"Liberation Day"

Si una cosa se li ha d'agrair a Donald Trump és aquesta hiperactivitat histriònica que permet mantenir viva la professió de periodista, la de columnista de diaris i blogs (com és el meu cas) i la de totes les persones que es guanyen la vida colaborant amb mitjans de comunicació. Sembla que aquest senyor no pot viure sense aparèixer a diari a les portades dels diaris i dels noticiaris de tot el món. El seu ego és més gran que la seva corbata.

Avui l'Antoni Basas, titula la seva columna diària a L'Ara amb un nom ben representatiu: "Les taules de la llei" en referència a l'aparició televisada d'ahir de Donald Trump amb l'anunci en un cartell de cartró de les noves tarifes aranzelàries que entren en vigor aquest mateix mes d'abril.

Font: Diari NYT

Hauríem de tornar a invocar els Testaments i fer menció a la frase, atribuïda a Jesucrist, que deia literalment: "Déu meu, perdona'ls perquè no saben el que estan fent". No tinc clar si l'excentricitat de Trump, Musk, Vance, Kennedy i tots aquests psicòpates que s'han instal·lat a la Casa Blanca és real, fictícia o simulada, però el que tinc clar és que si les coses segueixen així, el "Liberation Day", que va anunciar ahir Donald Trump a bombo i platarets per a única satisfacció del seu ego i el dels seus seguidors incondicionals, pot ser l'inici d'una recessió mundial i d'una escalada inflacionista que pot esdevenir històrica.

Com pot pretendre fer "Amèrica gran de nou" generant un daltabaix a les borses i a la cotització de la divisa? Hores d'ara (2/4 de tres de la tarda a Nova York, on sóc ara mateix) el NASDAQ cau un -5,56%, el NYSE un -3,41% i el Dow Jones un -3,40%, i el dòlar es desploma respecte de totes les divises gairebé un 2%. Això fa gran Amèrica? Que algú m'ho expliqui.

L'argument que els aranzels faran retornar la indústria als Estats Units és una gran fal·làcia. Nosaltres produim als Estats Units i generem llocs de treball, però les tarifes abusives a la importació de teixits asiàtics (que no podem comprar als Estats Units perquè ni se'n produeixen ni se'n produiran) només provoquen un encariment dels costos de producció i si els nostres clients no accepten pujades de preus (que, naturalment pagaran els consumidors finals), aleshores no ens veurem amb més remei que tancar la fàbrica. Divertit oi? Una altra mentida de l'extrema dreta.

Si els polítics amb seny són conscients del que està passant, el nivell d'irresponsabilitat de Trump i el seu equip és tan gran que algú al Congrés i el Senat nord-americans hauria d'aixecar-se i dir prou (em consta que comencen a haver-hi moviments fins i tot auspiciats per congressites i senadors republicans), si no ho són, i una gran massa de seguidors acrítics, fins i tot els polítics, continuen creient en aquest venedor de fum, és que el país més fort del món pot entrar en una recessió històrica no vista des del crack de 1929 que, a més a més, pot arrossegar a bona part de la resta del planeta.

 

No acabo d'entendre aquesta jugada mestra del "Liberation Day". Potser és que em faig gran.

Donald Trump marca el camí cap a la involució

Aquests dies, que torno a ser als Estats Units en desplaçament professional m'adono de quan profunda és la ferida i quan gran és la divisió del poble nord-americà.  Després de pràcticament dos mesos de mandat, la velocitat amb que Trump està desmuntant l'administració -i de retruc la democràcia- és inaudita.

Però més inaudit és que hi hagi una cohort de fervents seguidors que aplaudeixen cegament tots els moviements que fa. Avui, tornat de la feina, he vist un rètol a la carretera que uneix Groveport amb Grove City, al sud de Columbus, Ohio, que deia literalment: "Trump was right in everything he said" (Trump tenia raó en tot allò que va dir), i mentre llegia això escoltava a la ràdio pública més escoltada d'America, la NPR (National Public Radio), el testimoni d'un investigador del Departament de Salut del Govern que ha sabut que havia estat acomiadat perquè ha sortit del seu despatx i del edifici per dinar, i quan ha tornat a la tarda la seva targeta d'accés ja no funcionava. Després ha rebut un email en el que li comunicaven el comiat. Així es fan les coses a la nova Amèrica, al més pur estil Elon Musk. És un dels 10.000 afectats.

