Xavier Pla: "Un cor furtiu", Grup 62

No he llegit gaire biografies a la meva vida, és un gènere que no em sol emocionar. Amb dues excepcions, la vida de Gai Juli Cèsar, un personatge fascinant, i de les moltes que hi ha, una de les més interessants és la d'Adrian Goldsworthy (La Esfera de los Libros, 2011), "César: la biografía definitiva", i més nostrada, la vida de Josep Pla, que he acabat de llegir (i rellegir), aquesta setmana.

De biografies d'en Josep Pla n'hi ha també moltíssimes -la seva vida va despertar una fascinació tan gran que ha estat un personatge molt estudiat- però la que us presento en l'article d'avui, és, com en el cas de Goldsworthy, la biografia definitiva, la més exaustiva, la més completa, de la que jo no en tenia coneixement (no es pot estar sempre al dia de tot el que es publica) i que un company de feina, un gran "planòfil" per dir-ho d'alguna manera, em va fer descobrir.

El llibre es titula "Un cor furtiu, Vida de Josep Pla" (Edicions Destino, 2024), un extraordinari i profund recorregut per la vida, l'obra i el pensament del més gran escriptor català de tots els temps. 

El llibre és una obra col·losal i extensa (1533 pàgines), no apta pels que no tenen paciència. Es tracta d'una biografia que, com un bon vi, cal degustar a poc a poc, pausadament, i que requereix temps i un esforç actiu del lector per a poder-lo gaudir. És a dir, no es tracta d'un llibre que es pugui llegir al llit a la nit abans d'anar a dormir. Li cal llum natural, una bona butaca i hores de lectura.

"Un cor furtiu" és un treball de recerca extraordinari al que el professor de Literatura Catalana Contemporània de la Universitat de Girona, Xavier Pla (Girona, 1996) que, malgrat el cognom no té cap mena de parentiu amb l'escriptor, hi ha dedicat uns quants anys de la seva vida. Xavier Pla ha escrit altres obres sobre en Josep Pla però cap tan documentat i amb la revelació de tant de material inèdit.

El llibre explora exaustivament la vida d'en Pla des de la seva etapa d'estudiant internat als "Maristes" de Girona, fins a la seva mort, a Llofriu el dia de Sant Jordi de 1981. Va tenir una mala salut de ferro, malgrat el seu alcoholisme i tabaquisme, que el van acompanyar tota la vida, fins i tot després de sobreviure a dos infarts.

Pla va viure moltes vides, i amb la seva biografia trobem també a "Un cor furtiu" la història de Catalunya, Espanya, Europa i Amèrica del Segle XX. Pla, advocat de formació acadèmica era un home molt particular. De molt jove va tenir clar que una de les seves moltes obsessisons seria l'escriptura (el seu amic Alexandre Plana, que estava secretament enamorat de Pla va ser decisiu en el naixement d'aquesta vocació). Plana el va introduir al cercle dels intel·lectuals de l'Ateneu Barcelonès, i allí va conèixer Josep Maria de Segarra, Eugeni d'Ors, etc. 

El gran mèrit de Josep Pla, de forma indiscutida un dels millors prosistes de la història en llengua Catalana, sino el millor, va ser la seva capacitat de renovar la literatura del moment, a partir de l'observació i la transcripció del que veia i sentia amb llenguatge natural, fugint d'estils rebuscats i impostats, i partint d'una sòlida base de lectures, entre les que destaquen les d'Horaci.

Amb vint-i- dos anys se'n va anar a Paris de corresponsal del diari "La publicitat", després vingué "La Veu de Catalunya" i va ser corresponsal també a Berlin, Itàlia, Portugal i Madrid.  De la seva estada a Berlín relata que fins i tot va arribar a entrevistar, juntament amb Eugeni Xammar, a  Adolf Hitler (1923) , tot i que hi ha diverses fonts que diuen que va ser inventada.

Encara que molts tenim la imatge del Pla que va col·laborar amb el franquisme, va ser sempre un Catalanista moderat i als seus anys de joventut un ferm convençut que l'única forma de relacionar-se amb Espanya seria la independència. Va treballar amb Macià i amb Cambó (amb qui per cert, van acabar enemistats). 

