Tocar de peus a terra. Quan la festa s'acaba

Alguns dels esdeveniments que s'han esdevingut els darrers dies fan pensar que tal vegada, tal vegada, estiguem assistint per primer cop en molt de temps al retorn del sentit comú, en el sentit més ample de la paraula. Els tres exemples que cito a continuació ho comencen a apuntar, però s'acosta una marea de realitat molt més extensa. 

Efectivament, les eleccions del "Midterm" als Estats Units han estat una veritable victòria de la democràcica, contra tot pronòstic (fins i tot els que havia fet jo mateix, afortunadament). La clau d'aquesta victòria del Partit Demòcrata -amb la majoria al Senat ja assegurada passi el que passi a la repetició de les eleccions a l'estat de Georgia el 6 de desembre i en tot cas un possible derrota a la Cambra de Representants que en tot cas ho serà pels pèls- sembla que rau, segons el NYT en el vot dels joves, que per primera vegada en molt de temps han votat de forma molt massiva i en clau demòcrata (la prohibició federal de l'avortament per part del Tribunal Suprem i la por a la recessió de la democràcia com a conseqüència de les maniobres de Donald Trump, hi han tingut molt a veure.

La derrota del Partit Republicà ha estat de tal magnitud (en relació a l'aclaparadora victòria que tots s'esperaven) que molts republicans s'estan qüestionant el lideratge del Partit per part de Donald Trump. De fet, l'aclaparadora victòria de De Santis a l'estat de Florida (De Santis i Trump són ennemics declaradíssims) el sitúa com a més que probable candidat a la nominació republicana, i això seria sense dubte, una mala notícia per a Trump. Aquest, clarament derrotat (els candidats que avalava personalment han tret uns pèssims resultats) podria decidir retirar-se de la cursa per la nominació republicana, però com a bon arribista, trampós i mentider, segur que avui dimarts acabarà presentant la seva nominació.

L'altra gran notícia ha estat sense dubte, la caiguda del cel d'algun dels intocables de companyies tecnològiques -basades en el món virtual, no real- com FTX, la plataforma d'intercanvi de criptomonedes fundada pel joveníssim Bankman-Fried, que acababa de demanar la protecció de la fallida als Estats Units (Chapter 11), amb uns passius estimats d'entre, atenció, 10.000 i 50.000 milions de dòlars. Saben el que vol dir això? Doncs senzillament que molts il·lusos que van invertir en criptomonedes pensant-se que era la gallina dels ous d'or -o el casino en el que sempre es guanya- es quedaran, més que probablement, sense res. El senyor Sam Bankman-Fried (que podríem traduir literalment, de forma molt escaient aquests dies, com a "Banquer Fregit") segur que no en sortirà gaire perjudicat perquè encara que perdi gran part de la seva fortuna, continuarà essent ric. 

Altres déus tecnològics als que sembla que se'ls ha reventat el globus són el Mark Zuckerberg, que després d'un imparable ascens ja va haver de començar a fer cirugies facials a Facebook -canviant-li el nom pel de Meta, per tal de blanquejar-lo una mica- després que se sabés que no van fer res en la proliferació de "fake news" (que, entre d'altres, van inundar la xarxa via Rússia i que van acabar incidint en la campanya presidencial nord-americana del 2020), ha publicat ara que Meta acomiadarà 11.000 treballadors, el mateix, amb xifres menors que està ja fent l'inqualificable Elon Musk amb Twitter via correu electrònic i cop de pica de lavabo. Ara és quan es comença a notar que la virtualitat comença a esdevenir real, sense "avatars" ni realitats augmentades...

I una tercera notícia esperançadora (molt esperançadora) és la manifestració de un gran nombre de membres de la sanitat de la Comunitat de Madrid que va tenir lloc aquest diumenge passat a la capital, en contra de la senyora "Ayuso libertad". Encara que tiri pilotes fora i  que compari el govern central amb el de Nicaragua, en el seu fur intern deu estar deixant anar bilis a punta pala, després que gairebé tres quarts de milió de ciutadans sortissin a manifestar-se en contra seva, reclamant ni més ni menys que pures obvietats. Un altre bany de realitat.

