Se sabrà tot

Em permeto titular aquest article amb el títol d'un llibre de l'admirat escriptor i periodista Xavier Bosch que va guanyar el premi Sant Jordi 2009 amb una novel·la en la que el periodista Dani Santana es veu embolicat en un afer de corrupció i terrorisme istlàmic a Barcelona entre els anys 2004 i 2026.

No vull parlar del Dani Santana, sinó de Carlos Mazón, ara ja ex-president de la Generalitat Valenciana i Maribel Vilaplana, periodista.

Cada dia que passa, i a mesura que es van coneixent els fets de la fatídica tarda del 29 d'octubre de 2024, surt a la llum més misèria moral i més mentides que han anat explicant aquests dos indesitjables des de fa un any.

I tot això és gràcies a la tenacitat i la professionalitat de la jutjessa de Catarroja Nuria Ruiz Tobarra, la ja coneguda com la "Jutjessa de la DANA", que, per les seves actuacions, d'una coherència aclaparadora, es diria que és una professional que vol arribar fins al final i que en definitiva, se sàpiga tot el que va passar aquella malaventurada tarda de tardor. 

Gràcies a les seves interlocutòries volent esbrinar la veritat de l'actuació del president de la Generalitat aquella tarda, s'ha pogut saber que president i periodista (que ja havia refusat l'oferta de dirigir el canal autonòmic valencià "À punt") es van veure al restaurant "El Ventorro" (al seu propietari li ha tocat veritablement "la grossa", ja que si hom vol dinar al seu restaurant, ha d'esperar-se com a mínim un parell de mesos) i van endrapar un "menú concertat" pel mòdic preu de 82,5€ el cobert. 

Per sort pels afectats, com a mínim, la factura no la va pagar la Generalitat Valenciana sinó el Partido Popular (si l'hagués pagat la Generalitat l'escàndol hagués pujat un grau més).

Font: Diari El País

Però jo em pregunto ja d'entrada, com és possible que un dia feiner, dimarts 29 d'octubre de 2024, el president d'un govern es dediqui a tenir dinars privats amb una periodista en el reservat d'un restaurant que "cutreja" (tant el reservat com el restaurant mateix i el menjar que s'hi serveix), durant més de quatre hores? Forma part això de les tàsques pròpies del més alt representant d'un govern regional? A mi em sembla que clarament no, i espanta pensar en el que deuen fer molts d'aquests personatges quan -com en aquesta ocasió- no hi ha ni llum ni taquígrafs.

Al web del restaurant s'hi especifica que només serveix dinars de dilluns a divendres de dues a cinc de la tarda.

Però la persistència de les pesquisses de la jutjessa (que no es deu creure ni un borrall de les declaracions de la senyora Vilaplana en seu judicial -tantes contradiccions només indueixen a pensar que la periodista va ometre la veritat des del començament- ni de tot el que ha afirmat el patètic Carlos Mazón, mentider compulsiu) han permès saber l'hora en que la periodista va sortir del pàrking on tenia aparcat el cotxe: les 19:47. És a dir, que quan van sortir del local només hi devia quedar el propietari.  

Com que del restaurant al pàrking hi ha una distància curta, hom pot deduïr que van sortir poc abans del restaurant (o no, però això també s'acabarà sabent, més tard o més d'hora). I ha quedat finalment acreditat que la periodista va acostar Mazón al palau de la Generalitat amb el seu cotxe i el va deixar sobre les vuit del vespre.

Van estar dinant tanta estona? Realment el president no es va assabentar del que estava passant a l'Horta Sud quan tenia el telèfon mòbil connectat i durant molta estona va estar contestant trucades. Ningú va advertir els seus escortes o al propietari del restaurant del que estava passant?

De veritat algú s'ho creu? Jo francament no. Però tinc plena confiança en que la tossuderia de la jutjessa Ruíz acabarà donant més fruits, o al menys així ho espero. Perquè desenmascarar aquests miserables és ja una qüestió de decència i deontologia.

