Impressions de Xina 2025 (2)

Aquest és el segon article que penjo sobre les meves impressions del darrer viatge a la Xina fa una setmana. Si abans d'ahir els explicava que els xinesos han pràcticament "desconnectat" de les aplicacions de pagament basades en la targeta VISA i en l'aprenentatge de l'Anglès, avui em referiré al altres aspectes que més m´han impressionat.

Xina és una societat en la que encara hi ha una clara distinció entre el món rural i el món urbà, tot i que la pobresa extrema ha estat pràcticament erradicada als darrers 20 anys. Però el món urbà està tan evolucionat que estan a anys llum del que encara avui anomenem la societat occidental.

    Nainjin Road, Shanghai Downtown

Shanghai, capital econòmica del país, és una ciutat de 24,8 milions d'habitants i una àrea metropolitana de 40 milions. És una ciutat impecablement neta, sense papers al terra, sense burilles de cigarreta (pràcticament no es veu ningú fumant al carrer), amb una clara majoria de de cotxes híbrids o elèctrics circulant pels seus carrers i pràcticament totes les motos que hi circulen són elèctriques, en conseqüència és també una ciutat molt sileciosa. 

El transport públic, també net, silenciós, barat i fàcil d'utilitzar, connecta les principals àrees de la ciutat amb una eficiència que fa molta enveja (sobre tot si ho comparo amb Barcelona). 

Des de l'aeroport de Pudong (situat a 30 kilòmetres del centre de la ciutat) es pot agafar el "Maglev" (tren de levitació magnètica) que en 7 minuts de rellotge et porta -a 301 km. per hora (quan es va iniciar el servei, que jo havia agafat, el tren arribava a una velocitat màxima de 480 km. per hora) - fins a una estació de la línia 3 de metro, i des d'allà, per 5 yuans (0,65 €) es pot arribar al centre de la ciutat en 20 minuts. Per 7,2 € es pot anar de l'aeroport al centre de la ciutat amb rapidesa i comoditat.

A Shanghai, com a Beijing, Shenzen, Canton, Ningbo, Qingdao,...tot és digital, i com escrivia al meu darrer article, el diner en metàl·lic ha pràcticament desaparegut de la circulació. Les ciutats estan connectades per trens d'alta velocitat que funcionen com un rellotge i que connecten totes les gran ciutats de la Xina amb unes freqüències molt altes i uns preus molt raonables. Ja no cal bitllet físic per a viatjar en tren, només haver comprat el bitllet per internet i el passaport.

La Xina és el país del món amb més robots a la indústria (i ara ja es comencen a veure als hotels, portant el menjar o d'altres encàrrecs  a les habitacions) i això es nota. He vist fàbriques molt més modernes i més ben organitzades que a Europa o als Estats Units. El mite de la mà d'obra barata com a tal ja no és una veritat absoluta (o segueix essent a la Xina més rural, però no pas a les grans àrees metropolitanes del país). Els projectes d'infrastructura es duen a terme a velocitat de vertígen, a l'igual que els parcs eòlics o de plaques fotovoltaïques.

                                                               Robot a l'ascensor d'un hotel

Les seves intel·ligències artificals com ara el Deep Seek (però n'hi ha moltes més), estan a la par del xat GPT i d'altres, excepte naturalment si se'ls pregunta per Tiananmen, el Tíbet, Taiwan o d'altres temes de tipus polític.

Naturalment, hi ha una contrapartida, que és que tot això és possible gràcies a que al país no hi ha democràcia. No es podria governar un país d'1,3 bilions d'habitants amb el sistema de partits polítics com els coneixem a Europa. Seria un veritable desgavell. Però després dels meus múltiples viatges a la Xina m'atreviria a afirmar que no hi ha gaire ningú que la trobi a faltar, la democràcia...

