2cat: "Pla seqüència", aquesta vegada sí

Aquest cap de setmana, amb el servei de Movistar que permet recuperar programes de televisió dels darrers 7 dies,  he vist la darrera edició del programa "Pla seqüència" que el canal públic "2cat" va emetre dijous passat.

Aquest espai, que presenta el periodista Jordi Basté, es va estrenar fa aproximadament un mes amb una entrevista amb l'ex membre de la família real espanyola Iñaki Urdangarin. Vaig dedicar un article del blog a comentar i criticar l'entrevista per què en aquella ocasió Basté no va exercir de periodista sinó d'amic (que ho són). L'entrevista amb Urdangarin va tenir molt poc interès periodístic perquè el que es va acabar fent allí va ser blanquejar el personatge, que recordem-ho, és un delinqüent confés i convicte que va passar 5 anys i 10 mesos a la presó per la condemna en relació a la seva participació al cas Nóos.

Dijous passat en Basté va entrevistar en Lluís Llach a la seva casa de Parlavà, Baix Empordà, i aquella entrevista va ser tota una altra cosa. I com que, vaig ser molt crític amb el periodista en el capítol que va inaugurar el programa, és de justícia dir també que el seu darrer programa em va agradar molt.

D'entrada per la meva gran admiració per en Lluís Llach, un referent de la meva joventut i encara actualment. Després perquè Basté va ser capaç de fer una revisió de la vida de Llach en tres capítols (infantesa, maduresa i vellesa) que no només va ser molt interessant, desvetllant detalls desconeguts del cantant, sinó perquè es va fer tan curt que quan va acabar el programa vaig tenir la sensació que no havien passat 55 minuts sinó que feia només un quart d'hora que estava veient el programa.

Llavors també m'he de treure el barret per l'extraordinària feina tècnica i de producció que va fer l'equip del "Pla seqüència". Havent vist el programa, costa de creure que una sola càmera hagi estat capaç de copsar els paisatges del Baix Empordà amb una grua de grans dimensions que va filmar unes vistes aèries extraordinàries amb música de fons de Llach ("El meu país") al començament i al final del programa que posa la pell de gallina.

Doncs bé, com que suposo que molts dels espectadors es devien fer la mateixa pregunta que jo, al final del capítol, el programa va continuar amb el "making off", és a dir, de com es va gravar en plà seqüència aquell programa, i francament, em va deixar bocabadat la precisió i la planificació amb la que es va preparar el programa al poble de Parlavà i a la casa d'en Lluís Llach. El "making off" certifica que només es va utilitzar una sola càmera per a filmar tota l'entrevista. Un prodigi de precisió i tècnica cinematogràfica.

I finalment hi és ell. Lluís Llach és una persona que desperta un interés públic sempre, i la seva humilitat i modèstia fa que tot el que diu encara tingui més sentit. Un gran referent de la cançó catalana i un gran referent de país. Només va fallar el "Bitxo", el labrador retriever que té en Llach, que malgrat els esforços de l'equip de producció, va fer el que li va donar la gana.

Basté, aquesta vegada, he de confessar que vas fer una gran entrevista. Si tenen l'ocasió, recuperin el capítol perquè paga moltíssim la pena.

La deriva autoritària als Estats Units

El ICE (Immigration and Customs Enforcement), que vindria a ser el servei de "Control duaner i  immigració" dels Estats Units ho ha tornat a fer. Agents emmascarats i armats fins les dents han assassitat en plena llum del dia un altre ciutadà nord-americà, blanc, de 37 anys. Aquest incident es el segon a Minneapolis, la capital de l'estat de Minnesota, en menys d'un mes (el 7 de gener una altra persona, també nord-americana, va resultar morta després de ser tirotejada al seu vehicle pels agents del ICE).

                                                    Font: The New York Times

El pitjor del cas és l'actitud tant del govern federal com les declaracions de Donald Trump, que afirma que el governador de l'estat i l'alcalde de Minneapolis "inciten els ciutadans a la rebelió contra les forces del ICE".