La família, en particular la mare, el seu germà Pere (pel que sentia una gran admiració) i les seves germanes, van ser un puntal a la seva vida. En canvi s'avergonyia del seu pare, que considerava un pusilànime i un fracassat, especialment per a gestionar negocis.

Misogen declarat (un ferm convençut que les dones tenien un paper secundari a la cultura i a la vida -va fer els seus famosos "Homenots" però mai una sola "Donagassa"-), hi va haver moltes dones a la seva vida, la més important va ser Adi Enberg, filla del cònsul danès a Barcelona, amb qui es va conèixer a Paris i fins i tot van arribar a casar-se a Londres. Malgrat amors i desamors -i un maltracte que va anar empitjorant amb els anys- Adi li va fer costat tota la vida. Però també hi va haver  Aurora Perea, que va conèixer en un prostíbul de Sant Feliu de Guíxols i va ser el segon gran amor de la seva vida, i finalment Consuelo Ortega, una gitana catalana a qui li va arribar a comprar una casa a Cadaqués. Va fins i tot flirtjar amb l'homosexualitat. L'hedonisme de Pla no coneixia límits: menjar, fumar, beure alcohol i les relacions amb moltes dones van ser una constant a la seva vida.

Pla va ser una persona molt tímida i insegura tota la seva vida. Mai va ser del tot feliç i mai va estar convençut del tot de si era o no era un bon escriptor. Sempre el va perseguir la polèmica. El seu conservadurisme el va fer marxar de Barcelona les primeres setmanes de la Guerra Civil, perquè la seva vida perillava. Ell i l'Adi van acabar a Marsella on van col·laborar amb els serveis d'informació de Franco, i això hi va haver molts intel·lectuals que no li van perdonar mai (per exemple, mai se li va atorgar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes).

Per a molts catalanistes, Pla ve ser sempre considerat un traïdor, quan probablement va ser un dels que va fer més per a aconseguir tornar a publicar en llengua catalana, utilitzant els seus contactes dins del règim de Franco. Franco no només no li va agradar mai sino que, a diferència de Salazar, el dictador portuguès, mai li va tenir ni el més mínim respecte moral ni intel·lectual.

Un episodi poc conegut de la seva vida van ser els viatges clandestins a França per a entrevistar-se amb Josep Terradellas a qui li va redactar una mena de quadern de bitàcora de com haurien de ser les relacions entre Catalunya i Espanya (el "contracte", que en deia en Terradellas). L'any 1980 la Generalitat de Catalunya li va atorgar la Medalla d'Or de la Generalitat.

Com he escrit abans, Pla va ser un inconformista, i mai va estar content del tot amb el que escrivia, malgrat que la seva obra completa consta de 38 volums. Va escriure en una ocasió: "Tots els meus llibres són provisoris. El desig de tornar-los a veure i tornar-los a fer és permament". Un exemple és "El quadern gris", que va reescriure en múltiples ocasions.

Finalment, voldria deixar constància que si sabem tant de la vida d'en Josep Pla és per la correspondència que es va intercanviar amb els seus familiars, amics i molts intel·lectuals i personatges molt influents de la seva època. Pla, posseït per una mena de síndrome de Diògenes, ho guardava absolutament tot. I és això ha fet possible que haguem pogut conèixer moltes facetes d'una vida fascinant. Avui en dia, on tot passa molt de pressa, tot és efímer i la correspondència d'avui, la missatgeria electrònica, no té cap mena de "glamour", fer una biografia com la d'en Pla, seria del tot impossible.

Els límits de l'exposició pública

Tinc un amic basc de tota la vida, en Dani (ens vam conèixer quan vivia a Chicago el 1991...han passat 35 anys! i encara sóm amics) que quan jo li deia "me gusta La Oreja de Van Gogh", ell em contastava: "¿Cómo puede gustarte el "Ñoño-pop?". I jo li deia que sí, que m'agradaven aquelles cançons, que despertaven el meu "costat romàntic" amb aquelles melodies enganxoses i la lletra encomanadissa, tot i que ja tenia 32 anys quan va surtir publicat el seu primer àlbum "Dile al Sol".