Durant el COVID Madrid va ser una festa permanent, que acollia ciutadans de tot Europa que al·lucinaven amb la falta de restriccions de la ciutat. Ara la festa s'ha acabat de cop i molts s'han adonat que votar lliberal extrem té aquests efectes secundaris, que et poden acabar matant, o si més no, afectant molt la teva qualitat de vida. Te'n vas a dormir pensant que demà continuarà la festa però t'aixeques amb els gots buits i una ressaca que no te la treuen ni 10 ibuprofens.

AP7: La improvisació com a norma

He trobat avui un article d'opinió a La Vanguardia de l'Enric Sierra sobre l'AP7 que és la millor definició que he sentit mai. En Sierra el titula: "Operar amb esparadraps". Doncs és exactament això, i és exactament així: operar amb esparadraps. La precarietat i la improvisació com a norma d'actuació dels polítics que cobren -força generosament- dels nostres impostos.

No cal abundar gaire en allò que ja tot lector ben informat sap, i que, com els manaments de Déu, es pot resumir en un de sol, i no és precisament l´"Estimaràs a Déu per sobre de totes les coses", sinó més aviat "Et jugaràs la vida cada vegada que agafis l'AP7 i passi el que passi, arribaràs tard i emprenyat a la teva destinació".

Doncs això mateix. Els nostres (perquè no en tenim caps d'altres i per tant són els "nostres") polítics populistes (i dic populistes perquè quan els ha convingut han allargat les concessions de les autopistes a canvi de contrapartides variopintes i diverses), han accedit a un acte de propaganda electoral anticipada a canvi de comprometre la seguretat i la rapidesa d'una de les autopistes amb més trànsit no només de la Península Ibèrica sinó del sud d'Europa".

Sóc usuari com a mínim setmanal -moltes setmanes bisetmanal- de l'AP7 des de Girona Est fins a Valls. 200 kilòmetres que abans del Setembre de l'any passat recorria amb una tranquilitat d'esperit màxima (a canvi d'un peatge que venia a costar uns 15 € per trajecte -no recordo les xifres amb exactitud però venia a ser això-) i que ara recorro amb absolut, i perdonin-me per la vulgaritat però és com ho sento acolloniment, en el sentit més literal de la paraula. 

Entro a l'autopista a Girona a les sis del matí i la via ja va farcida de trànsit, especialment de camions, que ocupen la totalitat del carril de la dreta i bona part del carril de l'esquerra. Tan és així que des de fa setmanes em trobo amb un fenòmen que no havia vist mai en els més de 30 anys que fa que utilitzo aquesta via, i és la de camions pel tercer carril, el de l'esquerra, avançant d'altres camions que circulen pel carril del mig. Això, òbviament està més que prohibit, però la realitat supera totes les prohibicions. 

El més divertit de tot, per aplaudir amb les orelles els nostres polítics, és l'anunci de la setmana passada (com a gran mesura que ho ha de resoldre tot) per part de les autoritats de la Generalitat, després d'haver arribar amb un acord amb l'amo, és a dir, l'Estat, per limitar la velocitat de la via a 100 kilòmetres per hora a les zones més conflictives, com ara la B-30 o la zona de Mollet del Vallès (per les que jo passo).

Estava menjant un entrepà quan ho he llegit i he estat a punt d'ennuegar-me. 100 Km per hora a la B-30! Després de l'alliberament dels peatges! (inseriria una emoticona d'una cara inclinada partint-se de riure amb les llàgrimes saltant-li de la cara si no fos que ho trobo massa mundà). El dia que a la B-30, a quarts de set del matí, puc circular a 70 o 80 km per hora, encenc un ciri d'agraïment a Santa Rita, però això, passa més aviat poc sovint, com a excepció i no pas com a norma.

Les obres a la C66 i la mobilitat mal entesa

Tinc la sort i la desgràcia de treballar des de fa molts anys alguns dies a la setmana a Sant Joan les Fonts, on hi ha la seu de l'empresa per la que treballo.

La sort és que Sant Joan, en ple parc natural de l'espai protegit de la Garrotxa, és d'una bellesa que transmet pau i serenor. La desgràcia és que hi he d'anar en cotxe.

Sembla paradoxal i inversemblant que fa 125 anys hi haguessin "trens petits" que connectaven Olot-Girona-Sant Feliu de Guíxols-Palamós-Palafrugell-Girona-Olot i que aquella gran i visionària revolució de mobilitat acabés clausurada i desmantellada pel instruccions de l'estat feixista el 1956.