El nou franquisme (o el que no va marxar mai)

El 20 de novembre m'ha enxampat als Estats Units per motius professionals i no vaig poder escriure sobre el tema el dia que tocava, però més val tard que mai. Perquè és un tema del que cal parlar.

Cinquanta anys de l'efemèride de la mort del tirà, un dels personatges més sanguinaris, mesquins i cruels que ha donat la història contemporània espanyola, mereix, com a mínim una reflexió i un article. 

Especialment en els moments actuals, en els que hi ha una sèrie de circumstàncies geopolítiques que fan que la dictatura de Franco sigui blanquejada per l'extrema dreta, en particular VOX, partit en el que alguns dels seus membres diuen en públic i sense complexes allò que durant alguns any després de la mort del dictadors deien grupúscles com la Fuerza Nueva de Blas Piñar. Hem sentit a l'hemicicle espanyol un diputat del partit d'extrema dreta que "con Franco había vivienda y se podía comprar vivienda, ergo, con Franco vivíamos mejor".

Això fa uns anys era impensable, però l'extrema dreta està envalentonada i ha perdut tota vergonya, esperonada, en gran manera pels exemples que arriben dels Estats Units, amb l'autocràcia que pretén instaurar Donald Trump a cop de decret executiu, i tots els aprenentatges que individus sense escrúpols com Roger Sotone o Stefan Bannon han transmès a molts líders polítics nord americans i europeus. 

Font: www.stoneZone

És el triomf de l'antipolítica, segurament conseqüència d'una conjunció concatenada de fets que són complicats de gestionar (immigració massiva, problemes d'accés a la vivenda, renda disponible minvant per a una majoria de famílies, percepció de manca de seguretat -i atribució de la inseguretat als immigrants-....).

Aquest caldo de cultiu, al Madrid imperial s'afegeix a una situació de facto que és que en realitat, en fer una transició i no una ruptura, el franquisme no va acabar de marxar mai. Només es va depurar a l'estament militar, especialment després del 23 de febrer de 1981 (el cop d'estat del coronel de la guàrdia civil Antonio Tejero Molina ho va catalitzar), però al que anomenaríem "deep state" no va canviar pràcticament res.

No hi va haver pràcticament cap depuració a la justícia ni a l'alt funcionariat de l'estat. Les classes dirigents i els que s'havien enriquit durant el franquisme van continuar vivient com si res no hagués passat, i ara, com deia, han perdut la vergonya i ho demostren sense cap mena de complexe.

La sentència sobre el fiscal general de l'estat, Álvaro García Ortíz, és un clar exemple del que estic dient. En una inaudita situació sobre la que vaig escriure ahir, el fiscal ha estat condemnat (hi ha fallo) sense que se n'hagi publicat la sentència (que es coneixerà més endavant. L'opinió pública no sap per què se l'ha condemnat, i això en un estat de dret amb separació de poders. El mal, però, ja està fet i els hereus del franquisme somriuen satisfets. Una passa més cap a l'objectiu final.

Escriu avui a l'Ara el filòsof Josep Ramoneda: "De fet, en aquest cas, l’aura política que l’envolta no sorprèn en la mesura que ha estat un procediment sense altra pretensió que utilitzar l’alt tribunal per salvar els seus interessos personals (en aquest cas d'Alberto González Amador, la parella de la presidenta de Madrid). I que han trobat en el fiscal general el punt sensible per assolir els seus propòsits. L’acceleració amb què el Tribunal s’ha pronunciat –una setmana després del judici–, la comunicació del resultat abans d’escriure i aprovar la sentència, és a dir, sense l’acta del partit, no fa més que posar en evidència la politització del cas. Pressa per girar full. I la manca, fins al moment present, de proves contundents posa de manifest el pes de la subjectivitat en la decisió dels jutges".

Això que acaba de passar, insòlit, no hagués passat fa uns anys. I, encara que no sóc partidari de la teoria de la conspiració, la data en la que es fa públic el fallo, 20 de novembre, no és casual de cap de les maneres. 

