L' Alicia

És sense dubte una de les grans guanyadores del Partit Popular en el congrés de Sevilla, com a resultat de ser una de les grans guanyadores de les darreres eleccions catalanes. 18 escons al Parlament de Catalunya és un resultat que, de facto, la converteix en la força política determinant de l'estabilitat a  Catalunya.

Com a premi a la seva gestió, és una figura ascendent que, a més a més de col·locar una colla de membres de la seva confiança al gavinet de'n Rajoy I, "el missing" (Jorge Fernández, Dolors Montserrat, Jorge Moragas, José Luís Ayllón), acaba d'aconseguir substituir a Miguel Arias Cañete (aquell del Plan Hidrológico Nacional "por cojones") en la comissió de llistes del partit. Per tant en un partit governat per dones: la "presidenta" del govern espanyol de facto és la Soraya Sánchez de Santamaría i la "presidenta" del Partit és la Dolores de Cospedal, l'Alícia és un valor en ascens. Ella ho sap, i aprofita aquest estat de gràcia amb mà de ferro, intentant sortir a la foto cada dos per tres i refregant a la cara dels convergents que és gràcies a ella que la política catalana ha assolit un cert nivell d'estabilitat.

I em pregunto, fins on és capaç d'arribar? És evident que la resta del PP té la mirada posada en el partit a Catalunya. En primer lloc perquè l'altre feu tradicionalment hostil, l'altre poblet gal envoltat de tropes romanes, ha aconseguit pactar a Euskadi amb el partit socialista i en Basagoiti no té ni de bon tros la pressió que hi havia fa un temps. La treva d'ETA també ajuda a que d'Euskadi se'n parli menys. En segon lloc. I en segon lloc, i més important, és que del pacte fiscal se'n parla cada dia més (a Catalunya i a fora) i el sobiranisme és també un valor en ascens. L'Alicia és el cap de casal de les forces que han d'espanyolitzar els irreductibles gals (un rèdit de 500.000 vots a les darreres eleccions l'avala de forma significativa), però ho ha de fer amb mà esquerra, amb cants de sirena i no amb els pilums.

Per tant és probable que la gota malaia continui. D'una banda pactem la progressiva eliminació de les "ambaixades catalanes", afer del que, per cert, se n'ha parlat molt poc i de l'altra fem venir la ministra de foment perquè els prometi uns quants milionets per arreglar el desgavell de RENFE. D'una banda pactem el suport als pressupostos del 2012 i d'altra fem una llei omnibus de telecomunicacions per a iniciar el desmantellament de la ràdio i televisió pública catalanes...(això sí que és veritablement greu i mereixerà un article sencer al blog).

Fa anys, al pacte del Majèstic els catalans ens hi vam deixar més del que ens pensem, i, com apunta avui el Toni Soler a l'Ara, si el nostre catalanisme es redueix a la qüestió econòmica (que és justament la pretensió de l'Alicia), aquesta senyora haurà començat a guanyar la partida.

Ètica i corrupció

La corrupció és inherent a l'ésser humà, i aquesta és una màxima universal que opera des d'Haiti (un dels Estats més corruptes del planeta segons els índex de corrupció de les Nacions Unides) fins a Suècia (un dels menys). I és intríseca a l'ésser humà perquè ho és la cobdícia, l'afany pel poder o, més aviat, els beneficis que el poder comporta, o el diner fàcil que el poder comporta.

I aquesta es dóna en tots els àmbits de la nostra vida, tant a l'empresa (ja sigui privada o pública) com a les Administracions Públiques. I és en aquest darrer àmbit on el ciutadà de carrer, el que paga impostos i pateix la part més descarnada de la crisi, la considera més cruel quan en té coneixement.