El ICE s'ha convertit en la guàrdia pretoriana de l'aprenent de monarca absolut Donald Trump. Han disparat 10 trets a un home que, anava armat (a Minnesota és legal), però que no portava la pistola a la mà, sinó un telèfon mòbil. La mentida, la desinformació i la fatxenderia més absurda s'han convertit en les armes que utilitza la tropa Trumpiana per a aconseguir els seus objectius últims: la derogació de la democràcia i la imposició d'un lliberalisme salvatge en el que, una vegada escapçat l'ordre internacional, vol fer imperar només la llei del més fort i la llei del més ric.

El web de l'ICE, www.ice.gov, s'ha convertit en un element de propaganda que sembla dissenyat per Joseph Goebbels, el ministre de propaganda de l'Alemània nazi. A la seva pàgina d'accés diu que el que fan els seus esforçats agents, és arrestar els "worst of the worst" (els pitjors dels pitjors), naturalment, tots immigrants il·legals.

Font: ice.gov

I, com a exemple, un botó. Posa les fotografies de 5 persones recentment detingudes com a suposats horribles criminals, un afganès i cuatre llatinoamericans.

És el nou ordre que vol imposar els Estats Units també dins del seu país, cosa fins ara inaudita en tota la història del país. Invocant la llibertat (cosa que aquí a Espanya també fa molt bé la dreta extrema i l'extrema esquerra) utilitzen tàctiques d'autoritarisme extrem per a minar la confiança de tots els opositors. A Venezuela ho han fet tan bé, que després d'haver segrestat tot el president d'un país, ni tan sols hi ha hagut manifestacions als carrer. Serà que tothom té por? Aquest és el camí que Trump està intentat aconseguir: "o m'idolatres o em tems, no tens cap altra opció". 

Al Forum de Davos aquesta setmana, hem tornat a veure un Donald Trump que vol imposar les seves regles i que, desafiant l'autoritat de l'ONU, s'acaba d'inventar una "Junta de Pau" (increïble!), una mena de Consell de Seguretat de l'ONU paral·lel, que pretén ser un club restringit (cal pagar mil milions de dòlars per entrar-hi), al que ha convidat a països de gran reputació democràtica: Argentina, Israel, Qatar, Turquia, Azerbaidjan, Marroc, Kosovo, Emirats Àrabs Units, Bahareain, Armènia, Vietnam, Pakistan, Hongria i Bielorússia. Amb companys de viatge com aquests, l'eqüanimitat d'aquesta Junta està absolutament garantida. Allò de muntar un ressort a Gaza, en el que el paper dels palestins seria el de fer de cambrers, netejadors i personal de serveis d'habitacions, no sembla ara tan llunyà, per molt que ens resulti inversemblant als que encara tenim un dit de decència.

Per sort però, i potser només és un miratge, la nova actitud d'Europa i -sobre tot- del Canadà al Forum de Davos donant a entendre a Donald Trump que no seran els xaiets que ell pretén, i que si convé plantaran cara, ha fet rebaixar el discurs del rei bufó sobre Groenlàndia.

Sembla que, com en el cas dels nens petits, només la resposta ferma a l'agressió sembla ser el camí correcte. Però si el partit demòcrata no aconseguir catalitzar el descontent de bona part de la població americana amb aquesta nova realitat de la mà d'un líder potent, creïble i amb carisma, no tinc clar ni tan sols que s'acabin celebrant les "Mid Term Elections" de novembre de 2026.

Rodalies: Crònica d'una mort anunciada

El desastre de Rodalies d'aquesta setmana que demà acabem i que avui encara continúa, no és fruit de cap casualitat sinó d'una concatenació de fets i omissions la majoria dels quals són intencionats. Que la manca d'inversió i manteniment portaria en breu a una situació de col·lapse, era més que evident. Només era qüestió de temps. I la bomba de rellotgeria ha esclatat aquesta setmana que demà s'acaba, a Catalunya i a Espanya. 