El franquisme sociològic persistia, però hi era de forma més aviat soterrada, sense manifestar-se, sense fer gaire soroll, apareguent només de sobte quan es tractava de lligar curts a Catalans i a Bascos, però deprés, durant pràcticament 50 anys, tornava a amagar-se. 

Avui, es donen les circumstàncies i el caldo de cultiu perquè es tornin a mostrar i defensin el llegat d'un franquisme, i sense vergonya anuncïin barbaritats impracticables com que volen expulsar 8 milions d'immigrants (portaveu de VOX, en roda de premsa, 7 de juliol de 2025). La banalització de les misèries del franquisme per part de l'extrema dreta i el seu domini de les xarxes socials fa que molts joves, desinformats, pensin que la dictadura no va ser tan dolenta i que fins i tot va aportar coses bones. 

Fins l'Emèrit, autoexiliat a Abu Dabi, en aquest llibre vergonyós i lamentable que li han escrit i publicat a França, s'atreveix a defensar la figura de Francisco Franco, normal d'altra banda, perquè el va salvar de l'ostracisme i la misèria econòmica en la que vivia a Portugal.

Corren mals temps per a la democràcia, i és responsabilitat dels que creiem en els principis democràtics cridar ben fort per aturar els peus als que es volen carregar el sistema des del sistema, emulant l'estil del seu mestre Donald Trump.

Sentència del cas del fiscal general de l'Estat (o la parcialitat de la Justícia)

Aquesta setmana ha quedat palès -però molts ciutadans dubtosos d'estar radicalitzats ja fa molt de temps que ho teníem clar- que la Justícia (o al menys una part d'ella, i sobre tot, sobre tot, el Tribunal Supremo) no és objectiva sinó que fa molt de temps que li va caure la bena dels ulls. Es tracta de la tercera pota de la separació de poders orígen dels sistemes democràtics.

D'entrada cal treure's el barret per a aplaudir la rapidesa de determinades sentències. Qui diu que la Justícia a Espanya és lenta? Ho és només en general, però quan cal prémer l'accelerador -una part de la Justícia és extraordinàriament dil·ligent (hi ha un gag del programa de TV3 sobre la sentència del Procés que no té desperdici)- es prem. Tot sigui pel bé general de determinades forces polítiques.

Cal aplaudir Miguel Ángel Rodríguez, perquè aquesta és, després de la creació del personatge d'Isabel Díaz Ayuso, una de les seves jugades mestres. Una mentida difosa per aquest senyor, que té una reputació que el precedeix (una de les seves frases cèlebres és: "Yo soy periodista y trabajo en política. No soy un notario que necesite ninguna compulsa", on es pronuncia clarament afirmant que la veritat no l'interessa ni gens ni mica), ha estat el detonant de la persecució i cacera del fiscal general.

Si analitzem els fets amb fredor i objectivitat, el cas del judici al fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, va començar arran de dos fets presumptament delictius comesos per part d'Alberto González Amador, el "xicot" de la presidenta de la Comunidad de Madrid. Aquest senyor, que té una gran pinta de delinqüent -presumptament- estava imputat (està encara, però m'hi jugo un pèsol que se'n sortirà) per la -presumpta- comissió de dos delictes, un de frau fiscal i un altre de falsetat documental.

Doncs, el resultat, de moment, és el més fidel reflex de la gran dita: "se'ns pixen a sobre i diuen que plou". És el món al revés. El presumpte delinqüent haurà de ser indemnitzat amb 10.000 euros per part del ja ex-fiscal general de l'Estat per revelació de secrets. Costa de creure tanta parcialitat, i tan poca "justícia".

Tot va començar quan l'intent d'acord que els advocats de González Amador van proposar a la fiscalia, es va transformar, per art de màgia, en una notícia del diari "El Mundo" afirmant que l'intent de pactar la conformitat sortia de la fiscalia i no pas de l'acusat.....

He seguit el judici i em sembla inversemblant que, amb una absoluta i aclaparadora falta de proves (cap dels periodistes que va testificar com a testimonis van acusar el fiscal general i la UCO no va poder acreditar cap del fets que imputaven al fiscal) i amb la sentència final encara per redactar, el Tribunal Suprem ja s'hagi pronunciat amb aquesta sentència-llampec que considera el fiscal general culpable, l'inhabilita durant dos anys i el condemna a pagar 10.000 euros a l'Alberto González Amador.

