Mars (The Martian)

Ridley Scott és un dels meus directors de cinema favorits, des de ja fa una pila d'anys. El vaig descobrir de molt jove, als 13 anys amb una pel·lícula de culte que tothom ha vist, "Alien", amb una magistral Sigourney Weaver de protagonista. De fet aquesta era la seva segona pel·lícula de llarg metratge, i ja es posen de manifest algunes de les constants de la seva cinematografia: l'ambientació, la il·luminació, la música, que fan que a cadascuna de les seves obres es recrei una atmosfera especial que permet l'espectador quedar atrapat per la seva màgia.

Però el que el va consagrar com a director de cinema va ser el seu tercer film, una de les grans obres cinematogràfiques mai rodades: "Blade Runner" (1982). Protagonistada per Rutger Hauer, Harrison Ford i Daryl Hanna, recrea de forma cruel un futur no gaire llunyà, a la ciutat de Los Angeles, on els humans conviuen, lluiten i moren  amb els replicants, robots amb forma humana i tal com deixa entreveure el director, amb sentiments humans.

 

Després, he seguit gairebé tot el que Scott ha filmat, i són molt poques les pel·lícules que no m'hagin agradat molt. Ha dirigit veritables "Blockbusters" reventant taquilles i aconseguint èxits de públic i crítica. Algunes de les altres meves favorites serien: "Black Rain" (rodada al Japó, amb uns impressionants Michael Douglas i Andy Garcia), el "road-movie" "Thelma & Louise" (amb unes esplèndides Susan Sarandon i Geena Davis), "Gladiator" (no calen comentaris),  però sobre tot, sobre tot, una pel·lícula que es podria considerar menor en quant a producció -i que s'aparta molt tant de les temàtiques com de l'estil que el caracteritza com a director- i que es titula "Un bon any", amb Russell Crowe i Marillon Cotillard. Si no l'heu vist, busqueu-la, no té desperdici.

Ahir, amb el meu fill petit vam anar a veure la seva darrera obra: "The Martian", protagonitzada per un (molt creïble) Matt Damon. La vam veure en tres dimensions, cosa que és altament recomanable.

Scott, retorna als seus origens amb una obra de ciència ficció que narra la situació d'una astronauta americà que un grup de recerca de la NASA deixa al planeta Mart creient-lo mort després d'una evacuació d'emergència.

La pel.lícula torna a ser una obra mestra de la cinematografia. Per l'ambientació, per la il·luminació, per la música, per la tensió narrativa, fins i tot per la versemblança. Un veritable espectacle de dues hores i mitja. Molt, molt recomanable. Un surt del cinema amb la sensació d'haver vist una gran pel·lícula, a la que només se li pot retreure l'anticipació d'un final feliç (semblant en aquest sentit al film "Gravity" de l'Alfonso Cuarón).

Arran de la lectura de la crítica vaig saber ahir mateix que Ridley Scott produirà l'any vinent (primer havia de dirigir però sembla ara que "només" intervindrà com a productor), la segona part de "Blade Runner", una grandíssima noticia, i que Harrison Ford també hi participarà. L'espera es farà llarga.

Antonio Cañizares: de professió cardenal, de vocació feixista

Un dels darrers gran mèrits d'aquest prelat (cèlebre per haver dit fa anys que l'avortament és pitjor que abusar de menors...), és que el Senyor el va deixar d'escolar 2 milions de vegades, tantes com vots va tenir el "procés separatista". Recorde'm-ho, la semana abans de les eleccions del 27 de Setembre a Catalunya, el cardenal de València, va dir públicament que resaria per la unitat d'Espanya, i que els feligresos fidels i devots havien de resar per l'aital unitat.

Cañizares les fot de l'alçada d'un campanar. És d'aquells homes que es creu, per càrrec? per edat? en possessió de la veritat absoluta (terrenal i celestial) i predicta a la catedral i fóra de la mateixa. Em pregunto com és possible que un anacronisme de tal magnitud continui tenint algú que li posi un micròfon que li permet dir barbaritats. Deu ser que el periodisme en general va més aviat escàs de notícies ia que només ven (o ven més) l'astracanada.