La Oreja va ser un fenòmen sense precedents a Espanya al món de la música pop durant la primera dècada dels anys 2000, amb més de 7 milions de discos venuts. Amaia Montero, amb aquella veu i els seus falsets tan identificables (els experts en diuen "estil melismàtic") va contribuir moltíssim a convertir el grup en un fenòmen de masses, però només va estar-hi 11 anys. Emborratxada per l'èxit, va prendre la decisió de continuar en solitari, però si bé el primer disc va ser tot un èxit ("Amaia Montero", 2008) i tota una declaració d'intencions, només va treure quatre discs en 10 anys i el seu èxit es va anar eclipsant, també com a conseqüència de problemes mentals: depressió severa, ansietat, i d'altres, que van acabar en un ingrés hospitalari l'any 2022.

La Oreja de Van Gogh va trobar en poc temps una nova vocalista, la Leire Martínez, amb la que el grup va treure el 2008 el disc "A las cinco en el Astoria" que va resultar tot un èxit de vendes. De fet la Leire Martínez ha estat més anys amb el grup que l'Amaia Montero, un total de 17.

Des de 2018 que no treia cap disc i que se n'havia perdut força la pista (més enllà de les revistes del cor). 7 anys són molts anys, especialment si entre mig hi ha hagut episodis de depressió i d'altre tipus de problemes d'estabilitat emocional.

Per raons que jo encara no he entès, 3 dels 4 membres originals de La Oreja van decidir el 2024 prescindir de la Leire Martínez, de molt males maneres, tot sigui dit de passada i després de desmentir els rumors un munt de vegades, es va fer públic el 2025 que l'Amaia Montero tornava al grup.

La resta de la història és coneguda. L'Amaia torna, en Pablo Benegas, fundador i guitarra del grup, en desacord amb la decisió, se'n va i La Oreja preparara el seu retorn per 2026.

Però és un retorn enverinat.

Diu la dita Castellana: "Segundas partes nunca fueron buenas". No costa pas gaire intuir que els membres del grup van voler aprofitar els èxits del passat per a fer "caixa" abans de la jubilació.  L'Amaia té 50 anys i un llarg historial de depressions. En Xabi San Martín (teclats), 49. Haritz Garde (bateria) també en té 50, i l'Álvaro Fuentes (baixos) 51.

Home, si fossin del sector bancari o de Telefónica, pràcticament tots estarien pre-jubilats. Queda clar que van voler fer un darrer "pilotassu" i van pensar que amb el retorn de la vella glòria Amaia Montero, els venien per davant un parell o tres d'anys de concerts per a assegurar-se la jubilació.

Però ja des de la publicació dels primers assatjos de retorn amb l'Amaia a Instagram es va veure desseguida que l'Amaia no era la mateixa. Ni per físic ni per veu. I això, i les crítiques que ha anat rebent per xarxes socials, han tornat a revifar els problemes de salut mental de la cantant.

I en un món en el que les xarxes exerceixen de jutge i de botxí (ho hem vist aquests dies amb en Broncano arran de la seva "entrevista" a en Santiago Abascal, de VOX), la Vox Populi ha castigat despiatadament l'Amaia Montero (amb raó objectiva però no cal tanta crueltat, que són incapaç d'entendre per què es genera).

A mi personalment (són molt fan de la Leire Martínez) em va saber un cert greu la forma en que el grup va fer fora la Leire, que em va deixar d'interessar. Ara, La Oreja ho ha tornat a fer (a interessar-me) però només des d'un punt de vista estrictament antropològic.

No jutjo, només observo el que va passar al Sant Jordi de Barcelona el divendres i el dissabte passat i és objectivament evident que malgrat tots els intents, no pots veure el concert sense sentir un punt a cavall entre la vergonya aliena i la pena, desitjant que arribi a la nota i que no desafini però constatant que tothom, fins i tot els seus fans més fidels, pateixen. Una Amaia sense veu i passada de pes no és ni una ombra del que recordem de La Oreja de Van Gogh. L'Amaia és conscient d'això i ha confessat públicament que "ho està passant malament". No m'estranya. Era veritablement necessari aquest retorn? Segurament hi havia una necessitat econòmica al darrere. Vés a saber, però sembla el més probable.