Però només amb dos mesos i tota aquesta retòrica involucionista ja n'estem veient els primers resultats.

A Texas s'hi ha declarat un brot de sarampió, malaltia infecciosa altament contagiosa que estava eradicada als Estats Units des de l'any 200 que de moment ja té 422 afectats (44 hospitalitzats) i 1 mort. 

Font: Texas Department of State. Health Services

Com saben els lectors el sarampió s'eradica amb vacunes, però el flamant negacionista Robert Kennedy, Secretari d'Estat de Salut, diu que el sarampió es combat amb vitamina E, en una especie de repetició del negacionista Donald Trump quan afirmava que el Covid es podia curar bevent lleixiu. Se'n recorden? On que sembla mentida? Doncs no, és real com la vida mateixa.

Aquests fets em recorden també els d'una altre negacionista-involucionista, el cantant i president de la Generalitat Valenciana Carlos Mazón, que va desmantellar, amb l'acquiescència dels seus amics de VOX els Serveis d'Emergència de la Generalitat Valenciana unes setmanes abans que tingués lloc la DANA del 29 d'Octubre de 2024.

La campanya d'aprimament dels serveis publics sembla no tenir fi. 

El liberalisme més salvatge (i més ignorant) ha pres possessió del govern nord-americà.

A més a més del Departament de Salut, el Departament d'Educació està essent literalment desmantellat. Com ho està essent tota la cooperació exterior nord-americana, que no ha estat capaç de reaccionar com a primer proveïdor d'ajut humanitari al terratremol de Myanmar, degut a la congelació dels programes d'ajut. 

Tot això acompanyat d'aquest salvatge increment d'aranzels que no tenen la finalitat última de "fer Amèrica gran novament" sinó la de finançar la gran retallada d'impostos als més rics que ja s'acosta i va prenent forma. 

El president de la Reserva Federal, Jerome Powell va avisar ja el mes de març, que els aranzels provocaran inflació i que per tant els tipus d'interès no es baixaran fins a tenir una imatge més clara dels impactes. No cal ser un graduat a Harvard per entendre que un país on gairebé tots els bens de consum s'importen en major o menor mesura (o els seus components) s'està disparan un tret al peu quan puja sistemàticament els aranzels de tots els productes que importa. Només un cec pot pensar que l'impacte serà que les empreses deixaran d'importar. El que faran serà repercutir els aranzels als consumidors.

Els posaré un exemple real de la nostra empresa, que importa un teixit de la Xina que fins el 2019 pagava un aranzel (com a gairebé la resta del planeta, del 14,9%). A aquest aranzel se li ha de sumar ara un extra aranzel del 25% i un altre del 20%. En resum, d'una factura de compra de teixit per import de 93.000 dòlars, 56.000 corresponen a aranzels. 

Algú es pensa que això no farà pujar la inflació? Si l'administració Trump s'ho creu de veritat els haurien d'enviar a tots a casa i que tornessin a l'escola, a aprendre sentit comú.

Però no hem dit encara les coses positives de tot això. La revista Forbes publica aquests dies el rànking de les persones més riques del Planeta. Saben qui ocupa la primera posició? És fàcil d'endevinar: Elon Musk, amb una fortuna de 316.000 milions de dòlars i que ha augmentat un 75% respecte de l'any 2024, l'any en que, com diu la revista, Musk consolida la seva influència política. Naturalment Donald Trump també surt a la llista, amb una fortura personal de 4.713 milions de dòlars.

Així estan les coses, i la meva impressió és que tot plegat no farà res més que empitjorar.

El tercer mandat

Els tics autoritaris del president dels Estats Units Donald Trump no paren de fer-se cada cop més evidents. Amb l'agravant que ara ja no ho dissimula. 

