diumenge, 1 de febrer del 2026

El maltractament inversor a Catalunya

Els darrers 25 anys, des de l'any 2000, Espanya ha tingut pràcticament el mateix número de governs del PP que del PSOE. 

En concret l'any 2000 va començar amb un govern de l'inefable José María Aznar (que que sento veritable vergonya aliena cada vegada que fa una intervenció pública), que hi va estar fins al 2004, després vam tenir 7 anys de Rodríguez Zapatero (època en la que, per indicacions de la Unió Europea es va dividir Renfe en dues empreses: Renfe Viajeros, que gestiona els trens i Adif, que gestiona les infrastructrures), per a continuar 8 anys de Mariano Rajoy, aquell impressionant lector del diari "Marca" que famós per a les seves frases de monologuista de tercera, com ara aquella que deia: "Los catalanes hacen cosas".

I amb la moció de censura de 2018, Pedro Sánchez va prendre un govern que encara continua. En total doncs, 12 anys de govern del Partido Popular i 13 anys de govern del PSOE. Tots han maltractat sistemàticament Catalunya en matèria d'infrastructures en general, i d'infrastructura ferroviària en particular.

Només posaré dos exemples. El mateix caos de Rodalies que estem vivint ara mateix no és altre que la repetició del caos que va culminar amb la gran manifestació de 2007 quan era ministra de Foment Magdalena Álvarez, que va prometre que Rodalies seria un model de funcionament en un període molt curt de temps. I som on som, com diria el poeta, i només cal saber-ho i dir-ho.

El 2008 van començar les obres de l'estació multimodal de La Segrera, que havia d'acabar-se el 2012. La realitat, que és tossuda, demostra que les promeses dels diferents governs se les endú en vent. Amb molta sort, les línies de metro L9 i L10 entraran en funcionament el 2027 i l'estació d'altra velocitat el 2032...ho troben normal, això? Jo, definitivament, no.

Puc entendre un recés inversor durant alguns dels anys més durs del Procés, però no puc entendre que des de l'acabament dels Jocs Olímpics de 1992, el dèficit inversor de l'Estat amb Catalunya hagi estat, absolutament estructural, sistèmic. I el que més em molesta és que a la resta de l'Estat, quan es reclama un finançament singular (que al final serà el que serà, però el que és segur és que el nou model de finançament, si s'arriba a aprovar, tindrà molt poca singularitat), es té la impressió que els catalans volem un tracte especial, quan el maltractament ha estat sistemàtic, any rere any.

Per això, trobo del tot incomprensible que la manifestació que s'ha programat pel proper dissabte 7 de setembre no sigui unitària i que n'hi hagi una el matí, impulsada per ANC i el Consell de la República, a les 12, i una altra a les 5 de la tarda, convocada per les Plataformes d'Usuaris de Tren de Catalunya.

Jo entenc que els usuaris de Rodalies estan fins al capdamunt de promeses incomplertes, mentides, retards, interrupcions de serveis i manca d'informació. També entenc que siguis del partit que siguis, el que compta és que alcis la veu com a usuari, i que aquesta manifestació convocada pels usuaris, ja és, òbviament, de caire polític, perquè és una queixa que va adreçada als governants, als d'ara i als d'abans, que han maltractat sistemàticament la xarxa de Rodalies i els seus usuaris.

Segurament la ANC hauria d'haver hagut de fer quelcom més per a evitar un protagonisme excessiu que hagués permès una sola manifestació, perquè seria molt fort, que a la manifestació de la tarda (la que, diguem-ne, no han convocat els "indepes"), hi assistissin de forma activa representants de partits polítics com ara PP i PSOE, causants del desgavell, o de VOX, capaços de qualsevol cosa per a trencar-ho tot.


