Quan el diner físic deixi d'existir

L'obsessió pel control del ciutadà per part de l'estat no és nova, existeix des de l'essència de la creació dels poders centrals més o menys estructurats. En el cas de les societats de tall autoritari (és a dir, de les dictadures o pseudo dictadures) això és encara més evident.

En països de règim islamista encara que suposadament sigui democràtic (tipus Turquia o Pakistan per posar dos exemples) el control és més aviat dissimulat però en països com Rússia o la Xina, aquest control és descarat i no té límits.

D'aquests dos països, he estat diverses vegades a Rússia però sobre tot moltes vegades a la Xina i d'aquest darrer en puc parlar amb certa propietat. Allí el control de l'estat és total i absolut, i l'estranger que visita el país, ja sigui per turisme (una mica més dissimulat) o per negocis (descarat) té la sensació, al menys aquest ha estat sempre el meu cas, que hi ha sempre una càmera vigilant o algú que s'escola per internet a l'ordinador quan ens connectem a qualsevol aplicació que no sigui de l'ecosistema Google, naturalment, perquè aquest està totalment prohibit, i fins i tot amb els tallafocs més potents, el Gmail, per posar un exemple, només funciona una estona, fins que la policía informàtica enxampa les credencials de la VPN que ens permet l'accés a Google. Això passa també als hotels i al transport públic on el passaport esdevé un document imprescindible per a pujar a un autobús o a un tren.

Però és que a més a més, a la Xina, el govern de Xi Jinping ha estat molt hàbil en un altre element de control, i aquest és el del diner físic. Des de fa uns anys i en una evolució exponencial, els diners físics han pràcticament desaparegut a la Xina com a element d'intercanvi. Tot, però literalment tot (des d'un bitllet d'autobús, fins a la compra del supermercat, les entrades del teatre o la factura del restaurant), es paga amb aplicacions de telefonia mòbil a través d'Alipay o de WeChat (el nostre WhatsApp però amb una aplicació de moneder virtual i de pagament tipus Bizum associada a aquesta xarxa de missatgeria instantània).

A la pràctica, això té dues derivades. La primera és que el diner negre ha pràcticament desaparegut de bona part de l'economia xinesa i la segona és que el "sistema" acaba coneixent -o està en disposició de conèixer- amb què es gasten els diners els seus ciutadans. No deixa de ser una altra eina de control.

Els països escandinaus en general, i Suècia en particular, han estat pioners a Europa en la lluita contra el diner negre i els pagaments en metàl·lic -que estan cada vegada més restringits a tota la Unió Europea-, fins l'extrem que aquest darrer país s'havia plantejat com a objectiu, la desaparició del diner físic per l'any 2030 (llegeixo ahir en premsa que només el 8% dels suecs han fet pagaments en metàl·lic el passat mes d'octubre). De fet, jo que per feina viatjo sovint a Suècia, constato des de fa anys que és pràcticament impossible pagar un hotel, un mitjà de transport o un restaurant amb diner físic. Els suecs estan acostumats a utilitzar el Swish (similar al Bizum) amb, segons dades del Banc Central de Suècia, de més de 8,5 milions d'usuaris en un país de 10,5 milions d'habitants.

Però les tornes han canviat recentment (com ho van fer en l'àmbit de l'educació, on les escoles sueques estan abandonant les tauletes i els ordinadors que tan van defensar fa uns anys, per a tornar a l'ensenyament convencional amb llibres, o com a molt, a un ensenyament híbrid que combina llibres i ordinadors) arran dels ciber atacs presumptament perpetrats per hackers russos i de la por d'una apagada digital (l'altre dia no vaig poder posar gasolina al meu cotxe perquè la gasolinera a la que vaig habitualment li va caure el servidor i els sortidors no podien suministrar combustible, i això és només un exemple). A principis de l'any 2024 el proveïdor suec de serveis informàtics Tietoebry va rebre ciber atacs que va deixar molts comerços suecs sense accés als pagaments i va arribar a afectar fins i tot al Banc Central Suec.

Vistos doncs els perills de la digitalització, agreujats per la guerra d'Ucraïna i l'entrada de Suècia a l'OTAN, el govern suec ha decidit fer marxa enrere i està preparant una llei per tal de garantir que als comerços considerats com essencials (gasolines, supermercats i farmàcies) acceptin diners en metàl·lic de forma obligatòria.

Fins i tot, l'Agència de Preparació d'Energències de Suècia ha actualitzat les recomanacions als ciutadans, aconsellat que tinguin com a mínim 250 euros per persona (3.000 corones) en efectiu a casa per "si arriba una guerra o una crisi" i que es tinguin comptes corrents i targetes de crèdit en diferents bancs, com a mesura addicional de diversificació de riscos.

Potser no estem tan lluny del dia en que aquella expressió catalana dels nostres avis -que aconsellava tenir "diners sota els rajols o sota el matalàs"- acabarà tornant-se de rigurosa actualitat. 