La darrera és d'avui mateix el Fórum Europa Tribuna Mediterránea. Contradint les paraules del propi Papa Francesc, Antonio Cañizares qüestiona el propi concepte de refugiats (pels Sirians) i adverteix sobre l'arribada massiva d'aquest col·lectiu. Atenció al que ha dit, literalment: "No es pot jugar amb la història i la identitat dels pobles", ......"cal lucidesa per destriar correctament els refugiats acollits, perquè molt pocs són perseguits i poden comprometre el futur de les societats occidentals". I això ho diu algú que representa, suposadament, els màxims valors del Cristianisme. No és esperpèntic? Ningú no el desautoritza aquest senyor? Quina autoritat moral pretén tenir una Església que continua tenint entre els seus més alts representants persones de la calanya de Cañizares? Des del meu punt de vista, cap ni una.

Demà l'Artur Mas haurà de declarar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per haver posar urnes sense cap validesa legal al carrer. El Cardenal Cañizares continuarà blasfemant contra la dignitat de les persones, i contra la llibertat fins que es mori i ningú no li dirà res. Això deu ser la llibertat d'expressió, o com s'entén en algunes parts de la "Pell de Brau".

Temps estranys, temps d'incertesa

El dissabte al matí vaig trobar-me de casualitat a Palamós amb un molt bon amic quan vaig portar el meu fill petit a jugar a futbol. Aquest amic és un home de principis, d'esquerres de tota la vida. Un home que, com jo, havia cregut molt amb  aquella idea de Catalunya que tenia en Pascual Maragall i els "Ciutadans pel canvi" (que eren uns Ciutadans molt diferents als "Ciudadanos" de l'Arrimadas i en Rivera).


Em deia el meu amic que li havia costat molt "creuar el Rubicó". Jo també li vaig confessar que a mi, que creia profundament en el projecte federal, també m'havia costat molt creuar aquest Rubicó. "I ara, què? em deia el meu amic". Mai no havia votat a algú que fós de "dretes" afegia, mig avergonyit, i -potser- mig enpenedit, i "hi vaig posar tota la meva esperança, tota la meva il·lusió", acabava. En aquell moment no vaig saber contestar-li. I tampoc no ho sé ara, però el que sí sé, és que estan passant moltes coses, coses en certa manera inaudites, impensables, fa tan sols quatre dies. I això no deixa de ser una prova que "tot està per fer i tot és posible", que deia Miquel Martí i Pol al seu sublim "Ara mateix".


"Junts pel Sí" i la "CUP" negocien mentrestant sense llums i taquígrafs. Penso que és bo que hi hagi discreció. Els ciutadans vam donar vots el 27 de Setembre, a diferents opcions. Ara és l'hora dels polítics, que treballin sense soroll i que arribin a acords, no només per aclarar d'una vegada el "Procés" sino, i sobre tot, per a governar per el poble que els paga els salaris.


El 12 d'octubre, festa obsoleta i menyspreada per la majoria de la població d'Espanya, ha cobrat aquest any una clau esperpènticament nacionalista. Resposta de la casta Castellana al 27-S. No sabem com explicar, ni com lluitar contra dos milions de persones que, inexplicament per ells, no volen saber massa res d'Espanya (de bon rollo, però, cosa que ho fa encara més inexplicable, per a ells). D'una certa idea d'Espanya, afegiria jo. Una Espanya (Castellana, mesetària, d'estructura quasi feudal), que no representa a bona part de la població de Catalunya (ni d'Espanya, afegeixo) , els agradi o no, i que es pot culpar l'escola, TV3 i el "sum sum corda", però els meus avis, ni els paterns ni els materns,  en un temps on no existia TV3, mai van sentir-se espanyols, ni tan sols sabien parlar Castellà amb fluidesa (en puc donar fe). Fa 20 anys no ho entenia. Ara ho veig diànafament clar.