Així doncs resulta que avui, en ple Segle XXI i amb els desafiaments provocats pel canvi climàtic, tenim eixos vertebradors del territori econòmic gironí com ara Girona-Figueres-Olot que no estan connectats per tren i en el cas de Girona-Olot, les comunicacions viàries es troben en una situació de precarietat i improvisació difícils de comprendre. 

Però per raons, insisteixo, de difícil comprensió, al llarg dels anys, en comptes d'invertir en tramvies ràpids o metros lleugers, els nostres polítics han fet riques les empreses constructores i concessionàries d'infrastructures adjudicant la construcció i explotació de carreteres i autovies a les Ferrovials i a les ACS. I així estan les coses i així ens va (a alguns molt millor que a la majoria). Que li preguntin al senyor Florentino Pérez, si no.

Jo recordo que el meu pare, quan treballava de visitador mèdic pels laboratoris Almirall-Prodesfarma, els dies que havia d'anar a Olot a treballar s'hi havia de quedar a dormir perquè el temps de viatge Palamós a Olot era de més de tres hores (i no estic pas parlant de fa una eternitat, sinó dels anys vuitanta del Segle XX). 

Anys més tard, com a conseqüència del nomenament de Banyoles com a subseu olímpica de rem a les Olimpíades de Barcelona 92, es va construir l'autovia de Girona a Banyoles. No va ser al meu entendre la solució més encertada (segueixo considerant que el tren era la millor opció), però al menys es podia circular amb una certa decència entre les dues ciutats. 

Després, entre 2005 i 2008, vaig patir les obres de construcció de l'autovia A-26, que van ser una tortura immensa, i tot i que tampoc no es va invertir en trens,  al menys, una vegada les obres es van acabar, anar de Besalú a Olot va deixar de resultar una aventura sense possible càlcul de temps de desplaçament. I la seguretat de desplaçament va augmentar de forma notable. Per què no es va allargar la construcció fins a Girona? Doncs sembla un misteri de difícil comprensió, però devia de ser un tema de caixa.

I ara, incomprensiblement, estem davant el despropòsit més gran des que les obres de la carretera que uneix Girona amb Olot van començar (atenció, estem parlant que aquesta infrastructura ha estat en obres -intermitents- des de 1989 fins ara, més de vint-i-tres anys). Quan més savis haurien de ser, més mediocres i ineptes es tornen els nostres polítics.

El tram de Banyoles a Besalú (de 13,3 kilòmetres que tampoc sembla una fita inassolible) està en obres des de fa un any i mig i ho estarà encara fins com a mínim el març o abril de 2023 però ho està per a enxamplar un carril en comptes de fer una autovia. Ho entén algú? Jo no. Per què després de tot el merder que suposa la licitació, els plecs de condicions, les expropiacions, l'adjudicació, no es fan les coses una mica més ben fetes? Posats a fer carreteres en comptes de construir vies fèrries, doncs com a mínim fem-ho bé i que com a contribuents, a manca de tren, se'ns permeti circular de Girona a Olot per una autovia decent que uneixi les dues ciutats. Tan difícil és entendre això?

L'obra final constarà d'un tercer carril amb separació central amb un model 2+1 per trams, i costarà 19 milions d'euros. Si les cues i els retards per les obres que m'empasso cada vegada que vaig a Sant Joan tinguessin com resultat final una autovia Girona-Olot, doncs encara ho podria mig entendre, però fer les coses tan malament cada dia em costa més de pair.

Elon Musk, el nen ric amb rabietes

Segons la darrera edició del rànking dels més rics que edita la revista Forbes, Elon Musk és l'individu més acaudalat del Planeta Terra, amb una fortuna estimada de 188 bilions de dòlars americans (milers de milions europeus), és a dir, al canvi, uns 190.000 milions d'euros (tot i que n'ha perdut 15 -bilions de dòlars- des que va anunciar les mesures que aplicaria tot seguit de la compra de Twitter). El segueix a molta distància (150.000 milions d'euros) el francès Bernard Arnauld, propietari de LVMH (Louis Vuitton Moët Hennessy) que explota les marques de luxe Louis Vuitton, Moët Chandon i Henessy.

