquarantanou, no faria altra cosa que comprar bitllets. O sigui que, parlant amb plata, acabo pensant altra vegada que el senyor Pedro Pacheco, etern ex-alcalde de Jerez, no estava tan allunyat de la realitat. La justícia, com els àrbritres de la Leb Or de bàsket (per cert, fent un incís, el robatori que vaig presenciar divendres passat en el partit que el Girona jugava a casa contra el Lleida va ser de jutjat de guàrdia), aplica el principi de la compensació d'una forma que em sembla força -massa- sistemàtica, perquè al capdevall no cal ser un expert en lleis per a arribar a la trista conclussió que la justícia en aquest món al que vivim (crec que no és un atribut exclussiu de les Espanyes), està molt més polititzada del que seria desitjable.  I el que em sembla pitjor, que s'abusa de les formes, del manual -des d'un punt de vista normatiu- per acabar justificant el defecte de forma, l'exculpació del culpable, la impunitat del poderós.

Que no es jutgi al senyor Millet (això de senyor és un pur formalisme d'estil, perquè aquest delinqüent, de senyor no en té res), o al senyor Montull (idem), o que un jurat popular exculpi al senyor Camps (un altre formalisme), o que el tal Urdangarin, després de 23 hores de declaracions absolutament inacceptables des d'un punt de vista judicial i ètic surti del jutjat sense presó preventiva, o que un tal senyor Matas continui xulejant la justícia en les seves declaracions,  són fets que el ciutadà del carrer no acaba d'entendre. No s'enten el "no passa res en funció de qui siguis". No sóc ningú per arrogar-me el coneixement de l'opinió del ciutadà del carrer, però em sembla que copso el sentir d'una part del pagador d'impostos.

En el cas que veritablement feia mal i posava en evidència a la dreta corrupta i desmuntava la trama Gürtel es van cometre, diu la sentència, tota mena d'abusos de poder i de conculcació de drets fonamentals dels acusats que han acabat condemnant el jutge Garzón. Segur que no va estar del tot correcte en la instrucció del procediment (tot i que bona part dels seus arguments de defensa em semblen força sòlids) però això no detreu que els personatges investigats (a petició de la policia, recordem-ho), són veritables delinqüents, per molt militants del PP que siguin. I pel que fa al senyor Camps, per cert, el Jutge Castro, haurà d'acabar imputant-lo com a derivada del cas "Noos", va quedar retratat en les converses telefòniques enregistrades amb el tal "Bigotes". D'acord que tots som innocents mentre no es demostri el contrari, però la saviesa popular diu "blanco y en botella, leche", doncs això. Leche.

Els amics de les Arts - "Espècies per catalogar"

Els meus dos fills s'esperaven el divuit de febrer, dissabte passat, amb pam de candeletes. Al Media Markt de Girona els 4 membres de la banda "Els amics de les Arts" signaven el seu darrer disc: "Espècies per catalogar". Així doncs, quan vam acabar els seus dos campionats d'escacs vam anar a comprar el disc (preu més que raonable, 13,90 € - a l'Apple Store en val 9,99€, però no té la mística de la caràtula ni les lletres, ni es pot signar, o sigui, que no hi ha color-) i ens vam posar a la cua per a la signatura. Tot i el fred, l'organització va posar estufes fora  i la veritat és que va anar molt de pressa, i en un tres i no res erem dins la carpa, els nens fent-se fotos amb en Joan Enric, en Dani, l'Eduard i en Ferran. Ens van signar el disc i van estar com són, naturals, simpàtics i com si en comptes de signar discos estiguessin fent una copa en un bar, envoltats d'amics.

Anaven preguntant al personal que què semblava el disc, i la veritat és que jo encara no havia sentit més que la cançó "Monsieur Cousteau" que les ràdios van anar repetint des del dia de la sortida pública del disc, i quan li vaig preguntar a la meva dona, "no acaba d'enganxar....no és un Jean-Luc...", em va dir, i de fet vaig pensar que tenia força raó.