Passen coses inaudites.


És inaudit que Ada Colau, que va mantenir un difícilment comprensible baix perfil (gairebé inexistent) a la campanya del 27-S, estigui avui encapçalant activament la protesta contra la judialització del 9-N davant del TSJC i surti en defensa d'Artur Mas. Com també ho és que Unió i "Catalunya sí que es pot", també hi hagin donat suport. On és ara el 47,8%?


És difícilment comprensible (al menys per mi) que Manuela Carmena, septuagenària, comunista de tota la vida, coherent fins la medula, acudeixi a la recepció del 12 d'Octubre; no s'explica (ni en clau electoral) que Albiol sigui a la Plaça Catalunya, davant la manifestació pro-hispanitat més minça dels darrers anys, mentre un Albert Rivera pendent només de càmeres i periodistes, miri de dibuixar el seu millor somriure, el perfil de la nova centralitat, a la recepció al Palau Reial, davant la marcada indiferència del Rei i la Reina....


Tampoc s'acaba d'entendre que Pablo Iglesias, després de la castanya monumental que s'ha fotut a Catalunya, desaprofités l'ocasió de ser a la festa del 12 d'octubre. Coherència o falta de visió? Serà casualitat que la cabra (més aviat el cabró) de la Legió, es digui Pablo?


S'entén més que altra vegada Ada Colau faci gala d'una coherència que em sorprèn molt més positivament del que em pensava i despotriqui via "twitter" de la celebració d'un "genocidi" i d'un dispendi passat de moda i vergonyós de 800.000 €.


I, last, but not least, avui el Rei i Artur Mas, se saluden avui cordialment al 16è Fórum Iberoamérica, davant la presència divertida i enriallada de la delegada del govern español a Catalunya, Sra. Llanos de Luna, gran admiradora, com tothom sap, del President de la Generalitat i del que aquest representa.


Passem moltes coses, i en poden passar moltes més. El meu pare seria feliç, si fós viu.




 

Javier Monzón, el Gran Wyoming: un privilegi tenir-lo

No vaig tenir ocasió de veure el seu "Intermedio" del dilluns a la nit, on el periodista i activista social, un exemple de dignitat en l'exercici de la denúncia i en l'exercici de la professió de periodisme (cada vegada més escassa). Tot just avui, llegint la Mònica Planas (quina diferència de nivell i de valor la Mònica Planas o el Gran Wyoming si els comparem, per exemple, amb la Susanna Griso...), he sabut que un dels seus col·laboradors va entrevistar els pares de l'Andrea, de la que jo parlava al blog d'ahir.

Un veritable model a seguir. He tingut ocasió de veure el programa per internet, i és tal com la Mònica ho descriu. "Permitidme que os prive durante unos minutos de mi agudo ingenio cómico”, va dir el periodista, abans de donar pas a una entrevista sòbria, sense estridències ni manipulació televisiva per aconseguir informar sense fer espectacle, per permetre a uns pares destrossats que expliquessin l'amor a la seva filla, per professar un profund respecte pel dret a la dignitat. Ja no queda periodisme com aquest, que pot pasar de fer la conya més mordaç a expresar el respecte més sincer cap a una qüestió tan delicada com aquesta.

A això voldria afegir-hi el fet que Wyoming ha produït el documental "No estamos solos" dirigit per el català Pere Ventura, sobre els moviments indignats sorgits arran del 15 M. Un altre exercici d'integritat, de civisme i de denúncia elevada a l'enèssima. El divendres a la tarda en Toni Clapés l'entrevistava a Versió Rac1. Un altre moment sublim de la ràdio. Vaig haver de parar el cotxe per poder-lo escoltar bé i no perdre'm detall. La denúncia de l'arbitrarietat de la casta governant feta des del sentit comú, el criteri i la informació.

Gràcies a persones con ell, valentes, compromeses i íntegres, el planeta és un lloc una mica millor.