Però la composició dels membres del Tribunal que van jutjar García Ortiz és tan transparent com l'aigua: se'ls veu el llautó. Per si no ho saben els en nomenaré tres. Carmen Lamela (la jutgessa que va empresonar els "Jordis" per pujar sobre un cotxe de la guàrdia civil, o que va empresorar el joves d'Altsasu, que va instruir el cas del major Trapero o que va mantenir el presó provisional a en Sandro Rosell gairebé durant dos anys), Manuel Marchena (va jutjar i condemnar els membres del Procés i es va oposar més tard a l'aplicació de l'amnistia) o Antonio del Moral, ultra conservador i vinculat a l'Opus Dei (el jutge que "reia" durant el procés, enfotent-se dels processats a la seva cara, mostrant la seva total parcialitat).

El Tribunal doncs ha fallat sobre la base de fets no provats, només d'indicis. Tinc moltes ganes de llegir l'argumentació de la sentència (que es pot recórrer). No em sembla que això constitueixi una bona praxi, però en un món al revès en el que els més poderosos acaben imposant la seva llei (com al "Far West") tot sembla possible. Només puc titllar-ho d'una manera: un escàndol.

Entre la Rosalía i Oques Grasses

La setmana passada va ser la setmana mediàtica de la Rosalía com a conseqüència de la campanya de presentació del seu quart àlbum anomenat "Lux". Vam esmorzar, vam dinar i vam sopar amb la Rosalía a tots els mitjans de comunicació i les filtracions prèvies d'algunes cançons abans de la presentació formal del disc (una jugada de màrketing?...Tal vegada).

Un veritable bombardeig per terra, mar i aire. La presentació a Madrid, la presentació a la Sala Oval del Museu Nacional d'Art de Catalunya, amb 900 convidats, l'actuació a València, i les entrevistes a les emisores de ràdio i cadenes de televisió.

Diria que és la primera vegada a la meva vida que m'he sentit tan aclaparat per l'estrena d'un disc. I amb això no vull dir que no senti simpatia per aquesta cantant, de la que confeso que sé molt poc, però que em cau molt bé. 

El fet que una estrella de fama mundial a l'alçada de les Katy Perry, Taylor Swift i companyia tingui la humiltat que demostra aquesta cantant, que no amaga la seva catalanitat i que ha inclòs el Català en un disc en el que canta en 13 llengües (una de les quals la nostra) i que a més a més canta amb l'Escolalia de Montserrat, són per mi tot un aval per aquesta cantant, tot i no ser gens fan del seu àlbum anterior "Motomami" i tampoc entendre del tot aquest que acaba de presentar. Però si la crítica mundial l'ha aclamat unànimement deu ser per algun mèrit.

I per acabar-ho d'adobar, dilluns d'aquesta setmana va ser la convidada al programa de Televisión Española "La revuelta", que presenta David Broncano i que va fer una audiència històrica (tant que des de "El Hormiguero" es van queixar...). L'entrevista va tenir un "share" del 20,4% amb 2,7 milions d'espectadors de mitja, xifra que, en un món d'audiències fragmentades pel desplaçament de la televisió com a mitjà d'entreteniment, és tot un rècord. La xarxa "X" anava plena de comentaris, i la immensa majoria, positius (cosa molt estranya en aquesta xarxa, plena de "haters" i de mala llet).

I aquesta setmana ha estat la de la formació osonenca "Oques Grasses". També ha aclaparat el focus mediàtic, també hi hem esmorzat, dinat i sopat, i amb tota la raó. Han anunciat el seu comiat després de 14 anys de carrera

El seu concert de comiat a l'Estadi Olímpic, previst pel 10 d'octubre de 2026 va exhaurir les 55.000 entrades que es van posar a la venda per internet (jo entre els afortunats que en van comprar) en exactament 21 minuts. 