Alguns dels problemes es centren exclussivament a Catalunya, d'altres, són comuns amb Espanya. Centrem-nos en Catalunya. Avui un tertulià parlava de la concepció "colonial" que els partits governants a Espanya -siguin del color que siguin- tenen de Catalunya. He d'admetre que em veig obligat a estar-hi d'acord.

Per començar, hi ha un infra finançament històric, però és que a més a més, l'execució de les obres tampoc no es compleix. Només un sol exemple ho explica gairebé tot: els darrers 13 anys amb dades tancades (amb dades del ministeri de Foment), hi ha hagut una inexecució d'infrastructures ferroviàries xifrada en 5.609 milions d'euros. Una veritable vergonya.  Foment del Treball, que no m'atreviria a titllar d'" institució indepe", xifra en un informe de 2022 en 40.000 milions d'euros el dèficit d'infrastructures a Catalunya. L'informe sencer es pot consultar al següent enllaç: https://www.foment.com/wp-content/uploads/2022/01/El-deficit-dinversio-en-infraestructures-a-Catalunya-2009-2020.pdf.

Font: Diari Ara

Així doncs, torna una mica aquella imatge del "català emprenyat" i amb tota la raó. Jo he patit en la meva pròpia pell el col·lapse de les infrastructures aquesta setmana. El dijous 22, amb un tram de l'AP7 tallada i els trens de Rodalies sense servei, i els AVE amb retards i manca de garantia de serveis, vaig trigar 3 hores i 3 quarts per a fer el trajecte de 206 kilòmetres que separa Girona de Valls. Una darrera dada al respecte: Rodalies de Catalunya ha perdut deu milions d'usuaris als darrers dos anys, usuaris farts de retards i incidències continuades. Cercanías de Madrid, n'ha guanyat quinze. És la prova del cotó. No cal afegir-hi gaire més.

Aquest dijous, 400.000 usuaris de Rodalies es van quedar sense servei, que és aviat dit. Milers i milers d'hores de feina perdudes i miles de persones amb neguit, angoixa, frustració i emprenyament majúsculs, molts dels quals sense saber si i com arribarien en algun moment al seu lloc de treball.

Era aquest caos evitable? Doncs sí. El dèficit ve de lluny. La gràfica que il·lustra aquest article s'acaba al 2010, però els més grans, recordaran sense dubte la gran manifestació de desembre de 2027 a Barcelona convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir i el suport de 200 entitats catalanes, i que va reunir més de mig milió de persones.

Això va d'inversions i no de sentiments. I a Catalunya ho estem patint des de fa molt de temps. Curiosament, la infrastructura ferroviària gestionada per la Generalitat, Ferrocarrils de la Generalitat, que també té vies que passes per zones amb talusos, boscos i d'altres accidents orogràfics, no té ni una mínima part del problemes de serveis que afecta Rodalies de Catalunya. Per què?

Doncs per què en el cas de Rodalies de Catalunya,  la Generalitat gestiona sense poder decidir ni sobre la titularitat (entre d'altres degut a la gran i històrica oposició del sindicat de maquinistes SEMAF), ni sobre inversions ni sobre manteniment. La separació (molt hàbil) de la gestió ferroviària entre Renfe Viajeros i Adif (que gestiona les infrastructures), dues entitats que a més a més no es porten gens bé, encara ho complica més. El gener d'enguany es va acabar constituint la societat mixta Estat-Generalitat que gestionarà Rodalies a partir de 2027. Però som al cap del carrer. La Generalita en tindrà el 49,9%. Saben que vol dir això? Doncs parlant en plata, que res no canviarà.