Sedació terminal: un exemple que pot suposar un pas endavant cap a la mort digna

El cas de la nena gallega de 12 anys amb una malaltia terminal, l'Andrea, m'ha fet reviure el que nosaltres vàrem viure amb el meu pare el mes d'abril de 2012. Ell va tenir la sort que l'equip d'oncòlegs que el portaven no van tenir cap dubte a l'hora d'aplicar-li la sedació terminal que ell, en plenitud de facultats mentals, va demanar. També he de confessar però, que una de les darreres coses que vaig prometre al meu pare és que, en cas que la sedació terminal no hagués estat autoritzada per l'equip mèdic, jo li havia promès que ens n'aniriem tots dos a Suïssa en una clínica on jo, per voluntat del meu pare, li hagués aplicat l'injecció que hauria acabat amb el seu patiment. Afortunadament no va caldre, però si hagués calgut ho hagués fet, llavors i ara.

El cas de l'Andrea és molt més complexe, perquè es tracta d'una menor, que a més a més, no pot ni tan sols parlar, i ho fa en boca dels seus pares. El canvi d'actitud de l'equip mèdic és una decisió plena de sensatesa i humanitat. Penso que al final s'ha imposat el sentit comú, gràcies a la tenacitat i la fermesa dels pares de l'Andrea, que han lluitat contra el status quo del sistema, i la ferma oposició inicial dels metges a desconectar l'Andrea de l'alimentació parenteral que la mantenia, i la manté encara, en vida. L'empitjorament de l'estat de salut de la nena sembla que ha estat el factor desencadenant. En aquest cas, després de tres mesos, els pares poden per fi respirar, però hi ha casos i agonies que poden durar anys.

Puc estar d'acord en que la sedació terminal, l'eutanàsia i el suïcidi assistit són conceptes que poden ser fàcilment confusibles. I que en absolut és una decisió fàcil la que un equip mèdic, amb un criteri deontològic i hipocràtic que té com a principi rector la protecció i preservació de la vida, ha de prendre en casos en els que un pacient està diagnosticat d'una malaltia degenerativa irreversible i que amb el coneixement mèdic actual té una probabilitat de curació nula o pràcticament nula.

No és lícit doncs jutjar el comportament de professionals mèdics en relació a afers en els que l'ètica personal, les creences morals o religioses i la pròpia consciència poder portar a prendre. Però aquí és on han d'entrar les lleis.

Aquí és on els juristes i els metges han de treballar frec a frec per tal de permetre legislar a fi i afecte que, en aquells casos en els que es demostri la irreversibilitat d'una malaltia, es pugui aconseguir una mort digna pel pacient, si aquest ho ha demanat explícitament, ho ha deixat escrit en un testament vital (és, per exemple, el meu cas), o els seus tutors o representants així ho demanen en cas d'irreversibilitat diagnosticada. Cal un marc legal, per evitar arbitrarietats i abusos, però cal sobre tot per evitar tenir un ésser viu com un vegetal connectat a una màquina que el fa viure sense vida.

 

Telefónica de España

Si algún dia advé la República Catalana, esperaré que les companyies con Telefónica i d'altres monopolis sortits de les entranyes de la dictadura franquista tinguin un nivell de regulació que els impedeixi cometre els abusos de tota mena que -encara avui estan practicant-.

El dia 12 de juny, després d'un canvi de pis vaig donar de baixa la línia de Telefònica (després de vint anys de fidelitat com a client de línia fíxa i actualment de quatre línies mòbils). De fet vaig probar de demanar portabilitat al nou pis, però resulta que garantien la instal·lació en 30 dies i jo no podía esperar tant (amb l'empresa Adamo vaig trigar 72 hores a tenir un nou telèfon i dades).  Vaig tornar personalment el "Domo", el router, el manual d'instruccions i fins i tot el cable de connexió. L'empleat de torn em fa cursar la baixa i em va donar el document, segellat. Un dels quatre mòbils que tinc estava associat al fixe en el contracte "Fusión". Vaig acordar en aquell moment transferir aquella línia a un nou contracte "Vive 12".

