Als que hem de viatjar sovint en avió, sobre tot per motius professionals -és el meu cas- una de les coses que més ens molesta (ho he contrastat amb molts altres usuaris freqüents d’avions) és passar el control de seguretat, per diverses raons i en alguns llocs del món més que en d’altres.
A Barcelona, els responsables d’AENA que han subhastat el servei de control de seguretat, han tingut molta cura en atorgar-lo a una empresa que contracti personal que compleixi, com a mínim, els següents requisits: a) que no parlin Català, b) que vagin tatuades i tatuats fins les orellers, c) que siguin sudamericans dóna molts punts addicionals i no parlar ni una gota d’Anglès, també, d) que, quan simulen fer la seva feina estiguin constantment parlant entre ells dels torns, dels horaris, de l’hora de l’entrepà i del conveni col.lectiu. I naturalment, et fan treure l’ordinador de la bossa i alguns, el cinturó i el rellotge. Un altre dels requisits és organitzar les cues de passatgers per a putejar al màxim amb les safates, les maletes i les bosses fent fer als passatgers uns exercicis de malabarisme dignes del Cirque du Soleil.
Les pràctiques, totes abusives i sense cap mena de sentit, varien per barris i aeroports. A Copenhagen són els més torracollons del Planeta en matèria de líquids. Una vegada, un pot de patè de cranc que portava va acabar a les escombreries perquè una agent va considerar que el contingut era “semi líquid“ i superava els els 100 ml. Vaig muntar un pollastre, però no me’n vaig ensortir.
A qualsevol aeroport de la Xina no passa cap encenedor, ni a l’equipatge de mà, ni, atenció! a la maleta facturada. Una vegada a Qingdao no hi havia manera de passar pel control amb el codi de barres de la targeta d’embarcament perquè em van bloquejar la maleta facturada degut a que dins a dins hi havia un encenedor bic.
A Karachi t’inspeccionen les colònies (jo en porto moltes) per assegurar-se que no sigui alcohol de beure (està estrictament prohibit entrar al país ni una gota d’alcohol), però a Doha o a Dubai el control de seguretat és una passejada militar on l’única cosa que els preocupa de debò és que passis el més de pressa possible.
Una mica com a Tel Aviv, un aeroport en una de les zones més convulses del Planeta, on malgrat les constants amenaces terroristes no et fan treure ni l’ordinador de la bossa, ni el cinturó ni el rellotge, ni fins i tot la gorra.
Però el que més m’emprenya de tot plegat és el control, fins ara, als aeroports anglosaxons: obertura de les bosses de mà per a fer-hi controls exaustius, obligació de descalcar-se sempre, portis el tipus de calcat que portis, i haver de treure líquids, sabates i ordinadors de la maleta….
Si algú em convencés que degut a problemes tecnològics tota aquesta parafernàlia és necesària, doncs no diria altre que, vés quin remei, i abogaria per a fer compatible tecnologia i protecció de les persones. Però, ai las! Res més lluny de la realitat...Si algú vol carregar-se un avió ho farà, tan si el control de seguretat és estricte com si és laxe.
Tot això ve a compte ja què als Estats Units han anunciat aquesta setmana (la TSA, "Transport Security Agency") que, a partir d’ara mateix, és a dir, aquest més de juliol, els usuaris no caldrà que es treguin les sabates, ni els ordinadors de les bosses (notícia per a brindar amb cava). El titular l’anuncia el New York Times, o sigui, que vull pensar que és certa.
Però si ho és, per què han trigat 19 anys a eliminar una mesura com aquesta? Com és possible haver putejat tanta gent durant tan de temps? I repeteixo, no serà per tecnologia, de la que els humans en disposem abastament…
Vull pensar que tot plegat és per imbuir el passatger d’una (falsa) sensació de seguretat que fa que molta gent pensi que amb aquestes mesures és “impossible que entrin una bomba al meu vol”. Res més lluny de la realitat. Per molts scanners i rajos X que utilitzin, sempre els quedaran àrees fosques i sempre es podrà entrar algun objecte que es pugui fer servir com a arma.
Si Israel no aplica aquests control, cap altre país del món, tampoc tindria cap necessitat d'aplicar-les. Es tracta doncs d'una bona notícia, que s'hauria d'extendre arreu del món.