 

dissabte, 31 de gener del 2026

L'avocador del cas Epstein

Ahir el Departament de Justícia dels Estats Units, país que, des de l'adveniment del segon mandat de Donald Trump va de polèmica en polèmica en una cursa perfectament orquestrada per a destruir la democràcia des de dins del sistema, va inundar el món amb un altre llençament massiu de documentació, fotografies i vídeos de l'anomenat cas Epstein, el pederastra que -suposadament- es va suïcidar en una presó de Manhattan l'agost de 2019, quan s'enfrontava a molts anys de presó.

Aquest és l'alliberament de documentació més gran des que es van començar a publicar documents sobre aquest cas, més de tres milions de pàgines , 2.000 vídeos i més de 180.000 fotografies.

Font: The New York Times

Aquesta publicació tindrà entretinguts periodistes d'investigació durant molts dies, però si una cosa queda clara en aquest cas és que no sembla haver-hi un pam de net, i, amb independència del recorregut judicial que pugui tenir aquesta causa als Estats Units, tots els indicis apunten com a mínim dues coses.

La primera és que hi ha massa evidències de conductes inapropiades com per què això acabi en un no res. No sé si en aquesta ocasió la prescripció hi jugarà cap paper, però el cas de víctimes d'abús sexual que han presentat càrrecs continua fent el seu camí i que la llei que va aprovar el congrés nord-americà (Epstein Files Transparency Act) continuarà aportant noves dades i material escabrós en relació a les festes del depravat Jeffrey Epstein. A títol només de recordatori, la seva ex-parella i sòcia Ghislaine Maxwell està complint una sentència de 20 anys de presó (ferma) per tràfic de menors i associació il·lícita. Epstein és mort i per tant no se'l pot condemnar, però sembla plausible pensar que els seus tencacles s'extenien entre molta altra gent.

La segona és que això es tractava d'un club d'amics molt rics que, probablement farts de tot, buscaven noves emocions en conductes que ratllaven la il·legalitat o directament eren il·legals. Els noms que han sortit fins ara són de personatges d'altíssima notorietat pública, des de l'ex-president Bill Clinton fins a Bill Gates, fundador de Microsoft, Donald Trump, o el princep d'Angleterra Andreu (aquest ha estat l'únic que fins la data ha estat desposseït de tots els seus títols per part del seu germà el rei Carles d'Anglaterra, per les seves relacions amb Jeffrey Epstein i per les acusacions de violació de menor que ha hagut d'afrontar), Elon Musk, i moltíssims altres homes de negocis, polítics i multi-milionaris.

I no deixa de ser curiós que en el darrer alliberament de dades d'ahir del Departament de Justícia hi figuren alguns noms molt nostrats, com el de l'ex-president del govern espanyol José María Aznar (al que Epstein li va fer alguns regals, i li va enviar un bitllet d'avió), el seu fill gran i el seu gendre Alejandro Agag. Naturalment, fonts properes al PP ja han dit aquest matí que Aznar "no conoce a ese señor de nada" (literal).

Ni un pam de net.

Ho he escrit abans i ho ratifico. Trump té el suport popular de molts nord-americans que li perdonen fins i tot que sigui un delinqüent convicte, però que difícilment li perdonarien que fos un depredador sexual implicat en casos de menors d'edat. Si algun afer pot destruir Trump, aquest és, sense dubte, el cas Epstein.


dijous, 29 de gener del 2026

El joc del silenci: Gil Pratsobrerroca

El fenòmen literari a Catalunya el passat mes de desembre -i el rècord de vendes de novel·la en Català- ha estat per a un escriptor completament desconegut (per mi) que té un cognom molt peculiar i que mai no havia sentit: Pratsobrerroca.

Gil Pratsobrerroca és un jove de 28 anys que va estudiar ciències polítiques i administració a la UPF i debuta amb "El joc del Silenci" a l'escena literària catalana, editat per La Campana.

El fenòmen ha estat aclaparador, fins al punt que, per posar un exemple, és difícil de trobar a les llibreries (Abacus el té esgotat des de fa dies en espera d'una reimpressió, que ja serà la quarta), i que ha esclatat com a èxit de vendes sense cap campanya de promoció veritablement orquestrada. El boca-orella ha estat la principal forma de promoció d'aquesta novel·la, que té una virtut molt important, enganxa des del moment zero.