Com sigui que l'estratègia de l'atac permanent i el despreci públic i cada vegada més descarat de la separació de poders sembla funcionar-li, sembla haver decidit que a partir d'ara la seva estratègia de govern serà aquesta, és a dir, governar a cop d'ordre executiva signada amb retolador negre gruixut i si algun jutge li vol parar els peus, com si del mag Pop es tractés, ja es treurà una llei del Segle XIX per a contrarrestar-la i de passada, donar un missatge molt clar als jutges de que el poder únic és l'executiu, i el judicial només quan les seves resolucions coincideixen amb els postulats del president.

El darrer cas, hil·larant si no fes veritable por, ha estat EL DE les declaracions fetes aquest diumenge passat al programa "Meet the Press" de la cadena de televisió NBC a la periodista Kristen Welker, afirmant que no fa broma en dir que podria trobar la "fòrmula" per a poder-se presentar a un tercer mandat com a president.

La 22ena esmena de la constitució nord-americana, de l'any 1947 estableix que cap persona podrà ser escollida pel càrrec de president dels Estats Units més de dues vegades, però Trump diu que, malgrat que ara cal concentrar-se en fer Amèrica gran altra vegada, no descarta buscar fòrmules que li permetessin presentar-se a un tercer mandat, perquè segons ell, el poble americà "l'estima".

A la pràctica, sense fer un cop d'estat (cosa que, vist el panorama, no és en absolut descartable) esmenar la constitució per a permetre un tercer mandat presidencial és inviable, ja que les esmenes de la constitució nord-americana requereixen de l'aprovació de dos terços de vots al Congrés i a continuació la ratificació de tres quartes parts de tots els estas membres.

En resum, tot i que democràticament no sembla possible, no sembla de tot descartable que Trump, que ara ja va completament desbocat, no tingui la tentació de fer com han fet els seus col·legues Vladimir Putin i Xi Jingping, i així, sense solta ni volta, esdevenir el tercer gran dictador de la història contemporània mundial.

El 71% dels lectors de La Vanguardia, en una enquesta publicada ahir, veuen Trump capaç de subvertir la constitució americana i presentar-se a un tercer mandat.

I això és exactament el que espera Trump, que la seva impredictibilitat i despreci per les normes li donin un avantatge respecte dels votants. Resem perquè això no succeeixi mai.

"Adolescense" de Netflix

Ahir al vespre, sol a casa, amb vaig empassar els dos capítols que em faltaven de la minisèrie de quatre episodis de Netflix "Adolescense". En vaig sentir a parlar per primera vegada ara farà una setmana quan el "grandìssim" Jordi Basté, li va dedicar el "davantal" de les vuit del matí. I durant la setmana n'he sentit parlar a la ràdio (pràcticament no veig la tele) a la Mònica Terribas i d'altres periodistes de renom.

L'exaltació de la sèrie i la importància de veure-la que va defensar en Jordi Basté em va fer sentir com si es tractés d'un programa destinat a esdevenir de culte i que era una visualització de caràcter "obligatori" si hom volia "entendre" una mica més el que passa per les ments dels nostres adolescents. Advertia el periodista que la sèrie és molt dura conceptualment però que és un retrat imprescindible del que està succeint avui en dia amb els nostres joves.

Òbviament, no faré un "spoiler" per aquelles i aquells que encara no l'han vist, però sí que pels que no ho hagin fet i en tinguin dubtes, els estalviaré que malbaratin gairebé quatre hores de les seves vides. No puc estar més en desacord amb en Basté i això que moltes vegades coincideixo amb les seves opinions. Aquest cop no.

No sóc crític televisiu però la sèrie em sembla, perdonin-me la vulgaritat, un bodri de molta consideració. 

Primer per la tècnica narrativa, i això és una consideració del tot personal. Les pel·lícules rodades amb un sol pla seqüència -és el cas que ens ocupa- em semblen lamentables, no m'agraden. D'entrada perquè són molt artificials: la vida real no transcurreix en un pla-seqüència, encara que a alguns els pogués semblar que sí. I després, perquè la tècnica narrativa escollida -des del meu modest punt de vista- condiciona la història de tal manera que acaba conferint més importància al "com s'explica" que el "què s'explica". Un exemple. Al final del segon capítol, la càmera segueix a una alumna que ha tingut un cert protagonisme al relat (tot i que encara no ho entenc i està, al meu entendre, posat amb calçador) i des d'allà, sense sabem com s'ha fet tècnicament, la càmara acaba enganxada a un dron que acaba ensenyant el lloc on van trobar la seva companya de classe assassinada. Repeteixo, tècnicament impecable, però per agafar-ho amb pinces.

