La pena de la família Andic

Per molts sumaris que es puguin escriure i per molt indicis que hi pugui haver pel debat, la investigació i el posterior judici que algun dia hi acabarà havent, ningú no sabra mai el que va passar aquell diumenge 14 de desembre de 2024 quan l'Isak Andic es va precipitar al buit, ningú, llevat del seu fill Jonathan.

I de fet, m'atreviria a vaticinar que el que acabarà passant un cop s'hagi obert el judici, serà una absolució per falta de proves concluents. La fiscalia, el cos d'investigació dels mossos i la jutgessa Raquel Nieto defensen tot d'ndicis raonables, des de l'anada prèvia d'en Jonathan a la zona fins a tres vegades el 7,8 i 10 de desembre, fins al misteriós robatori -no denunciat- del seu mòbil en un viatge llampec a l'Equador, passant per les males relacions amb el pare, agreujades per la voluntat manifestada d'Andik de canviar la seva herència per a cedir-ne part a una fundació que ell havia creat.

Una professional del prestigiós bufet Garrigues Abogados de Barcelona, sòcia del bufet, em va dir un dia que les pitjors baralles familiars que ella havia presenciat a la seva vida estaven relacionades amb herències i el seu repartiment entre els hereus successors.

I és que els humans som així. Jo no crec que aquesta "obsessió pels diners" que cita al sumari la jutgessa Raquel Nieto sigui una característica atribuïble només a Jonathan Andic. A la immensa majoria dels mortals els agraden els diners i si hom sap que és ric per família però el pare decideix canviar el testament i així ho comunica a la família, doncs què volen que els digui, sembla més aviat normal que algun fill s'emprenyi. 

Ara bé, hi ha moltes coses que no es poden comprar amb diners. Els càrrecs de consciència no hi ha bitllets que puguin apaivagar, l'insomni recurrent com a conseqüència d'un sentiment de culpabilitat tampoc ni es curen amb Lorazepam, ni es compren amb diners.

I el pitjor del pitjor, passi el que passi amb aquest cas, que insisteixo, serà molt probablement una sentència absolutòria per manca de proves, la pena que en Jonathan Andic i tota la seva família estan passant i hauran de continuar afrontant, aquesta ja forma part de l'altra sentència que, sí, ja ha estat dictada, pels mitjans de comunicació i per una part de la opinió pública. 

Veure el fill gran de la família més rica de Catalunya i una de les més riques d'Espanya entrar al jutjat de Martorell capcop, emmanillat i envoltat de mossos d'esquada és una imatge que es queda a la retina durant molt de temps si ets un ciutadà normal, i si ets familiar, amic, conegut o saludat de la família Andic, el drama ha de ser indescriptible.

Font: Agència EFE

El judici popular doncs, es va veure per sentència el mateix dia que els telenotícies, migdia primer i vespre després, de la majoria de cadenes de televisió de tot el planeta van mostrar la imatge d'en Jonathan emmanillat entrant als jutjats de Sabadell (una cutrada impròpia d'una democràcia suposadament avançada, per cert) i la sentència es va fer pública alguns hores després quan es va saber que en Jonathan Andic va dipositar la fiança d'un milió d'euros que la jutgessa va imposar en qüestió de minuts. No tots som iguals davant de la justícia, devien de pensar molts. I en part, només en part, ho subscric.

L'Andic se'n sortirà, i acabarà percebent el que finalment li toca d'herència, que el pare ha repartit equitativament entre les seus tres fills Jonathan, Sarah i Judith mitjançant l'adjudicació de Punta Na Holding, la patrimonial que controla el 95% de les accions de Mango i el patrimoni immobiliari de la família.

En Jonathan i la seva família continuaran essent molt rics, però la pena que estan passant i la que els queda encara de passar i presumiblament durant molt temps encara, jo no la canviaria pas pel seu imperi.