Encara que sense una discografia massa ampla, reconec que aquests nois han portat una alenada d'aire fresc al pop català, igual que els Mishima, Mazoni, Manel, Sanjosex, en Roger Mas i tants d'altres. I he comprat tots els seus discos: "Castafiore Cabaret" -aquest es podia descarregar legalment de franc-, "Roulotte Polar", "Bed & Breakfast" i ara aquest darrer. I com que els altres tres discos em van enganxar molt i molt, amb algunes cançons que trobo d'una frescura que les fa màgiques ("Per mar i muntanyes", "L'endocrina", "4-3-3", "V" o "Tren transiberià"....), em feia por que l'èxit del "Bed & Breakfast" no els hagués afectat la creativitat (ha passat moltes vegades, sense anar més lluny em venen al cap els Estopa, ara mateix), i que aquest disc no fos ni carn ni peix. Així que en pujar al cotxe amb els nens el vam posar i vam anar "picant" per les 12 cançons del disc. I en un principi quan més o menys ja havia navegat per tot el disc, vaig tornar a tenir la mateixa sensació, perquè més enllà de "Miracles" (una cançó molt divertida en la que tots els que encara tenim nens una mica petits ens hi hem de sentir identificats) i "L'home que dobla en Bruce Willis" (increïblement senzilla però enganxa des del començament) no em va quedar cap altre tema amb aquell punt que enganxa. Va ser però en escoltar-lo una segona i una tercera vegada quan vaig pensar que estava molt equivocat.

"Espècies per catalogar" és un disc madur, amb lletres molt treballades, uns arrenjaments musicals molt ben fets i que s'adiuen molt bé a les cançons, i algunes peces extraordinàries, que en una primera audició em van passar desapercebudes, però de les que segur se'n parlarà. Hi ha unes quantes perles com ara "Tots els homes d'Escòcia" que et va atrapant conforme avança (vols saber què passa), o "Louisiana o els camps de cotó" on expliquen amb tota naturalitat un cas dels que tots en coneixem algun. En definitiva un molt bon disc, a l'alçada, com a mínim de "Bed & Breakfast", però que té potencial per arribar més lluny. 

Lleis Òmnibus i altra vegada l'Alícia

Cerco al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans la parauleta dels nassos que darrerament està tan en boca de tothom, sobre tot de l'Artur i de l'Alícia. I la seva acepció literal i única és: "Òmnibus: m. [LC] [TRG] Vehicle públic o privat que té capacitat per a transportar més de nou viatgers, incloent-hi el conductor" més que res per refermar la meva impressió que els humans ens hem begut l'enteniment fins i tot en la definició i el bateig de les coses. És a dir, em connecto al web de la Generalitat i efectivament es parla, de forma totalment impròpia, és clar, de les 3 lleis òmnibus, totes tres aprovades a dia d'avui. No sé per què caram tenim la mania de no dir les coses pel seu nom, o d'intentar-les camuflar o dir mitges veritats i mitges mentides, instal·lats de forma perpètua en una campanya electoral inacabable on els que manen miren fonameltament de cobrir-se les espatlles i els que esperen manar miren fonamentalment de fotre els que manen.

Diu la Generalitat (textual) que l'objectiu de la norma és simplificar l'Administració, aprimar la legislació i els tràmits burocràtics i afavorir la reactivació econòmica. Fàntàstic com a declaració de principis!

I al final, segurament sí que tot aquest procés de -suposadament- racionalització calia (no hi ha res pitjor que fer lleis per fer lleis, i d'això el Tripartitus en sabia un niu, de fer lleis i posar amigues i amics a cobrar dels diners públics) però després, quan hom va a la lletra petita, les coses acaben essent més o menys com eren.