Roda el món i torna al Born.

País Valencià: Misèria política i bocs expiatoris

Avui el diari Ara publica una entrevista a l'escriptor Ferran Torrent, per a qui sento una especial admiració, que m'ha deixat trasbalsat. Ell és de Sedaví, Horta Sud, i els baixos de la seva casa van quedar amarats d'aigua i va tenir la sort de conservar la sang freda i pujar al primer pis amb l'ordinador i quatre coses bàsiques. Va saber de la mort de tres persones que coneixia, una, un veí i amic seu, ofegat intentant salvar el cotxe.

Torrent, que no és precisament algú que es pugui titllar de militant d'un cantó o de l'altre, més enllà de ser molt actiu en la defensa de la llengua i la cultura catalanes, va viure la tragèdia en primera persona (un metre i mig d'aigua va anegar els baixos de casa seva) i confirma que l'avís d'emergència el va rebre a les vuit del vespre "quan l'aigua ja anava a banda i banda de carrer" i afegeix "va ser un desastre de gestió absoluta...si el PP no els fa dimitir, tindrà un problema perquè la gent no  ho oblidarà".

Confirma aquest fet la manifestació de dissabte passat a València que va aplegar 130.000 persones de totes les ideologies, llengües, races i religions, reclamant simplement, que es fes justícia. Que el PP en veure l'èxit de convocatòria titllés la manifestació de catalanista em sembla senzillament patètic. Què tindrà a veure la velocitat i el tocino?

Han passat 13 dies des de la tragèdia i avui, el grandíssim Núñez Feijóo ha dit, atenció, i no faig broma (sort de l'hemeroteca i de les gravacions televisives i radiofòniques) que "la reconstrucció valenciana costarà el que li costarà a l'Estat un any del finançament singular pactat amb els independentistes catalans". Impressionant. De traca i mocador. Tanta misèria moral, tanta, em subleva i m'encén la sang. 

Com és possible que aquests bàrbars, incultes, indocumentats, assedegats de sang i de ràbia siguin capaços d'utilitzar el seu anti-catalanisme visceral fins i tot en situacions com aquesta? Es fa difícil de creure. Escriu l'Antoni Bassas aquest matí: "En aquestes circumstàncies dramàtiques, tornar als lladres de quatre mans catalans per descarregar Mazón i dirigir la indignació popular cap a Sánchez és una sortida d'indigència intel·lectual i política". No hi puc estar més d'acord. A Núñez Feijóo se li desborda el partit per tots els costats. Fins i tot la seva acèrrima contrincant Díaz-Ayuso, fa aigües per totes bandes aquests dies de misèria i grisor.

Però aquesta deriva ètica i deontològica es deu als mateixos personatges que conformen el seu partit. Cada vegada veig més clar (i això no és exclusiu del PP, però aquí s'agreuja) que la immensa majoria de polítics no valen per a res de res, i per descomptat, no valen per a la gestió. L'episodi del "dinar de feina" amb la periodista Maribel Vilaplana ho confirma. Per cert, fent una mica de recerca he esbrinat que van dinar al restaurant "El Ventorro" (amb un lloc web amb una pudor de resclosit que fa basarda i que, a mode d'introducció explica, naturalment, només en Castellà que: "sus azulejos tradicionales valencianos y la madera del mobiliario te harán sentir ese espíritu castizo de las casas de comidas de antaño, de los restaurantes con solera, de los que ya casi no quedan"), un restaurant que fa flaire d'arna i que per no tenir (dubto que sigui legal) no té ni menú.

El president de la Generalitat Valenciana ha necessitat 13 dies per a preparar una coartada per espolsar més merda contra Sánchez. Avui la Dolors Montserrat vomitava bilis al parlament europeu contra Teresa Ribera culpant-la, com no podia ser d'altra manera, del desastre de la DANA a València (com és possible que algú senti una ràbia tan intensa, tan malaltissa? Què li ha fet el món a aquesta senyora que va néixer rica per família?). Així li va al PP amb els personatges que el representen.

Però és clar, què es pot esperar d'un personatge, el tal Mazón, que sense haver acabat la carrera de dret ja ingressa com a director, endollat per Zaplana, a l'Institut Municipal de la Joventut, amb només 20 anyets, dos abans d'acabar la carrera? 

Aquest senyor ha fet dues coses a la seva vida (i cap l'ha feta bé). La primera va ser formar part d'un grup musical anomenat Marengo, que, atenció,  va arribar a ser pre seleccionat per a representar Espanya a Eurovisió. Si volen sentir vergonya aliena, no dubtin en copiar al seu navegador d'internet el següent enllaç de YouTube: "https://www.youtube.com/results?search_query=francisco+maz%C3%B3n+marengo". Veuran el "presi" en plena acció vocal. Repeteixo, de traca i mocador.

