L'home que llegia llibres

Enmig de tota aquesta foscor, grisor i terra cremada (en tots sentits) que ens envolta, de tan en tant sorgeix alguna notícia positiva que fa alegrar un esperit que, entre notícia i notícia i fet consumat i fet consumat, es troba -al menys el meu- en un estat proper a la depressió.

Aquesta setmana que avui s'acaba ha estat d'aquelles en les que a un li venen ganes de deixar de mirar el telenotícies i apagar el televisor. Els incendis que no s'aturen, l'onada de calor a tot arreu, les picabaralles entre els polítics espanyols -nivell barri de barraques- el dantesc espectacle de la trobada entre Vladimir Putin i Donald Trump (que naturalment no ha servit de res, i això que el gran Donald va dir, a l'inici de la seva presidència que acabaria la guerra en trenta dies), el genocidi a Gaza amb l'observació passiva i per tant culpable de tots nosaltres, amb un agravant que no es veia des que jo tinc ús de raó, la utilització de la fam com a arma de genocidi de forma planificada i sistematitzada...si això no és neteja ètnica, que baixi Déu i digui el contrari...

Enmig doncs, de tota aquesta immundìcia, apareixen doncs notícies que, com a mínim, pensen que, com afirmava Eric Fromm, no tots els humans són infinitament dolents.

La notícia, de la setmana passada, la vaig llegir al New York Times i parla d'un home nord-americà, Dan Pelzer, que quan va morir a l'edat de 92 anys, havia llegit... 3.599 llibres! que és una barbaritat, i que estadísticament es tradueix dient que Dan Pelzer des que va començar a llegir llibres de forma regular, l'any 1962 quan estava com a militar destinat al Nepal, fins el 2023, quan li va fallar la vista i va haver de deixar de llegir. 

Així doncs, en Dan, des que va començar, va estar llegint durant 61 anys, la qual cosa vol dir que en promig va llegir 59 llibres cada any, i, com sigui que l'any està dividit en 52 setmanes, vol dir que llegia més d'un llibre a la setmana.

Com s'ha pogut saber això? Doncs perquè la constància de Pelzer incloia a més a més de llegir, un registre de tots els llibres que llegia, que anava recollint de forma sistemàtica en una llibreta. Pelzer va morir el passat mes de juliol a Columbus (Ohio), ciutat que per motius professionals visito molt assíduament, després de residir-hi més dels darrers 50 anys de la seva vida.

Al seu funeral, la seva filla de 52 anys va voler passar la seva llista de lectures als amics i familiars que van assistir al comiat, però donat que la llista tenia més de 100 pàgines al final no resultava gens pràctic i finalment va demanar-li al seu fillol que li fes un petit web amb la seva llista de lectures i van posar un codi QR al recordatori des del que es pot accedir a la llista del Dan: "what Dan read·.

Una notícia que arrenca un somriure i que fa pensar que no tot està perdut.

Us adjunto un enllaç al web perquè si us interessa hi pogueu accedir. Una veritable lliçó de vida i de saviesa.

https://what-dan-read.com/

Polítics sense seny: dos despropòsits (segona part)

El dia 2 d'agost la "societat gastronòmica S'Alguer-Cabrenys" va celebrar un dinar de germanor a la barraca de l'amic Joan Gómez a S'Alguer (la darrera abans d'arribar a la platja de Castell), tradició que es va mantenint des de fa anys i que aplega més d'una vintena d'amics que ens vam conèixer quan cursàvem l'antic "EGB", i que ens venim arrossegant plegats des de fa més de cinquanta anys, des que vam començar junts a primer de bàsica (alguns fins i tot abans, a pàrvuls).

Pels que no coneguin el paratge els diré que es tracta d'una zona natural privilegiada, essència de la Costa Brava centre, que discorre per un camí de ronda que sortint de la platja de la Fosca arriba a les barraques de S'Alguer, passant per la Pineda d'en Gori. Aquesta pineda (la part més allunyada de la costa) ja va patir una agressió urbanística el 2018 quan a la part privada de la mateixa s'hi van construir dos blocs d'habitatges, malgrat l'oposició de molts ciutadans que es van organitzar en una plataforma que es va anomenar "Salvem la Pineda d'en Gori". 