Doncs bé, el 15 de juliol vaig rebre la factura del fixe, i la vaig pagar pensant que era una qüestió d'alguns dies, i no hi vaig donar més importància. Però és que el 15 d'agost em van fer un càrrec per la línia fixa de 85€ i el dia 15 de setembre per import de 87€. Què vaig fer? Doncs el que faria tothom. Tornar els rebuts. Vaig cursar la reclamació corresponent via web, ho vaig intentar via 1004 (us recomano provar-ho: és impossible contactar) i fins i tot amb presència física a una altra botiga Movistar.

Resultat final de tot plegat? Senzill, el que jo m'esperava. Li han tallat el telèfon a la meva dona! Em pregunto com és possible que això encara passi, i que davant un monopoli continui imperant la llei del més fort, la llei de la selva.

No sé com acabarà tot això, però només hi hauria una solució: que tothom fés el mateix i que els usuaris es donessin de baixa en massa, però en massa de veritat. Seria l'única manera.

Reflexions post 27-S (II)

Ha passat ja una semana de les eleccions i hi ha algunes idees que m'agradaria destacar, especialment després de veure els esdeveniments de tota la setmana passada i de com els uns i els altres s'estan posicionant de cara a les recent anunciades eleccions generals espanyoles del 20 de Desembre de 2015.

La primera i més important, és que el que mai no havia estat  un referèndum per part dels partits unionistes, ho hagi esdevingut com per art de màgia quan els vots del SÍ, no han assolit el 50% més 1. Don Marianico Rajoy fins i tot s'atraveix a més. Suma els vots del SÍ i els atorga un 35%, ja que compta tot el cens electoral, i als que no han votat els compta dins el bloc del NO. D'això en dic jo un exercici de democràcia (orgànica).

La segona és que...., o My Good! al senyor ministre de justícia, se li escapa en unes altres declaracions memorables (dic altres perquè les més memorables, destinades a passar als anals de la història dels despropòsits són les que va fer Don Mariano al periodista de Carlos Alsina (serà possible que un dels nostres em faci aquestes preguntes, es devia preguntar?). Les declaracions venen a dir que la imputació del president Mas estava ja acordada però que l'executiu de Madrit (concepte, no ciutat) va "decidir" que es fes pública després de les eleccions (no fóra que es generés un màrtir). Després va "matisar", però extemporàniament, és a dir, tard i malament. Si d'això en diuen la separació de poders ja podem plegar veles.

La tercera fa referència a la famosa fractura social. L'endemà de les eleccions, quan tothom sabia els resultats, els que tenim la sort de tenir feina vam anar a treballar amb normalitat. Ningú va sortir amb les pistoles ni vaig sentir a parlar de famílies separades ni de cunyats que el diumenge passat no van anar a dinar amb les seves famílies per aquestes malèfica divisió organitzada pels separatistes, que deuen voler foragitar i expulsar els que no pensen com ells.

La quarta és que he sentit a tort i a dret, en el meu entorn proper (i m'imagino que una mica per tot arreu) una sensació dels que jo anomeno "saturació del procés". Jo mateix he necessitat una setmana de desconnexió, sobreinformat, fart de posar la tele i només sentir a parlar del SÍ i del NO, dels partidaris i dels detractors, dels bons i dels dolents....He vist molta més mala intenció a la Caverna que aquí, però, és clar, això és opinable, depèn del color del vidre, com hagués dit Campoamor.

I finalment, esperem que la censura informativa que s'autoimposat la CUP posi una mica de seny en el complex panorama post-electoral. Seria una llàstima que un 47,7% de vots impedís formar un Govern, que governi i vetlli pels ciutadans del carrer, pels que els han donat el vot i pels que no, i que en paralel a la "construcció de la república Catalana", es vagi fent també feina de l'altra, de la que exigeix la gran majoria de la població, fins i tot aquella que ha votat a aquella noieta guapíssima, impertinent i mal educada que la nit electoral cridava "libertad, libertad...".