Impressions de Xina 2025 (1)

Una dels aspectes de geopolítica que més m'ha cridat l'atenció aquestes primeres setmanes de l'any 2025 ha estat el baix perfil que ha mantingut la Xina des de la presa de possessió de Donald Trump com a president dels Estats Units. A un president narcissista, histriònic i poc respectuós amb els processos democràtics, se li contraposa un president gens respectuós amb els processos democràtics però de to discret i d'una gran prudència en les seves declaracions que no aixeca el to de veu ni té cap sortida d'estudi malgrat els terratrèmols que genera Donald Trump i la seva histriònica cort de personatges.

Acabo de tornar d'un viatge professional a la Xina (país que visito de forma regular des de l'any 2005, amb la sola interrupció del període de pandèmia, del 2020 al 2022 - més de 20 vegades) i puc afirmar que els canvis es succeeixen a una velocitat de vertigen. De fet no fa tant que hi vaig ser abans d'aquest viatge (juny 2024) però a la Xina tot passa de forma molt ràpida.

Hi ha dues coses que m'han sorprès profundament en aquest desplaçament i que he percebut amb més intensitat que mai abans en cap dels meus viatges previs.

La primera és la gairebé "total independència" de les targetes de crèdit occidentals. Si fa tan sols uns anys VISA era un dels mitjans de pagament més comuns al país juntament amb el diner amb metàl·lic, això ha canviat dramàticament en molts pocs anys. Avui dia a la Xina, el diner en metàl·lic pràcticament ha desaparegut de la circulació, i les VISA són acceptades de forma majoritària en hotels, però no en molts altres establiments. Avui el que es porta és Alipay i WeChat, que acaparen la gran majoria de les transaccions. Totes dues formes de pagament es basen en un codi QR i tothom, i quan dic tothom vull dir tothom, grans i joves, les fan servir de forma majoritària per a qualsevol mena de pagament de baix import. Fins l'extrem que em confirmaven alguns dels meus amics allí que fins i tot els captaires demanen almoina per telèfon i les ànimes caritatives que estan disposades a donar ho fan mitjançant la seva aplicació WeChat acostant codi QR amb codi QR.

En aquest darrer viatge, la primera nit a Xina vam anar a sopar a un restaurant a Wuxi (una ciutat prop de Shanghai, al costat del llac Taiju) d'uns 7,5 milions d'habitants i amb una gran quantitat d'indústria. L'anècdota és que els quatre del grup vam acabar petant en un restaurant de HotPot (era tard i no vam trobar res més obert) i en asseure'ns vam constatar ser, amb diferència, els més grans de tot el local. Ens vam fer entendre com vam poder (via traductor del WeChat) però cal reconèixer que vam sopar molt bé. 

El problema va venir a l'hora de pagar. No acceptaven VISA i cap dels 4 portàvem diners en metàl·lic. Per fer curta uns història llarga vaig acabar deixant com a dipòsit un bitllet de 100 dòlars - que cobria sobradament l'import del sopar- i la condició de tornar l'endemà amb Yuans.

Va ser l'endemà quan parlant amb amics xinesos vaig descobrir que des de l'any passat, al meu compte We Chat (el tinc des de fa molts anys i és imprescindible per a fer negocis a la Xina) hi podia associar una targeta de crèdit. Ho vaig fer de forma immediata i les proves de compra que vaig fer, en un supermercat, van funcionar bé.

La segona és la constatació que l'idioma anglès està desapareguent de la Xina com a segona llengua més popular. No només no es parla un anglès decent als hotels (ho he vist al Hyatt de Wuxi, al Marriot de Shanghai,....) sinó que als centres comercials i als restaurants no hi ha ningú que el parli. Viure per veure. 

Els joves no se senten motivants per a l'aprenentatge de l'Anglès (com de fet els joves anglosaxons) ja que pensen que no cal sortir de la Xina per a a ser feliç i tenir èxit i que, el seu mercat interior comença a ser tan fort, que, a l'igual que amb la VISA, és el món que s'ha d'adaptar a ells i no ells al món. Ja no els cal, i alguns fins i tot arriben a la conclussió que més tard o més d'hora acabarem tots aprenent el Xinès (que acabarà esdevenint un segon Anglès).