Una cosa així per a un conjunt que canta en Català és un fenòmen inaudit. L'èxit va animar el grup a organitzar un segon concert el dia abans, el 9 d'octubre. Les entrades es van posar a la venda a les 12 d'ahir divendres i van batre un altre rècord, ja que la segona tanda de 55.000 entrades es van vendre en 19 minuts (es van registrar 180.000 connexions simultànies -segurament de molta gent que estava provant de comprar entrades des de més d'un dispositiu). 

Això els situa a l'alçada de grups d'abast mundial que són els únics amb poder d'atracció suficient per a omplir escenaris de tal aforament més d'un dia, com ara Karol G., Coldplay o Bruce Sprinsteen. Només en Lluís Llach, l'any 1985, va ser capaç de reunir 100.000 persones al Camp del Barça. Oques Grasses, amb dos concerts, haurà estat capaç de superar aquest rècord.

Molta gent es pregunta com és possible que un grup tan peculiar com Oques Grasses, que canta en Català i que fa una música tan diferent pugui aglutinar tanta gent? La resposta podria ser que es tracta d'un fenòmen que connecta molt amb la gent de totes les edats, és molt intergeneracional, i molt "nostrat", algunes de les seves cançons ja formen part de les referències culturals de tota una generació.

L'èxit els ha agafat tan de sorpresa que ja han anunciat que organitzaran dos concerts més els dies 5 i 7 d'octubre, i tan de bò que siguin capaços de vendre-les. Si un grup de casa nostra té èxit, ens n'hem d'alegrar.

Font: Web Oques Grasses

I enmig d'ambdos esdeveniments, la fantasmagòrica aparició d'en Leo Messi al Camp Nou per a fer-se fotos i penjar-les a Instagram...que també ha deixat hores i hores de material per a ràdios, teles i premsa. Davant de tanta misèria moral i política que ens envolta, la gent del carrer acaba concluent que el que els apaivaga les penes de l'ànima és el "panem et circenses".

Quan la maldat és infinita

Quan després de sopar cada dia durant gairebé dos anys amb les imatges de la neteja ètnica de Gaza per part de les tropes israelianes i dels bombardejos de civils a Ucraïna per part dels drons russsos un es pensava que ja ho havia vist gairebé tot, arriba aquesta setmana la notícia que m'ha trasbalsat més de tot el que he llegit i sentit els darrers anys.

Es tracta de la notícia dels anomenats "safaris humans" que s'ha sabut com a conseqüència de l'obertura d'una investigació per part de la fiscalia de Milà després de la denúncia presentada pel periodista italià Ezio Gavazzani.

Si hores d'ara algun dels lectors no sap del que els estic parlant, es tracta dels viatges organitzats per part d'alguns empresaris aficionats a la cacera, sobre tot italians, que van tenir lloc durant la guerra de Bosnia, tots els caps de setmana entre 1992 i 1995, és a dir, 208 caps de setmana. Els divendres sortia un avió de Milà o de Torí amb caçadors que eren recollits per militars de la facció de Radovan Karadzic i el general Radko Mladic, tots dos actualment complint cadena perpètua, i eren conduïts fins als turons de Sarajevo, Mostar, Pale o Srebrenica i passaven el cap de setmana amb els militars serbo-bosnis i a canvi de pagaments que oscil·laven entre els 250.000 i els 300.000 euros per cap de setmana tenien dret a disparar contra la població civil.

El pediodista que ha destapat el cas afirma que per a "caçar" nens els preus tenien un suplement. Els caçadors utilitzaven les armes de l'exèrcit serbo-bosnià en moltes ocasions, per evitar possibles problemes de traçabilitat de les bales disparades. El dissabte a la tarda o el dumenge al matí agafaven l'avió de tornada cap a casa. Molts arribaven a temps per anar a missa de dotze amb les famílies. 

Una mena de "jocs de la fam" sense retransmissió televisiva, un divertimento com el d'aquell que juga a un videojoc i va avançant entre els cadàvers que va deixant mentre dispara amb el seu rifle o la seva metralladora.

