Els deliris de Junts

El foc d'encenalls mediàtic que ha comportat l'anunci de l'acord entre Esquerra Republicana i el PSOE per a posar en marxa un nou model de finançament per a les autonomies ha estat majúscul. Els uns, perquè troben que renunciar al concert econòmic és una traició i els altres perquè que des de Catalunya (i un sol partit) imposi una reforma dels sistema de finançament derivat de la LOFCA és un fet intolerable (i en part ho entenc perfectament, encara que la resultant sigui bona per a tothom, sobre tot pels que es queixen més).

La veritat és que ahir, sentint en Toni Castellà, vice-president de Junts, explicant a Catalunya Ràdio els seus motius per a presentar una esmena a la totalitat en el cas -hipotètic i llunyà, siguem francs- que aquesta reforma de la LOFCA pactada entre PSOE i ERC acabés arribant al congrés, a un li entren ganes d'engegar-los tots a pastar fang.

Junts, en una posició maximalista que entenc en alguns aspectes (llei d'amnistia, per exemple, o el compliment íntegre dels acords d'investidura de Pedro Sánchez) no puc entendre'ls ara en aquesta posició de viure al planeta piruleta, completament allunyats de la realitat. No deixa de ser paradoxal, que els hereus del partit que tan bé va practicar la política del "peix al cove" (i que tan bé va anar per a Catalunya), ara estinguin en posicions d'un radicalisme que tots podem entendre (tots voldríem el concert econòmic per a Catalunya) però que fent un mínim exercici de "realpolitik" tots -els de Junts també- saben que és impossible en les actuals circumstàncies. I el futur que vindrà no augura res de bo per a Catalunya.

Per tant, Junts continua entestat en les seves dialèctiques internes de fer exactament el contrari que propugna ERC (no dic que els d'ERC ho facin gaire millor, perquè no és veritat, i per a mostra, les declaracions incendiàries, populistes i extemporànies d'en Gabriel Rufián -l'home que havia d'estar a Madrid "només" una legislatura), i aquesta sembla ser la prioritat del seu modus operandi.

Però el pitjor de tot és que viuen allunyats de la realitat del carrer, del que demana el ciutadà, a qui li emporten tres bledes les lluites caïnites entre Juntaires i Esquerrans. Castellà, home intel·ligent i bon ordador, va començar a entrar en tecnicismes per a justificar la seva posició de o "concert" o abisme, i parlava, per exemple, de la diferència entre "població real" i "població ajustada" i que segons un dels criteris -afirmava- ni ordilanitat ni punyetes, Catalunya passava senzillament de la posició 10 a la posició 9. A mi, que no sóc tonto, m'importa ben poc aquesta consideració. Foc d'encenalls.

El seu segon argument és que "si ara diem que sí a la reforma de la LOFCA", tindrem un model que serà intocable els propers 20 anys. Home, Castellà, jo no sé si en un món com el d'avui hi ha res d'inamovible, però el que sí sé és que la reforma de la LOFCA aportaria a Catalunya 4.860 milions d'euros addicionals de finançament, i que si això no es fa ara, l'adveniment del binomi PP-VOX a les pròximes eleccions al parlament espanyol -no cal ser politòleg per a deduir que aquesta serà la nova realitat a molt estirar d'aquí a dos anys- ens abocarà a una situació molt complicada, en el finançament i en tot plegat.

Per tant, la política de "pren els diners i córre" seria, al meu humil parer, l'opció més assenyada.

Els nous imperis (o el retorn al món del Segle XIX)

Una veu molt escoltada per l'administració actual nord-americana és la del blogger polític i desenvolupador de software Curtis Yarvin. El vice-president J.D. Vance es declara obertament fervent adminador de Yarvin, com molts altres polítics i republicans propers al conservadurisme més reaccionari del partit Republicà.

Aquest politòleg defensa literalment que "la democracia nord-americana és un experiment fallit que hauria de ser remplaçat per una monarquia responsable (accountable monarchy, en l'original en Anglès) semblant a la estructura de governança corporativa de les grans empreses".

Doncs en certa forma, aquest és l'objectiu que està buscant Donald Trump en el seu segon mandat, ja completament desacomplexat i envoltat d'extremistes que no fan més que confirmar les seves actuacions. Governar pràcticament a esquenes del congrés, a cop d'ordres executives i amb, ara ja sí, -aparent- control de l'exèrcit, com ha demostrat l'actuació de la "Delta Force" a Veneçuela la primera setmana de gener, hores després que el representant de la Xina passés tot un dia amb Nicolas Maduro. Només cal recordar que el Departament de Defensa dels Estats Units, presidit per un altre reaccionari Pete Hegseth (ex-militar i presentador de televisió, com Donald Trump en el seu dia), ha estat rebatejat con a Departament de Guerra.