Si jo fos un dels mebres del grup, sentiria tanta angúnia, que m'hagués plantejat la suspensió dels concerts. Segurament no poden pels compromisos econòmics adquirits, però queda clar que la gira de 2026 ha estat el reinici i, amb tota probabilitat, la fi d'aquesta mítica banda de "Ñoño Pop". Tan de bo que l'Amaia se'n surti.

La Mata Hari del Segle XXI

Diuen els bons cineastes, en particular els dels Estats Units, que les pel·lícules s'inspiren sempre en la més punyent de les actualitats. La realitat ens demostra que això és cert. I que el món avança en cercles que van i venen.

La notícia que va fer pública el diari New York Times de l'"affaire" que l'empresari Jensen Huang, conseller delegat i president de la companyia Nvidia -que va fundar el 1993 juntament amb dos altres empresaris- tenia una amant xinesa que podia ser una espia del govern xinès ha fet trontollar els mercats bursaris de mig món. De fet, des d'un màxim absolut de 238 dòlars el dia 6 d'octubre, ha passat a una cotització de 177 dòlars avui. És a dir, que en un mes, l'acció ha caigut un 26%.

Si algú es pensava que en el món de la IA, de la comunicació instantània i de les xarxes socials els espies eren cosa del passat, anava molt equivocat. L'holandesa Mata Hari, que va viure uns anys a l'Àsia acompanyant el seu marit militar, va acabar essent ballarina a França i Austria on després de triomfar, es va fer espia del govern alemany durant la Primera Guerra Mundial. La seva vida ha estat l'argument de diverses pel·lícules i llibres. Mata Hari va ser descoberta, empresonada, jutjada i finalment afusellada el 17 d'octubre de 1917, abans de l'acabament de la guerra, i amb ella va morir un mite. 

Jensen Huang, nord-americà d'origen taiwanès, casat des de fa 41 anys amb Loris Mills, mare dels seus dos fills, tenia una reputació impecable i una fortuna valorada amb més de 150.000 milions de dòlars (que aquests darrers dies es deu haver desplomat com a conseqüència de la caiguda de la cotització de les accions de la seva companyia). La fortuna, zero amunt, zero avall encara la té, però la reputació impecable ha caigut en un forat del que possiblement ja no en sortirà.

Preu de les accions de Nvidia. Font: NYT

L'amant en qüestió es diu Alicia Huang, podrien ser parents amb en Jensen, però de Garcias, de Fernàndez i de Puigs n'hi ha molts en aquest món en el que ens ha tocat viure. Per tant és improbable que sigui la seva cosina segona (o tercera). La qüestió és que, com sempre en aquests casos, els últims de saber que l'afer era "vox populi" eren el mateix Huang i la seva dona i familia propera. 

El govern nord-americà va començar fa temps una investigació sobre Alicia Huang, empresaria xinesa d'una empresa amb seu a Singapur, que va fer compres a Nvidia per import de 4.000 milions de dòlars, esdevenint un dels principals clients de Jensen Huang a Àsia, una xifra que no podia passar desapercebuda pels serveis secrets nord-americans. Aquests van acabar concloent que la senyora Huang passava informació directament a Beijing. Naturalment avui un portaveu del govern xinès ho ha desmentit (algú s'esperava quelcom diferent?).

Jensen Huang ha acabat acceptant la relació extra-marital i demanant perdó públicament, al mateix temps que la seva empresa ha començat una investigació en relació als fets denunciats pel New York Times i que ell ha dit que no hi ha hagut cap filtració d'informació no permesa.

Encara que sembli una història de pel·lícula, aquesta informació és ben real. Sobta que una persona que ho té tot i gaudeix de l'estima i el favor del govern nord-americà (Trump li continua fent costat després de fer-se públic l'afer) es deixi entabanar per una història de faldilles xineses en un moment de rivalitat tan manifest entre la Xina i els Estats Units per la supremacia tecnològica en el camp dels microxips que s'utilitzen per a desenvolupar la intel·ligència artificial.

Però és que com va escriure Blaise Pascal a la seva obra "Pensaments" (1670), publicada pòstumament: "Le coeur a ses raisons que la raison ne connaît point".

Doncs això és exactament el que li ha passat al bo d'en Jensen Huang. El cor té raons que la raó no comprèn.