I la segona cosa que ha fet ha estat xuclar i viure de la mamella pública tota la seva vida professional, més de 30 anys. No ha treballat mai a l'empresa privada. No m'estranya, no l'haguessin volgut enlloc si no fora com a endollat d'algun amigatxu de partit.

Demà, a les Corts Valencianes, assistirem, molt em temo, a una sessió de justificació de la bona actuació del govern valencià el 29 d'octubre, plena de mentides (això sí, esperem que aquesta vegada una mica més el·laborades) destinades a culpar del desastre el govern espanyol en ple, la AEMET, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, el SumSumCorda i, en última instància, als indepes catalans que expolien sense pietat i de forma totalment insolidària, la resta de les Espanyes. I per descomptat, no dimitirà ningú. Ni el PP espanyol exigirà cap dimissió. Com a molt hi haurà una "mini crisi de govern" amb portes giratòries pels afectats.

I VOX mentrestant, escalfa a la banda, amb il·lusió, esperonat per la victòria del seu referent i admirat polític, Donald Trump.

Caronte portarà les seves ànimes a l'Avern 223 vegades, una per cada víctima

Vivim en un món al revés on la mentida és la constant i la veritat és l'excepció. Però hi ha mentides tan descarades, tan mal construïdes, tan increïbles que ni molts que són en el bàndol dels mentiders se les poden, ni se les volen creure.

                                                                Font: Diari Ara 

Això és exactament és el que està passant al País Valencià. Els màxims responsables de la Generalitat Valenciana, encapçalada per Carlos Mazón, fan el que poden per espolsar-se les vergonyes del cim per la no només nefasta, sinó negligent gestió de l'emergència ocasionada en raó de la DANA (Depressió Aïllada en Nivells Alts) que va afectar part del País Valencià el dia de Sant Narcís, 29 d'octubre.

Ara que s'estan coneixent els detalls de tot el que va fallar, es posa en evidència que el Govern de la Generalitat en ple no va estar a l'alçada de les circumstàncies en cap moment, i només van començar a reaccionar a les 8 del vespre quan l'Associació Espanyola de Metereologia (AEMET), la Televisió Valenciana i el Govern Espanyol venien advertint de l'extrema gravetat de la situació des de primera hora del matí.

L'AEMET adverteix el dia 23 d'octubre de la formació d'una DANA. El 25 d'octubre l'organisme llença una primera nota informativa donant detalls de la formació d'una potent DANA molt forta el dimarts 29 d'octubre. I el 29 d'octubre, a les 7:36 del matí, llença una alerta vermella a l'interior nord de València. La Confederació Hidrogràfica del Xúquer també va advertir de la crescuda sobtada del riu i dels perills que comportaria.

Ningú del Govern Valencià no en va fer cas. No cal repetir aquí el que ja s'ha explicat abastament en tots els mitjans de comunicació, només recordar alguns detalls sense importància:

• Feia mesos que la Generalitat no tenia director general d'interior (i això es derivava del trencament del govern del PP i VOX el mes de Juliol) i només el van nomenar justament el dia de la DANA, 29 d'octubre, amb data d'efectes 31 d'octubre. L'home escollit, Vicent Huet Ballester (fins aleshores cap de gabinet del president de la diputació de València) té grans coneixements en la matèria: és expert en bous (toros). El van nomenar, literalment, "per a desenvolupar una nova norma que millori la seguretat del públic i el benestar animal en els correbous". Nivell.
• L'actual consellera de turisme Nuria Montes, escrivia un "twitt" el 2018, que naturalment ha estat esborrat, amb el hashtag "#sageraos", després que l'AEMET hagués alertat d'una DANA a Madrid -que després va resultar que es desviava- "Després d'una alarma perquè han caigut dues o tres gotes, no m'estranyaria que en poques hores ens declarin l'alerta pel tsunami si veuen dues otres onades petites al mar". Nivell. És el negacionisme típic de l'extrema dreta. 
• La màxima responsable d'emergències de la Generalitat, la consellera de justícia i interior Salomé Pradas, al càrrec des de juliol de 2024 (després del trencament amb VOX, ja que el càrrec l'ocupava Elisa Núñez, durant el mandat de la qual es va posar en marxa el sistema d'alarmes a la ciutadania conegut com Es-Alert) reconeixia a les vuit del vespres del 29 d'octubre que desconeixia l'existència del sistema d'alarma Es-Alert. Ho va saber a les 8 del vespre pel secretari d'estat de medi ambient, Hugo Morán. 12 minuts més tard s'activava l'alarma. Pradas va refusar en tot moment durant tot el dia (hi ha el registre de trucades enregistrat) l'ajut que li va oferir la delegada del govern espanyol a València. Profund desconeixement de competències i de presa de decisions. Incompetència i negligència. Una cóctel mortal, i, malauradament en aquesta desgraciada ocasió, mai més ben dit.
• El president de la Generalitat, Carlos Mazón, després d'un matí en el que en cap moment va modificar la seva agenda i després d'un dinar (que ara s'ha sabut que era amb una periodista a la que li volia oferir la direcció de la Televisió Valenciana) de tres hores en el que va tenir el telèfon desconnectat tota l'estona, es va personar al centre de gestió d'emergències passades les 7 de la tarda. Incompetència, negligència i ignorància. Només tornem a recordar que una de les seves primeres decisions en prendre possessió del càrrec va ser l'eliminació de la Unitat Valenciana d'Emergències,  que va considerar, literalment, "un xiringuito de Ximo Puig".