Gavazzani explica que es tracta d'empresaris rics, molt ben integrats a la societat, molts d'ells caçadors i aficionats a les armes que havien fet safaris a l'Àfrica, com feia el nostrat emèrit Borbó, que ara caçava ossos a Eslovènia, ara caçava elefants a Botswana.

Ho trobo tan extraodinàriament pervers i malaltís que no em falten les paraules per arribar a descriure el que sento. Hi havia una xarxa absolutament organitzada, amb el coneixement de moltíssima gent que ho feia possible o girava la vista cap a un altre cantó (com feien els ciutadans que vivien prop dels camps de concentració dels nazis en sentir l'olor de la carn humana cremada). I els caçadors, tornaven a les seves plàcides vides d'empresaris. Costa de creure, oi? Doncs va ser real com la vida mateixa.

Font: BBC

Deia el filòsof Erich Fromm  que l'agressivitat dels éssers humans es troba als seus cervells però que aquesta no es manifesta fins que no és activada per circumstàncies vinculades a la conservació de la pròpia vida. Russeau afirmava que l'ésser humà és bo i empàtic i que per tant té tendència a la bondat. Segurament tots dos haguéssin canviat d'opinió en conèixer els crims del nazisme o de Stalin o de Mao Tse Tung, o la notícia d'aquesta setmana.

Hobbes en canvi sostenia que l'ésser humà és dolent per natura com ho feia Schopenhauer en dir que el mal té un punt de partida incontestable: nosaltres mateixos. Deia que el mal forma part de la nostra naturalesa tal com ho fan l'amor, el desig o la violència i que l'ànima humana és suficientment gran com per a contenir tots aquests extrems.

Hobbes i Schopenhauer tenien raó, però probablement haguessin escrit més sobre el tema si haguéssin sabut el que hem conegut aquesta setmana. 

El pitjor del cas és que hagin hagut de passar més de 30 anys perquè aquest horrible genocidi hagi estat denunciat. Gavazzani afirma que fa trenta anys va sortir un article al respecte a "Il Corriere della Sera" i un altre a "La Stampa" però que ningú de la fiscalia italiana li va fer cap mena de cas. A dia d'avui els serbis continuen dient que això es tracta d'una llegenda urbana.

Molts d'ells seran ja morts o seran tan vells que encara que els trobin, els jutgin i els condemnin (els delictes d'homicili múltiple agreujat per crueltat no prescriuen a Itàlia) hauran pagat molt poc per tot el mal que van ser capaços de fer. No crec en la pena de mort, però hi ha casos, com aquest, que em fan repensar en el meves conviccions.

La gent poderosa té molta capacitat de tapar les seves misèries i si aquestes són d'una tal magnitud, encara més. Un altre exemple que segueix aportant informació cada setmana és el cas Epstein. Una xarxa de pederastia especialment dissenyada per a satifser els desitjos més abjectes de gent molt rica que està ja farta de tot. Espero molt sincerament que Donald Trump acabi enfangat en aquest bassal de merda i que li acabi costant la presidència. El moviment MAGA ho tolera gairebé tot, però atenció amb l'abús de menors d'edat.

Els perills i el potencial de la Intel·ligència Artificial

Aquests dies, llegint aquí i allí, he sabut que a Albània, un país que he visitat i que podria catalogar d'un dels més corruptes d'Europa, ha posat en pràctica el que en Anglès s'anomena "algocràcia" i que vindria a definir-se com un sistema algorítmic que pren decisions autònomes sobre l'adjudicació de contractes públics per imports anuals superiors a mil milions de dòlars.

El sistema, desenvolupat per l'Agència Nacional de la Societat de la Informació d'Albània, introduït el gener de 2025 i que porta per nom "Diella" també està pensat per ajudar els ciutadans en els serveis públics en línia i en l'emissió de documents digitals. En països com Albània, de dubtoses pràctiques democràtiques, el sistema pretén introduir més "neutralitat" en les adjudicacions públiques, evitant la intervenció humana que pot estar "temptada" per la corrupció.