Crispetes de matinada

El 30 de setembre de setembre de 2024 vaig escriure un article sobre una escriptora desconeguda que es diu Regina Rodríguez Sirvent que havia publicat una novel·la titulada "Les calces al sol", que va portar una alenada d'aire fresc a la ficció en llengua Catalana. Acabava l'article escrivint: ""Les calces al sol" és tan potent i tan àgil que en recomano moltíssim la seva lectura. Ara bé, la seva autora ha posat el llistó tan alt, que serà difícil superar-lo. Estic esperant amb pam de candeletes la seva segona novel·la, només per a fer aquest exercici de comprovació.".

Doncs hem hagut d'esperar, de fet gairebé dos anys, per a tenir una segona novel·la de Rodríguez Sirvent: "Crispetes de matinada", editorial La Campana, Penguin Random House, que va resultar la novel·la en Català més venuda del darrer Sant Jordi. 

Doncs bé, vaig comprar el llibre per Sant Jordi (tot i que com saben els meus lectors jo compro llibres tot l'any). 

Crispetes de matinada, és una mena de continuació de la seva primera novel·la Les calces al sol que s'ambienta a principis dels anys 2000  a Atlanta, on la protagonista, Rita Racons, acaba fent d'aupair per pura casualitat, i fa gràcia recordar que els telèfons eren tots "nokia", que tot just començava l'eclosió de "Facebook" i que 'iPhone acabava de ser llançat al mercat.  La protagonista, Rita Racons, descobreix els Starbucks i que allà et serveixen qualsevol cosa excepte un cafè normal.

Doncs vuit anys després, la Rita Racons torna a Barcelona i ens la trobem treballant de comercial de vins en un primer capítol histriònic que succeeix a Tòquio. L'arrencada de "Crispetes" és doncs trepidant i  divertida con les "Calces" i promet una segona dossi d'aventures i desventures del cap boig que és la seva protagonista. Aquesta segona novel·la, tot i fer moltes referències a la primera, es pot llegir de forma totalment independent, no cal haver llegit la primera.

Com en la primera novel·la, hi ha una part d'autobiografia en aquesta continuació, on l'antropia, les ganes de viure i un cert hippiesme conceptual que ens acaba situant en una mena d'espai de co-working on hi passen les coses més inversemblants.

La novel·la, de 458 pàgines és molt àgil, a l'igual que la primera, està molt ben escrita i continua conservant aquell punt de frescor i bogeria que ens va enamorar a Les calces al sol. Potser, una excessiva profussió de personatges (molts d'ells segur que inspirats en la més absoluta realitat) i potser....

Com a nota i per a posar-hi un "però", -insisteixo però que el llibre m'ha agradat molt- he de dir  que les sèries novel·lades protagonitades per la mateixa persona tenen riscos. No només d'encasellament en un personatge i una determinada tipologia d'històries (ja saps d'entrada com acabarà tot plegat i això -naturalment- resta interès), sino que, una vegada exhaurida la novetat, córre el risc d'incórrer en repeticions i en minvar la curiositat per a continuar llegint.

L'Antoni Bassas, fent una ressenya molt positiva de "Les calces al sol" escrivia: "Una opera prima amb una protagonista tan de carn i ossos que la voldríem seguir en pròximes aventures". Certament, ho subscric. Però crec que la Rita Racons ja ha donat, vitalment i literària, tot allò que podia oferir, i que en el seu proper treball, la Regina hauria d'explorar nous formats, noves històries, nous protagonistes. La Regina Rodríguez té prou talent com per a fer-ho.

Si no, hi ha el risc, que una tercera part amb les aventures de la Rita Racons no convenci ni atregui com les dues anteriors. Em va passar recentment això amb la Freida McFadden i la seva sèrie "L'Assistenta". La primera novel·la va ser una alenada d'aire fresc, la segona va ser una continuació prou interessant. La tercera em va cansar tant que ja no he llegit cap altre novel·la de les moltes que ha escrit d'aquesta nissaga.

Tràfic d'influències

Aquests dies m'està passant que tinc pensat escriure sobre altres coses, però la realitat em supera i he de deixar el que tenia previst escriure per un altre dia.

Certament, és inevitable no parlar aquests dies, fent un cafè a l'empresa o al bar amb els col·legues dels casos Jonathan Andic o Rodríguez Zapatero. Del primer cas és massa aviat per a opinar i me'n guardaré molt de fer-ho malgrat en pugui tenir una opinió personal.