Si a les eleccions de mig mandat presidencial de novembre d'aquest any 2026, les anomenades "mid-term elections", on es renova tot el congrés i 35 escons del senat Donald Trump aconsegueix una ampla victòria que el ratifiqui, llavors l'ordre mudial tal com l'hem conegut els de la Generació X (els que com jo han nascut a partir de 1965 fins al 1981) haurà desaparegut per sempre més. Estats Units s'encaminarà cap a una nova monarquia absoluta en la que el nou emperador serà Donald Trump.

De fet, res d'això és nou. Avui en Ramon Aymerich a La Vanguardia escriu una interessant crònica que titula "L'imperialisme en l'era Trump" i vaticina que un dels escenaris més probables (dels tres que ell explica) és el tercer: el retorn al Segle XIX. Ho subscric fil per randa. Tornem al món d'abans de la diplomàcia i la multilateralitat que es va iniciar amb la Societat de Nacions a principis del segle XX, institució precursora de l'ONU.

Això avui en dia ja no sembla cap bestiesa, vist en la perspectiva dels darrers dos o tres anys, si tenim en compte que l'expansionisme americà va començar al Segle XIX en un moment en el que els Estats Units van començar comprant Louisina el 1803 a la França de Napoleón (que necessitava diners per a finançar les seves campanyes militars), un territori de 2,1 milions de kilòmetres quadrats, per 15 milions de dòlars) i va acabar el 1898, arran del Tractat de París, després de la derrota espanyola a la guerra hispano-cubana, amb la compra de les Filipines a Espanya per 20 milions de dòlars, després d'haver comprat Alaska al zar de Rússia Alexandre II el 1867 (uns altres 1,5 milions de kilòmetres quadrats, per 7,2 milions de dòlars).

Per tant, un Donald Trump envalentonat per la seva pròpia retòrica i la del seu seguici de llepa-culs (va ser patètic veure ahir imatges de Josu Jon Imaz, ex-política basc i president de Repsol fent reverències al president nord-americà a la reunió que va mantenir amb les petrolieres per a demanar inversions a Veneçuela...) està disposat a aplicar la doctrina Monroe (1823) en tota plenitud.

Aquest és el nou ordre mundial que ens espera a menys que algú aturi aquest personatge. En declaracions al New York Times aquesta setmana que avui s'acaba afirmava: “Yeah, there is one thing. My own morality. My own mind. It’s the only thing that can stop me.”  És a dir: "Sí, hi ha una cosa. La meva pròpia moral. La meva manera de fer. Aquesta és l'única cosa que em pot aturar". Una veritable declaració d'intencions i una mesura del que ell mateix considera el seu poder, que ara pensa que és molt gran.

I això farà que no s'aturi en el seu desig d'assegurar dos principis que per a ell són irrenunciables: disposar de l'accés a fonts d'energia que permetin garantir als Estats Units que les ingents necessitats d'electricitat derivades del desplegament massiu de la intel·ligència artificial estaran plenament disponibles i que ningú - Xina i Rússia, les úniques amenaces al poder global nord-americà avui- no entrarà al continent americà per la porta del darrera (per l'Àrtic o pel Carib).

Per tant, que ningú no dubti que les intencions de Trump amb Groenlàndia són certes. Ho farà mirant de negociar primer una compra, i si aquesta és refusada (que ho serà, per part de Dinamarca i dels inuits, els legítims propietaris de Groenlàndia), mirarà de trobar una fórmula mixta que miri d'evitar un trencament de l'OTAN (que seria un dany col·lateral massa gran com per a poder-s'ho permetre, ja que encara que la potència militar dels Estats Units és gegentina, dubto que es pugui permetre un status quo que el porti a no tenir cap aliat). Veurem quina és la posició d'una Europa més feble i més dividida que mai, però res no sembla que hagi de canviar a curt termini, vista la dependència militar europea dels nord-americans i israelians.

Que el món està entrant en la dinàmica més perillosa i inestable des de l'acabament de la Segona Guerra Mundial, no és un vaticini, és una crua i palpable realitat.