Tot el que està relacionat amb la intel·ligència artificial està en aquests moments que sembla que tot s'hi val. A Albània, això és tan evident que "Diella" va ser nomenada, i no és conya, "ministra d'adquisicions públiques" el setembre d'aquest any. És el primer país del món, un cas insòlit, que anomena un software com a "ministre" en un govern. Al·lucinant, no? Doncs no es tracta pas d'una "fake new", és real com aquesta distopia col·lectiva que estem vivint els humans des que hem perdut col·lectivament la fe en la política i en l'humanitat mateixa.

La idea és simple, com tot el que emana de l'extrema dreta, "si el sistema democràtic falla -i al món occidental està fent aigües per tot arreu- substituim-lo per algoritmes" (que sobre el paper són incorruptibles, o com a mínim, menys corruptibles).

Però, la idea, que podria ser correcta conceptualment, no ho és si no està clara la transparència dels mecanismes d'adjudicació. 

Però quan entre un percentatge molt gran de gent - en augment -, sobre tot entre el col·lectiu més jove, creix la tentació de pensar que una dictadura pot gestionar més bé la seguretat, la immigració o l'accés a la vivenda, llavors la tentació de substituir la democràcia per algoritmes pot ser molt ben aprofitada pels col·lectius d'extrema dreta. De fet, una ronda de tres enquestes auspiciades per una organització anomenada "Collective Intelligence Project" entre març i agost de 2025 als Estats Units va concloure que una majoria de gent enquestada pensava que xatbots generats per intel·ligència artificial podien prendre millors decisions per a ells que els seus representants polítics. 

Tot un símptoma de la percepció de la degradació del sistema democràtic que acaba impulsant els partits d'extrema dreta. Els Trumps, Putins, Xi Jingpins, Orbans, Lepens i Abascals del món es freguen les mans. Ho estem veient cada dia als Estats Units amb les aliances entre les grans tecnològiques i la seva connivència amb el "trumpisme".  

Però remplaçar el debat democràtic per l'eficiència dels algoritmes no solventa la crisi de fons. Si el sistema decideix sense regles clares que puguin ser explicades i compartides pels ciutadans, estem substituint una forma d'alienació per una altra. una IA controlada per polítics sense escrúpols acabarà canviant una forma d'alienació per una altra (de molt pitjor, perquè els ciutadans no sabem què hi ha al darrere, com és el cas actual d'Albània).

Malgrat tot, la intel·ligència artificial, ben utilitzada, pot ser una eina molt poderosa per a ajudar a reforçar la democràcia, però per això cal un compromís notable de les classes polítiques dirigents.

Eric Smidth, antic CEO i president de Google explica un exemple ben clar de la IA ben utilitzada. A Taiwan, la plataforma "vTaiwan" ha estat més de deu anys demostrant que la IA pot refoçar, més que no pas substituir, la deliberació democràtica. Quan l'any 2013 Uber va arribar a Taiwan va aixecar els mateixos conflictes que a Londres o a Barcelona (queixes dels taxistes de competència deslleial, regulació versus innovació, status quo versus lliure competència, etc....). Taiwan va utilitzar la intel·ligència artificial per a facilitar un debat participatiu massiu sobre la qüestió. Gràcies al poder de càlcul de la IA, milers de taiwanesos van enviar les seves opinions a "vTaiwan" i van votar sobre les diferents propostes que es van presentar. Conclusió: la IA no va prendre cap decisió però va ajudar a organitzar el debat col·lectiu sobre aquest tema. El resultat: es va permetre el funcionament d'Uber si l'empresa assegurava que els conductors estaven assegurats, tinguessin llicència de conductors professionals i no fessin competència deslleial amb preus. Des d'aleshores Taiwan (un exemple en molts camps relacionats amb la tecnologia ben utilitzada) ha utilitzat aquestes eines per a molts altres problemes i desafiaments polítics.

Una IA ben canalitzada pot ser un gran ajut per als éssers humans. Mal utilitzada ens aboca al desastre. Caldrà encara molt debat i molta legislació per a canalitzar adequadament els algoritmes, però, com s'ha demostrat a Taiwan, no tot està perdut.