Aquesta setmana que avui acaba ha transcendit que el President de la República Alemanya, Christian Wulff ha presentat la seva dimissió per, diguem-ho de manera políticament correcta, tràfic d'influències. En Romà Paladí, per acceptar favors econòmics com a resultes del càrrec privilegiat que ocupa. Favors tan poc edificants com ara crèdits privats a tipus d'interès zero o vacances pagades per empresaris "amics", i el que és pitjor, la cirera del pastís, haver intentat amagar-ho censurant una informació que pretenia publicar Bilt (i que el final ho va fer). A les nostres terres Sudeuropees aquesta música ens sona molt i molt, i els músics són sobradament coneguts: Juan Antonio Roca (Ajuntament de Marbella), Fèlix Millet, Jordi Muntull, Jesús Gil, Álvaro Pérez "el Bigotes", Francisco Camps, Ricardo Costa, Macià Alavedra, Jaume Matas, Carlos Fabra (Diputació de Castelló), "Bartu" Muñoz (ex-alcalde de Santa Coloma), Maria Victoria Pinilla (ex-alcaldessa de La Muela), Iñaki Urdangarin, i un llarg etcètera que seria pràcticament inacabable. La característica comuna de tots ells (a excepció del Juan Antonio Roca) és que no n'hi ha cap a la presó i que la presumció de culpabilitat (i la percepció per part del ciutadà) és molt alta.

Christian Wulff però, que també volia mirar d'escaquejar-se i per tant, encara que el senyor President no és precisament cap angelet, en conèxer que la Fiscalia de Hannover ha iniciat una investigació per tràfic d'influències, ha presentat la seva dimissió immediata, amb llum, taquígrafs i la seva esposa al costat, aguantant el temporal. En canvi aquí el Senyor Camps, en comptes de morir-se de vergonya per unes gravacions que han reflexat la seva veritable natura de forma implacable i aclaparadora, cel·lebra el 5 a 4 com una victòria a la Champions, i no només no s'avergonyeix sinó que presenta una tesi doctoral -plena de faltes d'ortografia, per cert- un dia abans que canvïin la normativa que li hauria impedit defensar-la. En canvi aquí, el Senyor Macià Alavedra cel·lebra la seva inculpació amb el millor Champagne francès a la seva finca de Calella de Palafrugell. En canvi aquí, no plega ningú, no es penedeix ningú, no dimiteix ningú, no li cau la cara de vergonya a ningú. Sense dubte que el desgavell del sistema judicial espanyol no hi ajuda gaire, però malgrat tot, sóc raonablement pessimista respecte al camí de la regeneració del sistema.

Fins i tot en això el tòpic del "Spain is different" és aplicable.

Mandinga

La primera vegada que vaig sentir a parlar del "mandinga" deuria tenir uns 10 anys, arran d'una sèrie que en l'època de la televisió de canal gairebé únic (aleshores "la primera cadena de televisión española"), i que els de la meva edat i més grans tenim encara a la memòria com a un referent; estic parlant de l'adaptació televisiva de  "Raices" de l'escriptor Alex Haley, i el personatge central n'era un esclau que, si no recordo malament, es deia "Kunta Kinte".

Aleshores vaig saber que el mandinga era l'idioma amb el que es comunicaven els esclaus de la família de Kunta Kinte, i òbviament tenia connotacions més aviat pejoratives, ja que era la llengua parlada pels esclaus portats a Amèrica des del Senegal i Gàmbia fonamentalment. Donat que els esclaus eren considerats essers inferiors, en una interpretació pràctica lleugerament pel sobre dels animals domèstics, el que parlaven aquells esclaus era una llengua primitiva i despreciable, condemnada a la desaparició.

Doncs vés per on, que 35 anys després, he tornat a sentir parlar del mandinga de la veu del jutge Carlos Dívar. Aquest personatge (no mereix malhauradament millor qualificació), té el dubtós honor d'ocupar la presidència del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, i la perla que va deixar anar ahir al Congrés va ser que ell és persona profundament respectuosa amb les llengues "vernàcules", fins l'extrem que una vegada, quan era jutge instructor, va tenir el cas d'un pobre homenet, que només parlava la llengua mandinga (ell en va fer esment com a "mandingo") i que per tal que l'home es podés defensar, li va aconseguir un traductor. Així de comprensiu és el gran jutge.