Del segon però, crec que toca parlar-ne no només perquè Rodríguez Zapatero és un ex-polític i ex-president de govern, sinó també perquè és interessant fer-ne una valoració des d'una perspectiva deontològica així com de dret.

Sembla clar, per la interlocutòria -molt ben fonamentada, per cert- el.laborada pel jutge José Luis Calama, que, com a mínim, queda acreditat el cobrament de comissions per part de l'ex-president del govern espanyol de l'empresa "Análisis Relevante", propietat del seu amic Julio Martínez Martínez, lobista i comissionista que va ser detingut el mes de desembre. Zapatero no ho ha amagat mai, però sempre n'ha defensat la legalitat.

Rodríguez Zapatero no ha negat mai el cobrament de comissions però ha declarat en reiterades ocasions que són comissions legítimes per la feina que ha fet d'assessoria. En alguns casos, ell mateix ha declarat que es tractava d'assessoria "oral". "Malu", hagués dit la meva àvia.

Legalitat és una cosa, i legitimitat una altra. No tot el que és legal esdevé legítim, especialment si es tracta de diner públic i si qui els rep són persones d'alta relevància pública.

A més a més, en una pauta que ja vam veure, entre d'altres, en un cas que en el seu dia va ser molt conegut a Catalunya, el de la trama de les empreses Malesa, Filesa i Time Export per a finançar de forma il·legal el PSOE, les 8 empreses que identifica el jutge Calama com a vehicles per a canalitzar pagaments a Zapatero i l'empresa de les seves filles, són persones jurídiques gairebé sense activitat i sense empleats (només una de les vuit en té un, una que es diu "Inteligencia Prospectiva", que naturalment és cosina germana de l'empresa "Análisis Relevante").

És encara aviat per a pronunciar-se, però com escrivia jo mateix en un article fa alguns dies, "blanco y en botella, leche", que diuen a Madrid. 

Que un ex-president cobri quantitats molt elevades per fer consultoria, conferències, escriure llibres o ser membre de consells d'administració és un cas habitual a tot el món, però en particular a Europa i al món anglosaxó. No hem d'oblidar que José María Aznar, com a membre del Consell d'Administració de Murdorch va cobrar més de 4 milions d'euros duran gairebé 20 anys, i també va ser conseller d'Endesa, amb un sou que rondava els 200.000 euros l'any.

Felipe González tampoc es queda curt. Va ser durant anys conseller de Gas Natural Fenosa (actualment Naturgy) amb un salari de 125.000 euros l'any, i també té una consultoria que declara un patrimoni net de 2 milions d'euros.

El cas és que hi ha una finíssima línia entre ser lobbista (activitat molt ben regulada als països anglosaxons però no a Espanya, per exemple, on hi ha un projecte de llei empantanegat des de fa molt de temps) i aprofitar la relevància internacional del càrrec ocupat anteriorment per a fer activitats d'assessorament molt lucratives (tots els ex-presidents des d'Obama a Felipe González, passant per Angela Merkel fan conferències per les que cobren un mínim de 30.000 euros per xerrada) o aprofitar la seva posició per al tràfic d'influències i per cobrar comissions il·legals per incidir en decisions d'assignació de recursos públics.

Un cas molt relevant al respecte va ser el de l'ex canceller alemany Gerard Schoeder, que va ser conseller de Gazprom i va tenir actuacions de dubtosa transparència en relació a aquesta empresa rusa (i tot derivat de la seva amistat amb Vladimir Putin...).

El cas Plus Ultra fa molt mala olor. L'aerolínea va ser rescatada amb diners públics (53 milions d'euros) durant la pandèmia, com també ho van ser d'altres, però Plus Ultra, era, de lluny la que menys passatgers transportava i la que menys pes tenia en matèria d'ocupació. Hi ha doncs sospites fundades que la influència de Rodríguez Zapatero va ser capdal en l'adjudicació d'aquesta ajuda (amb fons públics) i per la que, pressumptament, l'ex-president s'hauria emborsat quantioses comissions (2 milions d'euros).