I després, i molt important, perquè l'argument està massa forçat.

Dit això, els quatre capítols narren històries pràcticament independents en la que no tots els personatges comparteixen tots els capítols, ja que cadascuna explica un punt de vista diferent. No hi ha cap actor que apareixi presencialment als quatre capítols, la qual cosa fa pensar a l'espectador que hi haurà un gran desenllaç on tot s'acabarà de posar a lloc i tot s'entendrà.

Doncs el darrer capítol, al meu entendre, és el més fluix de tots, tan narrativament com argumentalment. Però això ho deixaré al teu criteri, estimada lectora i estimat lector, si t'endinses a la sèrie.

Acabo. Que l'adolescència d'avui, en un món digitalitzat on tot succeeix molt de pressa, té grans reptes que ens hem de plantejar i abordar de forma molt més activa del que ho estem fent ara, és una evidència palmària i res més lluny de posar-ho en dubte per part meva.

Però que aquesta sèrie -totalment prescindible- ajudi a entendre-ho una mica, jo ho qüestiono de forma molt seriosa, més enllà dels tòpics.

Per estar assabentat de la falta de respecte dels alumnes pels professors a les classes de secundària, de la interacció constant dels alumnes amb el telèfon mòbil, del impacte a la vida real de la interacció dels adolescents amb Instagram, Tik Tok i similars, de la manca de diàleg entre pares i fills adolescents, no cal per res visionar "Adolescense".

Lo niego todo (versió IA)

Aquests darrers dies hem assistit al Congreso de los Diputados, a les esperpèntiques sessions de preguntes a quatre dels pesos pesants del PP de l'època del Procés: Jorge Fernández Díaz, Mariano Rajoy Brey (també conegut com M punto Rajoy), María Dolores de Cospedal i Alicia Fernández Camacho i les seves respostes, que podem resumir, com a la cançó d'en Joaquín Sabina, en un escuet: "Lo niego todo".

Segurament la paraula esperpent queda curta en veure la facilitat amb la que menteixen determinats personatges. Una de les grans involucions a les que la nostra societat s'ha vist confrontada en els darrers temps és l'haver d'acceptar amb total resignació (i frustració) la impunitat amb la que menteixen els polítics. 

Aquesta ha esdevingut una norma gairebé universal, si no, que els ho preguntin a les noves fornades de polítics populistes, des de Donald Trump a Orban o Meloni, passant per Albise Pérez, Abascal, Lepen o Orriols, individus pels que la màxima sembla ser la més maquiavèl·lica de totes, és a dir, defensar fins a l'extenuació de l'adversari -que ells consideren directament enemic- que el fi (manar i mantenir els privilegis de la seva tribu) ho justifica tot, i en particular la desinformació, la mentida sistemàtica i la invocació a l'oblit o a la ignorància (jo no sé res, jo no recordo res).

Hem assistit amb llum i taquígrafs a les respostes de Fernández Díaz, Rajoy, de Cospedal i Fernández Camacho (que com Fernández Díaz han mostrat un especial ressentiment per la terra que els va acollir durant tants anys) a les qüestions que els han posat els membres de la comissió d'investigació de l'anomenada "Operació Catalunya" i francament, no per no tenir clar que aquesta comissió no treuria l'aigua clara de res, no em sento més avergonyit i estafat com a ciutadà i pagador d'impostos.

És escandalós que aquestes persones neguin que hagi existit una "Operació Catalunya" pagada amb diners del ministerio del interior quan tots quatre hi van estar implicats fins al moll de l'os...I que invoquin desmemòria a moltes de les preguntes a les que els van sotmetre.