Una mica del llum en la foscor

Un any i un dia després de la victòria de Donald Trump a les eleccions presidencials de 2024, a la ciutat de New York, les eleccions a la alcaldia han donat aquesta setmana una aclaparadora (i inesperada) victòria al representant del partit demòcrata, Zohran Mamdani contra el seu oponent principal, Andrew Cuomo (independent però recolzat per Donald Trump), amb més d'un 50% dels vots. De fet, a les primàries del partit demòcrata, Mamdani va guanyar a Cuomo, i per això aquest es va presentar com a independent.

                                                   Font: The New York Times

A les zones marcades en blau va guanyar Mamdani i a les marcades en marró, Cuomo. La victòria d'aquest darrer va ser, força previsible, als barris amb major població blanca i major gentrificació: Staten Island. Van votar per Cuomo els perfils més conservadors, que va guanyar als barris que van votar Trump el 2024, als barris on hi ha més propietaris de vivenda, als que hi abunda l'habitatge residencial de persones que van a treballar a la ciutat, als barris amb la renda per càpita més alta.

Font: The New York Times

Aquesta és una victòria molt important per molts motius i que suposa el trencament del vendaval conservador que va portar Trump a guanyar a les presidencials. 

Mamdani, mil·lènial i no nascut als Estats Units (va néixer a Uganda, fill d'un acadèmic i d'una cineasta, la família es va traslladar als Estats Units quan ell tenia 7 anys, des de Sudàfrica, semblant al recorregut d'Elon Musk) ha aconseguit a New York el que Kamala Harris no va aconseguir a nivell de país: tornar l'esperança en el canvi. Amb 34 anys, serà l'alcalde més jove de New York des de fa més de 100 anys, també serà el primer alcalde musulmà. Fa tot just sis mesos era un desconegut i ha aconseguit movilitzar els votants de la ciutat.

Tan ha estat així que en aquestes eleccions han votat més de dos milions de novaiorquesos. De fet, aquesta xifra de votants en termes absoluts no es registrava des de...1969! quan John V. Lindsay va resultar reelegit com a alcalde de la ciutat. Només per fer-se una idea de la desmotivació que a presidit el panorama electoral als Estats Units als darrers anys, el 2021 van votar un 23% dels electors, mentre que a la del 4 de novembre hauran votat, quan s'hagi acabat el recompte definitiu, aproximadament un 45% dels votants registrats. 

Aquesta victòria ha vingut també acompanyada de les victòries demòcretes a les eleccions per a renovar el governador que s'han celebrat als estats de Virginia i New Jersey. De fet, la candidata demòcrata per Virginia, Spanberger, havia declarat que considerava aquesta elecció com un plebiscit per a conèixer el suport a les polítiques de Donald Trump.

Font: The New York Times

Aquestes victòries, en territoris on Trump va guanyar amplament les eleccions presidencials el novembre de 2024, són tal vegada un primer indicatiu que la popularitat de Donald Trump després d'un any del seu segon mandat va clarament a la baixa. Òbviament, Trump ha observat la derrota amb preocupació i la ha titllat Mamdani (ho explica avui en John Carlin al seu article de cada diumenge a La Vanguardia) de "llunàtic comunista 100%.

Trump no ha tingut una bona setmana. Alguns dels membres conservadors del Tribunal han qüestionat aquesta setmana la utilització d'una llei d'emergència nacional de 1977 per imposar una política aranzelària de forma unilateral per mitjà d'ordres executives. Així doncs, una majoria del Tribunal Suprem ha posat a l'administració tota una sèrie de preguntes que demostren molts dubtes sobre una de les mesures estrella de la política de Donald Trump en aquest segon mandat.

Sembla que hi podria haver un pronunciament del Tribunal amb relativa celeritat (setmanes o mesos) que, en cas que acabés tombant les mesures, tindria unes implicacions polítiques i econòmiques d'un abast veritablement desconegut per empreses, consumidors i les política comercial del president Trump.