La resta, per desgràcia, ja és història.

Font: Diari La Vanguardia 

El País Valencià ha estat sota el govern del PP de forma ininterrompuda des de 1995 al 2015 (Zaplana, Olivas, Camps i Fabra). 20 anys de corrupció i d'orgia de bitllets i construccions desfermades. Només una frase de Vicente Sanz, secretari general del Partit Popular a València, l'any 2017, explica la situació de forma tan explícita, que no calen corol·laris: "sóc a la política per a forrar-me" (frase atribuïa erròniament a Eduardo Zaplana). Ho deia ell però ho pensaven tots.

Construcció en zones inundables i prohibides que han fet de part del País una zona d'alt perill per a les persones i les indústries. Tocaria una revisió molt seriosa dels incompliments i les il·legalitats, i tocaria, segurament, enderrocar bona part del que s'ha construït els darrers 30 anys. Naturalment, això no passarà. 

En un país normal, en un món normal, Carlos Mazón ja hauria dimitit, ell i, com a mínim, la seva consellera Salomés Pradas, però, és clar, això només passaria en un país on hi hagués entre la classe governant un mínim d'ètica i deonologia professional. Però com que no saber fer res (atenció que no dic res més, sino, res) només poden estar en política. 

És ben trist que en qualsevol empresa privada aquestes dues persones serien no només al carrer sinó també en presó preventiva (i enfrontats a judicis amb moltes possibilitats de prosperar fins a la condemna), però aquí, embolcallant-se amb el Partit (on per primera vegada en temps hi ha molta crítica interna a salvar a aquells que són moralment insalvables) i en una fugida infinita cap endavant, és més que probable que no els passi res de res, i ans al contrari, en surtin políticament reforçats. 

El PP però té aquí mala peça al teler, perquè la incompetència en la gestió en una de les seves autonomies estrella els ha desmuntat, en només una setmana, l'estratègia d'acosament i destrucció que venien exercint al PSOE i a Pedro Sánchez pel cas Ávalos i Koldo.

Mentrestant, els de VOX i els de l'Alvise Pérez encara més esperonats per la victòria de Donald Trump als Estats Units, es freguen les mans entre mentida i mentida.

No m'estranya els que es qüestionen l'Espanya de les Autonomies. Si els gestors de proximitat són incapaços de millorar la vida dels ciutadans pels que governen, per a què serveix un govern autonòmic més enllà de xuclar de la mamella pública i enriquir-se amb totes les corrupteles que siguin capaços de justificar?

Fins i tot el Borbó, a la seva visita a Paiporta, en unes imatges que també s'han mirat d'esborrar o d'amagar, en una actitud xulesca i arrogant quan li retreien que per la seva visita els serveis d'emergència s'havien dedicar a netejar els carrers per on ells havien de passar, els va etzivar: "Si quieres no vengo y me quedo en Madrid". No sé si tenim el país que ens mereixem, però mentre l'extrema dreta i la monarquia continuïn copant la majoria de les institucions, tot és possible i res té remei.

Font: YouTube

El dia més gris

Que un senyor que es presenta com a candidat a president d'un dels països més importants del món simuli en el seu últim meeting de campanya una fel·lació amb el micròfon és tot un símptoma que la societat actual -al menys una part- està molt malalta. 

I que aquest mateix senyor, delinqüent convicte, mentider compulsiu, racista, xenòfob i masclista, guanyi les eleccions és que hi ha quelcom de l'estructura i del funcionament de la nostra societat que estem fent molt malament tots plegats. 

Per a qualsevol candidat normal -en qualsevol país normal-, la condemna de Donald Trump per 34 càrrecs relacionats amb els diners pagats per a silenciar una actriu porno, haguessin suposat el final de la seva carrera política. En canvi, a Trump això li va suposar una injecció de micro donacions de 50 milions de dòlars en un sol dia i una altra donació d'un sol multimilionari per import d'uns altres 50 milions de dòlars. Trump se'n riu del sistema, i els seus votants, farts de les elits i de la pèrdua de poder adquisitiu, han acabat convençuts de la retòrica simplista i de revenja que va predicant. Les samarretes de campanya on es podia llegir "I'm voting for a convicted felon" (literalment, "votaré per un delinqüent convicte") han fet furor entre els seus seguidors, com les gorres vermelles amb l'acrònim  MAGA "Make America Great Again".