El diputat Tardà va queixar-se públicament del despreci que el jutge havia mostrat envers la llengua catalana en comparar-la -de forma pejorativa, és clar- amb el mandinga i el gran prohom va acabar disculpant-se i diguent que, en la intimitat, llegeix versos de Salvador Espriu. Fantàstic, em sona que hi ha algun altre d'aquests individus de la dreta cavernària hispànica, que va confessar un dia la utilització del català a la intimitat. Afortunadament no recordo el que llegia. Fent un símil diria que el prohom Dívar ha fet com els àrbitres dels partits de bàsket de la Leb Or (segona divisió del bàsket patri, a la que milita -per poc temps ja- el Girona). En la seva mediocritat en la interpretació de les normes i reglament del bàsket, s'equivoquen contínuament (tant a favor com en contra), i aleshores, quan el públic els escridassa molt, practiquen el noble art de la compensació: he pitat una falta en atac potser excessivament rigurosa, doncs no patiu, ara pitaré unes passes a l'equip contrari perquè em surt del xiulet.... I així anar fent (aquest afer mereixerà algún dia una entrada específica al blog). Doncs el gran jutge ha fet igual. Ha demanat disculpes per la desafortunada expressió, però això no treu que ja s'ha retratat, que ja ha deixat dit de forma clara i manifesta el que pensa del català: no pot utilitzar-se a la justícia de forma general perquè la considera una "sub-llengua". És com els àrbitres de la Leb Or, són dolents encara que amb els crits acabin pitant de forma casolana.

Aquest és un dels grans drames de la Pell de Brau: en comptes de sentir orgull per compartir un territori amb una pluralitat lingüística altament enriquidora, ens volen imposar la uniformització del castellà, al·legant raons d'eficiència i cost i provant de convèncer-nos que això de parlar català és de sub-races, equiparable a una llengua africana. Doncs fantàstic, passem-nos tots a l'anglès o al xinès, i farem passes de gegant cap a l'harmonització. No és aquesta la Espanya que va somniar en Joan Maragall, ni la que jo un dia, cada vegada més llunyà, vaig creure possible: "Escolta Espanya, la veu d'un fill teu que et parla en llengua no castellana".

Nacional II i Renfe de les vergonyes

Aquests darrers dies per raons diverese he hagut de transitar per una carretera per la que feia anys que no passava, la que he batejat com a Nacional II de la vergonya, des de Franciac fins a Palafolls. En una ocasió ho he fet de nit (d'un perill extrem, escandalós i de jutgat de guàrdia m'atreveixo a afegir) i de dia (digne del millor tour per carreteres del Gabó o Burkina Fasso). Sembla surrealista, o tercermundista, o qualsevol "ista" que hom es pugui imaginar, però és una realitat, perillosa, tangible, real; i ningú no és a la presó. La màgia de la democràcia.

L'aparell d'infrastructures del flamant nou govern del PP que presideix la senyora Ana Mato ens diu ara que el pla d'infraestructures 2012-2024 (quan ja serem tots calbs), destinarà 77.000 milions d'Euros en obra pública, entre carreteres, vies fèrries i aeroports. No està encara clar quant de tot aquest manà caurà a Catalunya, però sobre tot, sobre tot, el que queda més fosc és el quan. Perquè la senyora Mato, malgrat ser de Zamora sembla gallega, com el seu predecessor (es sabut per tothom que els gallecs són aquells ciutadans d'una regió del nord de la mare patria que no se sap mai si baixen les escales o les pujen) perquè per dir que el pla s'anirà executant en funció de les disponibilitats pressupostàries no cal ser la Ministra de Foment, el meu fill petit també ho podria dir, amb una mica d'entrenament.

La qüestió aquí és que tenim un tram d'uns quants quilòmetres (uns 30) d'una carretera que pertany a la xarxa de les carreteres de l'Estat (i per tant l'execució i manteniment de les quals pertoca a Madrit -concepte, no ciutat-) en el pitjor dels estats possibles: un desdoblament començat i interromput, amb els perills que la situació comporta donada l'altíssima densitat de trànsit que suporta aquesta via. O sigui, tenim, per posar un exemple, l'autovia de Badajoz a Almendralejo, que deu suportar un trànsit de 30 vehicles per hora on tot lluu com l'or, mentre que aquí, en una de les carreteres més transitades del país (llegeixi's en aquest cas tan Catalunya com Espanya), entre cartells d'obres, línies grogues, canvis de rasant i restes d'obra que recorden un cataclisme nuclear, ens informen que els 1.964 milions que cal destinar per acabar l'obra no sabem exactament quan arribaran a port. Això sí, els alcaldes de la zona afectada s'indignen i es queixen, i prou. Perquè malhauradament, mentre insfraestructures bàsiques del país segueixin depenent de la voluntat i disponibilitat de Madrit, anem arreglats.