Ho dic perquè darrerament he tingut l'ocasió de viure-ho en les meves pròpies carns en un procés de solicitud de permisos d'activitat i llicències ambientals. És a dir, he pogut veure una mica la part que té relació amb la "d'aprimar la legislació i els tràmits burocràtics". I al capdevall molta fressa i poca endreça. L'única diferència és que abans, per començar havies d'acreditar una muntanya de coses, si no no podies iniciar, i ara has d'acreditar les mateixes, però a posteriori, és a dir, que, en el límit, la notificació prèvia d'inici d'activitat es pot veure frustrada després d'haver-te gastat un munt de diners. En fi, cada vegada sóc més partidari de tenir un conjunt de regulacions potent però mínim, i que sobre tot, sobre tot, estigui feta amb sentit comú. I en aquest àmbit, puc donar fe que la legislació medioambiental d'aquest país, associada a l'activitat productiva, ha estat i continua essent un magma confús, complexe, poc fonamentat i sobre tot car. O es que algú es pensa que a Alemània o França, que es pot començar una activitat en quatre dies i dos tràmits, tots són uns delinqüents que es pasen el dia contaminant i posant en perill la seguretat i salut dels treballadors?

Però el que em preocupa molt també és allò que pugui tenir a veure amb l'"aprimament" quan aquest es refereix a aspectes fonamentals de país. Encara no hi ha informació disponible (o al menys jo no l'he sabut trobar) sobre la darrerament tan anunciada llei òmnibus de les comunicacions, però en aquest cas el que ha anat transcendint em fa més por que una pedregrada. Si l'Alícia li ha donat suport, malu!! que hagués dit la meva àvia. Aquí, com a tots els àmbit de l'Administració, perquè es gestionen diners de tots, cal qüestionar-s'ho tot i revisar-ho tot, per descomptat, però el que no es pot fer és tocar les essències del país, perquè si perdem això perdem una bona part d'allò que ens fa sentir-nos part del col·lectiu que som i volem seguir essent.

Només el que he sentit sobre la supressió (progressiva, que no sé ben bé què vol dir) de la publicitat a TV3 i Catalunya Ràdio, és una pèssima notícia perquè al capdevall suposa menys ingressos procedents de fora de l'Administració, i per extensió, posar en perill la continuïtat o com a mínim un empobriment de la qualitat d'uns mitjans que fins la data han demostrat ser una potentíssima eina de cohesió social, integració i defensa d'una llengua i una cultura que rep bofetades i amenaces per tots costats. Seria altament lamentable (i perillós) que CiU venés un instrument tan important al PP per un miserable plat de mongetes.

Però en aquest país, hi ha moltes persones, com l'Alícia, que malhauradament no tenen cap problema en defensar les milionades de subvencions del Govern de Madrit (concepte) a l'Instituto Cervantes, però que s'estiren els cabells si la Generalitat subvenciona Òmnium Cultural. Doncs, saps que, Ali? Jo també faré com en Guardiola, avui amb faré soci d'Òmniun Cultural i en faré socis els meus fills.

L' Alicia

És sense dubte una de les grans guanyadores del Partit Popular en el congrés de Sevilla, com a resultat de ser una de les grans guanyadores de les darreres eleccions catalanes. 18 escons al Parlament de Catalunya és un resultat que, de facto, la converteix en la força política determinant de l'estabilitat a  Catalunya.

Com a premi a la seva gestió, és una figura ascendent que, a més a més de col·locar una colla de membres de la seva confiança al gavinet de'n Rajoy I, "el missing" (Jorge Fernández, Dolors Montserrat, Jorge Moragas, José Luís Ayllón), acaba d'aconseguir substituir a Miguel Arias Cañete (aquell del Plan Hidrológico Nacional "por cojones") en la comissió de llistes del partit. Per tant en un partit governat per dones: la "presidenta" del govern espanyol de facto és la Soraya Sánchez de Santamaría i la "presidenta" del Partit és la Dolores de Cospedal, l'Alícia és un valor en ascens. Ella ho sap, i aprofita aquest estat de gràcia amb mà de ferro, intentant sortir a la foto cada dos per tres i refregant a la cara dels convergents que és gràcies a ella que la política catalana ha assolit un cert nivell d'estabilitat.