Carta als Reis d'Orient

Avui és un dia de joia pels menuts, segurament un d'aquells que hom s'espera tot l'any mentre la màgia dels Reis d'Orient es manté viva. I ho torna a ser, en una altra fase de la vida, quan tens nens petits i, la preparació de tota la posta en escena, la compra dels regals i els crits i les rialles dels petits el torna a transportar a un a aquells instants meravellosos de la infantesa. Suposo -i espero- que en una tercera fase, amb els néts, la màgia es torni a repetir.

Mentrestant però, la realitat, que va per lliure, ens torna a recordar que tot plegat necessita millorar però que, els indicis ens diuen que, en general, no anem bé.

Vaig publicar una carta amb 10 desitjos la vigilia de reis del 2024 (una entrada al blog de divendres, 5 de gener). Rellegits, veig que la majoria eren plens d'ingenuïtat...El meu desig número vuit era la caiguda  de l'extrema dreta i el número nou, la caiguda de Putin, Xi Jinping i Netanyahu...Com diria l'admirat Lluís Llach, és ben segur que no em guanyaria la vida com a endeví...Alguns però, com el desig número u, ja que, immersos alehores en una brutal sequera, vaig demanar "pluja, pluja i pluja", per sort, es va complir.

Aquest any també he fet una carta als Reis d'Orient, però com que ja m'he tret tot el pa que em quedava  a l'ull, els desitjos que demano són molt més mundans (i alguns tal vegada "més" aconseguibles). L'ordre amb que els he escrit no reflexa cap prelació:

1. Que la recollida d'escombraries de la ciutat de Girona torni a funcionar com funcionava abans dels "contenidors intel·ligents" i que la ciutat torni a estar neta. De passada, posats a demanar, que l'alcalde Salellas es jubili o plegui o el facin plegar.

2. Que es restaurin els peatges a l'AP7 i que aquesta via d'alta capacitat torni a ser ràpida i segura. I que els peatges siguin suficientment cars per a dissuaris el seu ús per part de tots els camioners de l'est d'Europa i de retruc que els trens de rodalies funcionin momés una mica millor del que ho han fet l'any 2025.

3. Una bona salut que em continuï permetent fer allò que m'agrada més enllà d'escriure: fer esport i anar en moto. Naturalment extenc el desig de bona salut a tothom: lectors, amics, coneguts i saludats.

4. L'aplicació d'una vegada per totes de la llei d'amnistia perquè en Puigdemont pugui tornar a casa i tornem a una certa normalitat democràtica (ho demano per consciència democràtica, ja que els meus lectors saben que no sóc pas precisament gens simpatitzant de "Junts").

5. Que ens expliquin i entendre d'una vegada per què es va produir la gran apagada elèctrica de finals d'abril de 2025 (hores d'ara ningú no ha donat a la ciutadania una versió creïble de per què va passar el que va passar).

6. Que ens expliquin i entendre d'una vegada com i per què va començar la peste porcina africana a la serra de Collserola. De passada que dimiteixi l'Òscar Ordeig, conseller del ram, per la seva incapacitat d'explicar res del que ha succeït, i que deixi de demanar prudència.

7. Que no hi hagi eleccions generals anticipades a Espanya el 2026.

8. Que el president Illa deixi de parlar com si fos un prior d'una convent franciscà i que no ens faci morir d'avorriment a les seves intervencions.

9. Que els polítics catalans deixis de treure's els ulls entre ells i que continguin l'odi caïnita que està drenant (o que ja ha drenat del tot) la seva credibilitat.

10. Que no esclati la Tercera Guerra Mundial.

Once upon a time in Hollywood

Dels nord-americans del Partit Conservador en general i d'en Donald Trump en particular, ens ho podem esperar més o menys tot,  però el que vam conèixer i veure sobre la intervenció llampec dels Delta Force a Venezuela supera la nostra capacitat de sorprendre'ns. La irrupció de forces d'elit nord-americanes a un país sobirà per a segrestar el president d'un país i endur-se'l cap als Estats Units ens ha deixat a tots estupefactes. No perquè no s'hagués fet abans (hi ha el precedent d'Antonio Noriega el 1992, que també va ser segrestat, portat als Estats Units i condemnat a 40 anys de presó, dels quals en va acabar complint 20) sinó perquè es tracta de la confirmació definitiva del trencament de totes les regles del joc. 