M'indigno especialment quan penso en les persones que de forma vil van ser greument perjudicades simplement per a defensar les seves idees: els comptes falsos a Suïssa de l'alcalde Xavier Trias, o els comptes falsos a Andorra del president Artur Mas, l'acarnissament judicial amb el suport prevaricador de la magistrada Lamela contra en Sandro Rosell i en Joan Besolí que van passar 645 dies en presó preventiva, o per posar un altre dels exemples més punyents -i dels que se n'ha parlat molt poc- la crueltat amb el que l'aparell unionista espanyol va posar en marxa una maniobra (auspiciada fins i tot  per la CIA - o com a mínim amb la col·laboració-) per a obtenir comptes a Andorra de la família Pujol i d'altres polítics independentistes catalans que va arribar a acabar amb la intervenció i posterior liquidació de la Banca Privada d'Andorra (BPA) de la que la família Cierco n'era accionista majoritària, i de la seva filial Banco de Madrid.

Veure la Sánchez Camacho, autora de la "llista negra" dels independentistes amb els que s'havia d'acabar, mentint d'aquella manera i al damunt fent-se la ofesa (és l'estratègia que utilitzen més comunment els mentiders) em va fer venir arcades.

Quan hi ha en joc la sagrada unitat de la pàtria espanyola, tot és possible.

Però, després de l'extraordinari treball d'investigació portat a terme pel periodista de RAC1 Jordi de Planell, i de sentir les gravacions que va conseguir i que es van poder sentir a la Comissió (cara de pòker de la de Cospedadal, impertèrrita) tots diuen el mateix: "no reconec aquesta conversa, això és una gravació manipulada amb intel·ligència artificial"....

No pot haver-hi escusa més burda i poc creïble. Aquestes gravacions convenientment analitzades per perits especialistes podrien ser una prova clau de mentida i prevaricació que en un país normal podria portar en última instància a aquestes quatre persones investigades a la presó.

Però ja se sap que quan la causa és un bé superior com la unitat d'Espanya, tot s'hi val i als herois que la defensen se'ls protegeix contra vents i marees.

Déjà vu

El govern socialista de l'Ajuntment de Barcelona, segurament esperonat pel "Govern de tots" d'en Salvador Illa (em fa gràcia com la propaganda -barata, partidista, innecessària i dilapidadora de recursos públics que haurien d'emprar-se amb major dil·ligència- és inherent a tots els governants, siguin del color que siguin), ha tornat a posar sobre la taula l'ampliació de l'aeroport de Barcelona. Pel que es veu s'ha arribat a un límit que fa la infrastructura difícilment sostenible.

Resulta que ara m'assabento -disculpin la meva ignorància, un no pot saber de tot- que l'Ajuntament de Barcelona gaudeix del privilegi de tenir a disposició un "Comitè Assessor d'Infrastructures", que pel que he pogut saber, fent una mica de recerca, va ser creat el juliol de 2023.

A que no són capaços d'endevinar qui és el "president" del tal Comitè? Doncs el director general d'Aigües de Banyoles. Els va sonant una mica més? Doncs sí, pels que encara no ho hagin endevinat, es tracta de Santi Vila, llicenciat en Lletres per la Universitat de Girona, títol que naturalment és més que addient per a dirigir Aigües de Banyoles i presidir el Comitè Assessor d'Infrastructures de l'Ajuntament de Barcelona. 

Ja m'agradaria que l'AP7 o Rodalies RENFE funcionessin només la meitat de bé que ho fan les portes giratòries a Catalunya i Espanya. Santi Vila va passar de presentar la seva dimissió com a Conseller d'Empresa i Coneixement (va atornar el diploma d'excel·lència de les PAU al meu fill Adrià el 2017) cinc minuts abans de la declaració de la República Catalana el 26 d'octubre a dirigir Aigües de Banyoles i presidir el Comitè Assessor....

He llegit que es tracta d'un càrrec "no remunerat", però com que no vaig nèixer ahir, no m'ho acabo de creure. Les dietes no es consideren "remuneració".

Però és que a més a més, torno a sentir parlar de la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics d'Hivern de no sé quin any ja que sembla que els aragonesos s'hi han posat bé.