He de dir que aquest senyor sudafricà, que el novembre de 2021 ja era la persona més rica del món, però aleshores (degut a la valoració de Tesla en borsa) la seva fortuna s'estimava en 340 bilions de dòlars, em sembla un pobre home. No em canviaria per ell per res del món, i per descomptat, no ho faria per la seva fortuna.

No sé si com a conseqüència d'una impostura perfectament orquestrada pels seus assessors d'imatge o pel fet d'haver tingut una infantesa molt complicada, el cert és que el personatge és de tot excepte convencional. Un ashhole, com es diria en argot als Estats Units. 

No és simpàtic, no és empàtic i el que és pitjor, simpatitza amb en Donald Trump i amb Vladimir Putin. En resum, és un liberal que ha fet diners i que ha crescut arran de l'onada conservadora que envaeix el Planeta. En declaracions recents (de fa unes quantes setmanes) i arran de la polèmica generada per la imposició d'algunes empreses nord-americanes als seus treballadors que aquests haurien de tornar presencialment a la feina després de la crisi del coronavirus, ell va dir (NYT, Octubre de 2022), que no tenia cap inconvenient en el que els seus treballadors fessin teletreball, després d'haver fet presencialment com a mínim 40 hores a la setmana.

El serial de la compra de "Twitter" (ara sí, ara no), ens ha tingut entretinguts tot l'estiu i quan per fi el senyor Musk anuncia que es decideix (la valoració bursàtil de la companyia ja no és la mateixa que era just un parell de mesos abans) entra com un elefant en una botiga de joies i declara públicament que acomiadarà la meitat de la plantilla (el mateix que, si fa, no fa, ha anunciat el seu col·lega del Metavers (un altre que viu al Planeta Piruleta). La inseguretat jurídica que genera cada declaració d'aquest individu - opina sobre com acabar amb la guerra d'Ucraïna, o sembla que ara vol parlar amb el president dels USA per donar-li consells-  provoca un allau de crítiques i de moviments especulatius als mercats que afecta la valoració de les accions relacionades amb ell de manera absolutament immediata (vegi's la caiguda del valor de Tesla).

En tot cas, sembla que la bombolla tecnològica dels nens mimats dels Estats Units podria estar arribant al seu final.

El retorn de Donald Trump

Fonts nord-americanes ben informades apunten el més que probable anunci a mitjans de novembre, just després de conèixer-se els resultats de les eleccions del "Midterm" als Estats Units, que es celebraran demà 8 de novembre, de la candidatura de Donald Trump a les eleccions presidencials de 2024.

En aquestes eleccions es renova un terç del Senat (34 de 100 senadors) i la totalitat del Congrés (435 escons) a més a més de governadors de 36 estats de la Unió. Segons anuncien les enquestes electorals (que als Estats Units fallen com les escopetes de fira, tan com a la Unió Europea, i en conseqüència tenen la fiabilitat que se'ls vulgui concedir) els republicans estan liderant les intencions de vot, i sóc dels que penso que es força plausible que guanyin de forma aclaparadora, quan fa només uns mesos els demòcrates ho tenien tot a favor per a guanyar.

Efectivament, amb l'economia encara amb bona salut i amb una inflació que tot i que creixent no estava desbocada, la sentència del Tribunal Suprem revocant el dret universal a l'abortament, les amenaces a la democràcia per part de seguidors extremistes de Donald Trump i l'eterna qüestió de les armes i les matances indiscriminades que cada dos per tres succeeixen al país semblaven garantir un suport molt majoritari al partit demòcrata a les eleccions de dimarts vinent.

Però en molt poc temps, aquest "momentum" ha estat dilapidat. Una inflació desbordada, el preu de la gasolina pels núvols (en el país que n'és el principal productor mundial, 20% de la producció mundial el 2021) i la por a la recessió econòmica han eclipsat en poques setmanes temes com el control de les armes, la qualitat de la democràcia o l'avortament. Una enquesta de Siena College per al New York Times feta en dues tandes, entre Juliol i Octubre ho demostra de forma clara.

I en un escenari d'incertesa econòmica com aquest és on el vot populista pren les màximes opcions de vot (el partit republicà, que sembla que Donald Trump controla de forma quasi total ha passat en aquests darrers anys de ser un partit conservador a ser-ne un de populista, auspiciat per la doctrina de Bannon, ex cap d'estratègia de la Casa Blanca quan Trump n'era el president). 