Diu la dita que les pel·lícules s'inspiren gairebé sempre en la realitat. En aquest cas, jo diria que la realitat està inspirada en les millors ficcions de pel·lícules de guerra i herois nord-americans triomfadors, que retornen a casa amb la feina feta, ja sigui "Salvar el soldat Ryan" o expiar el soldat "John Rambo". Tot plegat és tan distòpic que no només fa molta por, sinó que deixa el món sencer en un escenari d'incertesa sobre el que pot passar a partir d'ara.

Només hi ha una cosa clara i és que l'ordre internacional tal com l'havíem conegut des del final de la Segona Guerra Mundial ha quedat fet miques de forma que serà de molt difícil, per no dir d'impossible restauració, al menys a curt termini. La diplomàcia internacional i el propi concepte de les Nacions Unides (molt qüestionades per Donald Trump) han rebut una sentència de mort definitiva.

Donald Trump, té molt clara la seva agenda del que ell anomena "Estratègia de Seguretat Nacional", publicada el novembre de 2025 i disponible al següent enllaç: https://www.whitehouse.gov/wp-content/uploads/2025/12/2025-National-Security-Strategy.pdf.

I si una cosa té bona Trump (segurament l'única) és que no enganya. No té pèls a la llengua quan es tracta de dir el que pensa i el que pensa fer. Faig un extracte del document, de 33 pàgines, en el que explica que els Estats Units han de ser preeminents a l'hemisferi occidental, i que per a ser-ho, faran, més o menys, el que els convingui. Que ningú no pugui dir que la resta del món no ha estat advertit.

N'extracto aquest fragment, prou il·lustratiu de la nova realitat que els Estats Units expliquen obertament a la resta dels països del món: "The United States must be preeminent in the Western Hemisphere as a condition of our security and prosperity—a condition that allows us to assert ourselves confidently where and when we need to in the region. The terms of our alliances, and the terms upon which we provide any kind of aid, must be contingent on winding down adversarial outside influence—from control of military installations, ports, and key infrastructure to the purchase of strategic assets broadly defined. Some foreign influence will be hard to reverse, given the political alignments between certain Latin American governments and certain foreign actors. However, many governments are not ideologically aligned with foreign powers but are instead attracted to doing business with them for other reasons, including low costs 18 and fewer regulatory hurdles. The United States has achieved success in rolling back outside influence in the Western Hemisphere by demonstrating, with specificity, how many hidden costs—in espionage, cybersecurity, debt-traps, and other ways—are embedded in allegedly “low cost” foreign assistance. We should accelerate these efforts, including by utilizing U.S. leverage in finance and technology to induce countries to reject such assistance".

Es tracta d'una mena de reinterpretació de la doctrina Monroe de 1823, que venia a establir que els Estats Units no tolerarien interències estrangeres (aleshores de les potències europees) en el continent Americà.

El panorama geopolític ha canviat molt des d'aleshores, però la doctrina té vigència en el sentit que els Estats Units no toleraran -ho acaben de demostrar- que potències que li poden fer ombra (avui només podem parlar de la Xina i Rússia) agafin influència a l'Amèrica Llatina.

El que més angúnia fa, però, és la nova forma de fer política. No només de Donald Trump, sinó també dels altres oligarques autoritaris del planeta, que consideren que no han de retre comptes a ningú (Putin, Netanyahu, XiJinPing, etc.) i que invocant principis de "seguretat o interès nacional" semblen disposats a conculcar qualsevol peça de legislació internacional i de diplomàcia per tal d'assegurar els seus interessos.

Trump ha estat actuant des de la seva elecció en base a "ordres executives" és a dir, sense l'aprovació del Congrés dels Estats Units, pel moltes de les seves decisions més polèmiques. Ho va fer així amb la imposició unilateral d'aranzels a la resta de països del món. També ho va fer de la mateixa manera per a negociar la pau entre Israel i Palestina i Rússia i Ucraïna,  i darrerament, per a combatre el que la Casablanca anomena "narcoterrorisme". L'espectacle de llanxes bombardejades retransmès a tot el món amb, en com a mínim una ocasió, l'assassinat de supervivents després del primer atac, ens ha provocat un trasbals molt important, però el segret del Nicolás Maduro i la seva esposa supera tots els límits imaninables. Naturalment, tot això s'ha fet a esquenes del Congrés Nord-Americà. 

S'està imposant una nova forma de fer política en algunes de les democràcies més consolidades del món, i és la de governar sense el vist-i-plau dels respectius parlaments (també a Espanya, on Sánchez governa amb pressupostos prorrogats des de fa dos anys). 