Això mateix passa amb la xarxa de rodalies de Renfe, traspassada a la Generalitat sense partides pressupostàries per a afrontar obres urgents de millora. 3 accidents en pocs mesos, i el darrer, el de Mataró, va acabar amb 10 ferits quan podia haver acabat en una tragèdia de proporcions descomunals. I tot això després que la Malena vingués a inaugurar AVES i que el Sr. Víctor Morlán, secretari d'estat d'infrastructures de l'extint govern socialista desplacés el seu despatx a Barcelona durant força mesos per intentar redreçar una situació que se n'anava pel pedregar. Si deu ser greu la cosa que la senyora Ministra ha decidit venir a Barcelona dimarts de la setmana vinent....

En fi, cada dia ho tinc més clar. O ens gestionem les nostres infraestructures nosaltres, o cada vegada anirem més coixos. No sé si això ho arregla el pacte fiscal de l'Artur Mas, o el concert econòmic de dret, però el que es una evidència cada vegada més flagrant és que la cosa no pot seguir així.

"Les nenes boniques no paguen diners" - Jordi Angusto

Com a la cançó del Ruben Blades "Pedro Navaja", de vegades la vida et dóna sorpreses. I en algunes ocasions, només en algunes ocasions, aquestes sorpreses són molt agradables. Ahir a la nit vaig acabar apagant el llum de la meva habitació molt tard. I la culpa la va tenir la novel·la d'en Jordi Angusto Zambrano "Les nenes boniques no paguen diners".

Vaig conèixer en Jordi Angusto aquest any en farà vint, a Barcelona, l'estiu de l'any màgic, el 1992, quan acabat de tornar de Chicago buscava feina a Barcelona. I a través del Col·legi d'Economistes vaig saber que tenia opcions d'una feina per la que calia un economista. Em van convocar per una entrevista, però resulta que la persona que m'havia de veure va haver de sortir de viatge de forma urgent i em va acabar rebent el cap del que m'havia d'entrevistar, és a dir, en Jordi.

El fet de saber de sobte que qui m'havia d'entrevistar no era qui s'esperava que ho havia de fer em va intimidar una mica. Més em va espantar -encara en tinc l'imatge ben nítida al cap- que just després d'haver entrat al seu despatx i fer-me seure va haver d'atendre una trucada i en poc més de deu minuts en Jordi va parlar en un grec que em va semblar fluidíssim (llengua en la que va començar la conversa telefònica), després va saltar al francès i finalment la va cloure en anglès -més tard vaig saber que estava parlant amb una directiva grega de l'Unió Europea a Brussel·les-. Quan va penjar les cames em tremolaven i vaig pensar que d'aquella entrevista no podia sortir-ne gaire ben parat. Però ves per on, vaig superar aquella ronda i després d'entrevistar-me amb qui tocava de veritat, vaig acabar aconseguint la feina.

Amb en Jordi Angusto hi vaig treballar tres anys i d'ell en vaig aprendre moltes coses, però del que no he sabut fins no fa gaire és de la seva faceta literària. Després de força temps de no saber res l'un de l'altre hem tornat a posar-nos en contacte (les noves tecnologies hi ajuden molt), i vaig saber que acabava de publicar una novel·la i un assaig. Ahir vaig acabar la novel·la que porta un títol que, ja d'entrada, desperta la curiositat: "Les nenes boniques no paguen diners". El llibre es pot adquirir a:  http://jangusto.bubok.es/ .

Se m'acudeixen algunes idees que tinc ganes de compartir. La primera és que mai fins ara havia llegit una novel·la d'un escriptor que conegués de forma personal, i això per a mi ja ha estat un "plus". La segona és que la història que explica és francament bona, ben concebuda, escrita amb mestratge i una riquesa lèxica més que destacable. I la tercera és que la història que conta no només és versemblant i plausible, sino que ho és tant, que a un li queden dubtes de si el que explica és cert. En tot cas, si és ficció (que segur, tot i que no ho he preguntat encara a l'autor), podria perfectament haver succeït.

En Jordi em va ensenyar que un llibre, per ser interessant o ha de seduir o ha de fer còmplice. Jo diria que la seva novel·la aconsegueix les dues coses, en un magnífic retrat d'una etapa molt fosca de la nostra història recent, la fugida en massa de molts republicans catalans cap a l'exili francès els darrers dies de gener del 39, quan les tropes de'n Franco estaven a punt d'entrar a Barcelona. La història l'explica l'any 1966 un noi jove que descobreix el dia del seu vint-i-unè aniversari que no és qui creia ser, i que els que els que es pensava que eren els seus pares, en realitat eren els seus avis. La novel·la, escrita en primera persona per un noi que furga el passat buscant les seves arrels, va adquirint ritme conforme el lector s'endinsa en el relat fins a agafar un ritme trepidant, amb un final enginyós i sorprenent.