L'ex portaveu del grup republicà Newt Gingrich va dir una frase que la clava i que també explica la derrota de la demòcrata Hillary Clinton justament contra Donald Trump a la campanya presidencial de 2016: "The elites cannot come to grips with how alienated they are from the country", tot referint-se als polítics demòcrates, universitaris, cultes, de classe alta i imbuïts d'un complex de superioritat moral. És a dir, traduït literalment "les elits no poden entendre com d'alienades estan del seu propi país".

El vot a Donald Trump ha estat un vot de càstig de l'americà de classe alta (que espera amb pam de candeletes que compleixi la promesa de rebaixar els impostos i eliminar la major part de la normativa mediambiental) i de la classe blanca obrera (que ha vist la pèrdua sistemàtica de llocs de treballs industrials i el deteriorament del seu poder adquisitiu els darrers anys -"és l'economia, estúpids") però també de molts negres i llatins que han deixat de creure en el sistema i que s'empassen acríticament el missatge que volen sentir. És el vot dels que ho no creuen en res o estan desencantats de tot.

Després hi ha un altre factor molt important, que vaig escriure al meu darrer article: els Estats Units no estan preparats per a atorgar la presidència del país a una dona no blanca. És una realitat incontestable. L'esperit del "Far West" és incompatible amb el raonament i amb el debat serè. És el "estàs amb mi o contra mi" elevat a l'enèsima potència. Aquest país de cowboys no està preparat per tanta "modernitat". És trist, però és real com la vida mateixa.

La revenja que planeja Trump serà exemplar, amb el control de la Cambra de Representants, el Senat i un Tribunal Suprem amb 5 membres (de 9) nomenats per ell mateix, el seu poder no tindrà gairebé límits. Netejarà la fiscalia (dels que l'han portat a tribunals), apujarà aranzels a les importacions i tensarà encara més les relacions amb la Xina (ull a Taiwan, aquí hi podria haver l'embrió de la Tercera Guerra Mundial, sense invocar cap conspiranoia), lliurarà un 30% del territori ucraïnès a Rússia (Vladimir Putin és al Kremlin fotent-se un fart de riure amb el resultat de les eleccions, que ell a contribuït a fer guanyar a Trump) i ja ha promès deportacions massives d'immigrants (amb papers i sense). I nomenarà alt càrrec el seu amic i finançador de campanya Elon Musk. Un panorama que fa por.

En un article que vaig publicar al meu blog el 16 de desembre de 2016 ("Trump no enganya"), quan aquest individu havia ja estat escollit president per primera vegada, vaig escriure: "De tots els nomenaments que s'han sabut fins ara, el resum podria ben ser: un govern format per persones majoritàriament riques, majoritàriament blanques, majoria de sexe masculí, sense -o amb molt poca- experiència de govern. La cosa promet, però de debò. Només per fer-se'n una petita idea, el patrimoni acumulat de les persones nomenades fins ara, suma un total de 6.000 milions de dòlars (6 bilions, en terminologia anglosaxona), i entre les persones contractades hi ha 2 bilionaris (és a dir, amb patrimonis de més de 1.000 milions de dòlars) i 9 milionaris. Només per fer-se'n una petita idea, dels nominats al gabinet de Donald Trump hi ha un 78% d'homes i un 83% de persones de raça blanca, i només el 44% tenen experiències prèvies de gestió pública".

Això va ser fa 8 anys. Imaginin-se ara, crescut com està amb aquesta victòria reforçada, contra el pronòstic de gairebé totes les elits)...

Per acabar, una altra reflexió: torno a dir, una i altra vegada, que els experts en demoscòpia s'ho haurien de fer mirar. Cap de les (centenars) d'enquestes que es van fer van ser capaces de predir l'estrepitosa derrota del partit demòcrata.

I demà parlarem d'un altre forat negre: el govern del País Valencià.

Eleccions als Estats Units: "Alea jacta est"

A aquestes alçades de la pel·lícula, més o menys tothom al planeta Terra sap de les eleccions presidencials nord-americanes de demà 5 de novembre.

Podria semblar exagerat, però sóc -com molts altres- dels que pensen que la transcendència d'aquesta elecció supera fronteres i en funció del guanyador, tindrà unes implicacions que poden assolir un àmbit planetari, malgrat l'habitual aïllacionisme polític que ha caracteritzat històricament l'acció política exterior dels Estats Units.

Hores d'ara, quan més de 75 milions de nord-americans amb dret a vot ja ho han fet anticipadament (el que representa un 48% dels 156 milions de ciutadans que van votar a les presidencials de 2020), podríem dir que els daus pràcticament ja estan tirats. Però com que als Estats Units no hi ha l'estupidesa de la jornada de reflexió, els dos candidats continuaran fent campanya (als estats frontissa -swing states-) fins al darrer moment. 