Les "Mid Term Elections" als Estats Units

El sumani ha estat tan aclaparador que ni el propi Donald Trump ha pogut negar la victòria dels demòcrates versus els republicans en les eleccions de Mid Term (mig mandat presidencial).

Donald Trump volia un plebiscit sobre la seva gestió i el resultat ha estat tan abrumador que fins i tot ell mateix ha hagut de reconèixer la victòria dels demòcrates. Com de costum, Trump és Trump i avui també ha fet de Trump, dient que ha perdut les eleccions perquè ell no es presentava...Trump és un boig perillós però no és ximple, la votació d'ahir als Estats Units ha estat un bany de realitat. La constatació que l'excentricitat i l'autocràcia tenen un límit, i aquest límit l'han demostrat els electors, que han acudit massivament a les urnes per expresar el seu desacord amb les polítiques de Donald Trump.

La derrota dels dos candidats republicans al Senate que van ser "designats" personalment per Donald Trump per sobre de candidats amb millors perspectives electorals -Ken Paxton a Texas i Darline Graham a South Carolina- demostra les conseqüències de la seva interferència a la campanya. En conèixer la gran desfeta ha dit que els republicans han perdut perquè ell (Trump) no era a les paperetes, però en veure la derrota de Paxton i Graham, aquesta afirmació s'ensorra de totes totes.

El plebiscit, perquè això ha estat un plebiscit en tota regla, ha estat tan clar que ni ell mateix l'ha pogut negar. En veure la confirmació del pitjor dels escenaris, el president ha anat fent piulades a la seva xarxa social del tenor de: "Si no em volen als Estats Units, me n'aniré a Israel on un 99% de la població m'estima", o penjant una foto d'una gorra amb la paraula "veto" escrita al davant (el president té el poder de veto sobre la legislació que faci el Senat nord americà).

 

Resultats al Senat. Font: NYT

Resultats a la Cambra de Representants (Congrés). Font: NYT

Avui, Peter Baker escriu al New York Times que aquest resultat és "el principi del final de l'era Trump".

Els nord americans estan frustrats pels elevats preus del combustible (han crescut un 40% en els darrers 3 mesos), una guerra amb l'Iran que gairebé ningú no entén ni vol, l'enriquiment del seu entorn familiar sota l'estela d'una més que possible corrupció, la mobilització del vot llatí i el cas de pederastia Epstein en el que ell hi està relacionat en major o menor intensitat, entre d'altres barbaritats i mentides, han fet mobilitzar una gran quantitats de votants que en altres circumstàncies potser s'haurien quedat a casa.

La taxa de participació preliminar (encara estimada) se situa al 49,42% quan 4 anys abans (2022) va ser del 46,2% i haurà estat la participació més elevada en un segle. El poble ha parlat, i ho ha fet per mostrar la seva disconformitat amb les polítiques, les excentricitats i les sortides de to de Donald Trump.

Així doncs la gran notícia (com la victòria de Lula Da Silva a les eleccions presidencials al Brasil la setmana passada) és que hi ha un bri d'esperança en la restitució d'una democràcia de qualitat als Estats Units. En termes futbolístics diríem que hi ha partit.

Seran, sense dubte, dos anys difícils, però malgrat que Trump apliqui sistemàticament el seu dret de vet a les iniciatives legislatives del Senat, no podrà seguir governant amb "ordres executives" prescindint del Congrés i el Senat que exerciran una funció fiscalitzadora sobre el que queda de mandat, d'una forma rigurosa, possiblement resucitant les comissions d'investigació sobre el cas Epstein i la fortuna dels seus familiars.

Hi ha doncs esperança. Com diu la dita Castellana: "A cada cerdo le llega su San Martín".

 

El fracàs polític de l'alta velocitat

Passats uns dies del tràgic accident que va arrebassar la vida a 69 persones, penso que és el moment de fer una reflexió més serena respecte de l'alta velocitat i les infrastructures ferroviàries en general. 

Tota la falera dels polítics espanyols per l'alta velocitat es remunta als temps del PSOE que arrassava a les eleccions generals (1988). Que l'alta velocitat ha estat des dels seus inicis un àmbit en el que ha pesat més la política que la racionalitat es posa de manifest en el primer traçat aprovat que en comptes d'unir les dues principals ciutats de l'estat: Madrid i Barcelona, uneix Madrid amb Sevilla l'any 1992, d'on curiosament eren el president González i el vice-president Guerra.