I em pregunto, fins on és capaç d'arribar? És evident que la resta del PP té la mirada posada en el partit a Catalunya. En primer lloc perquè l'altre feu tradicionalment hostil, l'altre poblet gal envoltat de tropes romanes, ha aconseguit pactar a Euskadi amb el partit socialista i en Basagoiti no té ni de bon tros la pressió que hi havia fa un temps. La treva d'ETA també ajuda a que d'Euskadi se'n parli menys. En segon lloc. I en segon lloc, i més important, és que del pacte fiscal se'n parla cada dia més (a Catalunya i a fora) i el sobiranisme és també un valor en ascens. L'Alicia és el cap de casal de les forces que han d'espanyolitzar els irreductibles gals (un rèdit de 500.000 vots a les darreres eleccions l'avala de forma significativa), però ho ha de fer amb mà esquerra, amb cants de sirena i no amb els pilums.

Per tant és probable que la gota malaia continui. D'una banda pactem la progressiva eliminació de les "ambaixades catalanes", afer del que, per cert, se n'ha parlat molt poc i de l'altra fem venir la ministra de foment perquè els prometi uns quants milionets per arreglar el desgavell de RENFE. D'una banda pactem el suport als pressupostos del 2012 i d'altra fem una llei omnibus de telecomunicacions per a iniciar el desmantellament de la ràdio i televisió pública catalanes...(això sí que és veritablement greu i mereixerà un article sencer al blog).

Fa anys, al pacte del Majèstic els catalans ens hi vam deixar més del que ens pensem, i, com apunta avui el Toni Soler a l'Ara, si el nostre catalanisme es redueix a la qüestió econòmica (que és justament la pretensió de l'Alicia), aquesta senyora haurà començat a guanyar la partida.

Ètica i corrupció

La corrupció és inherent a l'ésser humà, i aquesta és una màxima universal que opera des d'Haiti (un dels Estats més corruptes del planeta segons els índex de corrupció de les Nacions Unides) fins a Suècia (un dels menys). I és intríseca a l'ésser humà perquè ho és la cobdícia, l'afany pel poder o, més aviat, els beneficis que el poder comporta, o el diner fàcil que el poder comporta.

I aquesta es dóna en tots els àmbits de la nostra vida, tant a l'empresa (ja sigui privada o pública) com a les Administracions Públiques. I és en aquest darrer àmbit on el ciutadà de carrer, el que paga impostos i pateix la part més descarnada de la crisi, la considera més cruel quan en té coneixement.

Aquesta setmana que avui acaba ha transcendit que el President de la República Alemanya, Christian Wulff ha presentat la seva dimissió per, diguem-ho de manera políticament correcta, tràfic d'influències. En Romà Paladí, per acceptar favors econòmics com a resultes del càrrec privilegiat que ocupa. Favors tan poc edificants com ara crèdits privats a tipus d'interès zero o vacances pagades per empresaris "amics", i el que és pitjor, la cirera del pastís, haver intentat amagar-ho censurant una informació que pretenia publicar Bilt (i que el final ho va fer). A les nostres terres Sudeuropees aquesta música ens sona molt i molt, i els músics són sobradament coneguts: Juan Antonio Roca (Ajuntament de Marbella), Fèlix Millet, Jordi Muntull, Jesús Gil, Álvaro Pérez "el Bigotes", Francisco Camps, Ricardo Costa, Macià Alavedra, Jaume Matas, Carlos Fabra (Diputació de Castelló), "Bartu" Muñoz (ex-alcalde de Santa Coloma), Maria Victoria Pinilla (ex-alcaldessa de La Muela), Iñaki Urdangarin, i un llarg etcètera que seria pràcticament inacabable. La característica comuna de tots ells (a excepció del Juan Antonio Roca) és que no n'hi ha cap a la presó i que la presumció de culpabilitat (i la percepció per part del ciutadà) és molt alta.

Christian Wulff però, que també volia mirar d'escaquejar-se i per tant, encara que el senyor President no és precisament cap angelet, en conèxer que la Fiscalia de Hannover ha iniciat una investigació per tràfic d'influències, ha presentat la seva dimissió immediata, amb llum, taquígrafs i la seva esposa al costat, aguantant el temporal. En canvi aquí el Senyor Camps, en comptes de morir-se de vergonya per unes gravacions que han reflexat la seva veritable natura de forma implacable i aclaparadora, cel·lebra el 5 a 4 com una victòria a la Champions, i no només no s'avergonyeix sinó que presenta una tesi doctoral -plena de faltes d'ortografia, per cert- un dia abans que canvïin la normativa que li hauria impedit defensar-la. En canvi aquí, el Senyor Macià Alavedra cel·lebra la seva inculpació amb el millor Champagne francès a la seva finca de Calella de Palafrugell. En canvi aquí, no plega ningú, no es penedeix ningú, no dimiteix ningú, no li cau la cara de vergonya a ningú. Sense dubte que el desgavell del sistema judicial espanyol no hi ajuda gaire, però malgrat tot, sóc raonablement pessimista respecte al camí de la regeneració del sistema.