Pratsobrerroca s'ha format literàriament com a guionista de televisió, on va començar fa quatre anys escrivint i dirigint "El teorema del mico" a TV3, que he de dir que no he vist. També ha estat guionista d'un programa de ràdio que va causar furor, "El búnker" de Catalunya Ràdio, amb en Peyu, en Jair Domínguez i la Neus Rossell.

Jo vaig saber del llibre per en Jordi Basté i la seva columna setmanal a la secció "Viure" de La Vanguardia. El periodista, amb el seu entusiasme habitual quan alguna cosa li agrada, va dir que la novel.la l'havia enganxat tant que va devorar les seves 320 pàgines en dos dies, que era totalment adictiva.

Jo l'he llegit en quatre perquè com de costum llegeixo tres o quatre llibres simultàniament, però he de reconèixer que "El joc del silenci" enganxa des del primer moment.

No faré cap "spoiler" perquè penso que és una novel·la que cal llegir. Es tracta d'una novel·la que té una estructura de compte enrere d'uns pares joves per a trobar la seva filla segrestada a un poblet del Pirineu lleidetà que es diu Arcavell, a tocar de la frontera amb Andorra, que jo em pensava que no existia però que la Vikipèdia diu que sí, que existeix i que tenia, el 2024, 34 habitants.

Coincideixo amb en Basté que la novel·la és addictiva per diverses raons, totes vinculades amb aquest estil i estructura narrativa característics dels guions televisius o cinematogràfics.

El guió està molt ben pensat, de feta m'atreviria a dir que ratlla la genialitat i l'estructura narrativa, de compte enrere des de la desaparició de la filla de la família Costa, va introduint noves informacions amb compta gotes  per tal de mantenir l'interès viu en tot moment. 

Amb "El joc del silenci", l'autor aconsegueix allò que fa que un llibre sigui irrestistible: no es pot parar de llegir, encara que la son ens guanyi.

És una novel·la totalment recomanable, trepidant en tot moment, a la que, si li he de trobar alguna pega, diré que el desenllaç perd una mica de la versemblança que manté tot el relat, però això, ja ho jutjaran els propers lectors.

En tot cas, auguro a Gil Pratsobrerroca, una prometedora carrera com a novel·lista si s'hi continua dedicant.


dimarts, 27 de gener del 2026

L'estètica del terror i la propaganda: tot recordant un passat que creiem enterrat

Ahir, que la cosa anava de cessaments a Catalunya, vam saber també que finalment Donald Trump va decidir la retirada (que no el cessament) de Greg Bovino al capdavant de les tropes de l'ICE (Immegration and Customs Enforcement), en concret, 3.000 homes, emmascarats i armats fins a les dents, que estan literalment terroritzant els ciutadans de Minneapolis, una ciutat que vota demòcrata i que, per la tenacitat del seu alcalde i el governador de l'estat de Minnessota, Trump ha declarat enemics i per tant, objectiu a abatre.

Com que les mentides de la portaveu de Seguretat Nacional, Kristi Noem (va ser governadora de Dakota del Sud i es va postular contra la utilització de mascaretes durant el COVID) han estat desmentides de forma aclaparadora i sense cap possible fisura per les múltiples gravacions de l'actuació criminal del guàrdies que van assassinar a sang freda i sense més motiu que semblar el pànic a l'infermer Alex Pretti, de 37 anys, al final Donald Trump, molt a desgrat, s'ha vist obligat a desescalar una situació que se n'estava anant de mare.

Greg Bovino, doncs, ha estat substituït, des d'ahir, per Tom Homan, home de confiança de Trump, també de la línia dura encara que més moderat i atemperat que Noem o Bovino.