Pot passar de tot, donada la igualtat que pronostiquen les enquestes electorals. Un article a La Vanguardia de Joan Roselló, explica que hi ha un historiador i professor universitari, Allan Lichtman, va desenvolupar un mètode predictiu basat en 13 variables, que li ha permès endevinar sense errades el guanyador de cada elecció presidencial des de 1984, això són 10 eleccions consecutives. Diu l'articulista, que la probabilitat estadística d'encertar-les totes (al haver-hi dos partits és com tirar una moneda i predir si sortirà cara o sortirà creu) és del 0,098%, una de cada 1024 vegades. No està gens malament.

Segons Lichtman, el resultat serà molt ajustat (per dir això no cal ser cap geni, ja que així ho pronostiquen totes les enquestes des que Joe Biden es va retirar de la cursa electoral i els demòcrates van nominar Kamala Harris), però en la seva opinió, guanyarà la Kamala Harris.

Com saben els meus lectors, sóc un profund defensor del partit demòcrata i he seguit la trajectòria de la Kamala des que era fiscal general de Califòrnia. Si bé com a vice presidenta la seva actuació ha estat més que qüestionable, no hi ha cap dubte sobre la seva preparació i la seva capacitat, però té dos factors en contra molt importants, en un país com els Estats Units del segle XXI: és dona, i encara més important, no és blanca i és filla d'immigrants de primera generació. 

En una societat tan conservadora com la nord-americana (el llibre "Les calces al sol" de la Regina Rodríguez Sirvent, del que he escrit no fa massa en aquest blog, descriu una família que és l'arquetip del votant conservador als Estats Units: blancs, universitaris, religiosos i molt conservadors), només aquests dos fets, sense entrar a jutjar les virtuts de la candidata, poden fer decantar la balança cap a Donald Trump.

A ulls europeus, les barbaritats que cada dia profereix Donald Trump en les seves intervencions i el seu discurs cada vegada més radicalitzat, farcit d'odi envers els seus adversaris (el que va dir de la filla de Dick Cheney, l'ex congressista conservadora Liz Cheney, seria -ras i curt- constitutiu de delicte a Europa) ens semblarien suficients com per a desqualificar-lo. Però la realitat és que fa 4 anys el van votar 74 milions de ciutadans i seria ingenu pensar que tots ells són uns descerebrats.

Les darreres enquestes publicades avui són tan ajustades, que pot passar de tot.

Font: NYT

Escriu el periodista John Carlin, enviat especial de La Vanguardia per a cobrir les eleccions, que la clau la tenen les dones dels votants republicans: si aquestes "enganyen" els seus marits dient que votaran per Trump però en realitat ho fan per Harris la victòria final serà demòcrata.

La clau, com ve essent habitual a les darreres eleccions, la tindran els "swing states", on tots dos candidats s'han volcat en mítings els darrers dies. Avui, tots dos són a Pensylvania, un dels estats més decisius, on segons les enquestes hi ha un empat tècnic entre els candidats.

Jo penso que malgrat tot el que té en contra, Kamala Harris acabarà guanyant les eleccions per un marge de vots que segurament serà superior al que prediuen les enquestes (són molt dolent fent pronòstics, però espero -i demano als Déus- no equivocar-me aquesta vegada).

Ara bé, si així és, també li demando als Déus que la victòria sigui clara, amb un percentatge de vots individuals i electorals a favor de Harris que la facin incontestable, perquè si no és així, és improbable que Donald Trump accepti una segona derrota consecutiva, i si això succeís faria literalment el que fos, invocant frau electoral, per revertir al seu favor el resultat electoral. Si això passés, el fantasma d'una guerra civil podria planar sobre el país, generant caos i confusió, per extensió, a la resta del planeta.

Polítics negacionistes, arribistes, toreros, reis de copes: el país de la disbauxa

Aquest desgraciat episodi de la DANA que vam viure la setmana passada a València i ahir i avui en menor intensitat al sud de Catalunya, demostra a grans trets tres fets incontestables.

Primer, que com cantava el gran Raimon, "en aquest país la pluja no sap ploure".

Segon, que desafiar la natura i passar-se per la sola de la sabata totes les regles de sentit comú sobre construcció en zones inundables només pot portar desastres (i corol·lari del segon fet: el negacionisme del canvi climàtic només acaba portant desgràcies -i més que en portarà en un futur a curt termini mentre continuï manant la dreta).

Tercer, els polítics d'aquest país, i per extensió el cap d'estat, van de ridícul en ridícul fins a la derrota final. Com escrivia ahir el diari Ara, ves que aquestes inundacions no acabin essent el 23 F del rei Felip VI...

Una vegada més, una catàstrofe natural extrema posa en evidència la misèria moral dels polítics (de tots els polítics), que, 214 morts després i centenars o milers de desapareguts (l'aproximació és encara incerta i ningú no s'atreveix a donar xifres oficials) molts d'ells probablement arrossegats per torrents i rieres hauran acabat a la Mediterrània i no seran trobats mai més, aquests no fan altra cosa que buscar rèdit polític a les desgràcies (que sempre, sense gaire excepcions, acaba pagant el poble), i tirar-se els plats pel cap, en un exemple d'indignitat extrema.