Trump ha demostrat que, ell fa el que vol, i en un missatge per a navegants, no es cansa de repetir que el que ha passat a Venezuela pot passar a Mèxic, el Brasil o a Groenlàndia. El petroli no deixa de ser una excusa perquè el que s'extreu a Venezuela (malgrat tenir les reserves confirmades més elevades del planeta) és molt dens i pesant i té uns costos d'extracció molt elevats; requereix a més a més d'unes necessitats d'inversió per a modernitzar les infrastructures d'extracció i de transport que veurem si les grans petrolieres nord-americanes estan disposades a assumir.

Estem davant un nou ordre mundial en el que s'imposarà la llei del més fort, la llei de la selva. Això, naturalment, legitima perfectament Putin a continuar amb la seva estratègia expensionista i de retruc, la seva invasió contra Ucraïna amb total impunitat i el vist-i-plau implícit dels Estats Units.

Estarà la Xina pensant ja en la invasió de Taiwan? Doncs francament, és un esceneri que entra dins el càlcul de probabilitats. Tot plegat ens porta a un món menys multipolar, i per extensió, molt més imprevisible i perillós.

2025: un any complicat

Ahir al matí el meu fill Adrià em deia per correu electrònic que esperava l'article resum de l'any 2025. Efectivament és ja una tradició que vinc repetint des de 2012: el darrer article de l'any és una mena de resum dels fets més rellevants del periode.

Vaig titular l'article de 2024 "L'any de la impunitat". A mode de resum citaré una frase de l'article de John Carlin a La Vanguardia que mencionava en aquella entrada de fa un any:, fent referència a l'estil de gestió de Donald Trump "...Es tracta del tribalisme més elemental: conquereixo un territori perquè soc gran i puc. Es tracta també de complexos, de les inseguretats que motiven els bullings del pati del col·l3gi, de les ànsies de grandesa de persones que saben que en els fons els manquen. Més un punt de nihilisme, a l'estil Mad Max".

I jo l'acabava escrivint: "Segueixo sense pedre l'esperança, malgrat tot, i continuo pensant que encara hi som a temps. El món gira i el que avui ens sembla una tendència imparable: totalitarisme, llei del més fort, desinformació a les xarxes, justícia partidista, .... pot tornar a canviar si algú és capaç de canalitzar el sentit comú d'una gran majoria de ciutadans que s'han vist decebuts per la política convencional".

Però tots els mals auguris s'han complert. Si dilluns d'aquesta setmana al monòleg d'en Quim Masferré a TV3 els espectadors del seu show (800) aquests donaven a l'any 2025 una nota d'un 7,23, entenc que des d'un punt de vista personal, la veritat és que a nivell de posar una nota a aquest exercici que avui acabem, i des d'una persepectiva no meva personal sinó del que jo li posaria a com està funcionant el planeta, la nota és clarament un suspens.

Òbviament que han passat coses positives, però la majoria han estat negatives en una clara continuïtat del que va venir succeint el 2024:

• La bogeria narcissista de Donald Trump ha continuat i fins i tot s'ha accentuat: hem vist trontollar els mercats amb imposicions arbitràries i inexplicables econòmicament parlant d'aranzels suplementaris a la resta dels països del món, la violació flagrant del dret internacional i dels drets humans ha augmentat, amb deportacions massivas d'immigrants, fins a bombardejos de llanxes a les costes de Venezuela, rematant supervivents amb llum i taquífrafs, fins a la darrra bogeria, que és parlar obertament de l'annexió de Groenlàndia (on hi ha enviat el governador de Louisiana).
• La bogeria anexionista de Vladimir Putin continua amb un increment dels atacs amb míssils i drons contra la població civil sense que a dia d'avui s'albiri cap esperança per una pau veritable i duradora.
• La bogeria radical de Binyamin Netanyahu continua intacta. Un acord de pau que ha estat només de cara a la galeria i que només en la seva fase primera és sistemàticament incomplida per part d'Israel no dóna cap veritable esperança al poble palestí.
• Les ansies xineses d'esdevenir "la" potència mundial global incontestada, desplaçant a uns Estats Units en decadència, són més a prop que mai. Les recents tensions amb Taiwan, que estem veient aquests dies, no auguren res de bo de cares al futur a curt termini. 
• Europa continua essent un jugador inesixtent en el tauler geopolític mundial. Escrivia recentment Toni Soler, al diari Ara: "La unitat europea, que havia agafat embranzida amb l'adopció de l'euro, s'encalla per l'egoisme decadent dels vells estats nació". No hi podria estar més d'acord. Europa continua essent un projecte inacabat. Un coitus interruptus.
• Els efectes del canvi climàtic a nivell mundial no han tingut aturador. Van començar al mes de gener amb un incendi gegantí que va arrassar part de la ciutat de Los Angeles, i ha continuat amb sequeres, DANAS, inundacions fins a les massives del Sud-Est Asiàtic fa només unes quantes setmanes. I malgrat tot, els polítics del món són incapaços de posar-se d'acord en emprendre mesures que ens salvin com a espècie. Homo lupus homini. 
• I l'eclosió imparable i ara ja d'ús quotidià de la intel·ligència artificial, per a molts a nivells preocupants (en el sentit que ben usada és una eina molt potent i mal utilitzada esdevé un gran útil d'imbecilització col·lectiva. Alguns, ben aviat, ja ni tan sols seran capaços de redactar un correu electrònic sense l'ajut de la IA.
• I finalment, la consolidació definitiva de l'extrema dreta com a opció de govern a bona part del món democràtic. No és d'estranyar que d'extrema dreta sigui el proper/a president/a de la República Francesa. 
• Entre tanta misèria, però, una espurna d'esperança, l'elecció del nou Papa, Lleó XIV, un nord-americà reformista, Francis Prevost, que podria esdevenir un referent pel restabliment de la pau mundial.
• I a terres hispanes, un déjà-vu inacabable, com el dia de la marmota:
• Un "black out" elèctric total el mes d'abril del qual, hores d'ara, els ciutadans encara no n'hem tret l'aigua clara (algun dia hauríem de plantar-nos tots i deixar de pagar impostos...).
• Un poder judicial que va a la seva i que no respecta les normes del joc, excepte notables i honorables excepcions, i que es permet cometre arbitratietats de part tan bèsties com el judici a Jordi Pujol (després de l'episodi més clamorós de guerra bruta que ha practicat l'estat espanyol) o la condemna exprés -sense arguments- al fiscal general de l'Estat per un delicte que no s'ha provat. Inaudit. Només explicable a l'Espanya de les meravelles.
• Una inacabable reguera de casos de corrupció que han delmat la confiança en el PSOE amb alguns dels homes més propers a Pedro Sánchez emmerdats fins a les orelles en el cobrament de comissions il·legals.
• Corrupció que també ha afectat el PP, d'altra banda. Un partit on les lluites intestines pel poder fan que els líders estiguin desnortats i que vagin perdent suport a favor de l'extremisme més radical de VOX.
• Parlant de radicalismes i extremismes, el fenòmen Aliança Catalana de la Sílvia Orriols, amb el seu pràcticament monotema anti immigració i anti islamisme, comença a prendre força com a opció de govern. Calcem-nos.
• La pressió mitratòria i el problema de l'habitatge ja es consideren els principals problemes de la societat espanyola i europea. La mediocritat i pusilanimitat de les administracions no ha ajudat a trobar-hi solucions. Feia molts anys que s'albirava el problema, però quan s'hi podia ser a temps, es va girar el cap cap a un altre cantó.
• El cas de Mazón i les seves mentides fa tan de fàstic que mereix ser recordat com sempre més com el cas del polític més mesquí i miserable que ha parit mai l'estat espanyol. El seu "presi", com ell l'anomena, ha estat enxampat in fraganti com a mentider en relació a la gestió de la DANA de València l'octubre de 2029. Aquests dos personatges haurien de ser inhabilitats, si hi hagués decència política. Qui es va inventar el concepte d'"inmunitat", hauria de ser a la presó.
• L'Emèrit continua desafiant la decència de la monarquia espanyola amb la publicació d'un llibre que fa entre pena i vergonya i en el que ni demana perdó ni es penedeix de cap dels seus actes, i el seu ex-gendre, Urdangarin, fa exactament el mateix amb un llibre que es publicarà el febrer de 2026. Un insult a tots els ciutadans espanyols, siguin del color polític que siguin.

• I finalment, els fenòmens catalans, Rosalia, a nivell mundial, amb un darrer àlbum, Lux, que ho ha petat tot, i Oques Grasses, que han estat capaços de vendre entrades per a omprir quatre estadis Lluís Companys en quatre dies.

Torna a ser un any en el que, en general, el món ha viscut perillosament, i les diferències entre rics i pobres s'han accentuat.  No sóc de perdre l'esperança, però l'any 2026 no sembla que ens hagi de portar gaire canvis a positiu.