Però Bovino exemplifica l'Amèrica que Donald Trump aspira a aconseguir. En totes les seves aparicions públiques, a diferència dels seus homes, que van tapats amb passamuntanyes, ell llueix una estètica ben particular. No l'incomoda, ans el contrari, anar amb la cara descoberta, i amb un tall de cabell amb un rapat total al clatell i sobre les orelles, i una indumentària que té reminiscències de la Gestapo i les SS alemanyes. Fixi'ns amb l'abric que porta, i en la corbata negra, es tracta de peces de vestuari que a Himler o a Goebbels haguéssin aprovat, i en el cas de Himler, el tall de cabells (foto inferior) és idèntic. Com escrivia avui el periodista de "Der Spiegel" Arno Frank: "A Bovino només li falta el monocle". Cert. Aquesta estètica acompanya una molt ben orquestrada campanya de terror. 

                                                     Greg Bovino. Font: Diari Ara / Europapress

Les coses s'estan posant molt serioses als Estats Units de Donald Trump. L'escalada contra les llibertats individuals i col·lectives avança a marxes forcades. Les campanyes d'intoxicació massives i de persecució de l'oponent (que ells titllen sistemàticament d'enemics), no s'aturen i ans al contrari, s'intensifiquen cada dia que passa. Amb el pretext de detenir immigrants il·legals amb antecedents penals, els ICE, tropes paramilitars, que com vaig escriure fa poc han esdevingut la guàrdia de Korps de Donald Trump, els seus pretorians particulars, actuen amb total arbitrarietat -i fins ara amb total impunitat- contra la població civil, pel mer fet de discrepar, pel mer fet de protestar contra l'agressió sistemàtica.

Heinrich Himmler. Font: Getty Images

I a aquesta campanya de terror, se li afegeix la campanya de propaganda, que va fent feix. Si hi poden accedir, els recomano un article del New York Times d'avui que es titula: "Administration Social Media Posts Echo White Supremacist Messaging" que traduït literalment diu: "Les publicacions de l'administració -nord-americana- a les xarxes socials es fan ressó dels missatges dels supremacistes blancs". Certament, una simple revisió d'alguns dels llocs webs i xarxes socials del govern nord-americà i dels seus departaments ho evidencien de manera molt clara i ràpida. 

Fa pocs dies, a la xarxa X, ICE publicava un post amb la menció "We'll have our home again" ("tornarem a tenir la nostra terra una altra vegada"). Aquest és també el títol d'una cançó escrita per ultranacionalistes blancs i himne de grups supremacistes com els "Proud Boys" (alguns dels seus membres condemnats per l'intent d'assalt a la Casa Blanca el gener de 2021, i indultats per Donald Trump l'any passat).

Font: Compte X del Dpt. de Homeland Security del govern dels USA

Però els "twitts" de la Casa Blanca tampoc es queden curts...

Font: Compte d'X de la Casa Blanca

Aquest post fa referència al llibre "Which Way Western Man?" ("Quin camí, home occidental?"), que és un dels llibres de capçalera dels supremacistes blancs nord-americans.

Tot plegat faria enorgullir a Joseph Goebbels, ministre de propaganda del govern nazi i mà dreta d'Adolf Hitler des de 1933 fins al seu suïcidi al búnker de Berlí el maig de 1945. La història, malauradament, gira en cercles, i la realitat sempre supera la pitjor de les ficcions. Si els americans demòcrates no ho aturen, la deriva autoritària del segon mandat de Donald Trump té tot l'aspecte d'acabar molt malament. 

I jo que tenia esperances en l'any 2026...Només han passat 27 dies i ja el podríem considerar un "Annus Horribilis", si no, facin llista de les desgràcies que hem tingut des de l'incendi de la discoteca de Crans Montana, Suïssa el primer dia de l'any...



dilluns, 26 de gener del 2026

La magnitud de la tragèdia pot ser la tomba del PSC

El caos de Rodalies ha arribat a un extrem tan esperpèntic que res del que facin o diguin els representants del PSC els propers dies podrà canviar la percepció dels ciutadans usuaris del servei ferroviari de Renfe.