Aquell dissabte d'agost quan vaig arribar a la zona on es poden deixar els vehicles i vaig enfilar el camí que baixa per la pineda cap al camí de ronda vaig veure tot un seguit de creus blanques penjades dels arbres on s'hi podia llegir "SOS Pineda d'en Gori" i un grup de persones (que semblaven preparar una protesta)...vaig veure clarament que es preparava la següent fase de destrucció, en el que sembla la promoció d'un tercer bloc d'habitatges, ja a tocar de la zona pública de la pineda (des de la modificació del POUM de Palamós l'any 2008). En arribar a la barraca de S'Alguer un dels companys em va confirmar que es preparava una nova promoció.

La voracitat del món del ciment i la pedra és insaciable. Mai no en tenen prou, i el que és pitjor és que aquestes agressions són possibles gràcies a la col·laboració (per acció o per omissió) dels diferents governs municipals, tant fa del color que siguin (la primera fase de destrucció de la pineda va tenir lloc durant el mandat de la Teresa Ferrés, que aleshores militava al PSC).

Però no n'hi ha prou, de destrucció a La Fosca. Avui mateix, tretze d'agost, s'ha fet pública una sentència del jutjat administratiu de Girona que declara nul el projecte d'urbanització de la pineda de l'antic càmping La Fosca (https://www.diaridegirona.cat/baix-emporda/2025/08/13/sentencia-declara-nul-projecte-urbanitzat-pineda-fosca-palamos-120557055.html).

Diari de Girona

L'obra es va tramitar  com a "obra local municipal", i el jutge afirma en la seva sentència que la promotora intentava "evitar així els requisits legals i ambientals propis d'un projecte urbanístic". Naturalment la promotora va fer trampes, però això només va ser possible perquè va comptar amb la complicitat de l'Ajuntament de Palamós, que malgrat una evidència tan empírica com aquesta, continua defensant avui que el projecte va complir estrictament amb la legalitat. Ceguera? Prevaricació? Tal vegada una barreja d'amdues. 

L'altre dia fent esport vaig aturar-me a la zona on s'està cometent el darrer atemptat, on tot sigui dit, bona part del mal ja està fet, digui el que digui la sentència, que malauradament arriba tard, i em va fer una sotregada veure els pins que estaven marcats amb una ics de color vermell, senyal inequívoc que l'execució d'aquells arbres és imminent.

Si els nostres polítics fossin veritables representants de la majoria, del poble que els va votar (especialment tenint en comptes que "suposadament" el govern municipal de Palamós és d'"esquerres"), farien el que calgués per a contribuir a que aquesta sentència s'executés el més ràpidament possible, restaurant al màxim la pineda, però, com no podia ser d'altra manera, el que han fet ha estat posicionar-se sistemàticament a favor de la promotora.

A la pàgina web de "Soscostabrava.cat" es poden obtenir detalls de com va anar tot plegat. Només els en citaré un fragment que denota de forma clara l'actuació dels polítics: "Fa 4 anys es van presentar més d'un miler de signatures de ciutadans que demanaven a l'Ajuntament de Palamós la modificació del planejament urbanístic per preservar la pineda i impedir la seva urbanització, alhora que van sol·lictar la seva adquisició per formar part del patrimoni públic de sòl municial. El Consistori mai va contestar aquesta petició, alhora que va promoure i aprovar el Projecte d'Urbanització per Acord d'11 de maç de 2020, i va desestimar el recurs de reposició presentat per les Associacions, per Decret d'Alcaldia de 26 d'Octubre de 2020". Així actúen els representants del poble tantes i tantes vegades...

Tinc 59 anys i mai abans, ni en plena embriaguesa de ciment i formigó el 2007-2008 -abans que esclatés tot plegat-, havia vist tantes grues i tanta construcció a la Costa Brava centre. És la forma que tenen els consistoris de cobrir els dèficits pressupostaris municipals. Fan com el Barça, es venen patrimoni futur a canvi de la supervivència a curt termini.

