Campanya electoral: un anacronisme

He d'admetre que aquesta campanya de les eleccions municipals 2015 és la  que menys he seguit en tota la meva vida, tot i ser un animal molt política. De fet, m'interessen cada vegada més els fets que no pas les promeses. Mai m'ha deixat d'interessar la política ni l'acció de govern d'una institució pública, però molts polítics ho han deixat de fer.

Tan ha estat així que he fet quelcom que no havia fet mai: no he seguit ni un debat electoral, ni un. No he vist ni un anunci electoral a la televisió: he canviat de canal. No he escoltat cap anuncia de campanya a Catalunya Ràdio, m'he passat a RAC1, que com a privada no tenen la obligació de respectar aquesta barbaritat anacrònica de les  quotes de temps ni dels espais gratuïts de propaganda electoral.

És depriment sentir els periodistes de la Corporació catalana de ràdio i televisió cada vegada que hi ha eleccions amb el mantra que no hi están d'acord i amb la vaga de firmes.

Tot plegat, al món 4.0, amb comunicacions instantànies, amb "streaming, twitter, facebook, instagram". Em fa sentir vergonya aliena veure com la Colau titlla de màfia "els de la dreta", o dues monges mediàtiques fent campanya electoral, o en Trias o en Jorgito Fernández fent "campanya" i encaixades de mans a la Boqueria o al mercat del Ninot.

Impresentable el nivell. Intolerable la impostura. Lamentable el creuament d'amenaces, insults i improperis digne de barris baixos i no de suposats servidors del poble.

Inacceptable que es presentin llistes fantasmes -el cas de la candidata a l'alcaldia d'Argentona és extraordinari, impagable! Reprodueixo a continuación un enllaç per a poder veure l'entrevista que li van fer a Ràdio Argentona:   http://www.ara.cat/politica/Plataforma_per_Catalunya-Argentona-llista_0_1356464507.html-, que existeixi Plataforma X Catalunya, que hi hagi candidats de dretes que parlin de neteja i de "primer els de casa".

L'única bona noticia de tot plegat és que el malson de la campanya s'acaba avui.

I l'altra bona notícia és que malgrat tot hi ha canditates i candidats que tenen veritable vocació de servei públic i que malgrat que les campanyes "tradicionals": mitings, enganxades de cartells i pasquins i propanganda electoral no serveixin per res més que per malbaratar diner públic, hi ha altres maneres de fer política com a ciutadans, i de conèixer les propostes de gent seriosa que pensa de debò en el servei a la comunitat.

Només per això, aniré a votar diumenge. 

Ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra

Que l'ésser humà és l'únic animal que ensopega diverses vegades amb la mateixa pedra és cosa coneguda fins l'extrem de generar aquesta frase feta de la saviesa popular, que el cantant melòdic Julio Iglesias va fer famosa al món llatí gràcies a la cançó "Con la misma piedra".

Aquests darrers dies han aparegut en mitjans de comunicació informacions diverses que confirmen la "consolidació" de la recuperació económica. Els gurus de l'Estat (encapçalats pel gran De Guindos), del FMI i de la Unió Europea, auguren un creixement del PIB español de gairebé el 3% (2,9% pel 2015), la qual cosa suposa la superació de les estimacions més optimistes. Aquestes previsions, diuen, es basen en la projecció del creixement actual del primer trimestre de l'any, on el PIB ha progressat de gairbé un 1% en relació al quart trimestre de 2014.

Gratant però una mica en les dades, que es magnifiquen en funció de l'interés del polític de torn, val a dir que els vectors de creixement tornen a ser els mateixos que van provocar en gran manera la debacle de l'any 2007: la construcció i els serveis. Alerta! La volatilitat del creixement basat en gran mesura en aquests dos sectors pot provocar que a mitja recuperació (és a dir, quan l'atur estigui més a prop del 10% que no pas del 20%, aleshores començaré a creure que la recuperació comença a tenir una certa solidesa) tot plegat es torni a desmuntar. Només cal una bufarada d'aire en sentit contrari (elevació del tipus d'interés, pujada del preu del petroli, disminució de la disponibilitat de crèdit barat,...entre les més fàcils i recurrents) perquè el castell de cartes que s'està construint altra vegada es desmunti amb facilitat.