Malgrat tot, que tinguem tots un Bon Any 2026.

200.000 gràcies!

Avui, per un dia, i només en un article, faré de Jordi Basté quan un cop cada trimestre dóna les gràcies per superar OGM rere OGM els nivells d'audiència del trimestre anterior. Gràcies, gràcies i 200.000 vegades gràcies!!  

Sí. Acabo l'any molt content. No puc fer altra cosa que donar les gràcies públicament tota la gent que em llegeix. Avui, 31 de desembre de 2025, després de 13 anys d'articles al meu blog, he assolit la xifra de 200.000 visualitzacions de "Reflexions de Taverna". Per a un periodista aficionat i un lletraferit com jo, això és un privilegi i un orgull.

Des que vaig començar aquesta apassionant aventura el novembre de 2011, no he deixat de publicar, esforçant-me a ser el màxim de rigorós en els articles que escric, intentant aportar informació, un punt de vista òbviament personal, però mirant de prioritzar sempre l'objectivitat. Només vaig interrompre els articles durant l'any 2018, que me'l vaig passar pràcticament als Estats Units, muntant una filial de la nostra empresa de fabricació de roba de llit. 

A part d'aquesta interrupció, han estat 13 anys de publicacions fins a totalitzar a dia d'avui, i contant aquesta entrada, 1.465 articles, que en 158 mesos d'escriptura representa un promig de més de 9 articles per mes, un cada 3 dies. 

Durant aquest periode de 14 anys han passat tantes coses i el ritme vital en el que estem immersos tots plegats ha estat tan accelerat, que gairebé perdem el compte de com està canviant el planeta en el que vivim. Des de 2012 que hem viscut tota mena de convulsions i esdeveniments que només unes dècades abans ens haguessin semblat ciència-ficció...D'alguns d'ells sembla que faci molt de temps, però són pura història contemporània: el Brexit (fa només 9 anys), el Procés Català (tot just han passat 8 anys), el Covid (n'han passat 5), les successives crisis polítiques espanyoles, l'adveniment del Trumpisme, la invasió de Crimea per part de Rússia, la guerra d'Ucraïna, l'eclosió tecnològica de la Xina, l'aparició de l'extrema dreta com a fenòmen de masses, la guerra d'Israel contra Palestina, la intel·ligència artifical, el canvi climàtic...

He mirat d'aportar el meu petit gra d'arena a una reflexió objectiva i serena, intentant fer periodisme d'opinió, si se'm permet la gosadia, mirant de posar-hi els cinc sentits i vetllant per la qualitat de tot el que publico tant des d'un punt de vista de continguts com de continent, procurant utilitzar la nostra llengua -l'ús de la qual està en recessió accelerada aquests darrers anys- amb el màxim de cura.

Finalment, ho he fet volgudament sense cap voluntat de monetarització, i ho podia haver fet, perquè aquest modest blog comença a tenir un trànsit que m'ho permetria, però això conculcaria l'esperit altruista amb el que vaig començar -i vull continuar- aquestes Reflexions de Taverna. De la mateixa manera que vaig publicar gratuïtament un recull de 250 articles especialment seleccionats en el llibre "Reflexions de Taverna 2011-2019", no descarto fer-ne un segon volum per a compilar el més rellevant i personal escrit entre 2020 i 2025, sense dubte, hi ha material per a parar un tren.

Una vegada més, a totes i a tots els que em llegiu, moltíssimes, moltíssimes gràcies i molt bona entrada d'any 2026!!

Feijóo està contra les cordes: "un puto desastre serà això presi"

Entre turrons, canelons i consumisme frenètic, que hom diria que és el que predomina cada vegada més en aquestes festes nadalenques que semblen haver perdut gairebé tota la seva espiritualitat, ha passat força desapercebuda una notícia que mereixeria un tractament a primera pàgina de tots els diaris seriosos. 

La jutjessa Nuria Ruiz Tobarra, que continua treballant de forma meticulosa i imparable com a instructora de la causa penal sobre la gestió de la DANA de València del 29 d'octubre de 2024, ha solicitat al líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, que aporti voluntàriament els missatges de WhatsApp  que formen part íntegra de la conversa que ell va mantenir amb l'aleshores president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón. També li ha demanat que testifiqui telemàticament des de Madrid el proper 9 de gener. Les converses de WhatApp van ser lliurades ahir, dimarts 30 de desembre.