I jo em pregunto: hi ha algun polític, que -no ho hem d'oblidar mai- paguem amb els nostres impostos- que de veritat pensi en l'interès general i el bé comú? Com s'atreveixen a parlar de Jocs Olímpics i ampliacions aeroportuàries, totes dues actuacions del tot innecessàries en l'actual context socio-econòmic, amb el merdé que tenim a Catalunya amb els trens i les autopistes?

De debò que hem de permetre que es continuin dilapidant recursos públics en aquestes bestieses injustificables? Perdonin-me el to, però és que em sento molt estafat com a ciutadà i com a contribuent. Ja no parlo dels d'Esquerra i ens de Junts perquè perdo l'equilibri, em marejo i m'entren ganes de vomitar.

De debò, de debò, que no m'estranya que la ciutadania voti cada vegada més opcions de protesta com ara VOX o Aliança Catalana. Si no fes un gran exercici de contenció i ioga, jo també m'ho acabaria plantejant.

 

Monos vestits

Escrivia Arturo San Agustín, periodista de El Periódico de Catalunya, arran de la Guerra del Golf  de 1991 que els humans no són altra cosa que "monos vestits", en un article brillant que he estat incapaç de recuperar (prova inequívoca que els referenciaments dels grans motors de cerca van començar fa pràcticament 4 dies). "

Hi feia referència en copsar la por dels soldats iraquians, molts adolescents, gairebé nens encara, en adonar-se del desplegament de mitjans de la coalicció internacional que va respondre a la invasió de Kuwait per part de l'Irak de Saddam Hussein el 2 d'agost de 1990. Han passat gairebé 35 anys i recordo aquella guerra com la primera televisada de la història en directe per la CNN, quan jo vivia a Chicago. Les imatges des dels bombarders nord-americans encara ara les tinc ben presents a la memòria. No sabíem ben bé si allò era un videojoc o la retransmissió d'una guerra en directe. Va resultar que ho era.

I no hem après res. I així continuem i així va el món al que ens ha tocat viure.

La pandèmia de la Covid havia de marcar un abans i un després a la vida dels humans i a la nostra relaciò amb el Planeta: havíem de viatjar menys, havíem de consumir menys, havíem de parlar més, havíem de disminuir els desplaçaments, ens havíem d'agermanar com a un sol poble...I cinc anys després no només hem tornat on érem, sinó que fins i tot ho hem empitjorat: més viatges, més contaminació, més turisme, més desastres climàtics, més escalfament global. I anem a pitjor.

Si ens adonem del que està passant aquests dies de bàrbars i cretins, hem tornat als temps dels "monos vestits". O potser és que no ens havíem adonat que mai no havíem deixat de ser-ho, i alguns se senten orgullosos de mostrar que els seus instints més primaris i atàvics són molt més poderosos que la tecnologia i la intel·ligència artificial. Monos vestits.

Aquests dies més que mai, estem vivim en un nou ordre mundial en el qual el diàleg, la fraternitat universal i les grans enteses mundials han deixat pas a la força bruta i la fatxenderia, en uns exercicis que deixen descol·locats la majoria de ciutadans decents del planeta.

El nou ordre mundial que vol imposar la màfia de Donald Trump, Putin, Netanyahu i d'altres de la mateixa calanya, es basa estrictament en la força bruta i en qui "els té més grans" (tot i que les declaracions de l'actriu porno "Stormy Daniels" a la que Trump li va volen comprar el silenci afirmen que el president "la té molt petita"). 

Tan és així la cosa que l'Europa bressol de la civilització tal com la coneixem avui, ha decidit rearmar-se. La presidenta Von der Leyen ha anunciat un programa multimil·lionari d'inversió armamentística valorat en 800.000 milions d'euros, tot afirmant amb convicció que Europa ha de poder defensar-se. De quí, em pregunto jo? De Rússia? Un país amb un PIB per càpita de 14.500 dòlars que no fabrica pràcticament res (la Unió Europea té un PIB per càpita de 38.500 dòlars) i a qui la Unió Europea triplica en població? Jo no tinc clara la resposta i diria que moltíssima gent pensa com jo.

En el nou ordre mundial la cosa va de pebrots i de qui té la pistola més gran, ja que amb aquests dos principis fins i tot la justícia se la passen pel folre.

Monos vestits.