I això per què? Doncs fonamentalment perquè serveis i construcció són sectors amb molt baixa productivitat, fonamentalment perquè és difícil aplicar les regles de l'anomenada "competència perfecta", mecanisme de mercat que permet, en mercats organitzats, gaudir de la millor qualitat al preu més baix. Senzillament hi ha molt poca competència tant en construcció com en turisme, i, en conseqüència, els índex globals de productivitat (el que assegura la sostenibilitat del creixement econòmic a mig i llarg termini) són molt baixos.

Sembla mentida que s'hagi perdut la gran oportunitat que han brindat aquests 8 anys de crisi per a fomentar des de les Adminstracions un canvi de model productiu, o al menys una tendència a la transformació, però segurament, segurament, .....això seria demanar massa.

A menys que no passi res de molt substantiu i es canvïi molt el marc legislatiu, Espanya (també Catalunya) està abocada a esdevenir un país de tercera, amb salaris baixos i baixa o nula especialitazació. Un país de paletes i cambrers....Un panorama francament molt poc edificants.

"Podemos": l'engany. El globus es comença a desinflar

Estava cantat. Les aules universitàries i els platós de televisió ho aguanten gairebé tot. Però el món real és una altra cosa. Al món real, a les persones del carrer, a la immensa majoria de ciutadanes i ciutadans que fan el que poden per substistir i arribar a final de mes i miren d'educar el millor que poden als seus fills i procuren gaudir de la vida amb decència i dignitat els emprenya que els enganyin. Els humans tenim una capacitat gairebé infinita d'ingenuïtat que fa que ens costi molt acabar de perdre la confiança, però arriba un moment que la paciència s'esgota.

Això és el que ha passat amb el "Establishment" de PP i PSOE i a nivel català el que ha passat amb CiU. La crisi, la desafecció, la corrupció, la immediatesa que proporcionen les xarxes socials ha permès l'emergència dels fenòmens "Podemos" i l'eclossió espanyola de "Ciudadanos".

Però no deixa de ser un contrasentit que una plataforma com "Podemos" creada no fa ni un any i nascuda a l'escalf de les televisions privades pugui obtenir un 25% del vots en unes eleccions espanyoles a no ser que realment hi hagi una base molt sòlida, uns dirigents molt nets i amb molt talent i una estructura territorial ben desenvolupada i arrelada. Però com que aquest no sembla ser el cas, les enquestes ja estan començar a mostrar una tendència de vot a la baixa, i veurem amb quina força arriba a les eleccions al parlament espanyol de finals d'aquest any.

Perquè quan comencen a aflorar les contradiccions i es grata i no es troba res de consistent llavors és quan aquesta ingenuïtat del votant de bona fe es rebela i diu que "més val boig conegut que savi per conèixer". L'abandonament del número tres de "Podemos", el senyor Monedero, el que va haver de regularitzar amb l'AEAT la seva facturació al govern de Venezuela, i la seva posterior dimissió de tots els seus càrrecs al partit, en són alguns dels seus símptomes.

Però quan en qüestions delicades es fa demagògia o directament no se sap que constestar, llavors és quan es veu la veritable natura dels personatges. L'entrevista d'aquesta setmana de "El món de RAC 1" a en Pablo Iglesias es altament il·lustrativa: un senyor que presumia de reformista radical diu que si no es reforma la constitució espanyola els Catalans no podran votar, o si se li pregunta si el Català i el Valencià és la mateixa llengua i es fa literalment el suec, la qual cosa demostra de forma irrevocable o ignorància (greu en un polític amb aspiracions),  o voluntant d'engany (més greu encara), i en tercera instància preguntat pel corredor del meditarrani va contestar literalment: "a esa pregunta no sé qué contestarle".