Des d'aquell ja llunyà 1992, han passat 34 anys en els que s'ha dilapidat una inmensa quantitat de diners en construir una xarxa radial d'alta velocitat que, en la majoria dels casos, no es justificava ni des d'un punt de vista econòmic ni des d'un punt de vista racional. Escrivia el diumenge en Manel Pérez a "La Vanguardia" que un informe de la Comissió Europea de l'any passat que analitzava les inversions en l'AVE espanyol de 2018 a 2023 questionava com aquestes estaven desproporcionadament destinades a l'expansió dels traçats (84%), mentre només un 16% es dedicava a millorar la qualitat i la seguretat del servei, a diferència de la resta de xarxes europees d'alta velocitat que van destinar a seguretat i qualitat entre el 34% i el 40% en el mateix període de temps.

Però com resa el tòpic, "Spain is different". Aquí els polítics, tots, els del PSOE i els del PP volien sortir a la foto inaugurant més línies i més estacions. L'important era poder alardejar que Espanya té la segona xarxa d'alta velocitat més extensa del món. Després de la Xina (40.500 km, més o menys) ve Espanya, amb uns 4.000 Km, la més llarga d'Europa.

Tots els polítics se n'omplien la boca. Era una qüestió de prioritat nacional, i naturalment, des d'una concepció radial en la que, com en els temps de Franco, tot començava i acabava a Madrid. Hi ha Madrid i després la resta. La ministra de transports Magdalena Álvarez, va definir perfectament de què anava sobre tot això de l'AVE. Ho va dir el 2007 i traient pit: "Tenemos un pensamiento nacional, porque para nosotros el AVE es coser con cables de acero todo el país, unirlo, conectarlo y sentirnos más españoles". Es pot dir més clar, però no més alt. I això ho va dir una ministra que era del PSOE, no del PP. Ho va escriure Josep Pla fa moltíssims anys: "El més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres".

Justament, la ministra de Foment durant aquells anys, del 2004 al 2009, va haver de torejar amb una de les més grans crisis de la història de la xarxa de Rodalies de Barcelona, només equiparable a la misèria que estem vivint aquests dos darrers anys. Els que tenim ja cabell blanc ens en recordem bé: el martiri de les obres simultànies de l'AVE a Barcelona al costat (o a sota o a sobre) de les vies convenicionals, els esborancs a Bellvitge i Gornal per les excavacions dels túnels de l'AVE que vam provocar desplaçaments de terra i forats que van aturar diverses línies durant setmanes, com la C-2 o la C-7. Tot això passava l'any 2007.

Sembla que estem com els hàmsters, fent voltes a la roda, sense poder-ne escapar. Han passat gairebé 20 anys i seguim igual. Bé de fet no, estem pitjor. Les línies de Rodalies, amb aquesta gran meravella que podríem anomenar "divideix i venceràs" que representa la permanent baralla entre Renfe (operador) i Adif (gestor de les infrastructures ferroviàries) - sembla que ho fan expressament- estan en un estat lamentable, i malgrat les promeses, no s'avança en el que s'hauria d'avançar: el servei al ciutadà que paga els seus impostos.

I mentre ADIF és el segon major receptor de fons Next Generation de tota la Unió Europea (font: "The Objective") amb gairebé 6.000 milions d'euros, tenim a Catalunya una xarxa de Rodalies que llangueix, l'estació de La Segrera no entrarà en funcionament fins a 2032, l'estació de tren de Sans és probablement equiparable a l'estació d'un país africà de tercera divisió, i els AVES (ara els agafo molt sovint) comencen a fer entre pudor de resclosit i oferir una imatge que transmet de tot excepte modernor (per desomptat, aconseguir mantenir la connexió a internet durant tot un trajecte, sigui curt o llarg, és del tot impossible).

Si tot això no és conseqüència de decisions polítiques mal preses que baixi Déu i no vegi. Tres línies de la xarxa d'alta velocitat espanyola concentren el 60% dels usuaris: Madrid-Barcelona (33%), Madrid-València (14%) i Madrid-Sevilla (13%).