El pitjor de tot però, és que això succeeix quan hi ha dos governs socialistes a la Generalitat i a l'Estat. És inaudit que "el govern de tothom" mantingui un perfil tan baix (ho he escrit diverses vegades en aquest blog, un govern tipus "gestoria" sense perfil polític de cap mena) i no es planti a Madrid per exigir un canvi radical. Veure l'Óscar Puente dient que totes les infrastructures que col.lpsen "s'havien revisat feia poques setmanes o mesos" provoca indignació. Torna el "català emprenyat" però cada vegada amb més motius objectius per a estar-ho.

No m'estranya que les enquestes vagin advertint de la pujada incessant de l'extrema dreta. El ciutadà del carrer està cada vegada més indignat.

Els deliris de Junts

El foc d'encenalls mediàtic que ha comportat l'anunci de l'acord entre Esquerra Republicana i el PSOE per a posar en marxa un nou model de finançament per a les autonomies ha estat majúscul. Els uns, perquè troben que renunciar al concert econòmic és una traició i els altres perquè que des de Catalunya (i un sol partit) imposi una reforma dels sistema de finançament derivat de la LOFCA és un fet intolerable (i en part ho entenc perfectament, encara que la resultant sigui bona per a tothom, sobre tot pels que es queixen més).

La veritat és que ahir, sentint en Toni Castellà, vice-president de Junts, explicant a Catalunya Ràdio els seus motius per a presentar una esmena a la totalitat en el cas -hipotètic i llunyà, siguem francs- que aquesta reforma de la LOFCA pactada entre PSOE i ERC acabés arribant al congrés, a un li entren ganes d'engegar-los tots a pastar fang.

Junts, en una posició maximalista que entenc en alguns aspectes (llei d'amnistia, per exemple, o el compliment íntegre dels acords d'investidura de Pedro Sánchez) no puc entendre'ls ara en aquesta posició de viure al planeta piruleta, completament allunyats de la realitat. No deixa de ser paradoxal, que els hereus del partit que tan bé va practicar la política del "peix al cove" (i que tan bé va anar per a Catalunya), ara estinguin en posicions d'un radicalisme que tots podem entendre (tots voldríem el concert econòmic per a Catalunya) però que fent un mínim exercici de "realpolitik" tots -els de Junts també- saben que és impossible en les actuals circumstàncies. I el futur que vindrà no augura res de bo per a Catalunya.

Per tant, Junts continua entestat en les seves dialèctiques internes de fer exactament el contrari que propugna ERC (no dic que els d'ERC ho facin gaire millor, perquè no és veritat, i per a mostra, les declaracions incendiàries, populistes i extemporànies d'en Gabriel Rufián -l'home que havia d'estar a Madrid "només" una legislatura), i aquesta sembla ser la prioritat del seu modus operandi.

Però el pitjor de tot és que viuen allunyats de la realitat del carrer, del que demana el ciutadà, a qui li emporten tres bledes les lluites caïnites entre Juntaires i Esquerrans. Castellà, home intel·ligent i bon ordador, va començar a entrar en tecnicismes per a justificar la seva posició de o "concert" o abisme, i parlava, per exemple, de la diferència entre "població real" i "població ajustada" i que segons un dels criteris -afirmava- ni ordilanitat ni punyetes, Catalunya passava senzillament de la posició 10 a la posició 9. A mi, que no sóc tonto, m'importa ben poc aquesta consideració. Foc d'encenalls.

El seu segon argument és que "si ara diem que sí a la reforma de la LOFCA", tindrem un model que serà intocable els propers 20 anys. Home, Castellà, jo no sé si en un món com el d'avui hi ha res d'inamovible, però el que sí sé és que la reforma de la LOFCA aportaria a Catalunya 4.860 milions d'euros addicionals de finançament, i que si això no es fa ara, l'adveniment del binomi PP-VOX a les pròximes eleccions al parlament espanyol -no cal ser politòleg per a deduir que aquesta serà la nova realitat a molt estirar d'aquí a dos anys- ens abocarà a una situació molt complicada, en el finançament i en tot plegat.