Hi ha uns twits de Lluís Llach amb els que no podria estar més d'acord. En reprodueixo tres, literals. Es pot dir més fort però no més clar: "Coincideixo amb molts dels principis que esperonen la gent que creu en Podem. En algun moment m'ha seduït el moviment (1), però em ratifico: creure en el dret a decidir quan la Constitució ho permeti és senzillament no creure-hi. I això no va de ser català o no. Va d'engany (2). Si per no perdre vots als Països Catalans sud, no saps si el català-valencià és la mateixa llengua però a l'Alguer sí, no va de cultura, va d'engany (3). Si per no perdre vots a Madrid no saps què és ni què representa l'eix mediterrani, no va d'ignorància, no. Malauradament, va d'engany".

Lliçons de les eleccions al parlament britànic

Els britànics seran els que Vostès vulguin, amb els seus tics, el seu imperialisme lingüístic, la seva decadència industrial, uns serveis públics que, en general, fan més aviat llàstima...i tantes i tantes altres coses que podríem dir, però renois, quina democràcia!!

Quina classe, quin "savoir être, savoir faire". No endebades van ser els inventors de la democràcia parlamentària. Els resultats de les eleccions de dijous passat permetren treure diverses conclussions:

1. El fracàs de les enquestes pre-electorals. Potser per la magnífica campanya electoral de David Cameron i el seu equip, potser perquè la demoscòpia està en crisi degut a que els electors enganyen volgudament i sistemàtica quan se'ls demana el sentit o la intenció del seu vot, potser perquè finalment la por a la ingovernabilitat ha acabat fent forat en la consciència dels votants,...pel que sigui, les enquestes electorals de les eleccions a Wesminster 2015 han estat el més gran fracàs, la més gran equivocació demoscòpica que jo recordi. Vaticinar un empat tècnic i que els conservadors obtinguin la majoria absoluta és per fer-s'ho mirar ben mirat.

2. Nicola Sturgeon ha fet una extraordinària campanya electoral a Escòcia. I els "scots", que només 8 mesos després del referèndum del 18 de setembre del 2014 ja se senten escaldats. De la famosa "devolution" que en Cameron va prometre el dia 19 de setembre, res de res, com era fàcilment previsible. I paradoxalment, això ho han pagat els laboristes (que van apostar obertament per el "no" a la independència i que eren fins ara majoritàris al parlament britànic com a representants d'Escòcia)". Escòcia ha votat massivament al SNP (56 dels 59 escons del país han anat a parar al SNP), i això per a Cameron és com un boomerang. La lliçó és clara, el "no" a la independència va guanyar "en fals", el vot dels jubilats, atiats per la por a perdre les pensions va fer decantar el vot cap al no. M'agradaria veure què passaria si el referèndum s'hagués celebrat aquest dijous...Una manca de retransferència de poders i diners acabarà, més tard o més d'hora, en un nou referèndum, sinó, temps al temps. El suflé semblava "desinflat" a Edinburg, i ja ho veuen...

3. A la Gran Bretanya els que perdren pleguen. Això, que és el que hauria de ser sempre (l'Alex Salmond va dimitir el mateix dia que va saber que havia perdut el referèndum a Escòcia), a democràcies orgàniques com l'espanyola, és una "rara avis". La política, a la Gran Bretanya és una situació temporal de servei públic. A Espanya és una professió, i com a tal, quan més temps duri millor. El mateix dijous van dimitir els tres líders perdedors: Farange, Clegg i Miliband. Tot un exemple de coherència i dignitat.

4. Cameron, amb una còmoda majoraria absoluta, no tindrà més remei que complir dues de les seves promeses (una de prèvia i l'altra de campanya): iniciar ara sí, la "devolution" de poders i autonomia financera al parlament escocès, i organitzar un referèndum sobre la permanència del Regne Unit a la Unió Europea. Al 1975 els britànics van decidir en referèndum entrar a la Unió Europea. No seria gens descartable que al 2017 els britànics decidissin, també en referèndum (com hauria de ser sempre en les decisions que són veritablement transcendents), tornar-ne a sortir.

La violència institucional de la dreta cavernícola

Avui volia escriure sobre les eleccions britàniques i sobre el més que probable efecte boomerang del vot escocès, després del bany de realitat que va suposar el resultat del referéndum del setembre del 2014.