Però si els polítics en general són uns personatges curt terministes que només busquen treure rèdit a qualsevol esdeveniment que pugui perjudicar l'adversari, en el cas del president de la Generalitat Valenciana, l'estratègia per amagar les vergonyes i mancances ha estat fer anar el ventilador a tort i a dret per espolsar la seva merda cap a la teulada del Govern Central. Vergonya i més vergonya.

Ahir en Víctor Amela a La Vanguardia, en una lúcida columna explicava que la Victòria Rosselló, la cap de meteorologia de la Televisió Valenciana advertia a les 15:20 hores del dimarts 29 d'octubre del perill de la situació que s'acostava al País Valencià. Fet que també recalcava l'Agència Estatal de Metereologia (AEMET) des de les vuit del matí del mateix dia.  Escriu literalment l'Amela: "Patim governants d'ànima autoritària que juguen a esborrar el seu complex de retrògrads (la Generalitat Valenciana va esborrar "twitts" que deixaven en evidència la seva mala gestió) fingint-se valents defensors de la llibertat abandonant els administrats a la seva sort, a la intempèrie, a què Déu i la DANA escullin els seus sense interferències". 

Però ells, tossuts, a la seva. Corria Núñez Feijóo a aparèixer a la zona molt abans que en Pedro Sánchez en una mostra de deslleialtat institucional que fa federat. O apareixia el rei d'Espanya el diumenge (gairebé 6 dies després de la catàstrofe) després que els serveis públics li netegessin prèviament els carrers pels que havia de passar...no m'estranya que l'escridassada, el llençament de fang i els insults fossin de campionat. No sé qui gestiona els protocols d'actuació de la casa reial, però definitivament, n'hi hauria per acomiadar-los a tots. Una declaració institucional televisada a finals del mateix dia 29, quan ja es començava a albirar el desastre, o el dia després, hagués tingut molt més sentit i hagués estat molt més ben rebut per una situació que sempre castiga els mateixos...

El 2002 en un desastre semblant a Alemània, l'aleshores canceller Gerhard Schröder va anar a Dresden, en unes inundacions similars a les del País Valencià i va encapçalar, calcat amb botes d'aigua, els dispositius d'emergència. Mazón només a sortit davant dels mitjans amb una armilla vermella, net com una patena i justificant en tot moment la seva actuació. Autocrítica inexistent, és clar.

Però a més a més, des del Juliol del 2023, com a president de la Generalitat Valenciana ha tingut el dubtós (des)honor, entre d'altres, de: fer un pacte de legislatura amb Vox (ara ja trencat), nomenar un torero (Vicente Barrera, de Vox) com a conseller de cultura (ara ja cessat, només pel trencament del pacte amb Vox, no per altra raó), carregar-se la Unitat Valenciana d' Emergències (que hagués, com a mínim, mitigat les desgràcies personals que hi ha hagut), canviar el PATIVEL (Pla d'acció territorial de la infrastructura verda del litoral) per permetre l'edificació d'hotels a 200 metres de la costa...és el preu que han de pagar els votants que deixen un govern a negacionistes climàtics (escola Donald Trump) i ultraliberals que lluiten des del sistema per a carregar-se bona part de les institucions públiques que vetllen per benestar de tots els ciutadans. Tot sigui per aprimar els serveis públics i reduir els impostos que paguen els més rics. 

Són aquells que diuen, com Aznar, paladins de la llibertat, "qui és vostè per a dir-me on puc edificar o amb quantes copes de vi puc conduir"...A tot això, és interessant destacar el silenci de la reina de l'ultraliberalisme madrilenya, Isabel Díaz Ayuso. 

Arribarà el moment de passar comptes, quan la normalitat s'hagi restaurat més o menys. Però com sempre, els culpables s'amagaran rere una bandera i els seus aliats, vestits amb togues negres i arnades, els exculparan de tota responsabilitat.

Hi ha un quart fet també incontestable. L'única sort que té aquest poble és que la solidaritat de bona part dels seus conciutadans no coneix límits. Aquest és un exemple que encara ens fa tenir alguna esperança.

Pedro Sánchez té un problema (gros)

El cas Errejón destapa com mai abans en política espanyola les contradiccions d'una esquerra que navega des de fa mesos en la deriva política i mediàtica. Una esquerra que sempre s'ha volgut auto considerar com imbuïda d'una superioritat moral que permet donar lliçons a tothom, en particular als partits i als polítics de dreta.