Fins i tot en això el tòpic del "Spain is different" és aplicable.

Mandinga

La primera vegada que vaig sentir a parlar del "mandinga" deuria tenir uns 10 anys, arran d'una sèrie que en l'època de la televisió de canal gairebé únic (aleshores "la primera cadena de televisión española"), i que els de la meva edat i més grans tenim encara a la memòria com a un referent; estic parlant de l'adaptació televisiva de  "Raices" de l'escriptor Alex Haley, i el personatge central n'era un esclau que, si no recordo malament, es deia "Kunta Kinte".

Aleshores vaig saber que el mandinga era l'idioma amb el que es comunicaven els esclaus de la família de Kunta Kinte, i òbviament tenia connotacions més aviat pejoratives, ja que era la llengua parlada pels esclaus portats a Amèrica des del Senegal i Gàmbia fonamentalment. Donat que els esclaus eren considerats essers inferiors, en una interpretació pràctica lleugerament pel sobre dels animals domèstics, el que parlaven aquells esclaus era una llengua primitiva i despreciable, condemnada a la desaparició.

Doncs vés per on, que 35 anys després, he tornat a sentir parlar del mandinga de la veu del jutge Carlos Dívar. Aquest personatge (no mereix malhauradament millor qualificació), té el dubtós honor d'ocupar la presidència del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, i la perla que va deixar anar ahir al Congrés va ser que ell és persona profundament respectuosa amb les llengues "vernàcules", fins l'extrem que una vegada, quan era jutge instructor, va tenir el cas d'un pobre homenet, que només parlava la llengua mandinga (ell en va fer esment com a "mandingo") i que per tal que l'home es podés defensar, li va aconseguir un traductor. Així de comprensiu és el gran jutge.

El diputat Tardà va queixar-se públicament del despreci que el jutge havia mostrat envers la llengua catalana en comparar-la -de forma pejorativa, és clar- amb el mandinga i el gran prohom va acabar disculpant-se i diguent que, en la intimitat, llegeix versos de Salvador Espriu. Fantàstic, em sona que hi ha algun altre d'aquests individus de la dreta cavernària hispànica, que va confessar un dia la utilització del català a la intimitat. Afortunadament no recordo el que llegia. Fent un símil diria que el prohom Dívar ha fet com els àrbitres dels partits de bàsket de la Leb Or (segona divisió del bàsket patri, a la que milita -per poc temps ja- el Girona). En la seva mediocritat en la interpretació de les normes i reglament del bàsket, s'equivoquen contínuament (tant a favor com en contra), i aleshores, quan el públic els escridassa molt, practiquen el noble art de la compensació: he pitat una falta en atac potser excessivament rigurosa, doncs no patiu, ara pitaré unes passes a l'equip contrari perquè em surt del xiulet.... I així anar fent (aquest afer mereixerà algún dia una entrada específica al blog). Doncs el gran jutge ha fet igual. Ha demanat disculpes per la desafortunada expressió, però això no treu que ja s'ha retratat, que ja ha deixat dit de forma clara i manifesta el que pensa del català: no pot utilitzar-se a la justícia de forma general perquè la considera una "sub-llengua". És com els àrbitres de la Leb Or, són dolents encara que amb els crits acabin pitant de forma casolana.