En una situació inaudita, recordant dies de grans esdeveniments de caràcter mundial, avui el Telenotícies Vespre que dirigeix i presenta el periodista Toni Cruanyes, ha dedicat els 27 primers minuts del noticiari (que dura poc menys d'una hora) a informar del desgavell del servei de Rodalies de Catalunya

Durant tot el dia, els mitjans de comunicació catalans han parlat de forma gairebé monogràfica d'aquest tema, cosa que s'entén ja que les disfuncions del servei de Rodalies afecten centenars de milers d'usuaris, sobre tot -però no només- a l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Costa de creure que les imatges i declaracions dels darrers dies en relació a aquesta crisi, corresponguin a un país desenvolupat d'Europa i en concret d'una de les grans àrees metropolitanes del sud del continent.

La desfilada d'imatges de passatgers indignats amb una posició que transitava entre l'emprenyament i la resignació, no fa altra que desgastar la posició d'un govern que es veu impotent i atrapat pel foc amic.

Avui dilluns, després d'un cap de setmana pràcticament sense servei de trens, el sistema, havia -en paraules del portaveu de Renfe, el cap de turn principal, que sempre dona la cara, Antonio Carmona - de "restituir-se progressivament", però el servei ha quedat interromput dues vegades entre les 7 i les 9 del matí com a conseqüència d'una fallada informàtica a gran escala al centre de control de l'estació de França. Si cregués en la teoria de la conspiració diria que això d'avui és un sabotatge o que ha estat provocat per agents infiltrats de VOX o Aliança Catalana, però com  no hi crec, ho atribueixo a un despropòsit més de la manca de gestió i control dels responsables d'aquesta infrastructura.

A la portaveu de la crisi, la Consellera de Territori Sílvia Paneque, a la que tinc per una política seriosa, i molt professional, se la veu cada dia més frustrada, amb cara d'estar no només exhausta físicament i mental, sinó fins i tot amb ganes de tirar la tovallola. Les promeses que fa a la ciutadania han estat sistemàticament fallides, sia per desconeixement de la complexitat de la situació, sia per omissió de dades rellevants per part d'Adif i/o Renfe, sia directament pels incompliments de les dues grans operadores (que prometen el restabliment de les operacions i llavors, sense previ avís, fan el que els convé).

El fet que el president Illa estigui convalescent per malatia a casa seva no ajuda en absolut, però el president, que va fer un molt bon paper con a ministre de Sanitat durant la crisi del COVID, hagués estat igualment desbordat per la magnitud de la tragèdia.

El govern no ha estat capaç de gestionar el tempo ni les informacions sobre la crisi, com tampoc de ser obeït i respectat pels operadors Renfe i Adif, que han anat a la seva en tot moment, tret de la ja mencionada tasca informativa d'Antonio Carmona, portaveu de Renfe.

Finalment avui, després de l'enèssim despropòsit i una xarxa paralitzada i milers d'usuaris afectats, s'ha près la decisió "cosmètica" de destituir el director de Rodalies, Josep Enric García Alemany (també destituït en el passat com a gerent de l'Empresa Metropolitana del Transport de València...), i el director general d'explotació i manteniment d'Adif, Raúl Míguez Bailo, per les errades i omissions de tota mena que han tingut lloc els darrers sis dies. Però no són més que caps de turc i si -que no ho sé- són funcionaris de carrera, els cessaran d'un lloc per a endollar-los a un altre. I aquí pau i després glòria.

En tot cas, les destitucions per si soles només apaivaguen parcialment la sed de sang de l'oposició, que es revolca de joia tot aprofitant aquest moment de debilitat extrema del PSC, que ha demostrat total incapacitat per a redreçar la situació, entre d'altres coses perquè no té la capacitat de comandament ni sobre Renfe ni sobre Adif, i perquè a Madrid hi ha el mateix partit que governa.