Pa per avui i fam per a les futures generacions.

Polítics sense seny: dos despropòsits (primera part)

Aquests darrers dies de finals de juliol i principis d'agost he participat en dues activitats que m'han permès assabentar-me de projectes d'aquells que fan mal al cor i que em fan pensar que la involució de l'ésser humà en general i dels polítics en particular no sembla tenir límit.

El darrer cap de setmana de juliol, amb un company, vam anar a fer un cap de setmana de senderisme a Vallter. Dos dies en els que vam fer el Nou Creus, el Bastiments i vam dormir al refugi de Coma de Vaca ("Manelic"), una experiència molt recomanable que em va deixar un gran gust de boca. Durant els dos dies vam trobar molts senderistes, de tipus fonamentalment familiar i de grups de jovent. Un ambient molt sà del que vam poder gaudir a Coma de Vaca.

El meu company, muntanyer i senderista expert, em va parlar del projecte faraònic de construir un telecabina a Setcases que serà l'única via d'accés a Vall Ter una vegada estigui construït. M'he estat documentant una mica sobre el mateix (que malauradament ja es troba en fase de tramitació -quan volen i pel que els convé els polítics són molt ràpids-) i en la meva modesta opinió es tracta d'una infrastructura, no només totalment innecessària (no estic en contra del progrés ben entès), sinó del tot desproporcionada en la que la Generalitat de Catalunya invertirà 40 milions d'euros meus i de Vostès i que unirà Setcases (a 1.585 metres sobre el nivell del mar), amb la part més alta de Vallter 2000, a 2.535 metres) en tan sols 12 minuts.

Naturalment, la Consellera de Territori, Sílvia Paneque, explica les grans bondats del projecte. Que si amb el canvi climàtic la nova infrastructura permetrà "gaudir" de Vallter tot l'any, que si desapareixeran els pàrkings de cotxes de l'estació, que retiraran telesquís i "restauraran" part del medi, que si no hi haurà contaminació per trànsit (la carretera d'accés a Vallter només estarà oberta als vehicles de serveis i als ciclistes), que si el telecadires s'alimentarà amb energia solar...

Per tal de fer-se una idea de l'impacte que suposarà aquesta bogeria sobredimensionada, utilitzaré les mateixes dades de la Generalitat. El Govern afirma que a Vallter s'hi apleguen 85.000 vehicles cada any. Posem que els vehicles estiguin ocupats per 4 persones -és molt suposar, però donem-ho per bo-. Això voldria dir que Vallter és visitat cada any per unes 340.000 persones, el que dividit per 52 setmanes que té l'any ens donaria 6.538 persones per setmana, o 934 persones per dia...

Doncs bé, el nou telecabina podrà transportar 2.000 persones per hora! al cim de Vallter. Només que aquesta instal·lació funcioni 8 hores al dia (òbviament serà més), podrà arribar a portar a la muntanya 20.000 persones al dia.

Algun d'aquests cervells que regeixen els nostres destins s'ha aturat ni que sigui un moment a pensar el desgavell medioambiental que suposarà una massificació d'aquesta magnitud? Feia temps que no pujava pel Coll de la Marrana ni gripava a Bastiments....Vaig quedar parat de l'efecte de l'erosió ocasionada pels centenars de senderistes que cada any troten per Vallter i Núria, la qual cosa dóna una idea molt acurada de la fragilitat d'aquests paratges. 

Si amb un accés limitat i gaudit fonamentalment per amants purs de la natura que solen ser profundament respectuosos amb el medi natural el nivell d'erosió és tan gran, s'imaginen el que passarà una vegada el telecadires faciliti l'accés universal a aquest paratge privilegiat i urbanites sense cap mena de consciència ecològica hi tinguin tan fàcil accés? És que no vull ni imaginar-m'ho.

Perquè si a Vallter hi acaben pujant 20.000 persones al dia, la continuació de la destrucció està assegurada, i no trigarà gaire. Segur que les grans constructores del país ja es freguen les mans.nMés hotels, més apartaments, més restaurants, més destrucció....És això el que realment considera "progrés" el govern de "tothom"?