La novel·la és absolutament reconamable, i si aquest país fós normal, aquest llibre estaria disponible en paper  a totes les bones llibreries de Catalunya, però com que som un país petit (de mentalitat), aquí només publiquen en paper els "factotums" i els "mediàtics". Què hi farem!

La Mitja de Granollers

Fa molts anys que córro mitges distàncies, i ja en fa uns quants que vaig començar a fer mitges maratons amb certa regularitat. Des de 2005 ja en porto unes quantes sota els peus, en concret, 20 amb la que he fet aquest matí a Granollers.

Pels fanàtics de les curses sobre asfalt, aquesta és una mitja marató especial, de fet, és "La mitja marató de Catalunya". Fins aquest matí no ho acabava d'entendre, perquè no havia pogut inscriure-m'hi mai, ja que sempre que ho provava les inscripcions estaven tancades per haver assolit el nombre màxim de participants, tot i fer-ho amb molta antel·lació. Aquest any 2012 (i ja era la tercera edició que ho intentava) tampoc havia estat diferent de les anteriors: quan vaig voler inscriure-m'hi les 10.000 places estaven ja cobertes. Però ves per on vaig tenir un cop de fortuna de la mà del diari Ara i d'una gran causa.

Un corredor que es deia Jordi Vinardell, que era un apassionat de la Mitja de Granollers, va morir l'any passat a l'Hospital de Granollers d'un tumor cerebral i una colla d'amics seus amb el suport i la difussió de l'Ara han aconseguit organitzar un extraordinari memorial per en Jordi, Toti, pels seus amics;  entre d'altres iniciatives van posar a la venda 750 places addicionals. Amb la recaptació, els seus amics volen destinar fons a la millora de la unitat de cures pal·liatives de malalts terminals de l'Hospital. És una gran iniciativa, només per això ja pagava la pena apuntar-s'hi; i a més a més córrer per una causa solidària en la que crec plenament encara em motiva més. És també una excel·lent preparació pel gran repte de la Marató de Barcelona del 25 de març.

La cursa d'avui ha pagat molt la pena, i a més m'ha permès entendre per què tothom parla tan bé de la Mitja de Granollers. Ara que l'he fet ho subscric plenament. Hi he participat amb dos amics del Club d'Atletisme de Girona, en Joan i en Josep, i ens ho hem passat molt bé...malgrat els 4º C sota zero que marcava el termòmetre quan hem arribat al Pavelló d'esports de Granollers (per cert, curiosa la seva ubicació al bell mig de la ciutat).

He de confessar que hi ha mitges amb un encant paisatgistic exepcional, la d'Empúries  o la d'Olot, per exemple (a aquestes dues no hi fallo mai), però aquesta de Granollers combina un recorregut molt interessant (aquest any n'estrenaven un de nou) fins a La Garriga i tornada, amb una organització que és senzillament un 10, amb majúscules. La profussió de mitjans (mèdics, policials, logístics, organitzatius) és extraordinària. Però el que més m'ha agradat ha estat l'escalf del públic, tant de Granollers (que del kilòmetre 18 al 21 pràcticament et "porten" a l'arribada -m'ha cridat especialment l'atenció una senyora que, amb un megàfon a la mà, no para de fer crits d'ànim fins que passa el darrer corredor-) com el de La Garriga, que t'animen de forma constant com si fóssis un familiar; ha estat francament emocionant.

I al final, un temps més que decent (1:51) i un got de brou calent que resucitava els morts. L'any vinent hi tornarem. Segur.

Climatologia i política

L'episodi climatològic d'aquests dos darrers dies ha posat de manifest que els polítics miren fonamentalment de cobrir-se les espatlles. Perquè al capdevall, la previsió meteorològica ha acabat fallant com una escopeta de fira (com gairebé sempre) i els polítics han fet el ridícul (com gairebé sempre). De fet, han preferit fer el ridícul que no pas que els haguessin de tirar en cara que no van estar a l'alçada de les circumstàncies. Així jo també en sé de fer política.