Aquestes dues són les observacions, per a mi, més trencadores, però demà, en la continuació de la sèrie, n'hi afegirem algunes més.

El món d'ahir

En aquest article manllevo el nom d'un llibre excepcional que estic acabant de llegir aquests dies i que va escriure un dels escriptors més brillants de finals del Segle XIX i principis del Segle XX, Stefan Zweig. Es tracta de la seva autobiografia "El món d'ahir: Memòries d'un europeu" (Quaderns Crema, 2001).

Zweig, austríac jueu fill d'una família burguesa el pare del qual era un gran industrial tèxtil, va excel·lir en novel·la, poesia, teatre, traducció i biografies. Va nèixer a Viena el 1881 i es va suïcidar juntament amb la seva dona, al Brasil, el 1942 desesperat per la creença que el nazisme acabaria dominant el món. Li va faltar una mica de paciència per veure la caiguda de Hitler, però és cert que va viure un dels periodes més convulsos de la història d'Europa: la Primera Guerra Mundial, el període d'entre guerres i l'esclat de la Segona Guerra Mundial.

Zweig era un intel·lectual, pacifista convençut i sobre tot, sobre tot, un profund defensor de la identitat i la cultura europees en el sentit més ampli. Va saber explicar de forma clarivident com unes societats riques i cultes com l'austríaca, la francesa, la belga, l'alemanya, la rusa i l'anglesa van ser capaces de passar en un període ridícul de temps, de la més absoluta prosperitat i civilització a l'exaltació dels nacionalismes expansionistes que van provocar l'adveniment de la Primera Guerra Mundial.

Faig referència a l'autobiografia de Zweig perquè el que relata en el seu llibre s'assembla perillosament al que està passant aquestes darreres setmanes, des de -parafrassejant en John Carlin a La Vanguardia- la coronació de Donald I, rei dels Estats Units.

Té raó Zweig quan escriu que societats pròsperes i consolidades poden canviar radicalment en un període de temps tan curt que ni tan sols tenim temps d'adonar-nos-en. I el paral·lelisme amb el que està passant avui en dia és evident. Si algú els hagués explicat fa tan sols sis mesos que persones riquíssimes com l'Elon Musk estaria fent la salutació nazi en una convenció de partits d'ultra dreta ens hagués semblat impossible. O que les aliances tradicionals del món occidental es farien miques en tan sols unes setmanes. La trobada d'ahir dilluns entre el president de França, Emmanuel Macron i Donald I dels Estats Units n'és un exemple palmari. Fins i tot a la roda de premsa van saltar guspires. Els antics aliats des de la fi de la Segona Guerra Mundial són ara pràcticament adversaris. Vaig assistir ahir atònit a la votació del plenari de les Nacions Unides en el que es va aprovar una resolución sobre la guerra d'Ucraïna que denunciava l'agressió russa. La moció es va aprovar per 93 vots a favor, 65 abstencions i el vot en contra de 18 països.

És inexplicable i incomprensible (en la mentalitat del món "d'ahir") que la resolució tingués el vot en contra de Rússia i els seus aliats (naturalment) però també el d'Estats Units, Hungria o Israel.

Democràcies consolidades legitimant règims autoritaris. Negociacions per la pau a Ucraïna celebrades a l'Aràbia Saudita (país que elimina descaradament periodistes opositors a Turquia amb tota impunitat) sense la participació de les parts més implicades (la pròpia Ucraïna i la Unió Europea):

Una Unió Europea que ha passat en 4 setmanes de ser soci preferencial dels Estats Units a ser completament ignorada i menystinguda per un president narcisista i hiperactiu que vol cobrar a Ucraïna l'esforç de guerra en forma de minerals, que vol conquerir per la força Groenlàndia, que vol muntar resorts turístics a Gaza després d'òbviament fer una neteja ètica i proposar l'expulsió dels Gazatís de la seva terra...