Per tant, la política de "pren els diners i córre" seria, al meu humil parer, l'opció més assenyada.

Els nous imperis (o el retorn al món del Segle XIX)

Una veu molt escoltada per l'administració actual nord-americana és la del blogger polític i desenvolupador de software Curtis Yarvin. El vice-president J.D. Vance es declara obertament fervent adminador de Yarvin, com molts altres polítics i republicans propers al conservadurisme més reaccionari del partit Republicà.

Aquest politòleg defensa literalment que "la democracia nord-americana és un experiment fallit que hauria de ser remplaçat per una monarquia responsable (accountable monarchy, en l'original en Anglès) semblant a la estructura de governança corporativa de les grans empreses".

Doncs en certa forma, aquest és l'objectiu que està buscant Donald Trump en el seu segon mandat, ja completament desacomplexat i envoltat d'extremistes que no fan més que confirmar les seves actuacions. Governar pràcticament a esquenes del congrés, a cop d'ordres executives i amb, ara ja sí, -aparent- control de l'exèrcit, com ha demostrat l'actuació de la "Delta Force" a Veneçuela la primera setmana de gener, hores després que el representant de la Xina passés tot un dia amb Nicolas Maduro. Només cal recordar que el Departament de Defensa dels Estats Units, presidit per un altre reaccionari Pete Hegseth (ex-militar i presentador de televisió, com Donald Trump en el seu dia), ha estat rebatejat con a Departament de Guerra.

Si a les eleccions de mig mandat presidencial de novembre d'aquest any 2026, les anomenades "mid-term elections", on es renova tot el congrés i 35 escons del senat Donald Trump aconsegueix una ampla victòria que el ratifiqui, llavors l'ordre mudial tal com l'hem conegut els de la Generació X (els que com jo han nascut a partir de 1965 fins al 1981) haurà desaparegut per sempre més. Estats Units s'encaminarà cap a una nova monarquia absoluta en la que el nou emperador serà Donald Trump.

De fet, res d'això és nou. Avui en Ramon Aymerich a La Vanguardia escriu una interessant crònica que titula "L'imperialisme en l'era Trump" i vaticina que un dels escenaris més probables (dels tres que ell explica) és el tercer: el retorn al Segle XIX. Ho subscric fil per randa. Tornem al món d'abans de la diplomàcia i la multilateralitat que es va iniciar amb la Societat de Nacions a principis del segle XX, institució precursora de l'ONU.

Això avui en dia ja no sembla cap bestiesa, vist en la perspectiva dels darrers dos o tres anys, si tenim en compte que l'expansionisme americà va començar al Segle XIX en un moment en el que els Estats Units van començar comprant Louisina el 1803 a la França de Napoleón (que necessitava diners per a finançar les seves campanyes militars), un territori de 2,1 milions de kilòmetres quadrats, per 15 milions de dòlars) i va acabar el 1898, arran del Tractat de París, després de la derrota espanyola a la guerra hispano-cubana, amb la compra de les Filipines a Espanya per 20 milions de dòlars, després d'haver comprat Alaska al zar de Rússia Alexandre II el 1867 (uns altres 1,5 milions de kilòmetres quadrats, per 7,2 milions de dòlars).

Per tant, un Donald Trump envalentonat per la seva pròpia retòrica i la del seu seguici de llepa-culs (va ser patètic veure ahir imatges de Josu Jon Imaz, ex-política basc i president de Repsol fent reverències al president nord-americà a la reunió que va mantenir amb les petrolieres per a demanar inversions a Veneçuela...) està disposat a aplicar la doctrina Monroe (1823) en tota plenitud.

Aquest és el nou ordre mundial que ens espera a menys que algú aturi aquest personatge. En declaracions al New York Times aquesta setmana que avui s'acaba afirmava: “Yeah, there is one thing. My own morality. My own mind. It’s the only thing that can stop me.”  És a dir: "Sí, hi ha una cosa. La meva pròpia moral. La meva manera de fer. Aquesta és l'única cosa que em pot aturar". Una veritable declaració d'intencions i una mesura del que ell mateix considera el seu poder, que ara pensa que és molt gran.