Suposo que tothom tenia al cap l'episodi del 8 de març de 2010. Però és que el que va succeir aquell dia passa una vegada cada cent cinquanta anys. La densitat de les volves de neu que van caure aquell dia es produeixein una vegada cada segle com a màxim (no sé si es recordarà, però aquelles volves de neu van ser capaces de plegar estructures metàl·liques de sustentació de línies d'alta tensió, i això és aviat dit).

Els metereòlegs de TV3 feia dies que ens advertien sobre l'adveniment de la fi del món meteorològic amb temperatures que arribarien -vàlga'm Déu- a 5 graus sota zero a tot Catalunya!!!! Com si això, en ple mes de febrer, es tractés d'un episodi extraterrestre. I llavors va sortir el superman de la meteorologia i les catàstrofes mundials, el senyor Felip Puig, honorable conseller d'interior (es diu honorable, a un conseller?). Bé, la qüestió és que tornava jo de Valls el dimecres i el senyor Conseller feia una roda de premsa que Catalunya Informació transmetia en directe íntegrament. Eren les vuit del vespre i vaig estar temptat de pensar que efectivament les profecies de Nostradamus es farien realitat el dia després.

Era a Mollet del Vallès i vaig trucar a la meva dona pensant-me que en arribar a Girona la neu hauria abduït la ciutat. Però, oh, sorpresa! vaig arribar a Girona i no només no havia caigut ni una volva de neu, desautoritzant en Mauri, l'Agut i la Cristina Puig, sinó que la temperatura era més aviat de tardor tardana (5 graus a les 10 de la nit). L'endemà, on teòricament al Prepirineu havíem de tenir temperatures apocalíptiques, jo vaig anar a treballar tranquilament a Sant Joan les Fonts i la temperatura, quan vaig arribar a la feina, era de 5 graus positius i albirava un sol que més tard faria estavellar les pedres. Això sí, la sal que vaig trobar a la carretera, podria servir per coure tres milions de llobarros.

El dijous la cosa ja va ser kafkiana en grau superlatiu. El senyor Conseller continuava parlant del dispositiu especial "Neucat" i sense una pura volva de neu caiguda a Girona els meus dos fills van ser enviats a casa a les 3 de la tarda, i això que vivim a 400 metres de l'escola (no fóra cas que els metres de neu que havíen de caure bloquejessin algun carrer), i jo anava cap a Barcelona a una reunió la mateixa tarda des de Sant Joan les Fonts, amb 7 graus de temperatura i -altra vegada- un sol que estavellava les pedres. Això sí, en tornar de Barcelona, al vespre, van caure quatre volves de neu. En fí, el despropòsit és majúscul.

No vull dir amb això que no hi hagi d'haver dispositius de prevenció. No vull dir amb això que desaprovi que els polítics vulguin evitar que es torni a repetir el que va succeir el 8 de març de 2010, però, sí que crec que el que cal és tenir criteri, evitar el rigor japonès (veure el meu article de 27 de gener), i sobre tot, no pensar en les medalles o en les bastonades sinó en el servei al país, o en cas, contrari, si no hi ha capacitat o no hi ha coneixements, millor és plegar i dedicar-se a coure calçots o a dirigir Instituts Noos.

Perquè al capdavall, tantes tones de sal, tantes llevaneus, tanta escola tancada, tant transport públic interromput i  tanta collonada i allí on vau caure quatre volves de neu una mica serioses, és a dir, al Baix i l'Alt Empordà, vam tornar a tenir la mateixa problemàtica que al 2010, carreteres tallades, talls d'electricitat i caos estratosfèric. Per què caram serveix tant de pla de prevenció, tan de "Neucat", tanta sal i tanta tonteria? Perquè quatre polítics porucs es cobreixin les espatlles? Doncs no senyor. No és per això que els paguem, perquè de cobrir-nos les espatlles per evitar sortir a la foto dolenta en sabem tots. És absolutament deplorable la suspensió de classes a les escoles i universitats, l'alarma social i la manca d'eficàcia del servei en els llocs on efectivament acaba passant el que es va preveure.

De vegades, massa pel meu gust, i en un ritme creixent, tinc la sensació de viure a Nigèria o a Burkina Fasso. El que més m'emprenya de tot plegat és disposar d'aquest nivell de servei quan paguem impostos com a Suècia.

Només de pensar el que pot arribar a passar quan les tempestes solars arribin al nostre país, em poso a tremolar. Que Déu ens agafi confessats...