Són temps convulsos en els que, de moment, tot està encara en el món de les paraules, de les declaracions i dels gestos teatrals de dos pallassos que segurament la història jutjarà, però no és menys cert que, a l'igual que va passar amb l'inici de la Primera Guerra Mundial que tan bé relata Stefan Zweig, una petita guspira pot encendre una flama que acabi cremant-ho tot. 

Les noves oligarquies ja no són de dretes o d'esquerres, són aquí per defensar només els seus drets i els seus privilegis. Amb total desvergonyiment i manca d'escrúpols s'intercanvien una serra mecànica en una convenció de neofatxes als Estats Units en la que hi conviden a paràsits com el nostrat Santiago Abascal de VOX.

Com explicava en Toni Soler a l'Ara en el seu article de diumenge passat, "les noves dretes han après a victimitzar-se. I així combinen el seu tradicional individualisme ("fora l'Estat de la meva butxaca") amb la defensa d'un intervencionisme radical en qúestions que no tenen a veure amb l'economia (religió, sexe, gènera, raça, valors)".

El principal problema però, és que aquests individus i molts dels partits que els recolzen han aconseguit els vots d'una massa cada vegada més gran de ciutadans que canalitzen el seu vot de protesta (contra la inseguretat, la inmigració, la pèrdua de poder adquisitiu, la manca de feines amb salari digne, la manca d'habitatge,...) confiant en els cants de sirena d'uns irresponsables i incendiaris que són capaços de començar una tercera guerra mundial només per demostrar que tenen més pebrots que ningú.

 

Gaza "Ciudad de Vacaciones": Netejes ètniques i d'altres frivolitats

Escrivia la setmana passada en Carlos Zanón a La Vanguardia: "No tenen cap mena de pudor. Tampoc no tenen por" en un article que titulava "Gaza, lloc de vacances". Tot plegat és tan al·lucinantment irreal que sembla mentida. Fa només uns quants anys, jo mateix hagués dit que tot plegat es tractava de "fake news", una mena d'innocentada que els mitjans publicaven cada 28 de desembre. 

Però no. És veritat. Fa vergonya llegir-ho i veure-ho (als que ens queda un dit de dignitat) perquè no pot ser més real. Així és la nova era que acaba de començar. L'adveniment de l'any 1 de Donald Trump i el seus acòlits, oligarques tecnològics i extremistres sense escrúpols. Tot per la pasta i pels privilegis d'una casta que se sap (no s'ho pensa, n'està convençuda) per damunt del bé i de mal.

Imatge de la Franja de Gaza. El Periódico de Catalunya

Malgrat que ja res no ens acaba d'impressionar del tot, perquè hem entrat en l'era de la mentida i del trencament sistemàtic de les regles del joc fins ara més o més conegudes i acceptades per a una gran majoria de la població mundial, no deixa d'impressionar-me la desvergonya i l'alienació mental de Trump, Netanyahu i les persones que els donen suport.

La realitat és que aquests delinqüents se'n foten impunement del patiment d'una població civil desplaçada i devastada per una guerra en la que, com de costum, els que més pateixen són els més innocents, la població civil: infants, avis i dones que no tenen res a veure amb la barbàrie de Hamas i la barbàrie amplificada d'un part dels jueus, els extremistes que defensen Netanyahu (que no oblidem que tant Trump com Netanyahu han estat jutjats, entre d'altres càrrecs per corrupció i que sobre Netanyahu pesa una ordre de detenció del Tribunal Penal Internacional per crims de guerra i contra la humanitat).