El manteniment d'aquesta col·losal i en molts casos innecessària infrastructura (que va costar 90.000 milions d'euros) ha provocat el que estem vivint ara mateix: molta alta velocitat sobrant i al mateix temps xarxes de trens de rodalies en perfecte estat d'abandonament.

Mentre escric aquest article m'arriba al mòbil una notícia de "La Vanguardia", en rigorós directe: tres vagons han xocat avui contra una locomotora de Renfe Mercaderies a Martorell. Si això no és la constatació final de que cal més gestió, més intel·ligència i equitat en l'assignació de recursos públics i molta menys política i encara menys patriotisme, doncs ja podem plegar veles i encomanar-nos a Santa Rita.

El fracàs d'Europa

La onada de violència gratuïta a diverses ciutats franceses que vam poder veure gairebé en directe als telenotícies de tot el món fa una setmana, van fer esgarrifar a molta, moltíssima gent. Veure cremar l'ajuntament de Limoges em va provocar una tristesa que encara em dura. Els saquejos i la vandalització d'edificis públics, mobiliari urbà i botigues ens ha deixat corpresos. 

Hom ho mira amb certa indiferència quan les imatges venen de Sudamèrica, d'Àfrica o fins i tot de Gaza, però quan succeeixen al cor d'Europa llavors ja ens ho comencem a mirar d'una altra forma. I el nivell de preocupació creix. És humà. 

I si aquestes imatges que conservem a la retina d'actes vandàlics a ciutats italianes i franceses hi sumem el que ha passat aquest cap de setmana a Barcelona - que, atenció, ha acabat amb 180 detinguts dels quals la meitat menors d'edat- llavors ja tenim la tempesta perfecta a casa nostra.

El pacte social que va donar lloc a l'Europa que els de la nostra generació encara hem conegut s'està esquinçant per les costures, si no és que ja està trencat. Després de la Segona Guerra Mundial, els més rics d'Europa, però també d'uns Estats Units que sortien molt reforçats de la victòria a la guerra, van "decidir" que a canvi de ser ells més rics però mantenint al mateix temps la pau social, s'havia de "cedir" en matèria de drets per a la majoria de la població. Drets sobre tot de caire econòmic, educatiu, sanitari i de benestar social. I així va nèixer un sistema de seguretat social que proveia els ciutadans de pensions de jubilació i d'assistència sanitària universal i unes feines amb uns salaris que permetien a una gran majoria de ciutadans "progressar" i passar, en particular a Espanya, de l'autarquia a l'embrió del que es va anomenar la "classe mitja".

Aquesta classe, a base de molt treball, molts sacrificis, molt estalvi i disciplina va poder començar-se a comprar els primers Seat "600", pagar les entrades i les hipoteques dels seus primers pisos, i, una mica més endavant, permetre's anar alguns dies de vacances.

Durant molts anys el model va funcionar. Els rics seguien essent cada dia més rics, però la classe mitja s'anava enxamplant, i dels "600" es va passar als "850" i després als "127".

Als darrers 20 o 25 anys, en coincidència amb l'entrada al segle XXI, el contracte social s'ha trencat. Si la nostra generació va poder dir massivament aquella màxima de "vivim millor que els nostres pares que ja van viure millor que els nostres avis", les generacions dels que ens segueixen ja no estàn en condicions de dir que viuran millor que nosaltres i que seràn capaços de comprar-se un pis sense haver de passar tota mena de privacions.

Els més rics han posat una marxa més cap a l'enriquiment. un 2% de la població mundial ostenta avui un 50% de la riquesa segons dades de la ONU (UNU-WIDER) i el 10% al voltant del 80%. La balança s'ha trencat. Avui dia s'està cronificant la pobresa amb persones que tenen feina i salari, però que són incapaces de poder pagar un habitatge digne en forma de lloguer o d'hipoteca. Gentrificació, turisme desenfrenat, han canviat el paradigma i l'acord tàcit.

Els voltors han decidit que no en tenen prou. I si a això hi sumem l'arribada massiva d'immigrants amb educació molt bàsica o gairebé inexistent que després d'una acollida més o menys llarga hauran d'entrar a un mercat laboral que els pagarà salaris de misèria per a perpetuar gairebé la mateixa misèria que tenien als seus països d'origen, ja tenim la tempesta perpecta.