No podem oblidar que al Brasil, un país amb un nivell de pobresa que afecta el 26% de la població. Bolsonaro ha obtingut 58,2 milions de vots, només 2,1 milions menys que Lula da Silva. 

En un contexte mundial polaritzat, amb un crisi econòmica mundial acostant-se per l'horitzó i amb una classe mitja en fase d'extinció, és quan -com vinc escrivint des de fa temps- l'extrema dreta recepta respostes fàcils a problemes complexos, els partits de dreta o extrema dreta tenen més probabilitats de guanyar.

Així doncs, tinc pocs dubtes que Donald Trump presentarà la seva candidatura, i havent-se assegurat el control del Tribunal Suprem, és força improbable que cap de les múltiples causes judicials que té obertes prosperin, i és molt possible que acabi essent el candidat a la presidència del partit republicà.

Si això passa, vista l'erràtica gestió de Joe Biden (el seu nivell de popularitat actual està tot just al voltant del 40%) i la pràctica deseparició de l'escena pública de la vice-presidenta Kamala Harris -que era la gran esperança del partit demòcrata per a les eleccions del 2024- és força probable que Donald Trump guanyi les eleccions presidencials, la qual cosa seria un altre cop a la democràcia i a l'estabilitat mundials.

Voracitat xinesa

Encara no recuperats de la inesperada notícia de la renúncia a continuar com a jugador del Barça per part d'en Gerard Piqué ens assabentem, amb estorament, del tancament de l'espai aeri català com a conseqüència de l'entrada a l'orbitra terrestre sense control d'un coet xinès de 23 tones de pes i 18 metres de llarg.

El coet propulsor és un dels que porten peces a l'estació espacial que els xinesos estan construint per seu compte, de forma totalment independent a les altres agències espacials, que col·laboren entre elles. L'estratègia de l'agència espacial xinesa és deixar que aquests coets en el seu viatge de caiguda s'incendïin i es desinteguin per la fricció en entrar en contacte amb l'atmosfera terrestre, però això no sempre passa, com va poder veure's ahir. I és que la Xina va pel seu compte. Va començar tímidament amb Mao Tse Tung però ara cada vegada més tiren pel dret, amb independència del que pugui opinar o fer la comunitat internacional. 

Esdevinguda una autocràcia a l'estil de Turquia o Rússia, els dirigents xinesos van per lliure de la mà del seu líder plenipotenciari, Xi Jinping, que conscient que acapara el poder més absolut sense contestació, es veu capaç fins i tot d'expulsar del congrés anual del partit comunista xinès, que va tenir lloc la setmana passada,  l'anterior president de la Xina, Hu Jintao.

Xi Jinping ha esdevingut un nou emperador i ha incremenat de forma fèrria el control sobre la ciutadania (la presència de càmeres als carrers, edificis, autovies i autopistes és omnipresent i aclaparadora). Exctament com està fent Vladimir Putin a Rússia, que està entestat en recuperar l'esplendor de l'imperi dels Tzars. 

A la Xina, el control policial es perceb en tot moment. La política de Covid zero ha provocat que encara avui el país estigui pràcticament tancant als viatges internacionals sigui per turisme o negocis i puc dir amb coneixement de causa que avui hi ha un gran número d'empreses tancades i ciutats confinades per uns molt petits brots de la malaltia (de fet, Disneyland Shanghai ha tancat aquesta setmana per un macrobrot de Covid, amb tots els visitants a dins. El mateix ha succeït amb la fàbrica d'Iphones més gran que Apple té al país).

Molts analistes diuen que aquest control té poc a veure amb el Covid sinó que no és altra que una mesura addicional derivada de la voluntat de Xi de controlar els moviments de la població.

Com en el cas de Rússia, la Xina està intentant expandir la seva influència al món per via d'acords de cooperació al desenvolupament amb països del Tercer Món en particular, Àfrica i Sudamèrica on els termes generals d'intercanvi són els de matèries primes contra cooperació per a la construcció d'infrastructures (en particular ports i carreteres). La Xina està expoliant els recursos naturals de bona part del món en una política que s'ha anat accelerant els darrers anys.