Si es van coneixent nous detalls sobre el cas (el que s'ha conegut fins ara fa pudor de socarrimat) és possible que el poc prestigi que li queda al PSOE de Sánchez s'enfonsi com ho va fer el Titanic. La defensa que Sánchez ha fet de Zapatero aquesta setmana al Congrés de Diputats se li pot girar en contra com un boomerang.

Si algun dels fets de la interlocutòria del jutge Calama acaba amb elements provatoris sòlids, al PSOE li quedaran quatre telenotícies.

 

Una ultra nomenada Isabel Díaz-Ayuso

Els resultats de les eleccions andaluses deixen un regust "agredolç" per a un moderat com Juanma Moreno Bonilla, Juanma, pels amics i els votants.  D'una banda, el candidat popular torna a guanyar les eleccions i revalida una majoria, però tot i obtenir més vots passa de 58 escons -una còmoda majoria absoluta- a 53 escons i en termes percentuals, passa d'un 43,13% del vots a un 41,6%, amb els dos grans seguidors, PSOE i VOX en una situació relativament estable. El PSOE perd 2 diputats i obté un 22,7% dels vots i VOX guanya 1 diputat i obté un 13,8% de vots (13,5% el 2022). És a dir, res que no fos del tot previsible. 

Moreno, un tipus més aviat normal i més aviat moderat (tenint en compte tot el moderat que pot ser un polític del PP) no ha aconseguit revalidar la majoria absoluta i encara que no ho vulgui, ha quedat en mans de VOX. 

Saben quin és el problema? Doncs que avui en dia, amb aquesta polarització extrema de tots els espectres, incloent el polític, la moderació no convenç a una bona part de l'electorat. Si Vostès volen, són minoria, però és una minoria mobilitzada, militant, a qui no l'importa la màxima maquiavèl·lica de "tot s'hi val per la victòria".

I per això, Isabel Díaz Ayuso estava tan contenta avui. Per què el pitjor que li hagués pogut passar, en la seva cursa per a desbancar Núñez-Feijóo de la presidència del Partido Popular, hagués estat la majoria absoluta d'un membre del seu partit. 

No. Díaz Ayuso no volia una àmplia victòria del Partido Popular a Andalusia. Ella necessita la polèmica permanent, fer de la provocació no només una virtud, sinó també un modus vivendi. Díaz Ayuso va tornar la setmana passada d'un viatge de 10 dies a Mèxic per a rebre un premi (?): la "Medalla de la libertat del Congreso del estado mexicano de Aguascalientes" per la seva "lucha en favor de las libertades, la democracia y la identidad cultural".

Ja té nassos la cosa. Aquesta senyora, recordem, l'anterior "community manager" del gos de l'Esperanza Aguirre, ex presidenta de la Comunidad, va anar a Mèxic amb ganes de provocar, dient coses tals com "México no existía antes de los españoles", en una aferrissada defensa del conqueridor Hernán Cortés.

I per acabar-ho de reblar la presidenta va afirmar que va incórrer en un "risc extrem" durant la seva estada al país mexicà (com si fóra algú molt important que podria ser objecte del desig d'uns narcotraficants que la voléssin segrestar: vostè no és tan important senyora..., sembla inversemblant que es vulgui creure tant la seva pròpia mentida...). De trata i mocador. A la sessió de control de l'Assemblea de Madrid, la oposició va preguntar en què consistia aquest "risc extrem", fins i tot un diputat va preguntar si "l'estevan matant a tequil"les...". En fi, comportament patètic i del tot qüestionable que la senyora passi 10 dies a Mèxic pel sol fet d'haver-hi d'anar a recollir un premi, un esdeveniment que podia ser enllestit en 2 dies, a tot estirar. Ha fet turisme a costa del contribuent madrileny? Sembla que a ningú no l'interessi massa.

Però a Díaz Ayuso ja li va bé tot això, més polèmica interessada per a defensar que tot és possible en nom de la llibertat (mal entesa, naturalment). A Díaz Ayuso li va bé que el seu col·lega Juanma no hagi tret majoria absoluta (d'haver-ho fet, hagués certificat que la moderació funciona) perquè això la reafirma com a l'única candidata del PP que pot acabar amb VOX, ja que ella mateixa, alumna aplicada de Mileu, Bannon o Trump, és molt més radical que el més radical dels de VOX. 