El que està clar però, és que el vot del PSC és majoritàriament metropolità i també majoritàriament de classe mitja i mitja-baixa i classe treballadora i, en conseqüència, es veurà de ben segur considerablement erosionat per aquesta crisi de la que encara no s'entreveu el final. No dubto que aquesta gran crisi de mobilitat de la nostra ciutadania, acabarà passant una factura de grans proporcions al PSC.





diumenge, 25 de gener del 2026

2cat: "Pla seqüència", aquesta vegada sí

Aquest cap de setmana, amb el servei de Movistar que permet recuperar programes de televisió dels darrers 7 dies,  he vist la darrera edició del programa "Pla seqüència" que el canal públic "2cat" va emetre dijous passat.

Aquest espai, que presenta el periodista Jordi Basté, es va estrenar fa aproximadament un mes amb una entrevista amb l'ex membre de la família real espanyola Iñaki Urdangarin. Vaig dedicar un article del blog a comentar i criticar l'entrevista per què en aquella ocasió Basté no va exercir de periodista sinó d'amic (que ho són). L'entrevista amb Urdangarin va tenir molt poc interès periodístic perquè el que es va acabar fent allí va ser blanquejar el personatge, que recordem-ho, és un delinqüent confés i convicte que va passar 5 anys i 10 mesos a la presó per la condemna en relació a la seva participació al cas Nóos.

Dijous passat en Basté va entrevistar en Lluís Llach a la seva casa de Parlavà, Baix Empordà, i aquella entrevista va ser tota una altra cosa. I com que, vaig ser molt crític amb el periodista en el capítol que va inaugurar el programa, és de justícia dir també que el seu darrer programa em va agradar molt.

D'entrada per la meva gran admiració per en Lluís Llach, un referent de la meva joventut i encara actualment. Després perquè Basté va ser capaç de fer una revisió de la vida de Llach en tres capítols (infantesa, maduresa i vellesa) que no només va ser molt interessant, desvetllant detalls desconeguts del cantant, sinó perquè es va fer tan curt que quan va acabar el programa vaig tenir la sensació que no havien passat 55 minuts sinó que feia només un quart d'hora que estava veient el programa.

Llavors també m'he de treure el barret per l'extraordinària feina tècnica i de producció que va fer l'equip del "Pla seqüència". Havent vist el programa, costa de creure que una sola càmera hagi estat capaç de copsar els paisatges del Baix Empordà amb una grua de grans dimensions que va filmar unes vistes aèries extraordinàries amb música de fons de Llach ("El meu país") al començament i al final del programa que posa la pell de gallina.

Doncs bé, com que suposo que molts dels espectadors es devien fer la mateixa pregunta que jo, al final del capítol, el programa va continuar amb el "making off", és a dir, de com es va gravar en plà seqüència aquell programa, i francament, em va deixar bocabadat la precisió i la planificació amb la que es va preparar el programa al poble de Parlavà i a la casa d'en Lluís Llach. El "making off" certifica que només es va utilitzar una sola càmera per a filmar tota l'entrevista. Un prodigi de precisió i tècnica cinematogràfica.

I finalment hi és ell. Lluís Llach és una persona que desperta un interés públic sempre, i la seva humilitat i modèstia fa que tot el que diu encara tingui més sentit. Un gran referent de la cançó catalana i un gran referent de país. Només va fallar el "Bitxo", el labrador retriever que té en Llach, que malgrat els esforços de l'equip de producció, va fer el que li va donar la gana.

Basté, aquesta vegada, he de confessar que vas fer una gran entrevista. Si tenen l'ocasió, recuperin el capítol perquè paga moltíssim la pena.



La deriva autoritària als Estats Units

El ICE (Immigration and Customs Enforcement), que vindria a ser el servei de "Control duaner i  immigració" dels Estats Units ho ha tornat a fer. Agents emmascarats i armats fins les dents han assassitat en plena llum del dia un altre ciutadà nord-americà, blanc, de 37 anys. Aquest incident es el segon a Minneapolis, la capital de l'estat de Minnesota, en menys d'un mes (el 7 de gener una altra persona, també nord-americana, va resultar morta després de ser tirotejada al seu vehicle pels agents del ICE).