Però després de les notícies, una vegada més, sobre la persecusió sistemàtica a la llengua Catalana que s'està atiant des del poder de Castella, no em puc estar de deixar el SNP i la Nicola Sturgeon per a un altre dia (interessant història la d'aquesta política).

La notícia és tan surrealista, tan kafkiana que només es pot entendre per la voluntat d'anihilació sistemàtica del Català que té la Castella imperial. Espanya serà Castellana o no serà (si fins i tot aquest blog des del que escric el corregeix sistemàticament cada accent greu i cada expressió catalana que jo escric, i he estat incapaç de modificar-ne els paràmetres).

Que l'advogacia de l'Estat recorri el calendari de matriculacions del curs vinent al·legant que no es dóna la oportunitat de marcar una llengua vehicular diferent del Català és senzillament un acte de volguda confrontació, un acte vandàlic, innecessari, inútil i que reflexa que els seus impulsors no en tenen ni idea del que passa a Catalunya.

L'Oriol Junqueras ho exemplificava de forma brillant al Parlament: "un nen català que acaba l'escola primària parla el triple de llengues que qualsevol president de govern espanyol". El problema el posa qui, no podent imposar-se pels vots, ho vol fer sí o sí via sistema judicial (com si els jutges no tinguéssin ja prou feina). 

Des d'Espanya tot està pensat per ser en Castellà. Qualsevol altra llengua és sinòmim de pèrdua de control, de pèrdua de poder. Qualsevol ferum de diferència, de particularitat, en els temps que córren és considerat un perill, un brot de sedició, una pedra a la sabata.

Castella se n'ha sortit molt bé amb el País Valencià (allò que els espanyols anomenen Comunidad Valenciana) on anys i anys d'extermini cultural que van culminar amb l'apagada de RTVV fa poc temps, han relegat el Valencià a una minoria estigmatitzada i sense veu. A Galicia encara ho van fer més bé, tant, que s'han carregat un idioma i l'han convertit en un dialecte del Castellà amb cantarella.

A Aragó, els Castellans ho han fet tan i tan bé que fins hi tot han estat capaços, sense que hi hagués una condemna per genocidi, de rebatejar el Català com a "lapao" ( no és fantàstic?), i a Euskadi, mentre no els toquin els....furs i la hisenda foral, la qüestió de la llengua, que no parla ni el "Tato", és merament simbòlica i els importa tres bledes (la pel·lícula "8 apellidos vascos" n'és un exemple extraordinari).

Només hi ha Catalunya que se li resisteix ara i sempre a l'invasor. I això, això, no ho poden suportar. Els fa bullir la sang.

 

La sang dels homosexuals

Aquest divendres passat transcendia una notícia que m'ha deixat, valgi l'exageració, la sang glaçada. Jo em pensava que els pensaments retrògrads, cavernaris i del segle passat eren un "copyright", una exclusiva, vaja, de la nostra gran estimada "Pell de brau". A la nostrada Espanya, amb polítics de dretes cada vegada més reaccionaris i troglodítics, una tal notícia hagués estat quelcom que entrava fàcilment dins els càlculs de que és esperable.

Però no, aquest cop ha passat a Brussel·les, on el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha avalat la llei de donants de sang de França en virtut de la qual un homosexual mascle pot ser exclòs de donar sang de forma permanent si ha mantingut relacions íntimes amb un altre home.

Ostres Pepet! Quina gran manifestació d'incoherència. Aquesta Unió Europea és la mateixa que fa envasar l'oli en flascons d'un sol ús (que per cert, molts restaurants es passen pel folre), mentre que res no impedeix als mateixos restaurants servir pa tallat o aigua en garrafes o sal o pebre en pots rònyics i amb els forats dels saler o pebrer obturats.

O sigui, que uns savis molt savis, han decidit que si jo sóc homosexual, només pel fet de decidir mantenir relacions sexuals amb un altre home puc ser exclòs com a donant (i ho dic des de la perspectiva que sóc de veritat un donant de sang actiu des de fa moltíssims anys).