Francament, que s´ho facin mirar.

L'epidèmia dels falsos currículums

Sóc dels que defensen que l'educació superior, de vegades, està sobrevalorada. I no tant perquè el que s'ensenya a una facultat universitària  no sigui veritablement instructiu i útil per al posterior desenvolupament d'una carrera professional sinó perquè, com a conseqüència de la massificació de l'ensenyament superior, tant el pròpiament universitari com el de post universitari, s'ha banalitzat la qualitat per una banda, i per l'altra, la llei de l'oferta i la demanda ha fet proliferar l'oferta de cursos que ara s'anomenen de post-grau, els famosos "màsters", que, aquests sí, en moltes ocasions, ratllen la frontera de l'estafa. 

Si gairebé tothom té un títol de grau, l'única manera de diferenciar-se és tenir un o més d'un post-grau. En casos molt concrets i en els que que aquests post-graus costen molts diners, l'escàndol és manifest. 

Jo mateix, llicenciat (a l'època) en ciències econòmiques i empresarials el 1989 a l'UAB, he cursat diversos post-graus, dos als Estats Units i un a Barcelona (aquest darrer en una escola de molta reputació a l'Upper Diagonal) i els he de dir que, de la mateixa manera que estic molt satisfet de l'educació universitària que vaig rebre durant 5 anys -els darrers dos i mig, estudiant a l'Autònoma al matí i treballant en una empresa de consultoria a Barcelona a les tardes-, els cursos de post-grau que he fet m'han aportat pocs coneixements i només algunes relacions i tots tres van costar molts diners.

En canvi, la formació professional, tan infravalorada en molts casos, proporciona un conjunt de coneixements pràctics que preparen en molts casos molt millor als estudiants per al seu posterior desenvolupament professional.

Sigui com sigui, el que vull dir és que el que compta són els coneixements adquirits i la curiositat i la inquietut per aprendre al llarg de bona part de la vida (o de tota la vida), i aquesta actitud davant l'aprenentatge no s'acaba ni sortint de la universitat, ni de la FP, ni, per descomptat, dels post-graus i màsters de l'univers.

Però sembla que tenir títol universitari i algun post-grau -quants més millors- és quelcom que per a alguns contribueix a apaivagar una mena de sentiment d'inferioritat i per a molts d'altres, suposa un trampolí per a escalar en llocs de treball públics i del món de la política (perquè a l'empresa privada no els voldria ningú).

Això és especialment rellevant en el cas d'un número més que significatiu de polítics, de tots els colors, que malden per ensenyar qui els té més grans (els títols i diplomes) amb l'única aspiració d'obtenir un càrrec públic pagat amb els impostos de tots els contribuents.

Aquests darrers dies n'hem vist una veritable pandèmia de descobertes de títols fictícis o d'estudis inacabats. Aquest passat més de juliol, hi va haver un veritable allau de polítics enxampats amb  currículums falsejats (o declaració de títols per estudis que no estan acabats, que és el mateix), començant per la diputada del PP Noelia Núñez, que ha acabat dimitint per l'escàndol que ha provocat la falsa declaració de títols...

De tots els casos que jo recordo, el més antic (i el més sonat durant molts anys) va ser el de Luís Roldán, que va arribar a ser el primer civil que dirigia la guàrdia civil, i que es va inventar que era llicenciat en econòmiques i tenia un màster en economia (tot fals).

Però hi ha altres casos més recents molt populars, com ara l'ex-presidenta de la Comunidad de Madrid, Cristina Cifuentes, que, a més a més de robar cremes dermatològiques a un Mercadona de Madrid (una càmera la va enxampar "in fratanti") es va veure implicada en irreguralatitats en el seu màster en dret públic per la Universidad Juan Carlos I (que té la fama de "regalar" títols i màsters amb molta facilitat).

Un altre cas sonat va ser el de l'ex president del PP, Pablo Casado, que deia que havia completat la seva formació acadèmica amb un certificat d'estudis legislatius del Government Affairs Institute a la Universitat de Georgetown (Washington) i un Programa executiu DGP de l'Escola de Govern John F. Kennedy de la Universitat de Harvard. Vist així, queda molt xulo, però aquests certificats els va obtenir en un "cursillu" d'una setmana cada un, impartits a Madrid. El seu grau d'administració i direcció d'empreses és també de la Universidad Juan Carlos I.

