Ahir el periodista Jordi Basté -que deu injectar-se Redbull a les venes- es va estrenar a la Televisió Espanyola Catalunya, rebatejada com a "2cat" (quina manca d'imaginació que té el personal que cobra de la "Res Publica"...) amb un nou programa anomenat "Pla seqüència".
La idea del programa és, segons resa la pàgina web de RTVE, mantenir "una conversa real i fluïda amb un convidat o convidada, enregistrada en un únic pla seqüència d'aproximadament 55 minuts sense cap mena de tall ni edició".
En Basté va entrevistar -en primícia- l'Iñaki Urdangarin- i va tenir una més que respectable audiència, ja que va fer un share del 9,2% i 145.000 espectadors, molt lluny del programa de TV3 "Polònia" que amb 249.000 espectadors va fer un share del 17,2%. Tot i així, es tracta d'una audiència molt bona. Suposo que el "morbo" de conversar amb un ex-membre de la família real li donava a l'estrena del programa un plus que en Basté va saber aprofitar.
L'entrevista -tot i que en Basté ja des de l'inici es refereix a conversa, tal com diu la pàgina web- té lloc dins un cotxe que condueix el periodista i està rodada efectivament amb tècnica de pla seqüència, sense edició. I dinc entrevista perquè digui el que digui en Basté, ell pregunta i l'Urdangarin contesta, però aquest no li fa cap pregunta al periodista.
A favor de l'Urdangarin he dedir que parla un Català més que decent, i això, en un ex-membre de la família real espanyola, té molt de mèrit. El seu fill Pablo però, al que truquen durant l'entrevista, tot i viure a Catalunya i jugar a handbol amb el Fraikin Granollers, parla amb en Basté i el seu pare en Castellà, cosa que no acabo d'entendre, però en fi, cadascú és cadascú.
Però anant al gra del contingut, he de dir que, malgrat sentir un gran respecte professional per en Jordi Basté, el que vaig veure no em va agradar gens. Per molts motius, el primer dels quals és que s'entreveu que entre tots dos hi ha una relació personal que podríem titllar fins i tot d'una certa amistat, amb la qual cosa, en Basté va passar de puntetes (de fet va esquivar) per qualsevol de les preguntes que un periodista hauria d'haver fet i que era el que tenia veritable interés de conèixer des d'un punt de vista informatiu.
La "conversa" es va centrar en bona part en l'estada a la presó d'Urdangarin (després de ser jutjat i condemnat a 6 anys de presó -no ho oblidem- per delictes i crims com ara l'apropiació indeguda de fons públics, falsedat documental, frau fiscal i evasió de capitals, que no és poca cosa), ja que va ser condemnat a 6 anys de presó dels quals va cumplir-ne 1.000 dies, és a dir més de dos anys i mig, a la presó de Brieva (Àvila), una presó per a dones en la que va estar aïllat i va disposar de totes les comoditats. Vaja, que no va ser un "pres qualsevol".
Urdangarin, pobrisó meu, va jugar el joc de la llagrimeta, de fer pena als espectadors explicant com de sol es va sentir a la presó i com de malament ho va passar, i que allà es va "reinventar". Ja vaig mullar dos mocadors.
L'entrevista em recorda a la que el periodista francès de France 3 Stéphan Bern li va fer no fa gaire al seu ex-sogre a Dubai. Una respallada en tota regla. La petita contribució al blanqueig d'un delinqüent, en aquest cas confés i convicte, que no ha mostrat cap mena de penediment. I per acabar de reblar el clau, diu, "o tempora, o mores" que va perdre, literalment "un dels amors de la seva vida, la Cristina". Home, dic jo que si no li hagués fet banyes d'una forma tan descarada, potser aquest amor de la seva vida encara seria amb ell, no? Com en el cas del seu ex-sogre, ni una explicació, ni una justificació, ni un gest d'humiltat de veritat. Una vergonya, en definitiva. Va tocar les mels del poder i es va pensar que era un intocable. I es va trobar amb el jutge Castro (un valent i un representant de la cara més honesta de la judicatura).
I, oh curiós! L'Urdangarin, com el seu ex-sogre -que, recordem-ho, el va introduir en el noble art d'enriquir-se sense fotre ni brot-, també farà....sí, si en tenien cap dubte, un llibre que publicarà Editorial Grijalbo (del grup Penguin Random House) i que portarà com a títol "Todo lo vivido", i que, com el Borbó, vindrà a ser com una mena de memòries en les que justificarà la seva "reinvenció" personal després de passar, ai las, per la presó. Però res de rendir comptes ni explicar per què presidia l'Instituto Noos.
El que a mi em sembla és que el personatge, que, tal com confessa en la conversa amb en Basté deu estar sense un euro, necessita redimir la seva imatge pública i blanquejar el seu passat com a delinqüent associat a la casa reial (el seu màster a ESADE per la via ràpida -de convalidacions- ni el seu pas per Telefónica Internacional USA no s'explicaria si no hagués estat membre de la reialesa) per a tornar a generar ingressos, ni que sigui passant de revista en revista i de plató en plató.
En fi, una molt lamentable conversa que li treu força respectabilitat a en Jordi Basté com a periodista, però a un "divo" com ell, segur que les opinions dels altres li deuen entrar per una orella i sortir per l'altra.