Home, puc entendre que la llista d'exclussions existents -al menys a Catalunya- es miri amb lupa, perquè és evident que si hom ha tingut una intervenció quirúrgica els 15 dies abans d'anar a donar posem pel cas, o ha viscut a Burkina Fasso o a viatjat a Sierra Leone, doncs aquest cop es quedi sense poder donar (i ja el tornarem a cridar d'aquí a sis mesos), però que pel fet de ser homosexual et puguin excloure conculca el més mínim entit comú, fins i tot per un tribunal reaccionari com tants i tants tenim per aquestes contrades.

O sigui, que si una dona manté conductes de risc, amb un homosexual, un heterosexual o un lleó marí no hi ha cap motiu d'exclussió, ara si hom és un mascle homosexual, doncs miri senyora, sí, què vol que li digui ? (és que no ens agraden els "maricons", sap?).

Francament, l'Europa aquesta que ens ha de fer cada cop més pròspers, més ètics i més racionals cada vegada em patina més.

 

Mitja Marató d'Empúries: Diumenge 3 de maig de 2015

Avui ha estat un dia fantàstic, per molts motius. El primer i el més important és perquè he corregut la meva primera mitja marató amb el meu fill Adrià. Hem hagut de fer "trampes" perquè amb 15 anys no es podia inscriure, i ha anat amb un dorsal dels 10 km., però de vegades no hi ha més remei.

El dia ha estat perfecte per a córrer. No feia ni fred ni calor. Quan hem sortit de Girona cap a les 7 del matí, un cel mig grisós amenaçava pluja, però havent sentit l'Eloi Cordomí al TN vespre del dissabte, estaba convençut que no cauria ni una gota, com així va ser. Un lleuger aire de tramuntana que ens ha acompanyat tota la cursa i el fet que no fes sol en cap moment ens ha alegrat el matí i la cursa. 

A part del fet que m'acompanyés el meu fill, la segona cosa que m'ha encantat ha estat trobar-me l'Empar Moliner, de casualitat al guardaroba, acompanyada d'en Xavier Bonastre. Sé que a les persones famoses i/o conegudes per la seva feina o la seva presència mediàtica els empipa que papanates com jo vagin a atabalar-les constantment, i francament miro d'evitar-ho.

Però éssent com sóc un lletra-ferit i recalcitrant lector de diaris, no he pogut evitar anar a empipar l'Empar. Em declaro un devot admirador dels seus "Tovallons negres", a la contra de l'Ara, que llegeixo cada dia amb fruició, i sempre que puc, qualsevol altra intervenció seva a ràdio o tele (m'agrada seguir-la amb la Cópulo els caps de setmana a Catalunya Ràdio, i no em vaig perdre ni un capítol de la seva "road-TV movie" amb en Torrent, un altre ídol). I ella, que és tal com raja, quan l'he empaitat m'ha respost amb una cordialitat i afabilitat dignes d'admiració. L'Empar és tal com se la veu a la tele, se la sent a la ràdio o se la intueix en els seus articles: un tros de periodista i un tros de persona.

La tercera ha estat tornar a córrer una mitja després de gairebé vuit mesos (jo que n'he corregut més de 50...). Una lesió a la cadera dreta, que la meva físio diu que és una inflamació del soas il·líac (segur que és un malparit perquè fa molt temps que em fa la gitza -amb aital nom (parafrasejant l'Empar), no m'estranya gens-) m'ha impedit de començar l'any amb la clàssica i mítica mitja de Granollers, i tampoc vaig poder fer la mítica mitja de Barcelona -que corro cada any des d'en fa molts-, ni per descomptat la marató de Barcelona (que sí va correr l'Empar -per cert, el seu article de l'endemà sobre la cursa està cridat a esdevenir un clàssic del periodisme i esport-). Avui també he hagut de córrer dopat d'"Airtal" i "Ibuprofè", però l'incentiu de fer-ho amb l'Adrià m'ha fet oblidar tots els mals.

Hem planificat la cursa amb la intenció de fer un temps discret, al voltant de les dues hores, i l'Adrià ha estat increïble, a l'alçada de les circumstàncies, dosificant "comme il faut" i arribant a la línia de meta fresc com una rosa.

Ha estat un gran matí, que he rematat amb una gran victòria del meu peque en el seu partit de futbol.

Un diumenge d'aquells que et deixen bon gust de boca.