I això farà que no s'aturi en el seu desig d'assegurar dos principis que per a ell són irrenunciables: disposar de l'accés a fonts d'energia que permetin garantir als Estats Units que les ingents necessitats d'electricitat derivades del desplegament massiu de la intel·ligència artificial estaran plenament disponibles i que ningú - Xina i Rússia, les úniques amenaces al poder global nord-americà avui- no entrarà al continent americà per la porta del darrera (per l'Àrtic o pel Carib).

Per tant, que ningú no dubti que les intencions de Trump amb Groenlàndia són certes. Ho farà mirant de negociar primer una compra, i si aquesta és refusada (que ho serà, per part de Dinamarca i dels inuits, els legítims propietaris de Groenlàndia), mirarà de trobar una fórmula mixta que miri d'evitar un trencament de l'OTAN (que seria un dany col·lateral massa gran com per a poder-s'ho permetre, ja que encara que la potència militar dels Estats Units és gegentina, dubto que es pugui permetre un status quo que el porti a no tenir cap aliat). Veurem quina és la posició d'una Europa més feble i més dividida que mai, però res no sembla que hagi de canviar a curt termini, vista la dependència militar europea dels nord-americans i israelians.

Que el món està entrant en la dinàmica més perillosa i inestable des de l'acabament de la Segona Guerra Mundial, no és un vaticini, és una crua i palpable realitat.

Carta als Reis d'Orient

Avui és un dia de joia pels menuts, segurament un d'aquells que hom s'espera tot l'any mentre la màgia dels Reis d'Orient es manté viva. I ho torna a ser, en una altra fase de la vida, quan tens nens petits i, la preparació de tota la posta en escena, la compra dels regals i els crits i les rialles dels petits el torna a transportar a un a aquells instants meravellosos de la infantesa. Suposo -i espero- que en una tercera fase, amb els néts, la màgia es torni a repetir.

Mentrestant però, la realitat, que va per lliure, ens torna a recordar que tot plegat necessita millorar però que, els indicis ens diuen que, en general, no anem bé.

Vaig publicar una carta amb 10 desitjos la vigilia de reis del 2024 (una entrada al blog de divendres, 5 de gener). Rellegits, veig que la majoria eren plens d'ingenuïtat...El meu desig número vuit era la caiguda  de l'extrema dreta i el número nou, la caiguda de Putin, Xi Jinping i Netanyahu...Com diria l'admirat Lluís Llach, és ben segur que no em guanyaria la vida com a endeví...Alguns però, com el desig número u, ja que, immersos alehores en una brutal sequera, vaig demanar "pluja, pluja i pluja", per sort, es va complir.

Aquest any també he fet una carta als Reis d'Orient, però com que ja m'he tret tot el pa que em quedava  a l'ull, els desitjos que demano són molt més mundans (i alguns tal vegada "més" aconseguibles). L'ordre amb que els he escrit no reflexa cap prelació:

1. Que la recollida d'escombraries de la ciutat de Girona torni a funcionar com funcionava abans dels "contenidors intel·ligents" i que la ciutat torni a estar neta. De passada, posats a demanar, que l'alcalde Salellas es jubili o plegui o el facin plegar.

2. Que es restaurin els peatges a l'AP7 i que aquesta via d'alta capacitat torni a ser ràpida i segura. I que els peatges siguin suficientment cars per a dissuaris el seu ús per part de tots els camioners de l'est d'Europa i de retruc que els trens de rodalies funcionin momés una mica millor del que ho han fet l'any 2025.

3. Una bona salut que em continuï permetent fer allò que m'agrada més enllà d'escriure: fer esport i anar en moto. Naturalment extenc el desig de bona salut a tothom: lectors, amics, coneguts i saludats.