D'aquí a un temps, quan la fredor dels fets (i les denúncies i els judicis) s'hagin apaivagat, s'analitzarà amb més fredor la carta de renúncia d'Íñigo Errejón, feta pública cinc minuts abans que el fessin fora del partit. Diu un dels paràgrafs de la carta -que esdevé la confessió de culpabilitat més bèstia i més hipòcrita que he llegit en tota la meva vida: "En la primera línea política y mediática se subsiste y se es más eficaz (...) con una forma de comportarse que se emancipa a menudo de los cuidados, de la empatía y de las necesidades de los otros. Esto genera una subjetividad tóxica que en el caso de los hombres el patriarcado multiplica (...) con relaciones afectivas e incluso con uno mismo", que ja és tenir pocs escrúpols. Però no en té prou i afegeix: "Yo, tras un ciclo político intenso y acelerado, he llegado al límite de la contradicción entre el personaje y la persona. Entre una forma de vida neoliberal y ser portavoz de una formación que defiende un mundo nuevo, más justo y humano (...). No se le puede pedir a la gente que vote distinto de cómo se comporta en su vida cotidiana". 

El pitjor del cas és que Errejón feia cara de bona persona (de fet, de no haver trencat un plat en la seva vida, amb aquella carona d'adolescent, encarnant el perpetu estudiant universitari) i fins i tot parlava un perfecte Català, i no pas en la intimitat, sinó en públic i davant de tothom que el volgués escoltar.

Al torpede a la línea de flotació de Sumar (com passa en aquestes ocasions els principals responsables són, miraculosament absents fins que amaini una mica, com és el cas de la Yolanda Díaz, de viatge oficial a Sud Amèrica), s'hi afegeix tota la pudor que va sobreeixint del cas Koldo i José Luís Ávalos, que cada dia que passa té un aspecte més nauseabund i fa pinta d'acabar esquitxant fins i tot l'apuntador. De fet, només de veure la biografia del tal Koldo Izaguirre a un se li posen els pèls de punta: va passar d'escorta i xofer del ministre José Luís Ávalos a conseller de Renfe Mercancías. Una carrera meteòrica a la que tothom del seu entorn va fer la vista grossa. Pedro Sánchez va fer com en Jordi Pujol en el seu dia, va girar la cara cap a un altre costat i va fer com si, com si no passés res. Imperdonable. En tots dos casos. I ves a saber si al final tot l'afer de l'esposa del president del govern, que va començar com una denúncia esperpèntica del sindicat d'extrema dreta "Manos Límpias" no acabi tenint alguna cosa de veritat..

No sé quant podrà aguantar aquesta legislatura però a Sánchez se li desmunta la coalicció d'esquerra i la dels independentistes, imbuïts més que mai en batalles intestines entre ells i dels uns contra els altres. El panorama és certament complex i aconseguir aprovar pressupostos en aquestes circumstàncies es fa més que dubtós.

No es pot dir que la dreta no estigui també emmerdada fins les orelles de casos de corrupció i llufes de tota mena, començant per la parella de la presidenta de la Comunidad de Madrid, Isabel Díaz-Ayuso, també embolicat amb un afer d'enriquiment il·lícit amb mascaretes durant la pandèmia exactament igual que en el cas Koldo-Ávalos. Però la principal diferència és que la dreta no fa bandera moral del seu comportament. Actúen intentant minimitzar tot allò que implica l'administració pública i miren d'enriquir-se com tothom, però a diferència de l'esquerra, no pretenen postular ni donar exemple públic. Si els enxampen, els enxampen i fins i tot els seus els acaben mig exculpant. Un exemple flagrant i de rabiosa actualitat són els 100.000 euros cobrats en metàl.lic pel polític ultradretà líder de Se Acabó la Fiesta Alvise Pérez que està investigant la fiscalia. Bona part dels seus votants pensen que no hi ha res de dolent d'intentar estafar l'Agència Tributària i si poguessin farien el mateix.

Pels que ens agrada estudiar sobre la Guerra Civil espanyola, i veient el panorama actual, podríem dir que malgrat haver passat gairebé 90 anys de l'inici d'aquella guerra, poques coses han canviat de veritat. La República va perdre la guerra per moltes causes, i segurament la principal va ser no comptar amb el suport de França i Alemanya (i en canvi comptar amb el de Rússia) però el fet que hi va haver una altra guerra civil a les files republicanes entre anarquistes, comunistes, socialistes, sindicalistes, nacionalistes catalans va provocar en molts casos que les esquerres estiguessin més ocupades matant-se els uns i els altres en comptes de dedicar-se a la causa comuna de lluitar contra un feixisme ordenat, obedient a un únic comandament i que va comptar amb l'ajut de la gran banca i material militar de l'Itàlia de Mussolini i l'Alemanya de Hitler (malgrat que tots dos despreciessin profundament Francisco Franco tenien una causa comuna: acabar amb la República). Quan l'exercit republicà va aconseguir desarmar els anarquistes i els comunistes van posar ordre, ja era massa tard, la guerra s'havia perdut.

No sé si Sánchez es menjarà els turrons com a president del govern (ha demostrat en diverses ocasions que té més vides que un gat i que, com l'au Fèlix, ressorgeix de les seves cendres), però aquesta vegada, més que mai abans, ho té molt difícil.