Han arribat a una situació en la que es creuen éssers superiors, que estan per sobre del bé i del mal i, naturalment, per sobre de la Justícia. Si no els agrada el que diuen els jutges, senzillament, els ignoren, com s'acaba de demostrar amb el despreci dels nous Estats Units cap al Tribunal Penal Internacional, despreci que, paradoxalment, comparateixen amb un estat "enemic" com és Rússia. Putin i Trump, en el fons -i en la forma- s'assemblen cada vegada més. 

En un llibre revelador i visionari publicat el 2020, la neboda de Trump, Mary Trump, psicòloga clínica, que porta per títol "Too much and never enough: how my family created the world's most dangerous man" (Massa i mai suficient: com la meva família va crear l'home més perillós del món), descriu el president dels Estats Units com un (literalment) "narcisista sense principis que ha adoptat l'engany com a modus vivendi després d'haver quedat traumatitzat pel seu pare, que li va impedir desenvolupar i experimentar tot l'espectre d'emocions humanes". No he llegit el llibre, però la neboda donava fa ja quatre anys moltes pistes sobre el personatge i la clava de forma visionària.

L´última barbaritat, com vostès hauran llegit, és la voluntat de neteja ètnica a la Franja de Gaza. Ni la intel·ligència artificial seria capaç de falsificar les rodes de premsa a la Casa Blanca per fer-los dir (a ell i a Netanyahu) les barbaritats que van proferir la setmana passada. No cal. Les diuen de veritat. Sense complexes ni vergonya. Es creuen la seva pròpia bogeria. Ho diuen de debò.

Expulsió dels residents a Gaza (total, si ja no queden edificis en peu i no tenen on anar, per què s'entesten en tornar?) i recolonització per ciutadans de tot el món una vegada Gaza, sota control militar nord-americà, hagi estat reconstruida com una nova Riviera Francesa. Així de simple, així de bèstia. Els palestins se n'han d'anar a d'altres zones -Jordània i Egipte, òbviament sense consultar ni preguntar ningú-. 

Justifiquen sense complexes la neteja ètnica (la mateixa que va practicar Adolf Hitler amb els jueus i la que van practicar els jueus a Palestina després de la partició de la regió per part de la ONU el 1948). La raó que dóna la força de les armes, el poder, la impunitat que confereix la força bruta i els fets consumats. Expulsions massives. Tot per la promesa d'una Gaza millor.

Naturalment sense Gazatís. Com escrivia en John Carlin ahir diumenge: "no hi ha mètode en la seva bogeria, és que hi ha bogeria en el seu mètode.  Zero empatia. Cent per cent narcisisme. Nul·la compassió. Absoluta incapacitat de posar-se a la pell dels altres".

Pronostico que això no pot acabar bé de cap de les maneres. Passaran coses, però aquests senyors feudals del Segle XXI han vingut per demostrar que ells són el poder, i la resta, morralla.

Pere Costa Casellas: In Memoriam

Hi ha dies d'aquells en els que, sense esperar res més que felicitat (al vespre teníem la festa de celebració dels 60 anys d'una de les meves millors amigues), les coses es torcen de manera que es fan difícils de paír. 

A mig matí el director industrial de la nostra empresa m'informava de la mort accidental d'un dels supervisors més populars de la fàbrica. Havia començat amb nosaltres el 2012, quan vam començar operacions, i es va prejubilar aquest desembre. No va tenir temps de gaudir de la jubilació. 

I al vespre, en ple sopar, un advocat amic m'explica per WhatsApp que s'ha mort en Pere Costa Casellas, l'empresari banyolí que va fundar Biocentury, i amb el que sempre m'ha unit una relació molt especial.

Vaig conèixer en Pere el 1995, quan vaig participar a la selecció de personal d'un director financer que buscaven i em van acabar escollint a mi. I durant 10 anys vaig treballar al seu costat en una de les experiències personals i professionals més enriquidores de la meva vida.