Fins a qui, res d'excepcional. Si no fos per les mentides de Mazón (aquestes no ens extranyen gens després de les múltiples versions que el cantant de "Marengo" ha anat explicant sobre els fets i les hores de la fatídica tarda de dimarts 29 d'octubre de 2024) i les de Feijóo. Els WhatsApps que s'han filtrat els deixen a tots dos, literalment, amb el cul a l'aire.

L'hemeroteca és traïdora de mena, com molts polítics han pogut comprovar al llarg de les seves carreres. Mazón va dir en una de les seves versions que "fins a les cinc del matí del dia 30 no vaig saber que hi havia morts per ofegament".  Però el seu missatge de Whats al líder popular a les 23:25 del dia 29 escrivia: "No ho hem fet públic encara...però ja estan apareixent morts a Utiel i n'apareixeran prou més". "Un puto desastre serà això presi", afegia l'antic cantant melòdic. A les 23:26 ho feia encara més evident: "seran desenes de morts, segur".

La jutjessa de Catarroja acabarà fent aflorar tota la veritat i llavors quedarà definitivament i inapel.lablement provat que ambdós polítics són mentiders de mena, veritables professionals de la mentida, i que només per això, no mereixerien ocupar cap càrrec públic durant una llarga temporada. 

La conversa entre els dos líders també posa en evidència que els dos polítics van mentir en afirmar públicament que des del govern d'Espanya no s'havien posat en contacte amb ells. A les 23:23, a la pregunta de Feijóo, Mazón respon: "Si que he parlat amb Sánchez, Montero, Robles i Grande-Marlaska per tal que tinguin en prealerta possibles efectius per a demà", i immediatament afegeix que "a través de la Delegació -del Govern espanyol- de moment tenim el que necessitem, que ara mateix és la UME". El senyor Mazón va dir, en compareixeiça a les Corts Valencianes l'11 de novembre d'enguany, literalment (està gravat a molts programes de televisió): "¿Saben quina trucada no vaig rebre? Ni les de Pedro Sánchez, ni de ningú de la seguretat nacioanl, ni d'ADIF, ni del ministre de l'Interior...". Impressionant. Aquesta fredor amb la que menteixen deixa la gent honesta d'aquest país -la majoria- corpresa i estabornida. És gairebé impossible fer-ho pitjor.

Remou les entranyes rebobinar i veure com, per pur interès partidista (que, pel que es veu, passa per damunt de l'interès general, els ciutadans i la veritat que no els afavoreixi), els polítics són capaços de mentir sense escrúpols, i sense ni tan sols enrojolar-se. Fa veritable fàstic constatar que això és el que tenim, i que segurament, segurament, no ens ho ababem de merèixer.

Feijóo va dir que Mazón l'havia informat "en temps real" de la situació, quan el primer missatge  que es van enviar a les 19:59 del 29 d'octubre...A títol de recordatori, la AEMET va decretar alerta vermella per a tota València a 2/4 de vuit del matí i a 2/4 de 10, Pilar Bernabé, delegada del govern a València va anul·lar la seva agenda i va mantenir una primera reunió amb alcaldes de poblacions en zona de risc...El contrast amb la gestió de Carlos Mazón provoca calfreds. Aquest, en roda de premsa a les 13:00, va assegurar que la intensitat del temporal disminuiria a partir de les 18:00. Segur que aleshores ja només tenia al cap el dinar que l'esperava a "El Ventorro" en companyia de la periodista Maribel Vilaplana.

Feijóo tornarà a quedar en evidència -hores d'ara tant en Santiago Abascal com la lideressa Isabel Díaz Ayuso es deuen estar fregant les mans-, una vegada més. Després de mentir reiteradament i espolsar porqueria contra la -suposada- inacció del govern central durant tot aquest temps, caldria recordar-li les seves paraules, que en un país normal, suposarien la seva tomba política. Núñez-Feijóo va dir: "Si miento, echadme del partido. Jamás voy a engañar a los españoles. Sea desagradable la situación, la describiré. No vengo aquí a engañar a nadie" (20 de juliol de 2023, acte final de la campanya electoral a Madrid de les eleccions del 23 de juliol de 2023). 

Que fàcil, i que noble, quan és veritat. Una vegada més, tenim sort de les hemeroteques. Dubto que quan acabi la instrucció de la jutjessa Nuria Ruiz (a qui se li hauria de fer un monument), Núñez-Feijóo tingui cap possibilitat real d'esdevenir president del govern d'Espanya.