Santiago Abascal es queda curt davant la radicalitat ultraliberal d'Isabel Díaz Ayuso, que està preparant el terreny, amb el seu conseller i assessor Miguel Ángel Rodríguez, per a escombrar Núñez-Feijóo del món de la política. 

Odi a Catalunya

Avui, a les eleccions autonòmiques a Andalusia, l'única incògnita sobre la que caldrà esperar és si el PP d'en Juanma Moreno Bonillo obté majoria absoluta i quin serà l'abast de la patacada electoral del PSOE, que podria ser històrica.

Però amb independència del resultat el que m'ha cridat l'atenció és que en unes eleccions autonòmiques andaluses s'atiés -una vegada més- l'odi i el ressentiment cap a Catalunya en els debats electorals. Juanma Moreno, un tipus més aviat simpàtic i poc donat a les estridències, ha tret l'argument de "contra Cataluña obtenemos más votos", en una repetició del desafortunat "a por ellos" en els dies del referèndum de l'1 d'octubre de 2017. I precisament li retreia a la Maria Jesús Montero que hagués pactat amb els independentistes, quan l'ex-ministra d'Hisenda sempre es va posturar contra el finançament singular per a Catalunya, i només hi va estar quan aquest concepte es va generalitzar per a totes les autonomies i aleshores va deixar de ser singular.

En el debat electoral que van fer al Canal Sur, Moreno li va gosar dir a Montero que ella "havia traït Andalusia i que s'hauria de presentar a les eleccions catalanes". Sentir-ho per a creure-ho.

Passen els anys però determinades màximes segueixen funcionant, com ho va fer amb un altre tipus "campechano", l'ex-president extremeny Rodríguez Ibarra, que tot i declarar-se del Barça disparava míssils contra Catalunya cada vegada que hi havia eleccions o en tenia la més mínima oportunitat. 

Ho exemplifica a la perfecció aquell cèl·lebre episodi del programa Polònia de l'any 2011 en el que hi havia un gag en el que Artur Mas demanava al president Zapatero "una merda penjada en un pal" i aleshores Esperanza Aguirre i la resta de presidents autonòmics deien: "Si los catalanes quienes mierda pinchada de un palo, nosotros no seremos menos y exigimos mierda pinchada de un palo". Han passat els anys però el problema continua més viu que mai.

L'exemple més recent (i més palmari) ens l'ofereix el govern de l'Aragó. El president Jorge Azcón (PP) va subscriure a finals d'abril un acord amb VOX per, literalment, "alliberar l'Aragó de la imposició del Català".

Fins avui, la llei en vigor inclou el Català i l'Aragonès com a part del patrimoni cultural, tot i que ja l'any 2013 el govern aragonès es va inventar un acrònim, que naturalment només va fer fortuna per a fer mems i acudits, que tothom recordarà i que es deia LAPAO, que volia dir "Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental", en referència al Català que es parla a la Franja de Ponent. Es pot ser més ridícul? Doncs sí. 

En aquest document, es preveu la reforma del a llei del patrimoni cultural amb un punt central: la supressió de l'Institut Aragonès del Català, una institució creada per a promoure i estudiar la llengua. Si tenen temps, entrin a la pàgina web que encara està operativa però no se saps fins quan. https://academiaaragonesadelalengua.org/ca/institut-aragones-del-catala.

Si això no és catalanofòbia, que baixi Déu i ho digui.

La incomprensible lleugeresa dels mestres

No és la primera vegada que em queixo sobre les vagues dels mestres. Per molts motius, alguns dels quals els vaig escriure el dia 27 de març en un article que es titulava "Ciutadans de primera i ciutadans de segona". 

Durant les vagues d'aquells dies jo vaig afagar un emprenyament notable perquè ja a l'Avinguda Terradellas (aquell dia anava cap a l'autopista per anar a Barcelona), hi havia tres mestres amb pancarta que es dedicaven a fer posar vermell el semàfor amb polsador que hi ha a la rotonda de Fontajau, només pel pur fet  de fer aturar i emprenyar els conductors. Després vaig veure que van tallar la sortida a Girona Sud, generant un embús monumental. Vaja, tot molt democràtic i normal. 