En Pere, juntament amb la seva esposa d'aquell moment, l'Imma Boadas, van ser capaços d'aixecar una gran empresa del no res. Durant anys ell va treballar a l'empresa familiar, que no hi ha gironí de la nostra generació que no conegui: Xocolates Torras, empresa centenària (del 1890), molt coneguda arreu de les comarques gironines pel aquells inconfusibles gronxadors vermells amb l'anunci rectangular de la marca sobre fons de color groc. Per circumstàncies familiars, en Pere es va veure fora de l'empresa acabat de casar i amb dues filles petites. Va demanar un préstec a un oncle seu (de 150.000 pessetes, 900 euros) i amb el que sabia fer, xocolata (es va passar molt de temps a Europa col·laborant amb Lindt i amb Merck, en aquest darrer cas per a endolcir les barres dietètiques de Biomanan), va fundar Biocentury i va llogar una nau a Vilablareix, on hi va posar màquines de segona mà i de seguida va començar a posar fil a l'agulla. Els primers anys va dedicar tots els seus diners, els que tenia i els que no, a l'empresa, fins al punt que a casa seva, al menjador, les bombetes penjaven del sostre sense làmpada.

Però en Pere era un empresari amb una gran visió comercial, bons contactes a la gran distribució, cap mena d'aversió al risc, i una valentia com pocs tenen. En pocs anys va fer créixer l'empresa del no res i va construir una nova fàbrica a Quart, al Gironès, que encara avui és un referent per a molts. Jo vaig col·laborar amb ell en aquells anys d'expansió. Durant aquella època vam comprar Nutricer, una empresa de La Bisbal que fabricava torrades extrusionades i que eren la base de les barretes Biocentury.

Vam expandir els negocis creant les filials Biocentury France, Biocentury Italia i també ens vam establir a Portugal. També vam construir una nova nau per Nutricer, contigua al Biocentury original. 

Van ser anys frenètics, d'autèntica bogeria, anys en els que van nèixer els meus dos fills, i entre la feina i la família teníem molt poc temps per dormir (ell, que era un hiperactiu consumat, encara menys). Junts en vam passar de tots colors (com haver d'entrar de nit a la seu de Biocentury France a Chilly Mazarin, Paris, per fer fora el director general que ens estava robant) i també durant aquells anys en Pere i la Imma van fer un creuer de luxe, per la Polinèsia Francesa -els primeres vacances en molts anys- on ells dos eren els únics passatgers del creuer que no feien part de les famílies Millet-Montull. Em Pere em va explicar el luxe amb el que viatjaven aquelles famílies, que esmorzaven amb xampany francès. Naturalment en Pere no sabia aleshores que els diners procedien del saqueig del Palau de la Música.

Quan ja portava més de cinc anys amb ell, en Pere va començar a rebre ofertes de compra. I cap al final va arribar la que seria la definitiva, la de la Corporació Agrolimen, de la família Carulla. Jo vaig estar immers de ple en el procés de Due Diligence en el que vaig patir, gaudir i aprendre a parts iguals. Això em va donar l'oportunitat de treballar amb l'Artur Carulla, un dels grans empresaris d'aquest país i una gran persona. 

Recordo el sopar de celebració de la venda del primer 50% al restaurant Botafumeiro de Barcelona, menjador privat, naturalment, amb els Carulla i els Costa, al que van tenir la deferència de convidar-me jutament amb alguns directius del grup Agrolimen. En aquell restaurant en Pere va rebre el xec, 30 milions d'euros, i jo el vaig custodiar tota la nit fins que l'endemà el vam anar a ingressar.

Al cap d'un parell d'anys, el 2004, en Pere, no acostumat a treballar en estructures tan rígides com les multinacionals, va exercir el seu dret de venda del segon 50% i jo em vaig quedar encara un any més a Biocentury. Després en Pere, emprenedor addicte, va continar invertint en start-ups, fent de Business Angel i buscant projectes per invertir el que havia guanyat en la venda de Biocentury.

