La indignitat

La crisi de l’Ébola ja s’ha cobrat la primera víctima política encara que no ho hagi fet de forma oficial. Ana Mato és des d’ahir un cadàver polític, en anunciar la totpoderosa Soraya Sáenz de Santamaría, presidenta “in pectore”, que ella en persona assumeix la direcció del gabinet de crisi creat després del ridícul mundial que la “marca España” ha fet amb l’escàndol de com s’ha gestionat (no gestionat) l’afer. La llista és tan llarga i tan coneguda hores d’ara que no paga la pena repetir-la. Queda cada vegada més impregnada a la memòria de tots els ciutadans de bé una certa manera de fer basada en la improvisació, la prepotencia, la ignorància (matar un gos conculcant la opinió de tots els experts en medicina i veterinària) i sobre tot, sobre tot, l’espolzar-se les puces del cim i carregar la culpa als altres (a la pobra infermera, al conductor del tren albia, als metges, als catalans…).

Al menys a Ruíz-Gallardón se li ha de reconèixer una coherència, unes taules i al capdevall, una dignitat que, malgrat tots els malgrats l’acaba salvant de la cremà absoluta. Pero Ana Mato no és Ruiz-Gallardón. No li arriba a la sola de la sabata, amb excepció de la religiositat i el radicalisme moral, on s’avenien molt bé pel que fa, per exemple a la reforma de la llei de l’avortament. Una senyora que ha estat posat a dirigir un ministeri que no té gaire sentit perquè les competències de sanitat han estat transferides a les Autonomies, ha estat incapaç de dirigir ni de coordinar ni de comunicar res de res. Al contrari, les seves cares, la seva gesticulació, les seves paraules denotaven no només inseguretat, sino total desconeixement de què és el que estava passant i generaven l’efecte contrari al que pretenia donar, com més d’un periodista es va afanyar a dir-li.

Qualsevol persona amb dos dits de dignitat, honestetat i vergonya, hauria presentat la dimissió després d’una tan flagrant desautorització, però en aquest Estat que ens ha tocat patir, no baixa del carro gairebé ni l’apuntador (salvant honorables excepcions com la que acabem de mencionar). Viure de la moma pública, dels regals de la trama Gürtel és molt còmode i fàcil. Dóna una sensació de seguretat molt bonica, encara que aquesta seguretat no la sabem transmetre quan ens trobem davant d’un micro, en roda de premsa.

Per acabar d’arrodonir el pastís, el conseller de sanitat de la Comunitat de Madrid, tirant d’un casticisme de manual, diu en una entrevista radiofónica, entre d’altres perles que fan enrojir- que si ha de plegar no està preocupat perquè ell és metge i té la vida solventada. Una certa manera de fer.