Si per reivindicar el que el col·lectiu considera els seus drets han de -perdonin la vulgaritat- putejar la resta de conciutadans, doncs què volen que els digui. El xantatge i la coacció no són pas precisament gaire democràtics. I això en un context en el que els sindicats UGT i Comissions Obreres, havien arribat a un acord amb el Govern.

Se'ns podrà dir que aquí qui talla el bacallà és el sindicat de classe, la USTEC, és el majoritari a l'ensenyament a Catalunya, com el SEMAF ho és del de maquinistes, que utilitza les mateixes tècniques coercitives i mafioses que alguns membres de la USTEC.

Però aquesta setmana, com a mínim, ja s'han desemmascarat. A mi personalment, tant d'idealisme i tanta deontologia no m'acabava de quadrar. Que si molta responsabilitat, que si poca autoritat, que si ràtios molt altes, que si manca de qualitat, que si falta de recursos, que si pitus, que si flautes...

Font: El Nacional

La realitat, que sempre supera la ficció, és molt més planera que tot això. Si no, de què la portaveu del sindicat USTEC deia el dimarts que amb un increment de sou de 400 euros al mes - 5.600 euros l'any- és a dir, increments promig d'un 10%, desconvocarien immediatament la vaga. Naturalment, el Govern no ha cedit al xantatge.

Finalment s'han tret la màscara i ha sorgit la veritable natura del problema. Un col·lectiu, em sap greu dir-ho, amb unes condicions laborals que comparades amb la majoria d'altres gremis tenen uns tractes molt favorables, començant per la feina de per vida, els tres mesos de vacances l'any, perquè sí, el juliol, reconegut per a molts d'ells, acaba essent un altre mes de vacances, i continuant amb la jubilació voluntària a partir dels 60 anys si se n'acrediten 30 de cotitzats.

Puc entendre que la immigració descontrolada ha disminuït ostensiblement la qualitat de la seva feina, i també accepto que això els generi frustració, i si a això se li afegeix la pèrdua d'autoritat que els mestres han patit de la mà de les diferents modificacions legislatives i la mediocritat del Departament d'Ensenyament que mareja la perdiu més que no pas vetlla per la qualitat de l'ensenyament sinó per funcionaritzar encara més l'educació, ho puc entendre tot, menys que aquests treballadors privilegiats vulguin increments de sou desmesurats (que paguem tots amb els nostres impostos, per si a algú no li queda clar el concepte...) i els exigeixin tallant carreteres i autopistes.

Dret de vaja sí, òbviament, xantatge a la resta de treballadors, no. La lleugeresa amb la que molts mestres estan actuant en aquesta qüestió no fa més que contribuir a desprestigiar la reputació d'un col·lectiu que és vital pel futur del país.

La decadència del president del Real Madrid

Avui tenia previst escriure sobre un altre tema, però hi ha vegades que la vida i l'actualitat brinden ocasions que hom no pot obviar i cal canviar de tema. Avui és una d'aquestes ocasions.

Encara que sigui només per un cop i sense que això suposi res més que una excepció -que confirma la regla- avui, per una vegada, i -insisteixo- sense que serveixi de precedent, estic molt content d'haver enganxat un accident gegantí a l'AP-7 a l'alçada de Sant Celoni, de tornada de Valls, sobre quarts de set de la tarda.

Aquest embús monumental m'ha permès de gaudir i patir, a parts iguals, de l'esperpèntica roda de premsa que el president del Real Madrid, Florentino Pérez, ha concedit aquesta tarda als mitjans de comunicació, a Madrid. Quin goig haver pogut perdre gairebé una hora i mitja de la meva vida a l'AP-7, escoltant la roda de premsa de l'imitador de Donald Trump.