Alguns haguéssin destinat els diners rebuts a gaudir de la vida i a dedicar-se al "dolce far niente" fins a la fi dels temps (ho podria haver fet perfectament). Però no. En Pere va preferir més reinvertir-los en un altre projecte. És el cuc que, per sort, els grans empresaris porten a l'ADN. No saben estar quiets, però això acaba redundant en benefici tan directe com indirecte de la comunitat.

En Pere Costa va invertir a Bionatur Biotechnologies 15 milions d'euros, que és aviat dit. Recordo quan feia 17 o 18 anys em parlava d'un incipient projecte que, de funcionar, li permetria eliminar els elements contaminants dels llots tòxics que l'Administració va encarregar treure del pantà de Flix, desprès d'anys i anys de vessaments incontrolats per part d'Ercross i també em parlava d'un altre projecte que acabaria amb la pluja àcida. Era un visionari. Aleshores allò em va semblar gairebé ciència ficció, però en Pere era tossut i quan ficava la banya en un projecte, no la treia fins que acabava en un èxit aclaparador o un fracàs rotund. Fa uns anys va acabar venent també Bionatur.

Vaig saber de la seva malaltia fa un parell d'anys, un estranyíssim càncer de còrnea que li van detectar en una revisió ordinaria dels ulls a l'IMO. Vaig tenir la sort de poder compartir una tarda amb ell i la seva companya, la Isabel, a la magnífica casa que tenen a Sant Elm, a Sant Feliu de Guíxols, i allà, entre anècdota i anècdota, em va explicar la seva lluita contra la malaltia, i també que havia recuperat la fe. El vaig veure, malgrat la malaltia, radiant.

En Pere Costa va ser una persona excepcional en tots els sentits. Descansi en pau.

La guerra dels aranzels

Donald Trump ho ha tornat a fer. 

En una de les zones més interconnectades del Planeta Terra, el NAFTA (acrònim que respon a North American Free Trade Association) que es va acordar entre Canadà, els Estats Units i Mèxic,  el 1992 i es va implantar el 1994 acaba de pasar a millor vida. 

El Juliol del 2020 aquest acord va ser remplaçat per un de molt semblant, l'USMCA (United States, México and Canada Agreement), que a la pràctica era el mateix ja que l'essència d'aquest acord era que no hi havia cap mena d'aranzel d'importació o exportació per a la majoria de productes que es comencialitzaven entre els tres països.

Aleshores, quan es va signar, també governava un republicà a la Casa Blanca (George W. Busch), però eren anys en el que els polítics eren encara polítics dels de la vella escola, i la paraula donada i l'interès general tenien un sentit que avui malauradament han perdut.

El senyor Donald Trump acostuma té tres atributs que domina amb molta perícia i mestratge, i amb l'edat, i la radicalització, aquests van a més:

• Menteix descaradament i sistemàticament i sense el més mínim rubor
• Barreja amb molta facílitat peres i naps, causes i conseqüències
• No té ni la més remota idea del que són economies interconnectades.

La interposició d'aranzels del 25% sobre la majoria dels productes que s'exporten des del Canadà i Mèxic als Estats Units tindrà efectes col·losals per a les tres economies. Naturalment efectes negatius, i probablement no a curt termini. El divendres passat, quan hi va haver l'anunci que la setmana següent entrarien en vigor els aranzels, les borses americanes ja van fer una baixada significativa. És probable que l'efecte sigui dominó i demà dilluns, això contanimi els mercats de valors de la resta del món (Trump també ha confirmat l'aranzel del 10% sobre els productes importats de la Xina).

Però això no serà tot l'efecte. No cal ser un Nobel d'economia per entendre que, si bé, US Customs and Border Protection recaptarà una ingent quantitat addicional de diners, l'efecte final de més aranzels serà un increment de preus d'importació i aquests acabaran repercutint en la inflació als Estats Units, i òbviament al Canadà i a Mêxic ja que aquests dos països han anunciat mesures de reciprocitat.