                                                    Font: The New York Times

El pitjor del cas és l'actitud tant del govern federal com les declaracions de Donald Trump, que afirma que el governador de l'estat i l'alcalde de Minneapolis "inciten els ciutadans a la rebelió contra les forces del ICE".

El ICE s'ha convertit en la guàrdia pretoriana de l'aprenent de monarca absolut Donald Trump. Han disparat 10 trets a un home que, anava armat (a Minnesota és legal), però que no portava la pistola a la mà, sinó un telèfon mòbil. La mentida, la desinformació i la fatxenderia més absurda s'han convertit en les armes que utilitza la tropa Trumpiana per a aconseguir els seus objectius últims: la derogació de la democràcia i la imposició d'un lliberalisme salvatge en el que, una vegada escapçat l'ordre internacional, vol fer imperar només la llei del més fort i la llei del més ric.

El web de l'ICE, www.ice.gov, s'ha convertit en un element de propaganda que sembla dissenyat per Joseph Goebbels, el ministre de propaganda de l'Alemània nazi. A la seva pàgina d'accés diu que el que fan els seus esforçats agents, és arrestar els "worst of the worst" (els pitjors dels pitjors), naturalment, tots immigrants il·legals.

Font: ice.gov

I, com a exemple, un botó. Posa les fotografies de 5 persones recentment detingudes com a suposats horribles criminals, un afganès i cuatre llatinoamericans.

És el nou ordre que vol imposar els Estats Units també dins del seu país, cosa fins ara inaudita en tota la història del país. Invocant la llibertat (cosa que aquí a Espanya també fa molt bé la dreta extrema i l'extrema esquerra) utilitzen tàctiques d'autoritarisme extrem per a minar la confiança de tots els opositors. A Venezuela ho han fet tan bé, que després d'haver segrestat tot el president d'un país, ni tan sols hi ha hagut manifestacions als carrer. Serà que tothom té por? Aquest és el camí que Trump està intentat aconseguir: "o m'idolatres o em tems, no tens cap altra opció". 

Al Forum de Davos aquesta setmana, hem tornat a veure un Donald Trump que vol imposar les seves regles i que, desafiant l'autoritat de l'ONU, s'acaba d'inventar una "Junta de Pau" (increïble!), una mena de Consell de Seguretat de l'ONU paral·lel, que pretén ser un club restringit (cal pagar mil milions de dòlars per entrar-hi), al que ha convidat a països de gran reputació democràtica: Argentina, Israel, Qatar, Turquia, Azerbaidjan, Marroc, Kosovo, Emirats Àrabs Units, Bahareain, Armènia, Vietnam, Pakistan, Hongria i Bielorússia. Amb companys de viatge com aquests, l'eqüanimitat d'aquesta Junta està absolutament garantida. Allò de muntar un ressort a Gaza, en el que el paper dels palestins seria el de fer de cambrers, netejadors i personal de serveis d'habitacions, no sembla ara tan llunyà, per molt que ens resulti inversemblant als que encara tenim un dit de decència.

Per sort però, i potser només és un miratge, la nova actitud d'Europa i -sobre tot- del Canadà al Forum de Davos donant a entendre a Donald Trump que no seran els xaiets que ell pretén, i que si convé plantaran cara, ha fet rebaixar el discurs del rei bufó sobre Groenlàndia.

Sembla que, com en el cas dels nens petits, només la resposta ferma a l'agressió sembla ser el camí correcte. Però si el partit demòcrata no aconseguir catalitzar el descontent de bona part de la població americana amb aquesta nova realitat de la mà d'un líder potent, creïble i amb carisma, no tinc clar ni tan sols que s'acabin celebrant les "Mid Term Elections" de novembre de 2026.