Mai de la meva vida, mai, havia sentit tanta vergonya aliena en la compareixença d'una persona relacionada amb el món de l'esport en roda de premsa. De vegades, moltes, em feia angúnia en Josep Lluís Núñez, àlies "llambordins" o "els senyors no són a casa, són de cap de setmana", i moltes vegades també en Joan Gaspar, però el que he tingut la sort de viure en directe aquesta tarda, la roda de premsa d'en Florentino, "Floren" pels amics, ha estat increïble, al·lucinant, inexplicable, tot en una.

En Florentino Pérez, va ser president del Real Madrid des de l'any 2000 fins a l'any 2006, i després d'una interrupció de 3 anys, ho és des de fa vint anys. Aquests darrers 20 anys no ha tingut oposició, ni ningú no s'ha pogut presentar a les eleccions a la presidència donades les normes que ell va canviar per a poder-se presentar: un aval amb patrimoni personal del candidat per import de 150 milions d'euros i 15 anys d'antiguitat com a soci del club.

Florentino ha sortit a la roda de premsa sol, envellit -té 79 anys però avui ha denotat en el seu discurs clars símptomes de demència senil, sense exagerar-, accelerat i sense filtre. Se li ha entès tot, i segurament a l'establishment del Real Madrid els anaven canviant els colors conforme anava avançant aquell harakiri que el senyor Pérez s'anat fent cada vegada que obria la boca.

Una barbaritat era el precedent a un disbarat encara més gran, amb total solució de continuïtat. Crec que els periodistes que hi havia a la sala de premsa estaven tan al·lucinats que eren incapaços de formular les preguntes adequades, ni de païr el que estaven vivint.

Florentino Pérez s'ha repetit més que l'all, en clara confirmació que la senectut és una mala companya de viatge per segons quins càrrecs i que, a l'igual que hi hauria d'haver una limitació constitucional en l'edat en la que una persona pot concórrer com a candidat a president d'un país (o primer ministre), aquesta mateixa regla -que malauradament encara no s'aplica- s'hauria de fer extensiva a totes les persones que tinguin transcendència pública.

Avui Florentino Pérez ha fet mèrits per a ser inhabilitat per incapacitat mental, però naturalment, no passarà res, perquè és ric i poderós i al capdevall, el seu negociat, és del tot privat.

Pérez, en una roda de premsa extenuant que ha durat una hora i mitja, ha fet gala de la més absoluta de les prepotències i tendències dictatorials. Ha repetit vàries vegades que és molt ric, que el seu club i ell són les persones amb més reconeixements del món en l'àmbit de l'esport, que durant el seu mandat s'ha "carregat", literalment, a diversos periodistes i que el club és dels socis però que els socis no haurien de xiular l'equip. Ah! I que les picabaralles entre futbolistes són més velles que l'anar a peu, i que se'n produeixen a diari, i que està molt enfadat no per la baralla sinó per la filtració als mitjans (que s'han posat entre cella i cella la destrucció del Madrid, però que ell no ho permetrà).

A més a més, sense que vingués ben bé a tomb, ha carregat contra el diari ABC, anunciant públicament que deixarà de ser subscriptor ("una subscripció que em va fer el meu pare" ha declarat), contra molts periodistes, amb noms i cognoms, començant per en José María García, i ha repetit quatre, cinc vegades la seva indignació extrema pel cas "Negreira" que constitueix "l'escàndol mundial més gran en el món de l'esport" que afecta el Barça, que aquest any els mals arbitratges els han "robat" 17 punts a la Lliga, i que està enllestint un dossier sobre el cas per a presentar-lo a la UEFA, que "l'està esperant amb moltes ganes", afirma el president.

També ha demostrat un masclisme digne dels millors anys del franquisme i un tarannà Trumpià que només coneix una màxima: "Ho estàs amb mi o estàs contra mi". No hi ha matitzacions, ni pensament crític, només el que Ell, el "Ser Superior" pensa i pontifica.

Les xarxes socials bullen, "Twitter" bull. No m'estranya. El mal perdre té aquests efectes col·laterals acompanyats d'una manca acuciant de "savoir faire et savoir être" que transformen una derrota mal digerida en un acte d'indignitat que desqualifica enormement qui el practica.

Avui en Florentino Pérez, s'ha retratat. Descansi en pau.