Una multitud de gent jove sense capacitat de canviar el seu futur, sense la possibilitat de tenir unes condicions de vida dignes com, en el cas dels europeus, van tenir els seus pares o els seus avis. És fàcil atiar la ràbia en aquests tipus de col·lectius. I els partits extrems d'això en saben un niu.

I els extrems es toquen. Sentir ahir l'Ada Colau parlant de violència policial em provoca la mateixa repugnància i el mateix rebuig que quan sento parlar en Milei o en Santiago Abascal.

Europa com a societat i com a concepte està a punt de trencar-se. I això no ho solventarà pas l'extrema dreta ni l'extrema esquerra, però ens espera un futur més aviat gris.

 

L'abraçada de l'extrema dreta

Hi ha imatges que valen més que mil paraules i aquesta setmana que s'acaba, n'hem tingut una d'elles. De les que li queden a un gravades a la retina pel que expressen.

La trobada d'Isabel Díaz-Ayuso, en hores baixes des de la polèmica de l'àtic, i l'esperpèntic president de la República Argentina, Javier Milei, en una visita d'aquest a Espanya en plena precampanya electoral diu molt més del que es pugui explicar.

Em costa d'entendre per què un tipus tan intel·ligent i sibil.lí com Miguel Ángel Rodríguez, director del gabinet de presidència de la Comunitat de Madrid, ha permès que es veiés urbi et orbe la imatge de l'abraçada de l'ós a la seva deixeble Díaz-Ayuso, com si fossin no amics de tota la vida (que òbviament no ho són, tot és "teatro del bueno", parafrassejant el grandíssim filòsof José Mourinho), sinó gairebé membres de la mateixa família.

Sembla clar que és una imatge que no juga precisament a favor de la centralitat del Partido Popular, i una bona prova d'això és que el president del partit Alberto Nuñez Feijóo es va desentendre totalment de la visita de l'histriònic extremista argentí.

Fins i tot el partit més afí a Milei, VOX, va enviar Ignacio Garriga a rebre'l mentre que Santiago Abastal es va inventar un viatge "inajornable" pel nord de les Espanyes per tal de no coincidir amb ell (les dates del viatge de Milei es coneixien des de feia temps) i es va limitar a acceptar una ridícula videotrucada (des d'un cotxe, perquè el seu viatge semblés més real) en la que van regalar-se somriures falsos i van presumir de qui era qui havia insultat més a Pedro Sánchez.

És a dir, que qui va quedar més retratada de la trobada d'aquest sinistre personatge va ser Isabel Díaz-Ayuso, cosa que fa que Alberto Núñez Feijóo es fregui les mans ja que en els cercles polítics de la dreta madrilenya es diu de forma ja molt oberta que els resultats electorals del PP a les eleccions generals del 29 de novembre determinaran el seu futur polític a mig termini. Semble obvi que la presidenta madrilenya "chao pescao", té un objectiu polític clar que és la presidència del govern espanyol.

La trobada, totalment innecessària d'Ayuso amb Milei, i el tenor de la mateixa, expressant una sintonia de col·legues, l'allunya una mica més d'aquesta centralitat que està buscant la resta del PP.

Font: Agència EFE

L'equip de campanya del PSOE debie al·lucinar amb aquest regal inesperat que els va caure del cel. Un polític exaltat i maleducat, a l'alçada d'un altre maleducat com Donald Trump, que no va parar d'insultar a tort i a dret (fins i tot a una periodista de la cadena SER, que, en el més pur estil trumpista la va titllar de "corta intelectual y miserable política") especialment al president Pedro Sánchez. Tant va ser així que fins i tot l'alcalde de Madrid, Martínez Almeida va declarar que la visita de Milei era un regal pels socialistes.

Però el que va sucar pa a la visita va ser el ministre Óscar Puente que va donar les gràcies a Milei per la visita i li va fer saber que des que ell governa, 100.000 argentins han marxat de l'Argentina per instal·lar-se a Espanya (250.000 des que Sánchez va arribar al govern espanyol).

Els directors de campanya del PSOE es lamenten que les eleccions no siguin la setmana vinent.