Gestoria President Illa, SL

El mes d'agost passat va fer un any que Salvador Illa va ser escollit com a 133è President de la Generalitat amb els vots del PSC, Comuns i Esquerra Republicana de Catalunya.

A mi l'Illa em sembla una persona que destil·la honestetat (tot i que avui dia, vist el panorama, no posaria la mà al foc per ningú...), sentit comú i que cerca consensos, però, en contrapartida, el veig un personatge d'una grisor més que evident (reconfirmada a l'entrevista amb l'Ustrell a TV3 i Catalunya Ràdio dilluns d'aquesta setmana: grisor escènica, amb una més que pèssima il·luminació, i grisor conceptual en el missatge) i del que m'emprenya profundament que sigui incapaç de pronunciar la paraula Catalunya com Déu Mana. El seu "Cataunya" m'exaspera i si me'l trobés pel carrer li aconsellaria, amb tota l'educació del món, que acudís a visitar un logopeda (i no faig broma). A Palamós en tenim una de molt bona, la Irene Reinal!

Un any és temps més que suficient per a començar a fer un primer balanç de legislatura, i em permeto, des de la meva modesta perspectiva, fer-lo i compartir-lo amb tots Vostès.

Salvador Illa ha tornat a posar el sentit comú i el sentit de gestió, que és en definitiva la raó final per la que tots els ciutadans paguem els impostos, i en aquest sentit, hem pasat de l'atonia de governs de disbarats constants, com el de Joaquim Torra (a qui gairebé caldria esborrar de la llista de presidents de la Generalitat per mediocritat i estultícia), o Pere Aragonès, president d'un govern en minoria i dirigit amb control remot per Oriol Junqueras...., a un govern en el que, des d'un punt de vista d'objectius, s'ha passat a "defensar la gestió" en contrast amb defensar el projecte de país.

Illa és dels que pensa que, des del "govern de tothom", s'ha de fer feina que reverteixi a favor del ciutadà i col·lateralment, cal posar èmfasi més en la gestió que en el catalanisme. Hi estic parcialment d'acord, perquè és això, però a Catalunya, cal més. 

El ciutadà de carrer, entre els que m'incloc, està una mica -molt, de fet- tip de l'"èpica dels dies del Procés" i, en primera instància, demana als nostres dirigents que el país funcioni. Entenc que en Salvador Illa, polític molt hàbil d'entre els més hàbils (un altre supervivent, estil Pedro Sánchez), volia demostrar-se i demostrar a la ciutadania, que si gestionava bé el dia a dia, tenia una bona part de la feina feta. Però insisteixo, a Catalunya no n'hi a prou.

Si posem en un calaix ben endreçat i amagat a les golfes el component nacional, que és el que ha fet Illa (emfatitzant la "Catalunya inclusiva" que no sé ben bé que caram vol dir), i volem posar en valor els serveis als ciutadans, d'acord. Però, en aquest cas cal que les coses funcionin molt bé i que el ciutadà de carrer, el votant a les eleccions, el pagador d'impostos a la implacable Agencia Estatal de Administración Tributaria, percebi que tenim un Govern que fa les coses millor que els governs anteriors (comandats per primitius nacionalistes excloents, pensen ells) i que això s'ha de notar i ho ha d'agrair la ciutadania.

Fins aquí el discurs teòric. Però la pràctica, ai las, la pràctica, és una mica més tossuda. Illa, certament, ha posat ordre i seny en el discurs i ha volgut, en el seu missatge, recordar que Catalunya som tots (els que voten socialista, els fatxes espanyolistes i els "indepes") i que el primer que cal és que el país funcioni. Noble ideal, que comparteixo plenament, però realitat tossuda.

Un any després, jo, sense cap mena de fanatisme, només expressant el que veig, percebo que no hem avançat gaire, més aviat molt poc (des d'un punt de vista pràctic):

• Rodalies, servei utilitzat per milers de ciutadans catalans cada dia, funciona pitjor que mai. El bla, bla, bla de la paciència, esgona i insulta, una vegada més, la nostra intel·ligència. Prou, senyor Illa. Digui'ns quelcom que ens poguem creure, o a què ens poguem agafar...Això de que el 2032 tot funcionarà millor és una fugida cap endavant que no compra ni un nen de pit.
• Els escàndols de la DGAIA han vist la llum en tota la seva tràgica magnitud (i el nou Govern podria haver desactivat la bomba abans que esclatés, però no han estat capaços de fer res). Tot queda reduït a un simple "farem una auditoria i implementarem els canvis que calgui". Vist, recurrent, lleig, antic.
• El component "nacional" de Catalunya, ha desaparegut del mapa. L'entrevista amb Puigdemont a Brussel·les va fer més aviat pena (no oblidem que l'hemeroteca és traïdora i que una simple lectura de diaris del 2017 ens permet recordar que Illa, no només era partidari de l'aplicació del 155, sinó també de l'empresonament de Puigdemont), i consti que, com els meus lectors saben, Puigdemont, no és pas precisament sant de la meva devoció.
• Els problemes de seguretat ciutadana persisteixen, amb intensitat. L'índex de criminalitat, de cultiu, tràfic i consum de drogues a Catalunya és més alt que mai.
• La crisi de l'habitatge no s'atura. No dic que l'Illa en tingui tota la culpa, però tot plegat segueix com en els pitjors temps més grisos de la pitjor alcaldessa que ha tingut mai Barcelona des que Barcelona existeix: Ada Colau. No hi ha canvis que el ciutadà del carrer estigui percevent.
• El model turístic de Barcelona, tan criticat per les esquerres radicals, segueix en plena vigència, expulsant residents no tan sols dels habitatges de lloguer de la ciutat, sinó fins i tot dels busos de barri, ara ja colonitzats pels turistes que pujen al Parc Güell, per exemple. Una veritable vergonya. Hauríem de fer alguna cosa amb els "ex-pats" també, no, senyor Illa? Com a mínim, ja que s'ho poden permetre, que paguin!
• L'escàndol de l'adjudicació de places de professors del Departament d'Ensenyament me l'han explicat 3 vegades, i jo, que no em considero gaire intel·ligent però tampoc estúpid, encara no l'he entès. Avui mateix en Clapés, a Versió Rac1, entrevistava una mestra de Lleida a la que li han assignat una plaça a Figueres... De debò? Quina merda de país és aquest...
• Una cosa és la "Catalunya de tots", noble concepte, i l'altre cosa és que llencem l'essència de la catalanitat per la tassa del vàter, i això em sembla que és el que està fent el govern Illa. I senzillament, no m'agrada.
• Celebrar un 11 de Setembre com si fos un acte purament folklòric em sembla, veient com l'extrema dreta tracta Catalunya, completament fora de lloc. La reivindicació de país no es pot aturar perquè l'extrema dreta és poderosa i hostil.

Potser és que avui, dia llarg laboralment parlant, estic una mica espès, però he rellegit l'article vàries vegades abans de publicar-lo i el trobo del tot coherent. Ho deixo a la seva consideració.