El darrer cas, poc conegut a nivell mundial, és la voracitat amb la que la Xina està explotant els caladors de pesca en aigües internacionals davant de les costes de Sudamèrica, en particular Equador i el Perú, però també a les costes de l'Àfrica i l'Antàrtida.  Aquesta activitat està perfectament orquestrada i consisteix en immenses flotes de pesquers pescant a gran escala 24 hores al dia, 365 dies l'any. La pesca és transbordada a vaixells frigorífics que envïen les captures a la Xina continental. El trànsit és tan gran que organitzacions conservacionistes de l'Equador han denunciat greus efectes sobre la supervivència de l'ecosistema de les illes Galápagos si el ritme d'explotació es manté al mateix nivell.

Buscar i trobar a curt i mig termini alternatives a les exportacions de la Xina (de la que tots els països occidentals en tenen macrodependència, com es va veure amb les disrupcions a la cadena logística mundial quan Xina va ser el primer país a confinar-se per Covid el gener de 2020 i els vaixells es van haver de quedar als ports) no és només una qüestió de requilibri geopolític sinó també una qüestió de supervivència mundial.

Catalunya, altra vegada

Res de nou en l'actitud del PP quan a la darrera cantonada, decideix, per pur tacticisme curt terminista (i d'altres causes internes) tornar a atiar l'arma de l'anti-catalanisme i trenca el pacte que tenia embastat amb el PSOE respecte de la renovació dels orgues del poder judicial. 

De res valen les advertències d'Europa en relació a la irregular situació de la Justícia a Espanya, amb càrrecs caducats a les més altes institucions judicials des de fa anys, de res val el fet que s'estiguin incomplint les lleis (per part dels principals partits d'Espanya) de forma flagrant, i en conseqüència, s'estigui en situació d'inconstitucionalitat. La insconstitucionalitat, en aquest país anomenat Espanya, només es posa al cim de la taula (i dels mitjans de comunicació de la dreta mediàtica madrilenya) quan es tracta de quelcom que tingui a veure amb Catalunya. Per d'altres incompliments, es córre, la majoria de les vegades, la cortineta de la vergonya, tan si es tracta de pagaments en negre a polítics, com si d'adjudicació irregular d'obra pública. 

Núñez Feijóo, després d'alguns mesos com a líder espanyol del PP, està descobrint que les mels dels triomf no són tan dolces com les de la seva Galícia natal on tenia totes les baules de la cadena sota control. A terres madrilenyes, on els ganivets són molt esmolats, la mel es barreja fàcilment amb la metzina de les diferents sensibilitats i ideologies que poblen el partit i els seus suburbis. Hi ha no només la premsa afí a la causa "pepera" (branca ultradretana - La Razón, El Mundo-), sino que hi ha també els barons territorials amb els que cal mantenir un equilibri de vegades -moltes vegades- inestable i complexe (que li preguntin sinó per Juanma Moreno). 

Però això no és el pitjor. També hi ha la IDA (com tots els lectors hauran endevinat l'acrònim respon a Isabel Diaz Ayuso, la tigressa de Madrid). I la IDA, és d'"armas tomar", és d'"IDA" i "vuelta", no té escrúpols, ni moral ni ideologia ("Ayuso Libertad" resava el lema de la seva campanya electoral a la presidència de la Comunidad de Madrid), només té unes ànsies indissimulades de poder absolut, i res més, però això ja és molt més del que té Núñez Feijóo. El radicalisme ultraliberal de Díaz Ayuso és un referent a tenir en compte al Partido Popular si algú com Feijóo, amb carta de presentació de moderat, vol mantenir el lideratge del primer partit de l'oposició a Espanya.

I quan els equilibris són tan inestables, i l'aparell del PP veu que el PSOE se'n sortirà d'aprovar els pressupostos gràcies al suport del "grup de la investidura", aleshores torna a sortir del barret el comodí de l'anti-catalanisme com a carta màgica que torna a aglutinar la força pàtria del Partido Popular.

I així ens va a tots plegats. Jo segueixo pensant que mentre a Catalunya no hi hagi una molt clara majoria que es pronuncïi de forma efectiva per un referèndum acordat (o pel dret a decidir o com es vulgui anomenar una consulta pactada), la política tan espanyola del "cuanto peor, mejor" clarament perjudica Catalunya i els catalans i per tant, en la mesura del possible, seria partidari de descartar-la, malgrat que Waterloo i el laurisme pensin i defensin exactament el contrari