La dita popular "s'enxampa abans un mentider que un coix" sol ser certa, i els polítics haurien de ser conscients, abans de mentir sobre la seva formació que, més tard o més d'hora, tot acaba sabent-se, però tot i així, per alguna raó que em costa d'entendre, molts d'ells ho continuen fent. Serà que, efectivament, arrosseguen molts complexos...

La inòpia moral dels polítics

Que els polítics estatals i autonòmics visquin en la més absoluta inòpia moral és quelcom al que els ciutadans de carrer ens estem acostumant, o millor dit: ja ens hi hem acostumat. És més que normal que diguin i prometin certes coses que després de les eleccions cauen en el més profund oblit, o que, en tot cas, només tornen a recordar quan s'acosten unes altres eleccions i justifiquen de forma concisa i clara, anys després, quina és la causa per la qual no van complir amb la seva promesa, naturalment, sempre per raons  alienes a la seva voluntad.

Però que això passi amb els polítics municipals, aquells que coneixem per nom i cognom i que fins i tot  són veïns o membres d'un mateix col·lectiu o grup de festes, ja és més emprenyat.

Aquesta setmana, llevat d'avui, que he tingut dia de feina a Barcelona, he estat de vacances a Sant Antoni. Obvio la ventada que va fer de dilluns a divendres, perquè d'això no en té la culpa el batlle de cap municipi, però sí que és cert que passejant pel poble, o fent caminades llargues, acabes trobant-te amb palamosines i palamosins pels que sents una veritable amistat i és absolument espontani aturar-se i xerrar una estona, del temps, de política (cada vegada menys) o del poble.

Així em va passar aquest dilluns amb el meu amic i mestre (de francés i de política i vida), Roger Denoix, per qui a més d'amistat professo una gran consideració intel·lectual i deontològica. Ens vam trobar a la plaça dels Arbres de Palamós, i, òbviament, ens vam posar a xerrar.

Em va parlar del seu viatge a Costa Rica i de les meravelles naturals que s'hi va trobar, fins al punt de voler repetir. I després vam continuar de forma natural amb la vida del poble, de Palamós, del que, malgrat no viure-hi de forma permanent des de fa més de 40 anys, continua essent per a mi, el "meu poble" i ho serà mentres visqui.

La qüestió és que vam acabar parlalant del nou passeig de Palamós, que ara, ja, comença a tenir una certa cara i del que, en conseqüència, es pot opinar amb  més coneixement de causa.

Tant en Roger com jo som de la mateixa opinió, que ras i curt, podríem resumir dient que no calia tanta motxilla per a una execució tan mediocre.

Però heus ací que en Roger es va trobar pel carrer no fa gaire amb el batlle Lluís Puig, i -com no podria ser d'una altra manera, i jo ha havia previst, predit i vaticinat en el meu blog- en preguntar-li aquest darrer a en Roger sobre el passeig i ell contestar-hi que "ni fu ni fa" (o que hi ha un excés de pedra a la part alta del passeig -cosa que jo subscric al 100%-) va tirar-li la cavalleria per sobre.

La seva resposta va ser, ai las, que el projecte va estar en exposició pública el temps que marca el reglament de contractació pública i que no va haver-hi oposició per part de la ciutadania. Doncs vaja una merda de resposta, si em permet, senyor Puig.

Això no va d'aquest tipus de resposta. Vostè és un servidor públic i el primer que hauria de fer és professar un respecte exquisit pels ciutadans del seu poble, l'hagin votat o no, que pensen o no com vostè, i això no sembla que sigui el cas, pels múltiples exemples amb els que el podria il·lustrar. Anem malament si els ciutadans hem de fer de policíes dels polítics i organitzar-nos per a presentar al·legacions als projectes municipals que se suposa que s'han de fer, des del primer moment, amb criteri, seny i per a contentar la majoria.