4. L'aplicació d'una vegada per totes de la llei d'amnistia perquè en Puigdemont pugui tornar a casa i tornem a una certa normalitat democràtica (ho demano per consciència democràtica, ja que els meus lectors saben que no sóc pas precisament gens simpatitzant de "Junts").

5. Que ens expliquin i entendre d'una vegada per què es va produir la gran apagada elèctrica de finals d'abril de 2025 (hores d'ara ningú no ha donat a la ciutadania una versió creïble de per què va passar el que va passar).

6. Que ens expliquin i entendre d'una vegada com i per què va començar la peste porcina africana a la serra de Collserola. De passada que dimiteixi l'Òscar Ordeig, conseller del ram, per la seva incapacitat d'explicar res del que ha succeït, i que deixi de demanar prudència.

7. Que no hi hagi eleccions generals anticipades a Espanya el 2026.

8. Que el president Illa deixi de parlar com si fos un prior d'una convent franciscà i que no ens faci morir d'avorriment a les seves intervencions.

9. Que els polítics catalans deixis de treure's els ulls entre ells i que continguin l'odi caïnita que està drenant (o que ja ha drenat del tot) la seva credibilitat.

10. Que no esclati la Tercera Guerra Mundial.

Once upon a time in Hollywood

Dels nord-americans del Partit Conservador en general i d'en Donald Trump en particular, ens ho podem esperar més o menys tot,  però el que vam conèixer i veure sobre la intervenció llampec dels Delta Force a Venezuela supera la nostra capacitat de sorprendre'ns. La irrupció de forces d'elit nord-americanes a un país sobirà per a segrestar el president d'un país i endur-se'l cap als Estats Units ens ha deixat a tots estupefactes. No perquè no s'hagués fet abans (hi ha el precedent d'Antonio Noriega el 1992, que també va ser segrestat, portat als Estats Units i condemnat a 40 anys de presó, dels quals en va acabar complint 20) sinó perquè es tracta de la confirmació definitiva del trencament de totes les regles del joc. 

Diu la dita que les pel·lícules s'inspiren gairebé sempre en la realitat. En aquest cas, jo diria que la realitat està inspirada en les millors ficcions de pel·lícules de guerra i herois nord-americans triomfadors, que retornen a casa amb la feina feta, ja sigui "Salvar el soldat Ryan" o expiar el soldat "John Rambo". Tot plegat és tan distòpic que no només fa molta por, sinó que deixa el món sencer en un escenari d'incertesa sobre el que pot passar a partir d'ara.

Només hi ha una cosa clara i és que l'ordre internacional tal com l'havíem conegut des del final de la Segona Guerra Mundial ha quedat fet miques de forma que serà de molt difícil, per no dir d'impossible restauració, al menys a curt termini. La diplomàcia internacional i el propi concepte de les Nacions Unides (molt qüestionades per Donald Trump) han rebut una sentència de mort definitiva.

Donald Trump, té molt clara la seva agenda del que ell anomena "Estratègia de Seguretat Nacional", publicada el novembre de 2025 i disponible al següent enllaç: https://www.whitehouse.gov/wp-content/uploads/2025/12/2025-National-Security-Strategy.pdf.

I si una cosa té bona Trump (segurament l'única) és que no enganya. No té pèls a la llengua quan es tracta de dir el que pensa i el que pensa fer. Faig un extracte del document, de 33 pàgines, en el que explica que els Estats Units han de ser preeminents a l'hemisferi occidental, i que per a ser-ho, faran, més o menys, el que els convingui. Que ningú no pugui dir que la resta del món no ha estat advertit.