Aquest és un dels grans drames de la Pell de Brau: en comptes de sentir orgull per compartir un territori amb una pluralitat lingüística altament enriquidora, ens volen imposar la uniformització del castellà, al·legant raons d'eficiència i cost i provant de convèncer-nos que això de parlar català és de sub-races, equiparable a una llengua africana. Doncs fantàstic, passem-nos tots a l'anglès o al xinès, i farem passes de gegant cap a l'harmonització. No és aquesta la Espanya que va somniar en Joan Maragall, ni la que jo un dia, cada vegada més llunyà, vaig creure possible: "Escolta Espanya, la veu d'un fill teu que et parla en llengua no castellana".

Nacional II i Renfe de les vergonyes

Aquests darrers dies per raons diverese he hagut de transitar per una carretera per la que feia anys que no passava, la que he batejat com a Nacional II de la vergonya, des de Franciac fins a Palafolls. En una ocasió ho he fet de nit (d'un perill extrem, escandalós i de jutgat de guàrdia m'atreveixo a afegir) i de dia (digne del millor tour per carreteres del Gabó o Burkina Fasso). Sembla surrealista, o tercermundista, o qualsevol "ista" que hom es pugui imaginar, però és una realitat, perillosa, tangible, real; i ningú no és a la presó. La màgia de la democràcia.

L'aparell d'infrastructures del flamant nou govern del PP que presideix la senyora Ana Mato ens diu ara que el pla d'infraestructures 2012-2024 (quan ja serem tots calbs), destinarà 77.000 milions d'Euros en obra pública, entre carreteres, vies fèrries i aeroports. No està encara clar quant de tot aquest manà caurà a Catalunya, però sobre tot, sobre tot, el que queda més fosc és el quan. Perquè la senyora Mato, malgrat ser de Zamora sembla gallega, com el seu predecessor (es sabut per tothom que els gallecs són aquells ciutadans d'una regió del nord de la mare patria que no se sap mai si baixen les escales o les pujen) perquè per dir que el pla s'anirà executant en funció de les disponibilitats pressupostàries no cal ser la Ministra de Foment, el meu fill petit també ho podria dir, amb una mica d'entrenament.

La qüestió aquí és que tenim un tram d'uns quants quilòmetres (uns 30) d'una carretera que pertany a la xarxa de les carreteres de l'Estat (i per tant l'execució i manteniment de les quals pertoca a Madrit -concepte, no ciutat-) en el pitjor dels estats possibles: un desdoblament començat i interromput, amb els perills que la situació comporta donada l'altíssima densitat de trànsit que suporta aquesta via. O sigui, tenim, per posar un exemple, l'autovia de Badajoz a Almendralejo, que deu suportar un trànsit de 30 vehicles per hora on tot lluu com l'or, mentre que aquí, en una de les carreteres més transitades del país (llegeixi's en aquest cas tan Catalunya com Espanya), entre cartells d'obres, línies grogues, canvis de rasant i restes d'obra que recorden un cataclisme nuclear, ens informen que els 1.964 milions que cal destinar per acabar l'obra no sabem exactament quan arribaran a port. Això sí, els alcaldes de la zona afectada s'indignen i es queixen, i prou. Perquè malhauradament, mentre insfraestructures bàsiques del país segueixin depenent de la voluntat i disponibilitat de Madrit, anem arreglats.

Això mateix passa amb la xarxa de rodalies de Renfe, traspassada a la Generalitat sense partides pressupostàries per a afrontar obres urgents de millora. 3 accidents en pocs mesos, i el darrer, el de Mataró, va acabar amb 10 ferits quan podia haver acabat en una tragèdia de proporcions descomunals. I tot això després que la Malena vingués a inaugurar AVES i que el Sr. Víctor Morlán, secretari d'estat d'infrastructures de l'extint govern socialista desplacés el seu despatx a Barcelona durant força mesos per intentar redreçar una situació que se n'anava pel pedregar. Si deu ser greu la cosa que la senyora Ministra ha decidit venir a Barcelona dimarts de la setmana vinent....

En fi, cada dia ho tinc més clar. O ens gestionem les nostres infraestructures nosaltres, o cada vegada anirem més coixos. No sé si això ho arregla el pacte fiscal de l'Artur Mas, o el concert econòmic de dret, però el que es una evidència cada vegada més flagrant és que la cosa no pot seguir així.