Si un dels factors més signficatius que van contribuir a la victòria de Donald Trump a les darreres presidencials van ser les queixes de la classe mitja sobre l'increment de preus i la pèrdua de poder adquisitiu aquests darrers quatre anys, que es preparin si aquesta guerra que acaba de començar el president dels Estats Units va de debò i es perpetua en el temps.

Això és el que passa quan empresaris sense escrúpuls ni coneixements d'economia són escollits per a gestionar afers molt complexes que mai, mai, tenen solucions senzilles.

Mancances als aeroports nord-americans i Donald Trump: un cocktel explosiu

El mes de Setembre de 2023, és a dir, fa un any i quatre mesos, ja vaig advertir al meu blog de la greu crisi de controladors aeris que hi ha als aeroports dels Estats Units. La cosa és, al meu parer, tan greu, que hi vaig dedicar dos articles, que vaig titular: Quan anar en avió és un esport de risc (Primera part i Segona Part).

En aquests articles, acabava concloent (i jo ho he viscut bastant d'aprop) que els aeroports dels Estats Units estan amb infradotació de personal a les torres de control (només 3 dels 313 aeroports que hi ha al país tenen el número de persones que recomana la FAA (Federal Aviation Authority)), i que això, només el juliol de 2023 va a acabar provocant el que es coneix com a "quasi accidents", en un número de 46, molt i molt alt.

Exemples de quasi col·lisions a 3 aeroports dels Estats Units entre gener i febrer de 2023. Font: NYT

Òbviament l'accident que ha tingut lloc aquesta setmana a l'aeroport de Washington Ronald Reagan, en el que un helicòpter militar "Black Hawk" ha col·lisionat amb un Bombardier CRJ700 d'American Eagle (filial d'American Airlines), un tipus d'aparell de capacitat petita que es va servir molt per a vols regionals i que jo agafo molt sovint quan sóc allí. ha tingut lloc com a conseqüència d'una errada humana i, mentre la FAA fa la seva feina d'investigació, tot apunta que l'accident va tenir lloc degut a manca de personal a la torre de control, una vegada més.

La causa més probable és, que un sol controlador estigués gestionant l'aterratge d'ambdos aparells, cosa que sembla difícil d'entendre. Fonts consultades pel NYT apunten a quela mancança crònica de controladors que es va reportar al 2023 encara és lluny de millorar, i que continuen les jornades maratonianes de 6 dies per setmana i 10 hores per dia. D'un objectiu de 30 controladors per a l'aeroport de Washington, actualment n'hi treballen 25. Està tot dit. 

I després hi ha el senyor Trump. Després de proferir la barbaritat que els Estats Units suspenien l'ajuda humanitària a Gaza perquè s'ha descobert que una part va destinada a la compra de preservatius (notícia que s'ha demostrat completament falsa), immediatament després de l'accident va dir que aquest havia passat perquè el partit demòcrata havia fomentat la inclussió a la professió de controlador i que s'havien reservat moltes places per a persones amb discapacitats i minories, la qual cosa ha provocat el caos que ha acabat amb l'accident. 

Hores d'ara ja no caldria ni tan sols rebatre al mentider compulsiu de Trump, perquè la notícia és tan exageradament inventada i falsa -com la dels haitians que menjaven gossos a Ohio- que no paga la pena ni desmentir-la. El problema és de personal i això ja succeia quan ell va ocupar el primer mandat com a president, o sigui que cal abordar les arrels del problema en comptes de ventilar porqueria cap als adversaris polítics a la mínima.

Encara no se sap quin ha estat el motiu de la caiguda d'un altre avió, aquest, petit i medicalitzat, que transportava pacients dels Estats Units a Mèxic i que ha causat 7 ó 8 monrt, però no m'estranyaria que estigués relacionat amb el mateix.

Si l'administració americana no ho corregeix, molt em temo que no seran els darrers.