N'extracto aquest fragment, prou il·lustratiu de la nova realitat que els Estats Units expliquen obertament a la resta dels països del món: "The United States must be preeminent in the Western Hemisphere as a condition of our security and prosperity—a condition that allows us to assert ourselves confidently where and when we need to in the region. The terms of our alliances, and the terms upon which we provide any kind of aid, must be contingent on winding down adversarial outside influence—from control of military installations, ports, and key infrastructure to the purchase of strategic assets broadly defined. Some foreign influence will be hard to reverse, given the political alignments between certain Latin American governments and certain foreign actors. However, many governments are not ideologically aligned with foreign powers but are instead attracted to doing business with them for other reasons, including low costs 18 and fewer regulatory hurdles. The United States has achieved success in rolling back outside influence in the Western Hemisphere by demonstrating, with specificity, how many hidden costs—in espionage, cybersecurity, debt-traps, and other ways—are embedded in allegedly “low cost” foreign assistance. We should accelerate these efforts, including by utilizing U.S. leverage in finance and technology to induce countries to reject such assistance".

Es tracta d'una mena de reinterpretació de la doctrina Monroe de 1823, que venia a establir que els Estats Units no tolerarien interències estrangeres (aleshores de les potències europees) en el continent Americà.

El panorama geopolític ha canviat molt des d'aleshores, però la doctrina té vigència en el sentit que els Estats Units no toleraran -ho acaben de demostrar- que potències que li poden fer ombra (avui només podem parlar de la Xina i Rússia) agafin influència a l'Amèrica Llatina.

El que més angúnia fa, però, és la nova forma de fer política. No només de Donald Trump, sinó també dels altres oligarques autoritaris del planeta, que consideren que no han de retre comptes a ningú (Putin, Netanyahu, XiJinPing, etc.) i que invocant principis de "seguretat o interès nacional" semblen disposats a conculcar qualsevol peça de legislació internacional i de diplomàcia per tal d'assegurar els seus interessos.

Trump ha estat actuant des de la seva elecció en base a "ordres executives" és a dir, sense l'aprovació del Congrés dels Estats Units, pel moltes de les seves decisions més polèmiques. Ho va fer així amb la imposició unilateral d'aranzels a la resta de països del món. També ho va fer de la mateixa manera per a negociar la pau entre Israel i Palestina i Rússia i Ucraïna,  i darrerament, per a combatre el que la Casablanca anomena "narcoterrorisme". L'espectacle de llanxes bombardejades retransmès a tot el món amb, en com a mínim una ocasió, l'assassinat de supervivents després del primer atac, ens ha provocat un trasbals molt important, però el segret del Nicolás Maduro i la seva esposa supera tots els límits imaninables. Naturalment, tot això s'ha fet a esquenes del Congrés Nord-Americà. 

S'està imposant una nova forma de fer política en algunes de les democràcies més consolidades del món, i és la de governar sense el vist-i-plau dels respectius parlaments (també a Espanya, on Sánchez governa amb pressupostos prorrogats des de fa dos anys). 

Trump ha demostrat que, ell fa el que vol, i en un missatge per a navegants, no es cansa de repetir que el que ha passat a Venezuela pot passar a Mèxic, el Brasil o a Groenlàndia. El petroli no deixa de ser una excusa perquè el que s'extreu a Venezuela (malgrat tenir les reserves confirmades més elevades del planeta) és molt dens i pesant i té uns costos d'extracció molt elevats; requereix a més a més d'unes necessitats d'inversió per a modernitzar les infrastructures d'extracció i de transport que veurem si les grans petrolieres nord-americanes estan disposades a assumir.

Estem davant un nou ordre mundial en el que s'imposarà la llei del més fort, la llei de la selva. Això, naturalment, legitima perfectament Putin a continuar amb la seva estratègia expensionista i de retruc, la seva invasió contra Ucraïna amb total impunitat i el vist-i-plau implícit dels Estats Units.

Estarà la Xina pensant ja en la invasió de Taiwan? Doncs francament, és un esceneri que entra dins el càlcul de probabilitats. Tot plegat ens porta a un món menys multipolar, i per extensió, molt més imprevisible i perillós.